No cal ser massa llest per a endevinar-ho. Arrimadas és el model de feixisme espanyol que es va instal·lar a València en els anys setanta. Ella encara no havia nascut, aleshores, que vingué després de combregadora que volia fer punts, davant l’íbex i els amos de la fama i els diners. Però ara ja és una xoni que voldria viure de la política des de l’histerisme, l’opereta i la tragèdia, sense el contingut necessari perquè siga creïble. No és Shakespeare, pobra. Perquè des de la serenitat, on la política demana discurs, solidesa, recorregut i, sobretot, intel·ligència, ella fa aigua, que no té tarannà ni coeficient suficient. Vol l’èxit ràpid, i entre la caspa, enmig de l’extrema dreta, ha estudiat com posicionar-se al capdamunt. Espanya és un territori ben armat en això, amb tot d’arguments per fabricar ninots de cartó que després passen uns anys que donen rendiment: van començar a les tertúlies de les tvs, i ara ja s’atreveixen en la política: el rivera, el tonicantó, l’arrimadas, al pp ja n’havíem patit d’aquests, el gonçales pons, el camps, fins i tot el putero de cartagena… Amb uns quants escenaris preparats, i uns quants programes en directe a la TV, només els cal el maquillatge suficient per ordir una petita estrella de cinema de la política espanyola: poc de gra i molta palla. Diners a manta i que passe el següent. L’Arrimadas no deixa de ser la joguina del poder masclista, una njneta, de la qual es farà servir allò que es necessita i després se’n desfaran quan no els faça profit; aleshores li pagaran els serveis, un despatxet i una comissió eterna en tants aparadors ordits i construïts per pagar i cobrar, però fora de les últimes plantes de la claveguera, on s’hi prenen les decisions majors: allà una histèrica podria pegar bandades, fins i tot no ser gaire segura.

Més vedets per al feixisme i anem tirant, aquest és el model polític espanyol instal·lat des de la corrupció, la indecència i la vergonya intel·lectual. Res d’il·lustració o cultura o coneixement: això és la dictadura, i la transició a la neodemocràcia del 155. No n’hi ha més secret, sinyoreta. Per això necessiten dir tothora, a tort i a dret, que espanya és una democràcia, fins i tot ho ha dir l’hereu del colpista que també era hereu del franquista i aneu passant a cobrar la soldada. El nebot també anava amb els feixistes a dir que espanya és una demo…

—Valencians, que el fum de les falles no us encegue: dels models antidemocràtics i amb tants de refillets a alimentar, com voldreu salvar el camp? No hem viscut prou de feixisme?

La mona Arrimadas —si el qualificatiu fóra banal només—, volia emular aquella altra histèrica valenciana que va ser directora del diari las provincias, fa una trenta d’anys: las provincias era un fulletó de l’extrema dreta espanyola, d’herència franquista, que va encendre la violència i l ‘agressió pels carrers de València durant la Transició. L’objectiu era aterrar el valencianisme, la identitat dels valencians i ficar-nos la por al cos: i ho van aconseguir, fins a l’extrem de l’assassinat i les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Tota aquella violència atiada pel diari, els broseta de torn, l’abril martorell, i altres esguerros de la política, van ser consentits amb total impunitat. Els atemptats mai no s’investigaven i n’hi havia que apuntaven directament a les clavegueres de l’estat, també consentides i pagades amb diner públic.

La inútil Arrimadas, si fa no fa, pretén encendre la violència a Catalunya, mostra d’una mediocritat i una qualitat humana tan baixa que ella mateix sembla que ni mesura, pobra, per tan poca atenció com aconsegueix, malgrat que els mitjans li van al darrere, i atien amb diners i publicitat la idiotesa diària de la provocació. Intel·ligència zero en canvi de l’insult, l’amenaça i la histèria. Si fa no fa com aquella mala peça valenciana que vam patir durant tants anys a València, contra la democràcia, contra la intel·ligència i contra els valencians que reclamaven més llibertat i més democràcia.

Sens dubte que totes dues bruixotes de la violència i l’amenaça rebien molts recursos per fer allò que feien, i van aconseguir de fer forat tant ací a València (la violència permesa d’aquella escola encara dura) com també n’ha fet a Catalunya: la mostra són uns quants mossos actuant de matons i fatxendes, emparats en els seus uniformes i les armes de la violència que els permet el conseller, són també els models de l’insult, l’amenaça dins el parlament català, que mai no havia tingut aqueixa mala jeia, ni uns modos primitius que cercaven fer de pinxos, com si allò fora una cosa entre bandes de carrer que s’hagueren d’estomacar, si ella treia aquella carassa de mala persona que fa tanta angúnia. Pobra.

A mi l’Arrimadas em recorda aquella pseudoperiodista consentida i impune, que usava el diari per atiar foc i flama en favor de l’espanyolisme més caspós i contra qualsevol tret valencià que es volgués reivindicar o normalitzar, com la llengua, la cultura o el nom de país valencià.

MariaConsuelo deia: el terme País Valencià no existeix, és espanya. Arrimadas diu, la República catalana no existeix, és espanya. Tanta similitud entre primats, violents i agressius, no serà una casualitat, sinó una plaga enviada per déu totpoderós per fer-nos pagar els pecats que provoquen els mossos que fan d’espanyols.

