Ulisses20

València acollia un encontre d’empreses familiars. Hom imaginava, per posar exemples propers, el meu cosí Miguel, al capdavant de la carnisseria que va heretar de son pare, el meu padrí Voro, que encara va amunt i avall al mercat amb les verdures i els setanta anys, i si la família no valia d’exemple, doncs parlaré d’uns altres esforçats veïns que fa anys que malden per fer anar el carro de rodes i l’ultramarins d’embotits selectes… Però ves que qui va obrir la trobada d’empreses familiars va ser el rei d’espagne, que ves si té bona empresa familiar d’agressions i violències, i de lladrocinis justament a les famílies que hi posen el treball de la família en les seues empreses, i encara més va eixir aquell reiot de Mercadona, que va dir que són ells, ell mateix, qui crea la riquesa d’un país, aquest Roig, justament que ha arruïnat no sabeu quantes empreses familiars petites en canvi d’enriquir-se ell, i encara es va atrevir a fer filosofia d’empresa i de l’abús, en canvi de passar per màrtir de la societat, pobre, que ell no treballa per fre i robar diners, sinó pel bé comú i la joia del viure col·lectiu de la societat valenciana, mentre paga i subvenciona moviments d’extrema dreta en canvi d’atacar la democràcia i la llibertat.

Si l’empresa familiar ha de tenir aquest padrins, refillets a manta de com traure la sang de les petites empreses familiars que els abasteixen, ja sabem a quina mena de país som: de drets universals, aquests dos gossos ja mosseguen pel seu compte i n’hi ha que els fan la feina bruta. A cagar a la via, els malparits!

El PP de Bétera m’ha agafat unes imatges on sóc fent un discurs. Els discurs era en un tros de Bétera, el parc del Jonqueral, que fa anys eren uns femers. El PP em fa escarni i burla del discurs en l’Aplec de la comarca, per atacar l’Ajuntament i qui el governa. Eren uns minuts de discurs en favor de la llibertat, contra l’espanya rància i casposa que empresona polítics o músics o joves amb ideals. Era un discurs en favor de la República dels valencians, però també en favor del camp, del comerç local, de la gent honesta i dels drets universals. En favor de la taronja, de l’ametlla o de l’oli… Tot això que li fa tant de mal al PP, un partit que es va inventar per delinquir, per corrompre i, especialment, per robar als valencians.

Ves si serà gros, que els propis militants de pes del ppartit ja ho han confessat, que n’hi ha presidents, consellers, diputats, parlamentaris, i centenars de militants del pp imputats per tanta delinqüència com van practicar, sobretot a València. El PP és un partit criminal, que es va finançar durant anys de tants diners com robava. Per cert, diners que no ha tornat a la hisenda pública dels valencians. Que ha falsejat proves, que ha esborrat ordinadors i que ha mentit pels colzes, avisant-nos que allò que feia no costaria ni un euro als valencians. I ens van deixar netets, els refillets!

Són aquestes caterinetes del PP, regidors i regidores, que ara volen fer escarni d’un discurs que demanava llibertat i república. I escola. Tanta com els en falta, pobres, a aquests dissortats de la vida i del poble on vivim. Si hem arribat a tenir mala sort, de tanta ignorància… I de la mala companyia.

“Si seran rucs, que el seu nou cap allà a espanya no pot ni justificar els estudis primaris, si no és per la prevaricació de jutges i mitjans. I encara voldrien fer-nos lliçó d’això i d’allò, els pocavergonyes.

—Ai, quanta escola us cal, peperetes!

El mestre que diu fill de puta als seus alumnes, però d’amagat.

El mestre que els diu malparits, malfaeners, gossos, ganduls, a través de les xarxes, als altres mestres, però en fòrums privats.

Eles mestres que intercanvien opinions i posen verds els alumnes: que els acusen, els insulten, els indignen… T’ho imagines? Mestres que fins i tot es caguen en l’escola, en l’ensenyament, en l’aprenentatge i, fins i tot, se’n burlen del coneixement!

Això, sí, entre ells, sense que ningú no ho faça públic. Nooo, només en les xarxes privades dels mestres…

Però després que el mateix ministrot d’educació digués, en unes declaracions a tots els mitjans, pú-bli-ca-ment: «Ca, això eren converses privades, que no fan mal, nooo! Eixos mestres després són educats, amatents i acollidors amb els seus alumnes… Són justos, equànims, els estimen, perquè els agrada molt ensenyar, sí, es desviuen per l’escola i per aprendre cada dia… I per guiar els alumnes». Sí, el ministrot diria que els insults privats no afecten a la seua professionalitat pública de mestres. A quin sant! Són capaços de ser mestres de l’ecologia educativa, que no tenim ni idea què vol dir, i el ministrot tampoc, però li ha quedat bé en aquells mitjans feixistes tant seus.

Si fa no fa, com ha passat amb els jutges, en la realitat d’aquest infern contra la democràcia, que és la justícia a espanya i que és espanya mateix: uns quants jutges (uns quants són els que han agafat amb les mans i la veu i el seu martellet a la massa de ‘insult i l’acusació, però de segur que n’hi ha més), amollen tot d’insults i amenaces i merdes de gos per la boca de les seues xarxes, trenquen a parlar com autèntics porcs, que si fa no fa sembla que és el que són, porcs domèstics de la causa franquista… I després, en la vida real, fora dels seus wassaps justos i imparcials, assegura el Ministrot que seran jutges de bé i de la justícia.

—Iiiieee, on teniu la ferrà per a vomitar tota aqueixa merda?

El desacatament de la justícia espanyola a la justícia de veritat és de manual, de dictadura, de podriment i ja poden fer-nos passar per l’embut, o per rucs, o per l’aigüera d’aqueixa casa de putots, els jutges i espanya: no només han perdut qualsevol credibilitat, no s’entén que no siguen ells a la presó, per criminals i delinqüents.

I el ministrot també, a fer-los companyia, va.

«Assalten de matinada el magatzem de l’Aplec CdT»

El fruit de l’atac feixista a l’Aplec del Camp de Túria que es feia a Bétera el cap de setmana, encara es va materialitzar de nit, amb covardia i nocturnitat. L’embranzida feixista de divendres, un assetjament intolerable i denigrant en una democràcia, que va durar quatre hores, no va acabar allà. Malgrat que dissabte, els berros no hi van aparèixer, sinó de matinada, a cercar cares i persones per insultar-les i abordar-les amb l’objectiu de l’assetjament físic i moral.

El PP no només provocava una concentració il·legal i violenta, que buscava l’agressió i l’escarni físic, sinó que animava a atacar la gent que participava de l’Aplec: els seus regidors i militants es barrejava amb connivència amb l’extrema dreta violenta, convivien amb un objectiu que no cal dir què pretenia, ni més clar ni més fort. Però la nit de diumenge, l’atac va passar al robatori. Al lladrocini.

La connivència entre l’extrema dreta de la ferreria i la policia no tindrà res a veure, que no n’hi ha proves. Però el robatori és un fet consumat. I els crits que animaven a atacar, violentar, agredir, cremar la gent de l’Aplec, no han caigut en sac foradat.

Efectivament, l’ànim i l’esperit del PP de Bétera contra una reunió legal, ha portat els seus a delinquir també en el robatori. La nit de diumenge, els magatzems de l’Aplec van ser assaltats i robats. Tot de material amb un cost elevat que algú s’haurà de responsabilitzar de tornar, als propietaris. Sí, dilluns de matí, els operaris municipals van descobrir els fets: el magatzem on l’Aplec guardava el material havia sigut assaltat i el contingut que hi contenia robat.

Home, dirà qualsevol, pot ser que siga una casualitat. Una merda també és una casualitat. Però l’atac ordit del PP, calculat, pensat i preparat, ha tingut una segona conseqüència, ara penal: el robatori. I qui va criminalitzar un acte pacífic, legal, cultural, polític, de llibertat d’expressió… Això és, un atac en tota regla a la democràcia, va ser el PP i tota la fauna de l’extrema dreta del poble i forastera que s’hi va afegir amb l’objectiu de ferir i de fer mal.

Sobre la denúncia de no tenir permisos, de provocar violència i agressió, de cercar persones concretes per escarnir-les, s’hi afegirà el robatori… I potser que els ulls grossos de qui en tenia la responsabilitat de vigilar què passava.

El jutge impune i la maedéu. La maedéu. El jutge per damunt de la maedéu impune. La maedéu i la puresa. El jutge i la puresa. El jutge sotapal·li. L’altar del jutge.

Quan hom comença a defensar la impunitat d’algú altre ja podeu començar a córrer, pegueu a fugir, no us aconformeu a sospitar: correu lluny d’aquella asseveració que amaga, sense embuts, el pitjor de l’home. I el pitjor, ves si hem vist coses dolentes, encara no ho hem vist, segons el menistre espanyol Borrell.

Un advocat demana empara al seu col·legi d’advocats i el degà respon que això és impossible. Malgrat que l’amenacen o l’insulten. No l’empararan. No l’empararem, diu.

¨Nosaltres, els espanyols, en tot cas emparen jutges, la justícia espanyola al complet, erre o no, la fiscalia, la policia…” i tota la corda d’una processó que ja deveu conèixer i no cal que us aplegue ací segons l’ordre de jerarquia. No cal. Només ens cal saber que aquell degà del col·legi d’advocats no empararà jutges que posen en dubte res que siga espanyol, perquè segons el degà, ser espanyol ja té pàtina i segell de pur, i per tant marca pròpia per ser inviolable. I la justícia, diu, és inviolable. Mecaguenlhòstiaputa!

Senyor Boye, a espanya nomé s’empara el feixisme. Ara no m’estalviaré la processó de jerarquia: això vol dir que s’empara i es defensa a ultrança, facen que facen, el franquisme, els borbons, els militars, l’església, la gc, la policia, els polítics de l’arc espanyol, siguen del color que siguen, els mitjans que llepen (gairebé el 99%), les empreses Íbex, totes sense excepció, i encara un enfilall de botifarrons que no en cabrien en un sol apunt.

El rang que  les institucions espanyoles donen a institucions amigues, també espanyoles, de puresa i inviolabilitat, és la clau. Fugiu, que mai no us troben enmig, si sou imparcials o justos. La clau d’un règim que s’aguanta sobre la corrupció, l’herència franquista més podrida i l’estil més baix, per suposat que antidemocràtic, és que entre ells es defensen a mort per damunt de lleis, de normes, de drets iinternacionals. Per suposat, ells són també per damunt dels drets humans universals.

I és en mans d’aquella colla que ha caigut la societat d’aquest estat, del qual, molts, ens en voldríem lliurar, perquè som a mans d’una organització criminal. Que és com podem definir un estat modèlic com l’espanyol: no debades és l’estat més corrupte d’Europa, segons informacions internacionals, i el segon més corrupte del món.

I d’això, el degà dels advocats de madrit, i supose que de qualsevol altra “provincia espanyola” qeu també es creu sota el pal·li de la impunitat, en diu integritat dels jutges, independència judicial i immunitat de la jurisdicció espanyola…

“Arre gos que t’empudegaràs!”

*Ara cal que l’església faça eixir els pal·lis de les cofurnes i aixoplugue jutges melindros i immunes, facen que facen, encara que caguen pel cul.

Però els jutges espanyols no caguen pel cul, a quin sant!

17A. Un any després, la coetà del Gos a Bétera. Fa 365 dies d’això, que Vicent pujava amb urgència cap a Barcelona. Avui sopàvem a l’ateneu, però ell tampoc no hi era. No hem repassat què va passar, ni hem parlat finalment d’aquest article sobre les 100 hores en cerca d’un home.  El 17 d’agost és un jorn important de la festa a Bétera, de fet, clou el calendari de la festa major. Malgrat que la cosa s’allarga fins a la vuitava. Però El Gos marca la fita, el senyal festiu. El 17 d’agost de l’any passat també ens va marcar amb la violència i el dol. I encara sort que l’atemptat es va resoldre tan professionalment. Per això, la justícia espanyola i la seua política de contuberni van decidir de castigar els responsables d’aital proesa. En Forn i en Trapero. Massa professionalitat, massa eficàcia, i tan poc protagonisme dels espanyols: polítics, policia i gc van veure’s superats per les circumstàncies de la feina ben feta. Habituats a les clavegueres, què podien fer, si damunt mantenien en nòmina part dels terroristes… I els responsables de l’èxit, el conseller i el cap dels mossos, són en presó o pendents de judici. Com ho són uns altres polítics, presoners en el s. XXI, per haver-los despullat una falsa democràcia, als espanyols. És com espanya paga haver-los alçat la roba i haver-los deixat en el cul a l’aire. Si espanya és un cul cagat, el món no ho ha de saber. Si espanya és pur franquisme, el món no ho ha de saber; si espanya és un ruïna econòmica, el món no ho ha de saber; si espanya és una corrupció de cap a peus, el món no ho ha de saber. I ves que el món ha sabut què és espanya i, en comptes de rectificar, de començar de zero, espanya ha preferit de defensar el franquisme, la malversació, la corrupció, la prevaricació, i la marca de ser un estat a la cua del món. Perquè Espanya és una ruïna moral. A la cua de les cues.

Al capdamunt de tot n’hi ha un rei lleó i uns polítics torpalls que no trobareu en la pitjor de les situacions bananeres (pp+cs+ciutadans+podem), capaços de defensar que per damunt de tot hi ha espanya i les seues virtuts teologals (monarquia, església, militars, jutges, empreses) capaços de la pitjor de les gestions contra la democràcia i la llibertat: de primer, el franquisme, els poders pactats i els valors d’aqueix estat: lladres, puteros, xulos, masclistes, agressors, violents i incapaços. Sense fer net d’aquell feixisme assassí, el franquisme, les institucions hereves s’han tornat a fer fortes, empoderant-se d’una situació política inútil i incapaç dels arguments, perduda, sense valors i sense empatia: sinyors del 155 —psoe, pp, c’s i podem…, no veieu que els únics que us defensen les orelles i la cua són la part més primària del simi?, la violència, l’amenaça i el retorn a la caverna?

