Ulisses20

“Si no avancem més és per culpa dels tribunals espanyols” H. Vicent M., conseller

Aquesta frase podria ser el xiscle per obrir un altre foc, una altra frase: “Si no avancem res és perquè espanya ho impedeix.” Sobretot ens ho impedeix als valencians, d’avançar en cap sentit. A robar-nos, milloren, cada any, els espanyols, els seus governs, siguen de podemos o del psoe: a robar-nos la taronja, la hisenda, els drets i la llengua dels mitjans: i encara volen justificar-nos que n’hi ha unes molles per terra, per als gossos de la política que s’hi llancen a llepar-les: aleshores els governs espanyols els posen més ossos al plateret dels gossos, que llepen amb tanta docilitat com hom els passaria per gats sense escaldar: domesticats.

I així anem passant el temps i les tempestes, els valencians, deixant-nos robar per anys i panys: en canvi de polítiques de segona fila agenollades a l’espanya de sempre, franquista i neofranquista: per bé que els polítics agenollats sí que tindran la butxaca plena i la cistelleta de Nadal esperant-los, si saben llepar els amos, els lladres, aquells culs de merda.

Ara tornarà a ser la llengua, no siga que espanya s’enfade, o retalle les butxaques agraïdes d’uns quants covards valencians que els fan la puta i la ramoneta, el llit, en participar de la prostitució fiscal i lingüística d’aquesta banda criminal que en diuen estat espanyol.

Aquesta setmana la llengua, mestres!

Si no sou prou agosarats, torneu-vos a llegir Freinet: el mestre també va passar per la presó, per no haver de pedre ni un gram de dignitat, mentre vosaltres feu currículum, i pam, i pec, i pom, i la mare que va parir les lletretes per amagar amb quina subtilesa us fan fer l’ànec, també als mestres.

Anit, el mestre Ferran Zurriaga presentava a Riba-roja un dels treballs més bells i densos que hem publicat mai al Camp de Túria, del qual n’és, ell, un autor satisfet, inquiet, que cada colp que en parla, del llibre sobre La vall d’Olocau, Marines i Gàtova, afig un valor especial, més detalls, major riquesa, a una història sobre els seus i el territori que va escriure, ho compravareu si mai llegiu el llibre, amb una estima com només els mestres excelsos poden demostrar:

—Amb vuitanta-tres anys, o vuitanta-quatre, i amb tantes coses com em passen, no sé encara com sóc ací, amb vosaltres parlant-vos de llibres, d’històries d’anècdotes del país, del viure dur i sobri d’una vall que aquests dies amb aquest ploure pausat, a tongades lent a tongades invisible, mostra els colors d’una tardor valenciana que no acaba de reeixir de la intolerància a la qual ens lliga espanya i tots els seus criminals: polítics, jutges, fiscals, reietons, que formen el club de prostitució major dels últims tres-cents anys a europa.

Aquesta és una història no oficial, explicava el mestre Ferran Zurriaga, que no apareix en els llibres d’escola o de la universitat, a quin sant voleu que els funcionaris que malmeten cada dia l’escola (bidells, mestres, inspectors, directors generals, consellers o presidents) deixen explicar una història tan viva, protagonitzada justament per la gent del poble, homes i dones que van mantenir les hortes, el paisatge, la muntanya, quan van inventar el forcat, la rella, l’aixada, que van construir les petites sèquies morisques per fer arribar l’aigua, que van construir els corrals, els catxirulos, els marges, les basses de reg, que van plantar les oliveres argentades, les garroferes dona i les pomeres de marmalé… Com voleu que els primers que van enfrontar-se al poder dels senyors en el segle XVI i XVII, que van guanyar la batalla contra l’església, ara siguen als llibres de l’escola, si encara tot de criminals i corruptes protagonitzen la història oficial?

Amb una sensibilitat extraordinària pels fets, per la documentació, per la lectura dels arxius, per desxifrar lentament cartes pobla, documents de casori, compavendes, o llistes interminables d’atifells, roba, o dots…, Ferran ha bastit un momument que ara és en format llibre perquè nosaltres ho puguem gaudir: no sé quants mestres seran capaços de llegir amb la intensitat que demanava Freinet (no podem ser bons mestres sense llegir cada dia i portar a l’escola noves que engresquen i facen brillar els ulls dels infants), no sé quantes escoles del Camp de Túria, instituts, escoles d’adults, faran servir aquest tresor de cultura i de dignitat que és aquest llibre.  No sé quants professors seran capaços de desobeir i començar a educar els xiquets valencians.

El mestre va manifestar com de cansat es trobava, al final de l’acte —durant la setmana havia sigut ingressat, ens va dir—, però per res no volia faltar al compromís per la cultura, per l’escola, pels centres d’estudis que encara el reclamen perquè explique què fa, què pensa, què escriu, un mestre que ha dedicat la vida a aprendre i a ensenyar: “Escric d’ençà dels catroze anys, des què mon tio em va passar dos opuscles que parlaven d’Olocau, i jo em vaig proposar d’explicar una història on els protagonistes i la manera d’escriure-la fos tan diferent…”

Apareixeran tot de succeïts vells i nous que el mestre narrarà amb una veu que fila una i una altra vegada amb estima un segle i un altre, una noble del XVI baronessa de Riba-roja capaç d’escriure tres-centes cartes, un alcaïd que volia repoblar amb mallorquins la vall, uns criats que aprenien de lletra a la cartoixa, un arquebisbat que es negava que els veïns plantaren creïlles, els primers llauradors rics que van convertir-se en propietaris, els pastors que baixaven d’Aragó, la llengua dels moriscos que necessitava d’un traductor, els primers bascos que van venir a la vall, la primera gran fugida emigració a Gava, el fron de vidre, la torre on van tancar els llauradors que es negaven a ser robats, els primers treballadors de la indústria can Roca, les botges que baixaven en carro a València per fer llit als cucs de seda…

Vet ací un testament per l’escola i per la comarca, un document excels de qui som, quin és el nostre origen, per què parlem valencià, el més bell català del món, que deia Enric Valor… Al carrer plovia, al centre social de Riba-roja n’érem uns quants, pocs, atents a aquella història de mestres que han fet escola… Per cert, que el mestre ferran Zurriaga acabava de publicar un altre llibre sobre un altre mestre, Hermínio Almendros, però de segur que això també serà una altra història de passió i estima.

Aleshores, de Riba-roja estant, els uns vam pegar cap a Bétera, uns altres cap a Olocau i Llíria, uns altres cap al mas de Tràver, o cap a la Pobla de Vallbona, com si el Camp de Túria, per unes hores, fos una comarca viva, culta, intensa, solidària i autènticament democràtica.

Hem organitzat una assemblea amb tots els alumnes de primària, per celebrar el dia mundial de la infància. Els drets dels infants en favor dels drets humans, de viure en democràcia. Per la democràcia. L’assemblea l’han guiada Irene i Jordi,  psicòlegs de l’escola, i han presentat i convidat a xerrar els delegats de primer a sisé de primària. Per què voleu fer de delegats, què us empeny, què voldreu fer, preguntes així, i també hem aprofitat l’assemblea per presentar els alumnes i els mestres nous de l’escola. D’una activitat que semblava improvisada com un pim-pam-pum, hem viscut una emoció especial, com un dels moments bells de l’escola i de la setmana: les intervecions dels alumnes han ajudat a visibilitar els xiquets que s’hi han incorporat nous, a la nostra escola. Després hem convidat dos alumnes a intervenir perquè explicaren com havia sigut la seua acollida uns anys abans, com s’havien trobat, com els havíem fet viure l’escola des de l’inici, si els havíem ajudat poc o molt. I ací l’emoció s’ha elevat més que no pensàvem: també havia passat enguany, que alguns xiquets nous havien patit insults, només per ser diferents, nous… tenim una societat tan entrenada a no rebre amb els braços oberts, entrenada al rebuig, a la desconfiança, a acusar qui vindrà, encara abans que no arribe, de robar-nos, d’amenaçar-nos, que comencem per insultar-los fins i tot abans que puguen fugir dels seus llocs d’origen: i d’aquests feixistes, els parlaments ajuntaments o altres institucuojs espanyoles en van plenes. De protagonsites contra els drets humans, contra la democràcia, contra el respeecte i la llibertat…

Però recordeu que l’escola ha d’ensenyar què són els drets, i els drets de la infància, mentre els polítics, els fiscals, els jutges, els policies s’afanyen a agredir, atacar, amenaçar i robar als demòcrates… O ataquen directament la llengua dels valencians, si seran corruptes i criminals.

—Combat a la injústica, també des de l’escola.

