Ulisses20

“Si no ve Europa a salvar-nos, estarem perduts!”

Ahir es presentà a València, en un salonet del museu de la ciutat, davant la casa del fascio arquebisbal “Ulisses i la Mar dels Sargassos” la poesia reunida del poeta Lluís Alpera, de 1963 a 2017. Però el poeta mateix ja ho va avisar, que encara que ací hi ha reunida gairebé tota la poesia, ell vol continuar escrivint i publicant. No el mateu encara.

En aquell saló-museu n’hi havia més cadires buides que no ocupades, però hi havia un grapat de poetes grans (en vellesa i en magnitud): el mateix Alpera, i Jaume Pérez Montaner, de 1938, Antoni Ferrer, del 1943, Marc Granell, una miqueta més jove, uns altres acompanyants que passaven per família, i sis o set extraviats. Hi presentava la taula Carles Cortés, Universitat d’Alacant, Jesús Huguet i Antoni Ferrer, un poeta major valencià, que ha fet el pròleg del llibre i va fer la lectura tècnica de la poesia alperiana.

Huguet va fer referència al primer realisme social d’Alpera i va nombrar el xinés Lu XUN: “deixeu la comoditat de la poesia i agafeu l’eina social”. També va fer referència al vers, a la paraula, allò més essencial. I no volgué cansar l’auditori.

De l’hibiscus i de les seues propietats per a la salut, no sé qui en va parlar, que no ho puc recordar… Antoni Ferrer, deccet himnus, va fer la lectura crítica, més profunda dels diversos poemaris que aplega aquest llibre tan ben editat per Onada: perquè apropar-se a Alpera és apropar-se a una Illa, a un arxipèlag sencer… I cercar Ítaca: Quin és el trajecte poètic d’un autor? El poeta, assegurava Ferrer, sempre voldria ser jove, com Ulisses. Ves que ací tenim una idea principal, els poetes ens deslloriguen què, l’existència, el temps mateix, i es deixen el camí immortal que supera el temps, si és que són prou bons i prou poetes. Ulisses ha romàs per sobre del temps, i la Mar dels Sargassos, possiblement.  Antoni Ferrer, que n’ha fet el pròleg, va gosar de ser sincer, i va posar públicament uns poemes per damunt d’uns altres. I després va apuntar els tres vèctors principals d’aquesta poesia reunida: el cronològic, el sociopolític, i l’existencial-identitari.

Ítaca és el País Valencià, però també és el bombardeig a Gernika, o l’exili a Amèrica. El No-lloc, el non-sense, un horitzó utòpic que qualsevol poeta voldria habitar, però aleshores en cercaria un altre, d’horitzó utòpic… Potser perquè cap poeta del món no ha aconseguit mai d’atrapar la seua poesia, i per això ens estimem de llegir-la.

Cada tercer dissabte de maig, el Cant al Ras aplega músics veus i públic en favor del cant tradicional valencià; segons Josep Vicent Frechina, ens apleguem per estima a la cançó valenciana de tradició oral. Tres o quatre hores de cançons i música després del sopar a la fresca, el cacau, les faves, el vi, l’entrepà de llonganisses, la mistela, la coca i una conversa sense límit. El cartell d’enguany, que sempre és mig sorpresa, anuncia una barreja de grups consagrats i joves que comencen, a la plaça de l’església a prop de l’infern, dissabte a partir de les vint-i-una.

Anit es va estrenar al Centre Octubre el documental “Cant al ras, la nit del poble”, un altre regal emotiu, elegant, acurat, d’aquesta proesa dels valencians que trauen l’or de la terra erma, per exemple a l’Horta Nord. Segons els seus directors, el documental “naix com a projecte personal per tal de fixar i donar valor a una iniciativa cultural i popular, cridanera per la seua senzillesa i honestedat”.

És veritat, n’hi ha productes que per honestos i senzills arriben a ser tan excelsos. Si arribem a tenir un país ben viu i entusiasta…

Si no heu fet la reserva per dissabte…  601 24 27 64

15 sentències o oracions extretes del Nou homenatge a Catalunya de Vicent Partal. Llegiu-les lentament (o no) i proposeu-vos el joc de trobar una acció en favor de cadascuna, una reflexió, una lectura, un dibuix, una concentració, un crit, un somriure, una queixa, una denúncia, una donació a l’ANC, una lectura, un regal, un pensament positiu, un pla d’estiu, un verset, una piulada, una conversa amb amics, una renúncia…

«LA REPÚBLICA NASCUDA EL 27 D’OCTUBRE DE 2017 TÉ ESCRÚPOLS I MORALITAT, I UNS VALORS QUE L’ESTAT ESPANYOL NO POT NI ENTENDRE.»

«VOLIA SER UN ESTAT DIFERENT, NO ES PODIA FUNDAR SOBRE LA VIOLÈNCIA.»

«NO PODIA NÀIXER FENT COSES HABITUALS A ESPANYA PERÒ IMPOSSIBLES ALS PAÏSOS NÒRDICS.»

«JOAN FUSTER» (ja sé que aquesta no és una oració sencera, però el nom té prou força per veure amb convicció valenciana la resta: el verb i els complements. Els catalans, sobretot, si no el coneixeu encara, proveu d’aproximar-vos, ara que sembla que ja sou lliures.)

«ÉS UNA TRAMPA DIR QUE ELLS NO SÓN NACIONALISTES I NOSALTRES SÍ.»

«EL PSOE ÉS DEL BRACET AMB EL NACIONALISME ESPANYOL FRANQUISTA.»

«L’ABRIL DE 1993, EL NAZI PEDRO CUEVAS ASSASSINA EL JOVE VALENCIÀ GUILLEM AGULLÓ.»

«ESPANYA ÉS UN PAÍS AUTORITARI. ON NO HI CAP CAP ASPIRACIÓ DE LLIBERTAT, I MENYS ENCARA REFERIDA ALS PAÏSOS CATALANS.»

«NELSON MANDELA VA DIR: IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.»

«ESPANYA ÉS UN ROBATORI.»

«REGALAR ALS BANCS MILERS DE MILIONS D’EUROS ÉS UN DELICTE.» (jo afegiria que els banquers que van agafar els diners, tots sense excepció, són tant criminals com el govern espanyol que va perpetrar el robatori dels diners públics per regalar-los a una institució tan sospitosa.)

«ESTEM CANSATS DE SER ESPANYOLS.»

«EL MOVIMENT SOBIRANISTA PUJA DE BAIX CAP AMUNT I GOVERNA ELS PARTITS POLÍTICS I LES ORGANITZACIONS SOCIALS.»

«ELS MOTORS REALS  (DE LA INDEPENDÈNCIA) SÓN A CADA BARRI, EN CADA POBLACIÓ, CONFORMEN UN MOSAIC HUMÀ PRECIÓS I EMOCIONANT.»

AQUESTA REPÚBLICA PROCLAMADA I BASADA EN UNS VALORS I UNS PRINCIPIS INTENSOS I PROFUNDS, NASCUDA D’UN POBLE ADMIRABLE, HEROIC, I D’UNA CLASSE POLÍTICA ABSOLUTAMENT DIFERENT DE LA QUE ESTÀVEM ACOSTUMATS.»

Potser que ja teniu ganes de llegir-vos el llibre?, no?, doncs, llavors, sí que l’he feta bona!

[continuarà]

[silenci, un fons roig, i un llum tènue que il·lumina el músic… només s’ou la guitarra, només… M’aclame a tu mare de Terra sola,  invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança…, seràs l’ocell i seràs la bandera… Silenci]

Anit, al teatre Micalet de València,  vam viure la presentació dels 50 anys de l’escola La Masia, la primera escola d’ensenyament en valencià, el nostre català, al País Valencià: un acte sobri, emotiu i sòlid. Mare, quina qualitat. D’entre els discursos, tres grans idees:
—l’alumne: he triat de ser mestre i m’he preguntat moltes vegades per què ho vaig fer. Vull omplir la vida dels meus alumnes de records bells, talment com jo vaig viure la vida en aquest escola.
—la mare: vaig triar aquesta escola pel seu compromís per la llibertat, per la democràcia, per la llengua, perquè les injustícies de la societat que vivim sé que no seran amagades, i els xiquets aprendran a prendre partit; viure l’escola és prendre partit.

—la iaia: els meus fills van venir sempre feliços a l’escola. Crec que és el valor més gran que podem oferir als fills. Els meus néts també vénen feliços. Potser que siga l’indicador més gran de qualitat i de futur d’una escola.

Mireia Vives i Borja Penalba van posar la música, la veu, el ritme: fins i tot van aprofitar una corda de guitarra trencada per fer escola, per fer-nos ballar. Són molt bons. L’acte el conduïen dos exalumnes actors, esplèndids, tan ajustats, una mesura de tot plegat que afig qualitat a l’escola majúscula. Amb la cloenda, Jesús Guanter, president ara mateix d’aquesta escola cooperativa, feu passar a l’escenari tots els treballadors de l’escola, de retirats i d’actius, i ens va regalar el reconeixement a tants mestres com han fet possible un dels projectes d’escola més extraordinari del país. Per molts anys!

Dimarts és un dia esplèndid de la setmana. Ja no és el fatídic dilluns, ni el neguitós dijous, fins i tot és lluny del divendres excitat i seductor. Un dia genial, el dimarts, per manifestar-nos pels carrers de València en favor de l’escola. Contra la barbàrie de pp i ciutadans, amics de l’extrema dreta i de la violència gratuïta.
Dimarts ens vam manifestar a València uns quants centenars de mestres, molts de jubilats o retirats, amics i uns quants sindicalistes. No gaires. Si fa no fa, i estirant molt el compte, potser dues mil persones, en el moment àlgid d’una goma elàstica molt estirada. Pocs, malgrat que als carrers de València hi havia la representació de l’escola dels valencians, una plataforma per l’escola (que ells en diuen pública). D’acord. Pública doncs. Només pública. D’acord.

Però com és que, si hi havia la representació de l’escola del nostre país (de l’escola altruista, creativa, coratjosa), no hi havia el govern valencià, fent-li suport?, ni la gent de la conselleria?, ni la dels partits progressistes?, on eren els de compromís defensant l’escola, o els de podem? o els del psoe?, o els d’arran?, o els cdr’s?, però no som una escola en favor d’un país nou, digne, honest, entusiasta, que defensa els drets universals contra la barbàrie? On eren les feministes?, els camperols?, els estudiants?, els funcionaris honestos? els estibadors? On eren dimarts tots aquests?… Aaaahh, que com és l’escola, això només compet als mestres? Fóra com dir que la lectura d’un país només compet a l’escola? O que l’educació dels fills només compet a les mares…

