Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: personatges

Harriet Tubman (2)

0

«I freed a thousand slaves. I could have freed thousand more if only they knew they were slaves.»

Us heu fixat en les mans de Harriet? Ella va dir que el dia que va canviar d’estat es va mirar les mans, però no va trobar res de diferent ni d’especial, allà. I ves que ella té unes mans ben especials. Només que era lliure que ho era tot. Fugia de l’esclavitud, al segle XIX. Que ho era tot, per ella i per tants com ella.

En el segle XXI, a espanya també cal fugir de l’esclavitud: sous de sis-cents euros són una realitat que atempta contra la llibertat de les persones. I això si hi treballes, que n’hi ha que ni els ho permeten de fer, amb tanta desocupació. O si tens cap seguretat, en el treball… Mentrestant aqueixa esclavitud miserable, n’hi ha panxacontents —entre més, expresidents del pp i del psoe— que cobren fortunes per no fer res. O n’hi ha infantes de set o vuit o deu anys que guanyen més que cent esclaus junts, o n’hi ha ambaixadors, o ex-assessors que apleguen milers d’euros mensuals, en canvi de la ruïna de milions. I n’hi ha empreses que se’n burlen, dels diners que guanyen, dels diners públics que els han perdonat de tornar… És l’esclavitud del segle XXI provocada pel pp, pel psoe, per c’s, en canvi de represalies judicials, assetjaments i conxorxes de jutges i polítics.

I encara argumenten que els homes i les dones no han de guanyar el mateix pel mateix treball, aquests trabucs del psoe+pp+c’s… Així que Harriet es va mirar les mans, aquelles mans que a la fotografia ho expliquen gairebé tot, i va decidir de dedicar la vida a passar gent d’un estat a un altre, per salvar-los de l’esclavitud.

Sis-cents euros?, desnonaments?, gent sense atenció mèdica?, sense possibilitat d’acollida?, gent als cies?, aquelles televisions d’espanya?, aquells mitjans?, els diaris? aquella cultura casposa?, la gc encara responsable de la seguretat, ai?… Si això no és esclavitud, per començar a passar gent d’un estat a un altre!

Harriet Tubman no va perdre mai ningú

0

“Atureu-lo, és el meu esclau!”, cridava l’home blanc mentre acaçava un home negre que corria desesperat cap a la llibertat. L’home blanc li va llançar una maça de ferro que, dissortadament, va impactar en el cap d’Harriet Tubman. Ella no va morir d’això, però la ferida li va obrir el pensament a la llibertat. Els amos també la van posar a la venda, però ella va aconseguir d’escapar a un estat on podia ser lliure. La resta del temps el va dedicar a la lluita en favor de la llibertat, els drets de les dones, el sufragi i a viatjar a l’estat que mantenia l’esclavitud, per passar homes i dones cap a la llibertat. Diu la llegenda d’aquesta dona que no la van capturar mai, i que no va perdre mai ningú en aquells viatges.

El govern espanyol també ens acaça la democràcia i la llibertat. Acaça els homes lliures i els homes bons. Ara diu que també actuarà sense contemplacions, que és una expressió que no amaga l’odi i la por que vol infondre. Sense contemplació actuen les dictadures; les democràcies, no. Sense contemplació actua el càstig, el terror, la tirania, la violència… Us imagineu que els mestres, per exemple, diguérem i actuarem sense contemplació a l’escola? Potser és el que voldrien aquests feixistots de rajoy, santamaria i cospedal, que l’escola tornés a l’obscurantisme franquista, xenòfob, violent i dissortat. Sense contemplació.

Espanya actua amb el tarannà amo-esclau. Es pensa propietari del patrimoni i de les persones. Ara mateix es pensa propietari del pensament d’homes i dones lliures, per això actua sense contemplació contra la votació popular d’unes eleccions que han perdut. No suporten la contemplació, ni l’opinió, ni la llibertat dels pobles. L’exemple valent d’Harriet Tubman, o Black Moses, és d’un coratge extraordinari contra la violència i el terror, contra unes lleis indignes i abusives, contra els homes que es pensaven amos de la resta del món. Polítics, jutges, policia, sense contemplació… Ja saben què vol dir, l’expressió?

