Ulisses20

Gairebé el trenta-cinc per cent de valencians no aconsegueix el títol de graduat de secundària. València té un dels índex més alts en fracàs escolar (dels països que tenen els estudis mínimament reglats, naturalment). El govern de Camps, Rambla, Gonzalez Pons, Rita Barberà i el seu estelar conseller d’educació, Alex Font de Mora, prohoms sens dubte de la formació i l’estudi, s’han negat a participar de les proves PISA per ocultar la realitat valenciana als valencians. A Europa, aquests pardals, no enganyen. Allà saben què fem i com ho fem: pel que fa al jovent en edat escolar, fracassem més que ningú.

Som el país que menys invertim en educació. Som la part d’un país que té una gran proporció d’alumnat en barraques prefabricades. Som l’únic país que té un govern que criminalitza la seua Universitat o que castiga associacions culturals, a canvi de promocionar-ne o de subvencinar-ne de neofeixistes. Encara més, tenim un govern valencià que nega el pa i l’aigua al moviment més compromés per l’escola dels seus: Federació Escola Valenciana. Tot aquest programa tan exemplar no és casual. L’acció és premeditada, conscient contra els valencians mateix. Per això, cal dir-ho sense embuts, una política que no actua sinó amb premeditació contra l’escola, és feta a base d’indecència i de mentida. És feta per polítics indecents.

Els resultats no enganyen.
Ens gastem els diners en equipaments superflus, fins i tot en despeses de luxe, amb la intenció de convertir València en Las Vegas: un espai de joc i de barques, de xulos i de putes, de cotxes de rics, d’avingudes a la mar de vertígen, tot això sota la mirada atònita de no pocs observadors que s’agafen el cap de veure què passa; ho fan a la manera de toc de xafarranxo que campa amb impunitat. Sense embuts, tenim un govern de pornografia. Aquells cares venen a dir: això ho paguem naltros i ens ho mengem naltros. I ací, tots aquell semidéus de jutges no obrin la boca per res.

No cal dir que la despesa del festí és a càrrec dels valencians. No passa res. Som uns fracassats però el luxe ens priva, i la indecència, i la pocavergona. D’una altra manera no s’entén l’última de les decisions, que ratlla la follia: organitzem el Primer Congrés mundial d’educació (ho diuen d’aqueixa manera, amb aital pretensió). Conviden gurús d’Amèrica, d’Anglaterra o de Finlàndia, que duran tres dies d’abril faran circ i faràndula al palau, a l’ajuntament i a visitar l’albufereta, a canvi de pagar, els mestres que vulguen assistir-hi, més de cinc-cents euros. Naturalment, com que és a la València del pp, el congresset serà en castellà.
Per dissimular l’efecte fracàs, deuen pensar.

Faig una classe a primària. Els propose d’escriure una novel·la, el primer text llarg de sisé, a les acaballes de l’etapa. Una novel·la de tres capítols, si més no (alguns obrin els ulls com si acabaren de despertar-se). Parlem de què volem, de com serà la història, de què escriurem, quins models ens faran de guia. Els demane que la novel·la tinga ànima, ganes, goig, passió…, vaja, que tinga allò que hi ha de millor en cadascú. Els protagonistes han de ser animals… Per la manera com em miren, la majoria van atrapant-se en el projecte que esbossem. Les mirades canvien quan els dic que tenim una setmana per a veure els fruits dels primers esborranys. Una setmana!, s’exclama algú com acceptant que els impossibles no són el millor argument. Una setmana, repetesc, i veuràs quin goig d’escoltar-vos llegint unes històries que han de tenir també sentiment; has d’anar provant-te: allò que no et faça el pes, que no siga el millor de tu, torna-ho a escriure d’una manera diferent. Ja sé que els he posats en una cruïlla, que això és un desafiament. Però no en veig cap que es mostre desanimat.

Acabe la classe i me’n vaig a la cuina. Agafe una granera, el recollidor i me’n vaig cap a secundària. Seguesc un rastre d’ou, de creïlles, de corfes i de papers per terra (no fa ni mitja hora que han vingut a esmorzar). És ben bé un camí. Es hora de pati i, a mesura que vaig dient-los ‘bon dia’, vaig recollint les brutícies que vaig trobant. Hi ha mestres que em diuen que, a això, no s’hi val, que han de ser ells que ho han de replegar. És veritat, ho crec fermament, que massa vegades l’escola prepara futurs votants de la dreta i de l’extrema dreta, per tant com són de consentits, malcriats, amb pitjors vicis. Però això és una tàctica, que tampoc no sé com acabarà. Vaig entrant en cadascuna de les aules per dir bon dia, és l’hora del seu pati i s’estan com s’estan. N’hi ha un que imita Fuster: —Mestre, dir bon dia ja és fer filosofia!, somric. Faig que algú lleve els peus de la taula. En una classe, algú solta un rot atronidor. Es pensa que m’enfadaré molt, que m’enfadaré un poc, o que no m’enfadaré gens. S’ha escapat corrent. Sap que això que ha fet és lleig, de poc estil, ho dic així als altres, que en eixe moment m’escolten i esperen una resposta més agressiva. Continue agranant, faig agafar algun llibre de terra, alguna llibreta, i vaig explicant com m’agradaria tenir l’espai de feina, l’aula comuna, si la volem convertir en un espai de coneixement. Em miren atònits (és boig, deuen pensar).
Són dues realitats avui d’un mateix centre. Dues mirades i moltes mirades diferents.

La frase és de Manolo Miralles, un dels tres fundadors de la banda, tan brillant com concís. La màgia de l’escola s’havia concentrat a Albal (Horta Sud), en el tret d’eixida de la XXI Trobada d’Escoles Valencianes d’aquesta comarca. Enmig del rebombori social i polític de l’escola d’aquests dies, València reviu de nou la festa de les Trobades. Lluït, emotiu, excels, l’acte organitzat pel col·lectiu Guaix, amb Vicent Moreno al capdavant d’un motor i d’un esperit incombustible, que bull d’idees, d’acció, d’anar calant a l’escola i més enllà un estil de creure en la llengua i en el país. Com ja vaig dir ahir, és per l’escola que ha de començar el canvi.
Albal, que acollirà la Trobada de les escoles de l’Horta Sud, va congriar un moment històric, de reconeixements sentits a Al Tall (‘Treballem per vici, va dir Vicent Torrent, de tant que ens agrada açò que fem. Manolo Miralles, en canvi, ho va deixar anar sense embuts: ‘Els mestres sou part d’Al Tall, som gràcies a vosaltres.’)

Després ,l’homenatjat va ser Miquel Gil: ‘Els músics hem sabut fer el trànsit de local a global. Vam començar quan no hi havia textos, vam començar quan trobar un sol dolçainer era un miracle, que fins i tot havíem de comprar les palletes (canyes) de dolçaina a Espanya (va dir Valladolid). Però ara mateix tenim textos de qualitat per aprendre, i Carlos Nuñes mateix ve a Alboraia a comprar-se les palletes de les seus gaites.’ Miquel Gil, la veu mediterrània d’Europa, identitat i territori en un sol colp o cançó de batre (la combinació amb Botifarra va ser magistral), va tancar els primers homenatges amb una frase de casa: ‘els uns tocant, els altres cantant, i els altres fent la figuereta dalt del Miquelet, redreçarem la societat.’

Entre més discursos, Vicent Moreno anava eufòric,; no hi cabíem, de tanta gent i de com rodava l’acte: ‘la llengua continua viva, i continuem agraint a les famílies que confien en escola valenciana. És l’escola que normalitza el dia a dia valencià, per la llengua, pel sentiment que hi poseu els mestres, perquè tenim dret de demostrar que això mateix funcionarà en qualsevol àmbit social, polític, empresarial…
Diego Gómez, president de Federació Escola Valenciana, va oferir un altre discurs de goig, després dels reconeixements a dues persones que han fet de la vida un testimoni i un compromís per l’escola i per la llengua: Anna Marí, des del Servei de normalització, i el mestre Francesc Caledon, a l’escola pública d’Aldaia, model d’esforç i d’humilitat, que cada any peregrina amb els seus xiquets a Poblet a retre honors al rei Jaume.
‘La llengua és l’eix que vertebrarà el nostre futur. Entendre que el valencià ha d’ésser llengua de treball, de formació, d’oci, una llengua plena i normal, és l’esforç que cada dia fa l’escola, a les nostres comarques. Treballem perquè els factors favorables cresquen, afrontem el repte amb optimisme.’ Diego Gómez és un altre imprescindible ara mateix al Sud.

La darrera sorpresa no va tenir preu ni millor final, en un sopar excels, que no en cabia una altra ànima, ni major esperit: el tio Canya, que segons Moreno és la cançó de resistència, amb la interpretació per una vegada d’Al Tall, Miquel Gil, Pep Gimeno i els cors d’una gernació de mestres que creu en allò que fa. Per l’escola, si més no, viu la societat valenciana. Amb futur.

PS. Deixe a banda els cinc minuts de felicitat prodigats per la intervenció de Llorenç Giménez, que mereix un capítol a part, per la manera com va posar-se l’auditori a la butxaca. L’humor és una necessitat irrenunciable de l’escola d’aquest país, també contra l’adversitat i la renúncia del govern valencià.

Jo no sóc un teòric, això ja ho comprovareu. No sé si això té res a veure amb el fet que aquests apunts sobre l’escola seran plens d’incoherències. Moltes de voluntat, afortunadament, algunes altres s’esgolaran per un tobogan que no té final. L’escola no té final, com la investigació o el coneixement.
No és que no m’hauria agradat d’estudiar una mica més i una mica millor, ara que sé com cal i el paper que em faria. Però dedique massa temps a la vida de l’escola, i quan arribe a casa em sent massa cansat per a estudiar. Per a llegir, no; els mestres, com algunes altres professions (si totes ho feren!) han de llegir cada dia alguna cosa, cada dia n’hi ha que interessen, si volem que les nostres aules siguen vives.

Bé, com tots els mestres, vaig fer la diplomatura dels tres anys: els mestres no arribem a llicenciats, ni podem ensenyar a futurs mestres a les escoles de mestres, com poden fer els metges, els advocats o algunes carreres de prestigi. Jo vaig fer la carrera de mestre, que és una cosa curta i no gaire complicada, la veritat. Sóc dels qui varen decidir de ser mestre perquè no podia fer una altra cosa, (amb un parell de fracassos n’hi ha prou), i encara per casualitat, perquè un amic molt bon mestre em va empényer. El coeficient intel·lectual del noranta per cent dels mestres no sobrepassa cap mitjana. No és un retret, no ho és, però les coses són així. És clar que vaig sentir parlar dels grans teòrics de l’educació, d’alguns pensadors i filòsofs, de corrents pedagògics, d’escoles de fama internacional. Penseu malament: una gran part d’aquestes coses les sentia fora del lloc on estudiava i on, se suposa, preparen els futurs mestres. Piaget, Freinet, Ferrer i Guàrdia, Reggio de l’Emília, Postman… No és que vulga cansar-vos, però no recorde gaire res més. Ignorància? Evidentment. No sóc a casa, mentre faig aquest apunt i, per tant, no puc visitar la biblioteca on tinc els llibres que llegia d’aquella època i fer-los la trampa de presumir com s’estila.

A València hi havia Gonçal Anaya, el teòric més notable i més conegut llavors, i un grapat de mestres que seguien la seua escola. Hi havia més gent, però llavors jo no ho sabia. D’allò que llegíem, no gaire, estudiàvem, no gaire, i sentíem…, cadascú es componia el seu propi llibre d’estil: acabaves l’estudi sense saber-ne gaire, gairebé gens, de fer de mestre (puc dir-vos que ara mateix passa si fa no fa igual, segons que explica la gent que ve a fer pràctiques). Ras i curt, no en teníem gaire idea. Res a veure amb els cinc anys de formació i cinc de pràctiques de Finlàndia. I encara amb una exigència d’expedient que, de lluny, jo no hauria aconseguit mai i, per tant, m’hauria perdut l’experiència que ara tinc. Però ells, a Finlàndia, fa anys que van apostar per la societat del coneixement.

Entre més ximpleries, he estat irresponsable i he fet tants disbarats com es puguen comptar amb els nombres naturals. Potser faig curt i tot, a colp d’ull. D’aquestes irresponsabilitats de què parle, la de més llarga durada és la de ser mestre. Mestre d’escola, en el meu cas. Mestre i prou. Professor, no. Mestre. Hem arribat a un moment que, si fos catòlic practicant, cada setmana em confessaria d’una falta tan greu. Però em sembla que hi ha prou penitències, segons que he anat aprenent, per expiar la culpa, la meua en particular i la dels mestres en general. Vaig començar a escriure sobre l’escola a propòsit d’un suggeriment que em va fer Salvador Cardús. Bé, ell es referia a tots els mestres, però jo m’he pres el suggeriment com una cosa personal. Des que vaig llegir el seu Desconcert vaig fent voltes a la idea d’escriure sobre la meua experiència de mestre d’escola. Salvador Cardús assegura que els mestres escrivim poc, que expliquem poc la nostra experiència, que hauríem de fatxendejar de l’ofici com fan els escriptors, els periodistes, els metges, els economistes o els arquitectes, per posar uns quants exemples. És clar que no hem de fer de famosos, com ara els polítics, però una cosa és fer curt –en segons quines coses tampoc no cal pixar tan amunt– i una altra cosa és pecar d’escarransits. Així, doncs, jo m’he llançat a complir la penitència de no pocs anys d’ofici, que no em pesen gens. Sense saber si podré alleugerir l’ànima, ni entrar cada dia a classe amb el somriure, ni si podré canviar res. Ja em perdonareu allò que passarà, a partir d’ara, en aquests apunts específics, intermitents, sobre l’escola. En tot cas, no m’importarà de carretejar una culpa nova, que els mestres ja som fets al patiment de mena. I veig que darrerament molta gent en parla: els mitjans, els polítics, les dones al mercat, els homes al bar (els pobles encara en conserven la tradició, si més no percentual), els mestres a l’escola, els blocs, els Mails oberts. Vejam si d’una vegada entenem que és a l’escola on bastirem el gran canvi.

[Aquest apunt, fa anys que el tenia fet. Ara que hi ha un caliu social, gairebé espontani, de debat sobre l’educació, m’ha semblat que podia desempolsegar-lo, i començar pel principi. Per l’escola.]

