Ulisses20

Les regles de Cuisenaire són una eina senzilla per aprendre matemàtica. Hom pensaria que són com aquell joc de peces de fusta, els regals Froebel, a partir del qual s’hi van instruir arquitectes de renom, com ara Frank Lloyd, però si fa no fa, aquestes regletes no t’emboliquen més enllà del joc i del càlcul, així que ajuden a entendre la descomposició de nombres, entre més temes matemàtics, com les operacions bàsiques, o les fraccions, les simetries, i n’hi ha que apunta, fins i tot, les equacions.

Maria Montessori i Friedrich Froebel van usar regletes per a representar nombres. Però Georges Cuisenaire (1891-1975) les va introduir per al seu ús amb mestres a partir de 1945. Cuisenaire va ser un professor d’escola primària de Bèlgica, que va publicar un llibre sobre el seu ús en 1952, anomenat Els nombres en colors.

Avui, Marc ens ha portat a la classe una capsa que, amb sa mare, havia comprat en un viatge per Àmsterdam: les havien trobades, les regletes, en un mercat, i la capsa, ben cuidada, ja havia passat per diverses mans. Oh, caldrà inventar una bona història per a aquesta capsa, una història que explique els aventures de tants xiquets com aprendrien matemàtica, amb aquest recurs: com serien aquests xiquets?, on viurien, què n’hauran fet de les seues vides?

Ací la nostra imaginació a la classe ja corre per aquella geografia del nord d’Europa, àgil, lleugera, i fantasieja què faran ara aquelles joves que en van aprendre amb aquesta capsa, a què dedicaran les seues vides, on viuran? per què se’n van desprendre?, hauran imaginat mai que la capsa de les regletes és ara en una escola valenciana de l’Horta?, potser la van deixar anar com un missatge en una ampolla que digués: valencians, espavileu-vos a estudiar matemàtica, a vaure si mai sereu europeus de veritat!

Així, nous xiquets i xiquetes n’apreguen per anys i anys, a admirar-nos dels nombres i dels grans noms de la matemàtica, com Cousinier, Vicent Caselles o el mateix Hardy.

segons goggle, Les regletes són de fusta, generalment, de colors vius, uns prismes d’un centímetre quadrat de secció i de longituds que van d’un a deu centímetres. A cada longitud li correspon un color diferent, sense repetir i es relaciona amb un nombre. Així hem de l’un se li assigna el blanc, al dos el vermell, al tres el verd, etc. Les regletes no estan graduades, permet que siga el xiquet qui descobresca les seves propietats i com es relacionen entre elles (major que, menor que, més curta, més llarga) i arribe a deduir la seva equivalència numèrica.

El TS, que són la nova inquisició espanyola desplaçada des del S. XVII contra qualsevol intent científic o filosòfic, torna contra Galileu o qualsevol pretensió Il·lustrada, contra la llum, si no és aquella de la fe i la pederastia. Ara han ordit contra l’economia dels valencians, en atacar la conselleria d’educació i l’escola pública, contra una decisió sobre els concerts econòmics: o pagueu trinco tranco als catòlics o us descavalquem amb foc aeri i metralla nova: jutges, jutges paracatòlics, paramilitars, paraextremadreta, van decidint contra la democràcia i contra la llibertat.

No és només els presos polítics i els exiliats. és l’escola i qualsevol cosa, ells decideixen les economies i la política, els jutges inquisició desplaçats al s. XXI. No és estrany que espanya siga l’estat que menys inverteix en ciència i més en religió. La desigualtat en favor de la fe i la merda d’escoles que la pregonen, ja se n’encarreguen els jutges de destriar com i compte que ningú, democràticament fins i tot, diga res en contra.

I la religió és dins l’escola i dura i dura i dura… un càncer que és un infern.

Si hom pregona la democràcia i la raó per damunt el cretinisme sempre trobaràs un malparit que et denunciarà i un jutge que li farà cas i costat, per aterrar qualsevol intenció lícita d’equilibrar l’escola o qualsevol dèria: si l’extrema dreta no governa, i ves si encara governa, ja ho faran els jutges, amb repressió, nocturnitat o a la llum del dia: van desbocats i sense vergonya, els pocavergonya. Com que ningú no els planta, ni els diu a la cara “desobediència, inútils”, ells s’agafen el mànec, la paella, i tenen tothom atemorit, als peus, com si no n’hi hagués més món: a espanya, la democràcia és d’un nivell tan idiota i minúscul, que qualsevol cagalló funcionari, arriba a posar contra les cordes la civilització mateix. Només perquè els espanyols, sobretot els espanyols funcionaris (retors, militars, gc, fiscals, administració, jutges, etc.) són per damunt del bé i del mal i es creuen en el destí de lo universal.

N’hi ha merdes de vaca amb major dignitat. L’altre dia, per exemple, vaig veure una pel·lícula que…

Avui presentarem a la biblioteca municipal de Paiporta, l’Horta Sud, el llibre “Conte contat” homenatge a Llorenç Giménez, que ha editat Edicions del Bullent. Amb la pandèmia, la presentació del llibre no ha seguit els passos que hom havia previst, així que, com és un llibre coral en qual han participat més de quaranta autors i il·lustradors, i molts més que se n’han quedat fora per problemes d’espai (ací tenim una proposta de publicar una segona versió de l’homenatge amb nous autors que s’hi vulguen afegir), l’esdeveniment de la presentació fóra una excusa per fer una mirada al panorama d’autors valencians dins la literatura infantil. Oimés, també de contadors, relators i comunicadors d’històries que voldrien imitar el mestre dels mestres, de la narrativa oral dels valencians. Entre Teresa Duran i Llorenç Giménez, hom diria que teníem una parella d’una volada professional extraordinària: Una nit a l’escola, tots dos van enfilar històries, una rere l’altra, davant un públic que hagués vetlat tantes hores com ells hagueren volgut, perquè la màgia, la narració oral, la llengua, s’havia ensenyorit de l’espai, de l’escola, del públic amb el goig de la paraula.

Aquesta vesprada, per canviar el to de la meua intervenció, que ja vaig fer una vegada a Bétera, he destriat un conte que no és al llibre homenatge (però que podria ser-hi en un segon volum), un text bellíssim de Rosa Dasí, que fa viatjar Llorenç, el protagonista, de l’Atenes d’Aspàsia i Sòcrates, a la València d’Antoni Dalmau, arquitecte del campanar de Sant Miquel, o fins i tot a la Barcelona lliure de Francesc Ferrer, fins arribar als mestres valencianistes de tot temps… Un recorregut imaginari que Rosa aprofita per descobrir-nos la importància de la retòrica, la memòria i el compromís pels seus. De tot plegat, l’home que feia rogle, allà on anava, era un mestre.

…dels autors que hi seran avui a Paiporta, dels il·lustradors…

19.30 h Biblioteca Maria Moliner, Paiporta, l’Horta Sud

El Psoe, el de madrit o el que mana de la X, prepara una llei d’educació per acabar de matar l’escola. No diré una llei nova, ni sorprenent, menys encara en favor del coneixement. Més aviat és una altra llei vulgar, una més, un nou fracàs d’estrèpit. Una llei que serà més retrograda si cap, que cap altra anterior del pp, o del psoe mateix, que són els únics partits que fan lleis d’abast mediocre profundament inútil. Ni penseu que s’acostarà a cap cosa innovadora o moderna, ni de lluny a aquella llei republicana espanyola del trenta-sis. Ni us ho penseu. També perquè, aquella llei, als valencians ens afavoria una fava. Si us penseu que aquests de madrit han consultat els països més avançats en educació, els nòrdics, o han llegit Freinet, us equivoqueu de mig a mig. Espanya i madrit avui mateix posarien en presó Freinet i Montessori, i tornarien a matar Ferrer i Guàrdia, sense pensar-s’ho. És el nivell màxim al qual poden arribar, aquests nous falangistes que governen espanya i ara redacten la llei d’educació que acabarà de matar l’escola: contra la pedagogia: contra la innovació, i més directament, contra la lectura o la matemàtica, per posar uns quants exemples. Ja podeu pensar on quedaran les llengües, que no siguen l’espanyola.

En les reunions d’última hora, la menistra del psoe i el seu cabinet calligari, han amenaçat les autonomies (mentre no siguem independents, és la definició més elevada a la qual poden arribar les províncies espanyoles que toquen mar). La menistrota ha dit que està fins a la figa de les perifèries, que si li vibra el pèl, i si molt li convé, les perifèries es quedaran sense els mínims. Que no li tremolarà la mà a l’hora de decidir què podrem fer els valencians, si no volem passar quaranta-cinc anys més pels túnels del terror escolar. La llei del psoe serà igual d’inútil com el tren del terror. Els anys que van de 1975 al 2020. Uns anys que hem avançat tan poc en lectura, en matemàtica, en coneixement científic. Els valencians hem viscut un dels calvaris pedagògics més incapaços de tota Europa. Perquè espanya lluu un fracàs genètic que no depassa ni les beceroles. Ves on ens porta tota la mediocritat del psoe o de podem, al govern espanyol. Aquestes que es fan dir progressistes, en canvi d’amenaçar-nos que hi ha un pacte amb l’extrema dreta que fa que allò intocable continuarà com a nucli gros. Si el repte és matar l’escola.

La proposta final d’aquest fracàs de llei abans de fer-se pública completament, ja avisa que n’hi ha un currículum innegociable, que segons el mateix psoe, és un pacte d’estat. Entenguem-nos: un pacte amb l’opus, amb todo por la gc, les casernes, la borbonia, qualsevol partit espanyol, els jutges… i ja podeu afegir tots els escapularis que recordeu. Això és, la repressió dins l’escola, el cretinisme, la cienciologia, la fe, els valors militars, els valors dels borbons, vet ací la corrupció, la delinqüència, la prostitució, i no pareu de comptar perquè els valencians, si no fareu desobediència, haureu de combregar (!) amb uns continguts inútils, com ja passava des del naixement del franquisme. Perquè res no ha canviat d’aleshores ençà, al contrari, i el psoe espanyol avisa que res no canviarà. En tot cas serà pitjor, si n’hi ha res pitjor que madrit decidesca quina mena d’escola necessitem a València, si volem ser europeus.

Aquest cap de setmana, a l’Ateneu de Bétera, el catedràtic de física Juan Bisquert explicava els models d’estudis de secundària i batxiller que els arriben a la universitat. Un fracàs científic. Un cagalló en un plat (la metàfora és meua, no l’atribuïu al científic). Mentre el referent a espanya encara és l’església, les estampes, els rosaris, la processó i els santets, a Europa fa segles que la ciència governa l’escola. Ací entrem cada colp més profundament, en una cova farcida d’incapaços i de misèria intel·lectual. De repressió.

De cap i de nou, el repte serà matar l’escola, ara a mans del psoe i de podem.

Anit, 3 d’Octubre, tres anys després d’aquell discurs violent, agressiu i feixista del rei d’espanya, llegírem Estellés… el Mural del País Valencià, en favor de la llibertat i per la independència dels pobles (el nostre per endavant).

“Ací han nascut els meus pares i els pares / seus i els dels seus des de segles i segles.”

Contra un rei feixista, els valencians posem Estellés, la poesia, la llibertat per damunt els homes inútils, incapaços, mamons i maldestres, malafel i corruptes, farsants d’home, impostors.

“demane, sols, en haver dit el nom / el nom sagrat que ens sosté i ens obliga / un gran silenci rural, de secà / un gran silenci de pallers i gerres.”

No és una casualitat haver triat el 3 d’Octubre, mes majúscul per als valencians, per als catalans, el dia que llegírem Estellés, el jorn de la batalla continua encesa per la llibertat dels homes, dels pobles, dels somnis i dels delers… Pel país sencer.

“la voluntat ens determina.”

Una nit esplèndida, que va començar amb el record a Ovidi, m’Aclame a tu, i amb la lectura de la carta que Jordi Cuixart havia enviat a Omnium, des de la presó on espanya tanca i acusa la democràcia. Contra espanya, feixista i repressora, llegírem anit Estellés, una nit de reivindicació i de llibertat. Llegir Estellés és apropar-nos cada colp més a la llibertat dels pobles, contra la corrupció i el lladrocini d’espanya, de recursos, de moralitat, d’esperances… Llegir Estellés és la nostra manera de ser valencians lliures, de combat contra la repressió i el xantatge espanyol. Ser valencià és la nostra manera de renunciar a espanya, al feixisme, a la violació dels drets universals de l’ONU.

Episodi de Llíria, Vora el barranc de Carraixet, Cant Unitari, Euskaraz Estellés, el manifest dels pobles, els sonets, Londres i record de Londres, albaes, esperança… El poema gegant del Mural va aplegar al corral de l’Ateneu de Bétera una nit per la llibertat i els drets, un horitzó irrenunciable, per la dignitat i l’autodeterminació dels pobles. Des de Bétera.

“Per dir-ho a la manera de Martí D, voldríem parlar com Faraday, pensar com Newton, triomfar com Einstein, actuar com Bohr, però voldríem ser Maxwell.”

Ho he llegit a la classe, i Mar ha demanat que ho volia escriure, que els ho fes escriure. Ho hem fet, sobretot per recordar el nom d’aquests cinc gegantots i, més endavant, poder cercar perquè els hem d’admirar. Tan bé parlava Faraday?, quina mena de pensador era Newton?, no podreu cap de vosaltres, em mirava embadalits els meus alumnes de nou anys, entrenar el pensament d’aital manera que mai arribe a ser admirat com el d’aquests cinc magnífics de la ciència?

Avui divendres, 2 ‘octubre, tres anys després d’aquell Primer d’Octubre de revolució i llibertat (a l’espanya feixista votar és una revolució més intensa que la russa i la xina juntes)…, avui divendres rebrem un físic de nom internacional, segons la viquipèdia, el físic més citat en el seu camp, i ves que és de Dénia, catedràtic a Castelló, investigador de la física de materials, de la física quàntica, de les nanopartícules i, no m’ho creureu, en sap un ou del raïm moscatell i com feien el vi a la seua comarca —no sabrà, potser, que parlarà en el poble on es feia el moscatell més bo del mediterrani. Perquè a Bétera érem hereus directes d’Alexandria, de la biblioteca i dels seus trulls.

Juan Bisquert és autor d’una novel·la de ficció que enllaça dues històries, l’una en el seu passat més recent, anys vuitanta si fa no fa, i una altra en un futur on la ciència ha avançat d’aital manera que les descobertes farien caure de cul qualsevol dels cinc científics citats a l’inici. Per passar el pont d’aquesta ficció hom ha d’estimar-se el coneixement científic, i admirar-se per aprendre, per descobrir que no tothom som capaços de reconèixer des de la ignorància la capacitat  de molts valencians, o d’uns quants valencians, desconeguts per al públic. Fins i tot per als mestres.

«Mestres, demà tindreu l’oportunitat de redimir-vos!»

Juan Piqueres ens presentarà tres llibres de l’editorial Scito, l’un sobre mesura, un altre sobre matemàtica* i un de propi, la Conjectura Canamel, literatura a partir de la física, amb troballes de gran interés literari i de recerca. Per cert, un altre dels homes del qual parlarà, serà el matemàtic Vicent Caselles, un altre home de la Marina, que fora d’aquell rodal, de Gata a Jesús Pobre, de Xàbia a Pedreguer o Benissa, no sé si coneixem gaire, els valencians. Quina llàstima de televisió, de mitjans, d’escola fins i tot, que tenim els bons amagats en canvi de donar peixet a mediocres, arribistes i llepadors de la meseta.

Divendres, si en voleu gaudir, serem a l’Ateneu  de Bétera a partir de les 19.00h, i l’espai per al públic serà el normatiu en temps de pandèmia. Benvinguts.

Si volem avançar en humanisme, ciència o coneixement, l’escola ha de trencar amb espanya. Mentalment i física. I això, vol dir abandonar els programes, els currículums, projectes o materials fets amb aquella idea que, espanya, no només decideix què s’ha d’ensenyar, sinó que té el dret de fer-ho contra tots nosaltres, Veges si la cansalà és de pollastre i la ruqueria podrà ser més grossa.

Si espanya és un estat ruc, el furgó de cua d’Europa, el que pitjor governa i administra l’economia, la cultura o la sanitat (atenció, en cap moment parlem de la feina de metges i infermers), com és que hauríem de confiar en els seus plans d’educació que, a més, han fet fallida l’un darrere l’altre, amb qualsevol govern des de 1939? Serà gros que siguem a mans d’inútils, al capdamunt de les decisions polítiques, pel que fa a l’educació i la cultura, i encara més gros, que com ovelles obedients creiem que és així com eixirem de la misèria intel·lectual?

Espanya, i tot aquell equip de saviots que és al capdamunt de l’estat, encara no ha renunciat a la idea principal de la seua filosofia més tòpica i/o criminal: muiga o mori la intel·ligència, que va pronunciar un dels feixistes que encara són presents en els idearis de casernes, jutjats, esglésies i seus de partits polítics principals. I són aquests “incapaços” que volen decidir què i com ha d’ensenyar l’escola.

Sense embuts, qui decideix l’escola, el contingut, com seran els joves del futur, és espanya; aquell bunyol concentrat a madrit de caps que pesen i decideixen què som i què podem ser. No us penseu que aquells idiotes s’emmirallen a finlàndia, dinamarca o alemanya, per posar exemples d’èxit escolar general, generalitzat, capaços de bastir societats si fa no fa preparades, exitoses, productives, democràtiques… No. Els idiotes que decideixen la nostra escola són d’una capacitat limitada i intensament mediocre, en el sentit més corrupte del terme. Volen una escola que prepare aprofitats, corruptes, funcionaris, o en el millor dels casos, membres de la repressió. Són capaços de posar a l’horitzó científics?, escriptors?, artistes?, matemàtics de renom? A quin sant! El seu horitzó més elevat és la legió, els borbons, l’engany, o els pedòfils dels confessionaris, que es vesteixen amb capes de bisbes i barrets militars per aparentar bufonia o esperpent.

Per això, si vol avançar, si mai vol trobar una societat il·lustrada o culta o democràtica, l’escola ha de trencar amb espanya. Per deixondir-nos de la caspa, la misèria i la mediocritat. Si l’escola ha de mirar lluny, caldrà deslligar-se del llast que ens ferma a la ceguesa o, pitjor, a mantenir aquesta idea conservadora i idiota de qui dia passa any empeny. Si volem arribar a rucs, a doblement rucs, potser que sí, que cal obediència i dir que la terra no gira, que és el sol que balla al nostre ritme i que l’església ens continue dictant. Però si mai volem emmirallar-nos en ideals més nobles, esperançadors i científics, no podem deixar el guiatge de l’escola, o el seu programari, a mans de corruptes, criminals i pocapenes.

Mestres, cal combat i començar a pensar per nosaltres.

‘es camina recte, sense doblegar l’esquena, i es mira a la cara, desafiant’. Vicent Partal

I els mestres, protagonistes principals de l’educació dels valencians, què volem? Quin és el nostre repte? En tenim, de reptes elevats i nobles, o només som uns transmissors de beneïts i pessebristes? Serem capaços de plantar cara a continguts feixistes, corruptes o que atempten contra la democràcia? Quina mena d’escola fem, quan parlem d’història, o d’economia, o de llengües? Encara expliqueu els currículums que van decidir els retors i el pp, un partit corrupte i criminal?, els continguts franquistes de la dictadura que van pactar uns polítics agenollats panxacontents, o potser feu cas del que diu madrit que hem d’ensenyar, o espanya, una colla de criminals que amaguen la realitat en canvi de posar en perill la vida de milers d’homes i dones? Voleu dir, els mestres, que feu entrar el feixisme a les aules a través de l’opus, o del falangisme del psoe, que prefereixen la delinqüència dels borbons a la democràcia i la llibertat?

—Mestres, caminem drets, rectes sense doblegar-nos, com demanava el mestre Freinet (que també va ser empresonat), o ens agenollem a explicar la bondat dels borbons i els jutges fillsdeputa?

Mestres, si no fem combat, en favor de la llibertat, pels drets universals, quin coneixement ensenyeu als vostres alumnes, ciència o cretinisme?, Lucreci o fe catòlica?, Galileu o la Inquisició?, de quin costat us poseu, mestres, quan decidiu què fareu demà, cada dia, a les aules, de la lectura, de la matemàtica, de la ciència o de la història?

Potser us mameu el dit i aneu al dictat dels jutges?, del TC del TS, del TSJPV potser?, que alliberen criminals i violents en canvi de castigar demòcràtes, de desnonar desgraciats, de tancar immigrants que fugen de les guerres i de la misèria? Quina democràcia ensenyeu a l’escola, la dels drets de l’ONU, que espanya trepitja i embruta cada dia, o la que conserva els privilegis de les fundacions franquistes o legionàries? O encara penseu, us penseu els mestres, que podeu ser neutrals, que l’escola no fa política, que ha de viure agenollada perquè els franquistes continuen decidint què podem ensenyar i com? Què ensenya l’escola, doncs, enmig d’aquesta pandèmia repressiva, castradora de llibertats a mans de delinqüents que no expliquen sinó les mentides que els convinguen per mantenir la corrupció i els privilegis de malparits i lladregots!

Carmen Valero, Empar Navarro, Paquita Sanchis, Enriqueta Agut, Matilde Escuder… sabeu què en farien dels programes que ens dicta espanya, o madrit, el pp o el psoe? Els enviarien a cagar a la via, i convertirien l’escola, cada aula, en un espai de combat en favor dels drets universals, del coneixement i de la llibertat dels infants.

cap president espanyol no ha renuncia al feixisme ni als seus modos.

Cap no ha demanat perdó pels assassinats de les seues clavegueres. Ni pels robatoris a la hisenda pública. Ni pel desequilibri contra els valencians.

Cap no n’ha renunciat, a privilegis i recompenses, que gaudeixen si emparen el feixisme, i l’atien.

Cap no ha presentat excuses pels excessos, ni se n’ha penedit dels crims, ni de les amenaces de les casernes. Ni ha demanat d’investigar el prostíbul de la monarquia.

En canvi de tot plegat, d’aquesta renúncia a l’honestedat i als drets universals, han afegit llenya, recursos i interessos propis, en una justícia criminal, falsa. Vergonyant.

Això ho permet europa, un estat repressor que lloa el feixisme en canvi de perseguir la democràcia.

Demà comencem la tercera setmana del curs, de manera presencial, esclaus d’un estat feixista. Mestres pel combat, què en farem de la llibertat, dels llibres, de la filosofia, del coneixement…?

Els mestres farem com si res, com si no ens robaren els recursos, els diners per tenir més mestres, més espais, més llibres per atendre els nostres alumnes. Farem com si res, perquè el robatori espanyol és permés a l’estat, per tots i cadascun dels presidents espanyols, sense excepció, i pels jutges. Pels fiscals i pels jutges i pels advocats d’ofici, ens roben. Demà no sé si cap mestre ho podrà explicar, això. Que ens roben i que el robatori, si és contra nosaltres, contra els valencians, té el consentiment dels jutges.

Ai caram si això és la justícia, a europa!

“Avui què i quant ens hauran robat els de la meseta?”

Els comentaris del primer dia de la segona setmana a l’escola: “això no ho aguantem més enllà de novembre”, “Uii, si això continua, rebentarem com sangonereta, però de tant treballar”, “Ei, si no ens agafem als complements vitamínics, caurem redons cada nit!”, “Passeu-me la cervesa, va, que aquesta vesprada no tenim reunions” (això no ho publiques al bloc, a l’escola no podem tenir alcohol” “Però és que sí que tenim una reunió!” Encara hem eixit gairebé a les set de la vesprada, després de deu hores, xa!

Jo he escrit a la pissarra la primera frase de Hardy “La bellesa és la primera prova que ha de superar un matemàtic.” Aleshores hem cet un joc de números i hem començat a dibuixar una taula de descomposició de nombres, després he descobert un altre llibre que potser em farà profit “Amor i matemàtica” d’Edward Frenkel, peró no n’hi ha versió catalana. També em recomanen una pel·lícula, Rites d’amor i matemàtica, però tampoc és a Filmin, així que farem bondat i no sé què decidiré. A l’escola n’hi ha un humor fantàstic, bona harmonia i un acompliment dels protocols per part dels xiquets que estem sorpresos. Encara fa molta calor i només venim fins a les tres, no sé què passarà a l’octubre, pel que fa al cansament dels mestres, quan els horaris siguen més llargs. Avui un dels alumnes em diu que tenia mal de cap (!), ui, trec la pistola de les temperatures i apunte el seu front, 36.3, cap novetat, però ràpidament n’hi ha que em demanen que també volen saber quina és la seua temperatura… Demà ja començarem a fer estadístiques, que també és dins la matemàtica. Els pares comencen a enviar el certificat de responsabilitat, seguretat i higiene des de casa.

hem començat a llegir el primer capítol de Mehdi i les llunes del zoo, de G. Janer Manila, una narració breu, poètica, crua, que ens ensenya molta llengua i unes frases poètiques carregades de metàfora i compromís, social i literari. sense concessions. Per cert, supose que els mestres haureu llegit la magnífica entrevista que Montse Serra fa a Teresa Duran a Vilaweb: l’escola és vivència, són vivències, no assignatures, i ara ho podem comprovar més si cap. Com mai. Però encara n’hi ha mestres i famílies preocupades pels curriculums… Ves si cal escola i fer-la presencial!

Hem començat el curs plegant garrofes, no sé si els fills hauran dit res a casa, als pares. Ni trobe que siga habitual, això de plegar garrofes, o ametles o olives, si fóra el cas que teníreu aquests arbres a l’escola. Nosaltres tenim la sort de tenir-ne, que no és casual (per això llegiu l’article a Mètode del mestre Ferran Zurriaga). El primer dia vam plegar les garrofes del nostre punt d’encontre (sobretot per no trepitjar-les). Cada grup a l’escola tenim un punt d’encontre i de comiat del dia, per entrar i eixir de manera organitzada. El segon dia vam plegar les garrofes de l’espai d’infantil (pas o rampa a secundària). Fa pena de veure com les han trepitjades, pobres, aquelles garrofes. Avui, com que he vingut més matí, he batollat una de les garroferes que ja havíem plegat, perquè en tenia moltes dalt. Moltíssimes, i no penseu que m’ha resultat fàcil, la feina, sembla una garrofera matalafera, que mon pare deia que eren fotudes de batollar.

Què han dit alguns xiquets, penseu que s’han alegrat o han fet comboi per plegar-ne més, de garrofes aquest matí? Noooo, han dit que jo havia fet trampa, perquè jo les havia batollades a posta per a fer-los treballar. Com?, què? A posta per què? No n’hem bé, xa! encara no saben on s’hi han ficat, amb això del mestre i dels oficis nobles.
—Sabeu per què pleguem garrofes, els he preguntat un colp a classe, mentre llegíem Mehdi i les llunes del zoo, un llibre de Janer Manila… Per salvar el nostre esperit!, per això recuperem aquest ofici, i procurem de salvar també el fruit de la garrofera.

S’han quedat amb la boca oberta que ara sí, que no entenien res. Sí, per salvar-nos l’esperit. Perquè n’hi ha homes i dones, fa molts anys, que van salvar la vida per les garrofes, per això, i les garrofes van alimentar sobretot els animals de ferradura (haques, rucs, matxos, muls, cavalls…), que en menjaven com una cosa exquisida, i amb ells vam salvar també les feines del camp.
Això de l’esperit, no penseu que ho tenen gaire clar, els alumnes. Perquè ací n’hi ha una càrrega emocional, un contingut filosòfic sobre els oficis, el camp, els llauradors, la terra… Aahh, els oficis nobles, humils, del secà valencià i de les terres de l’interior. Qui explicarà als fills com era la vida del camp, qui va portar les garroferes al mediterrani?, com és que ara les busquen perdudes pel terme?
Per cert, en aquesta activitat, els mestres (Albert i Irene) ja veiem el coratge d’uns quants alumnes. Amb vuit i nou anys, ja veus qui valdria per a l’ofici, ves si li posa ganes, com n’hi ha que ja apunta a brigada municipal, a funcionari o fins i tot a alcalde. Ja he demanat als pares que facen la investigació: ja sabeu el vostre fill, o filla, en quina secció del coratge s’hi troba?, no?
Som els nostres arbres, els nostres oficis, la nostra història, som l’escola també. Però quina escola?

—Sabeu per què pleguem garrofes -segona resposta que puc donar amb total llibertat d’expressió: per aconseguir la república valenciana!

Per cert, el nou llibre que m’ha fet arribar Arantxa, el món, el nostre món, d’Ágnes Heller, comença amb un contingut filosòfic ben escaient, sobre l’esperit, el món i les grans noms propis de la filosofia i l’escola. Demà en parlarem.

Els articles de Carme Junyent a Vilaweb durant el mes d’agost, la seua llibreta de vacances, han sigut un regal extraordinari, un pou de coneixement, una mina on pouaré unes quantes idees per al curs que hem començat avui. Per què ho dic i per què em repetesc? Avui que és el primer dia del curs amb els xiquets a l’aula ordenats com en una escola franquista o espanyola…

Un exemple és la llengua i les llengües, i d’això ella en sap un ou, que és una sàvia. Jo li he agafat aquest tros d’una entrevista a Vilaweb: “el bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva. Les llengües que desapareixen, desapareixen perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme. Quan hi ha un procés de bilingüització el que segueix és la substitució. A la vegada, quan hi ha societats on tothom parla moltes llengües, ningú no deixa de parlar la seva. Es creen estratègies de comunicació. La que sigui. I les llengües es mantenen diferenciades.” Carme J.

Quan he arribat a l’escola, un quart i cinc de nou, dos treballadors d’Àpunt ja feinejaven entre els xiquets, amb càmera l’un i el micro l’altre, tots dos amb una llengua que no tenia res a veure amb la nostra escola ni amb escolavalenciana, ni amb la TVV que cada colp s’enfonsa més en la merda de fer-se espanyola fins a la mèdula. Ah, aquells dies dels inicis d’Àpunt, de poc pressupost i tanta qualitat i idees! Espanya ens ho robarà tot, caixes, bancs, televisions, mitjans, empreses, tot; ens deixarà arruïnats i encara la submissió cada dia serà major, de nivells d’esclavitud.

Un colp havia reunit el meu curs a la garrofera de la parra, hem plegat les garrofes, en quatre cabassos de taronges. Les hem sospesades i algú ha dit, cinc quilos per quatre cabassos, 20kg. A Aielo a seixanta, em confirmarà un pare aquesta vesprada, a Xest a setanta, i a Torrent a quaranta-cinc cèntims. Tria on anirà s aportar les garrofes, si és que vols baratar-les per llibres de lectura per a la classe, ara que ens han prohibit de tenir biblioteques d’aula per por de contagiar-nos amb la palpa dels llibres. Ens faltava això als valencians tan poc lectors, que els llibres foren fonts de contagi involuntari. Més desgraciats i no ixim per cap forat.

De primer les mesures de seguretat, els protocols, les normes mínimes perquè la salut, la higiene i la covid respecte l’escola, els xiquets i els mestres: com més rigor més durarà el repte de tenir oberta l’escola. Els mestres som sempre amb els xiquets, a l’aula, al pati al menjador, a tothora, que no sé si ho aguantarem gaire, ves si hem acabat rendits. N’hi havia que no volia ni dinar. Ni alçar la forqueta ni pelar el préssec. Però ha estat un jorn joiós, entre els xiquets i els mestres, sens dubte, i totes les experiències que ens contàvem pagaven la pena, ens feien riure, i acabar-nos la safata, però què podíem alçar-nos de taula, caguenlou, quin cansament. Sort que demà ja tenim festa, els mestres, perquè Picanya celebra la sang, aaaah, que no sabem si serà en un got, en una ampolla o d’un color únic, si és tan preciosa.

Ara ja hem obert el meló, que diria Toni del’Hostal (ja heu escoltat el seu disc Repom? No?, és ben divertit, xa, potser que el porte a classe i els pose això després de dinar, als xiquets, o m’esperaré a portar taronges del terme. El curs avant, mestres!

La mestra Creu ha destacat, mentre dinàvem, que s’havia notat molt els mesos d’absència escolar: els xiquets xarraven més castellà entre ells. Per molts, l’escola és l’única espai on en fan ús, ves si les coses van camí del terrorisme de fiscals i jutges i funcionaris que ens fan la col i ens voldrien morts i esclaus, per a pagar-los els vicis.

Ja he explicat als xiquets els dos grans reptes del curs, la lectura i la matemàtica. Ja tenim una edat, alguns mestres, i no m’estic de res, ni em torben ni jutges ni fiscals. A cagar a la via. Ara, aquell missatge de la llibreta de vacances de Carme Junyent sempre és present, el coneixeu?, no? Ara els mestres som al pati i escoltem els alumnes, tots i cadascun d’ells, l’ús que en fan de la llengua, per això aquesta última reflexió de CarmeJunyent farà paper per tancar aquest apunt:

“Val la pena tenir present que els xiquets de 10-12 anys és la generació que, segons l’afirmació més famosa de la sociolingüística catalana, és la que deixarà de transmetre el català als fills. Per tant, potser que ens dediquem a aquesta colla. Què podríem fer?”

—Què farem els mestres?

—Què farà espanya?

—I tu? i jo?

[a la foto, de Mònica Torres, llegesc als xiquets en tres llengües el contingut del gel hidroalcohòlic, cap d’elles llengua principal de l’escola (si bé, l’anglés potser). Sort que el multilingüisme ens salvarà]

Avui hem parlat des de casa amb una de les cambres o habitacions de la universitat d’Oxford. A unes hores d’obrir totes les escoles valencianes, ens hem esgolat, a través de facetime, en aquell espai de coneixement i lectures.
El neguit, les hores impacients, encara amb els versos d’Estellés al cap i al cor, a través de la festa organitzada per Vilaweb, prepare el primer dia d’escola. No sabeu com han treballat els mestres per rebre els xiquets amb garantia. N’hi ha que s’hi han dedicat amb cos i ànima, fins al defalliment físic, perquè de cansament moral no n’hi ha, al contrari. El coratge dels mestres és viu i intens, i ho puc dir perquè aquesta primera setmana de preparació he conviscut amb mestres de combat, d’il·lusions, mestres de mestres, que han fet possible obrir en unes hores totes les escoles del país valencià. Ajuts, col·laboracions, i una part de la política valenciana que s’ha bolcat en favor de l’escola, per garantir-nos un dels espais cabdals de la societat del segle XXI, l’escola, malgrat tota la runa política, econòmica i moral que impera arreu i en aquest estat que ens roba, més.
Obrim en unes hores i esperem romandre-hi un curs sencer, oberts, malgrat que els imprevistos, i no sé quantes coses més, puguen aterrar el repte que tenim i volem abordar.
Fa vint anys que el meu xic va començar l’estudi, amb dos anys, a l’escola gavina. Vint anys després, continua la seua aventura d’estudi en aquella universitat mítica, carregada d’històries i més coses. Des d’allà ens envia, a tots els mestres que comencem en unes hores, ànims i coratge. Gràcies, mestres, per totes les aventures que fan possible el coneixement i la lluita per l’escola. Per molts anys.

si és quatre de setembre, direm Estellés: el direm a casa, als carrers, als balcons, a les places, a l’escola, direm sempre Estellés, el poeta valencià més gran de tots els temps.

Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, més que res és per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
així com ella els vol, vagament malencònics,
amb arbredes i calç blanca per les parets
com si anàs a passar la processó de Sant
Roc o la de la Mare de Déu d’Agost, al vespre,
amb l’olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i després arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l’airet meneja la cortina.

jo diré Coral Romput, perquè fa uns anys que m’acompanya, aquest llibre, a l’aula, al cotxe, a la vida, en les les lectures, en escoltar com el recita Ovidi, acompanyat de la guitarra de Toti Soler…

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge

diré Coral Romput per la llibertat dels presos, pels encausats, pels perseguits, pels torturats, pels exiliats, pels morts, per la independència del meu país, dels meus, de tothom que s’estime la llibertat, jo diré Coral Romput:

Ara que estic a punt d’estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d’estar alegre,
ara que aquest desig és l’únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.

diré Coral Romput cada dia, mentre espanya ens atenalle, mentre ens roba ens asseja ens ofega ens mata, amb el consentiment d’una justícia corrupta, cruel, injusta, cada dia diré Coral Romput pels meus, perquè siguen capaços de deslliurar-se’n un dia, una nit, un dia més prompte que no pensem, per això diré Coral Romput:

M’agrada, a la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d’arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l’airet de la mar per la cal·ligrafia.

diré Coral Romput pels que no el van poder llegir, perquè no els van garantir l’escola, ni la llibertat, ni els drets universals, mentre una certa escola els amagava els poetes, la llengua, la identitat, el seu país… Ens ho van amagar tot durant anys i panys, i encara dura la pena que ens ofega, que ens roba qui som, per això diré Coral Romput…

Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surarà damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S’esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prévert escriurà tristes cançons de boira.
Ara anirà Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de París i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud…
Estaran rovellant-se les obres de Carné.
Davallarà la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l’escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.

encara dormint, el diré, Coral Romput, contra aquella amenaça contínua de renills i flames i focs que ens voldrien brasa oi cendra, que ens acacen i ens aterren i ens volen morts… Diré Coral Romput per recordar quan era un xiquet i jugava innocent amb els meus, enganyat amb els meus, enganyats…

El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Lliria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la séquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets

Mon pare tornarà a casa amb el carro, vindrà del camp cansat, gairebé de nit, i nosaltres haurem encés un ciri dins un cànter, esperant-lo, com esperaven a Olocau els carros que havien de tornar si hi havia tempesta i els trons omplien de por les cases, la serra, esperant-los, aquella flama dels ciris guiava els animals, trac-trac-trac a l’entrada del poble… Aleshores, també diré Coral Romput, en recordar mon pare:

I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d’anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d’olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d’aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m’indica aquells camins, finíssims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
Sempre, sempre diré Coral Romput, fins que el nostre poble siga lliure, un poble de goig, d’homes i dones lliures i xiquets que aprenen a llegir, en una escola viva, o a casa, en un viure que mai, mai més, no caurà en el lladrocini i la corrupció.

I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se’n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo, lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n’he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s’han mort,
potser ara se’m tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s’esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.

Diré Coral Romput, pels meus, per la meua infantesa, per totes les infanteses i els pobles lliures:

Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle…
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim
de xiquets agafant les mòres d’albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d’estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n’anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nadar a la séquia
i se secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l’herba del marge, i eren obscens, i ingenus.

Per això diré Coral Romput!

*tots els versos són al llibre Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés

El tercer dia, l’escola projecta els objectius majors. Per exemple, jo he enviat el contingut de l’examen de dilluns als alumnes de 4t de primària. N’hi ha mares que s’hi han queixat, i alumnes que ja han començat a preparar-se: segons que m’han confirmat quatre famílies. L’exercici del primer dia serà llegir en veu alta tots els pobles valencians que comencen amb la lletra “A”, sense ensopegar-ne cap, de manera fluïda, però sense córrer. Vosaltres us atreviu a superar el repte? Per no fer-vos trampa, caldria que engegàreu l’enregistradora del mòbil i després us escoltàreu com heu fet de bé el primer exercici lector del curs. Us animeu? No val a badar, compta tot, obertes, tòniques, vocals que fan de consonant… Ací van els pobles:

Ademús, Ador, Agost, Agres, Agullent, Aielo de Malferit, Aielo de Rugat, Aigües de Busot, Aín, Aiòder, Aiora, Alacant, Alaquàs, Albaida, Albal, Albalat de la Ribera, Albalat dels Sorells, Albalat dels Tarongers, Albatera, Alberic, Albocàsser, Alboraig, Alboraia, Albuixec, Alcalà de Xivert, Alcanalí, Alcàntera de Xúquer, Alcàsser, Alcoi, Alcoleja, l’Alcora, Alcosser de Planes, les Alcubles, l’Alcúdia de Crespins, l’Alcúdia de Veo, l’Alcúdia, Aldaia, Alfafar, Alfafara, Alfara de la Baronia, Alfara del Patriarca, Alfarb, Alfarrasí, l’Alfàs del Pi, Alfauir, Alfondeguilla, Algar de Palància, Algemesí, Algímia d’Alfara, Algímia d’Almonesir, Alginet, Algorfa, l’Alguenya, Almàssera, Almassora, Almedíxer, Almenara, Almiserà, Almoines, Almoradí, Almudaina, Almussafes, Alpont, l’Alqueria d’Asnar, l’Alqueria de la Comtessa, les Alqueries, les Alqueries del Nen Perdut, Altea, Altura, Alzira, Andilla, Anna, Antella, Aranyel, Ares dels Oms, Ares del Maestrat, Argeleta, Artana, Asp, Assuévar, Atzeneta d’Albaida, Atzeneta del Maestrat i l’Atzúvia.

[Si els has llegit tots sense ensopegar ni ofegar-te, els pobles valencians valencianitzats, ja pots començar a situar-los en un mapa del país valencià; de primer a cegues, després amb les correccions pertinents]

Ara sí, mestres, començarem a posar intel·ligència, perquè ja som en el tercer dia de curs i no podem badar. Entre més objectius a curt termini, i abans que no arriben els xiquets, faràs una lectura senzilla de l’article de Joan Ramon Resina “Malson d’una nit d’estiu“. El professor d’Stanford ens proposa als mestres una investigació de lectures que ens ajudarà a preparar les classes i la nostra saviesa, davant uns xiquets que mereixen mestres pel coneixement i no tan dedicats als curriculums i a les martingales (excuses per no ensenyar de veritat a estudiar).

De l’article del professor Resina, jo propose una tria de lectures i una altra d’idees, a més que demanaria, als mestres, un comentari de cinc fulls, i als alumnes de secundària i batxiller un altre comentari sense límit d’extensió.

Sobre les idees, per exemple:

—segles de prosperitat i lleugeresa, amb intervals de felicitat col·lectiva. Proposta: tria tres filòsofs del segle XX que puguen il·lustrar aquest encís per la vida (filòsofs?, encís per la vida… Caguenlhòstiaputa, sembla un oximoron!)

—els moviments socials, culturals i polítics més divertits del segle XX: l’anarquisme, el jazz, maig del 68, els hippisme, el cinema mut i el cinema en color, Tolstoi contra Dostoiewski, Estellés i els altres…

—Les generacions perdudes a Amèrica i a Europa: els nostres pares! (també podeu fer la versió de les mares, però de mares soles).

—La necessitat d’horitzons del jovent: perquè han robat el futur dels fills, aquells calaveres d’espanya? Madrit és un estat feixista! Com podem lluitar contra un horitzó vital encongit? Aporteu dues idees de trellat (ací les mares teniu un paper elevat)

—Relacions i conseqüències entre una lectura esquifida dels mestres i els alumnes i les catàstrofes naturals del planeta: forats negres, incendis, huracans, sequeres, desertització mental i política, biblioteques contra bars i poiliesportius

—“El bosc rebrotarà elàsticament, com ho ha fet durant segles, guardant el record de les flames a l’escorça de les grans sequoies, que ja exhibien les nafres d’incendis anteriors.” fes una tria de deu ecòlegs o botànics, de Cavanilles a Margalef, i ordena’ls per prioritat dels seus estudis, segons els interessos valencians-catalans-baleàrics i el seu medi natural.

—el racisme en les nostres vides: explica un cas habitual de la teua vida, per exemple, quan oblides que, els drets universals, espanya se’ls passa per l’engonal de quatre presidents i dos-cents fiscals franquistes.

-Museus valents i covards: art i combat. Tres museus que no has visitat mai on voldries ser-hi en una altra vida. Projecta un Pla per a un museu contemporani del s. XXI del qual seràs l’hipotètic director. Sales, pintors principals, pressupost, un programa a cinc anys vista! Activitats per a escolars de primària… Per a mestres retirats!

—Jeanne Hedgepeth, mestra d’un institut d’Illinois, va perdre la feina per un comentari a Facebook en què rebutjava l’afront ‘privilegi blanc’, investiga a què es dedica ara, que és a l’atur. Sabies que a espanya t’empressonen només per manifestar-te en favor de la llibertat? Hi ha un jove de Madrit que és un any tancat per això: saps qui és?, el seu nom?, en canvi, l’assassí Martín Villa, o Gonzalez, o Suarez, o Aznar…

Sobre les lectures imprescindibles dels mestres, els propers tres anys:

—El gran Gatsby de Scott Fitzgerald, Exiles Return, de Malcolm Cowley, Ignot de Manel Baixauli, Joan Garí, La terra eixorca de TS Eliot, Faust, Hamlet, El naixement de la tragèdia, Nietzsche. Oswald Spengler, La decadència d’Occident… Serem Atlàntida de Joan Beneixiu, el poder transformador de la lectura, de Laura borràs, La senzillesa d’aprendre de Carme Timoneda, Conte contat, contes homenatge a Llorenç, Veus de ciència de Martí Domínguez, Principis elementals de filosofia de Georges Politzer, Errata de Georges Steiner, La utilitat de lo inútil de Nuccio Ordine…

Si en voleu afegir més, no us en penedireu, que la lectura dels mestres no tinga límits ni estretors ni una vida tan encongida com ens volen fer empassar els imitadors, els farsants, els tecnòcrates, els funcionaris mercenari, els jutges, els fiscals, i tota aquella patuleia que amaga el coneixement i atempta contra la intel·ligència dels xiquets valencians.