Ulisses20

De cant a cant. Del Cant al Ras a Massalfassar, als cants de Batre a l’Eliana. De l’Horta al Camp de Túria. Com explicava un dels membres de l’organització del Cel, al Cel de l’Eliana, des de la Torre del Virrei, el rere país dels valencians és formidable, entusiasta, de riquesa i de bellesa, pel que fa al cant, a la música, una joia encara en brut, d’una potencialitat envejable, silent, silenciada, però d’excelsa sonoritat.
Ho va dir l’impagable Frechina en aquesta nova presentació (la família que no li tinga en compte la dedicació, que el necessitem), els cants de batre no són fàcils, ni d’escoltar ni d’entendre en tota la seua mesura, ni són un cant romàntic, ni es deixen emportar de sentimentalisme. Són art, difícil, malentés, i ara lentament recuperable, a través de l’estudi i d’unes veus que ho valen tot. El matxo al trot, o pausat, darrere el batre, destriant el pa de la palla, pegant voltes, davall la calor sufocant, empestat l’aire de pols, de picors, d’aquell temps desagraït, contra l’ofici i contra els homes.

Jacint Hernàndez, Toni Navarro, Toni Guzman, i aquell jove de Vila-real, com es deia, Àlex Torres, van anar despartint el gra, pegant voltes al pati del Virrei, fins i tot, mentre esmorzaven de tant d’esforç, metafòricament, cantaven una polca, un romanç, una picantor, per alleugerir la faena. De colp el Cel de l’Eliana, centre d’estudis locals, obria una altra via d’expressió, de dignitat, de saber ser, que ens explicava aquella època rural tan agra com imprescindible. L’era, els animals, la terra, la duresa d’un viure prim… Que després el temps ha convertit en allò que devia convertir, supose. Com envege aquesta organització francesa per la terra, allà als Camps Elisis, amb tot de llauradors, productes, maquinària, animals, enmig de la ciutat francesa del XXI, admirant-se i demanant-se què passa, a la terra i als llauradors, de costat d’aquells luxes a una vora i l’altra, el sector primari. Ho envege sense preàmbuls, ni introduccions. Sense cap ànim, sabeu, que ací viu el pa i viu el vi i la mare que ens va parir.
Per molts anys de batre. Amb el cant, naturalment.
Post: a l’estil de la Malaguenya de Barxeta, uns versos de Víctor Iñúrria van cloure un sentit homenatge als valendians que vam expulsar de casa, de la terra, fa quatre-cents anys. Una polifonia impossible tan bella.

Em van convidar a parlar-los de la lectura, de llibres, perquè volien ressaltar allò del 23 d’abril, que són dones progressites, un grapat de més de cent, segons que m’assegura Marisa, la presidenta. Però aquell dia tan assenyalat el saló era ocupat, així que quedàrem que l’acte seria uns dies després. No n’havia parlat encara, perquè tampoc no sabia com explicar què havia passat, amb aquella conferència-resum. Havien convidat més persones a parlar i allò potser que es feia massa llarg i també era massa tard, per explicar tot el que els havia preparat, que ho havia elaborat de valent. Així que vaig fer un resum i vaig rebre un ram de flors per això. Com vols que et presente?, em va demanar Marisa… Digués que ton pare havia sigut el meu mestre, de xiquet, però no ho va dir. Amb això ja n’hagués tingut prou. I després amb uns versos de Miguel Hernàndez que elles havien preparat, emotius, tan ben llegits i expressats, neguitoses, si voleu, però que em va semblar que ho feien amb l’estima que mereixien aquells versos del poeta assassinat pels feixistes. També van llegir un  conte de Delibes, un text breu que el protagonista declara que vol ser de poble, un text que em recordava Carles Salvador a Benassal, un mestre i un poeta que també es declarava de poble. M’havien convidat a parlar de llibres i de la lectura al poble, breument, i vaig començar per dir que jo també volia ser del poble, de poble, vaig començar amb aquell text que jo considere fantàstic, un protagonista que baixa de les portes del cel, de Portaceli, amb una Harley (totes les dones progressites van endevinar de seguida que parlava d’una moto) i vaig llegir apassionadament com aquell protagonista es feia unes sopes en un tassó de llet blanca, com desdejunàvem els xiquets antics, al poble. I com aquell protagonista, don Salvador, justament quan eixia de la cartoixa, es topà amb aquell autobús d’ànimes jubiloses, amb xandall i un esperit esportista de voler pujar al cel, des del Purgatori. El text és de JF Mira, Purgatori, que un premi Sant Jordi que passa per Bétera bé mereixia d’obrir una conversa sobre la lectura amb les dones progressistes. A Bétera, a tocar del cel.

El concert avui commemoratiu del 25 d’abril, també lligat a Sant Jordi i els llibres, ha acabat amb una sorpresa per engrandir l’esperit i l’emoció: els últims romàntics amb una part del cor Amalthea han oferit una versió especial i emotiva de Grandola Vila Morena que, com explicava un dels músics, també era un cant a favor de les revolucions diferents. Ves que a València ens caldria també un entusiasme com hem viscut aquesta nit a Benaguasil, contra els dictadors i politicastres que tenen segrestada la ciutat i la seua voluntat.
David Gàlvez, director del cor, es mostrava content i feliç d’haver pogut oferir-nos el concert en una data tan assenyalada, deixeble de Matilde Salvador, no s’ha estat d’interpretar Convocatòria, un cant d’assalt a l’avorriment i la rutina dels jorns, a la concentració entusiasta pel cant. Enmig d’una de les peces, els romàntics també han narrat aquella breu història d’un lleó, Història ciutadana, en homentage a Jaume Vidal Alcover, que va escriure un altre gran, Vicent Andrés Estellés. Quina llàstima que la banda Primitiva de Llíria desestimés de tocar plegats, amb el cor, perquè la festa hagués sigut extraordinàriament lluïda.
Però els valencians, malgrat això d’ahir a València, o justament per això d’ahir a València, no som una terra de fraternitat, malgrat que Amalthea, en paraules de Matlde Salvador, ho cantava: canteu, germans!
De nou l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, malgrat la deslleialtat d’alguns ajuntaments que ens la tenen jurada, continua treballant amb sentit comú, cada dia a favor d’aquelles frases que ahir uns milers de valencians passejaven per València. Per València, germans.

L’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria edita un llibre sobre toponímia, tòpics, versets, cançonetes i poemes, dites i gentilicis entre més manies dels pobles del Camp de Túria. Els Pobles Edetans parlen els uns dels altres és un treball de no poc risc de Joan i Neus Domínguez, il·lustrat per Josep Fornieles, que es presentarà d’ací unes hores al Casal Jaume I de Llíria. Un estudi de molt d’interés que, entre més apostes, prova de trobar una fórmula de consens, raonada i explicitada, a favor de la denominació ‘Els pobles edetans’. Il·lustracions dels pobles, a la manera dels naturalistes que fan estudi de camp, una proposta freinetista de recuperació d’espais i paisatges rurals que van desapareixent, com molt del lèxic i les maneres de dir, de provocar-se, els uns veïns contra els altres. Un treball excels, que espera ara una resposta entusiasta i valenta dels pobletans, de cadascun dels habitadors d’aquests pobles edetans. Cap família noble sense, collons.
Un altre encert del llibre, sens dubte, és la dedicatòria al professor Manuel Sanchis Guarner, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, i a Josep Maria Jordan, prohom sens dubte del concepte Camp de Túria.
Però, home, si li he dit quinze euros.

Serra, Bétera i Nàquera
tenen molt d’orgull.
Per la pansa, la figa
i l’espart que es cull.

[més al bloc d’Itaca i a campdetúria]

M’arriba extraoficialment. Em demanen que no declare la font. Sobretot perquè és tan directa a la pròpia notícia que, les conseqüències, serien immediates. Terribles. I els càstigs no es farien esperar sobre algunes persones. Un senyor Douguet, o Duguet, que fa de director general del Decatlon l’Eliana, al Camp de Túria. De fet, segons monsieur Duguet, el pitjor del Camp de Túria, és la quantitat de gent que encara parla valencià, que ell no considera una llengua germana del català, no. Ell diu que tret del castellà, la resta de llengües no espanyoles no són llengües, sinó dialectes. Així que si tu et presentes a la selecció de personal, per trobar-hi feina, i et demanen les llengües que domines, juga-te-la que si parles valencià et marquen aquella casella d’indesitjable. En tot cas, t’obliguen que no l’uses davant els clients mai. Almenys si vols conservar la feina. Bé, alguns francesos ja se sap, com entenen el respecte per les llengües, per la llibertat i el respecte, quan hi ha en qüestió no solament la llengua i la llibertat, sinó els mínims que durant anys ells, els francesos, van defensar davant Europa i el món.
Comencem, doncs, una campanya a favor de la llengua, una altra més, que no contra Decatlon, ni els seus productes, ni els seus clients, ni els seus treballadors. Malgrat els Duguet, alguns francesos, i una qualitat/preu dubtable, d’alguns dels seus productes. 
No res, una campanya blocaire, a través de la xarxa, dels amics, contra els inútils, els desgraciats, i els ignorants que ataquen el Camp de Túria, que es pensen que poden arribar ací, plantar la seua empresa i instal·lar tot de manies i pegues xenòfoves i racistes. 

‘I serà un mes que durarà anys’… Anit hi havia bons ingredients al Casal Jaume I de Llíria per fer xerinola, així que vam parlar d’eleccions: Antoni Furió es presenta com un candidat amb moltes possibilitats, a favor de la Universitat, la dels valencians, naturalment. Hi havia un home a Llíria que ho deia claret: Furió possiblement és dels pocs homes a València que es creu encara la Institució, poca broma, davant el que poden dir els altres candidats: a més, es creu l’escola bàsica, en majúscules, i el treball que fan els mestres.
Però anit hi havia més sorpreses a Llíria, com ara la nova que anunciarà Xavi Sarrià aquesta setmana: el nou concert d’Obrint Pas a València, d’ací uns dies. On i quan ja ho diran ells aquesta setmana. Però serà una ocasió per veure com torna de fort, el grup referència del país. Amb el Sime canvie dues impressions ràpides, perquè jo tinc convidats a casa i no podem fer-nos-en una plegats, així que convenim que parlarem bé, del Cesc i d’uns joves tan entusiastes (trobe que han de treballar les maneres del discurs, si volen arribar sense fer-nos patir). M’emporte dos CDs del Cesc, l’un li’l regale a Toni mitja hora després a casa, que el necessitarà, que ell va preparant l’encontre del 20 de febrer al Castell de Bétera, on hi haurà la primera reunió formal per fer nàixer un Ateneu Cultural, de Compromís. Avui, un projecte d’aqueixa envergadura, sembla una obra d’herois, però probable i possible, si n’hi ha ganes i esma per tirar endavant el país, i el poble. Home, viure constantment a l’ombra cultural i social del PP ja demana de respirar a base de quotes i iniciatives independents. Que la força que transpua el Freixas els il·lumine el camí, o ens il·lumine plegats contra l’avorriment i el desfici.

“Un escenari de llibertat no és guanya amb un concert, sinó en el dia a dia.” 
Cesc Freixas va presentar anit, al Casal Jaume I de Llíria, el seu últim disc, ‘La mà dels qui t’esperen’. Abans hi va haver una tertúlia sobre la situació actual de la música al país, i un sopar popular. Tot plegat, forma part d’un programa homenatge a l’homenot Ovidi Montllor, que organitzen els Joves del Camp de Túria. Un mes que durarà anys, amb xerrades, concerts, parades, sopars, discursos, treball a favor del país no exempt de molt d’entusiasme. Avui al Casal no hi cabíem, si no érem drets, i l’acompliment de l’horari ens n’ha deixat uns qunats a meitat de cançons i de concert. Amb tot, paga la pena observar que va fent-se escola, amb el treball dels joves, a la comarca. Com ha acabat dient el mateix Freixas, ‘la urgència de prendre partit per tenir opinió pròpia obliga els joves a comprometre’s’. Tant de bo en sigueren més.
Més informació a Ítaca 

Mitjanit, fa estona que els músics assagen amb Miquel Gil i David Pastor. El neguit, la tensió i l’ambient preveuen l’èxit. El David agafa la trompeta
per seguir el cant de Miquel, es queda sol, varia l’estil cap al
jaz, torna al so ètnic, popular, els músics de la Unió s’ho miren
embadalits, alguns amb la boca oberta. Pep Botifarra s’ho mira des de la primera fila de butaques, esperant el seu torn. La veu de Miquel torna a envair el teatre, els càmeres de TV3 continuent enregistrant i tot sembla que
va encaixant, amb els consells de Tòbal, i l’aplaudiment final, entre
músics, pel regal d’aquella trompeta de Pastor. Viuen l’emoció. És un assaig, però ja sembla el directe i
com esdevindrà la festa. Sonen bandes, a Llíria, preparant el concert
contra l’expulsió.
www.campdeturia.cat