Anit la periodista Mònica Terribas va convidar els representats dels sindicats d’ensenyament a parlar de quines són les raons que porten els sindicats a fer una vaga que, molts, no entenem. Una vaga que pretén, sobretot, aturar una llei catalana d’educació que alguns, el sociòleg Salvador Cardús, valoren com a positiva.Una mesura, la vaga, que és dràstica i l’últim recurs contra la barbàrie. Tampoc no crec que siga el cas (amb aquesta vara de mesurar, a València n’hi hauria per fer la guerra).
Anit vaig estar temptat d’escriure en calent, sobre allò que escoltava a TV3, malgrat que no puc dir que vaig posar-hi el cent per cent de l’atenció, per culpa d’un refredat i una temperatura poc habitual. D’una altra manera, no sé com no han canviat encara l’horari d’aquell programa, que si molts consideren interessant, obliga a anar a domir tard, massa tard, si volem complir amb els mínims laborals i amb els bàsics condicionants d’un país que pretén ser europeu.
Al tema. N’hi havia sindicalistes amb un to massa dur, potser, tan afectat de parla, de llengua i de tibantor que semblava postís. No ens agafaran seriosament, als mestres, si anem martellejant com uns destralers. D’una altra banda, també em va semblar que, a l’hora de repondre segons que, llesta com és la periodista directora del programa (i intencionada), als sindicalistes els queia la bava, per com s’emocionaven de fer classe davant els alumnes i quina felicitat comporta ser a l’aula. Quin brou, mare, que per molta raó esgrimida, de vegades les formes no fan més creïble la realitat del dia a dia. El descrèdit de la realitat, que tan bé explicava Fuster.
La Mònica demanava que, si tant d’esforç fan els mestres, si tanta il·lusió posen, si tant de compromís tenen, com és que els resultats són els que són (a la cua d’Europa), i l’empastre no veu la llum del dia ni de la nit.
Bé, si , veuràs, responien amb abrandament les unes i les altres: la massificació, la diversitat, l’escassetat de recursos, encara la reminiscència d’allà de la dictadura… Semblaven les excuses de sempre i els tòpics, de nou, contra una altra realitat tan dura o més: el primer dia d’escola, la majoria dels mestres pregunten com cauen les vacances, quants ponts hi haurà en el curs, i què han millorat els sindicats de les condicions de prejubilació. Ves, això també és real. I per molts milers de mestres, l’única preocupació a l’escola. Com ho és també que aquest país, de nord a sud, s’ha bastit per una gernació de mestres que han treballat per l’escola més enllà de l’esforç natural, gratuïtament.
El país deu molt als mestres, és veritat. Però hem d’acceptar que també n’hi ha d’altres mestres funcionaris, milers més que no els primers, que solament pensen a ser funcionaris, a provocar l’absentisme o el treball barroer, a la irresponsabilitat i a altres martingales que els sindicats mateix els han defensat, i defensen, per mantenir quota de representació. Com també és veritat que els convidats tenien discurs, rampell, empenta, i en ocasions molta raó.
Com bé diu Ferran Zurriaga, un altre pare de l’escola moderna, valenciana, compromesa: ‘Nosaltres que haguéssem tingut tants recursos, tants mitjans, tanta llibertat i tanta gent per treballar a l’escola.’

Salvador Cardús ho deia en referència a l’escola. Per això cal tenir capacitat per renovar els propis coneixements. Les demandes excessives, l?excés d?expectativa dipositada, han posat l?escola en un carreró. El mur de tants pròposits com volíem aconseguir és tan alt que s’ha convertit en una barrera infranquejable, i l?eixida d’un impossible atenalla enlloc de fer-nos avançar. Per això que és fàcil que a la fi ens agafe al desànim. Cal ser més modestos. La modèstia dels objectius evitarà la sensació de fracàs i farà recuperar, en part, el prestigi que l?escola necessita. També és veritat que l’escola necessita molt de suport, i l’exemple valencià, justament, pel que fa al rebuig dels seus governants, és un dels ridículs majúsculs d’Europa, però no és d’això que parlem. Perquè l’escola valenciana s’haurà de continuar bastint sense els polítics, com ha fet fins ara.
Cal també comprendre la desorientació dels pares, que s?han trobat una societat que ha canviat brutalment, amb l?agreujant d?un desori de models que els ha portat, al remat, a no saber com educar, com respondre a les necessitats pròpies i a les dels fills. Per això que cal tenir capacitat per renovar els propis coneixements. Per mantenir el coratge que molts mestres continuen exercint.
Per afavorir aquest objectiu, Cardús recomanava tres coses: (1) Un esforç perquè els climes educatius siguen més madurs, construïts sobre vincles positius i no sobre retrets (no pot ser que comencem el dia barallant-nos davant el colacao). (2) La forma és important per educar el fons. Les formes de relació, les convencions, els rituals de respecte; llavors la referència és el llibre Ben educats. (3) Finalment, les qüestions organitzatives del dia a dia, de cada dia a l?escola, des que ens llevem i arribem i diem bon dia, són fonamentals. L?estil de vida, les virtuts com ara la sobrietat, la paciència, la prudència mateix, són reclamades per Cardús amb rigor, sobretot tenen més calat que una assignatura sobre ciutadania i passen per damunt de càntics a favor d’uns valors que han de ser implícits en el mateix coneixement.
Una vida de límits, que al remat ensenyar a situar-los és educar.