Raons per manifestar-nos n’hi ha de sobres, per l’escola, tots els col·lectius. La manca de llibertat, l’atac a la democràcia, els colps d’estat als parlaments que no són espanyols, l’amenaça als mestres, la cacera que vol instaurar el pp amb una web que denuncia els mestres, la manca de memòria històrica, l’ocultació de la memòria democràtica per un govern feixista, per una justícia prevaricadora, pel baix nivell de matemàtica i, fins i tot, per l’escàs nivell musical de les escoles de música…

Hem arribat fins ací amb els hipòcrites del pp i els seus gossos. D’obrir una pàgina perquè qualsevol, anònimament puga insultar els mestres.Total, que n’hi ha moltes raons, mestres, per manifestar-nos. Fins i tot els mestres joves (on eren, dimarts), fins i tot els estudiants de mestres (on eren, dimarts?), fins i tot els mestres desocupats (on eren, dimarts)…

I perquè el finançament espanyol impedeix de tenir l’escola que ens mereixem els valencians. Per tot això n’érem un parell de milers.

Les cares dels que ens manifestàvem ja explicaven què passava. N’érem pocs, poquíssims, i el desànim volia guanyar-nos. En un tros de carrer entre Barques i Colom, Reis i jo passejàvem del braç com si fórem joves novençans, si fa no fa, enganyàvem més que una postal de Benidorm. Ella em diu: això ens ho hem d’agafar finament, com si venírem de bona família, tu de Bétera i jo d’Alcoi: jo em faria una orxata! Aaah, qui ens hagués vist de lluny, en la conversa profunda entre dos éssers molt valencianistes, a les set de la vesprada, hagués dit: aquests festegen. No era moment de demanar una paella. L’arruixó d’aigua de les cinc no havia refrescat. Feia calor i havíem caminat mitja ciutat. Perquè segons que em va dir ella, i jo també vaig assentir, a aquestes coses i amb una edat responsable cal posar-li filosofia i un somriure. Una orxata? Jo li vaig dir que si escrivia res, ho faria també en el seu nom, i vam aparaular una declaració institucional:

—Sinyors de la Plataforma per l’escola pública (dos punts)

la propera vegada que ens convoquen —per favor, que siga en dimarts—, en arribar davant el Consolat espanyol del carrer Colom, voldríem que ens esperés una carro de l’orxata de ca Danielet d’Alboraia (ara eixiran tot d’ortodoxos, que d’ací, no; que d’allà o de més enllà), un carro amb burreta com el que passava pels carrers de Bétera cada vesprada d’estiu, amb aquelles dues dones, les Menescales, amb devantal brodat i manegots blancs. Orxata! Orxata! Per tots els mestres i jubilats que heu vingut a manifestar-vos dimarts en favor de l’escola. Del pressupost, no us en preocupeu, que no ha de ser ni la meitat de car, ni la meitat, que entrar a refrescar-se en qualsevol bar d’aquell quartier valencià ple de ricots feixistes. Fins i tot els mestres en actiu pagaríem un euro el got, i els jubilats cinquanta cèntims.

Final de la declaració. Signat, Reis i Albert

El fartó cadascú que el porte de casa, va dir Reis, i se’n va anar a descansar en un banc d’aquelles ruïnes romanes del carrer Colom, després que vam quedar que tornaríem a festejar un altre dimarts que fórem convocats per la Plataforma. Que han de fer sinó, dos joves novençans un dimarts.

El 25 d’abril és una data important per als valencians—cada vint-i-cinc d’abril els valencians recordem la invasió i la desfeta, perquè vam perdre la guerra contra Castella, i la colonització va passar-nos per damunt com una piconadora. Vaig parlar-ne a classe: això és adoctrinament katalanístic, ho sé, però els valencians tenim història i memòria, i és responsabilitat dels mestres no oblidar qui som.

El primer 25 d’abril de 1707, els valencians vam perdre; tota la corona d’Aragó va perdre. Els drets, la dignitat, el patrimoni, la vida. A partir d’aquell dia va començar la resistència, sobretot la resistència passiva, però resistència al cap i a la fi. Perquè hem preservat la llengua, l’eix fonamental, la manera de ser, i el desig de recuperar els drets i decidir qui som i qui volem ser. A més, la desfeta d’aquella guerra, encara continua.

Aquella vesprada del 25 d’abril de 2018, al programa de ràdio “Territori sonor” Vicent Torrent, uns dels fundadors d’Al Tall, era entrevistat per Amàlia Garrigós: d’entre més coses, Vicent va dir: allò d’Almansa encara ens afecta a tots els valencians.

I tant com ens afecta: dijous el TSJ espanyola atacava de nou l’escola, la llengua i la política d’ensenyar llengües a l’escola. Perquè els jutges espanyols es creuen en el dret de decidir com ha d’ensenyar l’escola i quines llengües. Ves si s’ha de ser refillet o jutge (això és una metàfora)

—Si ens afecta això d’Almansa encara?, es demanava Vicent Torrent…

Dissabte 21 d’abril ens manifestàvem a València en favor de la llibertat dels valencians. El camp de Túria portava una pancarta pròpia. Quan passàvem davant la vergonyosa institució del Govern Civil (una institució feixista que ens recorda que encara governen els franquistes —sabeu que els valencians non podem decidir de manifestar-nos a València, si aqueixa institució no dóna el permís?), doncs en aquell moment que passàvem, un policia vestit de paisà va fotografiar-nos qui érem en aqueixa pancarta de solidaritat amb Catalunya. Encara en el segle XXI, l’amenaça d’espanya per manifestar-nos lliurement. En diuen l’aigüera, els desaigües, però prou que funcionen contra al democràcia, encara. La desfeta d’Almansa. Nosaltres també vam fotografiar aquell dissortat, de policia, mentre se’n fugia de la nostra càmera.

Però tornem al “Nou homenatge a Catalunya”. El llibre està estructurat en quatre blocs, i aquests blocs també van subdividits…

1 la sisena república catalana: “Xiquets, quin octubre hem viscut!” Va ser una traca de cent, xa. I després el subcapítol del Molt Honorable Carles Puigdemont…

2 què ens hi ha menat  doncs que ens hem cansat de ser espanyols! I encara millor: ara governa el poble, per damunt dels partits, el poble s’ha apropiat del país i ha fet possible la República. Per això heu de llegir un antològic bloc tercer…

3 Els instruments que s’han fet servir: com ens hem carregat els partits convencionals, i encara no és tot dit… la xarxa, la feina internacional… Uiii, ací podeu estar-vos subratllant una setmana aqueixa frase, aquesta altra, aquella… noms, dates, reunions, què penja del fil, passeu-me una pinça, més fil, més pinces…

—i l’epíleg, com voldreu estalviar-vos l’epíleg, què vindrà?, què diu el mestre que podria passar, demà…? Sort d’això. I que com diu Vicent, la República és nostra.

Una majoria (del món occidental) ja coneixeu el periodista Vicent Partal, de fet el coneixeu de fa molts anys. I encara si el llegiu cada dia, a través de les editorials a Vilaweb, ja sabeu com gaudireu d’un llibre de 270 pagines, que fóra com tenir aplegades tantes eufòries, balons d’aire o vies de llibertat per als desinflats, o ves a saber… destinades a explicar-nos per què i com hem arribat fins ací, com és que Catalunya ha sigut capaç de proclamar la República, malgrat que després, ai, la cosa es va barrejar amb llimonà (gasosa per al nord).

I què més caldrà fer perquè el món, i sobretot Europa, entenga que és davant un dels models de país de major goig del segle XXI, i potser, si té llibertat suficient per consolidar-ho tot, davant el millor model de nació del món civilitzat (sobretot perquè ens conviden a decidir com serà). Ves si tenim un horitzó de primera i un dels reptes més bells ara mateix a Occident.

[continuarà]

“No sempre és fàcil de trobar la manera justa de parlar d’un llibre” escriu Enric Iborra, en el llibre La literatura recordada, en acabar la referència a un llibret fantàstic molt breu, Michael Kohlhaas, una mena de granger —fill de mestre, ep— que es revolta per la injustícia de la pròpia justícia del seu temps: ens sona, això?, injustícies del XVI, del XXI, de jutges que emparen el poder i s’hi emparen…Si tenen temps de llegir el llibre, no és difícil de trobar la versió catalana. Encara més, si tenen temps de llegir la referència que en fa el mestre Enric, no perdran el temps: La literatura recordada és un cant a la literatura universal, una devoció, una guia que no us podeu perdre de llegir aquest estiu. Però si ho feu, compte!, perquè llavors obrireu la caixa dels trons i no voldreu sinó regirar cada llibre del que parla el mestre. Però ves que jo volia parlar d’un altre llibre…

La manera que jo en parlaré de Nou homenatge a Catalunya serà la meua justa manera, perquè qui presenta un llibre ja té la llibertat de dir allò que voldrà. Jo diré allò que voldré. I potser arribaré a presentar aquest llibre: Nou homenatge a Catalunya. Però sobretot diré el que voldré.

—Ai, tot això és el que jo havia preparat abans de la improvisació, de l’imprevist que ens vam trobar a la fira del llibre de València (ara que ja s’ha acabat ho puc dir: aquesta fira és feta contra el llibre valencià i contra els llibres en valencià*).

Jo hagués volgut parlar de Nou homenatge a Catalunya des del record, perquè vaig compartir amb Vicent una pupitre d’escola fa d’això cinquanta-cinc anys… Ah, el temps, com fa que adobem els records a la nostra mesura: jo recorde l’escaleta que pujava, el cabell blanc d’una mestra que portava ulleres, que jo recorde com una dona gran molt bona, que ens feia de mestra a un grapat de xiquets que encara no teníem edat per anar a l’asil (on les monges feien escola fins que combregaves). L’asil era al castell de Bétera, i nosaltres no sabíem la sort que teníem de fer escola en un castell que, segons la Crònica, Jaume I va conquerir després del Puig (ja us he dit que adobem els records a la nostra vara de mesura).

Sí, feia 55 anys que ja érem en una tauleta tots dos, mirant-nos el món, Vicent i jo, a través dels ulls d’una mestra de Bétera (ja ho he dit, que som de Bétera?), la senyora Carmen, en uns baixos municipals que després van ser retén, i ara ves a saber què emmagatzemen sinó records —el mateix dia de la presentació a la fira, algú dels presents em va discutir si el local de la mestra era el que jo relatava o un altre que n’hi havia al costat. Tant se val. O no.

En llegir Nou homenatge a Catalunya em passen massa coses, massa…

—L’una és que som enmig d’aqueixa història que explica Vicent, una història de la qual som protagonistes, això és, que és una història que és nostra o tan nostra que no podem deixar de pensar-hi, en despertar-nos, en treballar, en anar amb amics, en sopar o en gitar-nos a dormir… I ací ja podria estendre’m el temps d’una presentació o de dues.

