Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L’escola, el dia 33

Anit, el mestre Ferran Zurriaga presentava a Riba-roja un dels treballs més bells i densos que hem publicat mai al Camp de Túria, del qual n’és, ell, un autor satisfet, inquiet, que cada colp que en parla, del llibre sobre La vall d’Olocau, Marines i Gàtova, afig un valor especial, més detalls, major riquesa, a una història sobre els seus i el territori que va escriure, ho compravareu si mai llegiu el llibre, amb una estima com només els mestres excelsos poden demostrar:

—Amb vuitanta-tres anys, o vuitanta-quatre, i amb tantes coses com em passen, no sé encara com sóc ací, amb vosaltres parlant-vos de llibres, d’històries d’anècdotes del país, del viure dur i sobri d’una vall que aquests dies amb aquest ploure pausat, a tongades lent a tongades invisible, mostra els colors d’una tardor valenciana que no acaba de reeixir de la intolerància a la qual ens lliga espanya i tots els seus criminals: polítics, jutges, fiscals, reietons, que formen el club de prostitució major dels últims tres-cents anys a europa.

Aquesta és una història no oficial, explicava el mestre Ferran Zurriaga, que no apareix en els llibres d’escola o de la universitat, a quin sant voleu que els funcionaris que malmeten cada dia l’escola (bidells, mestres, inspectors, directors generals, consellers o presidents) deixen explicar una història tan viva, protagonitzada justament per la gent del poble, homes i dones que van mantenir les hortes, el paisatge, la muntanya, quan van inventar el forcat, la rella, l’aixada, que van construir les petites sèquies morisques per fer arribar l’aigua, que van construir els corrals, els catxirulos, els marges, les basses de reg, que van plantar les oliveres argentades, les garroferes dona i les pomeres de marmalé… Com voleu que els primers que van enfrontar-se al poder dels senyors en el segle XVI i XVII, que van guanyar la batalla contra l’església, ara siguen als llibres de l’escola, si encara tot de criminals i corruptes protagonitzen la història oficial?

Amb una sensibilitat extraordinària pels fets, per la documentació, per la lectura dels arxius, per desxifrar lentament cartes pobla, documents de casori, compavendes, o llistes interminables d’atifells, roba, o dots…, Ferran ha bastit un momument que ara és en format llibre perquè nosaltres ho puguem gaudir: no sé quants mestres seran capaços de llegir amb la intensitat que demanava Freinet (no podem ser bons mestres sense llegir cada dia i portar a l’escola noves que engresquen i facen brillar els ulls dels infants), no sé quantes escoles del Camp de Túria, instituts, escoles d’adults, faran servir aquest tresor de cultura i de dignitat que és aquest llibre.  No sé quants professors seran capaços de desobeir i començar a educar els xiquets valencians.

El mestre va manifestar com de cansat es trobava, al final de l’acte —durant la setmana havia sigut ingressat, ens va dir—, però per res no volia faltar al compromís per la cultura, per l’escola, pels centres d’estudis que encara el reclamen perquè explique què fa, què pensa, què escriu, un mestre que ha dedicat la vida a aprendre i a ensenyar: “Escric d’ençà dels catroze anys, des què mon tio em va passar dos opuscles que parlaven d’Olocau, i jo em vaig proposar d’explicar una història on els protagonistes i la manera d’escriure-la fos tan diferent…”

Apareixeran tot de succeïts vells i nous que el mestre narrarà amb una veu que fila una i una altra vegada amb estima un segle i un altre, una noble del XVI baronessa de Riba-roja capaç d’escriure tres-centes cartes, un alcaïd que volia repoblar amb mallorquins la vall, uns criats que aprenien de lletra a la cartoixa, un arquebisbat que es negava que els veïns plantaren creïlles, els primers llauradors rics que van convertir-se en propietaris, els pastors que baixaven d’Aragó, la llengua dels moriscos que necessitava d’un traductor, els primers bascos que van venir a la vall, la primera gran fugida emigració a Gava, el fron de vidre, la torre on van tancar els llauradors que es negaven a ser robats, els primers treballadors de la indústria can Roca, les botges que baixaven en carro a València per fer llit als cucs de seda…

Vet ací un testament per l’escola i per la comarca, un document excels de qui som, quin és el nostre origen, per què parlem valencià, el més bell català del món, que deia Enric Valor… Al carrer plovia, al centre social de Riba-roja n’érem uns quants, pocs, atents a aquella història de mestres que han fet escola… Per cert, que el mestre ferran Zurriaga acabava de publicar un altre llibre sobre un altre mestre, Hermínio Almendros, però de segur que això també serà una altra història de passió i estima.

Aleshores, de Riba-roja estant, els uns vam pegar cap a Bétera, uns altres cap a Olocau i Llíria, uns altres cap al mas de Tràver, o cap a la Pobla de Vallbona, com si el Camp de Túria, per unes hores, fos una comarca viva, culta, intensa, solidària i autènticament democràtica.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Escola21_22, per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent