Ulisses20

El Bloc del poble va presentar una proposta que el Ple aprovà, segons expliquen al seu web local, per unanimitat dels grups: la proposta aprovada consistia a potenciar la participació dels grups valencians de música, en les programacions de l’any i dins el programa de festes. Vaja, una bona nova, si fos veritat. Però el mateix programa de festes que avui comença, ja explicita que no fóra tot com amor d’amo, que diu la meua sogra que és aigua en cistella. 

Vet ací el programa per als deu dies que ens esperen, de grans actuacions per a cors preparats per al gran col·lapse: Alex Ubago,  orquestra Matrix, nit d’albaes, nit variada, amb -agafeu-vos els coixins- Tony Ronald, Jeanette, Lorenzo Santamaria i Micky (refotre, no sé com els faran respirar, em pensava que alguns d’aquests ja havien faltat amb el segle, o per lo manco que necessitaven respiració assistida per eixir als escenaris). El programa encara continua amb l’Orquestra Club Virginia, Reincidentes, la supremas de Móstoles, Los Morancos… Què, vos ha tocat o vos ha fet aire?
Vaja, que la proposta aprovada per l’Ajuntament de Bétera és el que és, com les mentides que inventa ZP, o Camps, per posar dos protagonistes d’un nivell estiuenc considerable, i el programa de festes de Bétera, com cada any dels últims cent, una coentor de caure de tos. Però som de festa, així que qui vulga pols ja sap on hi ha l’era, que ací és l’albereda.
Versant amb Cucarella, ‘per aquest ase no calien gaire albardes’.

Endevinalla: tenia raó aquell piula de Lazarov, encara de cos present, que allò dels festivals de TVE, quan solament que hi havia TVE, eren d’una qualitat cultural impensable? O potser que els humans evolucionen, segons Darwin, tot depenent de les característiques i condicions de l’entorn?

Mercat, a l’Albereda, al tram que ja podem considerar el barranc, literalment sota el pont. El barranquet és un ramal que ve del Jonqueral i travessa el poble, on ara mateix s’hi fa la vida, el comerç quan hi ha mercat, cada dimarts de l’any ploga o neve, i a la nit hi ha els cafés amb terrassa d’estiu. De fa un parell de setmanes que ja han plantat la fira d’estiu, com cada any, amb gairebé les mateixes atraccions atrotinades, amb algun detall de millora i poca cosa més. Si la vida ha canviat els últims anys per a manta coses, pel que fa als detalls d’estiu, què voleu, n’hi ha qui viu en el segle passat, també literalment. Com deia anit Vicent, trobem a faltar l’incombustible Terremoto, però el temps no perdona, i la combustió sembla inqüestionable.

Hem baixat al mercat, quina gernació, i hem comprat uns detalls per a ma mare, i llavors pots comprovar la vida desl últims quaranta anys, com si no haguessen passat els anys (de xiquet vaig fer mitja vida acompanyant ma tia Gertrudis, a la seua estimada parada davant l’església), tret d’uns altres detalls singulars: els amos de les parades representen una diversitat curiosa, d’origen africà molts, gitanos una gran majoria, unes quants valencians de l’horta, i una altra quantitat diversa de persones que no sabria catalogar; de tot plegat, un estil escassament valencià, que és la llengua que ara mateix menys domina el comerç del mercat. En això, ja ho veus, sí que han canviat les coses, caram. Roba, fruites i verdures, sabates, bosses, carteres, melons sobretot, més sabates i tot d’estris de ferreteria, el mercat ven i mou diners, perquè és un no parar de gent, de compradors, de venedors, de gent que s’està als bars de les vores esmorzant, comentant les jugades, és estiu, hi ha moltes dones joves, de goig, i comentar les jugades, del bar estant, també és un esport entretingut. A més la meua mirada ha sigut tan ràpida que m’he perdut gran part dels detalls.

A la vesprada, el preanunci de les festes majors, amb l’entrà de la Murta, amb carros i haques i la colla Xe quina burrà, de tabals i dolçaines (si aquests que els contracten saberen què representen aquelles tonades, comentem, potser que no els deixarien bufar tan lliurement). Demà és el primer dia de festa, la presentació en diem, llavors tot d’espectacles cada nit durant deu dies, de nou a l’albereda. Encara avui una comissió ha acompanyat les autoritats municipals a inaugurar l’Alfàbega metàl·lica. El boato i el despropòsit que no falte. Au, si això és l’agost, ara comença la veritable festa.

El matí tranquil del poble, a l’agost, es desperta amb un estol de fulls repartits pel PSOE, «Parlem de Bétera», que acusa el PP de pujar els impostos locals per a tapar el fracàs de la gestió municipal de la qual es responsable, com en centenars de pobles d’aquest sud abandonat de la mà de sastres, jutges, bigots, i regals a dojo. Denuncien que la contribució dels veïns, siguen o no votants del PP, gairebé pujarà un quaranta-cinc per cent. Poca broma la quantitat de la pujada, i de pujar més impostos també els inculpa, que no els imputa, en canvi d’apujar-se el sou els regidors alliberats i els assessors (collons amb els assessors), que corresponen a la quota proporcional de donar suport al PP, que no té la majoria si no és per l’ajuda de dos partits amb els corresponents assessors i regidors alliberats. Total, que la suma final del cost de persones tan notables de les seues funcions depassa el mig milió d’euros, perquè en temps de crisi, els assessors i els regidors en qüestió s’han apujat el sou l’onze i mig per cent. Bon exemple, l’onze i mig, això és predicar contra el dimoni i la seua granera.

A més, el PSOE examina la gestió de l’alcalde dels últims set anys, i el resultat, no caldria explicitar-ho, és un insuficient redó: suspés, Nel, per tantes coses com havies promés i encara ningú no hem vist. Els gànguils del PSOE diuen que allò millor que ens ha pogut passar, als veïns, és el regal d’un home anomenat ZP, en forma de diners: el regal, completament legal, per adobar canonades d’aigua potable, biblioteques i escoles infantils. Vaja, no diuen els del PSOE, que l’única cosa que fa aquell ZP és tornar-nos una part de la nostra contribució, que no tota, dels nostres impostos, corresponents a aquelles balances fiscals  que, els valencians del nord i del sud, sempre n’eixim perdent.
Això són realitats, diuen els del partit del full enverinat, el PSOE, a Parlem de Bétera (per cert, l’única cosa en valencià del full és el títol). On són les promeses de F. Camps, es demanen, on?
Home, ara mateix, l’home que ells anomenen F. Camps, què voleu, té més feina que no penseu, a tornar els diners que va agafar de la farmaciola de la dona per pagar-se els vestidets, i encara a preparar el retorn triomfal en la campanya de setembre, que serà sonada, quan comence de nou el curs. O vos penseu que els vestits aniran planxats de la mateixa ratlla i estil.  

Fa uns dies que la fesomia d’entrada al poble va canviant, en aquella rodona geganta d’accés a Bétera. Allà han plantat el cossiol, de dimensions espectaculars, i ja comencen a pujar les primeres tiges de fulles de ferro cap al cel. Vaja, que han decidit de plantar-nos una alfàbega a l’entrada del poble per homenatjar la festa major del poble. L’invent, que els botànics de l’acer ja diran si és o no encertat,  és a canvi d’uns milers d’euros, entre seixanta i cent mil euros serà el cost final de l’escultura pensada pel pp de Bétera per lliurar-nos la clau d’entrada al poble. En canvi, res de circumvalacions, ni de vies més amples, ni de nous accessos, com ens havien promés abans d’eleccions. Bétera s’ha quedat com un reducte del XIX, contra les mínimes infrastructures d’entrada i eixida, com el caos a no imitar enlloc, que anunciava l’any noranta l’urbanista Josep Sorribes. I el govern municipal del PP va passant els dies, endreçant jardinets i vorals, arruixant palmeretes, esmorzant ací i enllà, qualsevol cosa menys atendre el caos circulatori, però això sí, permeten els abocadors il·legals de Canteras de Marines, permeten produccions industrials fora de polígons, permeten el pas de camions de gran tonatge per dintre la població, impedint-nos de guanyar qualitat de vida, en canvi d’abusos i de fer la vista grossa damunt assumptes particulars. 
Naturalment, l’alfàbega metàl·lica lluirà com un brúfol, a l’entrada del poble, perquè tothom s’hi reconega, veí del populisme i el desfici d’una vida política mediocre, tirant a municipal.

