Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L’escola, el dia 19 i el 20

Serra de Mariola tota a floretes

tota a floretes sí, tota a floretes no!

“Enfront de nosaltres, la Mariola. Serra de Mariola, tota  a floretes…, diu la cançó, i diu veritat, ponderant la seua ufania vegetal. La Mariola és una serra carregada de plantes medicinals i aromàtiques, i d’arbrat frondós, amb fonts secretes i fredes: la més bonica i assequible, sens dubte de les grans muntanyes valencianes. […]

Si anem amb temps, podríem internar-nos en la valleta d’Agres per un camí lateral, a la nostra dreta, abans de seguir a Muro del Comtat en direcció contrària. Agres, diminut, penja sobre una canal brusca. Muntanya amunt, a la seua esquena, hi ha un santuari silenciós i emblanquinat, i després el pic del Montcabrer —1.390 metres— dreça la seua mola atlètica. Agres està molt alt, i els seus veïns, abans d’inventar-se les fàbriques de gel, traficaven amb la neu de la Mariola: l’acumulaven en neveres durant l’hivern i la baixaven en muls, per a l’estiu, a les ciutats més grans i caloroses de la planura. Avui el poblet viu del seu ric secà: excel·lents olives, sobretot. […]

Notícia de la Mariola. És ampla la Mariola, dividida, tumultuosa. Rodals de pins i d’alzines en decoren els empits, i les mates silvestres verdegen pertot arreu. I fonts, impensades, remoroses fonts, en les clotades, entre les garrotxes. Un nas expert sabrà classificar-ne els perfums: això és espígol, i allò menta, i allò altre sàlvia, o ginebre, o farigola, o àrnica, o romaní, o majorana, o romerola, o ginesta, o donzell, o qui sap què, mil espècies que la gent dels voltants arreplega, tria, asseca i ven als herbolaris. El Montcabrer és el cim més elevat de la Mariola: 1389 metres d’altura. El veièrem de lluny, i, per Agres, des dels seus mateixos peus. Podem escalar-lo, si ens plau. Excepte per la part de la Marina, on la serra d’Aitana, més alta, oposa la seua barrera, des d’aquests indrets s’aconsegueixen horitzons llunyans de mar i de muntanya esvaïda, amb l’intermedi divers de boscos, camps, barrancs, turons, masies, poblats. […]

A uns 10 quilòmetres de carretera (d’Ontinyent), en direcció sud, es troba Bocairent. No ens costa res d’anar a visitar-lo. El poble és petit i posseeix així mateix una important indústria tèxtil. Edificat sobre la roca, els seus carrers estan excavats en el dur pendís de la muntanya, i formen una graderia que culmina en l’església. Als afores, de més a més d’un calvari polit, es poden veure unes coves obertes en un esglaó rocallós —tres files superposades— de probable origen preshistòric, però que la gent anomena les casetes dels moros en una atribució bastant lleugera.

JOAN FUSTER, Viatge pel País Valencià (1960)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Escola21_22, per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent