Ulisses20

Una ministra espanyola diu que els militars estaven preparats per atacar Catalunya: literalment, per al que fes falta, ha dit. I s’ha quedat ampla, amb la complaença de l’heroïcitat: l’amenaça de la sang, contra gent pacífica i democràtica, per ella és com un triomf, només de pensar-ho. Aqueix és el nivell, l’estil: això ho ha confessat públicament després de l’arbitrarietat judicial d’ahir, del terror penal que representa que és tot plegat a l’estat: govern, parlament, justícia, policia, militars i, no ho oblidem, església. Aquest últims ja ho havien dit, que en sentir-te independentista no podies ser bon cristià…

L’amenaça militar és el màxim de diàleg que poden oferir, ells. La confrontació bèl·lica, contra homes i dones pacífics. Ací rau tota la seua democràcia, totes les idees i el màxim de filosofia. Ben concentrat: una pistola.

Això és: la caverna de la prehistòria és el màxim que poden arribar a ser, en el segle XXI, a espanya.

A partir d’ací, les idees i l’acció.

[…]

La justícia espanyola fa anys que ha perdut els papers. No plou de nou, avui ni ahir. Passa que ara el desficaci és més públic, i el terrorisme judicial que exerceixen no es pot amagar. Ni amb els mitjans amics, ni amb un estat policial, ni perdonant-los la mediocritat política: en connivència amb el govern corrupte del pp, el poder judicial a l’engrós ha declarat la guerra a la democràcia, a la imparcialitat i a l’honestedat dels homes. En canvi de lliurar corruptes, criminals i condemnats que són de vacances ple món, atempta contra homes i dones lliures sense mirament ni vergonya, .

Com diu el professor Llabrés, “em perdre la seguretat jurídica, vivim en el terror penal”. Ja no valen lleis, ni codis ni ètica, només la interpretació de ninots que passen per jutges o coses pitjors. Vet ací una espanya governada de feixistes, a la política i a la justícia: fanquistes contra la democràcia, contra els valors de la llibertat, contra el dret de pensar o expressar-se.

I per això Junqueres, Cuixart, Sànchez i Forn seran en presó, els dies que els franquistes decidesquen. Perquè no li valen apel·lacions, ni advocats, ni llibres de llei; només la merda que decideixen els cràpules a espanya, que de normal són empresaris com florentino, polítics com M.Rajoy, el rastre de dissortats que riuen, els bancs i les caixes que paguen i cobren i subvencionen aquesta festa feixista que governa la cofurna espanya.
Que volen tancar-nos?, ens tanquen. Que volen retallar-nos els pressupostos?, ens els retallen; que perden eleccions i no guanyen democràticament?, apliquen tribunals de terror per adreçar i afinar els resultats, la política, la vergonya. Que Europa diu que no n’hi ha premsa sincera?, que no n’hi ha independència judicial?, tant se val: espanya no té remei. Perquè ara mateix espanya és un niu de rates, entre polítics, jutges, empresaris i banquers, un niu que governa i arrossega tothom a la corrupció. Han declarat la guerra i busquen la confrontació, per justificar la seua resposta, que seria d’una violència sense límit. I la merda els supera i els continua donant rendibilitat.

I ara vénen reixos d’orient, amb el carbó de la justícia criminal…

[…]

Article d’Antoni Llabrés, professor titular de dret penal a la Universitat de València, publicat a l’AraBalears.

Intro. “En fer servir jo una paraula —digué en Gep Boterut amb un to de veu més aviat desdenyós—, vol dir exactament el que jo decidesc que digui, ni més ni pus. —La qüestió és si pots fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents —replicà n’Alícia. —La qüestió és saber qui mana; amb això n’hi ha prou —clogué la discussió en Gep Boterut” (A través del mirall i el que n’Alícia hi trobà, Lewis Carroll, 1871).

El principi de legalitat té el seu origen en la filosofia liberal de la Il·lustració i representa la materialització dels valors fonamentals que acompanyen l’ideal de l’estat de dret. En matèria penal sol expressar-se –en la formulació clàssica de Feuerbach– a través de l’aforisme ‘nullum crimen, nulla poena sine lege’. És a dir: no es pot castigar ningú per una conducta que no constitueixi delicte segons una llei anterior a la seva realització. I és que la noció de previsibilitat esdevé fonamental en aquest context: qualsevol ciutadà té el dret de poder calcular les conseqüències negatives que li puguin reportar els seus actes. Només així pot considerar-se servada la seguretat jurídica. I d’aquest principi, que és el més important d’entre els que limiten la potestat punitiva estatal (el ‘ius puniendi’), se’n deriva tant una exigència per al legislador (que haurà de fer el màxim esforç possible per a delimitar amb claredat i precisió què és delicte i què no ho és, deixant la discrecionalitat de l’intèrpret reduïda al mínim possible –manament de taxativitat–), com també per als jutges i tribunals (que no podran aplicar la llei penal a fets que no s’hi comprenen expressament, tot desbordant el seu tenor literal i estrafent-la de tal manera que n’acaben creant una altra de nova –prohibició d’analogia–).

En la causa per delicte de rebel·lió, entre més, contra els principals dirigents del procés independentista català, es fa servir un concepte inusitat de ‘violència’, que s’estendria fins i tot als casos en què es fa “ostentación de una fuerza y se muestra la disposición a usarla” (interlocutòria del Tribunal Suprem del 9 de novembre). Contra aquesta interpretació inacceptable, cal remarcar que la ‘violència’ de què es parla en l’article 472 del Codi penal (‘aquells que s’alcin ‘violentament’ i públicament’) només pot identificar-se amb una violència física contra les persones, i això perquè quan el legislador pretén incriminar la comissió de conductes per altres mitjans, com la intimidació (violència psíquica) o la força en les coses, ho fa expressament. És més, hi ha bones raons per considerar que, en la rebel·lió, hi ha de concórrer una violència de caràcter armat. En la sentència del Tribunal Constitucional 199/1987 s’afirma que “por definición, la rebelión se realiza por un grupo que tiene el propósito de uso ilegítimo de armas de guerra o explosivos, con una finalidad de producir la destrucción o eversión del orden constitucional”, i per aquesta raó es considera constitucional la parificació, a l’efecte de restricció de drets fonamentals, entre activitats terroristes i rebels i es justifica l’elevadíssim marc penològic que reben un i altre grup de delictes. I, sobretot i per reblar el clau, és imprescindible que la violència sigui real i efectiva, no merament potencial (“podrían haberse servido … de una eventual explosión social”): es respon penalment per allò que s’ha fet, no per allò que es pugui arribar a fer.

Doncs bé, si per alguna cosa s’ha caracteritzat el procés independentista ha estat per l’insòlit grau de civisme que han demostrat els milers de persones que s’han mobilitzat aquests darrers anys pels carrers i places de Catalunya. El Tribunal Suprem mateix consigna que en el document ‘EnfoCATs’, al qual atribueix un paper decisiu en els esdeveniments judicialitzats, s’expressava que “las movilizaciones públicas habían de ser siempre pacíficas”, i no té més remei que acceptar que “resulta evidente que el civismo acompañó a las decenas de miles de ciudadanos que se movilizaron ante los numerosos llamamientos públicos que recibieron”. Per això resulta inexplicable –llevat que es duguin les cucales rojigualdas posades– considerar que hi concorre la ‘violència’ pròpia del delicte de rebel·lió i que els encausats –principalment els que encara continuen en presó provisional– hi haurien realitzat “aportaciones directamente vinculadas a una explosión violenta” (interlocutòria del 4 de desembre).

Més d’un centenar de professors de Dret penal, pertanyents a gairebé la totalitat d’universitats de l’Estat i de posicions ideològiques i adscripcions nacionals diverses, ens hem manifestat públicament en contra d’aquesta interpretació del delicte de rebel·lió (a través del document ‘Legalidad penal y proceso independentista’, fàcilment accessible a les xarxes). Cap acadèmic de la disciplina –cap ni un–, en canvi, ha avalat l’extravagant comprensió de la figura delictiva que se sosté en aquest procediment. I així estam: quan s’esvaeix el consens al voltant del significat de les paraules de la llei, desapareix la seguretat jurídica, comença l’arbitrarietat i s’acaba sumit en el terror penal.

Final. “Deixau que el jurat pugui deliberar sobre el veredicte —digué el Rei per enèsima vegada aquell dia. —No, no: la condemna primer, després el veredicte! —protestà la Reina. —Quin doi, això de dictar primer la condemna! —replicà n’Alícia, tot cridant.—Tu calla! —l’escridassà la Reina, envermellint. —No em dóna la gana! —xisclà n’Alícia. —Que li tallin el cap! —digué la Reina, cridant tant com va poder” (‘N’Alícia en terra de meravelles’, Lewis Carroll, 1865).

I què fa la reina, vull dir espanya?, més feixisme, més feixisme contra la democràcia; feixisme contra les eleccions del 21 de desembre, contra la generalitat de dalt i la de baix, contra els homes honestos; més amenaces, més restriccions, més intervenció de les economies perquè espanya aplica la lliçó que millor coneix, que sembla l’única que sap fer, l’única amb la qual se sent tan còmoda; feixisme del gros contra regidors, contra els mestres, contra innocents, contra les economies, en canvi de perdonar corruptes, condemnats, borbons o polítics del pp que han saquejat espanya mateix.

—Que els tallen el cap! —clamaria M.Rajoy, Montoro o Zoido… I es quedarien amples, i tranquils, per continuar delinquint.

Post: aquesta versió d’Alícia en terra de meravelles és una traducció de Josep Carner, que és un doll de llengua, de cultura, de saviesa, d’aprendre…

Què ofereix espanya a catalunya?

Quines garanties li regalarà?

Què n’ha d’ensenyar, aquella, pobra?

Sí, sí, en repressió, en fracàs econòmic i en model de corrupció és única, a europa i al món. I n’hi ha impunitat total, si ets del 155! I de policia, en tenen… Uii, si en tenen! En tenen molta, molta policia contra el pacifisme, la llibertat i la consciència dels homes. Una policia contra els catalans, els grans, els joves, els xiquets, però també contra qualsevol que diga ai o democràcia. Tenen colps per a donar i vendre, per a fer sang, policia contra tothom que clame llibertat i siga vehement. La policia pròpia ja la tenen castigada, o l’usen per a rentar draps, o contra els catalans mateix si els cal i els és obedient…

Espanya també ens ofereix violència, violència gratuïta contra escoles, contra eleccions lliures, contra pobles indefensos, contra la pau tenen violència, a espanya: i colps, molts colps, i un monòleg permanent, no xerrar de res, de res que no interesse a espanya. I si TV3 vol explicar res, o informar de res que no interesse a espanya, ja tenen com callar-la, com tapar-la, com arribar a prohibir-la. A capgirar-la.

A espanya s’ha assecat la font, que no ratxa, que no n’hi ha caixa, ni panxa, ni vidriola…, on podem anar a robar a buidar a escurar, on que no estiguen completament arruïnats? El 155 ofereix els colps, les retallades i el lladrocini. Representen l’espanya una i dura, ací qui mana?, el fracàs en economia a tot l’estat, les retallades en salaris, en prestacions, en sanitat, en educació. Tenim el pitjor salari d’Europa? Els preus més cars en energia? Una banda aliada per robar, pp+psoe+cs, la moral, la dignitat i els diners: per enriquir les empreses dels gànsters, l’ïbex35, per no mirar, per compensar, per tornar favors.

La novetat de la figureta Lladró que es pensa que pensa afig mediocritat, a la intel·ligència zero. En canvi de posar, posar dreta amb una cara i unes idees contra l’escola, contra l’educació o contra la llengua, pobra, s’afigura que no es figura, que no és de l’extremista Lladró, o de Mercadona, o de La caixa, o ves a saber qui paga… Pobra jove, contra cultura i contra el coneixement, pobra… Tot plegat, ho guia un incapaç, M.Rajoy, que ha portat a la ruïna allò que ha tocat. La ruïna de la caixa pública, la ruïna moral, la ruïna ètica, la ruïna judicial.

Si en un país democràtic haguessen portat M.Rajoy davant la justícia, ens la bufa!, perquè espanya no és un país democràtic, que no l’és. I en l’empresa privada, M.Rajoy seria al carrer, per ruc. Per incapaç. Ara, si la política tocacampanes és espanyola, passa allò que deia MalcomX, aquella frase que fa paper i rebenta la ficció: “qualsevol idiota pot arribar a ser president d’espanya, això és veritablement el que passa, a amèrica i a espanya.

La banda del 155 és tristesa en canvi d’il·lusió, en canvi d’un país viu, ens porten la mort, el drama: contra un país que arribarà a ser el motor d’Europa, econòmic i moral.

A pendre pel sac feixistes i neofeixistes. Visca la república.

El PP ens ha portat el primer Nadal feixista en molts anys. Amb l’ajuda de PSOE i CS.

Els tres han aplicat el malparit 155; s’hi han atribuït, plegats, que poden fer i desfer a l’entoix del seu orgull franquista. Això és, empresonar, netejar, desinfectar o prohibir la llibertat. Vindran més barbaritats, que ja reciten sense vergonya frases de l’estil: “El PP i Rajoy han escapçat els partits polítics que els ha donat la gana, els partits que els molestaven, els partits contraris al feixisme, aquells que els guanyaven democràticament a Catalunya, una vegada i una altra.”

La conxorxa dels tres partits feixistes (PP, PSOE i C’s) han decidit la pena i els han adjudicat la presó, a líders de partits legals, democràtics i lliures. Tot plegat sense judici. Només amb la voluntat pròpia de les forces que representa una secta feixista que ordeix un vestit a mida.

Són tres partits que tenen coses en comú: pagats per l’ÍBEX35, corrupció a manta, campanyes ensucrades i deutes per dalt del cap amb els bancs, amb els quals tenen negocis contrapartida, compravenda, subrogació, hipoteques, subvencions, tot el que vulgueu pensar ho tenen, aquest tres amb els bancs.

Ara ens faran passar un Nadal feixista: disfressaran les ciutats, els pobles, els carrers, amb música d’ambient, llumets i figuretes de pessebre. Com si no passés res. Com si no n’hi hagués aquest colp a la democràcia, a la llibertat, aquest atac al pensament i a la intel·ligència.

Però nosaltres viurem contra el Nadal feixista que ells voldrien, resistirem en favor dels drets universals i la independència dels pobles. Continuarem treballant contra el feixisme que vol legalitzar el govern d’espanya —la justícia espanyola ja els perdona tots els crims—, no ens agenollarem ni per les nadales ni pels beats, ni per una església que ja clama en favor del corrent franquista —foc al clero!— i acusa que només seran bons cristians els qui voten el malparit 155. Ai, l’església s’apunta al 155 de nou, no escarmenta, no sap posar la galta, ni en sap de caritat, ni sembla que n’aprén gaire de la torpesa del passat. L’església que governa, suposem, que n’hi ha una altra, n’ha d’ahver una altra… Però mentre aquesta altra no diu res, foc al clero i plantem vinya contra el Nadal feixista que ens volen fer empassar. Com deia Estellés, nosaltres ens mantindrem fidels al servei d’aquest poble.

(a València resistim sense cap televisió en favor de la democràcia)

Una llibreta dels comptes del tresorer d’una organització criminal amb tot de noms, pagaments, dates, quantitats, anotacions al marge… Un quadern francés, un cahier, o un quadern Rubio de matemàtica o de cal·ligrafia, no seria tan clar ni tan evident. Aquesta penyora fóra un regal per a qualsevol jutge, o advocat, o fiscal… És una prova de molt de valor, una prova física, de la cronologia dels pagaments, del frau d’anys, de la corrupció dia a dia. Una declaració com cal, com voldria qualsevol investigador, un jurista, un home de lleis, un professor de dret, el mateix Dan Brawn o Mario Puzzo.
Ca, romanços. Ni això no ha servit. Res de res. Aigua en cistella. No li val, diu un jutge cosí germà de M.Rajoy, o un jutge cosí segon, o un jutge cunyat de la dona, o un jutge sogre del ministre, o un jutge gendre de la dona, o la dona mateix del jutge, o el fill del jutge. No. No serveix de prova perquè és massa evident, massa; i això no, per ací, no. D’evidències ens en sobren, als jutges. Voler voler, no saben què volen…
Als Intochables d’Elliot Ness, el comptable era la peça clau, la pedra sobra la qual edificarien l’acusació. Calia salvar-lo. Protegir-lo. Ai, aquella escena de l’estació Central. La recordeu? Però allò, ho hem dit, és Hollywood. No compta. No li val. Açò és espanya, que supera qualsevol ficció, qualsevol, de got i ganivet o de terror. Espanya ho supera tot. Aquest feixisme de viu en viu de mariano, de soraya, d’arrimaes, d’iceta, de freixenet o la caixa, aquesta ficció judicial en catalunya, en la llibertat, en la democràcia… Ací el nivell de realitat és tan alt que no n’hi ha ficció possible.

Un jutge avisa can PP que la policia vindrà a regirar la seu central. Un cap de la policia avisa la policia al seu servei que no cal agafar un cotxe gaire ràpid, un que no haja passat la ITV serà suficient, que ha de tenir temps per avisar-los, a can PP, que ells vindran a regirar. El sots-policia telefona un diari amic, un dels múltiples diaris amics de la ciutat perquè preparen la notícia que, en unes hores, la policia regirarà la seu central del PP, perquè vegen que ací som tots iguals, tots sense excepció. Un altre intendent de la policia telefona a soraya SS, per comunicar-li que no poden esperar-se més, que en unes hores arribarà un furgó de la policia per regirar la seu del PP i, en concret, diu que s’emportaran uns ordinadors portàtils. Que faran unes quantes voltes, perquè en aquell moment n’hi ha molt de trànsit a la ciutat, i passaran per l’M30, per l’M40, i després ja hauran de fer cap a la seu del PP, si és que poden arribar-hi.
A can PP telefonen a la pizzeria i a la farmàcia, també telefonen als mateixos diaris, per comunicar-los que un cotxe policial va de camí a regirar-los la seu. Que ells són com els altres, que volen el mateix tracte. Que no s’amaguen, si són el PP.
Per l’altra línia del despatx principal telefonen a movistar, a Apple, a Microsoft, perquè envien tècnics informàtics especialitzats en discs durs d’ordinadors portàtils. N’arriben més de cent tècnics, militants del partit, voluntaris, cracs, haquers, una mobilització tècnica com no s’havia vist. Arriben en taxi, en autobús, en bicicleta, a peu n’arriben, en metro… Però el furgó policial encara és per l’M30. No n’hi ha pressa. Després d’unes hores, algú envia Paco Telefunken amb un martell, un mall i una picola de l’obra del seu germà que és obrer a Carcaixent. Paco venia de València, però el furgó policial encara és a l’M40 quan ell arriba amb l’AVE. Després d’unes quantes hores de martellades, la feina feta i netes les ditades o empremtes, arriba la policia judicial.

—Som la policia judicial i venim a per uns ordinadors portàtils, supose que ja saben que han tingut el temps justet de…
En uns dies, els ordinadors són al jutjat, algú diu que han provat d’esborrar-los, com?, s’exclamen a can pp, impossible!, qui ho pot haver fet? A la setmana arriba el furgó policial, el primer que havia eixit de la comissaria en aquella direcció, s’excusen que el trànsit i els peatges els han entorpit, que no trobaven la seu del pp: —venim a per uns ordinadors!

Un cap de “la policia no és tonta” es presenta al Congreso, s’adreça als diputats, a tots, la sorpresa és que els del pp són de fira comprant ordinadors portàtils nous, perquè els vells sembla que ja no serveixen, però el de la policia diu que ell és cap de la investigació sobre el frau del pp: la idea principal que amolla és una conclusió: la conclusió a la qual han arribat ell i el seu equip d’investigadors és que “El PP no és un partit net, que és una associació criminal organitzada per delinquir”

Els del PP s’estan ara practicant a la seu amb els ordinadors nous, posant-los a prova de jutges, de policia, de martells. Casualment, cap jutge, cap jutge de la península ibèrica, no escoltava aquell policia malparit que havia fet aquella declaració. El fiscal tenia mal de panxa. El fiscal de guàrdia també tenia mal de panxa. El fiscal de reserva del de guàrdia havia mort d’un mal de panxa feia dos dies. Casualment. Ningú no havia recollit aquell avís “d’organització criminal per delinquir”. Durant uns quants anys, la criminalitat no sabem si correspon al PP, als jutges, a la policia, a la premsa amiga del PP, a Microsoft, a l’herència franquista, a l’escola, als mestres…

Iceta, Borell, albiol, arrimaes, la víbora SS, m.rajoy, de segur que ja han encés l’arbre de Nadal a casa… Per què hauríem de suposar que són intocables, el PP?

Anit la plaça el País Valencià, a Picanya, va patir l’agressió feixista d’una colla d’intolerants. Anònims i covards. La pedra d’aquesta plaça és de les poques que conserva el nom original de País València, dels pocs pobles que en conserven la toponímia noble. El primer Consell valencià, després de la mort del dictador, va obrir la via democràtica al nostre país, i Picanya va ser el primer poble a demanar l’autonomia per l’article 151, quan era president de la Generalitat el MH Josep Lluís Albinyana, i per això va rebre Picanya el sobrenom d’honorable vila.
En retrocedir els Consells successius als atacs de la caverna política i mediàtica, la batalla de València, d’aquella espanya intolerant que encara ara torna a cuejar, Picanya es va mantenir fidel a la identitat, a la llengua, al nom del país i a la valencianització de places i carrers. Governada des d’aleshores pel pspv, ves si duen anys a l’ajuntament, han fet una aposta per la gestió, l’educació i l’atenció.
Però anit una colla de vàndals va dir que n’hi havia prou de convivència, que no en tenen prou amb els insults i les amenaces, que l’agressió també els eixirà gratuïta, diuen, si la veda feixista va barata, a preu de saldo.
El suport del psoe, i del pspv, al 155 de M.Rajoy —el pp de Bárcenas, Rato, Camps i la fórmula1, Fabra i l’aeroport de Castelló, Olivas i Bancaixa, les beates, l’aznar i la còrrua… Tota aquesta rastrera de polítics corruptes possibiliten l’agressió, si regna tanta impunitat i una amenaça directa a la democràcia.

—Per què portes un llaç groc, mestre?, em demanen a l’escola.

Perquè n’hi ha que són en presó per defensar els drets universals aprovats a l’ONU el 1948. A València i a espanya, encara vivim amenaçats, per violents i feixistes. I la democràcia ací ja no val un xavo. Per això, porte el llaç groc.

El pp és el partit polític més corrupte d’Europa. En canvi, encara és un partit legal a Espanya.
I a Europa?, com és que a Europa tampoc no els passa res, si ha sigut denunciat i multat diverses vegades per la pròpia Unió Europea, aquest partit, el PP? No en tenien prou amb els estudis internacionals, que l’acusen de partit de delinqüents? No? El partit ha sigut capaç de regalar premis a responsables europeus en canvi de sabó i agraïments verbals. No és prevaricació, això, en canvi de sabó i roba neta? Increïble i intocable.

Si un ciclista comet frau en dopar-se, ho paga internacionalment. No pot córrer enlloc, fins que no pena el càstig. Un atleta, un esportista… Ho paga car. Fins i tot una persona corrent, paga cara la delinqüència. En canvi, aquest partit, el PP, acusat d’això i d’allò, encausat multitud de vegades, amb tota l’escala de càrrecs possible imputada, des del president a l’ultim mono de la fila, ministres, regidors, alcaldes, diputats, parlamentaris…, tothom, tots els càrrecs que vulgueu afegir, són vius. Intocables.

Potser que havien negociat amb la justícia, abans de cometre els crims? Potser que sabien que no els passaria res? Si molts dels jutges són d’herència franquista, molts altres són família directa i uns altres han fet cursos i carrera a can pp… Què volíeu? Que ja van tenir la previsió de preparar una justícia afinada. I uns mitjans compensats. I una banca que els perdona, en canvi que els paguen les pèrdues amb diners públics, els nostres diners. I les grans empreses espanyoles, entrenades en robatoris grossos, poden tenir via lliure, en canvi que després els donen diners per a les campanyes, molts diners… Una carnaval de pp’s, jutges, banquers, empresaris, monarques, virreis, militars i bisbes, ahh els bisbes, diuen que si no ets del pp o similar no pots ser catòlic; sí, molt bona aquesta.

Malgrat un ferit o un lesionat, els del pp semblen intocables. Els intocables franquistes de l’espanya de sempre. No els podem comparar als Intouchables d’Elliot Ness perquè aquells eren en una pel·lícula i, justament, lluitaven contra la corrupció. El contrari que el pp, que és una realitat que no només ha negociat com corrompre l’estat sencer, amb còmplices i suports de tota mena, hooligans feixistes, sinó que ha afaiçonat lleis i interpretacions de la justícia per eixir-ne polit de manta delictes. I alhora fer-se ric. Sense fer-se rics el joc no era complet.

Ací els tenim, el pp, el partit complet, decidint, governant, robant, buidant les pensions, jugant-se el futur de milions de persones, corrompent la democràcia… Perquè són intocables. Però ho són, realment?

En aplicar el 155, el pp va despullar-se davant el món per ensenyar l’essència franquista sobre la qual governa, fa política, economia de corrupció o atempta contra la declaració universal de drets aprovada per l’ONU. Des del fracàs (ha portat l’estat a la ruïna), la seua filosofia permet la revenja, la xenofòbia i la injustícia, social i política.

El 155 és l’excusa administrativa: el pp va envair la República catalana amb milers de policies, després va segrestar-ne el govern legal —va empresonar-ne una part— i ha començat a fer neteja de les institucions i de l’economia catalana. Ara pretén atacar l’escola i TV3. De fet ja ho fa, a través dels mitjans espanyols, i a través dels jutjats espanyols: prepara tot de querelles amb l’excusa que Catalunya no diu o no fa allò que diu el pp. I el pp convenç fiscals i jutges que això és un delicte que atempta contra espanya, no dir o fer allò que diu el pp.
Per legalitzar el colp d’estat, el pp es va inventar la imposició d’unes eleccions, a les quals es van apuntar els llepons psoe i c’s, amb l’objectiu d’arribar a governar el territori envaït. Incapaços de guanyar-lo en democràcia, la banda del 155 va decidir d’empresonar els líders dels partits contrincants, són en presó o a l’exili. Només així, la banda veu alguna possibilitat real de governar Catalunya i tornar-la al provincianisme espanyol. De fet, la banda del 155 (iceta, arrimaes i els franquistes del pp), riu i balla en campanya com si el 21 de desembre n’hi hagués unes eleccions democràtiques, o no n’hi hagués repressió, censura, amenaça, presoners polítics i gent a l’exili, sota l’amenaça de l’arbitrarietat judicial.

No tenim sinó una majoria de mitjans deshonestos, que atien i fan publicitat d’aquesta impunitat espanyola contra la democràcia, com en temps franquistes. El patetisme de la banda 155 voldria convertir aquest no viure ‘antidemocràtic’ en normalitat, amb l’ajuda de col·laboracionistes que es venen l’ànima. N’hi ha milers de Barberà, Colaus, Icetes…, que prefereixen tenir contenta espanya, la Caixa o el Sabadell, que no defensar la democràcia. Que es debaten entre posar la família als pessebres o viure amb dignitat.

Vostés ja saben què espanya no significa democràcia. Trien.

El professor Ordine diu que, amb les ciutats invisibles, Italo Calvino va fer un llibre per explicar el món, una visió del món a través d’un diàleg entre Marco Polo i Kublai Khan, l’emperador xinés. Sobre els viatges de Marco Polo, també podríem explicar el món enllà del món, amb la idea que n’hi ha més món enllà del nas occidental. Però ara no és el cas de fer un viatge tan llarg. Preferesc el tema de les ciutats, sobretot perquè València és un país de ciutats mitjanes i petites, més que no pobles grans, a través de les quals els valencians també expliquem i ens expliquem el món. El conjunt d’aquestes ciutats mitjanes és brillant, malgrat que el país que conformen, n’hi ha que el voldrien invisible. Malmés i aterrat. Potser que no són ciutats belles, com ho són les petites ciutats franceses del nord, que les nostres ciutats reconstruïdes, de vegades poc pensades, fins i tot malpensades a partir dels pobles…, són què són, lluny d’allò que representaven quan eren pobles. Entre aquest garbuix de ciutats, que voldrien refer el país, ni València ni el conjunt de pobles i/o ciutats, no han sabut exercir o representar-nos, ni escampar el país com mereix. Aquesta València que sembla invisible, sense horitzó, sense identitat, entre ser i no ser valenciana, es deixa agafar de la pitrera per caure submisa en mans del govern d’espanya. Allà no cap una altra manera d’entendre el món,  amos i senyors contra vassalls i súbdits, s’enfaden si pretens d’explicar-los que entre el blanc i el negre, l’espectre ves si és ample, que no ho entenen. I en aquest no fotem tan valencià, ha deixat València extraviada.

El menistre Montoro se’n burla dels valencians, ens diu ploricons, molls, tocacollons… M.Rajoy diu que València no li fa paper, si no el vota a ell personalment; si fa no fa com a la resta de polítics espanyols: València i les ciutats, i el país, som un zero a l’esquena i a la panxa d’espanya, i només tenim un camí per escapar-nos. Que una majoria de valencians se n’adonen que, amb espanya, perdem. Amb ells, València és inviable a curt termini, i el país sencer. Creure que mai canviaran res, per equilibrar la injustícia, és inútil. Ells no canviaran.

Per què ens ha tocat rebre?, perquè encara perdura Almansa. La relació amo-vassall encara paga el decret de Nova Planta. I per si encara no n’hi havia prou, arriba el feixisme del 155 ordit contra la perifèria: contra tota la perifèria sense excepció. La Meseta tracta qui no són com ells amb mà de ferro: som esclaus i paguem els vicis, i els seus vicis cars han buidat les reserves i la possible justícia a curt termini: tornar als valencians allò que ens han robat durant anys.

Marco Polo va escampar la mirada per buscar més món, enllà del nas occidental. Els valencians potser també caldria que cercàrem més món, enllà d’espanya. Lluny de la Meseta. Perquè ells no canviaran. Però els valencians, sí.

Aquesta València invisible canviarà quan una majoria de valencians ho decidim.

Els valencians ens caguem en tot. Ens caguem en l’ou, en la mar, en la figa sa tia, en la merda ens caguem, en ta mare, en ton pare, en l’hòstiaputa, en la puta sola, no parem de cagar i cagar-nos en lo món i en tothom. Però l’acció no passa d’una expressió barroera, desafortunada, irreverent. Malgrat que n’hi ha molts homes d’església, i sobretot beates, els valencians som irreverents en la seua majoria. Encara que n’hi ha més homes de processó, de fer veure què, d’ensenyar davant els altres, que no d’església tancada, sobretot perquè allà dins allò no llueix, i els homes van a lluir. I aquest cúmul de paraulades també té un perquè, segurament.

D’acord que som barroers i malparlats. Ja us he explicat que un oncle meu no deia cinc paraules sense que quatre foren talls de ganivet, adobats amb una traça de mestre d’aixa, orfebre de la paraula ajustada a la caguera. Però darrere no venia mala intenció, ni mala jeia, al contrari, era la seua manera d’expressar-se al bar, a casa, amb els fills, a la feina… Potser que no en sabia més, ell.

Diumenge uns milers de valencians van rebre el Barça a Mestalla, amb crits que no tenien a veure amb això que explique. Ací a València, abans i, supose que durant el partit, els cants contra Catalunya sí que tenien mala fel, una intenció feridora d’escarni que pretenia de fer mal a consciència. Si el Nas panoc de Zoido vol trobar odi en una acció contra els homes, ací té un model i milers d’exemples on agafar-s’hi. I trobe que no n’hi ha a Europa un altre exemple més insolent, més xenòfob, més public, més repetidament vergonyant i malsà, que aquest de València quan ens visiten els futbolistes del Barcelona any rere any.

D’on trauen aquest odi visceral, primitiu, feixista fins a l’agressió que voldria fer sang, aquest joves que insulten amb aquella força que els naix de dins? Joves, milers de joves, i de no tan joves, suposem que estudiants en la seua majoria, universitaris fins i tot, o ves a saber si professors, o mestres, o quina cosa…, bé que han de tenir una professió, o estudis (malgrat que com diu el professor Cotarelo, el suport a les forces del pp i de l’espanyolisme extrem, els de la violència i l’agressió, són en la seua majoria analfabets, gent amb pocs estudis).

Jo els imagine fins i tot pares, pares d’escola, que hauran dinat paella diumenge, o arròs amb fesols i naps, o all-i-pebre, no ho sé, amb la família, i unes hores després, atonyinant verbalment uns jugadors, l’afecció rival, i un país sencer, amb aquells insults de pensar en la mare dels futbolistes, en la mare dels afeccionats, en la mare de tot un país… i traient tanta ràbia de dins l’estómac que arribe a les cordes vocals per pronunciar: puta, puta, puta, puta, puta, cent vegades seguides, puta, puta, puta, amb Catalunya a dins, endins, com una bèstia desbocada, ferida i acorralada faria: puta, puta, puta, puta…

És veritat que el futbol trau el pitjor de molts afeccionats, el pitjor. Els retrata l’esperit. Perden els estreps, les casetes, les formes. Però n’hi ha pocs exemples, si n’hi ha cap, com el de València. Amb el rerefons de la batalla dels anys setanta, l’odi d’uns quants milers contra la identitat catalana, contra la seua organització, contra la sòlida economia i la sòbria personalitat, convida a una certa enveja, però d’ací a demanar l’agressió, l’escarni, la violació de tot un país amb aquell clam “Puta Catalunya”, n’hi ha un abisme que atempta contra els drets universals, la dignitat i el respecte dels catalans i dels valencians. També dels valencians no-orangutans.

L’alarma fa saltar una deficiència anímica, personal i de caràcter en els valencians que diumenge eren a Mestalla. Molls, fluixos, i potser d’una intel·ligència menor de la que es vanten uns quants. I no és prou un article, una opinió, una denúncia. No. Ací el club, el València Club de Futbol, l’Ajuntament, la Generalitat, ha de prendre mesures severes contra aquests milers. Ací els polítics han de dir prou, i la justícia, i els mitjans. Però sembla que, contra Catalunya, tot li val, ara i abans: l’insult, l’amenaça, l’agressió, el feixisme pur i dur, fins i tot atemptar contra els drets humans bàsics. Espanya i València permeten a aquests consentits impresentables saltar-se lleis i drets democràtics. Atemptar contra la dignitat i ser campions de l’estupidesa.

És el nivell, però no ho podem deixar passar. No, si creguem que l’ésser humà té la raó, la consciència, l’empoderament del coneixement, en general. Malgrat que a València, quan ens visiten, l’analfabetisme s’ensenyoreix de places i carrers dins i fora d’un estadi de futbol. I després, la complicitat. Tothom a jugar a futbol com si res, o a veure jugar a futbol com si res no hagués passat. El públic, els directius, els futbolistes, el club, els mitjans, els periodistes, com si el clam feixista formés part de l’adn valencià, per culpa de l’estupidesa humana davant tanta impunitat.

Aleshores recorde aquell gest de Guus Hidding, i trobe que encara n’hi ha homes, o n’hi havia, capaços de fer reeixir la intel·ligència.

La meua sogra arriba casa sense respirar, que panteixa. Ve amb pijama i bata. Com pot, ens explica que s’ha presentat la policia municipal a sa casa, dient-li que ha de ser l’endemà de matí al jutjat de primera instància Número 5 de Llíria, el Camp de Túria. Sembla que li han furtat un grapat de taronges i han agafat els lladres, per això cal anar a judici. Ella no condueix, ni té el cap clar per agafar un parell de metros que peguen la volta al país. Així que escric un parell de wassaps a l’escola per averiguar si em podran lliurar unes hores, l’endemà de matí, i m’oferesc a acompanyar-la a Llíria, en canvi de saber que en traurem una llufa de tot plegat.

De bon matí ens presentem als jutjats, pugem a la tercera planta, on n’hi ha el Núm. 5, i ja veiem en obrir-se la porta de l’ascensor que aquell espai té vida. N’hi ha una gentada asseguda en terra, per l’escala, dreta. Les cadires, no cal dir-ho, són insuficients. Sort que en aquell moment avisen que un dels plets s’ajorna per no sé quina cosa i n’hi ha tres amb privilegi de cadira que se’n van rondinant. Aprofite per dir a la meua sogra que sega mentre jo demanaré què cal fer, un colp allà. Entre en un despatx amb uns quants funcionaris i unes quantes taules que amunteguen metres de papers i carpetes.

—Ah, vosté ve per l’assumpte de les taronges, espere’s ací fora, nosaltres l’avisarem.

En aquella saleta on en som més de vint-i-cinc, van i vénen advocats que busquen els clients, xarren uns minuts i se’n van, tornen, xarren uns altres minuts, se’n van, n’hi ha individus que parlen tan fort que tothom sabem com és al seua vida, els problemes que té, que ell és bona persona, vaig endevinant que allà som junts víctimes i botxins, de fet —la meua sogra m’ho confirmarà després— s’està asseguda entre una dona morena, de cabell llarg, entre seixanta-setanta anys, i un jove que sembla el fill, uns quaranta anys, tret del pantaló de xandall passaria per un home madur ben vestit, n’hi ha un altre dret que de vegades xarra amb ell: “ja suposava que eren els qui m’havien robat les taronges”.

Una hora i mitja després de l’hora convinguda, ix una funcionària —després comprovarem que fa de secretària del jutge que atén el Núm.5— i demana per uns quants noms, entre més el de la meua sogra, dos agents de la policia municipal de Bétera, que s’estaven xarrant tota l’estona tan fluixet que no enteníem res. Apame que ja ho tenim tot: els lladres, els policies que els van enxampar, la propietària de les taronges abans que foren robades, i l’home que acompanya la sogra, que farà de públic. Vint minuts després ens criden un altre colp i em veure la cara de la funcionària, li dic que jo acompanye la meua sogra, que no està per gaires festes, però ella em diu que d’acord, que faré de públic, però compte d’obrir la boca.

D’acord, que trigaré poc a obrir la boca. Entrem en una saleta que representa que és el jutjat, malgrat que passaria per una sagristia, pels bancs, per com d’atapeït sembla tot, per l’aire decadent. El jutge diu bon dia i repassa els noms en veu alta —no sé perquè si ja li havien lliurat els documents identificatius—, diu el nom de la meua sogra, Amparo Asensi Calvo?, i amolla la primera pregunta:

—Usted quiere continuar con este juicio?

Fotre!, la primera pregunta de poc no deixa morta la meua sogra, a mi em passa que tampoc no hagués sabut què dir. A veure, nosaltres no havíem convocat res, érem allà per un requeriment, i ara ens demanen si volem continuar allò?, sense epxlicar-nos res, sense indicar-nos ase ni bèstia…, però ací què passa?

La meua sogra em mira, no sap què dir. Sort que el jutge diu ara: —usted sabe por què està aquí?

—Perquè anit la policia em va dir que vingués.

—Però usted quiere que se le repare el daño?

Jo ja estic amb els ulls a quadres, aguantant-me de no caure en desacatament, però aquesta és la justícia, i el nivell. I per això paguem els impostos que ens roba espanya, i després ens retorna la misèria en aquestes infrastructures de fireta, i una intel·ligència que cabria en un paquet de cigarrets. Un d’aquest estil també podria enviar-nos a la presó si sabé què pensem, de l’estat, del nostre país, de la llibertat… És el nivell Zoido. O Massa. O M.Rajoy

—Levantese i acerquese al micro!