El mateix diari la va fer al carrer, MariaConsuelo, perquè ja no li treia el rendiment. Ara, havia fet més mal que una pedregà, la pelleringa. Pel que sembla, a l’Arrimadas també la faran fora de Catalunya, la trauran a passejar per Espanya… És el nivell!

Prohibir que hom puga parlar, i prohibir-ho des d’una institució que ha de ser mare de la democràcia és gravíssim. No només atempta contra els drets universals, contra els fonaments de la pròpia democràcia que hauria de defensar, sinó que s’erigeix en una institució que barra el pas a la democràcia. I això no és Europa, alTAjani, és voler convertir Europa en un femer on no hi cap l’esperança.

—Quina vergonya d’home!
El Tajani s’ha lluït exhibint els modos del feixisme: contra la llibertat d’expressió, sense immutar-se, sense perdre l’alè, només perquè li ho ha demanat una colla de partits que, justament, a espanya es lluen en favor de la violència i la repressió. El 155 espanyol, Psoe+C’s+Pp, havien demanat al president de l’Eurocambra que no deixés parlar els presidents catalans. I encara el mateix GonçalesPons, lo criminal, suggeria que entrés la gc a actuar com uns tejeros qualssevols. Però no ha calgut el colp feixista espanyol, AlTajani n’ha tingut prou en revisar qui és i què representa ara mateix Europa: un colp a la llibertat, a la democràcia, a parlar.

AlTajani és del partit polític europeu que en diuen popular, popular per deixar que la manca de respecte, de llibertat, de dignitat, respire en aquella institució que nosaltres, de lluny, voldríem neta com un espill, d’atacs als drets i a la democràcia. Però no.

El judici espanyol contra catalunya s’escampa ara a Europa, l’esquitxa, l’enruna d’uns valors que despulla qui n’hi ha a Europa, allà on pensàvem que la gent era culta i intel·ligent. Uii, això s’escamparà més, i afectarà més Europa que no es pensa, i reduirà el temps de l’espera: cada colp més Catalunya se sent ja una nació lliure, només agredida i presa d’un estat malalt, antidemocràtic. Presa del mutisme europeu que ens pensàvem més intel·ligent i, sobretot, més lliure.
Sense voler-ho, els Tajanis de torn ens regalen més raons i més solidesa per defensar la llibertat dels pobles.

Visca la república de cada poble petit, de cada nació petita, de cada país d’esperit noble!

Irene Lozano diu que l’1d’Octubre vam viure una violació. Aqueixa dona és secretària d’estat espanyola, així que no voldrà que ens en burlem, de la seua capacitat moral i professional, i ens acusarà de masclistes si riem d’allò que diu, per ensenyar com són les orelles de ruc que vesteix. No he dit mamelles, Irene, ni intel·ligència, ara, però faré ús la vara de mesurar ajustada a la capacitat d’una dona triada per a un càrrec de responsabilitat, de no ser que l’estat que representa siga una pandereta i ser-ne secretària fer de florero per justificar els milers d’euros que supose et pagaran per fer riure els amos, aquests sí, molt mascles.
Jo vaig ser a Alcanar aquell dia, a les Cases i després a Alcanar. Havíem pujat uns quants amics i li puc dir que no només no van violar ningú, sinó que la joia, l’alegria i el goig que vivia tanta gent mentre participava de la festa d’un referèndum el voldria també per als valencians, demà mateix: homes i dones de tota condició i edat van seure davant el col·legi on votaven i el van defensar com es defensa la vida, fins i tot quan van dir que els agressors, la polícia espanyola, venia a robar les urnes. I li puc dir que ja havíem vist les imatges el matí a Sant Carles, però la dignitat era per damunt la por i el neguit. I sort vam tenir que els energúmens no van venir, i el dia va continuar joiós i alegre.

A Alcanar, arribaven els autobusos amb la gent que no havia pogut votar al seu poble, per la violència feixista de la policia, i no veuràs com festejàvem cada arribada. Comparar aquell dia que vaig viure amb una violació no només és falsejar què va passar, no només és mentir, és agafar una posició indefensable, tan falsa com inútil, perquè més de tres milions de catalans, si no n’eren més –entre els que van votar i els que ho van veure sense poder votar–, van viure un dia per a la història, només romput i violentat per l’agressió dels cossos policials espanyols.

Benvolguda Irene Lozano, secretària d’estat, moltes dones són violades cada dia, agredides, amenaçades, i n’estic segur que cadascuna d’elles canviaria l’experiència viscuda de la violació per un gram, un minut, un segon, del goig que jo vaig viure aquell 1 d’Octubre a Alcanar.

Ara, si l’estat ha de continuar fent trampa, i les secretàries d’estat cobren per ordir mentides contra la intel·ligència, ja em permetrà que me’n riga i me’n burle, del seu estat i de qui el representa amb tan males arts. Els coeficients intel·lectuals no milloren amb els títols ni amb els nombraments, xiqueta!

[continuarà]

Aquest homenic era el cap de la delegació espanyola que va signar l’acord a Europa perquè els llauradors valencians prengueren mal. Ell i els seus van facilitar que les taronges valencianes valgueren menys que la merda de gos, no valgueren ni per tapar la merda que ell, Gonzalez Pons i el seu partit de criminals —recordeu que el PP és el partit polític més corrupte d’Europa— pararen la mà en canvi de matar el camp valencià. Perquè sense interés, sense parar la butxaca, sense enriquir-se personalment, van signar?, per què ho haurien fet, de deixar els valencians en la ruïna, sense rebre en canvi un regalot de parar la tos? L’odi del pp, i d’uns quants valencians del pp, venia de lluny, sobretot perquè havien perdut les eleccions a València i volien castigar-nos, però no pensareu que allò de l’acord amb SudÀfrica era en canvi de res… Peix o diamants, sardina o patrimoni, contractes milionaris amb les empreses corruptes de l’ÍBEX? Què cobraven aquests polítics per deixar-nos estacats en la merda, als valencians? I el PSOE, que guanyava abstenint-se? Fent que mirava en un altre costat, el PSOE, mentre l’empastre contra el camp valencià ens castigava a la misèria? No som espanyols, com ell voldrien? Perquè en el fons saben que no som com ells, de malparits, els la bufa què li passa al llaurador valencià, mentre ells treballen, els del PP i els del PSOE, treballen per les seues famílies amigues…

Quina bufa podien portar, els polítics espanyols a Brussel·les, inclosos els valencians malparits que ens van vendre, i en canvi de quins interessos particulars els eixia a compte malmetre encara més la terra dels valencians?

Què passarà amb els milers de milions de pèrdues del camp valencià?, com és que ningú no en diu res?, com és que els llauradors valencians, que no tenen fama d’esquerra, ni de nacionalistes, ni de combatius, continuen muts?, com és que accepten aquesta misèria regalada pel PP i el PSOE amb tanta resignació?, com és que els sindicats del camp no diuen res, ni es queixen, ni es mobilitzen ni són capaços de buidar milers de tones de taronja a la plaça de la marededéu, al palau de la generalitat o davant el museu faller?

En un any d’eleccions, de feixisme despert, l’abús contra els valencians és al cap de carrer, com cada any, damunt la taula: deuen pensar, els polítics d’espanya, que els valencians som capaços d’aguantar-ho tot sense queixar-nos prou, sense moure un dit, sense reclamar allò que és nostre. Deuen pensar, els refillets que ens van vendre i ens governen encara, que això d’espanya serà per sempre, que ho aguantarem tot, que no ens repensarem mai si ens convé, de llepar el cul d’espanya en canvi que ens atonyinen el camp, la casa i l’ànima.

Més informació, xa, sobre com els refillets del pp ens van vendre amb l’aprovació del psoe… El 155 al complet participà de la venda dels valencians al dimoni

Míriam Nogueras: En González Pons estava fent la feina que li encarregava l’Estat: impedir que Catalunya fos un tema a debat al si de la UE, mentre alguns callaven i lloaven la “política” d’aquesta gent, oblidant-se que ja no es prioritzaven, per exemple, les taronges. Ara desperteu?

La cleca de Puigdemont a González Pons

El Nacional.cat: El president a l’exili, Carles Puigdemont, ha deixat en evidència el portaveu popular al Parlament Europeu, Estéban González Pons, a través d’un tuit on ha recordat que “mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat”. Aquestes paraules es refereixen a un acord de 2.500 pàgines entre la UE i Sudàfrica aprovat dos anys enrere que ha perjudicat la venda de cítrics valencians i del qual el PP no hauria identificat les fatals conseqüències pels agricultors valencians.

Carles Puigdemont @KRLS Mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat. I és clar, ara se’n lamenten i els troben a faltar defensant les coses de menjar. De què se sorprenen?

Enric Juliana: La taronja valenciana. Un acord UE-Sudàfrica de 2.500 pàgines que ningú no es va llegir amb prou atenció. On era González Pons, el polític valencià que toque tantes tecles a Brussel·les? I ara les taronges per terra. Un excel·lent reportatge de @raqandu

*Els armilles grogues, a quina cosa li hagueren pegat foc primer?

[continuarà]

Del discurs de Cap de Cap d’Any del MH president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, he agafat al vol una perifrasi per poder-la estudiar a fons, abans no em caiguen damunt els designis de coentor i bonhomia que m’arribaran el 31 de desembre per mòbil, sobretot, i també via l’aire nou que baixarà de tramuntana, d’on encara s’ensuma l’esperança per una república lliure i europea.
“La incertesa citrícola”, per dir-ho ràpid, és tot el temps que li ha dedicat el nostre president a la situació que viu el camp al País Valencià. Un segon, màxim dos per pronunciar dues paraules i el determinant. Malgrat la ruïna que patim, moral i econòmica, a més de patrimonial pel que fa al territori, el discurs de Cap d’Any en relació al camp ha durat això, no gaire més que l’almoïna, dins el cofoïsme i la submissió imperant des de la generalitat valenciana. És veritat que el to del MH era mesurat i tranquil, respectuós de les limitacions valencianes (que en són moltes), malgrat que no ha pogut aguantar-se que serem, durant el 2019, una de les zones geogràfiques més innovadores i engrescadores d’Europa (!). Ai, ací jo ja patia una mica de vergonya, d’excés, de ves a saber, perquè si el camp és una cofurna, un pal de paller, un sac de moldre’ns, una piconadora humana, com és que dos segons li han bastat al MH per redimir-nos i fugir d’estudi?

I ves que les burrades han començat a esvalotar-se quan el MH ha explicitat que no és casual la commemoració dels 600 anys de Generalitat amb els 40 de constitució espanyola, que ha posat com a model de valors democràtics i i ideals…

—Mecaguenlamarequehohaparit, Ximo!

La constitució és un model de prostitució democràtica, que empara la corrupció borbònica, el franquisme viu i permès a dins les estructures més casposes, l’agressió judicial a homes de bé en canvi de permetre l’agressió feixista i policial, a més de connivències parafeixistes, de clavegueram capaç del terrorisme d’estat. Tot això, ha permés i permet aqueixa constitució que el MH volia posar a l’alçada d’una Generalitat incapaç de defensar el dret dels valencians, perquè és sota la vigilància del jou espanyol que ens tenalla, a més de permetre l’agressió contra els mitjans —el tancament de TV3, per exemple—, o l’agressió constant i consentida del 9 d’Octubre, entre més.

Incertesa?, benvolgut MH: el seu partit, vosté mateix, i el govern d’espanya no volen fer enrere els acords europeus que atempten contra el camp valencià. Malgrat que ho podrien fer, no ho volen fer. Això no és incertesa, no enganye els llauradors. És la certesa de la mala fe contra nostre impera, és saber-nos inútils, indefensos, i convidar els pocs llauradors que queden, que en queden molts per tant com els passa, a abandonar la terra i deixar-la a mans d’empresaris corruptes que volen dominar el pastís sencer, mentre aixafen l’herència dels nostres iaios i pares, del que ha representat aquest país valencià i hauria de representar encara. Ara, potser és que vosté i els del seu partit, volen convertir el País Valencià en un feu de cambrers i hostesses per servir de criats el turisme més ranci i decadent.

Tot això que li passa a la terra avui, ahir, i pel camí que du, demà mateix, no passa només per la taronja; incertesa citrícola, diu?, passa que vosté i els seus, en quatre anys, no han sabut general una expectativa diferent per al camp, i han posat de secretari autonòmic de la conselleria d’agricultura un incompetent ben gros, un inútil que no sap fer sinó el ruc, com van fer durant anys els mateixos del pp que fa anys enfonsen i arruïnen els llauradors i la terra.

Sí, el Molt Honorable camp valencià és a mans d’incompetents: llauradors submisos, i polítics incapaços. Més inútils impossible. Incapaços de traure els tractors a parar les vies de comunicació amb espanya, incapaços de frenar la corrupció del Mercat valencià que dominen uns pocs, incapaços de posar en valor la terra dels valencians, incapaços malgrat els anys que sembla que estudien de fer res amb un canut, ni conselleres, ni secretaris, ni funcionaris ni sindicats del camp, a mans d’una idiotesa superba. Encara més, incapaços de plantar cara al ministerio espanyol d’agricultura, al qual li la bufa la terra dels valencians, el camp valencià, el MH i la mare que mos va parir.

I vosté encara té la barra de dir que la constitució espanyola ens empara els valors… Amb respecte, MH, i una merda per a la constitució i tant de bo els 600 anys de Generalitat de veritat serviren per al coneixement i la dignitat dels valencians.

Però compte que em deixe coses…

[continuarà]

Acabe de trobar-me un professional del comerç de la taronja que em vol passar una escolteta: —Perquè et conec i sé de què vas, t’ho puc dir, però no em faces cas si no em creus!
Ja puc esperar-me qualsevol cosa, no sé si em pot anar pitjor enguany, amb la taronja. Em passe molts cap de setmana treballant al camp, l’estiu sencer, les vacances de mestre… Què em pot anar pitjor, si tinc les satsumes penjant dels arbres i les clemenules, són milers de quilos que comencen a fer malbé la collita d’enguany i la que vindrà. I de la taronja grossa, ai, no n’esperem gaires miracles, aquesta temporada.
—Encara no saps el pitjor: els comerços no paren de treballar, però no vindran a agafar cap navelina dels llauradors petits, cap ni una, i el pitjor és que de Nàvels tampoc no en voldran.
—Què dius, home? Les Nàvels?
—Sí, seran les millors taronges del món, però no en compraran cap, així que si pots desfer-te’n, això que guanyaràs. Perquè els preus seran de per riure, i el robatori un fet consumat.

Aquests acords a Europa perpetrats pels governs espanyols han matat el camp valencià, o si més no, l’han acabat d’enfonsar. N’hi ha llauradors que fa gairebé cinquanta anys que s’hi dediquen, al camp, i diuen no haver conegut cap any tant dolent. Mentre siguem a mans d’Espanya, els governs espanyols no posaran mai al capdavant l’interés dels valencians. Ells tenen uns altres interessos, les armes, el peix, els interessos propis al Marroc, els negocis bruts dels borbons, els negociots que no diuen, les famílies intocables que han d’enriquir sí o sí, mentre els valencians poden aguantar-ho tot, perquè saben que no es mouran. Ni un dit mouran, de tant com els han pegat i acovardit es deixaran agenollar abans no facen res, i encara ordiran tirar la culpa al món, als catalans, i als designis de la maedéu fallera i beata. L’espanyolisme exacerbat és una bona excusa per amagar la incompetència dels valencians a defensar el seu camp, com fan els francesos, per exemple, o els catalans.

Damunt han aparegut lobbys a tot arreu amb molts interessos a SudÀfrica i a altres zones del sud, perquè els negocis siguen redons. I encara n’hi ha comerços valencians que els fan el joc, mentre la conselleria d’agricultura, governada pel psoe tanca els ulls, amb una incapacitat inaudita. Sí, tot li va a la contra al llaurador valencià, que aquesta nit, especialment aquesta nit de Cap d’Any no ha de celebrar res, si no és com se’n burla espanya dels valencians, mentre els valencians malviuen de la submissió i d’uns polítics nefastos incapaços de plantar cara.

Uns quants anys després que van tancar la TV3 al País Valencià, els valencians continuem cara a la paret, castigats. Sí, diran els del psoe i els de compromís, però si ja teniu ÀPunt, per a què voleu res més? Res més., xa? Si no en teniu prou, passeu-vos als canals espanyols. Ai, ai, sí, ni amb aquests al govern valencià no hem pogut restablir la comunicació amb Catalunya ni amb les Illes. Oh, el foc amic i enemic, sí, per continuar la mateixa repressió comunicativa que ja feia el PP…

La llei mordassa, sí, aquesta la tombarien en un obrir i tancar els ulls, amb aquella facilitat que et fa dir res, quan ets a punt del poder, el mateix poder que et fa cagar moll i fins i tot líquid, perquè t’has d’engolir què has dit, perquè en el fons el manual de repressió del pp i del psoe és idèntic, el mateix: no cal canviar ni una coma. Repressió per repressió. I ara enren als diaris, roben els mòbils, roben ordinadors, perquè li passa pels ous al jutge, i tothom calladet, tot molt democràtic sinyors del pesoe!

La llei d’educació, aquella que el pp va inventar per tornar a les coves i al rosari —a la merda de la història franquista—, també havia de ser retirada el primer dia, sí, la bufa del ruc però sense albardes ni ferradures, aquests rucs del psoe porten botins, i cada dia missa i processó, a llepar-los al cul a l’ÍBEX, que els pagaran les pensions, però només les d’ells, els amigots que afaiçonen el retir i el jubileu.

N’hi ha més repressió, sí, i més càstigs, i més estat policial, i un model polític que pitjor no el podíem somiar. A la merda la Transició i les mentides: a més que són ineficaços, i l’economia potser que l’estudien, però no saben fer la O, pobrets: ara ja anuncien que de pensions, cadascú per a ell: en canvi del fracàs, accionaran més 155, enviaran les èlits intel·lectuals de la gc i la policia, i ens atonyinaran perquè no expliquem com arriben a ser d’inútils.

Repressió en canvi d’intel·ligència, presó en canvi de coneixement, amenaça en canvi de democràcia. Robatori en canvi de justícia… Valencians, si no peguem a fugir, a més de pelats i escaldats se’ns fotran els fills.

#RepúblicaValenciana ara!

Aquesta nit hem vist de nou “Fènix 11·23” sobre la història de l’Eric i l’exèrcit del Fènix contra l’absurditat. Quinze anys després, ho diria que patim si fa no fa aquella pocavergonya d’estat en mans franquistes: la burla de les empreses a la llengua, a la igualtat, l’arbitrarietat judicial, la indefensió, l’amenaça i l’escarni. Oimés, ara tenim exiliats i presos polítics, com als anys quaranta quan la dictadura feixista gaudia d’atemptar contra els drets humans i la llibertat individual, de pensament, d’expressió, d’idees. A mans d’un estat que consent el feixisme en canvi d’escarnir els homes i les dones lliures. Vet ací on és espanya, ara mateix, en el segle XXI. Damunt això, el psoe encara vol aprovar pressupostos i els pocapena de podemos demanen als independentistes que els ajudem a passar el tràngol, que encara en vindran de pitjors. Però quan se n’han anat completament aqueixes que dieu pitjors, inútils?, en parlàvem avui a l’Ateneu de Bétera, em demanar-me què en pensava del salt de l’extrema dreta a través de Vox. Que ni m’he sorprés i no m’ha punit, he respost, perquè l’extrema dreta no se n’ha anat mai, d’aquest estat pudent tan podrit. Abans VOX era dins mateix del pp i de c’s, de la gc i de la policia, i després acabaran pactant tots plegats, amb el psoe, per tornar a fer pinça contra els drets humans, universals, que mai no han sigut de veritat en aquest país. Sí, el Fènix és ací encara a mans de fiscals, jutges i gc, contra la llibertat i la democràcia. Contra catalans i valencians, sobretot.

Ep, després que tots els partidets valencians a les Corts celebraren la festa de la prostitució, avui encara tenim prohibida la TV3, no? Ves si el cinisme i la hipocresia juga a favor de la llibertat d’expressió o de la repressió col·lectiva encara viva del 155…

Uns quants polítics valencians celebraven avui 40 anys de la constitució espanyola amb una facilitat sorprenent. Malgrat la repressió, l’atac continuat a la llibertat d’expressió, els atacs a les celebracions del 9 d’octubre, els aplecs, o la repressió judicial contra la llengua i contra l’escola, malgrat els presos polítics, els exiliats o la prohibició de veure TV3, polítics del psoe i de compromís celebraven la festa com si gaudírem d’una constitució modèlica, com si aquesta constitució no permetés l’abús policial, la tortura denunciada per Amnistia Internacional cada any, l’extorsió, el desnonament, el robatori dels bancs i de les empreses energètiques, el lladrocini de les empreses de comunicació, la corrupció dels partits, l’amiguisme, l’evasió de capitals, les clavegueres i les fundacions franquistes, l’amiguisme prevaricador…, tot de crims contra la gent honesta en canvi de la perversió política i judicial… I encara, malgrat tot això, hem d’aguantar la riota i la burla, com si la seua constitució pactada amb el franquisme fóra exemplar o un cant a la democràcia universal. Un paperot que conserva els privilegis feixistes, la intocabilitat dels borbons (la primera escola de corrupció espanyola), l’existència de la gc, o tot aquell femer del suprem, el constitucional, l’audiència i el vedetisme judicial…

Tot plegat ho celebren rient, els del 155, amb l’afegit de l’un costat i de l’altre de l’espectre polític Top, el màxim al qual volen aspirar pessebristes, mamons i panxacontents, en canvi d’escarnir totes les tendències que lluiten contra el frau d’una constitució que, sobretot als valencians, tracta com un drap, com un gra en el cul, com una merda. Sí, si aquesta constitució model permet aquest tracte als valencians, no sabem què han de celebrar els de Compromís, avui (els del psoe ja sabem qui són i amb qui pacten quan cal manifestar les idees màximes, incloent-hi VOx). No serà pel finançament, ni pel camp, ni per l’escola, ni per la llibertat de governar que us permet la justícia espanyola, que eixiu a somriure davant el palau, o davant les Corts?

Els valencians, que hem estat castigats com ningú per la casta espanyola, a sant de quina cosa hem de mostrar el logotip de la vergonya que lluu À Punt? A més de malparits, cornuts, Empar? A més d’inútils, idiotes? Us heu begut l’enteniment, que encara llepeu els amos que ens esclavitzen?, fins ací heu perdut la dignitat, o ser valencians inclou deixar-nos aixafar com un drap i damunt festejar-los la vergonya?

Fóra bo que llegíreu l’editorial avui de Vicent Partal, i encara, amb tant de “hi hi ha ha”, de programes pocasolta que ofereix À punt enmig d’una situació social i política tan caòtica com aviciada, foreu valents i la llegíreu línia a línia, per explicar què és en realitat aquell document a mans de militars, franquistes i venuts que ens voleu vendre com un exemple.

L’extrema dreta és una part crònica d’espanya que no se n’ha anat mai, ni en temps de la República, ni menys encara durant la democràcia que ens va portar la Transició. Què és la gc, si no un cos extrem de repressió capaç de tot, de qualsevol cosa, com diu el lema davant cada caserna, fins i tot per damunt la democràcia, la llibertat i els drets humans…

A més de la policia, els jutges, els empresaris grossos ben corruptes, més un fardell de mitjans i partits polítics com el pp (el pp és el partit més corrupte d’Europa i encara no l’han il·legalitzat)… Tot plegat aquest compost viu i reviu fa anys i panys, malgrat que només fa unes hores que uns quants il·luminats diuen que els ve de nou.

No sinyors, Vox no és res nou en el terreny polític espanyol, no vulguen enganyar-nos: la manca de llibertat, de drets i de respecte és bandera del PSOE, C’s, i PP. Ara també és marca Vox, i tots quatre pactaran a curt termini

—Què va ser la batalla de València, sinó l’extrema dreta consentida i atiada pel govern de la UCD, d’aquell nefast Abril Martorell i el reguitzell de feixistes que ens van atonyinar als valencians durant anys?

—Què van ser les bombes a Fuster i a Sanchis Guarner, sinó una organització terrorista dels mateixos governs i policia que, des d’espanya atiava el terror al País Valencià?

—Què van ser els GAL, aquell grup terrorista que els governs del psoe i aliança popular  van odir per permetre l’abús policial, la tortura, la manca dels drets i fins i tot l’assassinat?

—Què va ser l’assassinat de Guillem Agulló o Miquel Grau, sinó la impunitat amb la qual ha actuat sempre l’extrema dreta…

—Què va ser l’atac a l’Aplec de Bétera, si no la complicitat del pp i c’s amb espanya2000… La impunitat consentida del govern del psoe, que ho va tolerar durant quatre hores amb tot d’agressions i amenaces de mort…