La coordinadora pel valencià del camp de Túria ha decidit aquesta setmana d’ajudar econòmicament l’organització del concert. Escola valenciana sempre és al darrere, lider d’un moviment cívic principal a les comarques. Hi ha diversos coordinadors de Trobades que seran a Llíria. La gent del casal també és enmig de l’esforç col·lectiu d’aquest projecte de convidar les bandes dels pobles, les petites i les grans, a organitzar concerts amb les veus més representatives… N’hi ha molts músics, i molts bandes. També n’hi ha ajuts anònims, a l’organització, i un treball intens d’estendre el projecte més enllà de la nostra comarca. Anit, és veritat, les càmeres de TV3 van enregistrar els assajos, van fer tot d’entrevistes als músics protagonistes, n’hi havia Vicent Partal de Vilaweb, i Carles Subiela, director de Consolat de Mar i homenot sens dubte d’aquesta idea de projectar la música de banda més enllà dels tòpics. Sime enregistra videos que després penjarà al bloc perquè la difusió siga màxima. Ruben del Casal, i Toni, de la Junta de l’Ideco van deixant passar les notes, preparats, i Empar Marco s’espera amb el micro, mentre Botifarra riu la prova de llum i de so. N’hi ha molts mestres d’escoles cooperatives que han confirmat la presència, n’hi ha que vindran sopats i n’hi ha que soparan allà mateix. Els carrers de Llíria, a partir de les set ja seran una festa. A la Unió, l’Akelarre ordit per Albinyana serà el preàmbul del que llegirem als blocs, diumenge; Sime continua fent els protocols necessaris perquè, de nord a sud, el país n’estiga suficientment informat (em confirma que avui s’han enviat dotze mil correus electrònics des d’Infomitjorn). Demà, el primer torn comença a les quatre, amb Ruben, Artur, Sime, sempre incombustible… Abrigueu-vos, és un pavelló esportiu, que malgrat la gernació ja confirmada, han baixat les temperatures.
Una nit única.

Anit es van lliurar els premis Jaume I que organitza el Casal de Llíria. Anit el Casal va fer un salt qualitatiu que ja ve apuntant, any rere any, per feina, per saber fer, per voler aprendre cada dia. El Camp de Túria va agafant una embranzida com no pensàvem i, en canvi, alguns vells anuncien incansables, per experiència, perquè ells sí que van patir: xiquets, estem millor que mai. Potser que siga veritat, que no tenim gaire a envejar, ara mateix, a l’Alcoià o al Comtat, fins i tot als primmirats de la Safor, d’un nivell sempre inqüestionable.
L’acte d’anit a Consolat de Mar, a Benaguasil, el portem a València i guanyem els Octubre d’enguany. (Passeu-li-ho a Eliseu). Que no exagere gens ni miqueta. Bé, lo justetet.
La direcció del lliurament a càrrec de Pepa Alòs, els discursos de Ruben, Miquel, Carles, Alexandre,  Antoni, l’humor de Bakanal, el sentit homenatge a Eugeni Pertegaz, va destapar la caixeta de les essències i ens assenyala el camí de com podem organitzat la comarca, finalment, a través del camí de la cultura, dels productes acurats, de la professionalitat, de saber anar malgrat les obvietats: l’hostilitat d’alcaldes i regidors, i la negació d’ajuts.
Tant se val, anit festejàvem a Benaguasil de la mà del Casal Jaume I de vint-i-un botó, posada de llarg majestuosa, de calibre gros, exportable a la ciutat, a València, a Barcelona, a Mallorca, a Perpinyà o a NY.
A més, cal dir-ho sense embuts, el sopar era bo, i el preu popular, i encara l’espai que ens acollia, caram, sense amagar-nos de res, érem al ventre mateix d’aquella empresa que ens fa volar lluny, de propòsits i de somnis.
Per molts anys als organitzadors, a tanta gent com va treballant perquè dignifiquem la vida comarcal. Com expressaren Helena i Fredi, l’Eugeni Pertegaz se sentiria ufanós de veure que els joves continuen treballant, compromesos, per viure la llibertat. [més informació]

Que no la mos pac!” de la rondaia En Joanet i es set missatges, d’En Jordi Des Racó.

És el que han d’haver pensat l’alcalde i els seus regidors, del PP en la seua majoria, des de Bétera. Naturalment, abans que no els hagueren multat, amb cinquanta-tres milions llargs, de les antigues pessetes, el Consell de Ministres.
Fa uns mesos vaig trencar-me unes quantes frases en una discussió: aquests del PP, enguany tenen un equipàs, m’asseguraven, i encara no havien afegit els assesors i els sobresous. Amb els assessors, l’equipàs l’han convertit en equiparro, segons que diuen al bar de més talent (l’índex de bars a Bétera supera qualsevol proporció Guinnes). N’hi ha que trauen la cansalada grossa, la magra, amb el que cobren d’assessors i amb el que cobren de pensió. Als veïns ens costa la broma un sac de garrofes, per barba. Perquè això de Bétera, amb l’alcalde al capdamunt de tot, és d’àlbum maga: algú els hauria d’haver dit, a l’equiparro, que actuar contra el medi, que construir en barranc o fer passar una carretera per terrenys particulars és anar contra la llei.
-Que no n’hi ha assessors, ni tècnics, ni alcalde, a Bétera?
La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (quins gànguils, també) els ha espolsat la saviesa, la intel·ligència, als regidors del PP, als regidors d’Unió valenciana, i a aquell tòtil de can Nebot. Xe, ni el secretari no els ha sabut dir allò que és legal del que no ho és? Ni els tècnics en urbanisme? Ni els municipals? Ni les brigades?, Ni tants militants del PP, amb tot de savis que es reuneixen al bar de la cooperativa? Ni al bar del polisportiu, no n’hi havia sabuts? Que han caigut com una figa, damunt el fangar, els aucellots?
-N’hi ha que encara no saben que bufar no és mamar!

Però que no es preocupen, els veïns de Bétera (sobretot aquelles que els han votat, una colla tan llesta) perquè Nel i els seus, no cal traure encara els noms, se’n faran càrrec dels 321.00 euros de l’ala, per fer front a la multa… Llestos? Sabuts?, Home, com van a consentir que pague l’Ajuntament per una cosa il·legal que ells han decidit i promogut com qui la trau per pixar a la façana de l’Ajuntament. Això fóra prevaricació, corrupcionitis, frau, falsedat en l’acció, robatori de terrenys, usurpació!
A més, com que tenen molta honestedat, tota aquesta tropa de saberuts, ai!, pensen a dimitir plegats, tots junts, i posar a disposició dels veïns, càrrecs i prestacions, i sous, i cobraments a compte… Fins i tot, pensen tornar els escamarlancs que s’han fotut a can Civera, a compte d’aquella alfàbega ufana.

Serà per honor i per tenir-la llarga? Bons són, tots aquests cracs de l’equipàs… Sí, quin equiparro, a Bétera collons!

Són paraules de la regidora del Bloc, Cristina Alemany, per referir-se als regidors que governen l’ajuntament de Bétera, de majoria popular. Tot plegat, pequè l’Ajuntament ha sigut multat pel Consell de ministres, per una actuació il·legal al barranc de Carraixet. Els homes van decidir d’urbanitzar el barranc sense demanar-hi permís. L’afer ens costarà 321.000 euros, que segur que pagaran de la butxaca regidors tan llestos i intel·ligents del nostre ajuntament, que ells no voldran que siga el poble que carregue les males pensades, la ineptitud, que diu Cristina.

Tampoc no han sabut dir, els mateixos regidors, què feia una alfàbega geganta de Bétera en una marisqueria famosa de la ciutat, ni a comptes de què els l’havien regalada. L’alcalde no va saber aclarir l’afer (el nostre Gürtel té a veure amb alfàbegues?), una altra regidora del grup va explicar que, la planta a la marisqueria, era per promocionar el poble i publicitar el turisme. Triats a buscar reclams, o indrets de molta afluència de gent, el Mercat central, l’estació del tren, fins i tot el cementari de València… Ara, potser que aqueixa idea no els convinga tant, que les sèpies i els calamars, entre els morts, no fan tant de pes.

Diumenge commemorem, a Llíria, al parc de Sant Vicent, 50 anys d’Aplecs al País Valencià. En realitat és un reconeixement als Homenots, a les Donasses, que van començar el clam a favor del país, enmig de la dictadura. En molts aspectes, aquests homes i aquestes dones representen una punta de llança, com aquell caminar de la gernació que Bertolucci retratava a Novecento, aquesta vegada a favor d’un territori castigat centenars d’anys al silenci, a la submissió, a perdre cada dia la dignitat bàsica que ens cal per sobreviure.
Tot això que va destapant-se a València, que a Espanya n’hi ha que s’estranyen tant, no és casual, ni naix espontàniament. A València ens governa la pocavergonya, i la corrupció és tan habitual que l’han convertida en un hàbit polític, a l’ajuntament, a la Diputació, a les Conselleries, al palau de la Generalitat. Avui també va destapant-se que fins i tot la jerarquia cristiana que representa el Papa, i l’arquebisbat d’en Gascó, n’ha tret profit i comissions il·legals. Per aqueixa gent tot li val, res no mereix l’honestedat, ni la noblesa, ni el respecte. I ves que dura anys, l’estil i el mètode, a València.
També per això diumenge cal ser a Llíria, perquè és important, per als valencians, que una colla de voluntariosos nadés a contracorrent de la repressió, de la manca de llibertat i de l’abús dels senyorets, dictadors, feixistes o polítics Gürtel, tant ens fa una cosa i l’altra.

Del casal Jaume I, pels volts de les onze eixirem cap a Sant Vicent, per acompanyar els homes que han fet possible separar l’amoralitat del sentit moral, entre els valencians, que han mantingut una flama viva, per la llengua, pel territori, per l’escola, pel futur mateix, entre més coses. Per exemple, un bon vi i una plata de viandes exquisides, que no solament de compromisos viu adelerat l’home.
Més informació

L’oposició al govern municipal de Bétera fa pinya contra la intenció popular de pujar els impostos, decisió que aprovaran demà en un Ple extraordinari. Per això, han convocat a manifestar-se davant el saló d’actes del castell, a partir de les 19.30 hores, contra una mesura que pretén, segons els partits convocants, traure diners dels contribuents per pagar favors i una quantitat de recursos humans que en els últims anys, des que governa el PP amb UV, ha pujat el 225%.
L’objectiu és anar construint xarxa, i tenir els vots collats a canvi de favors en espècie: feinetes, contractes temporals, brigades, tota pedra fa paret i el PP ja sap com augmentar el caliu i el suport a partir d’augmentar la partida de personal, segons que diu la pàgina del Bloc local.
Les males llengües asseguren que, tenir un exèrcit de contractats al teu favor, obliga molta gent a recordar qui paga, quan n’hi ha període electoral.

Pel que fa a l’amenaça dels populars, la pujada dels impostos no és cap broma: n’hi ha impostos que pujaran el 375% (no ens hem equivocat en la xifra), el 235% o el 180%. Parlem de guals, de parades en el mercat, terrasses de bar, etc. La contribució general, podem estar-ne tranquils, solament que l’apujaran el 44%.
Tot plegat s’emmarca en un títol pompós “Pla d’austeritat Municipal”. NO direu que no tenen poetes, els gavinots.

Al remat, tant se val el color i la grandària del cacau, dreta o esquerra, local o comarcal… Com que les caixes són buides, i els cal anar pagant-se luxes i favors, els veïns ens haurem de gratar més si cap la butxaca, a benefici de polítics, dels seus familiars, de les brigades, dels amigots i els gintònics a la salut de bevedors i furtamantes.
I demà ple i bon temps. A Bétera, almenys, ja ens han convocat.

Casal de la Joventut, 19.00h. Benaguasil, Camp de Túria. INAUGURACIÓ.

Ahir, que era 22 de setembre, va fer exactament quatre-cents anys del pregó que obligava els moriscos a abandonar la seua terra. M’ho va dir Ferran Zurriaga, que és mestre i coordinador de l’exposició que l’IDECO del Camp de Túria inaugurarà divendres a Benaguasil, malgrat la negativa dels ajuntaments a col·laborar mínimament.
Ja sabeu que jo sóc partidari de no inaugurar, si és perquè els ajuntaments s’apunten la condecoració, la presència, quan en realitat ens neguen l’ajut.
Més o menys, molts responsables polítics són ara mateix partidaris d’aquell pregó, que fa anys que intenten la substitució dels valencians en molts sentits…

EL PREGÓ D’EXPULSIÓ
El 22 de setembre de 1609 el marquès de Caracena i virrei de València, ordenà la publicació del pregó que complementava l’ordre del rei del 4 d’agost. 

Els moriscos disposen de tres dies per anar als ports designats: Vinaròs, Moncofa, el Grau de València, Dénia, Xàbia i Alacant. Solament els deixaren agafar els béns que pogueren portar personalment. El primer embarcament és el 2 d’octubre, a València, en unes naus llogades directament pels moriscos.

[part del text d’un dels pannells que apareix al catàleg de l’exposició]