El títol em recorda la fira de Frankfurt i el Totxanes (tot de gent explicant-se històries). Ho diu Salvador Cardús, impagable discurs a València, sobri, clar i de lògica de calaix, que parla de la funció dels mestres, dels mestres que han d’ésser sobretot bons comunicadors: un mestre ha d’ésser un bon narrador d?històries.
Per començar, Cardús diu que cal desdramatitzar el debat sobre l?escola. Traiem-ne ferro. Perquè aquesta confusió entre mestres, pares i alguns mitjans, que volen aparentar que en saben molt, d?educació, es resoldria en gran part amb un colp d?efecte: disminuint tants objectius i tanta responsabilitat com li confiem, que l’escola sembla que ha d’adobar la societat per complet. I és que va massa carregada de retòrica, massa vestida de discurs, i a la vegada amb tantes idees que no ens aclarim a respirar. Sabeu?, diu Cardús, feu anar solament aquelles idees que valguen. No carretegeu tanta responsabilitat i buideu l’arbre perquè l?aire vaja més fluïd.
Al remat, si alguna cosa defineix el mestre, el bon mestre, el bon educador, és la gran esperança que diposita en el futur, i sobretot en el futur dels joves. A més, prou de mites i falses etiquetes, ja n?hi ha prou de dir que els pares han dimitit de l?educació. No és cert. Mai de la vida no havíem tingut tanta reflexió, tanta gent a l?escola, i tants pares preocupats per la feina de ser pares. Solament que caldrà aprofitar la sinèrgia col·lectiva, tant de bo que comuna, per trobar l?aigua clara entre tots. Amb tot, ara sabem que no hi ha un únic camí, ni una única escola, que mai més no tindrem una uniformitat d?idees o de valors.
Un consell per als mestres, per als mestres joves que comencen: conteu històries, narreu, convertiu-vos en uns bons comunicadors.

La retòrica, el vestit, el saló ple a vessar, Salvador Cardús que porta
americana i corbata davant d’un auditori més aviat de cotó i camisa per
fora, despassada, un sociòleg que anit era davant la Mònica T.
presentant l?estudi sobre l?ús dels mitjans que fa el jovent als
Països Catalans, aquest matí era a Alacant i fa uns minuts, potser que
encara hi siga, és a València ciutat. El sociòleg Cardús, sobri,
auster, que és actualitat, per implicació, per treball, perquè exerceix
de docent, per allò que escriu als articles i als llibres, a la ràdio,
al bloc. D?ençà del Desconcert de l?educació,
fa gairebé deu anys, que s?ha consolidat com un teòric de l?escola,
sense voler-ho potser. Almenys s?ha convertit en punt de controvèrsia,
en motiu de debat. Però el discurs atrapa, sedueix, perquè et contagia
sobrietat, coherència, per com va despullant alguns mites sobre els
quals, en un altre moment, bastíem l?escola moderna, democràtica,
protagonista de la Renovació pedagògica. Al Club diari Levante hem
passat gairebé tres hores de goig, en un espai agradós, d?un diari que
a València és falca contra la llengua, per raons comercials,
polítiques, filosòfiques fins i tot. Ens aplegava, a més del
conferenciant, aquesta presentació oficiosa de la Fundació La Masia,
escola cooperativa valenciana pionera i compromesa de l?ensenyament en
valencià. Quaranta anys de mestres són molts anys, d?herois, de
treball, de coratge, d?obrir cada dia perquè els xiquets visquen
l?escola com a pròpia. Per això la sala era plena, i la gent ?mestres,
pares i amics?, han respost com mereixen els organitzadors. Tot plegat,
i malgrat l?hora i la distància des del poble, mereixia. I prou,
aquesta nit només que celebre els entrants. Demà també obrim.