Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 7 de maig de 2018

Nou homenatge a Catalunya, el llibre (2)

El 25 d’abril és una data important per als valencians—cada vint-i-cinc d’abril els valencians recordem la invasió i la desfeta, perquè vam perdre la guerra contra Castella, i la colonització va passar-nos per damunt com una piconadora. Vaig parlar-ne a classe: això és adoctrinament katalanístic, ho sé, però els valencians tenim història i memòria, i és responsabilitat dels mestres no oblidar qui som.

El primer 25 d’abril de 1707, els valencians vam perdre; tota la corona d’Aragó va perdre. Els drets, la dignitat, el patrimoni, la vida. A partir d’aquell dia va començar la resistència, sobretot la resistència passiva, però resistència al cap i a la fi. Perquè hem preservat la llengua, l’eix fonamental, la manera de ser, i el desig de recuperar els drets i decidir qui som i qui volem ser. A més, la desfeta d’aquella guerra, encara continua.

Aquella vesprada del 25 d’abril de 2018, al programa de ràdio “Territori sonor” Vicent Torrent, uns dels fundadors d’Al Tall, era entrevistat per Amàlia Garrigós: d’entre més coses, Vicent va dir: allò d’Almansa encara ens afecta a tots els valencians.

I tant com ens afecta: dijous el TSJ espanyola atacava de nou l’escola, la llengua i la política d’ensenyar llengües a l’escola. Perquè els jutges espanyols es creuen en el dret de decidir com ha d’ensenyar l’escola i quines llengües. Ves si s’ha de ser refillet o jutge (això és una metàfora)

—Si ens afecta això d’Almansa encara?, es demanava Vicent Torrent…

Dissabte 21 d’abril ens manifestàvem a València en favor de la llibertat dels valencians. El camp de Túria portava una pancarta pròpia. Quan passàvem davant la vergonyosa institució del Govern Civil (una institució feixista que ens recorda que encara governen els franquistes —sabeu que els valencians non podem decidir de manifestar-nos a València, si aqueixa institució no dóna el permís?), doncs en aquell moment que passàvem, un policia vestit de paisà va fotografiar-nos qui érem en aqueixa pancarta de solidaritat amb Catalunya. Encara en el segle XXI, l’amenaça d’espanya per manifestar-nos lliurement. En diuen l’aigüera, els desaigües, però prou que funcionen contra al democràcia, encara. La desfeta d’Almansa. Nosaltres també vam fotografiar aquell dissortat, de policia, mentre se’n fugia de la nostra càmera.

Però tornem al “Nou homenatge a Catalunya”. El llibre està estructurat en quatre blocs, i aquests blocs també van subdividits…

1 la sisena república catalana: “Xiquets, quin octubre hem viscut!” Va ser una traca de cent, xa. I després el subcapítol del Molt Honorable Carles Puigdemont…

2 què ens hi ha menat  doncs que ens hem cansat de ser espanyols! I encara millor: ara governa el poble, per damunt dels partits, el poble s’ha apropiat del país i ha fet possible la República. Per això heu de llegir un antològic bloc tercer…

3 Els instruments que s’han fet servir: com ens hem carregat els partits convencionals, i encara no és tot dit… la xarxa, la feina internacional… Uiii, ací podeu estar-vos subratllant una setmana aqueixa frase, aquesta altra, aquella… noms, dates, reunions, què penja del fil, passeu-me una pinça, més fil, més pinces…

—i l’epíleg, com voldreu estalviar-vos l’epíleg, què vindrà?, què diu el mestre que podria passar, demà…? Sort d’això. I que com diu Vicent, la República és nostra.

Una majoria (del món occidental) ja coneixeu el periodista Vicent Partal, de fet el coneixeu de fa molts anys. I encara si el llegiu cada dia, a través de les editorials a Vilaweb, ja sabeu com gaudireu d’un llibre de 270 pagines, que fóra com tenir aplegades tantes eufòries, balons d’aire o vies de llibertat per als desinflats, o ves a saber… destinades a explicar-nos per què i com hem arribat fins ací, com és que Catalunya ha sigut capaç de proclamar la República, malgrat que després, ai, la cosa es va barrejar amb llimonà (gasosa per al nord).

I què més caldrà fer perquè el món, i sobretot Europa, entenga que és davant un dels models de país de major goig del segle XXI, i potser, si té llibertat suficient per consolidar-ho tot, davant el millor model de nació del món civilitzat (sobretot perquè ens conviden a decidir com serà). Ves si tenim un horitzó de primera i un dels reptes més bells ara mateix a Occident.

[continuarà]



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria, General, la mirada dels meus, mestres d'escola, personatges, República catalana, sense senyal per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent