Ulisses20

Una pluja criminal, segons mon pare, contra la taronja menuda, la clemenules, la clementina, l’oroval (aquesta no la volen ni pintà), però és un ploure desmaiat, que no banya ni les teules morunes. Home!, em queixe. NO et queixes i mira’t les teulades, diu mon pare, a veure si veus córrer l’aigua. Tens raó, pare, no corre l’aigua. Tant se val, per a la taronja és el pitjor que ens podria passar, aquesta aigua.
Em mire les muntanyes de la serra, allà al terme de Nàquera, entre núvols. Allà acaben de decidir, plenàriament, que tindran un carrer Obama, un carrer destinat al gran personatge de l’any, el futur president americà, sobre el qual hi ha dipositades totes les esperances. Fins i tot, hom espera que escridasse com cal Israel i Palestina, perquè deixen de produir tantes morts, i que escridasse per la retirada de les tropes de l’Irac, i que escridasse per tantes coses que, el més segur, l’afonia s’encarregarà de posar a lloc, perquè l’afonia podrà més que no els crits. Per això els de Nàquera volen animar l’home, el superheroi, el triat per salvar-nos el món i del món: allà a Nàquera, una alquerieta de poble enmig de la serra Calderona, si el comparem amb una ciutat americana de veritat, fa anys que aguanten carrers en homenatge als feixistes, als assassins de la guerra civil espanyola, com fa anys que actuen impunement contra més coses, contra el territori, contra els poetes, contra la raó i la paciència. Però ves que han decidit, abans que ningú fins i tot: posar el nom del futur president d’Amèrica a un dels seus carrers. Ja han enviat la notificació a l’ambaixada, que la jugada vol ser mestra, i de retop, ells bé que somien les coses d’aquesta manera, esperen que en un dels viatges oficials d’en Barac, la destinació siga Nàquera. Ei, Fàtima, Lourdes i altres indrets també van tenir fama internacional en canvi de miracles.
Puge a la terrassa, però no puc distingir les muntanyes, ni l’ermita de Sant Francesc, un paisatge i una vista encara ben bella des de Bétera, en canvi, comprove allò que tan sàviament m’ha predit mon pare, mentre dinàvem: una pluja de destorb, criminal, contra la taronja, malgrat que no corre per les teulades morunes. Quines coses, aquests homes de Nàquera. A poc que pensen ens portaran l’Ós Iogui a tenir cura de boscos i jardinets, i potser que copien aquella estàtua de la flama i la corona, demanant la llibertat que els valencians no tenim. No se sap mai, què poden pensar aquells homes, si ens governen a favor de Camps, de golf naturalment, com diu l’amic Galduf. O és Vicent?

Sóc al camp, entre collidors; fa un fred que pela, i el gebre encara és damunt l’herba, blanca, arropida, que no es mor per vergonya. En un costat els senegalesos van collint en silenci, n’hi ha un que s’escalfa en un foc minso, de branques massa verdes perquè recupere suficientment els dits de les mans. Li dic bon dia, com anem i em respon que malament, que fa massa fred. Més enllà, hi ha un altre foc, amb brasses que van fent carn de porc, potser de pollastre, no ho veig clar. Ací en responen bon dia, i alguns m’allarguen la mà. Després de les salutacions em conviden a esmorzar, però just si acabava de desdejunar i els agraesc l’oferta; el fum és de carn torrà, i he de canviar de costat per evitar d’encegar-me. El camioner, de Gandia, m’explica que n’hi ha colles diferents, de lituans, ucraïnesos, armenis, africans i valencians. Aquest últims no perdonen l’esmorzar, però són els armenis els que fan de caps de colla. Jo vinc de procurador, en representació de mon pare, i veig que trauré partit d’un matí al Pla de Pinela, a Bétera, malgrat que la diversitat de la fauna humana respon millor a una reunió del Comité Europa, però en un pla tan humil com necessitat.
Quan sóc a punt d’entaular-me (és un dir això de seure damunt d’un caixó buit de taronges), em telefona el xiquet que ens han enviat un paquet a casa que, s’estranya ell per això, nosaltres havíem enviat prèviament. Com que és un compromís d’amistat, dic bon dia i faig via cap a casa, per saber què ha passat amb aquella comesa de l’enviament.
Fa uns quants dies vaig enviar un paquet de regal col·lectiu cap a Martigues, Provença, en prova d’amistat i compensació per uns dies magnífics amb l’amic Janot. Ja m’imaginava que el paquet era al seu destí, sobretot pel preu que m’havien fet pagar, i perquè això comportava bitllet d’avió, per al paquet, naturalment. No m’explique què fa el paquet a casa, i com és que el carter ens l’ha portat i ha fet signar el meu xic, com a comprovant del lliurament. Vaig corrent a l’estafeta, em queixe, demane què ha passat, que un paquet que he enviat fa dies, a preu d’or l’enviament (portar-lo en mà no sé si m’hagués costat menys), és a les meues mans de nou. Resposta de la responsable d’enviaments: a València s’han equivocat, vosté ha escrit correctament destinatari i qui ho remet, però a la central de València s’han equivocat i han confós les dues coses. Bé, em demane, però ací a a Bétera també s’han confós, en la classificació i en el repartiment local, perquè allà on diu destinatari diu clarament França (m’havia estalviat Provença, per si les mosques franceses em feien la col del centralisme colonial). No ha calgut. El paquet no ha passat de València. Aquest ha estat el seu recorregut màxim. Com que les coses eren en valencià, doncs, au, tornen al poble i tots contents. La responsable de l’estafeta s’ha disculpat, cordial i exquisitament, i s’ha compromés a enviar el paquet una altra vegada, sense cap recàrrec (ha escrit damunt l’etiqueta de destí ‘OJO’, i ha ratllat com a nul allà on deia ‘Remet’, a veure si així, amb una sola informació, tot de funcionaris, valencians i francesos, fan arribar a bon port una feina encomiable i un paquet de no res. Senyors carters de València, on diu destinatari és on han d’enviar el paquet.
No he pogut trobar-me l’Europa dels collidors, perquè m’he perdut en altres quefers i, quan he tornat al camp, ja havien desaparegut. Si això de correus s’adoba, no dubte que tindré més oportunitats de viure tranquil·lament l’Europa dels pobles entre satsumes i orovals.
Trenta-un euros de segells per fer anar un paquet Bétera-València-Bétera és millor negoci que mil arroves d’aqueixa fruita de l’hortet de les Hespèrides. On vas a parar!

Vinc del concert que ha oferit avui la banda de Bétera, amb un director convidat, un director alt, físicament, i excels. Sobretot en l’últim dels moviments de la simfonia ‘El senyor dels anells’, Hobbits, ací la cosa ja rematava i ens ha deixat anar dolçament, un final que la gent sí, aquesta vegada sí, ha agraït amb la resposta que mereixa aital regal.
Semblava que avui vivíem al poble una situació de normalitat cultural. La banda de música ompli, té pegada, i cada vegada millora el so, amb el temps, amb la formació dels joves, molts d’ells mestres fets, i amb un grapat d’històrics, incombustibles, homes fets i refets amb la banda. N’hi ha cares que conec més de quaranta anys, sense defallir. Aquests homes i dones mereixen un homenatge a la constància, sens dubte. Som un país de bandes i com molt bé ha explicat el director titular (llàstima que en la llengua forana), cada colp n’hi ha menys diferència entre la banda i l’orquestra professional, sobretot, ha afegit, si es fan bé les coses. Sembla que, pel que fa a la banda de Bétera, les coses van millorant.
M’ha agradat especialment la primera part d’avui, TBone Concerto, del mateix director, malgrat que no perdem encara tòpics i hàbits que desmereixen, que ningú no adoba com cal. I ves que seria fàcil de barrar les portes quan les peces ja han començat. Doncs, no. També seria fàcil de posar oli a les frontisses, per evitar allò inevitable. Tampoc. Més de set vegades s’ha girat Johan de Meij per veure si hi havia algú, responsable o polític o de la brigada d’operaris, perquè solventés el soroll. Impossible.
Malgrat els inconvenients, que desmereixen, la vesprada al palauet de Bétera ha pagat la pena en tots els sentits. Vint anys d’una composició, El senyor dels anells, amb el seu director davant la banda del poble, és una commemoració de luxe. Una proposta d’emoció. Per molts anys.