Avanceu aquest apunt uns dies, si ho voleu fer, perquè parlaré de la 18a Nit d’escola valenciana que vaig viure fa uns dies a Vila-real, entre amics i nous coneguts de Canals i de la Vilavella, una nit que va servir perquè Escola presentés el futur lema de les Trobades 2022: l’escola que ens fa lliures, un encert  i un colp a la desactivació dels mestres que fa anys que han agafat la via del conformisme i el cap cot, davant l’allau d’un feixisme espanyolista que fa feredat des de qualsevol angle que ho vulgues estudiar. L’escola viva i entusiasta dels mestres ha abaixat els braços en canvi de renunciar a drets, a mínims, a lluites, a utopies, a la llengua i al país mateix.

“L’escola que ens fa lliures” és sens dubte una idea valenta que demanarà als mestres el retorn a la gosadia, a l’atreviment, per desentumir idees, accions, renúncies, per tornar al combat i a l’activisme, per l’escola que volem, per la llengua i per la llibertat.

Joan Francesc Mira, l’escriptor que va rebre un dels guardons principals, feu un paral·lelisme a partir del naixement del nou valencianisme fusterià, amb Nosaltres els valencians: seixanta anys abans i seixanta després. De quina cosa voleu renunciar ara, mestres, doncs, en el segle XXI! Potser a l’època d’Empar Navarro, de Carles Salvador, de Fuster, davant la precarietat i la desinformació, de l’amenaça i la repressió, de la por, però ara, on són les excuses per a tantes renúncies? I els mestres cap a endins, a callar, a fer currículum, a perdre el remps en definitiva i a continuar provocant uan societat que és a la cua lectora d’europa. NO és en canvi de res, sinyors, si no de fer el cul gros a una política espanyola de pocavergonyes.

L’escola que ens fa lliures…, tant de bo els mestres, cada dia, en entrar a l’escola, se’l facen seu, el lema, i peguen amb seny, amb força i amb fermesa, que peguen on cal per obrir la via necessària que l’escola necessita i Escola Valenciana reclama. L’escola que ens fa lliures, que ens portarà la llibertat, malgrat l’administració, la justícia espanyola —encarregada de la repressió i el cretinisme imperant—, demana valor, compromís i combat a ultrança.

I els mestres, que un altre temps van ser bandera en aquest país, ai mare…!

Nit d’escola valenciana a Vila-real. El conseller Marzà: “Si no hem avançat més en la llengua és perquè els tribunals espanyols no ens han deixat.”

Envieu-los a cagar a la via. Una justícia contra la cultura, contra les llengües, contra el coneixement. Això és espanya. Independència o combat. O millor: independència i combat.

En substituir una mestra que es trobava indisposta a posta (1), m’acompanye d’un llibre d’Edwar Lear que han traduït amb el títol “El llibre dels disbarats”, el llibre del Nonsense, que és una literatura d’absurds, de poemets que no semblen tenir cap sentit, però que són divertits, sense cercar-li quatre potes al gat… En la introducció al llibre que fa el traductor, Miquel Àngel Llauger, hom aprén què és un limerick, i és el que explique als alumnes: és un poema de cinc versos, lliguen els dos primers amb el cinquè i el tercer amb el quart (a-a-b-b-a). Fins i tot els dic que he fet una provatura de matí, dret, al costat de la garrofera, perquè els alumnes de quart també pogueren fruir d’aquest humor poètic que sembla senzill, si no arribes a construir-lo com cal (potser és el que jo mateix he fet). Aleshores dic el meu exemple i després us deixaré què ha fet en un minut un altre alumne de sisé:

Això era una vegada un vell de València

que va demostrar de tenir força paciència

l’homenic es va plantar davall d’una garrofera

tot esperant que de l’arbre caigués una pera

aquell vell que, no enganyava, era de València.

Encara aventure un segon exemple perquè algú diu que és de Picanya, que podríem fer rinar amb banya, canya, manya o muntanya…

Això era una xiqueta de Picanya

que se’n va anar a mar a pescar amb canya

va passar rabent com la gavina una barca

que se la va emportar a l’illa de Tabarca

la xiqueta que era del poble de Picanya.

Aleshores, després d’un minut o dos, Francesc em passa aquesta proposta:

“Això era un xiquet de Paiporta

al qual se li va trencar l’artèria aorta

ves si ell no seria ben boig

que en comptes de dolor va tenir goig

aquell xiquet que era de Paiporta.”

Francesc R.

Segons que continua explicant Llauger, de limericks n’han escrit tot d’escriptors famosos: Kipling, Wells, Twain, Auden, Joyce, Huxley… I ara nosaltres dos.