L’extrema dreta actua amb tanta impunitat des de la Transició, des de la democràcia espanyola, que tots els adjectius farien paper, excepte el de demòcrates… Si els sinyorets espanyols, polítics i panxacontents de dreta i d’esquerra, podrien els valors democràtics en dos o tres anys, què podien fer els innocents que esperaven anys i panys la democràcia de veritat? El jove rèdit democràtic que hom esperava salvaria espanya, el van liquidar aquells pares de la constitució (una prostitució a mida dels hereus franquistes i els seus privilegis), es pensaven que havien adormit el feixisme, però ells només paraven la mà, en canvi de permetre conservar als franquistes, tot el que havien robat des de la guerra… Podien viure de marquesos del putiferi els Roca, els Guerra, els Miñon, els Fraga, els Barba, els Gonzalez i tota la baralla de criminals que vulgueu imaginar… Durant tots aquest anys fins ací, es permeté el robatori a la hisenda pública, la venda indiscriminada de les empreses públiques, la tortura als joves, la desaparició de gent, el càstig als obrers, al camp, a l’escola, a la sanitat… I encara que no en tenien prou, premiaven qui premia el gallet o ordenava matar. Medalles a policies i medalles a jutges que miraven a un altre costat. Medalles i coses pitjors. I clavegueram, i església consentida, i jutges i policies afavorits per l’herència franquista…

I ara uns quants fan Oh, oh, l’extrema dreta! Comèdia. Una mala comèdia espanyola, sarsuela espanyola per protegir l’extrema dreta. Sense remei, direu? Nooo, no volen remei. Espanya és això. A robar, a robar, a malmetre, a fondre els valors i l’ètica… I la mostra de tot plegat és que ara també tenen permís per presentar-se a eleccions, en forma de VOX, com ha sigut sempre, però amb unes altres identitats, PP, PSOE, C’s, mentre s’empresonen joves, músics, poetes i polítics en favor de la llibertat dels pobles. Mentre ells continuen robant, prevaricant, corrompent… Feixistes?, endavant les atxes! Ara, Presoners polítics? Catalans? Valencians?, castigueu-los! A l’infern.

Què és espanya, realment?, el reducte consentit per Europa del franquisme; un cau de feixistes alimentats i enaltits per tot l’espectre polític de la meseta.

—Que ve el llop, que ve el llop!

Doncs preparem les armilles grogues, xa!

Dues decisions del psoe els il·lumina més la maedéu de la figa rapà: l’una al govern de valència: els metges, els infermes, qualsevol funcionari del personal sanitari podrà ser analfabet funcional i real. Ves si han de ser rucs, els psoïstes del 155: la llengua dels valencians a nosaltres, els espanyolistes no ens cal per estacar-vos la sanitat i la salut, valencians!

L’altra, la menistra espanyola assegura que la llei lomqe no cal tocar-la gaire, no siga que la fem democràtica, o lliure, l’escola. Una llei de retardats mentals, franquistes i beats, diu ella que en maquillar-la de pigues i de celles (del pèl del piu no ha dit res) quedarà com si l’hagueren fet ells de bon principi.

Això és, com el pp, com l’extrema dreta, i com la mare que els ha parit a tots; el psoe, c’s, el pp, tota la parafernàlia espanyola és allò que és i no canviarà. I governaran sempre contra els valencians i els seus interessos. Ens robaran el finançament, el camp, la llengua, l’escola i la sanitat… I els la bufarà què ens passe, perquè ells en tenen prou de tenir-nos afagats dels ous.

L’únic remei, la República Valenciana, xa.

Les mandarines valencianes pengen dels arbres. I sembla que acabaran podrint-se un altre any al camp, mentre els responsables a europa del pp i del psoe se’n riuen dels valencians, dels llauradors i de la mare que els va parir. Un altre fracàs, un any més de runa política contra el camp valencià, i encara si som a finals de novembre. El preu de 4 cèntims que paguen les empreses del suc per quilo, és un insult i un despropòsit. I encara si tens la sort de cara, els 14 cèntims que alguns prometen, no pagarà ni els costos… Un any de ruïna, un altre més, perquè ningú se’n cuida del camp, de l’ofici, del patrimoni, de la política honesta… Malgrat que tot de polítics i economistes tornaran a dir que el camp valencià ja no representa res en l’economia dels valencians. Que tampoc no es perdrà gaire…

—Fillsdeputa!

Ho diran i ensenyaran tot de màsters i cursos fets a la universitat, estadístiques i resultats en favor d’ajudar la Ford, o l’empresa d’energia, o els carburants, o ves a saber quin negoci que els òmpliga la butxaca, perquè fer cotxes en canvi de subvencionar-los a fons perdut sembla que dóna més vots i major idiotesa general. Els acords europeus, atiats pels vots del pp i del psoe, de comprar mandarines que no siguen valencianes és un èxit espanyol contra l’economia dels valencians. Un insult més d’espanya contra el país valencià i els desgraciats responsables de l’agricultura, del ministeri o de la conselleria, tant se val.

—Què ha notat el llaurador valencià en els darrers tres anys de govern del psoe?, que la merda no sura, sinó que l’ofega en canvi de la incompetència, la incapacitat, i la raó d’uns quants vells de la cooperativa: “ja veuràs que faran aquests vostres que ara governen!” Què sabran fer, si són inútils!

I ves si tenen raó, els vells. I els morts. Mon pare era cabota, però tenia raó.

La cooperativa de Bétera també és un desastre similar que no pot adobar ni la maedéu, collidors valencians en queden pocs, i dignitat fa anys que la vam perdre, en llepar les molles que espanya destina al camp valencià: —tanqueu la barraca i dediqueu-vos a mamar-mos-la, sembla que ens volejn dir, mentre la despesa en inútils i feixistes augmenta.