Divendres, a Benaguasil, presentem l’últim llibre de Carles Subiela, Faules i llegendes, editat per l’empresa multicultural ‘Consolat de Mar’, més que no una empresa d’instruments musicals, de qualitat i d’atenció exquisida. Carles Subiela és el director de Consolat, president de l’Institut d’estudis comarcals i ara un autor prolífic, productiu, que no para de tan inquiet, en termes culturals si més no. Després de la presentació, ‘Els últims romàntics’ faran una actuació de pur miracle: els últims romàntics és com una banda amater, carregada de goig, d’un viure que van quedant-ne pocs, d’anar lligant la música popular, d’autor, de compromís, de trobar-se per explicar-se qui som, aquests del viure de poble, amb tants anys i una edat respectable, homes de família (són tot homes, però això també els és perdonable), fins i tot els han penjat al Yutube, i ja fan una patxoca que paga de venir a veure’ls en directe. Jo mateix serà la primera vegada que ho faig. Hi tinc amics que hi són al grup, que els conec fa vint anys, i no sabia ni que cantava en públic. Quin país.
A partir de les 20.00, al casal de Llíria,divendres es projecta el documental Ser Joan Fuster, amb un altre sopar i una tertúlia que tancarà el curs abans de l’estiu al Casal.
Dissabte, a l’era de l’Ateneu de Benaguasil, hi ha la primera trobada de dolçainers de la comarca, bé, potser que siga la segona o la tercera… És un encontre, sí, també de gent d’una edat, respectables, prohoms, però ací sí que n’hi ha dones, poques, però també és una activitat lúdica, recreativa, sense afany de lucre, ni de guanys ni d’inversions en borsa. Dolçaina i tabal de fusta, pura bubinga i pura dinamita, com explicava l’acudit. També hi ha sopar enfaixat. I molt d’enginy per continuar fent civisme comarcal, teixit social de llana pura, i molt poc d’acrílic, malgrat que a l’estiu el cotó pega per vestir-nos més fresquets.
A rogles, la comarca va entrant en aquest estiu que acaba d’arribar polsegós, eixut, però còmode i agraït sempre, l’estiu.

Celebre aquest apunt amb Xavi Sarrià, i el goig de compartir la presentació d’Històries del paradís al Casal Jaume I, a la capital del Camp de Túria, amb Ruben, Miquel Castillo, Voro, Guillem, Empar, Carles Subiela…, entre més persones que omplien el local de gom a gom (qui em deixe?).

He començat amb un text del xic que va escriure expressament, ahir, quan li vaig demanar què diria sobre el llibre de Xavi Sarrià, en una presentació pública [No m’ho puc creure, per fi un llibre que em satisfà. He començat a llegir el llibre de Xavi Sarrià. I això que, jo, de llibres, no puc dir-ne gran cosa. Seré jo o seran els llibres?]. Després he anat fent alguns salts, de blocaires, de crítics, d’escriptors professionals, que en parlen bé i abundosament d’aquests contes que, segons Xavi mateix, va anar paint en els seus viatges de gira pel món: ‘A la meua generació, diu ell, ens costava més accedir pels llibres que no per la música. Malgrat que escrivia amb catorze anys, no m’atrevia amb els llibres. Som una de les primers generacions de la imatge, de la música, i encara que no teníem ni idea de com, no ens feia vergonya de llançar-nos a fer música en públic. Quinze anys després dels meus inicis d’escriptor adolescent, he viscut el goig del meu primer llibre publicat.’

He citat altres professionals: som davant una obra compromesa, amb tocs de Calders i Monzó. Un llibre predestinat… (Vicent Alonso).
L’autor sap controlar què té a les mans. Sap quin és el moment i la manera idònia de tancar un relat. (J. Josep Isern).

Aquest país farà pedagogia o no serà. Ja sé que imite Fuster, però és la solidesa incontestable al dubte, a la banalitat, a la confusió. Entre més referents, literaris o d’autoria que destrien alguns savis sobre ‘Històries del Paradís’, hi ha Jim Jarmush, Monzó, Calders, i jo afegiria Auster. I encara els contes, siguen lluny o prop, em remeten a l’esplèndida ‘La Mirada d’Ulisses’, d’Angelopoulus, amb Harvey Keitel i els cants, també els crits, dels Balcans.

Finalment, mentre Xavi signava llibres, ja hem començat a barrinar noves propostes per a la comarca, no debades allà n’hi havia un grapat de gurús que no paren d’inventar noves accions a favor, com explicava Xavi en el seu relat de com va gestar el llibre, de la realitat d’aquells pobles que ha visitat, els paisatges, però també les persones, els sentiments, la impotència de saber-se dins una realitat tan  crua que supera qualsevol de les ficcions més rocambolesques. Aquests contes són un cant literari a favor de l’esperança, que cada lector ha de saber trobar.