 

 

Carles Riera, president

0

Fem president un home de la CUP. Un home fort, honest, valent i compromés. Un home sense dubtes. És al parlament i espanya l’hauria d’acceptar sense més excuses. Un president de la Generalitat de la CUP! Una bomba per a ells; per a nosaltres, no. Sí, ja sé que diran que han aconseguit el propòsit, que Puigdemont no siga president ara mateix. Per a mi també és el president, el MHP Carles Puigdemont, en un país net, sense pressió, sense xantatge, sense amenaces als fills, sense amenaces de mort, sense jutges podrits, sense justícia al servei de polítics criminals…Puigdemont és el nostre home, per això vam fer quatre mil quilòmetres a desembre, per donar-li el nostre suport, però de conseller en cap, amb una delegació internacional del govern català a Brussel·les farà un paper principal de situar la República catalana a l’òrbita europea, en un any, farà de la independència una realitat internacional. I aleshores tindrem oberts dos focus importants en favor de la democràcia: l’un a Catalunya, l’altre al cor d’Europa.
Ací el govern i el president posen en marxa en procés constituent, allà un govern internacional escampa el nou model europeu que volem els demòcrates, a partir de la república més jove.
Ací la podrida justícia espanyola no podrà actuar sinó amb males arts, però ja no tindrà cap més justificació, i nosaltres tampoc no en tindrem cap més, per portar-los als tribunals europeus aquesta vesprada mateix, cada dia.
El tàndem Riera&Puigdemont pot tenir una força imparable, i el protocol dirà que l’un és això i l’altre és això, però tothom sabrem què representaran tots dos. I ERC també, i els dos milions, a governar la nova república sense excuses. L’assemblea Constituent que prepare les denúncies contra els jutges corruptes espanyols, contra el govern espanyol, que organitze els Mossos, que torne l’autoritat al Trapero i que organitze un mínim cos de defensa de la república i les seues institucions. I que organitzen l’economia, xa.

Això era una idea en aquesta mitja hora de pati d’escola… Però en tenim més, d’idees, els mestres, i la màscareta KRLS penjada del suro. Per democràcia, pels drets humans universals. Per la llibertat dels presos. Per respecte als refugiats. Per la llibertat dels pobles. Per tanta feina com tenim per envant!

Les improbables Txèkhov valencianes (6): carta de jf

0

“I qui sap res de ningú?”

Encara no has escrit l’apuntament sobre el conte de Raquel, no? No, encara no. S’enfadarà. S’enfadarà?, per què?Ja la coneixes, no cal que t’ho diga. S’enfadarà amb motiu. Home! Tu hi has escrit sobre els altres contes, en vas parlar a la presentació, en canvi… Para, para, les coses necessiten el seu temps. Ha passat Nadal, això s’ha acabat, s’han acabat les vacances. Sí, està bé que ho recordes, els mestres teniu moltes vacances! Ara per què ho dius, això? Perquè és cert, teniu més vacances que ningú, més encara que els retors. Justament, els ritmes amb l’escola són diferents, n’hi ha els xiquets, cada dia els has de dir coses noves. Explica’ls això, als pares! Ves a mamar!

—Sí, les persones som un misteri.

—Que se sàpia que algú va estimar aquell cos vell, una nit.

Avui el mestre Vicent Calabuig m’ha parlat del conte de Raquel, de com escriu, ella, com domina el relat, amb quina sobrietat, quina escriptora s’ha fet. Jo li he parlat de més contes, però ell me’n parlava d’un només. Aleshores he tornat a la idea de les Improbables. Havia de tornar a llegir el primer dels contes “Una brutta figura” de Raquel Ricart. Ho faig, el llegesc, me’l mire de nou, però em salte la carta, la hipotètica carta de Fuster. No ho sé, si encara fem més grans que no caldria, els nostres ídols, els nostres grans pensadors. Joan Fuster és la mesura dels valencians encara, però n’hi ha molts fusterians que el carreguen de tòpics, de fum, d’alcohol, de més banalitats, en canvi d’una veneració pel seu coneixement que és enveja. Una majoria no afig cap valor més, sinó tòpics.

Desfici, és el primer que vaig trobar a la primera lectura. Com diu el mestre Vicent, jo ja sé que escriu molt bé, ella, però la història era un desfici, que em torbava què podia passar, aquella intromissió en l’intel·lectual Joan Fuster, o pensar que els nostres herois també mengen, es moquen, fan això i allò, però hom no ho pensa, jo almenys no ho pense, si pense amb Homer, amb Steiner, amb Tolstoi, que havien de fer això i allò, ells, si havien de guiar el món. I encara si la vida d’un homenot no és regular ni convencional, què hi fa, què ens fa a tots plegats, saber això o allò. Desfici.

I Estellés? Estellés és un cas a banda, amb estellés pots pensar el que vulgues.

—Ep, és literatura! És un conte, ja ho sé. Per això, no cal sinó llegir el conte i avant, no cal res més, Res de res. Trobes que sí, que això s’ha d’explicar? Què? Que és un conte, tu, no escric assaig, jo, només faig ficció! I ara què passa si dic que m’agrada què escrius, com escrius, però aquest conte, com deia Pessoa, no, o no gaire, perquè em provoca aquell desassossec. Se’n diu desfici, en català. N’hi ha que l’han llegit i els ha agradat molt. Supose que tenen raó, però no sé si m’ajuda gaire, que en tinguen. Què en diria Txèkhov? Que és un conte, un “improbable”, el primer del llibre. Encara no t’has llegit la carta? I tu trobes que sí, que s’ha d’explicar això?

En JF se n’hagués rigut de tot plegat, hagués rigut molt; hauria telefonat l’Eliseu perquè li donés el telèfon d’ella, aquella nit mateix, i l’hagués fet venir, encara de matinada. Ell s’hagués esperat a la porta, un, dos, tres cigarrets, amb el batí, i allà mateix a la pedra del bancalet del carrer Sant Josep, li ho hagués amollat: d’on collons t’has tret tot això, Raquel?

 

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va ser presentat a l’Ateneu de Bétera el 29 de desembre de 2017

Espanya pot educar-se?

1

Potser que l’estructura de la pregunta no siga correcta, en valencià. Fóra millor preguntar-nos si, una majoria d’espanyols, poden educar-se, que ja podem comptar que n’hi haurà que diran que no, de partença. Com dirien també molts valencians, no caigueu de la figuera, ara. Que ja els va bé la vida com supose que els aniria bé en època de l’home primitiu. Fóra possible, doncs, que una majoria d’espanyols volgués educar-se?, utilitze el verb educar en el sentit més amplot —ja sé que els espanyols poden aprendre espanyol, matemàtica, geografia, ciència, coneixements, continguts i àrees del coneixement en general, però educar-se en el sentit filosòfic, moral, ho veieu possible? Perquè si la resposta és negativa, potser que tindrem més feina que no pensem, i allà enllà un problema convertit en una paradoxa. Un problema té solució, però una paradoxa em tem que no té ni anses per agafar-nos.

Espanya té un conflicte amb la seua perifèria. Amb tota sense excepció. Amb una part més que no amb una altra, però amunt o avall, n’hi ha cultiu de conflicte, lleu o gravíssim a tot arreu. Catalunya, València, les Illes, Euskadi…  Això és, espanya té un problema d’emocions que fa centenars d’anys que no ha resolt. La professora Carme Timoneda diu que una resolució eficaç d’un conflicte és una oportunitat d’or per educar les emocions. Amb el conflicte amb Catalunya, Espanya envia repressió, colps, amenaces, restriccions econòmiques… Això és, que no té cap intenció de resoldre el conflicte. Imagineu una escena de pati a l’escola, afigureu-vos que per resoldre un conflicte entre dos xiquets, l’un atonyinés l’altre, l’insultés, l’amenacés, cada dia, a qualsevol hora… I encara la mestra digués que li passa poc, per rar o baixet, o simpatitzant dels altres xiquets sense excepció.
Espanya amenaça amb l’exèrcit també, o amb la GC. Ahir un coronel condemnat per tortures —un demòcrata de tota la vida de la GC—amenaçava d’anar porta a porta a demanar qui caram era ningú per plantar-los cara, a ells, la força verda de l’estat. La força verda de l’estat atresora la famosa frase “tot per aquella pàtria”. I per la nostra?, i per la dels altres?

“Què és el que porta a desenvolupar conductes com ara crits, i fins i tot colps vers l’altra persona” es demana la professora Timoneda en el seu llibre Eduquem-nos per educar, i continua dient-se: «De fet, és el que segurament ens sobta de moltes situacions que es poden donar a la nostra vida quotidiana quan ens preguntem com és que una persona porta a l’extrem conductes agressives o violentes quan sorgeix un conflicte i també com és que no és capaç de frenar-les fins i tot davant l’evidència del fet que hi haja una altra persona que no es puga defensar…», si no és democràticament.

Espanya, aquesta via de violència i agressió, d’amenaça i de càstig, és l’única cosa apressa amb tres mil anys de civilització?

 

TIMONEDA, Carme (2017): Eduquem-nos per educar, una guia per a l’educació emocional dels docents. Fundació Carme Videl Xifre de Neuropsicopedagogia, Girona

 

Comence l’any a l’escola amb els fusterians

0
Publicat el 8 de gener de 2018

Pensem com podem fer l’escola més democràtica, els mestres? Una escola més imparcial, fins i tot més intolerant contra la injustícia, contra l’insult, contra la manca de dignitat? Ho pensem, els mestres, com l’escola ha de bastir el futur democràtic d’una república?

Ara n’hi ha uns quants polítics que volen entrar a l’escola amb les seues dèries i patologies. No diuen, “llegim, mestres, preparem-nos per ajudar els xiquets, per facilitar-los l’entrada al coneixement!”. En realitat, n’hi ha polítics maldestres que volen pegar contra l’escola, com ho van fer l’1 d’octubre de 2017, amb una violència que era una lliçó del que no s’hauria de fer mai. A espanya això és el model de l’acció política, un model impune i legalitzat per la màfia judicial. N’hi ha qui defensa amb impunitat proclamar-ho: ataqueu l’escola!

La pedagogia franquista ve d’ací, per això es van acarnissar contra els mestres: matar els mestres, baixar les finestres i les persianes i deixar l’escola fosca. N’hi ha més exemples. Ahir, a València, la tolerància policial davant una acció feixista farcida de càntics xenòfobs, semblava una acció inaudita, de braços caiguts de la llei, on la seguretat policial tolera el feixisme, si no és que l’atia. Ahir allò de València representava un altre insult a la democràcia, que no és casualitat quants en van, autoritzats pel govern espanyol. Espanya és una provocació constant amb himnes de por i d’odi. Ens han intervingut l’economia, els comptes, allò que podem decidir econòmicament. Si encara no han pogut decidir què podem dir i que no, ens atien comandos feixistes per posar la por al cos de la gent, si ens decantem per la llibertat, per l’expressió lliure, per la democràcia.

M.Rajoy representa ara aquell crit “mori la intel·ligència”. Representa la mediocritat política. Una vergonya. Així que he començat avui l’escola amb una activitat de lectura lliure, perquè llegiren els xiquets. Ep, tothom a la biblioteca a llegir! Trieu un llibre i llegiu.

I ara vindrà la segona part, de la lectura, xiquets, però un text que us llegirà el mestre…

A partir d’una lectura de Jem Cabanes a l’Ateneu de Bétera, ens vam decidir per comprar el llibre “Nosaltres, els fusterians” que ha editat Perifèric. El text que Cabanes havia triat era ‘Ell ho sabia’, on l’escriptora Raquel Ricart recorda detalls d’una història de vida, el dia que Fuster va publicar ‘Nosaltres els valencians’. Entre més arguments, l’escriptora explica perquè escriu en valencià, i com li fa mal que ningú li demane per què ho fa, en la seua llengua. Però, ai, segons Raquel Ricart, la resposta no es troba en les paraules, sinó al voltant i darrere de les paraules. Ella ho sap, com Fuster, per què. I n’hi ha que no ho podran saber mai.

No us perdeu el relat d’una mare, un tros de carta d’una mare a la seua filla escriptora:

“La mare Angelika Schrobsdorff, una escriptora alemanya que va viure refugiada a Sofia de 1939 a 1947, escriu: “No m’entra al cap que algú es puga expressar tal com és en llengua que no siga la materna, perquè estem íntimament lligats al nostre idioma. Més que cap altra cosa, és una expressió de la personalitat, de la mateixa manera que més que cap altra cosa és la clau per accedir a un poble i a la seua cultura. El vocabulari i la gramàtica es poden aprendre, és clar, però el que hi ha al voltant i darrere de les paraules, mai. Per tant, si canviem el nostre idioma per un altre, no ens convertim també en una altra persona?”

Sí, aquest relat de Raquel ja pagava el llibre de Nosaltres els fusterians, però ves que ella també xarra en l’altre llibre, Nosaltres, les fusterianes

[…]

Víctor Iñúrria agraeix l’acollida a Bétera

0
Publicat el 7 de gener de 2018

Estimats membres de l’Ateneu de Bétera

Mai hem d’aturar-nos fins que arribe el moment de l’aturada final, i en començar 2018 amb el munt de paranys i mentides que ens sotgen, m’ha brollat un sentiment de força i esperança que, havent-lo fet públic a la xarxa de la Internet, he volgut així mateix enviar-vos-el, agraint-vos la vostra calidesa en la lectura del meu poemari que féreu el propassat dia 30.

Forta abrada. Víctor Iñúrria

TOT I SER DUR EL CAMÍ

Potser, quasi segur,

Que el camí siga llarg,

I potser siga feixuc,

Potser no et cregues capaç

D’arribar fins el final,

Però no ho dubtes, amic,

Sempre hauràs d’albirar,

El què excel·leix al seu cap,

És la llum de l’esperança,

No tingues por de patir,

Comença ara a eixir,

Ves sempre cap endavant.

Si tot és encara per fer,

Tu i jo, ben plegats,

Malgrat que alguns

Posen tanques i paranys,

Sigues jove o sigues gran,

Tu, jo, i molts més,

Anirem cap al demà,

Per nostres mans enllaçats.

© Víctor Iñúrria (1-1-2018)

Les improbables Txèkhov valencianes (5): criatura

0
Publicat el 4 de gener de 2018

Criatura dolcíssima que fores, la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava, la mà que entre les meus perdurava […]

El conte breu, curt, d’unes quantes pàgines ha de tenir un petit joc lúdic en favor del lector. Ja comptem que tindrà un ús exquisit de la llengua, que oferirà literatura major fins i tot. No li val a perdre’ns en mitges tintes.
Mercè Climent ha triat un dels pocs versos que Joan Fuster va escriure en vida coneguda. En aquesta vida que molts semblen conèixer a la perfecció, en canvi de no saber-ne tanta cosa, d’una altra vida més desconeguda. Una vida amb paper de calc, i una altra vida que sembla el calc, però no l’és. En aquesta segona vida calcada, no passa la mateixa història que a la vida, diguem-ne, original. És literatura, sí, i per això la ficció, sabeu?

Entre els tòpics que Fuster fa servir, i la gent que el visitava s’agrada de presumir, el Mestre escrivia  amb una màquina olivetti i feia servir el paper de calc. Si és així, tot allò que va escriure era doble, perquè n’hi havia la còpia. En calc negre o en calc blau. no ho sabem. Però cada cosa tenia, segons que assegura tothom, original i còpia. Les cartes, per exemple, les cartes que enviava a escriptors, pintors escultors, filòsofs, amics, ell, el Mestre, en conservava la còpia, a través del calc. Només una carta, una de sola, que sembla que no va enviar mai, que es va descurar d’enviar, descurar?, el Mestre conservava l’original i la còpia. Però, aleshores, a qui no va enviar mai, aquella carta, us demanareu? A qui?

[…]

 

Les improbables Txèkhov valencianes (4): elvira cambrils

0
Publicat el 3 de gener de 2018

Guzzi i Leica són marques de prestigi, però representen coses d’una altra època. Russafa i Sueca són topònims de primera, encara d’aquesta època, aquest present; tant Robert Capa com Joan Fuster són noms amb història, i la història representa que és història de qualsevol temps. Ací les parelles de noms tenen un pes que trencaria una bàscula de pesar taronja. Pes específic i pes de pesar moltíssim. Després n’hi ha els filòsofs, i els músics, però sobretot els primers: Kant, Montaigne, Voltaire, Russell… Wittgenstein, Sòcrates, Plató, Descartes, Josep Pla… I ara els músics, Mozart, Albinoni, Vivaldi. Joves tampoc són, aquests.

Direu que he barrejat massa noms, i és veritat, però ací n’hi ha una vida sencera del pensament. N’hi ha l’essència, de segur, i encara n’hi ha que direu que en falten de bàsics. Teniu raó, també, vull dir que teniu raó de fer aqueixa apreciació tan precisa. Però l’essència hi és. No em negareu que hi és.
Per a nosaltres, aqueixa sentència té molt de pes, tot el pes que cabria en aquella bàscula, en una sola foto d’una Leica: “Sense Fuster els valencians som més orfes.” Elvira ho sap molt bé, perquè ella és escriptora, però sobretot estudia filosofia. Quan diem filosofia volem dir pensament. Assegura l’escriptora Cambrils que “Durant un temps va rellegir Fuster per a apaivagar el buit. I li va créixer l’admiració.”

Atrapar el temps d’estudiant en una Leica, quan vivíem a València i, malgrat que féiem que estudiàvem, no estudiàvem, que vivíem. I féiem filosofia. Potser que haguérem estudiat més i no haguérem fet tanta filosofia, els valencians. Les reunions, les assemblees, l’amor, i aquelles coses de joves universitaris que volíem menjar-mos el món. Fins que descobrírem que el món era tan gros que no podríem acabar-mos-el mai. Mai. Que caldria continuar menjant i bevent durant molt de temps. I sobretot estudiar, calia estudiar molt més.

Ai, quanta indefensió, el món.

Els xiquets, els contes i Llorenç Giménez

0
Publicat el 2 de gener de 2018

Dues hores per retrobar-nos amb els contes i els llibres a l’Ateneu de Bétera. La llar de foc, el corral, la llenya, la plaça, i els xiquets. Els pares, també, perquè a veure si enguany els pares fan de pares i no amollen el cabàs, que després se’n van a fumar o a xarrar a la plaça. Els llibres de la fira, el programa de Cap d’any i de Reis, i els llibres infantils. Enguany torna Llorenç Giménez que ha fet una tria de contes d’hivern, contes parlats, narrats, representats, jugats, llegits. Entre més històries en contarà una d’Enric Valor, el mestre, i passarà per contar-ne dels seus llibres. Va ser dels primers homes qu es va decidir a viure del conte, que no és el mateix que viure del cuento, que d’aquests n’hi ha massa. Viure dels contes perquè quan encara ningú no ho pensava, ell va veure’n la necessitat d’anar de poble en poble, de plaça en plaça, per cada escola, a explicar la riquesa valenciana de la tradició oral. Després en vindrien més, molts més, que van aprofitar el moviment en favor del relat oral, però potser que Llorenç va ser dels primers a arriscar una vida en favor dels contes, els succeïts, la llengua, i els autors valencians.

En temps ben durs —el govern durant vint anys del pp no facilitava res en favor de la cultura i de l’escola—, sense mitjans propis (ni televisió ni ràdio), n’hi ha que van mantenir l’aposta per l’ofici de contar, i vet ací que avui ho gaudirem en directe, a Bétera.

Xiquets, xiquetes, sinyors: vet ací un gat, vet ací un gos…

 

Les improbables Txèkhov valencianes (3): les adoptives

0

“Les adoptives” és el relat que ha escrit Carme Manuel per a “la improbable vida de JF”, llibre que fa uns dies presentem en aquest bloc. Jo hagués preferit el títol “Les marotetes valencianes ondulants”, però supose que l’autora ha volgut llançar-nos una metàfora més pregona, més irònica. D’entre les idees del relat, n’hi ha que diuen això:

—Nosaltres, sinyors lectors, som les marotetes valencianes ondulants, pensem que amor no es pot pagar sinó amb la mateixa moneda.

I Mestre Fuster potser que els respondria:

—Jo sóc el Solitari, filles meues, l’alcohol em fa més comprensiu i em deixa veure allò que no havia mai contemplat. Amb alcohol i llibres jo m’apanye, no em cal res més.

Aquest no sembla un conte línial, o clàssic, o d’una primera lectura. És un conte que passa carregat de metàfora, d’imatges, entre infernals o celestials, trien vostés, o bíbliques: si entenem l’obra completa de Fuster com l’autèntica bíblia dels valencians, malgrat l’oposició de l’antivalenciansime i l’església, sense dubte encara més antivalenciana. Però quina idea, us passe, adoptives: si els nostres rectors, en fer missa cada dia, cada diumenge o jorn festiu, llegiren un fragment de Fuster per comptes d’aquell evangeli, com n’haguérem aprés, o n’haguérem fruït, si és el cas que haguérem practicat de catòlics. Però no, ni és així ni ningú no va tenir la pensada de convertir Joan Fuster en el nostre evangelista principal.

El Dolç Àngel de la Mort, el del bes final o fred, aquell del poeta Màrius Torres, anuncia una mort, un retir, i apareix aquest misteriós personatge, el Solitari, que ho fa en aquest territori nostre innominable, inhòspit, tan agre i sobri, malgrat l’Horta o l’albufera.

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir. (Màrius Torres)

Apareixen tot de nimfes, o dones que no semblen sinó irreals, falgueres vestides de dones, una va arribar amb un llibre al cap, l’estrangera, la més gran, potser fins i tot la més vella, vuitanta anys, acompanyada d’una gata (qui és aqueixa dona?, per què és l’hereva?, d’on ve?): pobre Solitari, no va voler que li cantaren cap respons. Ni va voler cap final gloriós, ell, que arrossegà la Creu tota la seua existència
“cada home porta en si mateix la forma sencera de la condició humana”

—Agafa de la mà el Solitari i porta’l al seu nou domicili, va.

—A la caseta?
Ara voldria  que amb quatre bastes repuntàrem tots els judicis finals, les dones, les falgueres: Emperadriu divagant, Damisel·la enguantada, Damisel·la endolada, Alaestés fina, Llantió elegant, Donzella de rappenat, Ullviva petita… elles expliquen al Mestre que a partir d’ara, seran elles que atresoraran les fantasies del Mestre… totes les produccions sense excepció, totes les collites

—Deixa’t estar de collites, que no són taronges el que aquest produeix
—Però, si la cultura és corregir i augmentar…

—Calleu, dones, escriptores, mestres, mares, posem-nos a repuntar els judicis finals, a traure la vora de les indagacions… Cantem:
—Tota política que no fem nosaltres…

—Rèquiem! Rèquiem!

Carme Manuel escriu un conte lúdic, entre imatges, simbologia, joc, existència, filosofia i mort: torna a provocar-nos, que diria Fuster, a demanar-nos que no ens ensopim. “Ara i sempre mai”. Amén.

 

Les improbables Txèkhov valencianes (2): isabel canet

0

Comencem bé, si som davant el taulell d’una carnisseria. Encara millor, som darrere el taulell, que és on jo vaig començar el meu primer ofici de veritat. Així que el meu deler ja l’ha guanyat Isabel Canet. “Causar-se d’esperar” és un conte amb tres escenaris principals que Isabel conjuga com si els conegués a la perfecció: cal Mestre al carrer de Sant Josep, la carnisseria de l’Agnés, però que en realitat és la carnisseria de la seua sogra Carmela, la mare de Ximo, l’home de l’Agnés i carnisser principal, i l’escola, l’escola de magisteri. Tres escenaris són ací tres temples sublims: el del savi de Sueca, el de la carn i el d’aprendre. A partir d’ací, només calia seguir la lectura, deixar-te portar: “—Té raó, mestre, la lectura hauria d’estar prescrita. Però cal reconèixer que si fóra així s’acabaria el món, i em sembla que, de moment, no hi estem preparats.”