Els mateixos supermercats valencians venen taronges de sudàfrica i encara no fem com els francesos: posar-nos l’armilla groga i provocar-los un foc, una guerra, una paràlisi, un bloqueig com el que ells provoquen contra la vida dels llauradors, mentre alimenten la comoditat panxacontenta dels lladres espanyols que els la bufa valencià o merda, l’una cosa com l’altra.

A 14 cèntims?, a 4 cèntims per al suc? A qui penseu que defensarien els de la policia i la gc, si n’hi hagués percal?

—Foc al camp, home!

Les empreses patrocinadores governen també la política, i la vida, dels patrocinats. Sobretot si aquest són de primera fila i apareixen als mitjans, si no els poden amagar la ideologia. Entre els campions de motociclisme, n’hi ha qui voldria festejar el triomf amb l’estelada, com n’hi ha qui ho faria amb l’estanquera i l’àguila, el bou o la cabra. Diumenge, no cal anar més lluny. Però els patrocinadors salten de l’artèria i amenacen els seus, si el símbol final no és espanyolista o caspós, malgrat que el guanyador en volgués un de diferent.

Ara, una cosa és festejar el triomf particular (sempre n’hi haurà que els manque estudi) i una altra de diferent és voler administrar políticament allò que passa avui a Catalunya. I a València. Que Marc Màrquez puga consentir que hom reclame a l’Ajuntament traure que tenim presos polítics és tirar-se terra als ulls, en fer mal al país i atacar directament els drets universals. I ves que semblaria que només que corre en moto, el jove. L’entorn del motorista ha demanat de traure la simbologia per la llibertat que penja a l’Ajuntament del seu poble:

“Ves, silencieu què passa, fiqueu el cap en terra i deixeu que puga pujar al balconet durant uns minuts com si no passés res!”

Jove, ets campió del món, un pilot excepcional, no ho discutim; però justament per això, ets tu qui hauries de marcar la via, el camí i la dignitat: ha costat molt de guanyar els drets universals, moltíssim, perquè ningú puga amagar el cap sota l’ala i silenciar què passa.

Sí, sabem que aquestes empreses que patrocinen el jove no juguen net. Que són corruptes i còmplices de la prevaricació, que han sigut consentides i perdonades, d’impostos i més filigranes, i que no amaguen poca cosa darrere l’esport que diuen patrocinar, no ens enganyem. Apuntem quines són, per no regalar-los més usura, però jove, escolta: “Quan tornes a pujar en una moto, sàpies que ho has pogut fer mentre milers s’han jugat la vida per la llibertat i la democràcia, mentre entrenaves o competies, i n’hi ha que encara paguen la defensa dels drets humans, també les seues famílies, que la complicitat i el silenci d’uns quants no aturarà la seua lluita ni la seua fermesa. I encara has de saber, que n’hi ha que no van en moto, que van en una barca i s’ofeguen a meitat de cursa, però la seua dignitat els obliga a competir per la vida…

Si ser campió de moto és abandonar els ideals de llibertat i de justícia, més val perdre totes les curses, xicot, i anar a peu amb la cara alta.

Durant l’estiu vam viure diversos episodis de civilització primitiva al Camp de Túria. Entre més, els atacs a la caseta de llibres que l’Ajuntament d’Olocau disposa a la urbanització de Pedralbilla. Repetidament, els feixistes escriuen anònims i insults contra els llibres que no són en espanyol. Arranquen pàgines, els ratllen, els embruten, els pixen i deixen escrits missatges com ara: mai no mos fareu catalans. Ni valencians, caldria afegir. Ni humans!

Aquest cap de setmana passat, a la Plaça del llibre, una activitat organitzada per llibreteres i editors a València, hem tingut el mateix atac contra els llibres. A cara descoberta, els feixistes s’hi van plantar dins l’organització, entre les casetes i van començar amb insults i amenaces, contra els llibres en català, contra la lectura i contra el coneixement. L’agressió no va fer moure un dit dels cossos de la (in)seguretat ciutadana, que van deixar campar els bàrbars fins que van voler: per la policia, espantar les famílies, amenaçar-les, o amenaçar la cultura és llibertat d’expressió.

La pocavergonya va instal·lada en el xip de la formació policial?, en les seues escoles sembla que ensenyen que hom ha de ser permissiu amb l’agressió si l’empara el feixisme, malgrat que siga contra els escriptors, els llibres, la lectura o l’escola. Aqueixa burrera espanyola contra el coneixement.

Com expliquen llibreteres i editores què va passar diumenge a la Plaça de l’Ajuntament de València i la fredor amb què es va permetre que els feixistes feren l’haca assegura com de desemparats som, els valencians, d’una burrera feixista que uns pocs han incorporat a la genètica espanyolista. Albardes i cabeçons, i ramals, per guiar-los, xa, però la impunitat explica i retrata la justícia espanyola, capaç de tancar algú per una piulada, en canvi d’atiar —amb el seu exemple dissortat— la violència contra la llibertat de pensament. Ells són diferents, sí, i feixistes.