La segona cosa, és que aquest present que fa tanta història al nostre país, encara continuarà uns dies o molts dies: i ens deixarà ésser tan protagonistes com cadascú de nosaltres vulga decidir. Tot dependrà de cadascú de nosaltres. Aqueixa frase és important, sabeu, perquè no totes les històries, ni en totes les històries que llegeixes et deixen ésser protagonista o triar el nivell de protagonisme. Això és: el present dependrà de nosaltres i també el futur a llarg termini. Perquè el nostre present decidirà el futur.

—Tot això la lectura d’un llibre?

Home, aquest no és una llibre qualsevol ni parla d’una història dels altres: és un llibre especial que parla de nosaltres. Del nostre país. Fins i tot si només el consideres un país germà, veí, frontera… Parla de nosaltres, els valencians. I encara, tot allò que afecte al país, ens afectarà, ens afecta de fet a nosaltres.

[continuarà]

Som a un mes de cloure el curs acadèmic 2017-2018, i potser que moltes escoles i instituts ja tinguen preparat i organitzat el seu viatge final pel món. N’hi ha que faran cap a Suïssa, Bèlgica, Escòcia, Alemanya o fins i tot Espanya… Els joves alumnes d’institut o d’universitat viatgen arreu i fàcilment, i sort que en tenen, de conèixer altres realitats. Ho parlàvem aquest cap de setmana llarg a Bétera, entre amics, els viatges que ja han fet els nostres fills, i els viatges que nosaltres havíem fet a la seua edat. La frase del Vicent ens va fer molta gràcia, a una pregunta de la seua filla petita: —pare, als divuit anys, tu on havies viatjat? “Filla, als divuit anys jo no havia passat la séquia de Montcà.”

Això ha canviat una barbaritat, xa, que els nostres fills viatgen més i millor, sens dubte, i tenen aqueixa oportunitat de conèixer món. L’altre dia uns joves estudiants de Vic van aprofitar que eren de viatge per Berlín per visitar el Molt Honorable president Puigdemont. Un dia abans, el president també havia rebut la visita d’uns estudiants valencians. Carles Puigdemont és el president de la República, mentre el Parlament de Catalunya no diga una altra cosa, i ja que els alumnes catalans no el poden veure al seu país, perquè és forçosament exiliat, aprofiten per visitar-lo en els seus viatges d’estudis.

Que el president Puigdemont trobe espai a la seua agenda per rebre els alumnes i els encoratge a estudiar, a conèixer, a treballar per ser crítics, creatius i futurs actius de la democràcia i de la llibertat, afig valor al viatge d’estudis, i emoció, i potser alliçonarà no poques capçaleres de premsa o mitjans de televisió i ràdio: visitar un home públic i en primera línia de la notícia i la política a Europa, mentre molts altres companys seus són en presó i també d’exili, podrà ensenyar que a Europa n’hi ha països que s’estimen la llibertat i la democràcia i n’hi ha que prefereixen la repressió al diàleg.

I si els alumnes no el volen visitar, aquell dia que es queden a l’hotel, o en un parc, o que facen allò que vulguen: amb 16, 17, 18 o més anys, ja tenen criteri per decidir què volen fer durant un parell d’hores del viatge. Ho entendran això, els alumnes de 16, 17, 18 o més anys, o es pensarà la caverna que els adoctrinem en la democràcia i en el pensament crític? I portar-los a visitar tot d’esglésies o catedrals, o Sant Marc a Roma, en comptes de visitar les grans biblioteques del món (no heu pensat quina arquitectura no atresoren les modernes biblioteques d’Europa) no adoctrina en la beateria i el cretinisme? Nosaltres no som dels que tenim manies, així que qui vol demana aigua i qui vol demana vi, però que cadascú adobe el viatge com més plaer li donarà.

Aprofite aquest linxament contra mestres i escoles que ha ordit el feixisme d’espanya (fa cent anys que s’acarnissen contra l’escola i el coneixement) per convidar-los a visitar, si és que han de fer viatges final d’estudis a Europa, per programar la visita a representants legals del govern català, del parlament, o qui vulguen triar, que per acaçament i prevaricació judicial, han de viure lluny de casa i de la família. Potser el coratge i l’ànim de veure els joves, els ajudarà a passar el calvari polític lluny dels seus i els animarà a continuar en favor de la democràcia.

Avui hem baixat a Sueca. Feia tres mesos que havíem preparat la visita, que havíem acordat els guies, aparaulat el restaurant, que havíem difós des de l’Ateneu l’excursió per convidar a visitar la casa del pare intel·lectual dels valencians. Malgrat la diversitat del jorn, un jorn tan intens per la democràcia a diversos indrets del país, no hem variat la proposta inicial. De retop ens hem manifestat a la Ribera, per la llibertat dels presos polítics, en solidaritat amb Catalunya. A les deu del matí érem al número 10 del carrer de Sant Josep, davant la casa-museu de Joan Fuster.

“Jo volia un País Valencià més lliure, més democràtic, més modern i més profundament valencià.” diu Joan Fuster en un documental que obria la visita d’aquella casa —marc de la filosofia dels valencians dels últims 300 anys—, entre llibres, quadres, retrats, iconografia, manuscrits, i un arxiu que no es pot visitar. Potser per això mateix, avui uns centenars de valencians s’han manifestat a l’estació del Nord de València, per la democràcia i en solidaritat amb Catalunya.