Calia un rei lleó passejant-se en barqueta a Mallorca, una família que viu de la corrupció, de les armes, els negocis il·legals i els privilegis de les monarquies del coco i el plàtan… I calia tota aquella processó de mamons llepant-los els peus. La premsa, les TV, el psoe, i un porcateram tan ple que volen sucar, llepar i sucar, i posar els seus, pares, fills, amics família, en el mateix porcateram, perquè llepen i suquen, llepen i suquen… Si tenim dret de sucar, suquem, llepem i el que calga… Llepeu, fills meus! El psoe, podem, c’s i el pp, els sindicats, la lluita obrera, la premsa, els mitjans… Al remat llepar i sucar és tot una cosa. Un colp heu venut els drets universals, els heu embrutit, corromput o hi heu renunciat, tant se val, llepar que sucar. Tant se val, ase o bèstia.

Del dol, de les víctimes, dels morts, dels innocents, dels demòcrates, ja en parlarem un altre dia. Avui 17A de 2018 sembla que havien de lluir-se els malparits. Llepar i sucar, llepar i sucar.

Si és l’agost ja haurem començat les vacances una majoria de mestres. Mestres, o forners, o llauradors, si no és que molts ja les heu passades i us heu incorporat de nou a la feina, a fer pa, a collir melons o a preparar el nou curs…

N’hi ha que no faran vacances, perquè són presos. Presos polítics en el segle XXi perquè l’estat espanyol, el governe el pp o el governe el psoe, són contra la llibertat d’expressió, o la llibertat de diàleg, o la llibertat a seques. Per a l’estat espanyol, que s’empara en hereus del franquisme, policialment i judicial, tenir presos polítics és la cosa més normal. Ves, com si visquérem en la dictadura. Ací a l’estat d’espanyol governa el borbó com governava en dictadura o en transició. De fet va ser el dictador feixista qui va decidir qui governaria en la democràcia, i encara dura aquella decisió. N’hi ha més decisions franquistes actuals que encara ens governen, més que no pensem, més que no sabem, i més que no amaguen una situació política, militar, eclesial, policial i judicial en mans d’un estol d’antidemòcrates.

I de tot aquest merder, els del psoe i uns altres seguidistes, toleren qualsevol exabrupte, amenaça o violència. Ho toleren tot si ho vesteix una moda espanyolista contra la llibertat. És el model bastit durant anys que ja havien fabricat a mida durant la transició.

Per això el psoe, el parlament espanyol i altres parlaments regionals poden anar de vacances tranquils, mentre uns altres polítics, i només aquests, que han posat en dubte aquella democràcia, per això mateix continuen empresonats. No són els primers a ser amenaçats, a perdre el càrrec o la llibertat: n’hi ha joves, músics, fins i tot jutges que van perdre l’ofici per posar en dubte aquelles lleis franquistes i els seus privilegis.

Unes vacances que ja no poden ser normals, de cap manera, mentre dure la repressió espanyola contra la democràcia. Contra la llibertat, i contra homes i dones honestos i innocents, que es van jugar que la democràcia i Europa era per damunt de tot. Excepte d’espanya, és clar.

“De jutges amb justícia n’ha d’haver en comptagotes, si n’hi ha,

lo normal és la pífia, sense voler pensar mal, la cagada habitual.”

En tornar del camp aquest matí, he sentit a la ràdio del cotxe com Àpunt explicava l’amistat dels jutges espanyols per la llengua dels valencians. Caguenlhòstiaputa.

Ja tenim una nova sentència contra la llengua, sinyors, d’un tribunal espanyol contra els decrets del govern valencià que pretenen d’escampar l’ús de del valencià amb normalitat. No havia dit la mateixa justícia repressora per la decisió de les Corts de negar l’obligatorietat de saber de llengua, això és, que per treballar en la institució principal valenciana, el seu parlament, ho pot ser analfabet en una de les llengües.

Per ser analfabet, els jutges espanyols franquistes no diuen res. En canvi que ningú no pretenga de potenciar la llengua minoritzada, amenaçada, fins i tot rebutjada en la mateixa justícia que ara ens jutja. Dels milers de casos que estudiarà aquella justícia tant rància, a valència, al país, no vulgueu saber quants es fan completament en valencià. Potser que ni un de sol. Ni un ni cap. En canvi, aquests refills que són per damunt del bé i del mal, ja diuen que seria injust fer un ús normal de la llengua, d’una de les dues llengües, que ho diu l’estatut. Dons a fer la mà l’estatut. Decidim, i decidim de no tenir aquests pocapenes per amargar-nos la vida i robar-nos justament allò que haurien de defensar: la justícia.

Per cert, la burrera judicial també acaba dient que, si cal enviar res a les Illes o Catalunya, malgrat que potser siga la mateixa llengua (!) també s’haurà de traduir. Al valencià?, aiiii, no, no. Pobres jutges quin jutjar!

Què els podien dir, el govern valencià? De la justícia espanyola…

—Això pa tu, eixa merda!

*Necessitem la República valenciana i enviar a pastar aquests botifarrons invasors.

Els topònims també són noms propis, i n’hi ha que ens recorden la terra, el territori, el terme, el nom d’una sèquia, d’una partida, d’una font… N’hi ha topònims que ens deixen muts, sense poder articular paraules, sobretot per respecte. Són espais que van representar un dels pitjors drames del segle XX, són símbol de la mort i de l’extermini. Hi van morir sobretot jueus, però també gitanos, o gent que era contrària al feixisme, gent que s’estimava la llibertat, gent de nacionalitat diversa, polonesos, alemanys, catalans, valencians, espanyols, russos… Quan els nostres alumnes fan un viatge aprop d’aquests espais-símbol de la barbàrie, els acompanyem a conèixer la història, d’allò que l’home ha sigut capaç de fer, per l’odi a l’home. Els espais són carregats de respecte, de cerimònia, de silenci, i els adolescents es commouen i queden garratibats; els mestres també.

Els jueus foren objecte d’extermi i certs camps foren determinants: Auschwitz, Chelmno, Treblinka, Belzec, Majdanek, Sobibor, Ravensbrück i Mauthausen, Sachsenhausen, Dachau,  Buchenwald…

Tots aquests noms són coneguts o molt coneguts, malgrat que n’hi ha més camps a més països. El Camp de concentració de Mittelbau-Dora,  fou una extensió de Buchenwald. A Dora va encabir a més de 15.000 deportats; alguns dels quals foren republicans catalans i valencians. Si fa no fa un camp similar a Portaceli. Malgrat que molts testimonis que hi van ser, asseguraven que, comparat amb el camp d’Albatera, allò era la porta del cel… Una merda. Deien uns altres testimonis. Sense comparar-ho amb res, allò era la porta de l’infern.

Qui coneix Portaceli, però? Qui ho sap, que era un camp de concentració al terme de Serra, fa només setanta anys? A un pam de Bétera o Llíria? Potser que l’extermini no va ser tan bèstia (!). Potser. Supose que els centenars de morts (centenars?, milers? NO ho sabem. N’hi havia dies que en baixaven més de 15, en carro, morts al cementeri de Bétera, o els portàvem a Nàquera o Serra), doncs supose que els morts no dirien res, ara, però tampoc no acceptarien que allò no va ser bèstia o brutal.

Què ho és, sens dubte, de molt bèstia? Que a hores d’ara no tinguem suficient informació per explicar-ho. De fet, que tot siguen impediments per tenir una mínima informació. Això és molt bèstia, i que els documents, els arxius, la història d’allò que va passar a Portaceli, encara siga en mans de poders feixistes, d’un poder que encara barra i prohibeix la llibertat, la informació, la història. D’un poder que es queixa de la justícia alemanya, però és incapaç, setanta-vuitanta anys després, de lliurar la informació del que va passar…

Què és molt bèstia, que hom puge a Portaceli, a l’hospital doctor Moliner, i passe com si res, com si aquell espai no hagués acollit 15.000 homes i dones que van lluitar per la democràcia i per la llibertat. Només per això van deixar la vida i l’esperit, molts d’ells. És molt bèstia, que els governs d’espanya, tots els governs de la transició i la democràcia, els jutges i la resta de criminals, consideren que aqueixa història no siga història, que no pugam saber què va passar, que no puguem sentir el respecte que mereix aquell espai, el topònim, Portaceli, aquell camp de concentració que va contenir milers de republicans. Tot el respecte que mereixen altres topònims, igualment singulars, el voldríem per aquest. Per als camps de la història passada i present…, o no són també una realitat els camps de concentració i d’internament en temps de pau? És la realitat del XX i del XXI, malauradament. Avui mateix.

El camp de concentració de Portaceli. Presentació a l’Ateneu de Bétera, #AtB_portaceli 20.00h Plaça del Mercat, núm. 5

El govern espanyol fiscalitza els diners que envia a les autonomies (o són províncies?, regions?), en canvi ningú no fiscalitza els diners del govern espanyol que, durant anys i panys, ha sigut un pou sense fons de tirar els diners, de regalar-los a amics corruptes, a empresaris florentins, de disposar-los en clavegueres i afers criminals. No cal dir de perdre’ls en negocis ruïnosos, o en inversions que ja sabíem com acabarien.

Ara, si la Generalitat fa una festa per la democràcia, d’això el govern d’espanya, de la mà de jutges prevaricadors, en diu malversació. Perquè la generalitat ha convidat els ciutadans a decidir, a entrenar la democràcia, a pensar la llibertat. D’això espanya en diu malversació. Perquè espanya, de la llibertat i de la democràcia, en diu malversació. Com els jutges feixistes. Fins i tot un jutjat alemany cau de quatre potes, en el parany, perquè no voldria enemistar-se completament, amb el feixisme espanyol, malgrat que el ministre espanyol d’economia (gens sospitós de pensar la llibertat) ha dit diverses vegades que, de malversació, no n’hi havia.

Si destinem els diners dels valencians, o dels catalans, a afers interns de la llengua, la cultura, o l’excés de valencianisme, el govern d’espanya i els seus jutges poden deduir malversació. Les autovies de madrit, en canvi, ruïnoses i fracassades, els TGVs a pobles de pedres i punxeres, els aeroports de pols i fantasmes, això no, això no és malversació. Això són negocis redons per a uns quants amigots, entre més possiblement els jutges. O les famílies dels jutges.

Si el govern espanyol decideix de salvar els bancs dels errors dels seus luxes, les seues primes o les seues compres immobiliàries, en canvi de res, de donar-los regalats els diners públics de tothom, això no és malversació, no. Això és toca’m l’engonal i posa’m una cassalla… I si el govern espanyol desvia diners que Europa havia enviat per un objectiu concret, això no és sinó un joc de daus que cantava el poeta. Vaja, que organitzar la llibertat per veure què en pensa la gent, també opinen a alemanya que és malversació?

—I d’organitzar concursos de vela al mediterrani, o exposicions de iots, amb tants de morts com passen cada dia al mar què és, sinyors jutges i fiscals, una benvinguda estiuenca als refugiats cadàvers?

Espanya envia al món ambaixadors sense escrúpols ni honestedat política, perquè escampen com és l’estat que representen. PP i PSOE envien ambaixadors germans, cosins, cunyats, fills tots del franquisme. Ambaixadors panxacontents, que viuen en palaus amb tot de criats, majordoms i funcionaris que els llepen la mànega, la butxaca, en canvi de servilisme. Un sol d’aquests ambaixadors feixista té més recursos i més pressupost que el president de la generalitat valenciana. I encara té recursos que no ha de justificar davant ningú si en fa un ús franquista, policial, de frau. Ganduls que es pensen amos del món, sinyors feudals profundament fills de puta. Prevaricadors, menistres, o secretaris, llepons d’un estat caduc i inútil. Ambaixadors de la idiotesa, del luxe, que es pensen al tron del món, que ens miren si els tolerem lo intolerable, incapaços, mediocres, fatxendes. Ambaixadors de negocis propis, en canvi de fer gran la pobresa, que saquegen i construeixen misèria, que alimenten paradisos, que se salten lleis i regulacions, si tot de jutges els emparen, ambaixadors d’una fundació franquista d’ambaixadors. De l’insult fan ambaixada, els ambaixadors, que els la bufa democràcia o llibertat, si no els adula la fava. Ambaixadors d’una misèria moral intolerable, lladregots feixistes d’un l’estat que els empara.

—Això pa tu, eixa merda!

—El corredor mediterrani, vol dir?

—Eixa merda, sí!

—No la voleu, els valencians?

—Eixa merda pa tu!

De camí de l’escola, em pose la ràdio al cotxe. Els matins d’Àpunt entrevisten el president de la patronal valenciana, Salvador Navarro. El tema principal és el Corredor Mediterrani i l’exclusió valenciana segons la decisió europea, pressa fa uns mesos. Com?, fa uns mesos?, i els valencians no sabíem res d’aquesta exclusió-expulsió? Doncs, pel que sembla, segons el sinyor Salvador, encara avui no s’explica per què, què serà que ha deixat fora d’una infrastructura principal els valencians de merda. No s’explica de cap manera, què ha sigut, què ha pogut passar. Segons el president de la CEV valenciana, un llum sens dubte, tenim una barbaritat de negoci als ports valencians, no s’estava de dir que som els primers d’Europa al Mediterrani, els cinquens en el còmput global, i encara sense comptar el port de Castelló, i encara amb la necessitat urgent per a l’economia del sud d’Europa (moatros), tot això, si acomplim la necessitat, si tenim la urgència, el negoci, el trànsit de mercaderies més important, ell no s’explica què pot haver passat a Europa perquè ens hagen deixat al carrer, una altra vegada…

El llum Navarro, president de la patronal, ens ha de prende per idiotes. El Navarro, que ha de ser d’una associació d’empreses que necessiten eixir a Europa pel corredor, com l’aigua el camp, ha oblidat de dir que les decisions a Europa són econòmiques i polítiques. I potser la política espanyola és a mans d’incompetents i de corruptes, que Europa va farta de criminals que són en la política espanyola (ep, que Europa també en té part): fins fa uns anys a València, fins fa uns dies a espanya. I això d’espanya ha canviat ben poc. Aqueixos nous que ara governen a Espanya no sóin ni nous ni diferents. Són espanyols, que, en definitiva, vol dir antivalencians: no volen canviar el càstig als valencians, a quin sant, ni volen canviar el 155, ni alliberar els presoners polítics, ni volen llibertat ni democràcia. Ni els de fa uns dies ni aquests. Malgrat el suport dels presoners polítics, no canviaran res.

Però el Salvaor Navarro, Voro Voro, si voleu, no sabia no s’explicava què, què podia ser que ens hagués deixat amb un pam de nas, als valencians. Que serà, Navarro? Que serà? —Una merda empaperà, que és el que ens ha governat durant anys als valencians, Salvaor!!! Un PP criminal que ara és encausat en diversitat de plets, de condemnes…, un PP criminal que va enganyar Europa amb els comptes, un PP corrupte que va destinar diners del mateix corredor a altres assumptes, que ha sigut capaç d’embutxacar-se diners de la solidaritat per comprar apartaments a la platja als seus consellers, que ha robat obres d’art a l’IVAM, que té paradisos fiscals, que ha arruïnat déu i sa mare, aqueixa Merda empaperà del PP, Salvaor Navarro, que encara no t’expliques com ni per què Europà ens ha deixat despullats, al carrer, nus sense corredor… No se li ha ocorregut de dir que els seus, sí, sí, Salvaoret, els teus del Partit Popular, que la Patronal valenciana heu protegit i tapat durant anys, participant també de la corrupció i la criminalitat, ens heu portat fins ací —tu mateix, Salvaor, has robat la paciència d’Europa.

No entrem encara en la incompetència, en la incapacitat, en la merda empaperà que ha representat un govern de merda durant tants anys. Naturalment, la periodista Àpunt no preguntava res, non deia res, no sabia si havia de dir res, pobra, sí, ai si, aquell home era president d’una patronal, i ella una periodista d’un melindre de notícies no podia ni sabia preguntar-li res, per saber-ne mes o estudiar res més…

Caguenlou de Canal 9, ai no, À Punt, aaaahhhh Puuuuunntttt!

Nosaltres siguem prudents: No provoqueu. No alceu la veu. No els doneu peixet perquè no tinguen excuses per a castigar-nos…

Un any més, una altra legislatura, una altra burla, un altre insult, un robatori nou, un altre. Però nosaltres som poble, som país valencià, no som com ells. Sí, sí, teniu raó, però no ho digueu fort, no crideu, no els alarmeu, deixeu-los tranquils… Però és que han perdonat el Florentino, i els ministres, de malmetre la costa dels valencians. Els han perdonat que ens hagen robat durant anys, amb els peatges de l’AP7, els han perdonat les violacions, els han rigut les agressions… Què més, cal aguantar?

Bé, sí, ara s’ha descobert que ens han fet fora del corredor mediterrani. Sí. València no pinta, no alça un dit, ni un piu, ni un clau. No val ni una merda de gos, València. Amb espanya, valència no arribarà a ser res, res de res.

Sí, sí, ja ho sabem, però no us enfadeu, no us alarmeu, no crideu, no els feu enutgeu, ni a la Guàrdia Civil, ni a la policia, ni a l’extrema dreta …—però no eren tots el mateix?— ni a l’església feixista, ni als militars, ni als polítics del PP, ni als del PSOE, no els torbeu, la seua corrupció, el robatori, tot els que ens vulguen fer, sobretot no els feu enfadar, pobres.

I València va patint el desnonament, el robatori continuat, la xenofòbia, la ingratitud d’espanya, de la merda que és espanya, orgullosa i pagada d’actuar contra els valencians, mentre sàpien que els valencians no alçaran un dit per torbar-los, per reclamar-los, o només perquè el món ho veja: si això és justícia?

—A la merda, home, a la merda, tots aquells lladres, borbons i fills de puta de got i ganivet. Nosaltres som poble, som país valencià. A la merda!

El PSOE d’espanya continua aplicant el 155 a València, sense vergonya. Ni poca ni molta, sense. Els la bufa València, de primer, que només els preocupa Espanya (però sense comptar València), per això temem el MHP Ximo Puig, no fóra que es fes massa valencià, o pitjor, segons ells, massa valencianista.

Però el MHP Puig no pot ser ni fer una altra cosa, si vol tenir perdigó entre els seus: ser valencià i valencianista, com més va millor, i reeixir. Ell és de Morella, que no és l’Horta, ni València, allò són els Ports i el Sexenni, mestre. I tot això, d’espanya?, tururú!
El frare Àvalos no el pot veure ni en pintura, el MHP (ni aquest ni València) i traça paranys i vigila amb trabuc, perquè entre torpall, miserere i espia de segona fila, no pot sinó fer muscle i peuets, en favor d’espanya. Li la bufa València, el finançament miserable que patim, el camp valencià o les bandes de música. Només que li interessa vigilar els moviments del seu contrincant, del seu mateix partit: per això li ha etzivat un comissari polític espanyols, que el vigile, que l’assetge, que el marque.
Espanya no entén una altra cosa, ni que siguen valencians mateix, o del mateix partit, o del mateix cagalló. Tenir-mos castigats i condemnats a ser els últims. El preu que paguem de ser espanyols.
Què, xotos, ens espavilem o mo n’anem a la platja a untar-mos d’oli?