La meua sogra s’alça, no veu el peu del micròfon ni el micròfon, passa de llarg, i s’acosta a la taula del jutge. Sí, ella ha vist un micròfon amb una llum blaueta davant el jutge

—No, no, este no, el que tiene enfrente.

Jo ja m’havia alçat, havia agafat la meua sogra, l’havia feta retrocedir, i ja la posava davant el micròfon de peu.

—Amparo, usted ha dado permiso a estos señores para que le cojan la naranja?

La meua sogra es mira aquells homes, els mateixos que tenia asseguts durant una hora i mitja al seu costat, que ella ja suposava que li havien pispat la taronja, una varietat que fins el mes de febrer no serà prou bona, que no sabem qui comprarà de tan verda i amarga, qui provoca que la puguen robar. Ella nega que hagués donat permís a ningú per collir res. I sense que passe res més d’interessant la fan seure. El jutge fa alçar un per uns els tres protagonistes del lladrocini que el jutge considera falta lleu, els demana si treballen, si tenen cap ajut o subvenció o subsidi. L’un espera la pensió, diu, l’altre diu que té un ajut de 420 euros per mantenir la família, i l’altre no té res de res, perquè ja se li ha acabat aquell subsidi. La dona no és a la sala. Cal dir que el jutge ha donat la paraula a la fiscal, que els ha demanat si reconeixen que han robat. Ho reconeixen tots tres. I diu que no farà més preguntes. Xa, no els demana que fan amb les taronges, quan les furten, qui els les compra, on, a quin preu, com és que poden vendre taronja robada, i com és que no entenen ni idea de taronja i de taronges, si en furten que és verda i no valdrà ni per les ovelles… No els pregunta res més, ella. En deu minuts, el jutge diu que dictarà sentència, que l’escolten. A cadascun dels homes els imposa una multa mensual, a raó de quatre euros dia, un total de 120 euros que aniran a parar a la hisenda espanyola. A la meua sogra sentencia, dictamina una compensació de 79 amb 50 euros (no sabem d’on ha tret l’home el càlcul), qui li ha dictat el preu, o si aqueixa compensació paga el destorb del dia, l’ensortit de la meua sogra, el viatge a Llíria, la substitució a l’escola o ves saber, què. El jutge demana a cadascú si estan d’acord amb la sentencià, i la meua sogra em mira, però el jutge diu que no puc parlar… I baixet voldria dir, enfiteu-vos els setanta-nou i no mos torneu a fer perdre el temps carallots, però vosté, sinyor jutge, hauria d’explicar-nos què vol dir sí i què vol dir no, abans de respondre res…  Quan comencem a eixir, l’home més vell que sembla el pare dels altres dos, s’acosta al micròfon de peu per dir que si volem recuperar la taronja, és a la cooperativa… Em gire i li dic que si no saben ni què cullen, què caram em recomana, el jutge em diu que calle i la secretària ja s’ha llevat d’un salt per fer-mos fora, potser perquè ha vist que ja no aguante callar-me, i vés a saber si volia evitar-me que em multaren.

És en el segon robatori que patim enguany. Quan arribe al camp la destrossa és de caure de tos. No sé quants viatges havien fet aquells homes. No els ho havien preguntat. Però no ens han compensat ni el 5% del desastre. És el que n’hi ha, xa, perquè espanya continue robant-nos. I la justícia. I l’aparença d’un estat de dret… Mentre milers de policies i GC són a Catalunya perseguint la llibertat, el camp valencià el cuidarà la figa sa tia.

Ai, no, que no podem fer cants en favor de l’odi contra espanya…

El PP amenaça TV3. Assegura que no és tan plural com TVE, que ha de ser l’hòstia de plural, diversa i objectiva, i per això enviarà un comissari coronel militar encarregat de decidir què i com s’ha de fer i dir la informació segons li interessa al PP. Perquè aleshores, si ells diuen que els convé, ja serà completament plural. Invasió1

Un policia encarregat de la investigació denuncia que el PP cobrava, que Rajoy cobrava, que els polítics del pp i del govern cobraven, tothom cobrava diner negre. No una ni dues vegades, durant mesos i anys. Eren diners públics, de tothom, de l’escola, de la sanitat, dels serveis, dels bombers, de la desocupació, de la investigació, de la universitat. Els del PP els robaven i els posaven en sobres, milions d’euros, després apuntaven en una llibreta a qui li enviaven mil, dos mil, cent mil euros… N’hi ha tots els noms importants del pp dels últims vint anys. Però com si plogués. Una altra part dels diners que robaven, cada dia, cada setmana, els enviaven a comptes a l’estranger. Com si plogués més encara.

El PP intervé els comptes de l’Ajuntament de Madrit! Oh, la la! El PP necessita diners, i necessita pagar favors, i jutges que durant anys han sigut incapaços de decidir, de posar mesures, de frenar l’orgia. Prèviament, el PP ja havia intervingut el País València. I Catalunya. Però el refillet Junckers diu que no és suficient motiu per creure que el PP se salta el dret del ciutadans, la democràcia, malgrat que empresonen arbitràriament un govern, i tanquen un parlament democràtic. O intervinguen ajuntaments, o parlaments. No. Ací, segons Junckers, fa cent anys que ningú no se salta l’estat, ni el dret d’ell de passar-se allò que mos passe pel forat del cul. Invasió2

Arriben els invasors a Catalunya. Entren en palaus, en els comptes que els interessa robar, en les institucions, assalten la democràcia. Són personatges estrets del terror, amb americana, gavardina, bossa al muscle, són el PP, a poc que els grates la pell els traus l’escama: corrupció i dictadura. Invasió3

El govern espanyol ordena atacar les lleis valencianes, les lleis catalanes no li cal atacar-les més, les ha fulminades amb un colp policial, amb l’ajuda del PSC, que són uns monicots que n’hi ha al museu de cera: el pp ha liquidat el govern legal de Catalunya, el Parlament votat democràticament, i amenaça ara amb el patrimoni particular dels catalans: el govern espanyol és un cau de lladres que ha legalitzat el robatori. Rieu-vos de la màfia. Però Junckers diu que no, de cap manera. Invasió4

La permissivitat feixista fa feredat els últims mesos: l’extrema dreta, entre els quals n’hi ha policies i guàrdies civils, organitzen violències i agressions amb el nom d’aquella bandera. No n’hi ha concentració o crida que no acabe amb violència, ferits i destrosses al patrimoni. Insulten, escampen l’odi, fan munt i tumult, escupen, trauen el braç, el puny, canten i criden proclames feixistes en favor de la vergonya humana. Però la justícia espanyola, lamela, el fiscal, els tribunals perduts i la justícia que el vent s’endugué, no hi veuen cap indici, cap ni un, que atempte contra els drets humans, o que incite al desordre, o contra la pau del carrer.

Uns altres jutges, d’un altre vent que s’endugué la vena als ulls de la justícia, es dediquen a restaurar els noms del carrers franquistes a València i a Alacant. Tornen noms de militars i assassins i torturadors. Però Junckers diu que no, que exalçar el nom d’aquells criminals no va en contra del dret dels homes justos. Invasió5

Els jutges espanols persegueixen l’escola: acacen els mestres que fan debats, diàlegs, o gosen escriure a la pissarra paraules com democràcia, llibertat, república catalana, fins i tot si diuen Puigdemont… Per contrarestar l’orgia, el carnaval de l’espanya falangista i pepera (per cert, un fracàs econòmic d’ordre mundial), jo he posat a la meua classe una foto del conseller d’educació, Vicent Marzà. Ves, perquè m’ha donat la gana. Més fort encara: si fes classe en una escola de la República, avui tindria la fotografia del president a la meua aula. I tant que sí!

Per molts anys, valencians!

[ja tenim al sac la primera dotzena de jorns de la república]

«Tota restricció en la llibertat de conducta de qualsevol dels seus membres […] lleva a l’espècie un grau inestimable de riquesa.» JS Mill

Qualsevol forma d’opressió i esclavitud pot frenar el desenvolupament cultural i econòmic de la societat… Nuccio Ordine

Tercera setmana de República: oh europa!

Si l’acció de privació de llibertat és contra homes honestos, l’operatiu que ha decidit l’ordre de tancament és una organització criminal, i cada membre que hi pertany voluntàriament és còmplice i haurà de penar la culpa per fer ús de males arts. No s’entendria una vida normal, un dilluns després del diumenge, anar a la feina i fer com si no passés res; acotar el cap i dinar com ni no passés res, pujar a classe de nou i ensenyar matemàtica com si no passés res. No s’entendria.

Mestres, infermers, administratius, llauradors, funcionaris…

No s’entén que siguem governats per una banda de criminals, cada dia que passa, i vivim com si res. Cal dir-ho alt i clar: denunciem el govern criminal del PP i els seus col·laboradors. Els militants que els donen suport, les institucions a les quals s’aferren, tot i tothom que els fa suport amb aqueixa complicitat. Funcionaris podrits, tribunals podrits, mitjans podrits… Denunciem els partits que donen suport als criminals, els jutges, els fiscals, per complicitat i conxorxa, perquè són responsables que, cada minut que passa, homes i dones siguen en presó.

Transportistes, venedors, comerciants, arquitectes, electricistes, obrers…

La complicitat contra la manca de llibertat, contra els principis bàsics que són a la declaració de drets humans: “ningú no pot ser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament”. Aquest viure servil atempta contra la vida normal de cada valencià. I els valencians encara no ens n’adonem. Després acabem la feina i tornem a casa, i potser que preparem el sopar, o ens preparem per acabar el dia, o per anar a dormir, com si no passés res… Ahir, o despús-ahir, o divendres passat, el govern espanyol va decidir atacar el govern valencià, de colp i de nou, un govern valencià que pretenia ajudar els més desvalguts amb dues lleis valencianes. Ací espanya també vol aplicar-nos el 155, amb coordinació amb el PSPV?, ací encara sense empresonar ningú, però no pot ser que no passe res, que vivim com si res la vergonya, que no ens defensem de l’agressió, de la violació de drets que practica el PP.

músics, actors, artistes, escriptors, tramviaires…

Que no podem viure cada dia com si no passés res… Que cal ser més decidits, valencians, i deixar d’esser molls, muts i ximples. Que tenim el pitjor finançament, el pitjor de l’estat, per voluntat del govern espanyol del PP… I una majoria de nosaltres, com si no passés res. Encara.

Els més creatius pensareu què i com cal actuar davant el colp feixista d’espanya contra la democràcia. A Catalunya n’hi ha presos polítics, a València una ruïna. Cal una desobediència cívica i intel·ligent, que obligue espanya a acatar els drets humans. Els drets, sinyors!

Espanya atempta contra la declaració de drets de 1948, contra la carta de l’ONU i contra la democràcia europea. Fa anys que ho fa que no ho pot amagar. Ara és contra el parlament de Catalunya i contra els milions de votants d’un govern elegit democràticament. Ha enviat la policia i els criminals del seu partit a envair i usurpar il·legalment un altre país. Agressions, robatori, discriminació, manca de drets… Ha empresonat mig govern, homes i dones demòcrates de gran solidesa. De conviccions i de paraula. Van dir que farien això, els van votar, van guanyar i mos van portar.

Per a un estat governat per mediocres, tanta convicció fa molt de mal.

Europa no vol actuar, encara, emparant-se en una idea estrambòtica: l’afer és intern. L’estupidesa també, Junckers o Tusc, és interna i individual i vosaltres representa que governeu per damunt la inutilitat dels estats, quan els estats abusen dels seus ciutadans. D’una altra manera, què feu i per a què, inútils! Ja sabem que voleu frenar les reaccions naturals dels pobles, que heu rebut un premi espanyol en canvi de tenir la boca tancada. Prevaricació! Però sabeu que la legislació espanyola permet aquests excessos, que s’aguanta sobre el franquisme i els seus privilegis. No voleu veure que espanya és una poma podrida a Europa? Dimitiu. Europa no mereix ni monicots ni homenics. Pel que fa a la solidesa democràtica, espanya no atendrà a raons d’ètica o justícia. Si són lladres i corruptes què collons els ha de semblar l’ètica o la justícia! Per això necessitem gent amb més coratge i major visió. Europa en té de segur, però no és en aquests polítics que ara la governen.

La desobediència ha de ser intel·ligent. Contra espanya. Sòlida i intensa. Pensem on els farà mal i on podem actuar amb major eficàcia. Mentre s’organitza un Pla de primera, podem fer petites coses de manera individual: a mi ja em va bé no anar al cinema en espanyol. No hi vaig gens. Ni al futbol, tampoc. No compre premsa ni revistes ni res en espanyol. Ni res d’espanyol que atempte contra els valencians. Ni pagar res, si els afavoreix res en espanyol. El pp cobra i paga en negre?, nosaltres també ho farem, a partir d’ara. Fins que reconeguen la democràcia, fins que deixen de robar, fins que reconeguen la legalitat dels valencians. És prou que un edifici a València tinga una estanquera, una de sola, per no entrar a cap botiga de la planta baixa. Que ells decoren, compren i paguen allà on vulguen, nosaltres també ho farem. De loteria, jo que era jugador i venedor, cap ni una. Zero absolut. Que se l’enfiten… Més exemples:

Desobediència fins que no torne la democràcia.