Ulisses20

De l’escriptor, solament? Potser que sense no ens quede res més. A nosaltres especialment, res de res. Però com que el tema és l’escriptura, l’escriptor i la creació, tornem a Jaume Cabré i la seua conferència al paranimf a la vella Universitat de València, davant un públic amatent, format, especialment jove (havien enviat un estol d’estudiants de filologia perquè els professors d’universitat, en la seua majoria, potser que tenien feines més remunerades, intel·lectualment parlant, és clar).

En el moment de la creació, o d’escriure (que no volíem ser arrogants), Cabré explicava que hi ha autors que no volen llegir res, res que els torbe i els destorbe, el seu propi estil: no llegesc per no contagiar-me, diu ell que n’hi ha d’aquests, i molts. Jo en canvi, expressava amb total desacord, jo en canvi llegesc el màxim de llibres possibles, quan escric. Ja negociaré després què faig amb totes aquelles lectures: però no podem perdre mai la capacitat d’admirar-nos per les grans obres, menys quan som enmig del procés d’escriptura.

– En això estic d’acord, Jaume, fins i tot quan volia escriure alguna cosa de més interés, jo mateix copiava això o allò, que ja sabia que jo no hi arribaria. 

Entre més detalls, Cabré va explicar la metàfora de les formigues i les abelles: per explicar que un bon escriptor no ha de dir-ho tot, no senyor (o no Senyoria). perquè si ho dónes tot mamat, en cullereta mastegadet, què ha de fer el lector sinó avorrir-se com una ostra: sí, molt bé, ho he llegit, tot és escrit, aleshores, jo què he de fer? 
Jaume Cabré és partidari del lector intel·ligent que no li calen totes les descripcions, partidari, supose, que no li ho vaig escoltar, de l’esforç del lector: una formiga agafa un gra i el porta al seu niu, però no deixa de ser un gra, allò que ara té guardat. I un altre colp, la mateixa feina, el gra al niu (al formiguer, xe). En canvi, l’abella llepa i xucla i converteix tot aquell món de flors diverses en una creació pròpia, cera o mel, ves (cadascú ja triarà si és o no afortunada la metàfora). 

Una altra història que Cabré va descabdellar quan parlà de com d’equivocat era quan escrivia de jove: va dir exactament «el meu camí literari estava farcit d’equivocacions». I llavors va llegir un tros d’un dels primers contes, no recorde quin va dir, i ens va demostrar com era de covard, com a escriptor, amb tot aquell exemple  d’un protagonista que, segons ell mateix, ara no li faria prendre aquella determinació: covard, sóc un covard, es repetia jaume cabré. Però en realitat volia dir que, aleshores, en aquells primers contes, era un covard. I ací jo mateix trobava que feia literatura, més concretament, que ensenyava literatura, com un bon mestre. I l’auditori agraïa la lliçó, l’exemple, perquè a la literatura, com a la docència, han de passar-hi coses.

Encara més em va agradar quan diguë: «Fins a quin punt els escriptors poden assegurar una llengua? Fins a quin punt poden il·luminar una llengua? Donar-li brillantor!
Fotre, ací vaig pensar amb Enric Valor (que després Raquel Ricart retrauria en el seu discurs de trencament de protocol)… Amb Caterina Albert, amb altres escriptors, no gaires, Carner, Manent, Alcover, que donen brillantor a la llengua. Fins i tot vaig pensar en correctors, no gaires, la veritat, com en Cabanes, que és segur que també donen brillantor a la llengua. 

I hagués volgut demanar-li-ho a Cabré: -jaume, tu ets dels que il·lumines la llengua dels valencians, com Fuster, o Estellés, o el gran Enric Valor, o en canvi és dels que solament fas llibres grossos, bells, especials?

Oh, em sembla que se m’ha acabat la bateria de l’ordinador (perdoneu).