Post: per cert, sabeu quants minuts ha trigat el frare Àvalos a amenaçar de tancar tots els refugiats en un CIE? Sabeu que no consentirà, el fraré, la connexió de TV3? Ni l’alliberament dels presos? Què us pensàveu que n’hi havia diferència entre el govern PP i el govern PSOE d’espanya? Aaaahhhh, les espardenyes!, les espardenyes!

L’any 2011, el PP va apagar TV3 al País Valencià. Una prova de força feixista i repressora contra els valencians. Malgrat que una minoria de valencians sintonitzaven aquella televisió, el PP decidia d’eliminar qualsevol relació mediàtica amb Catalunya i amb la llengua (aleshores, la RTVV en feia un ús testimonial i lamentable i TV3 era un model premiat a Europa). El PP aplicava una mesura feixista contra la llibertat d’expressió, fruit de l’herència franquista i intolerant d’un partit xenòfob espanyol. Amb el temps, la justícia (!) ha demostrat que era un partit corrupte i criminal.

Amb tres anys llargs, el govern del PSPV a València ha sigut incapaç de retornar (retrobar?) la llibertat d’expressió perduda aleshores. Ni la voluntat de Compromís, ni la determinació del MHP, ni el suport de Podem-València van ser suficients. Els plets, els embolics, la burocràcia, els conflictes interns, ens han tingut sense senyal set anys llargs, i encara no veiem una data de caducitat d’aquest colp contra els valencians. No veiem (!) una altra intencionalitat, paral·lela al 155 abans mateix del 155, a viure còmodament en la desinformació, a ser còmplices, des de València, de la xenofòbia contra el model català de mitjans i de professionalitat.

Possiblement és que no som tan eficaços com ens pensem, per a segons què. O potser no li hem donat a la televisió la importància que té. Només nosaltres, podem arribar a ser tan torpalls en aqueix tema. Perquè durant tres anys de govern democràtic —suposem que sí, que honestedat, transparència, contenció, i administració econòmica i política— els valencians han estat incomunicats pel que fa a allò que passava a València mateix. Només els mitjans espanyols, només ells, tenien l’exclusiva d’informar què passava a València, al país sencer, sense que allò tragués la son dels polítics del nostre govern.

Els espanyols, sí, que s’interessaven a informar (!), a explicar la seua part de la veritat informativa, i els valencians ens havíem d’aconformar amb una versió que no cal descriure gaire. Durant set anys han passat i passen coses al món que s’han explicat, només, a través de l’ull mediàtic d’espanya, que ja sabem que és una carabassa corrupta, idiota i vergonyosa, pel que fa al periodisme de televisió, ràdio i premsa escrita o digital (dels milers de mitjans, si voleu, traieu-ne dos o tres exemples i encara mireu-los prims i amb guants que no deixen).

Avui obrirà la nova televisió valenciana, finalment. La periodista Reis Juan, va piular despús-ahir sentir-se esperançada i engrescada per allò que prometia la graella i les intencions. 100% en la llengua dels valencians, honestedat,  humiltat, esforç i imaginació dins una economia bèl·lica —recordeu que els valencians estem intervinguts econòmicament, fa més de 100 anys, i cap dels governs espanyols no ha mogut ni un dit per capgirar la situació.

Avui comença la televisió dels valencians, sí, en unes hores, i potser milers de valencians ens hi abocarem a veure què passa, què diu, què ens explica de nosaltres mateix. Esperem que siga veritat, que la primera o la segona o la tercera de les notícies no siga espanya (comencen amb el telenotícies de migdia a les 14.30), fins i tot que quan parle d’espanya siga per exigir llibertat d’expressió, el final de la intervenció de les nostres finances, o per denunciar la corrupció que encara manté lliures molts polítics valencians del pp… Esperem que facen ús d’una llengua pulcra, neta, sòlida i culta, en canvi de deixar que qualsevol que hi treballe la puga malmetre… Si no en saben que estudien.

Malgrat la joia del moment, els valencians continuarem sense senyal, amb TV3 i amb iB3. Encara perdurarà la sanció feixista del pp, avui amb el govern del botànic i la seua responsabilitat en aquesta manca de llibertat bàsica en països democràtics. Sense senyal, a partir de les 14.30h. No sabem fins a quant.