Ulisses20

L’associació Stanbrook, Centre d’Estudis i Documentació de la Memòria Republicana, l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera presentaran dissabte, 14 de juliol, el documental El camp de concentració de Portaceli 1939-1942. Segons Rafa Arnal, coordinador del projecte, és el primer documental amb l’edició d’un llibre sobre camps de concentració al país. Encara caldrà dir gràcies.

En concret, el cas de Portaceli (al terme de Serra) és “un dels episodis més desconeguts de la història valenciana”.

Segons que explica l’editor Rafa Arnal, el camp de concentració de Portaceli es remunta a març de 1939 en el port d’Alacant, on 20.000 homes, dones i xiquets que esperaven fugir de la repressió cap a l’exili són capturats per l’exèrcit franquista. Després de passar pels camps Los Almendros i Albatera, van ser traslladats al camp de Portaceli.

“Quants presos va albergar, quin va ser el seu destí, com funcionava i quin pes tenia en relació a la resta de camps són qüestions que aborda el llibre a partir de nombrosos testimonis i documents oficials.” Des d’octubre de 2017, un monòlit recorda les víctimes del camp de concentració a l’entrada del actual hospital Dr. Moliner.

El camp de concentració de Portaceli 1939-1942 és el resultat de 12 anys de recerca i l’ajut i cooperació de cronistes, documentalistes, historiadors, periodistes i testimonis que van viure l’horror. El testimoni del tio Eugeni Pertegaz serà clau a l’hora de conèixer la vida al camp, la duresa del càstig, del linxament i l’acarnissament franquista.

“la xifra pujà de colp al voltant dels 12.000-15.000 i la situació esdevingué catastròfica per als interns, amuntegats fins a 32 presos a cada cel·la. Els mesos següents van anar trametent els ja identificats i jutjats als “sumaríssims”, als diversos penals de l’estat, a les execucions o potser a la llibertat condicional els qui aconseguien avals. Cal afegir els que moriren al camp per desnutrició, malaties… Hi hagué un dia que al dematí baixaren 14 morts de les cel·les –conta al documental l’intern Eugenio Pertegaz– que eren traslladats als cementeris de Serra, Bétera, València… I així consta als registres pertinents diagramats al llibre per l’historiador Vicent Gabarda i per Policarp Garay (cronista oficial de Serra). Així, a poc a poc van anar descongestionant el camp, sense cap dubte, el més important del País Valencià.

https://www.diarilaveu.com/apunt/79761/del-port-dalacant-a-los-almendros-albatera-i-al-final-portaceli

Vuitanta anys després, quaranta dels quals se suposen en democràcia (!), no curen l’oblit conscient al qual ens obliga una Memòria històrica tan feble com dominada pels poders militars i judicials. L’ocultació dels arxius, la impossibilitat d’accedir a la informació, els entrebancs oficials dels poders de l’estat a saber, expliquen una actualitat política dominada per la repressió i l’obscurantisme. La Transició no volgué fer net amb el feixisme, ni amb la impunitat. Aquells poders franquistes encara són amos dels arxius i de la història, que van redactar i guardar amb mà de ferro contra la democràcia. I el feixisme continua…

El documental forma part d’una trilogia amb Operació Stanbrook, viatge a l’exili algerià, 75 anys després (2015) i Fills del silenci (2016). Un recorregut des del final de la guerra al port d’Alacant fins a l’exili al nord d’Àfrica, la repressió dels camps de concentració i les presons franquistes, i l'”exili interior”.

*https://valenciaplaza.com/RafaArnalElcampdeconcentracidePortacelisundelsepisodismsocultsdelanostrahistria2

Diu Äbalos, menistre espanyol a Espanya, al Molt Honorable President Ximo Puig, president de la Generalitat valenciana: “No et penses que tindré cap tracte de favor amb els valencians!” Ho diu, l’homenic i es quede més ample que llarg, amb un fals somriure d’homínid estret, que no sap somriure ni entrenant-se, ni falsejant la seua realitat.

“No et penses que farem cap tracte de favor als valencians!”, és una frase que amaga la covardia del govern d’espanya amb els valencians i la torpesa d’algú que es pensa que en sap, que vol quedar bé amb els seus, els espanyols i, sobretot, amb els de madrit, perquè vegen que, ell, Äbalos, és més de mantenir el greuge contra els valencians, el càstig financer i d’infrastructures. Çò és, com havien fet tots els del pp —ací no trobareu cap diferència—, i els dels psoe, i pegueu cent anys enrere: tot aquest segle que dura i més enllà, des que paguem el delme espanyol per dret de conquesta.

Ai, Äbalos, quin patir, quina saviesa, quin coneixement, valencià a mitges, falsament valencià, d’obligació… Ell realment voldria ser d’allà, de madrit, i poder dir, jo també vinc a València, a gaudir de la platgeta i no he de tenir cap tracte de favor, cap ni un. Així que, Valencians que m’escolteu, continueu tocant-vos el nas i la pansa, perquè haureu de seguir cent anys més castigats, al furgó, al forí del gra, a la cadireta de pensar… Fins i tot si us governa un valencià fals i avorridot.

Això o deixar de ser espanyols, ves, que en això, ni l’Äbalos ni aquella majoria d”espanyols, no hi pensen, que puga passar mai. Perquè això només depén dels valencians. Únicament depén de nosaltres, malgrat els centenars d’inútils i d’Äbalos que hi ha al món.

*Ací ja tenim més raons que abonen el propòsit de la República valenciana i la independència: separar-nos de polítics mediocres i cagamànecs. Antivalencians convençuts.

Espanya envia al món ambaixadors sense escrúpols ni honestedat política, perquè escampen com és l’estat que representen. PP i PSOE envien ambaixadors germans, cosins, cunyats, fills tots del franquisme. Ambaixadors panxacontents, que viuen en palaus amb tot de criats, majordoms i funcionaris que els llepen la mànega, la butxaca, en canvi de servilisme. Un sol d’aquests ambaixadors feixista té més recursos i més pressupost que el president de la generalitat valenciana. I encara té recursos que no ha de justificar davant ningú si en fa un ús franquista, policial, de frau. Ganduls que es pensen amos del món, sinyors feudals profundament fills de puta. Prevaricadors, menistres, o secretaris, llepons d’un estat caduc i inútil. Ambaixadors de la idiotesa, del luxe, que es pensen al tron del món, que ens miren si els tolerem lo intolerable, incapaços, mediocres, fatxendes. Ambaixadors de negocis propis, en canvi de fer gran la pobresa, que saquegen i construeixen misèria, que alimenten paradisos, que se salten lleis i regulacions, si tot de jutges els emparen, ambaixadors d’una fundació franquista d’ambaixadors. De l’insult fan ambaixada, els ambaixadors, que els la bufa democràcia o llibertat, si no els adula la fava. Ambaixadors d’una misèria moral intolerable, lladregots feixistes d’un l’estat que els empara.

—Això pa tu, eixa merda!

—El corredor mediterrani, vol dir?

—Eixa merda, sí!

—No la voleu, els valencians?

—Eixa merda pa tu!

De camí de l’escola, em pose la ràdio al cotxe. Els matins d’Àpunt entrevisten el president de la patronal valenciana, Salvador Navarro. El tema principal és el Corredor Mediterrani i l’exclusió valenciana segons la decisió europea, pressa fa uns mesos. Com?, fa uns mesos?, i els valencians no sabíem res d’aquesta exclusió-expulsió? Doncs, pel que sembla, segons el sinyor Salvador, encara avui no s’explica per què, què serà que ha deixat fora d’una infrastructura principal els valencians de merda. No s’explica de cap manera, què ha sigut, què ha pogut passar. Segons el president de la CEV valenciana, un llum sens dubte, tenim una barbaritat de negoci als ports valencians, no s’estava de dir que som els primers d’Europa al Mediterrani, els cinquens en el còmput global, i encara sense comptar el port de Castelló, i encara amb la necessitat urgent per a l’economia del sud d’Europa (moatros), tot això, si acomplim la necessitat, si tenim la urgència, el negoci, el trànsit de mercaderies més important, ell no s’explica què pot haver passat a Europa perquè ens hagen deixat al carrer, una altra vegada…

El llum Navarro, president de la patronal, ens ha de prende per idiotes. El Navarro, que ha de ser d’una associació d’empreses que necessiten eixir a Europa pel corredor, com l’aigua el camp, ha oblidat de dir que les decisions a Europa són econòmiques i polítiques. I potser la política espanyola és a mans d’incompetents i de corruptes, que Europa va farta de criminals que són en la política espanyola (ep, que Europa també en té part): fins fa uns anys a València, fins fa uns dies a espanya. I això d’espanya ha canviat ben poc. Aqueixos nous que ara governen a Espanya no sóin ni nous ni diferents. Són espanyols, que, en definitiva, vol dir antivalencians: no volen canviar el càstig als valencians, a quin sant, ni volen canviar el 155, ni alliberar els presoners polítics, ni volen llibertat ni democràcia. Ni els de fa uns dies ni aquests. Malgrat el suport dels presoners polítics, no canviaran res.

Però el Salvaor Navarro, Voro Voro, si voleu, no sabia no s’explicava què, què podia ser que ens hagués deixat amb un pam de nas, als valencians. Que serà, Navarro? Que serà? —Una merda empaperà, que és el que ens ha governat durant anys als valencians, Salvaor!!! Un PP criminal que ara és encausat en diversitat de plets, de condemnes…, un PP criminal que va enganyar Europa amb els comptes, un PP corrupte que va destinar diners del mateix corredor a altres assumptes, que ha sigut capaç d’embutxacar-se diners de la solidaritat per comprar apartaments a la platja als seus consellers, que ha robat obres d’art a l’IVAM, que té paradisos fiscals, que ha arruïnat déu i sa mare, aqueixa Merda empaperà del PP, Salvaor Navarro, que encara no t’expliques com ni per què Europà ens ha deixat despullats, al carrer, nus sense corredor… No se li ha ocorregut de dir que els seus, sí, sí, Salvaoret, els teus del Partit Popular, que la Patronal valenciana heu protegit i tapat durant anys, participant també de la corrupció i la criminalitat, ens heu portat fins ací —tu mateix, Salvaor, has robat la paciència d’Europa.

No entrem encara en la incompetència, en la incapacitat, en la merda empaperà que ha representat un govern de merda durant tants anys. Naturalment, la periodista Àpunt no preguntava res, non deia res, no sabia si havia de dir res, pobra, sí, ai si, aquell home era president d’una patronal, i ella una periodista d’un melindre de notícies no podia ni sabia preguntar-li res, per saber-ne mes o estudiar res més…

Caguenlou de Canal 9, ai no, À Punt, aaaahhhh Puuuuunntttt!

Ahir vam cloure el curs escolar de secundària. Ahir també vam celebrar la jubilació final de la mestra Júlia, i de la mare. Demà clourem els cursos d’infantil i de primària. Som de comiat, en arribar el solstici d’estiu, l’escola tanca portes i descansa. Fa balanç, repassa els èxits i els fracassos, ajusta mesures i regula. Farem balanç i ja veurem què acabe d’explicar. M’aturaré en la mestra Júlia i en sa mare, la tia Júlia, perquè els vaig llegir un text de comiat. Però ves que n’hi ha regals bonics, que li van fer els xiquets, els menuts i els grans. L’agraïment als mestres ho és tot, i ahir era especialment sentit. Si mireu la primera bancada de la fotografia, ací n’hi ha més mestres retirats o completament retirats. Què passa? — El temps, pregunta i respon Joan Fuster. I continua amb l’aforisme: i en veritat és això que passa, el temps. És llei de vida.

“La mestra Júlia és una institució a l’escola. Però la tia Júlia també. La mestra i la mare de mestra —una iaia i besiaia compromesa per l’escola de la filla, per la llengua, per l’entusiasme de viure amb els seus el goig de l’escola amb la serenitat i la saviesa del coneixement que ens ha deixat compartir. Gràcies per la lliçó, mestra.

La mestra Júlia es jubila. Dimecres l’escola li feu una festa de comiat. Que també era una festa de benvinguda*, per tants anys com ha dedicat a l’escola. Anys i panys d’històries de vivències, de créixer i aprendre plegats, de viure. Per ella l’escola és un estil de vida, que ha sabut convertir l’escola en una vida pròpia, com van fer els grans mestres del segle XX. Ella i la família són també l’escola. Ca! “Que no s’hereten només els camps!” Aquest quadern de colònies també serà un regal viscut fa uns dies a Miramar. Sense elles, les dues Júlies, res no hagués sigut igual, ni les menjades, ni el passeig a vora mar, ni les estones a la terrasseta de la cabana, ni la conversa al dinar, ni el comentari de les jugades del dia. I la tia Júlia haurà caminat i fet exercici per tots nosaltres, uf, per tant com va anar amunt i avall, disciplinadament. Quaranta anys dedicats a l’escola prompte és dit, però del primer dia a l’últim amb tant d’entusiasme és un èxit personal de gran elogi. Com si haguéssem pujat l’Everest, o més alt encara. Festegem-ho!

*La mestra Júlia no vol desconnectar del tot, s’ha apuntat al programa “Voluntariat per l’escola”, per continuar-hi col·laborant puntualment. En venir la primera vegada a estrenar-se, ja vos explicaré res més.

l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria inaugurarà dissabte una exposició sobre els paratges naturals valencians, a partir de dèsset làmines dels anys vuitanta de l’Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. En aquell moment, la figura de protecció no emparava el paisatge natural valencià i la regulació dels Parcs naturals va arribar en els anys noranta, tret del primer cas de l’Albufera. Dels primers dèsset paratges naturals hem arribat als actuals vint-i-cinc Parcs naturals, amb dues reserves naturals protegides, amb una protecció si fa no fa escassa, limitada per un pressupost gairebé inexistent. Avui mateix el govern d’Espanya continuava burlant-se del finançament valencià, com ja ho feia el pp, i anteriorment el psoe, i després… I el conte continua fins a la mort del protagonista principal.

Per a la inauguració de dissabte a l’Ateneu de Bétera, hem demanat una presentació al Director general de medi ambient, Antoni Marzo, que ahir mateix ens enviava aquesta magnífica fotografia de les Illes Columbretes que mostrem al cartell.

«La xarxa valenciana d’espais naturals protegits abasta més d’un terç del territori i és integrada per un conjunt d’indrets amb característiques molt diferents: illes, illots, farallons, penya-segats, reserves marines, talaies costaneres, zones humides, coves i balmes, llacunes temporals, serralades litorals i àrees de muntanya de l’interior

Aquests espais conformen una mostra representativa de l’elevada diversitat d’hàbitats i paisatges naturals del nostre país i són una garantia de conservació dels recursos naturals que resulten essencials per a la sostenibilitat ambiental del territori: regulació de recursos hídrics i laminació d’avingudes, control de la falca salina litoral, minoració de les taxes d’erosió dels sòls, manteniment de la qualitat atmosfèrica, embornals de CO2, corredors ecològics, albergs de la biodiversitat d’espècies de fauna i flora.
Els espais naturals protegits, d’altra banda, concentren mostres rellevants de patrimoni etnogràfic i històric, què molt sovint formen part dels seus paratges més reconeguts; un patrimoni que incrementa el valor d’aquests indrets i que ha de ser incorporat als objectius de conservació i restauració del conjunt d’espais de la xarxa.

A més a més, els Parcs Naturals són espais privilegiats on desplegar activitats de lleure, d’observació i gaudi de la Natura i de turisme rural, les quals fóra bo de promocionar de manera sostenible i ordenada, per tal de fomentar el desenvolupament sòcio-econòmic local sense malmetre la seua riquesa natural i cultural.»

Antoni Marzo i Pastor, director general

“PARATGES NATURALS DEL PAÍS VALENCIÀ” · INAUGURACIÓ, dissabte 23 de juny de 2018. 20.00h

“El rei d’espanya vol anar a sopar a Can Roca? A Catalunya? Que porte l’entrepà de casa.”

De segur que les pressions d’aquella cofurna de borbons ha sigut de ca l’ample. Potser. Potser que els Roca hagen agafat l’envit com allò que és, una provocació. Potser. Espanya pressiona contra Catalunya i contra els catalans. N’hi ha catalans famosos, que s’han fet un forat de fama mundial. Els Roca, per exemple. No sabem fins a quin apunt aquests són o no són de pedra picada, però de segur que són catalans, sens dubte. Ara, espanya pot fer molt de mal, des de l’odi. És allò que fan amb el diner públic, molt de mal i molt d’odi.

Per què els Roca no s’hi han plantat? Hom diria que, amb la fama mundial, no els caldria passar per cap adreçador, si no hi volen. Si no llepen. N’hi ha molts que se la juguen i no hi passen. Molts que se l’han jugada, amb el resultat de presó i exili. Ara bé, potser que com el Nadal tenista, o aquell futbolista, o motorista o…, aquests també vulguen ser llepons, súbdits de pedigrí, però súbdits de la mamonesa borbona (un orinalot del pitjor estil). Ací s’ha acabar el problema, doncs.

Els Roca han de decidir si conserven l’estrella mundial, amb l’estel català que els identifica al món, o si peguen per fer la cort a espanya (clients no els en faltaran, però catalans sí, i valencians). N’hi ha que no ens sorprendrem, malgrat que la seua seria una decisió que faria escola. I ens faria forts davant la corrupció, l’amenaça i la violència.

Els germans Roca són forts sens dubte, d’esperit i de llinatge. Caldrà veure si també ho són pels seus.

Ahir vaig veure uns quants programes d’À Punt, amb no poca expectació. La nota d’inici apunta de lo alto, una cosa brillant i esperançadora. Algunes estructures de les presentadores són esmenables (si en una setmana encara fan ús del «tenir que» que pleguen i unes altres, tu), però la filosofia general era boníssima. Ahir, almenys. Amb detalls exquisits. Que dure, per molts anys.

Però avui que volia parlar-ne d’aquesta televisió m’ha arribat un correu electrònic d’Òmnium, amb unes paraules del Jordi Cuixart, el seu president. Sí, serà una carta als 120.000 socis més els simpatitzants, però jo m’he sentit com si me l’adrecés personalment, des del centre peninsular, des d’aqueixa espanya feixista que encara manté en presó els homes honestos, en canvi de tenir els criminals, feixistes i porcaters lliures en nom de l’estil dictadura que ens governa un orinal patriòtic.

Sí, aqueixa espanya que et tanca per reclamar llibertat, democràcia i diàleg, en canvi de festejar, regalar i premiar franquistes confessos, militars, retors, borbons, empresaris o esportistes estafadors de la hisenda. Fins i tot ministres que amenacen amb violència.

Cada dia, que patim aqueixa justícia franquista que es pensa per damunt de lleis, o misèries o martingales. Que assetja la democràcia amb impunitat. Criminals.

Així és la carta que m’arriba al correu…

Presó de Soto del Real, 10 de juny de 2018
Hola Albert,

Em presento, en definitiva, perquè crec en un futur més just i més pròsper per a tothom i no renunciaré mai a què els nostres nens petits creixin sense mentides, ni a les meves ganes boges de viure, ni de deixar de ser militant de la tendresa i que ningú ens robi el somriure.

Sempre endavant,

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

La boning té un budell cular a la boca en comptes de tràquea. Si és que ha dit això…, que els valencians preferim de ser catalans de segona que valencians de primera. S’ha de tenir el morro fort de senglar gros per dir aital barbaritat, sinyora, que les mentides li naixen per tots set forats del cos, a vosté, que representa que és la líder a València del partit delinqüent de M.Rajoy.  El partit polític líder en Europa en delinqüència, i vosté encara vol donar lliçó i enganyar els caragols. Vosté pateix que els independentistes siguen amics de la gent del Botànic…, no de la gent que passeja per aquell jardí, estudiosos, veïns, turistes i jubilats, no. S’hi refereix als partits de l’acord del Botànic, que, en quatre anys, han pegat una miqueta amb major honestedat i més treball per governar València, malgrat algunes incapacitats, de finançament, d’independència polític i judicial, per exemple, de gosadia, perquè espanya continua ficant la mà sempre que pot, contra els valencians: des de la justícia prevaricadora, dels dels tribunals en deliri, des de la caverna mediàtica, des del clavegueram oficial, amb el gos Montoro, vostés fiquen el nas per tot, i el morro, en comptes de deixar fer a la majoria que van votar els valencians.

La peça Bonig, Isabel, no entén que ens agrade més la democràcia que el feixisme del seu partit, que preferim la llibertat de pensar, d’expressar-nos, de decidir que no la repressió i el 155, per exemple.

Vosté no diu, Bonig, com ens van robar els seus, com van delinquir, tots, absolutament tots els presidents de la generalitat del seu partit, contra la hisenda valenciana. Vosté no diu, mala peça Bonig, que van enganyar Europa amb les ajudes rebudes, que per això ens van denunciar, vosté no diu quan la missa no li convé, i ves que tenen coses a amagar…

Vosté, sinyora, i els seus, són els primers, els més delinqüents, a pactar amb el psoe i amb C’s, per atacar-nos amb el pressupost general cada any: han decidit tornar a castigar-nos, als valencians, a ser els últims de la cua, beatíssima, vosté i el seu partit han fet bandera d’això, de tenir els valencians agafats de l’economia més desgraciada que hom puga imaginar.

El verb robar, sinyora Bonig, se’ls ha quedat curt, gairebé difús, i és que vosté i els seus eren ací per demostrar al món que el crim organitzat ha sigut capaç d’enganyar els valencians durant tants anys perquè la connivència amb la policia i amb la justícia els ho ha perdonat gairebé tot, que l’escàndol és tan gros, tan pocavergonya, que fins i tot l’hampa, la camorra i la màfia, els hauran de demanar consell a partir d’ara…

—Pos no mos diu valencians de segona, la pelleringa!

Pensat i fet. Vam viure un concert excepcional de Borja Penalba i Francesc Anyó. Excepcional. La poesia de Marc Granell, el poeta entre el públic, a la pantalla, llegint-nos uns versos, i després a l’escenari, entre el recitador i el músic. Vam viure una nit única i el moment mereixia reviure’l, assaborir-lo, al voltant d’una taula improvisada. Fins a la matinada. Només faltava el rei en Jaume, el Mut de la Campana i un roder de la serra, que hagués completat el quadre, que ja era farcit i ufanós. N’hi ha secrets que no es poden explicar, que només una mare s’emporta amb ella, com la mare dels xiquets perduts, la sinyora Darling, i n’hi ha moments que naixen redons, com aquesta nit única, entre poetes, periodistes, amics, músics i actors. Quinze dies d’activitat en favor de l’escola al Camp de Túria prou que mereixia un final com de campanar.

La poesia de Marc Granell, la veu de Francesc Anyó i la música de Borja Penalba, aquesta trilogia clourà avui la Trobada d’escoles valencianes del Camp de Túria, al palauet de la música de Bétera. Una exquisitesa. Un luxe. Una lliçó de lectura que, esperem-ho, els mestres d’escola, de les escoles de Bétera, Llíria, Olocau, Nàquera o Gàtova, hauran explicat als seus alumnes, perquè això d’aquesta vesprada valdria per cent lliçons de llengua, de dicció, de vocalització, un curs intensiu que concentra la primària i la secundària d’un sol glop. A més de tenir en directe el poeta Marc Granell, a la mà, que enguany va regalar-nos el privilegi d’inaugurar el dia mundial de la poesia…

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

Ca, si tenim motiu, mestres, alumnes, per omplir avui Bétera i demostrar que som de la cultura, dels llibres, dels poetes, que ens fan més passable la vida i els diumenges de tronà. Si veniu, el goig us farà ser més a prop del cel, cami de la seua porta.

Benvinguts

Bétera, casa de la cultura (palauet de la música), 19.00h

“Una jugada de daus no abolirà mai l’atzar: Zolotoie Runó”

Anit una concentració poètica excelsa s’aplegà a Picanya per homenatjar la poesia i, particularment, un dels poetes valencians vius: Lluís Alpera. L’acompanyaven Jaume Pérez Montaner, Marc Granell, Isabel Robles, Lluís Roda…, potser hi faltava Anne Sexton, EE Cummings i fins i tot Vicent Escrivà, un escriptor valencià fora de límits i de marges, que va faltar fa uns dies.

L’escola d’adults de Picanya, els premis Camí de la Nòria, els poetes inèdits, la lectura de Laura Cabedo, i els poetes grans, tot li valia per posar dalt del cel la densitat poètica més ufanosa del país, en aquell salonet del Centre Cultural de Picanya.

Com va passar diumenge a Bétera, massa cultura, excessiva, per omplir-ho de gent, per trescar vores o saltar séquies. El luxe hi era. I els valencians hauríem de sentir-nos orgullosos del nostre patrimoni. D’aquests homes. Però el cinc per cent de lectors no ajuda. I d’aquest cinc, no sé quin percentatge correspon a la lectura poètica en català. Minso? Paupèrrim? Patètic?

—Com que m’ha agafat un nus a la gola que no em deixa respirar he demanat als xiquets que porten el primer poemari que tinguen a casa… I ja sabrem començar una festa per la lectura de la poesia. Brindem!

“Els poetes voldrien romandre joves sempre, va dir fa unes dies el poeta Antoni Ferrer, en presentar a València Lluís Alpera. La feina dels premis petits, locals, comarcals, són una manera de mantenir jove la llengua, viva, en el lloc sublim que li correspon. Si escrivim, i escrivim poesia, convindreu que ens mantenim joves, i en voler que hi quede —en un llibre, en un cd, en un fil d’estendre—, ja defensem l’ideal de llibertat dels poetes majúsculs. Què seria del poeta, més pobres que els mestres, si no perseguiren l’ideal de llibertat que els furten els polítics!”

He recomanat per l’any que ve d’obrir uns ampolles de fondillon d’Alacant, com farien Homer, Ovidi, Safo o Virgili, i que la ferida siga menys ferida, si el vi, si els poetes, si la vida…

«El pare, congelada encara l’ànima per la derrota

I el fred de la batalla de Terol, comença a embarbollar-se:

—Stanbrook, Stanbrook!, inintel·ligibles mots per a un xiquet.

Archibald somriu des de l’altra vora de la mar.

El gal·lès continua somrient-nos.

Recordarem per sempre, Archibald, la teua gesta,

La teua flor de coratge per lluitar contra les botes del feixisme.

[ara que encara lluitem contra el 155, i reclamem democràcia,

a la teua memòria, Archibald]

La cartografia dels poetes també és una poètica necessària. La música, els referents, les musses, els llibres que lligen, tant com estudien… Les antologies representen el testament final, en vida. Una donació, va dir el poeta Antoni Ferrer. Totes les Ítaques d’un poeta no en fan una de prou abastable.

El poeta declara la seua intenció política. Amb vuintanta anys a l’esquena té aquesta llibertat: «quan em van demanar una traducció, vaig exigir la versió original en primer lloc, sobretot quan em van encomanar la versió espanyola. Perquè jo mai no he renunciat al català, mai.»

«Vaig viure un sentit democràtic als Estats Units que ací ni coneixen. Perquè viure i lluitar a Alacant no ha estat fàcil.» El País Valencià no ha estat fàcil mai. Ningú no ha dit mai, que el nostre país ho seria. Segons Alpera, ara vivim una situació extrema a Catalunya. Hi perilla la democràcia i només Europa podrà salvar-nos de la burrera. Cada dia ho comprovem, amb el 155, amb el perdó als bancs (els lladres més grans de l’època moderna a Espanya), amb el càstig a la llibertat, amb l’amenaça contra els mestres, amb la impunitat feixista, amb una justícia de per riure, la necessitat dels poetes, que tornen a mostrar-se contundents, necessaris: tots aquests inútils de la política espanyola, encara no han denunciat l’assassinat dels poetes Lorca, Neruda, Hernàndez…

—cobriu-me com Neruda, amb llençols de blau

—vint-i-cinc banderons de la tremolor arcana

i un cor tan gran com el teu, federico

—Amb fe i coratge endinseu-vos dins la Mar

dels Sargassos, a la recerca de la insigne Atlàntida,

aquella que configurarà el perfil definitiu del rostre.

Amb vuitanta anys, Lluís Alpera és una altra descoberta.

«Mon pare, jo voldria ser cavaller, com ell!»

Ahir es va veure a Bétera la versió de l’exquisida versió de l’Odissea, que ha musicat Miquel Pérez Perelló, amb veu de Tomàs Llopis, dibuixos de Joan Castejón, i l’acompanyament de veus i músiques de Sandra Alonso, Paco Pérez, Maria Jesús Moreno i el mateix Miquel Pérez…

El paquet era un regal que organitzava la Coordinadora d’escoles valencianes del Camp de Túria i l’Ajuntament de Bétera, per a trenta-cinc argonautes que volien fer de públic una vesprada de diumenge. Hom es demanava on eren els mestres del poble, els seus alumnes de batxiller o de secundària, els majorals de la festa, els músics de la banda, els futurs mestres, els poetes, els escriptors, els lectors públics, els anònims, les brigades municipals, els escapularis o, fins i tot, els defensors a ultrança dels bous de carrer… Perquè Homer és Troia i és GRècia, i també el bou de Micenes. I si ens creguem la cultura popular, hem de pouar-la des del seu origen.

L’Ulisses “Tomàs Llopis”, el mestre de Pego, el lector heroi d’aquesta tragèdia poètica que jo voldria ser, m’ha encomanat avui, vint-i-quatre hores després, un jorn admirable, com si encara el veiés recitant de mestre d’aixa, el gran Ulisses, en aquell rai o barca per salpar cap a l’Illa en deixar la bella Calipso: voleu dir, que un home, un de sol, triaria deixar la immortalitat, aquella deessa, en canvi de fer-se vell i pansit? Només Homer ens ho podria desxifrar, si aquest poema majúscul —l’Odissea— el cant sencer, no ens renovella l’esperit.

El producte final d’aquest espectacle audiovisual (veu, música, imatges, veus…, què em deixe?), és tan culte que espanta, que ens fa defugir de la poesia excelsa, esperits contra la vida més vulgar, en favor d’allò més ordinari i grotesc.

«Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,

de seguida es posà un mantell i una túnica Ulisses,

i ella es vestí na blanca folgada roba, la Nimfa,

fina i graciosa, i entorn dels flancs va tirar-se

un cenyidor bell, d’or, i un vel per damunt la testa..

I aleshores pensà en el guiatge d’Ulisses magnànim.

Va donar-li una grossa destral de bronze, amanosa

dins els palmells, esmolada de cara i cara, i tenia,

ben ajustat, un mànec bellíssim, fet d’olivera.

[…]

Homer: l’Odissea, versió de Carles Riba. ALPHA 1953

Perdoneu-mos, sinyor, si no us sabem seguir o destriar, ni un ni cent missatges. Guieu-nos encara, a pesar de l’ofensa i del greuge. I vos, regidora culta i sàvia, no us ennutgeu ni poc ni molt, d’aquesta escassa resposta a la crida; continueu enllumenant el camí i la senda, almenys fins que els devots, formats o desformats, n’aprenguen a llegir en el solatge i l’engruna.

PostApuntum: si voleu redimir-vos, també podeu comprar-vos el dvd…

Aquesta vesprada hem estat de festa a Torrent, en la Trobada d’escoles valencianes de l’Horta Sud. Ací em veieu en un banc, fent de mestre turista. Quina gran idea, els bancs grocs i de colors al poble: els bancs de la llibertat. Aquest alcalde socialista de Torrent li ha pegat un calbot al peresanchis d’espanya, en lliçó de democràcia. Després de la caminada i la rebuda a la plaça on és la parada del metro, el nostre taller a l’Avinguda tenia aquest banc lliure, tan democràtic, en una vora. Podia seure qui volia: un mestre, unes joves de secundària, una mestra de Bétera que treballa a Catarroja, fins i tot la presidenta de l’escolagavina, unes mares, uns xiquets de la classe, un periodista de la ràdio À Punt, el president de l’AMPA…, el banc era una festa i ningú no mirava pèl o mal pèl. En canvi, a Espanya, això hagués acabat a les tres pedretes, de segur. I mentre milers de famílies pujaven i baixaven l’Avinguda i participaven dels tallers, nosaltres ens ho miràvem des del banc groc, com si la vida fóra realment lliure, sense presos polítics, ni exiliats, com si la democràcia hagués resistit l’embranzida feixista.

Torrent ha sigut una festa brutal, avui, per l’escola. Com són aquests del Vicent Font, Carmina i tant d’equip! M’han demanat per a una ràdio escolar què en pensava, de les Trobades: possiblement siga la festa més gran per l’escola a tot Europa. Un model d’entusiasme, d’il·lusió pel coneixement. Si despús-ahir era el poeta Alpera que demanava a Europa que vingués a salvar-nos, avui les Trobades eren un alè en favor d’una Europa nova, la dels pobles i la democràcia, la de la llibertat plena i sense trampes. Després, quan ha vingut DaniMiquel, paraula major, una altra història recosia tanta voluntat. Per molts anys #EscolaValenciana i el col·lectiu #GUAIX.