Aquesta frase o diàleg o sentència romana, sense el context, potser que no us diga gairebé res, o fins i tot que no us diga el que realment pretén, però deixeu-vos portar per la Isabel, o millor encara, per l’Agnés…

—Mai no hi estarem (de preparats) si la gent no es posa a llegir —reblarà el Mestre.

Ara diré una altra bestiesa, jo mateix: aquest conte val tot el llibre, sinyors. O sinyores, si ho volen així. Ací tenim un Txèkhov autèntic, un conte que fa el goig d’un dels contes universals, malgrat que som a Sueca, en una carnisseria, en un carrer que no és qualsevol carrer… És aquella flegma que només els contes amb què traspuen, conviden. Com que llegesc el llibre en comptagotes, un conte per jorn, no sé què més em trobaré, o potser sí, que sé què em trobaré. Ara mateix ja m’han regalat el Nadal, o jo mateix l’he fruït, però és que n’hi ha més, o molt més, si ho sabem mirar, o llegir.

N’hi ha un detall del conte que, a una majoria de lectors, us semblarà de poca rellevància, una fotesa. En canvi, a mi m’ha colpit amb duresa. El Mestre entra a la carnisseria i demana un tall de vedella, l’Agnés li ensenya la peça de l’anca i hi fa un tall, l’embolica amb paper encerat i diu, són seixanta-tres pessetes. Oh! Imagine un tall de seixanta-tres pessetes, d’aquella època. Jo un colp, dels primers dies que despatxava, si no era el primer, vaig tallar una xulla de llonsa que va pesar setanta pessetes. La dona, que era una veïna de tota la vida, va fer un clam al cel, va posar-me a prova la lluita social, la dualitat pobresa-riquesa, la família nombrosa, els mals aprenents de carnissers. Sí, era el meu primer dia darrere el taulell i no ho vaig passar pitjor perquè no se sabíem les lleis de murfi, però sí les de la termodinàmica (em sembla que jo volia estudiar química, aleshores). La dona se’n va anar sense la carn, i jo em vaig quedar fotut, que n’havia d’aprendre molt, de carnisser. A mi també m’hagués agradat de tenir de client el Mestre, potser que li hagués regalat aquell tall, i ma mare tampoc no m’hagués bonegat comhagués fet la Carmela.

Ah, l’estima pels oficis nobles: carnissers, mestres, poetes…

“Quan l’amor és açò, un anunci

de pols als dits que fugen,

un dens presagi […]

Oh, aquella escena que Agnés respon la sogra amb uns versets, diria que és un altre dels moments memorables del conte, la cara de Carmela, l’actitud de l’home, el Ximo. Sí, n’hi ha diversos moments excelsos, en el conte, l’estació del Nord, l’escola de mestres, la cambra d’embotir… El riu, el riu?

—Tot això que dieu són bestieses, és cert!

—No són bestieses, sinó aforismes!

 

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Avui serà presentat a l’Ateneu de Bétera, pels volts de les vuit de la nit.

 

 

 

Les improbables Txèkhov valencianes (1): maria jesús bolta

0

L’últim dels relats de La improbable vida de Joan Fuster és de l’escriptora Maria Jesús Bolta. Un conte titulat “Creu-me, jove” protagonitzat per una adolescent que vol ser llauradora, com son iaio, als camps d’arròs de l’Albufera. El mateix Joan Fuster prova d’alliçonar-la també en l’estudi, però tampoc no cal deixar el deler de treballar la terra, si és el que la jove vol fer. El relat s’estructura en minicapítols amb subtítols d’entitat pròpia, a base de frases o aforismes del Mestre. Potser que cada subtítol ja puga merèixer el conte, i també el llibre (per com et fa repassar essències de bona literatura i d’història de nosaltres, els valencians). El final del conte aconsegueix una emoció impròpia —Fuster hagués dit “fuig, fuig!”. Però si com diu l’escriptora Bolta, i ja confirmava Fuster als seus llibres, llegir no és fugir, sinó seguir vivint, cadascú a la seua manera, ací ja tenim suc per deixar-nos atrapar en una posteritat que serà de paper, en Txèkhov mateix, però sobretot en Joan Fuster.
Al remat, la jove que vol ser llauradora com son iaio malgrat els pares, que com molts pares del món voldrien que estudiés i estudiés, és una mica la pedra filosofal dels valencians: Fuster volia que els valencians fórem cultes!, de lletra…, llegits almenys, en canvi d’uns pares que de cap manera no s’hi han decidit per la cultura ni pels llibres. Què vull dir, doncs que gairebé el 90% dels pares valencians volen que els seus fills estudien, potser més i tot, —estudiar sí, però una vida culta, racional, uiii, fóra massa…Massa? Això és, podem arribar a estudiar molt, arribar a llicenciar-nos, a diplomar-nos, a doctorar-nos,  a fer tot de màsters, però mai arribar a ser de lletra ni de la cultura dels llibres. Quin aforisme, xa! És el nostre horitzó, valencians?, o com ens convida Maria Jesús Bolta, serem capaços de convertir-nos? Tant de bo la terra que ens estimem fóra un llibre d’amor i un honor col·lectiu dels valencians…

La improbable vida de Joan Fuster ha sigut editat per Tres i Quatre, a València. Un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va, joves, lluitem contra l’aforisme que ens persegueix.