[OVIDI, segle I, metamorfosis, a partir de l’exordi, selecció i traducció de Xavier Mata, amb les il·lustracions d’Aitana Carrasco, a l’editorial Sembra llibres, València, 2021.]

Avui hem escrit un dictat gros a partir d’aquesta proposta de lectura sobre com va nàixer i es va organitzar l’univers… Penseu que Lucreci ja havia escrit De rerum natura (segle I aC), però aquests mites o poema gegantí d’Ovidi, més de 12.000 versos, afegia una poesia especial a la classe de naturals, ara que el món ha enviat els capitans a una nova cimera climàtica i els més perversos estudis diuen que en el 2500 la Terra serà inhabitable. D’ingovernable, amb tant d’incapacitat jutge retor o militar al capdamunt dels governs, ja ho sabíem que l’és, ens queden, si fa no fa, uns centenars d’anys de vida sense esperança. O bé, amb tota l’esperança, perquè de pitjor en pitjor encara serem capaços de revoltar-nos. Quin tràngol, mare, i l’escola encara si vol ensenyar taules i a dividir per dues xifres. D’aquesta inutilitat, no n’haurà dit res Nuccio Ordine, encara?

COSMOGONIA O EL NAIXIMENT DE L’UNIVERS

Ovidi és un poeta i filòsof romà, del segle I. Va escriure les Metamorfosis; hi explica com va nàixer i es va organitzar el món. Aquesta és una introducció breu, d’una versió en prosa abreujada per a alumnes de secundària, perquè apameu els mites que interpretaven el món, aleshores:

“Un ésser va separar una massa confusa i sense forma del Caos en terra i cel, mar i terra, aire dens i aire fi. Tot seguit va fer que els éssers habitaren els nous espais: els déus i els estels, al cel; els peixos, a la mar; les bèsties, a la terra; i els ocells, a l’aire. L’ésser humà (l’home?) fou creat per a governar el món. Van haver-hi quatre edats: l’edat d’or: fou un temps de lleialtat, bondat moral i fecunditat. L’edat de plata: ja obligava a treballar per a viure. L’edat de bronze: les primeres guerres, encara que hi havia una certa moralitat. L’edat de ferro: ja no hi ha res de sagrat ni de respectat, que tot acaba amb un bany de sang. En aquesta edat de ferro, els déus s’horroritzen de l’actitud dels homes. Júpiter visita la casa de Licàon, que tractarà el déu màxim amb falta de respecte, fins i tot provarà d’enganyar-lo servint-li carn humana en un convit. Indignat, Júpiter convoca els déus i els comunica que ha decidit destruir la humanitat. Quan uns quants déus se’n queixen, ell promet substituir l’antiga humanitat per una raça millor. Hi envia un diluvi que inunda la Terra i mata tothom, tret de Deucalió i Pirra.”

LUCRECI, si fa no fa, ho descriurà així, en una edicio de la Fundació Bernat Metge de 1932, reeditada el 2012 per a gaudi de mestres i alumnes, si no es perden en ximpleries i altres novetats editorials (compteu que aquesta versió és revisada pel mateix Carles Riba)

“Mare dels Enéades, goig dels homes i dels déus, Venus nodridora, que sota les esteles errívoles del cel pobles d’éssers el mar portador de naus i la terra fructífera! Per tu tota mena d’animals és concebuda i veu la llum del sol en sortir de les tenebres; per tu, oh deessa, per tu, i, a la teua arribada, fugen els vents; per tu els núvols del cel, per tu la terra industriosa dóna flors suaus; per tu somriuen les aigües del mar i el cel asserenat brilla amb llum arreu escampada.”

—Després, la ciència ja explicarà, a partir de Galileu, Einstein, Sagan o Hawkings com va anar de veritat l’univers des del caos al cosmos.

Els germans Grimm, Lluís Jacob i Guillem Carles, filòlegs savis del s. XIX, van aplegar un recull de rondalles que, després, el mestre Carles Riba va traduir perquè en gaudírem, de les rondalles i de la llengua: no sé si l’escola serà ara mateix prou bona com per ensenyar tanta llengua, com el poeta apunta que han de dominar els alumnes de primària. És una llàstima que d’aquestes versions dels contes infantils, traduïdes pels grans mestres, se’n troben en comptagotesm d’amagat o en un catau de llibres que, de tanta pols i teranyina, hom fugiria com d’un gos rabiós.

“Un cavall s’havia fet vell i ja no servia (!) i l’amo decidí de no donar-li més de menjar, com que ja no l’havia de menester, l’envià fora, al camp ras. Però si el cavall es mostrava encara tan fort que li portava un lleó, doncs… El cavall va cercar-hi un poc d’aixopluc, i rodant amb el cap cot, trobà una guineu. El cavall explicà que, com que ja no llaurava dret, malgrat els anys en el servei de l’amo, aquest l’havia tret. Sense cap consol?, demanà la guineu, i el cavall diu que el consol era dolent: un treball herculià, tot i que ell mateix sabia que no hi abastava… »

D’expressions genuïnes de llengua, de maneres de dir, d’explicar una mena de faula entre animals, Carles Riba, i supose que els germans filòlegs, en feien una lliço a cada pàgina, a cada línia de text, que poster perdem cada dia d’escola, si els mestres continuem fent el ruc, i enverinem què diem i com a cada activitat i en cada jorn.

Per exemple: tenia el seu catau no gaire lluny, podràs fer un àpat gras, regalar-te a pleret, el consell va plaure al lleó, ho garrotà tot plegat tan fort, que poc aconseguiria deseixir-se’n…

«En veure això, els mestres entraren en raó, i digueren:

—Xiquets, quedeu-vos a aprendre llengua, que a partir d’ara estareu bé!

I els xiquets van aprendre llengua a cor que vols fins que van acabar l’escola.»

RONDALLES DE GRIMM, il·lustrades per Arthur Rackham, traduïdes pel poeta Carles Riba

edició de l’editorial Juventud, carrer Provenza, 101, Barcelona, 1965

València volia una plaça culta farcida de llibres, lleugera com l’aire, tan alta com els arbres plàtan o com els llums que peguen en els noms comercials instal·lats a les terrasses dels edificis grans, una plaça on es pogués respirar una certa llibertat, sense votants de vox, ni homínids de l’extrema dreta, ni falsos demòcrates diesfressats de partits bonhomiosos (desconfieu sobretot d’aquest dimoni), només una plaça de caminants ordinaris, d’homes i de dones grans i joves; la idea d’una plaça de llibres, amb poetes, novel·les, estudis, llibres de viatge, alguns volums de teatre, o de filòsofs grecs, que tant de coneixement fóra realment una invitació, un convit a les menges dels clàssics més moderns, i els postmoderns, els bons i els excelsos, amunt i avall, una plaça que convidés els ciutadans de la capital, ciutadans capitals, poca broma, convidar-los a llegir coses més sòbries, llibres per exemple, a escoltar els poetes, les dibuixantes, els llibreters, els editors i, fins i tot, els joves contractats per atendre’ns:

—No hi havia aleshores a València, encara, una plaça tan culta.

Però els vinanants passaven, una majoria passaven de llarg, una majoria significada, que no són gaire dels llibres, ni de la llengua, ni del coneixement, però són veïns de la capital, de la ciutat que hom anomena València, que encara té un valor residual dins el país, quina llàstima: la lleugeresa vos perd, valencians, si només el 5% som capaços de llegir, de llegir la llengua dels valencians, naturalment, i encara d’apropar-nos a comprar un llibre, dos llibres, deu llibres, si el desfici dels valencians no cap en un camió cisterna, si una majoria d’aqueixa capital, no anés contra els llibres o contra la llengua pròpia.

No cal oblidar que la proposta d’una plaça culta és molt jove, a València és que venim de molt fondo, més fondo que l’infern, i encara no ha provocat l’hàbit necessari, no com per exemple fer falles o menjar arròs els diumenges, però amb el temps i una bona dosi de paciència, els valencians de la capital potser que eleven l’índex lector valencià en uns anys, i aleshores ja no caldrà reivindicar-nos amb altaveus ni proclames ni twitters, ja no caldrà dir més que més enllà del nord de Vinaròs o Perpinyà, allà, on diuen que la gent és culta, honesta i lliure, van començar qui sap quants anys fa, a vestir les places, places en plural, de llibres, d’arbres alts d’on penjaven crims, novel·les, acció, actors, poetes enamoradissos. Penjaven llibres que podies agafar amb les mans, i per això no penjaven els lectors, com passa ara mateix.

“El llum de la mineta guiarà els nostres morts fins a casa. No us oblideu d’encendre-la, abans que no es faça de nit fosc, que el dia és tan curt en novembre que els vostres no us trobaran, ni trobaran ningú que els empare. Nit d’ànimes.”

Supose que els nostres alumnes ja s’hauran tret tota la pintura de la cara, la cara de fantasma o de mort o de monstre, la disfressa, que hauran gaudit del joc i dels amics, i de la traca festiva abans de TotSants, i ja tornaran a ser qui eren divendres mateix. Sobre la mort i els morts, sobre el dol, o sobre la por, l’editor d’Andana havia fet un recull de llibres de molt d’interés, perquè els pares no perdeu el temps ni us extravieu entre biblioteques.

Diu el poeta Manel Rodríguez-Castelló en el seu últim llibre, on apunta, explica i recrea uns quants aforismes, o metaforismes:  “La vida és eterna, no així els éssers vivents. El drama continuarà sempre amb uns altres personatges.”

Sobre la vida i la mort els poetes han bastit el millor i el pitjor de les seues obres. Sobretot els grans poetes, els que teniu ara al cap, quan escolteu “grans”. Per cert, per vosaltres, quins serien els cinc grans poetes universals que caldria estudiar a l’escola primària?

Cinc, deu, quinze…, si tinguérem una societat culta, potser que el número seria ridícul, i caldria parlar-ne de cinquanta, cent o mil. Però som qui som, i ens governa l’estranger.

“A la Plaça del llibre he trobat uns quants poetes vius i uns quants poetes morts, dins els seus llibres.”

«Un marge de pedra aplega tantes històries, oficis 

i vides que és un viatge a dins d’un temps vell i nou.»

EL MARGE DE PEDRA: “Sobre aquesta pedra edificaré una casa, un poble, una comarca sencera…”

Els marges són construccions rurals molt escampats a tot el territori valencià. N’hi ha que guia un camí, n’hi ha que abancala un camp, una muntanya, n’hi ha que suporta la força de la terra com n’hi ha que separa una propietat d’una altra. Ací, al mas on hem passat dos dies, n’hi ha marges de pedra de molta impressió: tan ben fets, tan polits, tan conservadors d’un ofici desaparegut, que de mirar-los tomben un home gran de tos. Això és una mostra de la capacitat artesanal dels valencians. Un dels marges que vam trobar seguia el camí cap a Bocairent, a una banda hi havia oliveres, a l’altra nosaltres que caminàvem cap a les covetes dels moros. I a la banda de dalt, abancalat, un altre camp d’oliveres on feinejava un tractor. “Encaixen unes pedres amb les altres, tallades, mesurades, silencioses, serenes, com un signe de distinció rural i humana.”

Milers de pedres arreglades les unes damunt de les altres, que ens guien la mirada fins a l’horitzó. El paisatge humanitzat valencià és ple de marges, escampats, ordenats, com un temps present i passat que ens demana més atenció, més paciència, més saviesa… Som un país de marges i encara no els hem descobert tots, a quin sant! Ni la meitat tampoc. Com l’educació, descobrir-los tots serà una feinada per sempre, per a tota la vida. Aprendre d’aqueix marge de saviesa, amb els pares i els mestres. Ara, quan en troebm un, un que ens semble singular, tocarem la pedra, posarem ambdues mans sobre les pedres, sobre el batec de picapedrers, o sobre tanta gent com hauria transitat la vida… Llegirem uns versos, versos de dol, de felicitat, de festa o de treball. I haurem deixat una prova, un signe, d’un patrimoni que és nostre, per anys i anys. 

“Hi ha coses que no cal dir-les.”

En aquest llibre he trobat algunes expressions que m’han fet tan de goig, que són de tanta emoció per la terra, que em veia xarrant amb mon pare, els últims dies, les últimes setmanes. I no sabeu fins a quin punt me’n van faltar, d’aquestes últimes setmanes que la conversa fluïa i era sàvia, la de mon pare, pel camp, pels silencis, per la mirada. M’hi trobe plenament, en aquesta frase, “ja has escardat les cols?”, com el dia que mon pare em va dir que ja ho sabia, què havia fet jo amb els ametllers, que ja li havien dit al bar la feta. Mon pare havia deixat de fumar feia molts anys, de l’un dia per l’altre ho va deixar i no en va parlar més, de cigarrets ni de tabac, però aquest cigarret del pare d’en Joan, el protagonista de “Lluny de qualsevol altre lloc“, mon pare també se l’hagués fet amb mi, o amb els meus germans: ‘mentre se’l va fumar no va dir ni una paraula…”

—com es que no em va fer vindre més al mas? Com és que…

—t’havies de preocupar de l’estudi…

Li respon el pare, potser com han respost tans milers de pares valencians als fills, perquè preferien l’estudi dels seus fills a tenir-los a la vora, a prop, lluny de qualsevol altre lloc que fos el mas, el camp, la terra que els ha fet patir més del que podia suportar un home. En aquest patir hi havia també la criminalitat de l’estat sobre el camp, la repressió, l’escassessa de recursos, l’interés nul de l’administració pel camp valencià, al nord i al sud, si no era que els sinyorets, els falangistes, els grans propietaris, en veure negociot, s’hi ficaven.

—este món dels masos ja no existeix.

Però qui l’ajudà a fer-lo desparèixer?, qui la va convertir en un infern, aquella vida? Qui la va omplir de tristesa, a consciència?

I qui diu el mas, la vida als pobles, la vida rural, diu l’escola, la ciutat, la vida dels joves sense futur, quan tornen de l’estudi… O repartiu pizzes o la desocupació!

Qui ens explicarà la diferència, ara que aquell món és mort, entre el cant d’un gafarró i el cant d’un verderol? Qui en farà lligam, o de pont, entre els joves i els vells?, qui cosirà el difícil contacte entre generacions no consecutives?

La setmana passada vaig ser amb els alumnes al terme de Bocairent, en un mas que fa de granja-escola. Feia trenta anys que havia passat uns dies en aquelles mateixes instal·lacions, amb uns altre xiquets que, possiblement, ara ja són paress. Hi havia uns marges de pedra que parlaven de la gran capacitat dels valencians per domesticar el paisatge, per guiar-lo; un marge és una fita, un límit, una força que aguanta la terra i ens la fa nostra: és el pas del temps de diverses generacions, un paisatge humanitzat d’una bellesa que contrasta de colp amb les no-ciutats, amb la runa i les deixalles que s’amunteguen en abocadors il·legals escampats, de bell nou, a Bétera mateix.

Lluny…, aquesta segona novel·la de Fèlix Edo, em fa reviure el meu món de xiquet que jugava al carrer, el temps de mon pare feinejant, de ma mare portant-me al metge o fregant a genollons el terra que ara en diuen hidràulic,  l’esperança que haguéssem pogut bastir, si la llibertat no hagués sigut matada a Paterna, a Benassal, a Castelló o a València.

“Un dia qualsevol, sense avisar, vindrà una onada de fred. Les coses agafaran una aparença diferent, més nítida. El cel serà més pur i esbatanat, s’enorgullirà de la pàl·lida i blavosa infinitud. El sol tindrà una lluïssor rígida, atorgarà a les coses un perfil de cal·ligrafia més precisa, dibuixada a la punta seca, i semblarà que l’aire serà com rentat.”

Lluny de qualsevol altre lloc, Fèlix Edo. Onada Edicions, 2021

Ateneu de Bétera, 22 d’octubre de 2021, 19.30h

A una alzina del mas granja-escola Mariola, al terme de Bocairent, demane als xiquets que li facen un text, per això trobe de primer un altre exercici semblant, un text que el poeta Jacint Verdaguer va escriure el 1903 a una altra alzina germana, plantada aleshores al Passeig de Gràcia, uns centenars de quilòmetres al nord. Quan els he llegit el text, els xiquets es mostraven sentits i tan afectats, amb tot d’Oh per exclamacions infantils, que l’una xiqueta diu: —gràcies per inspirar-nos, mestre!, i una altra que li respon: —doncs jo no sóc tan poètica…

Ara llegiu què va escriure Verdaguer, i a partir d’ací, nosaltres també agafarem diverses provatures per a l’alzina.

De la lectura també en traureu un pou de profit, d’ufana vegetació:

A l’alzina del Passeig de Gràcia
Jacint Verdaguer

«Filla de les muntanyes, qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.

La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.

Mes, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?

No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra amparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien “grans mercès”.

No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig; i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya…

Pobra filla de l’afrau, com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana? Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.

I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?

Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?

Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera? La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.

Quina saba trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.

El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.

A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.

Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.

Tu arribes a la vida ara tot just, i quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?

Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.»

—Mestre, què és fer la corretgeta?

“Ara vindrà,

amb flors i festes,

la primavera

la llum a encendre.”

Marc Granell, Poemes romancers i altres versos xafarders (Bromera)

La sort de tenir famílies amb deliri pels llibres és que n’hi ha vegades que els xiquets en porten a la classe, els presenten, i els deixen uns dies perquè els companys els puguen llegir. Oh, és una sorpresa que fa gran un dia d’escola. Per exemple, ahir Pau va portar dos llibres que havia comprat a la fira del llibre a València (enguany nosaltres no vindrem perquè ja m’havien dit com de difícil és trobar llibres en valencià, a la fira de València, que sembla que s en’ha apoderat una secta espanyola, per amagar la lectura dels valencians. Potser perquè els valencians llegim poc en valencià, diuen els llibreters, que no poden viure de vendre llibres en valencioà si només el 5% ho fem en valencià, llegir. I aquesta dada és optimista, perquè sembla que la realitat encara és més dura).

Però jo venia a dir que Pau havia deixat dos llibres a la classe: l’un, Aitana i les feres, sobre una xiqueta que es perd al bosc, de Joan Canela i Jordi Colonques, editat per Sembra. He llegir es primers dos capítols, i el text corre fluïd, lleuger, amb una qualitat que hom diria poc habitual… ja en parlarem, doncs. L’altre, és un poemari de Marc Granell editat per Bromera, Poemes romancers i altres versos xafarders, destinat als xiquets que volen llgeir poesia, o que els pares els volen fer llegir poesia, o potser que els mestres volen què… I és una gran idea, sobretot per als xiquets amb dificultats lectores. Els versos, curts, i els textos senzills, ajuden a superar les dificultats, i els xiquets es troben que entenen què lligen, s’hi troben a gust, perquè s’escolten llegir amb correcció i s’animen a continuar: no cal dir que entrenar-se en la poesia ja obri una via lectora de lo alto. I llegir Marc Granell és un regalàs per a l’escola i per als valencians.

Un regal, per als mestres i per a la classe, tenir xiquets que ens porten llibres i ens els deixen compartir… Si som camí de Finlàndia!

Serra de Mariola tota a floretes

tota a floretes sí, tota a floretes no!

“Enfront de nosaltres, la Mariola. Serra de Mariola, tota  a floretes…, diu la cançó, i diu veritat, ponderant la seua ufania vegetal. La Mariola és una serra carregada de plantes medicinals i aromàtiques, i d’arbrat frondós, amb fonts secretes i fredes: la més bonica i assequible, sens dubte de les grans muntanyes valencianes. […]

Si anem amb temps, podríem internar-nos en la valleta d’Agres per un camí lateral, a la nostra dreta, abans de seguir a Muro del Comtat en direcció contrària. Agres, diminut, penja sobre una canal brusca. Muntanya amunt, a la seua esquena, hi ha un santuari silenciós i emblanquinat, i després el pic del Montcabrer —1.390 metres— dreça la seua mola atlètica. Agres està molt alt, i els seus veïns, abans d’inventar-se les fàbriques de gel, traficaven amb la neu de la Mariola: l’acumulaven en neveres durant l’hivern i la baixaven en muls, per a l’estiu, a les ciutats més grans i caloroses de la planura. Avui el poblet viu del seu ric secà: excel·lents olives, sobretot. […]

Notícia de la Mariola. És ampla la Mariola, dividida, tumultuosa. Rodals de pins i d’alzines en decoren els empits, i les mates silvestres verdegen pertot arreu. I fonts, impensades, remoroses fonts, en les clotades, entre les garrotxes. Un nas expert sabrà classificar-ne els perfums: això és espígol, i allò menta, i allò altre sàlvia, o ginebre, o farigola, o àrnica, o romaní, o majorana, o romerola, o ginesta, o donzell, o qui sap què, mil espècies que la gent dels voltants arreplega, tria, asseca i ven als herbolaris. El Montcabrer és el cim més elevat de la Mariola: 1389 metres d’altura. El veièrem de lluny, i, per Agres, des dels seus mateixos peus. Podem escalar-lo, si ens plau. Excepte per la part de la Marina, on la serra d’Aitana, més alta, oposa la seua barrera, des d’aquests indrets s’aconsegueixen horitzons llunyans de mar i de muntanya esvaïda, amb l’intermedi divers de boscos, camps, barrancs, turons, masies, poblats. […]

A uns 10 quilòmetres de carretera (d’Ontinyent), en direcció sud, es troba Bocairent. No ens costa res d’anar a visitar-lo. El poble és petit i posseeix així mateix una important indústria tèxtil. Edificat sobre la roca, els seus carrers estan excavats en el dur pendís de la muntanya, i formen una graderia que culmina en l’església. Als afores, de més a més d’un calvari polit, es poden veure unes coves obertes en un esglaó rocallós —tres files superposades— de probable origen preshistòric, però que la gent anomena les casetes dels moros en una atribució bastant lleugera.

JOAN FUSTER, Viatge pel País Valencià (1960)