Ulisses20

Alguns pobles del país van decidir que totes les línies de l’escola foren en valencià, sense exclusió. Un estudi de la pròpia conselleria d’educació valenciana deduïa que la gent que aprenia en valencià aconseguia millor domini d’amdues llengües, fins i tot de la segona llengua, el castellà, que l’alumnat que feia ensenyament exclusivament en castellà. L’estudi no va tenir gaire ressò, però Escola Valenciana el va fer propi i va encomanar i convidar els pobles i els Consells Escolars Municipals a prendre postura. Picanya ho va fer. Bétera, no (per posar dos exemples). Així que la tasca ingent impagable d’escola Valenciana és com una oració gairebé única i sorda per segons qui, perquè poques associacions i clubs animen, empenyen o imiten. 

Com que el vent del meu poble aquests dies és fred, l’agafaré d’exemple. Ves que fóra fàcil ajudar, ensenyar i convidar a aprendre la llengua als immigrants, als nous veïns, als forasters que s’hi van instal·lant, al nucli urbà o a les urbanitzacions. Ves que caldria ben poc esforç, si hi hagués una miqueta de consciència i d’intencionalitat. Però resulta justament el contrari. Com més va, més fem anar l’error que no ens entendran, i com que no ens entendran, adrecem-nos-hi en aquella altra llengua. 

I llavors perdem tot d’oportunitats a explicar qui som, a fer conéixer qui som, a sentir-nos orgullosos de ser qui som. Alguns exemples que hem viscut, en aquests últims deu anys,  hagueren pogut salvar-se fàcilment, amb aquela intenció i esperit de què parlava: la piscina municipal, ai, quants cursos i quants xiquets no passen cada setmana a aprendren. Les escoles concertades, l’escola de música, els clubs esportius municipals, amb totes les modalitats i categories, les societats agràries, els pous, la cooperativa i els seus cursos de formació, l’ajuntament i una potencialitat tan immerescuda com desaprofitada, els colombaires, els caçadors, el centre de salut (ai), la base de l’OTAN, la caserna e la guàrdia civil, l’altra escola pública, les escoletes municipals, la ràdio local, el comerç, la banda, els partits, els bancs, les caixes, les immobiliàries, els tallers mecànics, els forns, els supers, els hípers…, n’hi ha tants focus que podrien ajudar a consolidar la llengua, que vol dir ajudar a millorar la formació lingüística del jovent, que la pèrdua final de sinèrgies i oportunitats se’ns entoixa imperdonable. 

Com en tantes altres coses, com ens agrada malbaratar recursos com si foren il·limitats, som si ens sobrés moll, com si esperàrem algú que vindrà a resoldre’ns tanta inoperància i torpesa. El millor de tot plegat és que tenim tant de camí a recórrer, a fer, que no perdem mai l’esperança que algun dia començarem a aplegar esforços en aqueixa direcció.
Mentrestant… 

Després de sopar va venir la segona part, el sarau. Malgrat que és d’etimologia castellana, allò que representa ens vindrà a pèl, per explicar una mena de festes que han desaparegut gairebé completament; més conegudes, farien un paper extraordinari, sobretot contra certs tipus de festes que no són sinó siroll, que no deixen parlar, ni ballar, ni fer un glop tranquil·lament. Fermín i Eduardo, acompanyats d’un jove flautista que no recode com es deia, van anar desxifrant cançons, boleros, fandangos, jotes, mentre la gent de l’Aljama i un del Bassot, i uns quants amics més que s’havien aplegat i volien aprendre, anaven ballant així, i d’aquella manera, aquesta fa tres passes de l’un costat i repica el taló, ho veieu, i saps com es aquesta, les sabia totes, Fermín, i les anava fent perquè la gent anés ballant, feu un canó, agafeu la parella, les dones en aquesta banda, i ara… i cantaven, ell o Eduardo, i van passar dues hores ben comptades, i n’haguérem estat més, potser, que els homes podrien continuar, asseguts en aquelles cadiretes, mentre els altres anaven comentant els balls, la dansa, el comiat… Una guitarra vella i dues veus no gaire joves, però sabudes, van filar una nit de festa com es feia antigament, imagine, als pobles, a les places, quan havien de festejar una collita, unes noces, un naixement… Abans no hi havia tant d’entreteniment, comentava Fermín, i cantàvem per qualsevol cosa, i qualsevol cosa servia per cantar. Ara ens costa més, com ho diria, organitzar un sarau, ordir una festa, potser que hem perdut genuïtat, idees, o la senzillesa d’aquests homes que ens acompanyaven anit en favor de la música, del ball, de la festa, de les idees. Com ens en calen, de noves idees; o d’algunes idees velles encara més vàlides.

