Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: Escola21_22

l’escola, el dia 4

0

«res no em pot complaure tant com acabar la meua vida,

el meu obscur treball,

enllestint el cant general del meu País,

el seu extens mural unànime de corbelles i veles,

de taronges i de magranes.»

V. A. Estellés

 

El cap de setmana tenia el goig de ser el primer, després d’incoporar-nos els mestres a l’escola. El primer cap de setmana és un impagable, perquè després de les vacances, qualsevol esforç és elevat i esgota la poca energia pel treball davant un curs sencer, sobretot quan les rutines no són encara les necessàries per a l’adaptació al nou context: les vacances s’han acabat, ja no tornaran fins l’any que ve, així que val més fer-nos-en la idea, ràpidament. El temps mai no va enrere, que no és tan idiota com algunes de les conviccions humanes, sempre tan insegures.

Dilluns em plante a la ciutat, no sé quant de temps feia d’això, i enfile el carrer vell dels caramels, els del poble que baixàvem a la ciutat amb les mares ho dèiem així, carrer dels caramels, no déiem mai carrer navellos…, m’espere que obri la llibreria Llig perquè m’han assegurat que em reservaven trenta volums d’un títol que volia fer servir de llibre de lectura a la classe. El cap de setmana ja tenia aquesta cirereta, haver fet la troballa d’allò que volia fer llegir als xiquets durant el curs, entre més lectures voluntàries i lliures, naturalment. Oh, oh, la cara de la llibretera ja em deia que hi trobaria un disgust de ca l’ample, m’havia fet una idea equivocada, ells no tenia aquells volums, que és un llibre exhaurit de fa molt, gairebé de quan es va editar, si només se n’havia fet una edició curta per una data especial.

Potser que Tresiquatre ho hauria d’haver encomanat fa temps, perquè la idea és boníssima: una antologia, una tria, del Mural d’estellés, un volum de tapes molles, flexibles perquè els infants de primària puguen apamar en començar a llegir la magnitud d’aquell poeta. La primera antologia l’havia feta l’acadèmia valenciana, una selecció i edició a cura d’Honorat Ros, amb algunes particularitats discutibles, per la fragmentació d’alguns  dels poemes, o per com lligava versos de poemes diferents, però la idea és brillant, pràctica i imprescindible perquè els alumnes de primària acaben l’etapa recitant un poeta major, un poeta que amb un estat al darrere hagués sigut universal, de la dimensió de Neruda, a lo manco. Els pobles del Mural, ja ho diu també la introducció és el nostre cant general. Un cant imprescindible i extraordinari.

Bé, com que me’n vaig anar a l’escola amb la cua entre cames i el disgust per hores i hores, no puc sinó reivindicar la proposta de nou, o bé a través de l’editorial, o bé a través de la reedició que ja va fer l’acadèmia, en favor de tenir un material de butxaca estellesià també en favor dels nostres alumnes, quin regal no seria per a totes les escoles del país, també les del nord. De vegades una petita inversió pública podria fer molt de bé a la humanitat, almenys la dels valencians.

Fins i tot en això ens sentim robats, en els nostres referents, enla manca de reedicions, antologies o recursos dels nostres poetes.

Insistiré perquè la lectura d’estellés comence ben aviat, en les primers lectures…

 

Ací vaig nàixer

ací van nàixer els meus

ací dessota aquesta terra

com llànties insomnes,

esperen…

Aquest és el meu lloc 

i el lloc dels meus:

d’ací ningú no ens ha de treure.

Romandrem ací.

En aquest pam de terra,

brusc i tendre, divers,

fins al moment mateix de la nostra mort.

 

 

 

 

 

L’escola, el dia 3 (theodorakis)

0

Vilaweb informa de la mort del compositor grec Mikis Theodorakis, un referent de combat per la cultura i la música a l’europa del segle XX. En fa notícia i relaciona uns quants enllaços d’interés d’actuacions en directe ben significatives. Després en farà un especial, a partir d’un titular escaient: músiques per la llibertat. El combat i el compromís de Theodorakis passava fronteres i es mantenia ferm: la repressió perenne a espanya, a xile, a grècia, a israel, a frança… La lliçó ja l’apuntava Camus, un altre dels grans referents del segle XX: no n’hi ha cultura si no n’hi ha combat, mentre el món siga governat per fillsdeputa. I el món ja sabeu com va ara mateix, en mans de fillsdeputa.

En contraposició al periodisme, anit televisió espanyola dedicava un homenatge als feixistes de la division azul que van aliar-se amb els nazis per anar a matar russos. Un homenatge als assassins franquistes en canvi d’un especial a Theodorakis, vet ací la televisió pública d’espanya, aquest estat agressor i lladre que ens governa per dret de cuixa i amenaça militar. Ves si serà important l’escola per destriar els referents, quina història, quina identitat i quins objectius cal posar al davant.

En els anys setanta, jo havia comprat un disc a través d’una casa comercial que es feia dir “discoplay”, crec recordar, que de tant en tant hi posava algunes perles entre molta música comercial: el cant general de neruda musicat per theodorakis va ser-ne una descoberta excepcional, un disc que em va acompanyar molts anys, que gairebé em vaig aprendre. Després vaig saber que, com s’havia reeditat a espanya, havien prohibit unes quantes cançons que contenien referències a la dictadura i als assassins que continuaven actuant amb impunitat en l’espanya de sempre. “Les mans que maten a espanya”, escrivia Neruda, i cantava Petros Pandis, i prohibien els espanyols, entre més cançons extraordinàries, com encara prohibeixen els drets i ataquen la democràcia, músics, actors o mestres. Més tard, el meu germà va venir d’un viatge amb el disc original editat a Bèlgica amb totes les cançons (els lladres n’havien prohibit la meitat del contingut), però això no ho vaig saber sinó deu anys després: Lautaro, voy a vivir, i unes altres cançons que ara no recorde completament…

El feixisme d’aleshores que denunciava el poeta xilé i cantava el compositor grec encara ara assetja els demòcrates, els acaça, i encara dicta a l’escola què cal ensenyar i com, com si els mestres fórem rucs que calgués aparellar-nos amb les càrregues necessàries per no despertar consciències, que demanava Durruti. Us equivoqueu, funcionaris feixistes del cagalló, els mestres venim a despertar consciències. I a ensenyar. A lluitar per la vida i per la decència, contra tots els feixismes del món. Vet ací la nostra màxima. El combat, mestres.

Gràcies, Mikis Theodorakis, per la lliçó de vida.

 

–Ara, vosaltres no us perdeu els enllaços que proposava Vilaweb ací

L’escola, el dia 2

0

«Ja és hora que tornem a la feina de l’escola.»

Però de primer caldrà triar els noms propis (els eixos ja els vam decidir, o millor els van comunicar ahir: llengua i territori), però els noms propis són els personatges que guiaran les lectures, la filosofia del curs, els drets humans, la identitat dels valencians, la tria dels grans autors, dels matemàtics, pensadors, filòsofs, científics… De nous i de clàssics, d’imprescindibles i de suggerents per a provocar els debats, les idees, els autors capaços de fer pensar i d’ensenyar a pensar.

Fins i tot abans, en una reunió organitzativa, els mestres decidim les activitats grosses del curs, l’avaluació, les reunions de detall i de l’engrós, les formacions generals dels mestres, volem una fotografia d’un calendari tan atapeït que ara mateix és un impossible, com cada any quan comencem, però després les coses principals corren, flueixen, fins i tot amb una eficàcia positiva la majoria de vegades. El debat, com cada any, és l’avaluació, sobretot allò que els mestres en diuen “les sessions d’avaluació”. Ací hi ha una mare dels peixos complexa, desaprofitada diuen, però que ens veiem incapaços de canviar, i cadascú pega cap a la seua partida i polígon i l’essència es queda per resoldre. Hom es demanarà com és possible, que després de tants anys, l’avaluació a l’escola encara siga un jeroglífic egipci, il·legible, sobretot quan cal parlar dels grups, del col·lectiu, perquè individualment, un a un, els mestres avaluen els xiquets amb un mínim d’exquisitesa.

Apuntem una idea que serà d’interés: obrir un document d’etapa col·lectiu on els mestres escriuran cada dia, cada dia si poden, algunes observacions d’interés sobre els alumnes en relació a l’avaluació… Per exemple: avui P ve torbat de casa amb un disgust  i desconsol, ai, no vulgues que resolga ara aquell problema o siga capaç de fer el millor text del dia.

Quan arribem al capítol dels horaris el món es tanca contra l’educació: en això dels horaris, l’administració continua tan franquista com sempre: l’administració educativa (un sac de funcionaris una majoria dels quals tenen foradets de corca, de tants anys com han xuplat d’aquelles taules), vol els minuts de cada cosa, les hores, els quarts, comptats al mil·límetre, com si tot es convertira en un robatori contra l’educació en favor de la burocràcia, i al funcionariat caspós de tota la vida, uns incapaços, els la bufa que allò vaja en contra de l’educació mateix, de l’ideal d’ensenyar, de compartir com aprenem. En una escola d’incapaços, si no som prou valents per plantar-nos davant l’esperpent que representa encara una part de l’administració, també la dels valencians, no avancem ni un pam. Potser per això som a la cua d’europa i del món, un any i un altre i en van més de cent, que som al cul del món. Amb espanya no cal enganyar-nos: la corrupció i el lladrocini són per davant l’escola i l’educació. La distància d’anys llum no ha canviat gaire. Potser per això tenim un índex lector del 5%, i una preferència pels militars en canvi dels llibres i la cultura: a espanya, quan dius llibres i cultura canten, a por ellos!, i una majoria que lluen la bandereta al canell aplaudeixen i es miren el futbol. Però els horaris són innamouibles, segons l’administració. Aquest fracàs polític d’obeir els amos en comptes de mirar-nos què fan a europa, enllà al nord, mirar-nos els amos borbons, per lladres i violents, porta el regal de ser el furgó el carbó la cua i la torpesa endèmica. Ací encara es fa més cas de la guardia civil que dels mestres. Així com voldreu arribar enlloc, si no poseu el país per endavant, la llengua i el territori, mamons!

L’escola que siga combat, també el segon dia.

 

 

 

L’escola, el primer dia

0

El primer jorn dels mestres és especial. Entre més, les salutacions, les mirades, les abraçades amb mascareta encara. És núvol, de vegades el sol fa mala cara, però el verd del pati és intens, un pati ufanós encara amb pocs crits —els fills dels mestres que ja s’incorporen amb els pares. Són crits que ja ens entrenen i ens avisen que s’ha acabat l’estiu, almenys l’estiu de les vacances. Tres discursos breus, un recordatori al mestre Llorenç, un esmorzar de regal i cap a les classes a fer córrer el nou vent. Llengua i territori, els dos eixos principals que guiaran el curs, un altre encert de viure l’escola un altre colp. Un clàssic. Jo havia proposat de començar amb el llibre de Jordi Badia, Salvem els mots, un regalàs que no amaga sinó una ferma convicció per la llengua, però veig que l’eix principal ens hi portarà. Per molts anys.

La nostra directora ens encoratja a treballar per la llengua, per l’escola, pels alumnes i pels mestres, i malgrat que he arribat tard, perquè venia d’acompanyar el meu xic al camp d’aviació de Manises, el suc del missatge és intacte, any rere any: la llengua i el país, l’educació, l’escola, el coratge…, ànims que som en el primer dia. Esmorzem drets, sense parar de xerrar d’això i d’allò: jo ho he fet amb l’escriptor Carles Fenollosa (no li he recordat que fenollosa és nom de pilotari), que m’ha explicat uns quants projectes de molt d’interés literari, un sobre la llengua i els valencians, una conversa intensa com l’estiu. Parlar amb un escriptor de veritat el primer dia de curs és un recurs impagable, un altre regal que encoratja a començar amb la força dels titans, una mena de mestres que també van acabar baldats.

Jo he arribat baldat de l’esquena, per tant com he treballat al camp i perquè durant deu dies he anat buidant la casa dels pares (aquest apartat mereix sens dubte un altre apunt sobre les històries de bétera). He saludat gairebé tothom, fins i tot el nou mestre d’anglés, Adrià. A tocar de la classe també he abraçat Carol i Ester, dues dones principals que m’han deixat la classe enllestida per començar ara mateix un curs que potser que serà l’últim que faré de tutor. Enguany faré seixanta-dos anys, i no voldria que els alumnes entraren a classe dient “ens ha tocat aquest mestre vell”. Jo ja prove de compensar-ho amb trucs, lectures i un farcell d’il·lusió que renovelle cada any, però com diu Hardy, amb aqueixa edat a l’esquena, els miracles són lluny de la ciència i de la raó. Ara, també diu el gran mestre matemàtic que, si bé no ets gaire productiu, almenys pots dedicar-te a l’ensenyament. La ventaja, ací contra G.H.H., és que a mi sí que m’agrada ensenyar. I sobretot m’ho passe bé. Beníssim.

Per cloure el primer dia, com que una de les lectures que m’acompanyarà durant el curs amb els xiquets serà Filosofia a l’escola, de Mattew Lipman Ann Margaret Sharp i Frederick S Oscanyan, obriré el primer dels debats per aprendre a pensar a partir d’una de les idees del llibre: un xiquet de deu anys va comparar la relació entre el cos i la ment amb la que hi ha entre el raïm i el gust del raïm. Bé, doncs, què penseu que li va dir el mestre, aleshores? I què li haguésseu dit vosaltres? I si ets pare o mare d’un xiquet d’aqueixa edat, entre el nou i els onze (podeu estirar l’edat per on us convinga a la vostra realitat), què en diries, com l’animaries a continuar investigant aqueixa idea, d’aprendre a pensar?

Benvinguts al curs 21-22!