Si hem de ser moderns, que vol dir solidaris; i democràtics, això és, preocupats per la manca de drets bàsics, com passa al món i sobretot a Espanya; si hem de ser intensament valencians, nosaltres també volíem ser a València, amb aquest moviment nou que agrupa Solidaritat amb Catalunya, per la democràcia i la llibertat; però érem a Sueca, entre aforismes, descrèdits i orígens. D’aquesta manca de democràcia del govern d’Espanya, ca Fuster és exemple màxim i un dels grans orígens: hi trobareu en imatges els resultats de les bombes feixistes contra ell, o contra altres intel·lectuals valencians. “Què és el feixisme, si no atemptar amb voluntat de la mort per l’altre i contra el coneixement col·lectiu?” No és causal que la policia, la justícia espanyola (!) i el govern d’Espanya no volgués investigar mai qui va voler assassinar Fuster. Com no ho és la impunitat amb la qual actuen els feixistes, abans i ara, (despús-ahir reconeixíem a Burjassot els 25 anys de l’assassinat de Guillem Agulló).

En eixir de ca Fuster, Barcelona bullia en favor de la llibertat, i València també (a València n’hi havia menys, d’acord), però nosaltres també ens concentràvem davant d’aquella casa del pare amb la nostra particular pancarta, en aquella casa referent màxim de la intel·ligència dels valencians, que per això el van voler assassinar els espanyols mentre molts valencians ho volien amagar, perquè no aconseguírem de ser allò que ell pretenia: ser profundament valencians.

Després de deixar ca Fuster, hem fet un itinerari modernista per Sueca, capital de la Ribera, i no hem pogut estar-nos de resseguir a través de les xarxes la immensa resposta dels catalans: són un poble model, envejat, i cada colp són més l’espill de milers i milers d’europeus que hi veuen una de les grans lliçons del segle XXI: una altra Europa és possible i Catalunya ja ha encetat el camí per aconseguir-la.

Hem dinat i hem pujat a la Muntanya dels Sants, dels sants de la Pedra, per visualitzar d’un colp aquell paratge de la marjal: els ullals, la terra llaurada, els camins i els marges, les séquies, i la reivindicació del paisatge valencià de l’arròs. Com que havíem aconseguit un mestre de cerimònia principal, ara ja sabem també què és abandonament del territori valencià d’aquella espanya que ens governa, ens fiscalitza i ens roba, tot plegat, amb la mateixa impunitat que deixa actuar els feixistes. En vint anys, deia el nostre expert, possiblement l’arròs de la paella no necessitarà gaire sal, perquè la salinització de l’albufera serà irreparable. Quan ens queixem del finançament, dels refillets de l’espanya una, també cal explicar que el robatori que perpetren des de madrit afecta tot i tothom. No només afecta la política i la democràcia, també afecta l’economia, i ens porta a la torpesa, la ruïna i la inanició final.

Que Rajoy tinga quaranta assessors que no han passat el nivell de primària no ens ix gratuït, valencians, i per molt que l’Ullal de Baldoví vulga garantir aigua dolça a la marjal, una acció individual no és suficient per frenar la involució feixista d’aquells corbs de la Meseta. Llibertat, democràcia, drets humans, memòria, història, coneixement… mentre espanya conserva intacte el tarannà franquista, la nostra feina serà cada dia la de denunciar-los per frau i convidar-vos a fugir: són antieuropeus, antidemocrpatics, violents i ineficaços. Sort que els valencians també hem començat ha despegar-nos d’aquella falsa identitat de ponent, i comencem a ser profundament valencians. Com volia Fuster.

Acabem un jorn intens en favor del coneixement i la democràcia allà on l’hem començat, dotze hores després. A l’albereda de Bétera, justament per on discorre soterrat l’ullal que mor al Carraixet. Ací també niuen foges, polles d’aigua, ànecs, garsetes…, hom diria que no ens hem mogut gaires, avui, només uns pocs valencians. Però n’hi ha qui pensa que sí, que ens movem, que, com diu el pare Joan Fuster, volem ser lliures, moderns, democràtics i profundament valencians.

Ahir ens va caure com una llossa la detenció del MHP Carles Puigdemont. Com va passar divendres, amb l’empresonament d’uns altres parlamentaris. Com fa temps que passa, vivim una persecució criminal contra les idees. La persecució contra el president —de primer hagué d’exiliar-se i, després, viatjar d’amagat per fugir d’una ordre internacional—, fins que el van detenir ahir, fa creure a l’opinió pública que els representants catalans, triats democràticament, són criminals o malfactors.

Els delinqüents són el govern espanyol i la justícia espanyola. I tota la premsa de caverna que els estufa pets i llufes en favor del feixisme i de major prevaricació. Aqueixa idea és principal: nosaltres no som delinqüents. És el PP, el partit sencer, i més de mil càrrecs imputats en centenars d’afers de robatori, prevaricació, comissions, comptabilitats il·legals, frau reiterat a hisenda, frau reiterat a Europa, eleccions adobades, pagaments i suborns i quantes coses vulgueu repassar. Aquests espanyols són els corruptes, els delinqüents, els gànsters, els criminals.

En canvi, han aconseguit tapar la criminalitat comesa estenent un colp feixista contra la democràcia, a espanya, i, sobretot, a catalunya. I volen fer creure al món que els nostres representants han de ser tractats amb menyspreu i ignomínia. Que és el que va passar ahir amb Puigdemont i amb la resta de persones que han rebut l’ordre internacional d’acaçament. Una autèntica vergonya que, països d’Europa, accepten aquest gansterisme i espionatge entre institucions democràtiques. Perquè en realitat, aquesta política feixista del govern Rajoy-Llarena és un acaçament criminal de got i ganivet.

Homes i dones que han elevat el senti democràtic a Catalunya i a Europa, d’uns anys ençà, des del pacifisme i el debat seriós, des de l’eficàcia econòmica i social, que s’hi juguen la vida i el patrimoni, i la família!, pels ideals de respecte i de llibertat, justament aquests són tractats de pinxos o terroristes. Ves on ens ha portat la llei fatxenda d’espanya i la tolerància europea al joc brut.

Europa festeja ara mateix un terreny perillós, amistançat amb una espanya de caverna, fallida i violenta. L’única violència exercida en aquest territori és en representació d’espanya, a través dels cossos d’inseguretat de la policia (qualsevol policia) i la guàrdia cívil. Política feta des del clavegueram, capaç d’atacar la sanitat, l’escola, les pensions, l’atenció social, en canvi de robar-nos a mans plenes. En canvi de tractar els Drets Universals de l’ONU com un drap brut.

És això que es juga Alemanya, jutjar si el dret espanyol prevaricador és per damunt la democràcia i la voluntat dels pobles, per damunt l’honestedat i la llibertat d’idees. És el futur polític d’Europa, que Alemanya es juga, en vendre’ns a la nova dictadura espanyola, disfressada i corrupta, o en convèncer el món que n’hi ha més honestedat que no pensem, en una Europa tèbia i atemorida, en la qual creiem tan innocentment.

El president executiu de la federació anglesa de futbol ha multat Pep Guardiola per lluir “el llaç groc” als camps de futbol. L’home ha comparat aquest símbol per la llibertat amb d’altres símbols, fins i tot de feixistes o xenòfobs. Fóra bo que el Pep, ara, abans de cada roda de premsa post-partit llegís un verset d’un poeta. O un article de la declaració dels drets universals, a veure si aquell pallús del Martin Glenn el comparés a lleis o textos feixistes, perquè potser passe com en altres indrets, que en el futbol s’amaga el bo i millor de cada casa. No cal repetir quants presidents de federacions, de clubs, de nacionals i d’internacionals, han amagat lladres, corruptes, puters, violadors, feixistes i tota una varietat, d’homes sobretot, impresentables i delinqüents.

El fatxa Martín Glenn no el conec. Ni ganes. Però si castiga un símbol de llibertat d’aqueixa manera, per castigar un dels homes del futbol que més valor ha afegit en un esport tant dissortat i mancat de valors, ja ha de saber què fa i per què. A cagar a la via, Martin. Visca la llibertat i la independència dels pobles.

El Marqués de Dos-Aigües ha despertat reivindicatiu en favor de la llibertat dels presos. En una altra plaça del mateix poble, una altra estàtua d’un majoral lluïa un devantal en favor de la vaga feminista de demà. És la segona acció o la tercera a la comarca que reclama llibertat i una acceleració valenciana en favor de la República. Segons que expliquen a twitter, n’hi ha al Camp de Túria un nou Comité de defensa en favor de la República (CDRcampdeturia) que també organitzarà el viatge de diumenge a Barcelona per participar de la manifestació que reivindica, una altra vegada, de posar en actiu les institucions de la República catalana.

Dilluns n’hi haurà ple del parlament de dalt. Almenys sembla que l’han convocat, malgrat que no és clar que espanya i la seua podrida justícia ho puga admetre. El ple del parlament el convoca el president, però espanya creu que això és massa democràtic, si no n’hi ha algú d’espanya mateix que hi fique el nas. Contra la llibertat, contra la democràcia, contra el finançament, contra l’ètica, espanya fica el nas per tot.

Jo trobe que l’única resposta digna fóra restituir la democràcia al parlament de Catalunya. El poble ha votat, i ha votat en clau independentista. Marejar la perdiu no farà afluixar l’espanya corrupta de polítics i jutges podrits. Així que…

Benvolgut, Roger Torrent, Molt Honorable:

—Tots ens equivoquem. Però pocs tenim el temps i l’oportunitat de rectificar. Vosté encara ho pot fer. Dilluns, propose de votar president de la República catalana el MH Carles Puigdemont. Fi de la carta. Guanyarem tothom, tornarem a elevar l’ànim, posarem en solfa l’actiu de l’1 d’octubre de 2017, retornarem la democràcia i el poder al poble, i posarem a lloc espanya, on ella mateixa ha decidit de ser.

Aquesta setmana comença el Curs Superior de coneixement vitivinícola de l’escola que dirigeix Joan C. Martín. Joan C. Martín és un home de vins, un erudit, un il·lustrat gosaria de dir. Em demana que explique la seua escola, que fa més de trenta anys que forma gent en favor d’entendre el vi, el territori, la vinya i els valencians. Escriu llibres, fa conferències, és un lector d’una memòria prodigiosa i té una història sorprenent. . El títol del curs té l’objectiu d’orientar els futurs Màsters Tastavins a València. Si en voleu tenir una informació completa i didàctica del contingut del curs us podeu adreçar a aulavinicola@hotmail.com o directament al mòbil 696351407. Hi participen professors de diverses universitats, enòlegs, enginyers, caps de DO, cellerers, a més de professors internacionals. Un luxe, si tens el temps i el goig d’aprendre i admirar-te.

Segons que ens diu el seu mestre director, aquesta és l’escola de vins no oficial més antiga de la península. D’entre les trenta-tres sessions presencials del curs, n’hi ha classes teòriques, molt de tast (es tastaran més de 190 vins d’arreu del món), pràctiques en vinya, visita a cellers, i una formació cultural i geogràfica del país exquisida.

l’Aula vinícola potser que siga el pas previ a tenir una escola oficial del vi, independent culta i compromesa amb el territori.

La Generalitat que presideix el MH Ximo Puig ha obert una nova delegació a Madrit-espanya. Una mena d’ambaixada disfressada de casa de visites d’empresaris, emprenedors i mangantes. Al cap d’aqueixa delegació han posat Broseta-fill, advocat de l’extrema dreta valenciana, amic dels criminals Camps, Zaplana i la filà de crestians peperos, personatges de la faràndula política valenciana quan era a mans d’escapularis. Una delegació del PSOE o del Govern valencià?, per a què? Diuen els bisbots d’aquest part o alvort, que cal pagar més contribució a espanya si volem que espanya ens escolte com de malament ens finància espanya. Això és: agarreu un parell d’empresaris corruptes, uns advocats espavilats i deixeu-vos milers d’euros setmanals en propines, per tapar no sabem què ni per què.

El sinyor Broseta-fill ha pegat en pleits contra el govern valencià del Botànic, en defensa de botifarrons i empresaris del viure, en favor de la privatització de la sanitat, de l’educació o ves a saber…, ambiscaors, colombaires i, atenció, empresaris que veuen el cultiu d’aqueix empastre que és “Puerto mediterraneo” (la caspa, no caldria dir-ho, ha posat el topònim en el raquític idioma que només estudien a espanya —sembla que és l’únic lloc on no se’l saben). I és aquest que posen al capdavant d’aqueixa tapaora disfressada de casa de visites per a emprenedors. ës també qui va portar els feixistes de societat civil a València, al mateix palau de la generalitat, que ja sembla casa d’hostes!

Port mediterrani, privatitzacions de la sanitat, ajuntament de Paterna, especulació, empresaris corruptes i, ara, una nova seu de la Generalitat valenciana a can Madrit, a mans d’un antivalencià de renom Broseta. Què, n’hi ha tito per a dinar?, us demanareu, o aqueixa gallina vella farà el brou de la misèria valenciana?

Fundació Conexus diu que vol fer lligam Mardrit-València. Caguenlhòstiaputa! Ens roben, ens insulten, ens castiguen, ens apliquen el 155, i ara els paguem el beure, el soparot, el luxe i la rescolà… Cal ser molt inútils i Toni de l’Hostal ja té cultiu per traure CD i long play.

Quan la política, MH Ximo Puig, ja ho sabrà vosté molt bé, es posa a mans del dimoni, perd la sorpresa i l’eficàcia. Amb els mateixos diners que ens costarà l’invent als valencians, contracte cent homes de la CNT, i veurà si ens fan cas a Mardrit. I els fesols que ha posat a menjar-se l’olla envie’ls a cagar a la via, que de merda ja en tenim prou a casa.

L’Ateneu de Bétera prepararà l’arribada de Joan Baldoví aquesta setmana: “En clau valenciana, en un país de roders!”

Ahir ens demanàvem què podíem preguntar a aquest home que ha posat la política dels valencians a primera fila, allà a Espanya: en un parlament farcit de pocavergonyes, de polítics criminals, de lladres que fa anys que roben i ens roben especialment als valencians. Perquè els valencians pintem poc a l’estat, de primer perquè som valencians, i ens en sentim profundament valencians. Els espanyols ho saben, perfectament saben què vol dir tot això, i el resultat és que s’acarnissen contra nostre, sobretot a través del finançament, però també contra l’escola, contra la llengua, contra els mitjans, contra la sanitat, contra el camp… Aquell govern d’espanya, malgrat tants polítics del pp com els han llepat el cul des de València, ens han castigar cara a la paret com a l’escola franquista. Però un home de Compromís, un de sol, els ha posat l’honestedat a la cara, l’honradesa i el treball, i malgrat de ser sol, tothom l’ha valorat per damunt de molts altres polítics.

Sí, l’escarni contra Valencià d’Espanya és de llibre, un càstig continu perquè no siguem capaços de redreçar-nos, de renàixer, de ser més demòcrates i europeus que no ells, més moderns fins i tot. D’això en parlarem dissabte a Bétera, amb Joan Baldoví, i potser li demanarem si prepara l’assalt a la presidència de la Generalitat, d’ací un any, o què pensa del 155 contra els valencians, si el pspv que també és acord del Botànic, continua donant-ne suport, o potser li demanarem què passa amb el camp valencià, amb els caquis i les magranes, i si la veu a madrit, única i solitària, pot fer res per canviar la llufa que significa espanya per als valencians. I encara podrem demanar-li què pensa fer per recuperar les caixes valencianes, o si els valencians ens haurem de conformar a tenir els diners emprats en institucions estrangeres o que no tenen cap sensibilitat valenciana… O què caram passa amb la televisió, o amb Consum, que s’ha apuntat al carro d’atacar la llengua, o amb la fallera calavera, que potser podrem parlar de tot o de gairebé tot.

*I si els homes de la cooperativa, els llauradors, o els mestres, o les brigades municipals s’apunten a fer-li preguntes, seran benvingudes.