Avui l’Ateneu i l’Aljama han oferit un espectacle de música tan senzill com immens. Fermín Pardo és pura saviesa, una enciclopèdia viva de música popular, com algú li diu, un mp3 com no n’hi ha, un ipod, l’Itunes dels valencians, afegiria. A les set, Fermín i Eduardo Cuevas, ja eren asseguts a la taula de les conferències de l’Ateneu. Els havia convidat Pep Codina (ànima de l’Aljama), perquè ens expliqués què passa amb la cançó de treball i de festa, de nord a sud, entre els rius Xúquer i Túria. Un imagina que ens faran una qüestió oral avorridota, un discurs. Però Fermín ha sigut mestre, és mestre, i sap aplicar les tècniques més avançades de l’aprenentatge del segle XXI: tinc nou manaments, i els nou primers és no avorrir ningú. Això que un dia diuen que va dir Billi Wilder, un director de cinema famós, aquest home menut tan gran d’esperit ho fa pràctica, acompanyat per Eduard Cuevas i una guitarra vella.

Avui, especialment, també els acompanyava Carme la Francesa, que ens n’ha cantant una mostra impagable: «M’estime més cantar que no menjar.»,   «A la fàbrica de teixits jo cantava que em desculava, per a sentir-me jo, que les màquines no deixaven escoltar res.» Aqueixa dona encara té una veu que tomba.

La destressa de narrador i cantador de Fermín anava destriant les cançons narratives, aquelles que servien per collir raïm, o encaixaonar la ceba, la taronja, o per plegar garrofes, fins als romanços, els veritables romanços, també els pseudo-romanços, o les cançons de cec. N’explica uns minuts i en canta dues o tres, perquè destriem l’ú de la jota, el batre del segar, les maneres del nord diferents a les maneres del sud.

Quin és l’ajut institucional a tanta saviesa? Quin és el suport valencià a aquest savi de la música? Com diu Codina, no ha viscut de la música, però la seua vida l’ha dedicada a la música, a investigar i enregistrar ací i enllà, milers i milers de veus i cançons del país. 
Imagine allò dels cors de Canal 9 en contrast amb aquest home que avui si apenes tenia audiència entre els veïns de Bétera. Quantes persones del cor o músics de banda n’hi havia? On eren, aquelles estarlets, davant un mestre en majúscules? La cultura gran encara té un peatge excessiu, entre els valencians, i la ignorància encara no ens porta a la pressó. Sortosament.

Cançons de la Marina, de la Costera, de la Canal de Navarrés, de la Vall d’Aiora, del Camp de Túria, de la Safor, el romanç de la Cileta, el romanç del fill del moro, la xurra i el soldat, davall un albercoquer (ací l’emoció de Carme no s’ha contingut i s’ha alçat a besar els dos cantants pel regal). Vet ací que tot això solament que ha sigut la pimera part de la nit, que és quan els músics i les veus han parat per fer un mos. 

Però és que hi ha hagut segona part, encara millor que no la primera. Quan marxaven, l’he mirat als ulls, i no he sabut sinó expressar-li una mirada de reconeixement a tant de regal. ‘Xe, vosté està devanit’, que em diu mig somrient. 
Però tot això ja eren passats els dos quarts d’una, i ells portaven cinc hores de sarau. Que prompte és dit.

Corren rumors que alguna en passa a la banda de música del poble, i ves que ja és normal que les bandes tinguen afers, perquè són un referent que aplega una part important de l’activitat local, particularment musical. Avui en el concert dels joves, hem vist una mostra del que ja ens havien explicat. Ara les presentacions són exclusivament en espanyol. I ves que la banda del poble s’havia caracteritzat, durant els últims trenta anys, per un treball exquisit en favor de la llengua. Però s’ha acabat.
Entre més detalls, han expulsat una part important dels membres del cor, solament perquè aquests joves s’havien apuntat a cantar també altres coses, fora de les hores del cor oficial de la banda, als locals de l’Ateneu de Bétera. La directiva ha tallat per lo sa: expulsió directa i a una altra cosa.
Aquesta setmana han sigut expulsats més músics i, fins i tot, alumnes de solfeig, solament perquè pertanyien, alhora, a una altra societat musical. Doncs no, a Bétera exigeixen dedicació exclusiva.
La involució dels directius ha arribat al punt d’expulsar persones segons la seua definició sexual que, pel que sembla, en el Centre Artístic de Bétera, han de ser exclusivament aquelles que assessora el papa; al marge de pedòfils, naturalment. 
-Ací, prou que exageres. No s’han atrevit a tant.
-Exagere? A Bétera encara en passen de pitjors, que fins i tot la banda torna a carregar del costat de la dreta més dura i intransigent.

