Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: personatges

Les improbables Txèkhov valencianes (4): elvira cambrils

0
Publicat el 3 de gener de 2018

Guzzi i Leica són marques de prestigi, però representen coses d’una altra època. Russafa i Sueca són topònims de primera, encara d’aquesta època, aquest present; tant Robert Capa com Joan Fuster són noms amb història, i la història representa que és història de qualsevol temps. Ací les parelles de noms tenen un pes que trencaria una bàscula de pesar taronja. Pes específic i pes de pesar moltíssim. Després n’hi ha els filòsofs, i els músics, però sobretot els primers: Kant, Montaigne, Voltaire, Russell… Wittgenstein, Sòcrates, Plató, Descartes, Josep Pla… I ara els músics, Mozart, Albinoni, Vivaldi. Joves tampoc són, aquests.

Direu que he barrejat massa noms, i és veritat, però ací n’hi ha una vida sencera del pensament. N’hi ha l’essència, de segur, i encara n’hi ha que direu que en falten de bàsics. Teniu raó, també, vull dir que teniu raó de fer aqueixa apreciació tan precisa. Però l’essència hi és. No em negareu que hi és.
Per a nosaltres, aqueixa sentència té molt de pes, tot el pes que cabria en aquella bàscula, en una sola foto d’una Leica: “Sense Fuster els valencians som més orfes.” Elvira ho sap molt bé, perquè ella és escriptora, però sobretot estudia filosofia. Quan diem filosofia volem dir pensament. Assegura l’escriptora Cambrils que “Durant un temps va rellegir Fuster per a apaivagar el buit. I li va créixer l’admiració.”

Atrapar el temps d’estudiant en una Leica, quan vivíem a València i, malgrat que féiem que estudiàvem, no estudiàvem, que vivíem. I féiem filosofia. Potser que haguérem estudiat més i no haguérem fet tanta filosofia, els valencians. Les reunions, les assemblees, l’amor, i aquelles coses de joves universitaris que volíem menjar-mos el món. Fins que descobrírem que el món era tan gros que no podríem acabar-mos-el mai. Mai. Que caldria continuar menjant i bevent durant molt de temps. I sobretot estudiar, calia estudiar molt més.

Ai, quanta indefensió, el món.

Els xiquets, els contes i Llorenç Giménez

0
Publicat el 2 de gener de 2018

Dues hores per retrobar-nos amb els contes i els llibres a l’Ateneu de Bétera. La llar de foc, el corral, la llenya, la plaça, i els xiquets. Els pares, també, perquè a veure si enguany els pares fan de pares i no amollen el cabàs, que després se’n van a fumar o a xarrar a la plaça. Els llibres de la fira, el programa de Cap d’any i de Reis, i els llibres infantils. Enguany torna Llorenç Giménez que ha fet una tria de contes d’hivern, contes parlats, narrats, representats, jugats, llegits. Entre més històries en contarà una d’Enric Valor, el mestre, i passarà per contar-ne dels seus llibres. Va ser dels primers homes qu es va decidir a viure del conte, que no és el mateix que viure del cuento, que d’aquests n’hi ha massa. Viure dels contes perquè quan encara ningú no ho pensava, ell va veure’n la necessitat d’anar de poble en poble, de plaça en plaça, per cada escola, a explicar la riquesa valenciana de la tradició oral. Després en vindrien més, molts més, que van aprofitar el moviment en favor del relat oral, però potser que Llorenç va ser dels primers a arriscar una vida en favor dels contes, els succeïts, la llengua, i els autors valencians.

En temps ben durs —el govern durant vint anys del pp no facilitava res en favor de la cultura i de l’escola—, sense mitjans propis (ni televisió ni ràdio), n’hi ha que van mantenir l’aposta per l’ofici de contar, i vet ací que avui ho gaudirem en directe, a Bétera.

Xiquets, xiquetes, sinyors: vet ací un gat, vet ací un gos…

 

Les improbables Txèkhov valencianes (3): les adoptives

0

“Les adoptives” és el relat que ha escrit Carme Manuel per a “la improbable vida de JF”, llibre que fa uns dies presentem en aquest bloc. Jo hagués preferit el títol “Les marotetes valencianes ondulants”, però supose que l’autora ha volgut llançar-nos una metàfora més pregona, més irònica. D’entre les idees del relat, n’hi ha que diuen això:

—Nosaltres, sinyors lectors, som les marotetes valencianes ondulants, pensem que amor no es pot pagar sinó amb la mateixa moneda.

I Mestre Fuster potser que els respondria:

—Jo sóc el Solitari, filles meues, l’alcohol em fa més comprensiu i em deixa veure allò que no havia mai contemplat. Amb alcohol i llibres jo m’apanye, no em cal res més.

Aquest no sembla un conte línial, o clàssic, o d’una primera lectura. És un conte que passa carregat de metàfora, d’imatges, entre infernals o celestials, trien vostés, o bíbliques: si entenem l’obra completa de Fuster com l’autèntica bíblia dels valencians, malgrat l’oposició de l’antivalenciansime i l’església, sense dubte encara més antivalenciana. Però quina idea, us passe, adoptives: si els nostres rectors, en fer missa cada dia, cada diumenge o jorn festiu, llegiren un fragment de Fuster per comptes d’aquell evangeli, com n’haguérem aprés, o n’haguérem fruït, si és el cas que haguérem practicat de catòlics. Però no, ni és així ni ningú no va tenir la pensada de convertir Joan Fuster en el nostre evangelista principal.

El Dolç Àngel de la Mort, el del bes final o fred, aquell del poeta Màrius Torres, anuncia una mort, un retir, i apareix aquest misteriós personatge, el Solitari, que ho fa en aquest territori nostre innominable, inhòspit, tan agre i sobri, malgrat l’Horta o l’albufera.

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir. (Màrius Torres)

Apareixen tot de nimfes, o dones que no semblen sinó irreals, falgueres vestides de dones, una va arribar amb un llibre al cap, l’estrangera, la més gran, potser fins i tot la més vella, vuitanta anys, acompanyada d’una gata (qui és aqueixa dona?, per què és l’hereva?, d’on ve?): pobre Solitari, no va voler que li cantaren cap respons. Ni va voler cap final gloriós, ell, que arrossegà la Creu tota la seua existència
“cada home porta en si mateix la forma sencera de la condició humana”

—Agafa de la mà el Solitari i porta’l al seu nou domicili, va.

—A la caseta?
Ara voldria  que amb quatre bastes repuntàrem tots els judicis finals, les dones, les falgueres: Emperadriu divagant, Damisel·la enguantada, Damisel·la endolada, Alaestés fina, Llantió elegant, Donzella de rappenat, Ullviva petita… elles expliquen al Mestre que a partir d’ara, seran elles que atresoraran les fantasies del Mestre… totes les produccions sense excepció, totes les collites

—Deixa’t estar de collites, que no són taronges el que aquest produeix
—Però, si la cultura és corregir i augmentar…

—Calleu, dones, escriptores, mestres, mares, posem-nos a repuntar els judicis finals, a traure la vora de les indagacions… Cantem:
—Tota política que no fem nosaltres…

—Rèquiem! Rèquiem!

Carme Manuel escriu un conte lúdic, entre imatges, simbologia, joc, existència, filosofia i mort: torna a provocar-nos, que diria Fuster, a demanar-nos que no ens ensopim. “Ara i sempre mai”. Amén.

 

Les improbables Txèkhov valencianes (2): isabel canet

0

Comencem bé, si som davant el taulell d’una carnisseria. Encara millor, som darrere el taulell, que és on jo vaig començar el meu primer ofici de veritat. Així que el meu deler ja l’ha guanyat Isabel Canet. “Causar-se d’esperar” és un conte amb tres escenaris principals que Isabel conjuga com si els conegués a la perfecció: cal Mestre al carrer de Sant Josep, la carnisseria de l’Agnés, però que en realitat és la carnisseria de la seua sogra Carmela, la mare de Ximo, l’home de l’Agnés i carnisser principal, i l’escola, l’escola de magisteri. Tres escenaris són ací tres temples sublims: el del savi de Sueca, el de la carn i el d’aprendre. A partir d’ací, només calia seguir la lectura, deixar-te portar: “—Té raó, mestre, la lectura hauria d’estar prescrita. Però cal reconèixer que si fóra així s’acabaria el món, i em sembla que, de moment, no hi estem preparats.”

Aquesta frase o diàleg o sentència romana, sense el context, potser que no us diga gairebé res, o fins i tot que no us diga el que realment pretén, però deixeu-vos portar per la Isabel, o millor encara, per l’Agnés…

—Mai no hi estarem (de preparats) si la gent no es posa a llegir —reblarà el Mestre.

Ara diré una altra bestiesa, jo mateix: aquest conte val tot el llibre, sinyors. O sinyores, si ho volen així. Ací tenim un Txèkhov autèntic, un conte que fa el goig d’un dels contes universals, malgrat que som a Sueca, en una carnisseria, en un carrer que no és qualsevol carrer… És aquella flegma que només els contes amb què traspuen, conviden. Com que llegesc el llibre en comptagotes, un conte per jorn, no sé què més em trobaré, o potser sí, que sé què em trobaré. Ara mateix ja m’han regalat el Nadal, o jo mateix l’he fruït, però és que n’hi ha més, o molt més, si ho sabem mirar, o llegir.

N’hi ha un detall del conte que, a una majoria de lectors, us semblarà de poca rellevància, una fotesa. En canvi, a mi m’ha colpit amb duresa. El Mestre entra a la carnisseria i demana un tall de vedella, l’Agnés li ensenya la peça de l’anca i hi fa un tall, l’embolica amb paper encerat i diu, són seixanta-tres pessetes. Oh! Imagine un tall de seixanta-tres pessetes, d’aquella època. Jo un colp, dels primers dies que despatxava, si no era el primer, vaig tallar una xulla de llonsa que va pesar setanta pessetes. La dona, que era una veïna de tota la vida, va fer un clam al cel, va posar-me a prova la lluita social, la dualitat pobresa-riquesa, la família nombrosa, els mals aprenents de carnissers. Sí, era el meu primer dia darrere el taulell i no ho vaig passar pitjor perquè no se sabíem les lleis de murfi, però sí les de la termodinàmica (em sembla que jo volia estudiar química, aleshores). La dona se’n va anar sense la carn, i jo em vaig quedar fotut, que n’havia d’aprendre molt, de carnisser. A mi també m’hagués agradat de tenir de client el Mestre, potser que li hagués regalat aquell tall, i ma mare tampoc no m’hagués bonegat comhagués fet la Carmela.

Ah, l’estima pels oficis nobles: carnissers, mestres, poetes…

“Quan l’amor és açò, un anunci

de pols als dits que fugen,

un dens presagi […]

Oh, aquella escena que Agnés respon la sogra amb uns versets, diria que és un altre dels moments memorables del conte, la cara de Carmela, l’actitud de l’home, el Ximo. Sí, n’hi ha diversos moments excelsos, en el conte, l’estació del Nord, l’escola de mestres, la cambra d’embotir… El riu, el riu?

—Tot això que dieu són bestieses, és cert!

—No són bestieses, sinó aforismes!

 

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Avui serà presentat a l’Ateneu de Bétera, pels volts de les vuit de la nit.

 

 

 

Les improbables Txèkhov valencianes (1): maria jesús bolta

0

L’últim dels relats de La improbable vida de Joan Fuster és de l’escriptora Maria Jesús Bolta. Un conte titulat “Creu-me, jove” protagonitzat per una adolescent que vol ser llauradora, com son iaio, als camps d’arròs de l’Albufera. El mateix Joan Fuster prova d’alliçonar-la també en l’estudi, però tampoc no cal deixar el deler de treballar la terra, si és el que la jove vol fer. El relat s’estructura en minicapítols amb subtítols d’entitat pròpia, a base de frases o aforismes del Mestre. Potser que cada subtítol ja puga merèixer el conte, i també el llibre (per com et fa repassar essències de bona literatura i d’història de nosaltres, els valencians). El final del conte aconsegueix una emoció impròpia —Fuster hagués dit “fuig, fuig!”. Però si com diu l’escriptora Bolta, i ja confirmava Fuster als seus llibres, llegir no és fugir, sinó seguir vivint, cadascú a la seua manera, ací ja tenim suc per deixar-nos atrapar en una posteritat que serà de paper, en Txèkhov mateix, però sobretot en Joan Fuster.
Al remat, la jove que vol ser llauradora com son iaio malgrat els pares, que com molts pares del món voldrien que estudiés i estudiés, és una mica la pedra filosofal dels valencians: Fuster volia que els valencians fórem cultes!, de lletra…, llegits almenys, en canvi d’uns pares que de cap manera no s’hi han decidit per la cultura ni pels llibres. Què vull dir, doncs que gairebé el 90% dels pares valencians volen que els seus fills estudien, potser més i tot, —estudiar sí, però una vida culta, racional, uiii, fóra massa…Massa? Això és, podem arribar a estudiar molt, arribar a llicenciar-nos, a diplomar-nos, a doctorar-nos,  a fer tot de màsters, però mai arribar a ser de lletra ni de la cultura dels llibres. Quin aforisme, xa! És el nostre horitzó, valencians?, o com ens convida Maria Jesús Bolta, serem capaços de convertir-nos? Tant de bo la terra que ens estimem fóra un llibre d’amor i un honor col·lectiu dels valencians…

La improbable vida de Joan Fuster ha sigut editat per Tres i Quatre, a València. Un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va, joves, lluitem contra l’aforisme que ens persegueix.

Lliurament del 37 premi Enric Valor

0

El Centre Cultural de Picanya acollirà en unes hores el lliurament del premi de narrativa Enric Valor que organitza Edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya. A l’Horta Sud, a tocar de la ciutat, la gent del Bullent i la regidoria de cultura organitzen un dels premis de narrativa de prestigi, amb un acte que aplega discurs, sobrietat, compromís, identitat i escola. Fa molts anys que Picanya va establir una relació molt particular amb un dels millors narradors d’aquest país, Enric Valor, i com cada any, pels volts de Nadal, torna el reconeixement i la gratitud a un dels valencians cabdals del segle XX: la llengua i la literatura, les rondalles i la narrativa. Enric Valor és un clàssic de primera línia, malgrat allò que deia amb ironia Vicent Escrivà (a Catalunya el lligen poc, una llàstima). Només per la novel·la l’Ambició d’Aleix ja hagués merescut el reconeixement general —Jem Cabanes en parlava gojós d’aquella escriptura pulcra, neta, acurada, com pocs escriptors catalans de tot temps van saber fer. Ho explicava fa molt i molt Sanchis Guarner, fins i tot Joan Fuster, que la narrativa de Valor era una escola de llengua. Potser perquè va haver de fer escola, amb les gramàtiques, i les lliçons de llengua, no va poder dedicar-se com hagués volgut a la novel·la.

Dissabte, 20.00h, el centre cultural de Picanya reviurà com cada any un dels jorns imprescindibles del nostre calendari. En moments convulsos, que atempten contra la cultura, l’escola i contra la literatura del país i d’un senyor escriptor, no us voldríeu perdre tanta ambició.

Cinquanta mil històries a Brussel·les: crònica9

1

Hem fet nit a Perpinyà i hem eixit enjorn. Com diu el professor Guardiola (no us perdeu les declaracions a Manchester de perquè lluu un llaç groc) si ens llevem enjorn, matí i prest, serem imparables. Malgrat les condicions complementàries, que ves si en tenim a la contra de mal respir i d’agressió constant.

Fa dos dies érem a Brussel·les, a la vora del president Carles Puigdemont, en favor de la democràcia. D’ençà, hem passat per Bruges, Luxembourg i Perpinyà; després, esmorzàvem a la carretera, a prop de Vilafranca, abans de pegar cap a Bétera, final de la nostra ruta europea. Hem tingut un viatge extraordinari, concentrat en cinc dies intensos, dalt d’una autocaravana. No veníem a fer turisme, ni a fer vacances. Calia ser-hi i vam decidir de ser-hi. Escric a casa, repasse els cinc dies, els moments especials, la feina personal sense fer, el fardell de roba d’hivern que hem tornat (quin fred fa a Europa), repasse què faré demà, unes hores abans de l’escola… Hem tornat contents de participar d’aquest projecte cívic, de venir voluntàriament a donar suport a un home i un govern compromés amb el país. Nosaltres hem tornat a casa, però el president, no; ell no ho pot fer; s’estarà a Bèlgica perquè el govern espanyol, que ja ha fet presonera Catalunya, l’amenaça en privar-lo de llibertat, com si fos un delinqüent. El president tindrà cinquanta mil històries, ara, una per cadascú dels que vam ser-hi allà. Nosaltres tenim una història per hom, per explicar, a grans trets, els detalls d’un moment únic. Ell no ens coneix a cadascú de nosaltres, no, però nosaltres sabem com se la va jugar, per consciència i enteresa. Amb ell, n’hi ha més de polítics exiliats, com n’hi ha d’empresonats. A Espanya, per les idees, n’hi ha gent en presó encara: polítics, músics, cantants, titellaires, joves… Per les idees. És el segle XXI, però aquest estat funciona així encara. Per les idees, empresonen els homes; per ser un delinqüent, no. I de delinqüents n’hi ha a dalt de tot del govern espanyol, a la casa reial espanyola, en la majoria d’empreses d’energia o de l’íbex. A l’església, a tot arreu, n’hi ha. Delinqüents lliures, en la seua majoria, en canvi d’empresonar homos honestos. Patim una justícia de revenja, en un estat revengista, en especial contra la llibertat i la democràcia. Vet ací la raó del nostre viatge, una d’elles, en favor del nostre país i contra la corrupció democràtica d’institucions i persones. Cinquanta mil històries en favor d’un president, en favor de la llibertat dels presos, cinquanta mil raons per aconseguir de viure en democràcia.

 

Omplim Brussel·les: crònica 4

0

Avui és el jorn, el motiu principal del nostre viatge. A l’espai de les caravanes del pàrquing C de Heisel, ja n’hi ha molt de moviment. Eixim prompte cap a Brussel·les: abrigats, molt abrigats, perquè el fred és intens i avui ja ens acompanyarà fins que tornem. La gent agafa les estelades, els cartells, els impermeables, els barrets de llana, els llaços, la gent ho porta tot ben preparat, organitzat… Baixem a peu cap a la parada de la línia 6, un rierol de gent avall, a tocar del parc de l’Atòmium, però finalment pugem fins a Heisel, perquè el maquinari dels bitllets no rutlla per a tanta gent. El primer que comenten és que no n’hi ha bonos de metro, sinó bitllets individuals i abonament per al dia. El metro va que petarà, a cada parada n’hi ha centenars de persones que volen pujar, però és impossible. Vivim alguna situació difícil, però no passa d’ensortit. Arribem al parc del Centenari com unes sardinetes dòcils, gojoses. Hem fet relació amb aquests d’allà, els d’allà, naturalment que hem dit d’on venim, n’hi ha un humor malgrat les dificultats que no sembla natural,. Però ho porta aquest moviment entusiasta, què hi farem.

La concentració és espectacular, en el primer moment: una gernacióde color groc converteix Brussel·les en una ciutat en favor de la llibertat. Molts milers encara no han pogut arribar, perquè els metros, van lents, lentíssims.

Els valencians hem quedat a la porta Nord del parc, avinguda Isers, o un nom semblant. Demanem com arribar-hi, ens ho indiquen i ho trobem a la primera… En aquella banda n’hi ha moltes càmeres de televisió: potser que hem topat amb el que serà el cap de la manifestació: sí, ens ho confirmen, n’hi ha la Marta Rovira i el Gabriel Rufian. Comencen a aparèixer tot de rumors que, davant tanta gent (què esperaven?) es modificarà el recorregut de la manifestació. Són rumors, però és veritat que n’hi haurà canvis o gent que es desplaçarà per carrers laterals. No hi cabem. L’èxit és rotund.

La sorpresa majúscula ens la trobem davant el nas. Com un regal.

L’Aljama de Bétera lluu l’emoció de ballar

0

“Qualsevol cosa que hom esmente,, qualsevol frase, des d’un comentari aparentment innocent, fins a un pensament filosòfic profund, reuneix dues condicions: és la manifestació d’un pensament però també la inevitable expressió d’una emoció” James Joyce

“Educar la ment sense educar el cor no és educació en absolut” Aristòtil

He agafat dues cites d’un llibre que encete sobre l’educació dels mestres, de la professora Carme Timoneda, per obrir l’opinió de l’espectacle que l’Aljama ens ha regalat aquesta nit, en la X Mostra de ball i música tradicional. Un recorregut pells instruments de música popular, o de música clàssica, a través de les explicacions d’Asier de Benito, eren la pàtina pedagògica, d’escola: els instruments que servien també per adobar el ball a la plaça, dins la festa o la cerimònia.

La sorpresa, en aquesta mostra, era l’emoció, que els directors de coreografia han sabut transmetre en un espectacle pont entre dues mostres, jo afegiria una tercera (la vuitena), grans mostres de cultura popular que l’Aljama teixeix de fil d’or. Avui la clau era la dona en la tradició popular, però també en la vida rural —afegiria que també urbana—, dels valencians. Però sobretot en la vida rural.

El relat d’Isabel Martí és un poema-regal al reconeixement merescut de les dones en la tradició, a la feina de cada dia, a l’ofici de veremadora, cosidora, llavadora, al treball en general fora i dins de casa, a la mare, al bressol, a la cançó de rapinyar…, un text que caldria portar a totes les escoles del país perquè els mestres i els xiquets puguen conèixer i aprendre de l’origen de tot plegat. Un repàs a tantes dones també com han fet possible la recuperació de la riquesa del patrimoni cultural dels valencians, a través de les cançons, els balls, el vestuari, els romanços, les històries, els succeïts.

Els noms propis, la imatge, els pobles, la comarca, cada comarca, tot plegat conforma un país possible tan ric com entusiasta, malgrat les penalitats. Si ara lluïm o gaudim de Pep Gimeno Botifarra, per posar un dels exemples més grans, o de Marieta Guerrero, o d’Amparo Hurtado, és per la contribució d’aquelles dones que van cantar i memoritzar una història no escrita dels valencians, a través de la tradició i de la cultura. Sens dubte que els valencians seríem menys valencians, però sobretot seríem menys agraïts, menys d’aqueixa pasta de què som fets.

Finalment, l’emoció d’un bolero excels, sublim, sense postisses, només ballat per les dones, reconeixement a tants anys de feina i esforç. L’auditori ho ha sabut agrair, potser perquè ja sabem com balla cada any a Bétera, l’Aljama —perdoneu-me el delit—, i la combinació d’imatges, llums i coreografia ja ens guiava a l’exclamació: oooh!, un gest que podem traduir sense pecar d’humils: si la tradició era aqueixa estètica, podíem entendre que grans mestres pouaren de la música popular per fer simfonies que han perdurat en el temps. Gràcies.

Per molts anys, l’Aljama de Bétera

El país en directe a l’Ateneu de Bétera

0

Segon dia de festivalot a Bétera. Aquest matí allaus de joves passaven pels carrers del poble a fer comarca i cultura. L’avituallament és bàsic en els concerts que duren dies i nits, i les botigues de queviures i els bars hauran fet el segon agost, avui. El campament improvisat a l’Horta Vella li ha fet guanyat color i vida al camp, malgrat els erms de pols i la calor que encara fa aquesta tardor que sembla un segon estiu que no fuig. Paciència i música, joves.

Per completar el programa cultural i/o polític del Festardor, hem improvisat una conversa ben especial a l’Ateneu de Bétera. Aprofitem que el director de Vilaweb, Vicent Partal, baixarà des d’Amposta a veure els pares, per organitzar una xerrada informal al corral de l’Ateneu (els amics també allargarem l’estiu), sobre el país, la situació actual, Catalunya, València, Espanya… És prou i suficient la democràcia per aturar la violència? està mai justificada una resposta violenta en democràcia? N’hi ha democràcies de primera i democràcies que són succedanis. I la independència, pot mantenir-se gaire temps en suspens un colp s’ha declarat? Potser que sí, que ens aprofitem de l’amistat, però és temps de treball i de molt d’esforç, i per això no hem volgut perdre l’oportunitat d’aquest regal. Sobretot quan Vicent ha dit trieu què voleu fer: sort que no ha dit, però després anirem a ballar amb els joves de les rastres!

Si voleu escoltar o xarrar amb Vicent, dissabte, 14 d’octubre, a partir de les 19.30h en tindreu una oportunitat magnífica a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5

Perquè n’hi haurà un dia…

0

“N’hi haurà un dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot”, prou de molles, prou, que voldrem el pa sencer, que cantava Ovidi. Sembla que el jorn és proper.

Demà el Camp de Túria organitza el sopar Estellés a la Pobla de Vallbona, amb el recital de Tomàs Llopis i Miquel Pérez, una lectura de poesia i música que mereix, acurada, excelsa, extraordinària.

La poesia del poeta Vicent Andrés Estellés encara i sempre, que ja encomana la possibilitat d’aconseguir els versos i i el missatge que expressen. “Ho volem tot”

Trie una de les horacianes, que potser llegiré al sopar que organitza Picanya (tinc el cor partit entre Picanya i el Camp de Túria), perquè diumenge aquests quatre protagonistes dels versos no creurien que va passant, però passa. No ho creurien, malgrat que ho anunciaven, que van ser dels primers que ens van guiar, a través de la paraula. He triat aquesta horaciana, malgrat els versos extraordinaris d’aquest poeta immens, excels, atemporal. Perquè demà, però sobretot diumenge, Estellés també serà ben viu.

 

aquest any miserable,
m.cm.ixiii. d de c,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a múnic o parís,
joan fuster a sueca
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

 

A partir de dilluns, s’ha acabat de cremar llibres, s’ha acabat tanta obscenitat política en aquest país. S’ha acabat. A curt termini, espere. A molt curt termini.

Final lluït del Folkestiu a Bétera

0

Xiromita Tral Project va cloure anit el festival Folkestiu a Bétera de manera lluïda. Amb la dolçaina de Miquel Gironés al centre de l’escenari i amb dos veus a cada costat que valdrien aquella plaça i qualsevol plaça valenciana. Miquel Gil no el descobrim, és un regal del cel contra el cel dels valencians. Anit encara amb una veu més esgarrada, més feridora i profunda: són quaranta-dos anys d’escenari, segons que ens deia en guardar la guitarra, i ja no estem per bromes. A l’altre costat, Rafael Arnal, fill de Rafa Arnal, una altra veu d’una impressió valenciana de luxe, per al cant sacre, per al batre, o per aquest nou himne valencià excels que el públic acompanya amb la boca plena, la malaguenya de Barxeta. Tots dos, Gil i Arnal, vesteixen aquesta barreja de Xiromita amb el necessari, allò imprescindible i allò bàsic —particularment, prefereixo aquestes veus a tanta dolçaina, però no podem anar contra el món, i anit la plaça botava amb la força del Gironés, aguantava l’aire, l’ajudava a bufar, que ell es lluïa sens dubte, de festa ben viva i tenia l’acompanyament de músiques i veus, i un public lliurat als peus. La plaça va agrair tant d’esforç i un final d’apoteosi. L’esforç de tant gent també mereixia aquell final i aquella plaça guanyada en favor de la cultura, de la música, de la festa popular. Cal dir que els valencians som que som ara mateix pel valor de la música, i a l’escenari n’hi havia una representació extraordinària d’allò que som.Vam acabar a peu dret de nou amb una versió de la muixeranga, que els músics no poden estar-se de buscar camins, per molts anys i avant.

La vesprada també havia sigut excelsa amb el regal de Rodamons. La xicalla, el teatre, la representació, la màgia dels actors quan tenen aquella professionalitat. Ho vam viure de nou, gairebé de trinca, i tot plegat era un inici del final de festival que recordarem molt de temps. Anit, sense incidents, amb la gent que passava, anava, venia, les parades, els llibres, els cànters i els corxos, una plaça festossa que hagués dit el Jem, i el goig de l’organització que aconseguia un any més de creure que el país té camí a fer i treball per endavant, si hi posem coratge. Per molts anys, a l’equip de l’Ateneu.

Benvingut el folkestiu2018…

La inutilitat de la poesia (2)

0
Publicat el 1 de juny de 2017

MAIG LITERARI Número 10

El Maig Literari és un programa en favor dels llibres i la lectura que s’organitza a Picanya. L’últim dia, van projectar un documental d’uns minuts que fa un repàs dels escriptors, homes i dones, que han passat per aquest festival bibliòfil. Enguany han passat pel centre cultural Joan Pla, possiblement un dels autors més llegits entre els joves valencians, segons que va dir Núria Sendra. L’arqueòloga Maria Engràcia Muñoz, veïna de Picanya, va explicar el significat i la finalitat de la lluita dels animals en els espectacles del Circ de l’Imperi Romà. La va presentar el professor de l’IES Enric Valor, Mario Diaz. El Premi Llig Picanya guardonà l’escriptor Antonio Muñoz Molina. Algú m’ha passat que té coneixement erudit d’una vida de lectures, de qui ha llegit i rellegit els clàssics, i ofici d’escriure que voldria l’excel·lència. Jo no ho sé. A mi, com a Tolstoi, m’emociona l’Andante cantabile de Txaikovski. L’escriptora Rosario Raro va aconseguir allò que només la bona literatura fa possible: transportar-nos a l’emblemàtica estació de Canfranc, acompanyats de personatges inoblidables en un moment històric i decisiu. Hom afirma que l’escriptura humanitza la història. Una escriptora sensible i compromesa, que amb el mestre escriptor Alfred Ramos, ens regalaren la vesprada. Canfranc és sinònim de Doctor Zivago i el poeta Pasternak. Geografia i literatura. Home, no és Tolstoi, però… Josep Lluís Roig va connectar amb l’alumnat de l’IES Enric Valor (jo no hi era). La trobada es va centrar en la seua obra novel·lística, tot i que a ell li agrada més que el considerem poeta, per l’extensa i guardonada obra lírica. Una tertúlia d’escriptor amb alumnes, conduïda pel mestre Vicent Gil, una altra garantia. Paco Tortosa, viatger, pioner en cicloturisme, diu que és possible un altra manera de descobrir el paisatge, el patrimoni cultural i natural de qualsevol comarca, amb ritme assossegat, sensual i plaent. Fani Grande fa molts anys va decidir que la pantalla era un vidre fred i que les paraules t’abrigaven més. Del seu món blocaire ha nodrit els seus llibres i provocà la intervenció del públic. Aquest Maig Literari ha acollit dues exposicions:

“UN SEGLE D’ESCRIPTURA MECÀNICA” col·lecció de Leo Navarro, professor de l’IES Enric Valor. Un relat del segle XX en vint-i-quatre màquines d’escriure. i “NOSALTRES, LES ESCRIPTORES VALENCIANES EN EL TEMPS” de les germanes Roig, que han tirat del fil narratiu que reclamava Virgínia Wolf per visibilitzar les dones a la literatura. Llegir és la clau d’escriure. Però també és la clau de més panys. El president Roosevelt, deia que l’índex lector d’un país es corresponia amb l’índex de democràcia d’aquell país. Sabeu quin és l’índex lector valencià. I l’espanyol? Escriure també és un plaer, diuen els escriptors. Tots? Li ho demanarem a Marc Granell i a Lluís Roda, poetes. El Maig Literari també ha fet escriure a través del taller d’escriptura creativa: Vicente Marco Aguilar ha guiat tècniques, estil, punts de vista, estructura i bastidors narratius.

Enguany n’hi havia una altra cirereta: els cent anys del natalici de GLORIA FUERTES: “No todo és haver una poesia para el pueblo, sinó un pueblo para la poesia. Por eso escribo para el niño u el adolescnete, que pronto seran ese nuevo pueblo decente.”

—Gloria Fuertes va sobreviure a tres anys de Guerra Civil, a trenta-sis de dictadura i a quaranta de presentar programes infantils a la televisió fent el que va voler. Vestida amb pantalons i corbata, amb els cabells tallats a la cassoleta, boina i bici. Llegia poemes amb veu ronca fruit no de la bondat sinó de la nit i del whisky. Se’n va rifar per complet de l’Espanya més rància.” Jorge de Cascante.

Para escribir me escondo, como una mujer primitiva se escondía para parir. Como un animal herido se esconde para lamerse a gusto la sangre, así nadie sabe de mí cuando me pierdo para escribiros esto.

Faig versos, sinyors!

Faig versos

Però no m’agrada que em digueu poetessa

M’agrada el vi, com als obrers de vila

I tinc una assistenta que parla sola.

Aquest món resulta divertit,

Passen coses senyors que no expose

N’hi ha casos, però mai no donen cases

Als pobres que no poden fer traspàs

Encara n’hi ha fadrines amb gos,

N’hi ha de casats amb amant

Als dèspotes durs ningú no els diu res,

Llegim que n’hi ha morts i passem full

I ens xafen el coll i ningú no s’alça

I ens odia la gent i diem: la vida!

Això passa sinyors, i jo ho he de dir.

Gloria F.

 

Aquesta és la crònica d’un mes en uns minuts. Una crònica que no hagués pogut escriure sense el guió de Xelo Alòs, imprescindible. Els resums no fan millor la vida, però deixen temps per a més vida. Hem tancat el mes i una part de la literatura pública a Picanya. Vam lliurar els premis Camí de la Nòria, que ja mereixen un carrer nou a Picanya. Els premis encoratgen a escriure. Escriure poesia és llegir-la també. Perquè els poetes llegeixen molt, moltíssim, sobretot versos. Llegir té a veure amb dignitat, respecte i civilització. València és un país de poetes. Hem tingut llibres i poetes excelsos. En tenim. Sinyors, que ho aprofiten!

El dia mundial de la poesia

0

Potser que només siga voluntat o deure, però tant de bo en llegirem més, de poesia. A espana ens entendrien més, i no ens tractarien malament o tan malament. Fins i tot, podrien arribar a no tractar-nos de cap manera. A veure si comencen a llegir, avui mateix.

 

La poesia

plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca)

Grans matemàtics: Katerine G. Johnson

0

Naming Event for the Katherine G. Johnson Computational Research FacilityPer equilibrar la balança d’un article anterior, i en prova de la meua admiració pels matemàtics, ací teniu una descoberta casual tot cercant dones de ciència per a un futur calendari de l’escola. Entre més sorpreses d’impacte, vaig descobrir a la xarxa Katherine Coleman Goble Johnson, matemàtica, física i científica espacial, que va ser la responsable dels càculs per enviar l’Apol·lo 11 a la lluna. Entre més dones, va elaborar sistemes de computació molt abans que els ordinadors, les anomenaven “dones computadora”, i encara quan els ordinadors van començar a substituir-les, a ella li demanaven que repassés els càlculs per si les mosques. “Digueu-me on i quan voleu que aterre una càpsula espacial” demanava als enginyers K. G. Johnson. També va ser responsable dels càlculs del primer llançament tripulat a l’espai, i cap dels càlculs del projecte Mercury, tot plegat enmig de lluites per la igualtat i contra el racisme. Va intervenir en els càlculs del retorn de l’Apol·lo13…  Però la seua primera feina professional, quina diríeu que va ésser?, dons va ser mestra en un poble rural molt petit, on ensenyava matemàtica, música i francés. Ves si ací no tindríem un repte per als futurs matemàtics valencians, i un encàrrec per a l’equip del conseller Marzà, que no s’arruga ni encara posant-los a prova cada dia: destinar els primers anys d’ofici d’un matemàtic als pobles rurals a ensenyar matemàtica. Tres anys de prova.

La mestra i matemàtica Katerine G. Johnson, dona, negra, física espacial, va destinar tota la vida a l’estudi de la matemàtica, en situacions extremes de duresa social i racial. Un exemple de coratge i estima per l’estudi.