Lliurament del 37 premi Enric Valor

0

El Centre Cultural de Picanya acollirà en unes hores el lliurament del premi de narrativa Enric Valor que organitza Edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya. A l’Horta Sud, a tocar de la ciutat, la gent del Bullent i la regidoria de cultura organitzen un dels premis de narrativa de prestigi, amb un acte que aplega discurs, sobrietat, compromís, identitat i escola. Fa molts anys que Picanya va establir una relació molt particular amb un dels millors narradors d’aquest país, Enric Valor, i com cada any, pels volts de Nadal, torna el reconeixement i la gratitud a un dels valencians cabdals del segle XX: la llengua i la literatura, les rondalles i la narrativa. Enric Valor és un clàssic de primera línia, malgrat allò que deia amb ironia Vicent Escrivà (a Catalunya el lligen poc, una llàstima). Només per la novel·la l’Ambició d’Aleix ja hagués merescut el reconeixement general —Jem Cabanes en parlava gojós d’aquella escriptura pulcra, neta, acurada, com pocs escriptors catalans de tot temps van saber fer. Ho explicava fa molt i molt Sanchis Guarner, fins i tot Joan Fuster, que la narrativa de Valor era una escola de llengua. Potser perquè va haver de fer escola, amb les gramàtiques, i les lliçons de llengua, no va poder dedicar-se com hagués volgut a la novel·la.

Dissabte, 20.00h, el centre cultural de Picanya reviurà com cada any un dels jorns imprescindibles del nostre calendari. En moments convulsos, que atempten contra la cultura, l’escola i contra la literatura del país i d’un senyor escriptor, no us voldríeu perdre tanta ambició.

Cinquanta mil històries a Brussel·les: crònica9

1

Hem fet nit a Perpinyà i hem eixit enjorn. Com diu el professor Guardiola (no us perdeu les declaracions a Manchester de perquè lluu un llaç groc) si ens llevem enjorn, matí i prest, serem imparables. Malgrat les condicions complementàries, que ves si en tenim a la contra de mal respir i d’agressió constant.

Fa dos dies érem a Brussel·les, a la vora del president Carles Puigdemont, en favor de la democràcia. D’ençà, hem passat per Bruges, Luxembourg i Perpinyà; després, esmorzàvem a la carretera, a prop de Vilafranca, abans de pegar cap a Bétera, final de la nostra ruta europea. Hem tingut un viatge extraordinari, concentrat en cinc dies intensos, dalt d’una autocaravana. No veníem a fer turisme, ni a fer vacances. Calia ser-hi i vam decidir de ser-hi. Escric a casa, repasse els cinc dies, els moments especials, la feina personal sense fer, el fardell de roba d’hivern que hem tornat (quin fred fa a Europa), repasse què faré demà, unes hores abans de l’escola… Hem tornat contents de participar d’aquest projecte cívic, de venir voluntàriament a donar suport a un home i un govern compromés amb el país. Nosaltres hem tornat a casa, però el president, no; ell no ho pot fer; s’estarà a Bèlgica perquè el govern espanyol, que ja ha fet presonera Catalunya, l’amenaça en privar-lo de llibertat, com si fos un delinqüent. El president tindrà cinquanta mil històries, ara, una per cadascú dels que vam ser-hi allà. Nosaltres tenim una història per hom, per explicar, a grans trets, els detalls d’un moment únic. Ell no ens coneix a cadascú de nosaltres, no, però nosaltres sabem com se la va jugar, per consciència i enteresa. Amb ell, n’hi ha més de polítics exiliats, com n’hi ha d’empresonats. A Espanya, per les idees, n’hi ha gent en presó encara: polítics, músics, cantants, titellaires, joves… Per les idees. És el segle XXI, però aquest estat funciona així encara. Per les idees, empresonen els homes; per ser un delinqüent, no. I de delinqüents n’hi ha a dalt de tot del govern espanyol, a la casa reial espanyola, en la majoria d’empreses d’energia o de l’íbex. A l’església, a tot arreu, n’hi ha. Delinqüents lliures, en la seua majoria, en canvi d’empresonar homos honestos. Patim una justícia de revenja, en un estat revengista, en especial contra la llibertat i la democràcia. Vet ací la raó del nostre viatge, una d’elles, en favor del nostre país i contra la corrupció democràtica d’institucions i persones. Cinquanta mil històries en favor d’un president, en favor de la llibertat dels presos, cinquanta mil raons per aconseguir de viure en democràcia.