Coratge, mestres! (i lectors)

[aquest és el meu apunt cinc-cents a Ulisses20. Particularment, un goig. Per molts anys.]

Irreverent i valencià. Molt valencià, i més irreverent encar. No sé quina de les dues coses el defineixen millor. Cal tenir un cert fetge, vull dir, no tenir mala fel, al contrari. Jo el vaig veure un colp a l’Alcúdia, amb les Maedéus, i vaig provar de portar-lo a l’escola, per a pares, però em van traure la idea, vull dir, que no em van deixar tirar endavant la proposta, per agosarada. Ferro, i música agraïda, amb la guitarra, sol, o acompanyat, sense manies, naturalment, a pèl, amb una veu i un discurs esmolat, directe, de cagar fins a rebentar. En té per tothom, i si cal va inventant-les, ja ho hem dit, que no té manies, les necessàries, no cap, au. Aquesta nit actuarà a Llíria, al casal Jaume I, com uns entrants del concert de demà. Si podeu, no us el perdeu. L’ànima vos ho agrairà, que si l’esperit s’aireja, aquests dies de maror i corrupció, el passar se’ns farà més vaporós. Més dolç. DEs d’Ítaca, passant per Llíria, teniu bona informació de l’encontre. http://blocs.mesvilaweb.cat/vicentgalduf 

Hem guanyat la ciutat, sobretot perquè l’enemic no ha vingut. Hem guanyat perquè no n’hi havia contraris per a la batalla. També hem tallat curt, perquè no hem arribat  a la cinquantena, malgrat que l’acte de presentació del concert de Llíria ha sigut entranyable, emotiu i amb un tancament que pagava la vesprada: Pep Botifarra, Nèstor i Paco Lucas, són tres cracs. Com deia Josep Vicent Frechina, president de la Federació d’Instituts comarcals del País Valencià (ho repetesc perquè vaja agafant publicitat, la federació), que ho ha dit bé: no abastem tanta qualitat musical i humana com contenen, Miquel i Pep, per la seua humilitat, de l’un costat, i per la proximitat, a fer les coses planeres i senzilles. Vet ací una qualitat dels homes savis, sens dubte.

He agafat uns apunts, mentre escoltava el mestre Josep Vicent, i espere que no li dolga la usurpació: el contingut és d’ell, i de la seua collita; ha volgut presentar els músics protagonistes de dissabte, des de l’emoció i des de l’art, la interpretació descripció dels dos estils complementaris de Pep i Miquel. Tots dos han sabut combinar el sentit real de la tradició dins la modernitat. Tots dos són dues estratègies complementàries, pel que fa a la veu i a la música. L’un recuperant el potencial d’expressió de la música valenciana que, com qualsevol altra música, ens procura el gaudi estètic. Miquel refent aquella estructura de música per fer-ne de nova, d’investigació fins i tot, a partir de la seu veu rogallosa, trencada, plena de gra. Botifarra de veu pura, noble, afinada, de col·locació cap enfora, que exterioritza el sentiment, com fa una part del cant d’estil valencià. Tots dos, sens dubte, amb aquell art que ens situa en el món, segons Frechina, a Còrsega, a Sardenya, a Anatòlia, al Magrib, a la Provença, que ens reubica amb orgull des de la identitat de ser.
Hem tancat amb una cançó d’Albat, de Xixona, mentre Pep explicava com, si no hi havia gaires recursos, encara enterraven l’albat darrere la porta, perquè l’ànima no se’n fugís. Una tradició, sens dubte, ibera. 
Hem acomiadat la nostra estada a la ciutat, Vara de Quart és els afores, amb un cant a favor de Sant Miquel de Llíria, que dissabte acollirà el sentir del cant, ara sí, el veritable concert.

Dimarts, 17 de febrer*, a partir de les 19.00 hores, al CLUB DIARI LEVANTE (València), presentem el concert Obertura de ‘L’any dels moriscos‘ al Camp de Túria, 400 anys anys després de l’expulsió. Els habitants de la comarca, com qui diu, vindrem a envair la ciutat, amb una intenció cultural, evidentment (no diem que altres intencions no foren necessàries). Explicarem el perquè d’un concert d’aital envergadura, Miquel Gil, Pep Gimeno ‘Botifarra’, l’orquestra àrab de Barcelona, i la Unió musical de Llíria no s’apleguen cada dia. Parlarem de les veus i de la música mediterrània, farem un parell de cançons de batre i de bressol, perquè els ciutadans de València, els que vulguen venir a escoltar-nos almenys, s’alfabetitzen de les veus de comarca, del viure de poble, s’emocionen del cant, de la música, de la paraula. En un trempar, que es queden mocats el que resta d’hivern, que ja és mocar a l’engrós i amb llençol de matrimoni col·lectiu.

Josep Vicent Frechina, la veu de ‘La caseta del Plater‘, ens parlarà de la bellesa, de les veus mediterrànies de València, de Calàbria, de Còrsega, explicarà la riquesa del país a través d’unes veus inconfusibles, úniques, i farem una passejada a contra vent, perquè Llíria s’albire des de la ciutat, el dissabte 21, des de Sant Miquel i des del Pla l’Arc, baixarà l’herba d’olives, la botxa i el llentiscle, des de la Concòrdia, perquè València es desperte d’una vegada de tantes favaes com la malmeten i la confonen. Finalment, el cant de les bandes s’ensenyorejarà a plaer des de Vara de Quart a l’Eixample, com un tocar Al vent, nou i de nou. Presentarem el concert de Llíria, les següents persones de bé: Josep Vicent Frechina, president de la Federació d’Instituts del País Valencià. Miquel Gil, cantant i músic. Pep Gimeno ‘Botifarra’, músic i cantant. Albert Dasí, de l’Ideco camp de túria i, encara, potser que s’afegesca algú altre, a parlar i a acompanyar una taula d’amics. 

[Post: de públic, com a pocs n’hem de ser cinquanta, dalt o baix, perquè si en som menys els amos del Club Diari Levante (n’hi ha topònims que mereixen morir de garrotades) ens faran passar la granera i torcar la pols amb l’espolsador. Féu el favor de venir, collons!]

La vaig veure fa uns dies, la geganta de les dolçaines, i avui he anat a posta a fer-li unes fotografies, que he penjat a la pàgina de l’institut del Camp de Túria. És un projecte d’un músic que és un entusiasta, una barreja de personatge inquiet motor de projectes i més dèries relacionades amb la música popular, amb els instruments, amb la seua colla de dolçaines i tabals, ‘Xe quina burrà’, capaç de fer la primera òpera del món adaptada a dolçaina, amb xiquets i grans, i damunt estrenar-la amb èxit. Acaba de presentar als amics una nova quimera –recuperar o inventar, tant se val–, un instrument emparentat amb la xeremia, un instrument de fusta i de canya, que ja tocaven a la cort del Rei Jaume, en el segle XIII. Ja s’hi han fet proves i alguns músics com el Xavier Richard han donat el vist-i-plau i ja volen incorporar-lo als seus estudis. La dolçaina baixa fa gairebé un metre d’instrument i té un so especial, popular, mediterrani, una barreja de tarota, xeremia i dolçaina clàssica. Hi han contribuït a l’invent algunes persones, sobreto Gaspar Saragossa, un enginy de fer instruments i aconseguir el més difícil encara. 
De colp, la sorpresa: la vida ens amaga aquests regals, a la comarca, al poble. Celebrem-ho i per molts anys, per Ramon i la nova dolçaina, gegantina dolçaina baixa. 

No és la rumba, ni la salsa, el que torna com una moda al terme de Bétera, sinó l’últim recurs per traure finançament per poder pagar tants càrrecs i tanta gent com treballa a compte de l’ajuntament del PP. Les brigades, els regidors, els consultors, els assessors, els tècnics, els directius, els funcionaris, els altres, prou que han d’eixir d’algun calaix i, com que la majoria són buits, tiren de la història recent, de l’urbanisme i la construcció (l’assessorament és extern) en trauen la pols i ja tenim de nou un PAI damunt la taula. El PAI el Manisero, com ací el coneixen popularment, no és nou, però l’Ajuntament cobrarà directament de l’afer, segons que han declarat ells mateix, malgrat que ja els han dit que no serà legal, que, almenys, no ho esbomben d’aqueixa manera; la majoria de regidors són a favor, l’oposició (!) del PSOE inclosa (dels quatre, tres hi han votat a favor del negoci, a canvi de res?), i encara tenen la barra de fer-nos creure ens sants i dimonis, tots plegats, PP i PSOE, pobres de nosaltres, quin ramat ens representa. Centenars de cases, camp de golf dels grossos, piscinetes particulars que l’aigua ja la regalarà algú altre i la pagarem tots, destrucció de camins públics, d’arquitectura rural que hauria d’estar protegida i encara altres detallets de no res. Ballem a ritme de Manisero.

Tant se val la denúncia de la Comissió Europea, tant se val el cacau amb el qual han convertit el terme, o la precarietat de vies de comunicació d’eixida i entrada al poble, o l’absència de pressupost de la Conselleria i la Diputació, pel que fa a incomplir les promeses abans d’eleccions (desdoblament de vies?, rondes noves?, circumvalació?), un aplec de miracles que va convertint-nos el poble en un pedaç urbà sense sentit. 
Això dels pobles, dels ajuntaments, dels secretaris, de les constructores, de la crisi mundial, afegida a l’amenaça d’expedientar-nos per rucs, a Bétera, pel que sembla, no li val de res, ni llei ni reglament. El Manisero, ai, quina salsa de país.

21 de febrer de 2008. Amb el concert de Miquel Gil, Pep Gimeno ‘Botifarra’, l’orquestra Àrab de Barcelona i la banda La Unió de Llíria, l’Institut d’Estudis del Camp de Túria comença l’any dels moriscos, 400 anys després de l’expulsió. Un homenatge, sens dubte. Un reconeixement. Un deute. Un regal. Com el concert d’Al Tall i la banda Primitiva, aquesta també vol convertir-se en un moment i una data històrica, almenys per a la nostra comarca i, m’atrevesc a dir, per a la resta del país. Amb apunts futurs anirem explicant més detalls d’aquest encontre. El bloc de Vicent Galduf ja n’explica amb bona gana. En directe, el 21 de febrer tenim la cita imprescindible de l’hivern. Benvinguts.

Vinga els sis-cents mil i no en parlem més! -respon el condemnat al jutge.

Un il·luminat va decidir d’obrir una carretera enmig del barranc de Carraixet, al terme de Bétera. Com que n’hi ha embussos cada dia, de matí i de nit, com que han desaparegut les variants promeses, com que han fet desaparèixer les rondes que havien d’evitar el col·lapse, els il·luminats del PP de Bétera van decidir de fer obra enmig del barranc, uns quants quilòmetres de no res, amb una amplada de deu-dotze metres. Res, home. Van passar les pales, les excavadores, les carterpillars, qualsevol màquina era poca per enderrocar, traure els canyars, els arbustos, els arbres, i deixar-ho tot perquè el trànsit no embussés contínuament el poble, els veïns, els forasters… Naturalment, la cosa eixia barata, barata desfer el barranc (un cul de fem, devien pensar) i incomplir tot de promeses electorals. Sense permisos, ni papers, ni burocràcia. I això que el PP havia portat el director general a explicar-nos la rendabilitat del vot popular, que abans d’eleccions totes les gallines són lloques.

Ningú no havia pensat que el barranc té propietari. En realitat, en té molts de propietaris, perquè no poques vegades les baixades d’aigua s’havien emportat camps sencers. És clar que els il·luminats del PP, d’UV i UPIB , amb assessors per tots tres (costen bons milers d’euros mensuals, tants pensadors universals) no podien rumiar tanta cosa, tants propietaris destorben molt el pensament i provoquen força transtorns, sobretot si el cap va carregat de mamela.
Pobres, la denúncia els ha arribat en format CHX, que no és un format pdf però encara fa més mal que no pensen. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (aquests ho escriuen CHJ, en estranger d’espanya), reclama fins a sis-cents mil euros per danys. No és gaire, supose que pensaran els il·luminats de l’alcalde popular, docte JoseManuel, perquè amb la contribució ciutadana, l’han pujada el 43% de colp, ja tenen un bon sac per anar pagant el desficaci. Al remat sempre ho paguem els mateixos.
Almenys que la lliçó els valga, per no badar-la un altre colp. Que les coses serioses, senyors il·luminats del PP, no poden decidir-se enmig de paellotes i desculades de vi i altres licorets. Encara com les males llengües asseguren que els controls d’alcoholèmia es posaran davant la porta del cementiri, camí d’eixida de la Foia, a veure si d’aquesta manera les grans decisions es prenen abans del café, mai després de la copa.