Em sembla que el verb no està ben emprat, però m’escama que el Govern local de Bétera, a mans del PP, UV i un independent de la seua butxaca, hagen desestimat les queixes dels veïns i es mantinga per apujar-nos la contribució del 2009 un 42,5%. La xifra és exacta, vull dir que no està equivocada, ni l’alcalde anava trompa, en aquell ple (no podem assegurar res dels altres, sabeu?) i la llei els ho permet de fer. Vull dir que la llei ha de ser feta per idiotes, defensada per idiotes i permesa per més idiotes. D’una altra manera no s’entén, tanta parsimònia i consentiment. Creminals!
No ho diuen els mitjans, que la crisi demana prudència, moderació, seny a l’hora d’articular normes i decisions sobre economia…?, doncs sembla que el govern local de Bétera no és d’aquesta idea. O potser que no llegeix, ni escolta les notícies? Ara, segur que els salaris de la gent (els polítics no són gent, no fotem), no tindran aital pujada. Per bé que n’hi ha polítics de segona i de tercera fila, fins i tot assessors sense gaire estudis, ni títols, ni diplomes oficials, amb més de quaranta mil euros l’any. Toqueu pobles de govern popular i pareixen llistes a grapats.
Dius, penses…, sempre n’hi ha cacics i pobles amb mala estrella, que no vol dir que són l’exemple de la resta del món, del teu món més proper. A Bétera ens ha tocat ballar amb la més lletja, veus, que en això sóm desgraciats també i amb els collons topetem. Però no. A fora també pujaran impostos amb criteris de desmesura: llum, gas, aigua, telefonia, i encara més detalls bàsics, perquè com cada cicle passa, siguem els mateixos que paguem la fortuna de ser demòcrates, respectuosos de la llei, pacients actors d’una vida governada per il·lustres. I ves que els conec, aquells homes i dones que ens governen (els del poble, vull dir), ens coneixem tots, sabem qui són, quina pudor els fan els pets, les llufes, els peus mateix.
Resum del coneixement: a Bétera ens han tocat il·lustrats, com en tants altres llocs. Per això han decidit per nosaltres i han dit: contribuïu-los, contribuïu-los doblement, triple si cal perquè el calaix municipal siga ple.
Indefensió, sens dubte. Mala fel, i el cos agré, però res més. Indefensió i altruïsme a favor de lladregots i tocapunxes. Llàstima que no siguem caçadors i fardem d’escopeta, així almenys, quan passaren davant nostre conilles, llebrotes o perdiuots, pegaríem a espantar.

M’ha acompanyat mon tio Vicent. És un dels homes que més en saben del camp, al poble, no debades li ha dedicat la vida i encara continua amb avidesa d’aprendre’n. N’hi ha que també li han dedicat la vida, però no n’aprendran mai, almenys no tant com ell.
El Casolo és un cas semblant. Si em veu bregar sol amb els ametllers, atura el cotxe, s’assegura que mon pare no hi és i, llavors, abaixa la finestreta: enraona, m’aconsella, em diu coses per orientar-me la feina: -no t’escarrasses, que d’ací no en trauràs! Fes allò, agafa aquest guaret i pega ací, allà no, allà no en trauràs res. Pega fort, no et queixes! No és que vulga ficar-me, però jo d’un erm en faig un jardí, que no és per alabar-me, però ton pare ja saps com és, que no li pots dir res. Quin home, el Casolo, el conec de treballar tota la vida al camp, sense queixar-se. Però avui me n’he anat amb mon tio Vicent; perquè ell és un pou de lògica, de saviesa popular i de pragmàtica sobre el camp entre més coses. Volia que m’ensenyés una lliçó ràpida per podar ametllers. Ja ens passa, de vegades, que amb els homes que no ens fem gaire, després descobrim tot de detalls i de cims de conversa. Últimament m’ha passat amb mon pare, malgrat que des que el van operar ha perdut lluïssor. Potser que empoma la conversa, però no n’hi crea ni li creix com abans. De colp, el veig més vell. Amb mon tio, com que feia tant que no parlava, ha estat diferent:

