Ulisses20

València volia una plaça culta farcida de llibres, lleugera com l’aire, tan alta com els arbres plàtan o com els llums que peguen en els noms comercials instal·lats a les terrasses dels edificis grans, una plaça on es pogués respirar una certa llibertat, sense votants de vox, ni homínids de l’extrema dreta, ni falsos demòcrates diesfressats de partits bonhomiosos (desconfieu sobretot d’aquest dimoni), només una plaça de caminants ordinaris, d’homes i de dones grans i joves; la idea d’una plaça de llibres, amb poetes, novel·les, estudis, llibres de viatge, alguns volums de teatre, o de filòsofs grecs, que tant de coneixement fóra realment una invitació, un convit a les menges dels clàssics més moderns, i els postmoderns, els bons i els excelsos, amunt i avall, una plaça que convidés els ciutadans de la capital, ciutadans capitals, poca broma, convidar-los a llegir coses més sòbries, llibres per exemple, a escoltar els poetes, les dibuixantes, els llibreters, els editors i, fins i tot, els joves contractats per atendre’ns:

—No hi havia aleshores a València, encara, una plaça tan culta.

Però els vinanants passaven, una majoria passaven de llarg, una majoria significada, que no són gaire dels llibres, ni de la llengua, ni del coneixement, però són veïns de la capital, de la ciutat que hom anomena València, que encara té un valor residual dins el país, quina llàstima: la lleugeresa vos perd, valencians, si només el 5% som capaços de llegir, de llegir la llengua dels valencians, naturalment, i encara d’apropar-nos a comprar un llibre, dos llibres, deu llibres, si el desfici dels valencians no cap en un camió cisterna, si una majoria d’aqueixa capital, no anés contra els llibres o contra la llengua pròpia.

No cal oblidar que la proposta d’una plaça culta és molt jove, a València és que venim de molt fondo, més fondo que l’infern, i encara no ha provocat l’hàbit necessari, no com per exemple fer falles o menjar arròs els diumenges, però amb el temps i una bona dosi de paciència, els valencians de la capital potser que eleven l’índex lector valencià en uns anys, i aleshores ja no caldrà reivindicar-nos amb altaveus ni proclames ni twitters, ja no caldrà dir més que més enllà del nord de Vinaròs o Perpinyà, allà, on diuen que la gent és culta, honesta i lliure, van començar qui sap quants anys fa, a vestir les places, places en plural, de llibres, d’arbres alts d’on penjaven crims, novel·les, acció, actors, poetes enamoradissos. Penjaven llibres que podies agafar amb les mans, i per això no penjaven els lectors, com passa ara mateix.