I ves que no havia dit res de tota aquella coentor en la qual havien posat el cor (durant anys havia fet un treball tan correcte i exquisit), per voler participar davant les càmeres de canal 9, obligant-se a cantar les cançons més ràncies del segle XX.  

I tant que encara es podrien corregir detalls, però això de la llengua avui, a Bétera, davant centenars de xiquets i xiquetes, adreçant-los les presentacions en castellà és una burla a escola valenciana, a la llengua, i als trenta anys d’un treball que va orientar impecablement el tio Paco Peris. 

L’expressió és manllevada de les rondaies mallorquines, de mossén Alcover, i em referesc a la presentació que farem dissabte a Bétera, en la seu de l’Ateneu Cívic i Cultural. A penes té un mes de vida, el local, i ja sembla un bullitori de no parar: danses, música, un cor de joves que han sigut expulsats del cor de la banda, debats, sopars… Divendres hi haurà una presentació documental amb activistes que explicaran què passa a Al-aaiun, i dissabte presentarem el llibre ‘El Quaderns d’Àngela‘ de Raquel Ricart. N’hi haurà gent de calibre gros, però si passeu per ATENEA, el bloc de Roser Verdevio (11 anys), us fareu una idea de la importància de tot plegat. Sigueu puntuals perquè l’espai no és una goma elàstica. Per cert, l’Ateneu ja disposa de web pròpia: ateneubetera.org

Solament hi haurà una condició per entrar en l’activitat de dissabte, a l’Ateneu, com un salvaconduït que limitarà l’aforament de l’espai: cada participant ha de tenir preparada una pregunta intel·ligent, bé per a l’autora, per a l’editora, per a l’actor, per a la il·lustradora o per al corrector. 

«L’en va traure, hi donà corda i el posà a l’hora. I mentre ho feia, mentre movia aquella rodeta amb els dits, mentre es cordava la corretja del rellotge al canell, va notar que tot anava a l’hora, que tot tenia lloc, que tot hi cabia.»

L’amic Carles Subiela és un homenot de Benaguasil.
Diria que és una persona de les imprescindibles. Home de la cultura i empresari d’èxit. D’aquells que tan escassegen en
aquests moments en aquest
país de la Santíssima Trinitat i tanta por fan als que ens volen el
pitjor. Carles deixa al nu a tant d’empresari de via estreta que tem el
lliure comerç perquè viuen arrecerats sota el poder establert. Tant els
hi dóna de quin siga. A sopluig del suborn i tràfic d’influències. Els
en fa por per la dignitat que representa: la cultura pròpia com a font
de felicitat i d’ingressos.
El coneixia perquè tots dos pertanyem a
l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (IIVEE), però desconeixia
la seua vessant d’activista cultural i d’home de vasta cultura. I a tomb
d’això..  [de Can Blesa]

Jo el vaig conèixer fa gairebé cent anys, a cals Verdevio, i a partir d’aleshores vam anar trobant-nos enmig d’embolics culturals, de compromís, d’amistat. Carles és una de les millors coses que li han passat a aquesta comarca (no és debades que algú va escampant que ara mateix el camp de túria és a dalt l’ona més alta. N’hi ha que ho veuran com un pegot, o una flastomia, però d’enveges també ha de viure l’home i que el dimoni els furgue per enllà). Un premi merescut, ben triat que ell ja ha compartit amb no sé quantes persones, que no es vol atribuir personalment de cap manera. L’institut d’estudis comarcals ha fet un salt qualitatiu, des que ell en té la presidència, malgrat que ara mateix estem en la ruina, de tantes inversions fetes; Consolat de mar és més que no una empresa d’instruments, és un focus de cultura, d’acollida, una ONG en favor de bandes i països que necessiten els instruments, més els uns que els altres, i tot això des de la senzillesa, la humiltat, la manera de compartir, la col·laboració incansable.
Xe, pa no morir-se mai. I nosaltres tampoc. Per molts anys.
[Més encara a Ítaca]

Signem algunes frases que vam oir dissabte en el lliurament dels Premis Jaume
I, les signem col·lectivament un grapat de gent que ens aplegàrem a la
Pobla de Vallbona per donar suport al reconeixement merescut de persones i institucions que el Casal de Llíria, que també ho és de la comarca,
havia decidit enguany premiar dins una nit
especial, que van convertir en excelsa persones i moments concrets carregats d’emoció. Anit, de nou, vam situar el Camp de Túria al País, amb un
programa de qualitat, ben coordinat i millor dirigit, i l’actuació
musical d’una bona representació de la música del país. Solament aquells tres que anaven disfressant-se de ‘Saó’, ‘All-i-oli’, ‘Bajoqueta’, o ‘els Últims romàntics’ ja ho pagaven tot, i ves que eren el condiment solament, per bé que necessari i un dels punts de qualitat: Toni de l’Hostal, Mireia de Rapsodes, i Pep Botifarra de Pep Botifarra, acompanyats per un parell de grans músics de la rondalla del Pep mateix, van ser una prova del que som capaços, almenys aquests músics que són uns cracs. Jo ja els convide tots tres perquè, de tant en tant, facen aquestes provatures, perquè guanyem tots. Però encara hi havia el concert d’Eva Dénia, que tret d’allò tan pesat del ‘Seté cel’ de sisa, ha agafat una línia fantàstica de musicar clàssics, tradició, cant d’estil, amb una veu que atrapa i enganxa per la bellesa. Però encara faltaven els relats de Pep Jordan i Paco Muñoz per entendrir tota la molla que surava, els Bajoqueta Rock, el Cel de l’Eliana, que ara mateix és un Centre d’estudis Locals amb vocació de Paradís, i més de tres-centes persones que ho van voler viure en directe, per continuar demostrant que, fins i tot al marge dels rancis de la política i els malparits que governen multitud d’ajuntaments, hi ha camí per continuar vius, amb identitat i solvència, i demostrar que no volem ser substituïts pels delinqüents del pp. Ja anirem destapant més sabors, si la setmana ens ho deixa fer. [especial en aquesta pàgina]

A dues hores del lliurament dels Premis Jaume I, a la Pobla de Vallbona, la nit ja es presenta memorable, perquè n’hi ha confirmades gairebé tres-centes persones, i el boato musical i alimentari tombarà de tos la noblesa cultural de la comarca. Ahir ja es van desestimar un grapat de sol·licituds perquè l’aforament del Centre Social és el que és, i la predicció és que viurem una altra nit que passarà a la història del Camp de Túria. Entre Associacions, Institucions, Ateneus, Casals, Coordinadores i colles, potser que ens apleguem la nata a la Pobla, que la flor altres ja la porten on poden.
Entre els premiats, que són de qualitat merescuda i guanyada a pols, més els músics que hi intervindran, la nit del Camp de Túria podia exportar-se perfectament a Barcelona o València, per començar les lliçons per ciutats també ben noblés, si no fóra perquè…

Acabe de llegir que Vicent Moreno ja és el nou president d’escola valenciana. Per molts anys!

El Camp de Túria lliurarà els cinqué premis Jaume I dissabte, 6 de novembre, al Centre Social de la Pobla de Vallbona. Malgrat que són uns premis joves, que van nàixer gairebé sense voler, com empenyent al reconeixement d’amagat, l’encontre va guanyant cada any i la tria de persones i associacions premiades va destapant el veritable tou de la comarca. N’hi ha recorregut i n’hi ha gent que treballa incansablement, pel país, per l’ofici, per la cultura, sense haver de demanar permís, sense la genuflexió o l’amiguisme, sense haver de recórrer a la delinqüència, com gairebé passa amb el noranta-cinc per cent dels polítics del PP (això del noranta-cinc és per salvar-ne uns quants que puguen acompanyar la resta al soterrar, o solament perquè els porten l’entrepà a la pressó).

Enguany la tria de premiats torna a merèixer el reconeixement unànim: Josep Maria Jordan, segons Vicent Partal, inventor del concepte el Camp de Túria, i el primer a potenciar la idea de comarca; el Centre d’estudis locals de l’Eliana, el CEL, Bajoqueta Rock, uns altres incombustibles de la bona música, i Paco Muñoz, que esperem que no tinga aquella pena que rebenta, almenys la nit dels premis en un local que serà ple a vessar. I encara els actes que aniran descabdellant l’acompanyament del sopar fóra digne d’un directe televisiu, si no tinguérem uns malparits tocacollons a dins el Nou. Tant se val, l’Eva Dénia, Pep Gimeno, Toni de l’Hostal, Mireia Vives de Rapsodes, ja han confirmat que hi seran, que això solament que és el mig programa declarat, que n’hi ha un altre de sorpresa, com un Pla B en favor dels asistents: que no ens pegue per demanar la independència, si l’eufòria i el seny no ens aprima l’horitzó.

Si encara no teniu el bitllet al Cel, demà és l’últim dia per passar pel purgatori.

BÉTERA. l’Ateneu de Bétera 

‘Més enllà del Mur’, és el documental que avui presentaran a Vilamarxant, a la seu de la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria. Hi participaran el director, Josep Pitarch, i un parell de músics trobats, Xavi Sarrià i Miquel Gironés.
‘So i silenci’ és un llibre sobre música, música culta, de l’assagista Guillem Calaforra, que es presentarà a l’Ateneu de Benaguasil, també aquesta vesprada. N’hi haurà música en directe, sopar enfaixat, i una tertúlia entre amics de molt nivell.
‘L’Aljama de Bétera’ presentarà demà una jornada de danses i balls populars, a la casa de la Cultura de Bétera, conjuntament amb una colla de danses del Portixol de Xàbia, i una altra colla de Requena. A més, la música també la posarà la colla de tabals i dolçaines Xé quina burrà, que va guanyant amb fons i recorregut de bon ofici. Després també faran sopar popular a l’Ateneu de Bétera.
Són tres mostres del caliu cultural de la comarca, amb pressupostos minsos, al marge d’una oficialitat d’ajuntaments de poca ànima, però amb un espirit de fer-nos créixer, des del voluntarisme, el compromís i la dignitat social.
I encara diumenge eixiran tot d’excursionistes cap al Puig, que el camí ja és ben sabut… Veieu com amb treball i ofici cal estar esperançats. Fins a la victòria almenys, que, com diu Carles Subiela, és més a prop.

L’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera ha obert les portes al públic, amb un programa en favor de la música popular i tradicional. Si be Llorenç Giménez va inaugurar el primer dels actes importants, amb els contes i les contalles per als xiquets, l’Aljama i la colla ‘Xé quina burrà’, van oferir un programa de ball tradicional i música de festa que omplia el carrer Major de gom a gom. Com van explicar Toni Marzo i Pau Pertegaz, aquest és un nou espai en favor de la cultura, des de la senzillesa, la humiltat i els bons propòsits. Una dèria de molts anys que ara s’ha fet realitat, que vindrà a omplir un buit que feia massa que durava. Una nova associació d’àmbit local i comarcal que se suma a una xarxa important d’associacionisme que consolida el Camp de Túria com una aposta ferma contra l’antivalencianisme del PP (és una manera de dir-ho i/o d’interpretar-ho). La cloenda, després del sopar popular –que no n’hi ha ateneu sinó sopem d’entrepà–, va anar a càrrec de la banda jove ‘Horta Folc’, fills de músics que apunten amb ganes cap a la festa, el ball i la xerinol·la. Sis hores d’inauguració que van passar com un llamp també mostra una intencionalitat de recorregut. Alguns dels socis (ja compten amb més de seixanta inscrits), són corredors de fons i amb ganes de continuar pegant en favor de la dignitat i de la indentitat. Per molts anys.
La primera de les exposicions que es pot visitar és ‘Paisatges tèxtils’ d’Empar Esturi.

‘No ho han fet malament, cap dels dos no ho ha fet gens malament.’ 
Aquesta nit han presentat al teatre Capri de Paterna ‘El quadern d’Àngela‘, una història de l’escriptora de Bétera Raquel Ricart, amb il·lustracions de Paula Pérez i de Lanuza, i la lectura d’uns quants fragments a càrrec de Pep Ricart. Sense temor d’exagerar, haguérem pogut escoltar tota la història, de la veu de Pep, que ha descabdellat un fil argumental  que anava atrapant l’auditori cap al silenci, en la seu majoria eren adolescents que han hagut de plegar-se a l’atenció d’una lectura exquisida, d’emoció, breu en un temps que ja pagava l’esforç de perdre’s després per trobar l’eixida del poble.
Raquel és una escriptora prudent, sobretot en mesurar la quantitat de publicacions, i el lector agraeix la qualitat de cada història, l’esforç d’una llengua que apunta ben amunt, que no defalleix, ni s’apoca a la moda, menys encara al fals raonament que hem de facilitar textos de segona perquè el jovent no s’esforce en excés. Vaja, com si els textos de segona foren motivadors de convertir-los en lectors de fàula.
El llibre l’ha editat Tàndem Edicions, editorial que acaba de fer vint anys, una heroïcitat a València, sens dubte, i Rosa Serrano ha tingut aquelles paraules càlides i amatents en favor dels llibres i de l’escriptura de Raquel Ricart. En la primera part de l’acte, s’ha lliurat el premi de teatre juvenil vila de Paterna, que ha tornat a guanyar Octavi Egea, per segon any i consecutiu.

‘…quan he contemplat el cel tan blau, m’he demanat com deu ser el blau del cel de la Xina, un país tan gran que no em cap al pensament.’ 

Divendres, 20.00h. Auditori de Benaguasil. En directe, l’Orquestra simfònica Consolat de Mar, que dirigirà el jove Andreu Ramos, com un ball de direcció, de plasticitat, de conduir els músics i la música. Tant se val el programa, que ho val, o la feinada que tingueu. Com ve passant fa tres anys, el Camp de Túria té la sort d’escoltar una de les bones orquestres que es formen amb l’excusa dels premis, els concursos o els festivals internacionals. L’afegit és que l’orquestra la formen músics de bandera, que d’una altra manera no podríem escoltar plegats. Al poble, no. Benaguasil és un poble, malgrat el puturrú de polítics i de llepafigues.
El calendari de l’any, al Camp de Túria, comença divendres 24 de setembre, com el curs escolar, perquè és llavors que la comarca es vist de la cultura majúscula, de la mà de Consolat de Mar, l’aposta per una empresa polivalent, comercial i culturalment. Concerts, xerrades, presentacions de llibres, recitals, homenatges a poetes, edició de llibres, compromís social…, tot plegat sembla que passa per aquelles naus a l’entrada nova de Benaguasil, com si no passés res, com si fos tan natural, de farcir de cultura la comarca amb pressupostos mínims, sense ajudes, ni subvencions, ni cap protecció. A prenre pel sac, els mamons. La idiotesa valenciana comença per la política però s’estén com una pandèmia monumental i fallera.

Tant se val. Si no els heu escoltat mai, si no heu vist mai l’Andreu Ramos en directe, ara teniu la sort de cara, i de començar l’any amb bon peu.  
Ferran Zurriaga farà l’obertura, amb un parlament sobre la Repoblació. A les portes de Sant Miquel, si enguany no l’amanyaga la vaga.

Tres propostes de cap de setmana per venir a viure al Camp de Túria o, almenys, quedar-s’hi un parell de dies fent el pòtol amb la manta al coll. El cabasset ja el trobareu a una vora i a al’tra del que és políticament correcte entre tanta oferta i celebració.
UNA. El Casal Jaume I de Llíria fa el sopar popular de cloenda del curs i benvinguda de l’estiu. Han treballat de valent durant el curs i mereixen aquest descans i la teua participaciuó al sopar de carrer. Bona taula de converses, perquè cadsacú ha d’aportar el sopar.
DUES. Dissabte 17 una altra celebració noble, l’Ateneu cultural i musical de Benaguasil acull la festota dels joves del país, amb xerrades al sol de l’estació, torrà de carn i embotits, i l’actuació de Toni de l’Hostal. Fins ací ja diríeu, prou!, prou! Doncs no, encara queden el segon i el tercer plat, els llevants i, si cal emprenyar, café i copa. 
TRES. A Can Consolat de Mar, dissabte a partir de les 22.30 fan una invitació col·lectiva a la comarca. Concert al carrer, lectura de versos, i presentació del llibre ‘Faules de poble’, d’en Carles Subiela. El concert serà de metall i com que és al carrer, arribarà fins a l’ermita de la Montiela, com a poc i dins la mesura. 
N’hi ha més corda però tampoc no volem estirar el pit ni posar a bollir la cresta de tants pollastrots. El calendari és atapeït contra la crisi, moral i econòmica, i els caragols de polítics del nord ja poden amagar-se a la closca, que els malparits no se salvaran ni de l’infern ni de la seua pròpia idiotesa (que si no ho dic rebente).