Ha començat a parlar-me de la seua experiència a Maó, on va fer de soldat, de com jugava a futbol, que va estar a punt de fitxar per un equip de Barcelona, però el capità no el va deixar anar. ‘Tu et quedes ací, Taroncher, a l’illa.’ Van guanyar tots els partits i van quedar els primers. Acaba dient-me, mig pesarós: –potser que hauria hagut de tornar algun dia, allà. Hem arribat al camp i, llavors, sense haver de pensar en pedagogia, ni en Piaget ni en el constructivisme, ha fet de mestre d’avantguarda: -Mira’t aquest arbre, tu que hi faries? Ho amollat tan segur, que jo solament que he respost: –Què hi faria?, Sí, què hi faries?Mai no hagués esperat aquella eixida, malgrat que jo sóc mestre, vull dir que m’ha proposat que partiríem de l’experiència, del que jo sabia fer, abans d’amollar-me, sense més, la lliçó magistral. Llavors he començat: –trauria aquesta branca, i aquella, i aquesta també, des d’ací mateix. M’ha mirat, s’ha quedat mirant l’arbre i ha dit: –No vas desencaminat. Veig que aniràs bé. Lleva aquesta i aquesta, agafa el xerric, jo en porte un a la bossa, esmolat, i aquesta també, fes, no tingues por.
–Tio, vull una intervenció més viva, ací n’hi ha molts arbres, i jo solament que tinc els caps de setmana: –Doncs talla, no tingues por. El camp demana acció i senderi, i que no escatimes aliment. Si lleves una branca bona no patesques, ja n’eixirà un altra, si no fas collita el primer any la faràs el segon. Ara, posa’n vint i en trauràs trenta. Vulgues estalviar-t’ho tot i no en trauràs ni els gastos.

Em veu navegar, tallar ací i allà, m’assenyala on he de tirar més, on he deixar anar l’arbre: –l’arbre mateix ja et va dient com ho has de fer. Veus aqueix cimal, deixa’l, trau aquell del costat, que creix cap al centre.
Després d’una estona m’ha demanat quant de temps seria al camp, m’ha demanat de baixar-lo a casa. Hem anat parlant de taronges, de preus, de qualitats, d’un any de poc moviment, dolent, malgrat que ell ja se n’ha eixit amb una part: –els comerciants no són ximples, solament que volen taronja bona, perquè n’hi ha tanta que solament que trien la millor. Els llauradors s’han d’espavilar, veus els catalans, em diu al final, aquells sí que saben estar per lo seu; quan era a Maó, sempre feien rotgle, i parlaven entre ells. Són seus.

No m’atrevesc a contradir-lo, perquè sé cert que acabaria guanyant-me la conversa, la fluïdesa, amb una nova aportació per a la nova pedagogia constructivista del segle XXI: –mira’t el món, mira’t els valencians, tu què faries?, per on començaries?

La dona tornava del forn, amb el pa, com cada dia en aquella hora. Poc s’esperava que era l’última vegada que faria aquell viatge, al forn de Rossegó, que en començava un altre de més llarg, final, just davant de casa. Era una dona gran que havia vist canviar el poble, la desmesura des d’aquell privilegi de cruïlla, just al cantó d’on comencen les primeres cases, a tocar del Jonqueral. Mentre passava tranquil·lament el pas de vianants, pensant qui sap lo, si en les tornes del pa, si en el seu home, mort fa a penes un any, a uns metres de casa, tres o quatre a tot estirar, el cotxe la va envestir sense adonar-se’n: ‘No he vist l’stop, ni el pas de zebra’, és veritat que les ratlles a penes si es veuen, tan irresponsablement oblidades. És en aquell cantó d’eixida dels carros, fa cent anys, vuitanta, quaranta a tot estirar, d’eixida natural cap al camí d’Alcubles, camí de Llíria i camí de Benaguasil, allà on ara passen milers de cotxes cada dia. És el mateix carrer d’un stop i d’unes ratlles difuminades d’un pas de zebra que no han sigut suficient protecció, per a la dona que venia del forn. L’ajuntament que governa el PP, com abans havia governat el PSOE, o els independents de l’UPIB, no miren sinó al cel, despistant la responsabilitat, màxima, dels seus deures. Per aquell cantó passen cada dia formigoneres i camions camí d’una planta il·legal, sense polígon, sense estudi d’impacte, sense llicència, propietat d’un cacic del poble que beneeix bous i toreros, polítics, alcaldes i guàrdia civil, tots plegats fan cap a la menjadora, i per això els ulls cecs. Passen més camions i formigoneres, centenars de vegades al dia, camí d’un abocador il·legal a tocar del poble, davant de l’altra planta, aquesta també sense permisos, ni papers i Sant tornem davant els ulls cecs de policia i polítics. No actua ni l’ajuntament, per això il·legalment aboquen sense permís, sense papers, davant el consentiment del PP i els seus, passen a velocitat desorbitada pel cantó d’aquella casa, els camions, com passen milers de vehicles a la zona comercial que hi ha davant d’on vivia la dona que venia de comprar el pa cada dia. Passen més centenars de vehicles per estalviar-se el trànsit de les carreteres oficials, ofegades, embussades, insuficients per atendre tanta multiplicació de vehicles, passen pel centre del poble, per aquell carrer. Perquè el PP i els seus responsables, locals i provincials, s’han estalviat les circumvalacions, els camins promesos i oblidats abans i després d’eleccions. Tot aquell trànsit, de milers de vehicles al dia, va anar sortejant la dona en els últims anys de vida, fins divendres.
Però no n’hi ha responsables, ni papers, ni decència, ni més viatges al forn per aquella dona que, fa unes hores, encara es mirava aconformada  tants canvis.
La van seure en una cadira a la porta de casa, perquè semblava que no tenia gaire gravetat, l’accident. Ni la irresponsabilitat, ni les mirades cegues, consentides de sempre. Potser que algú va agafar-li la coixinera, amb el pa que venia del forn. No ho sé cert. Sabem que la van soterrar dissabte, al cementeri municipal, que mai més no tornarà a destorbar-la el trànsit del cantó de casa. Ni l’stop, ni el pas de zebra. Que no fóra estrany que, d’ací uns quants dies, en repassen les ratlles amb pintura, dissimuladament, a la gatzoneta, i demà ja serà un altre dia.

Un dia llarg, un altre, tan complet que no sé com començar a descabdellar-lo. He passat el matí amb els alumnes de sisé, revisitant la pàgina del poeta Salvador Jàfer, hem llegit versos, hem cercat açò i allò i, mentrestant, hem preparat la recerca d’un altre poeta, per a la setmana que ve. Els alumnes de primer i segon han estat al Centre Octubre, però jo m’he estat tenint cura dels més menuts al pati; feia bo, malgrat que el dia ha començat amb fred; he fet taller de tennis a sisé, ajudant el Pep; de vesprada, després de penjar al web el manifest elaborat per la Unió de Cooperatives d’Ensenyament a favor de l’escola i en contra de la norma de la Conselleria valenciana, hem anat al camp d’aviació (Isern dixit) de Manises per esperar Maria, la mestra que venia del fred d’Oslo. Després he tornat a l’escola per replegar i allargar-me fins a Benaguasil; a Consolat de Mar hi havia una reunió de missatges (homes i dones que en saben un ou), adobant la futura exposició sobre els moriscos, l’any que ve farà quatre-cents anys de la seua expulsió. Hi havia gent important, i bones sorpreses: l’Alexandre Navarro, el poeta de Nàquera, el mestre Ferran Zurriaga, Pepa Llidó, Rosa Dasí, Joan Domínguez, Policarp Garay, Toni Llibrer, l’amfitrió Carles Subiela, Marga Mañez, i encara s’hi han afegit Carme la Canonja i Toni Marzo. Això és una representació significada de la comarca, i el seu objectiu és preparar una exposició sobre la nostra història, fa quatre-cents anys, lligada als moriscos. Entre més coses, llegien documents, ensenyaven fotografies, discutien sobre si podem incorporar Bufilla, o si les orelletes de Nàquera són més fines, o no, comparades amb les de Bétera. Parlem de llistes de noms, de llinatges que encara resten als pobles, fins i tot hem batejat un nou dolç, ‘bunyols moriscos’ que Susi, a Llíria, fa d’una exquisitesa que demanava aquell batieg (perdó pel concepte). Ferran havia presentat un document guia de treball i ens hem repartit feines i responsabilitats. On hi ha mestres, i aquest era el cas, sempre hi ha feina i goig per tirar endavant nous projectes. Encara més, Carles ens ha embolicat en un nou repte per començar l’any 2009 des del Camp de Túria, homenatge a la gent que va patir aquella vergonyosa expulsió: l’actuació de Miquel Gil, Pep Gimeno botifarra i l’orquestra àrab de Barcelona, un concert a Benaguasil, allà pel mes de febrer, per retrobar-nos els orígens d’una part important de la nostra història. 
L’harmonia del treball i la col·laboració entre tantes celebritats apunta feina i neguit, sens dubte, però és el preu de continuar fent comarca.
   

Ens havien convocat els premis Jaume I, que lliura el Casal del mateix nom del Camp de Túria -la seu és a Llíria. El seu president, en Ruben Pitarch, va començar els parlaments agraint la presència de tanta gent (no desmereixíem els Octubre). És el tercer any d’aquesta iniciativa, però molt de temps d’anar organitzant cultura i país des del Casal, amb un programa  farcit d’activitats i voluntariat a favor de la cultura en majúscules. L’altra, aquella que gairebé mai no té finestra ni presència dins els programes locals o provincials o regionals.
Pep Ricart va ser dels primers a rebre el guardó: va improvisar una actuació memorable, que ens va fer veure la mar, més enllà de l’escenari, a tant de públic com aleshores omplia el centre Sociocultural de l’Eliana (s’hi havien afegit els que només venien al lliurament i al concert de Tres fan ball). L’Associació 9 d’Octubre de Vilamarxant va rebre el segon guardó de la nit, amb un discurs senzill, d’agraïment, per tots els que fan possible un viure més digne des de l’interior de la comarca, a Vilamarxant. On caram és, Vilamarxant? El seu president, Voro Borque, un altre incombustible tot terreny del Camp de Túria, també membre de la Coordinadora Escola Valenciana del Camp de Túria, se sentia molt satisfet. Finament, Juli Hurtado, director del Cor de l’Eliana, i Xelo Garcia, van rebre el tercer guardó, que van agrair amb una actuació vibrant d’aquesta peculiar formació de la comarca, amb un ‘Que tinguem sort’. A més, Ramon Asensi i un parell de tabaleters de la colla ‘Xe quina burrà’, de Bétera, van anar lligant una cosa i una altra, musicalment, mentre els periodistes Miquel Calvet i Francesc Pérez feien de relators de les lloes.
Després d’una hora llarga de retard, el punt final amb Tres fan ball: el Vicent, el Manuel, el Fabrici, el Xino i el Salva. Vam acabar ballant la majoria, sobretot els que no veníem mudats, perquè el ball popular, la polca, la jota, el vals, demana, com explicava el Vicent per avisar-nos, que avui tots bevérem aigua amb sucre, amb un rajolí de llima, per allò dels cruiximents de tant d’esforç nocturn. Sort del guany d’una hora que, anit, no vam perdre de vista en cap moment. De tot plegat, l’enhorabona al Casal, per una organització pulcra i una nit excelsa.

Enmig de tanta amenaça del conseller, de debat superflu, de cortines de fum per no abordar allò principal des de l’escola, trobem aquesta nova d’impacte: la inauguració del nou local de la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria, integrada dins Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la llengua. Serà demà divendres, a partir de les 20.00 hores, a Vilamarxant, amb parlaments i presentació de nous projectes. Després de sopar, actuació de Pep Gimeno Botifarra, l’increïble Botifarra, la veu ara mateix, juntament amb Miquel Gil, més autèntica del país. D’assistència inexcusable. a la casa de la cultura del mateix poble.
Després dels vint anys de l’Institut, amb aquesta nova proposta, sembla que el Camp de Túria viu una situació de normalitat. Gaudim-ho, collons.
Més informació, campdeturia.cat

Sublim, el concert ofert pel trio Cézanne a Bétera. Alguns músics d’entre el públic es preguntaven com caram havíem aconseguit de portar aquells tres al poble, i dubtaven que hagués passat de veritat. No sóc cap entés, ho confesse, per això encara m’impresionaven més els comentaris dels professionals. Ni els xiquets, i n’hi havia de tendres, no es movien. Les dues hores de concert (ni fàcil ni senzill), amb els tres joves mestres, Rodrigo Bauzà, Marie-Elisabeth Hecher i Olivier Lloansi, han posat l’auditori de Bétera a l’alçada d’una sala internacional, més enllà dels tòpics, les bandes i alguns detalls que voregen el ridícul: cap representat de l’Ajuntament, el mateix oblit del president de la banda en no convidar els músics de Bétera a l’acte, l’entrada del so del ball dels jubilats, a la planta baixa… Amb tot, els 20 anys de l’Institut han quedat lluïts, amb escreix, amb aquest doble programa, divendres a Benaguasil, amb l’orquestra Consolat de Mar, i avui a Bétera amb el trio Cézanne, que actuaran demà al festival internacional de Peníscola (paga la pena el viatge, si teniu temps). 

Vares velles és un disc extraordinari d’Al Tall. Ara l’aprofite per explicar-me la meua història particular, una ullada als meus últims vint anys, lligats a l’Institut i al Camp de Túria. Avui, amb uns altres companys, he de dir unes paraules. Parlaré de la meua història, perquè gairebé la meitat de la vida he sigut això, soci d’aquest Institut, que vol dir moltes hores de treball, de dedicació, però també d’amics. Durant aquest temps he escrit molt sobre diverses coses: els pobles, la gent, les persones, algunes amb nom propi, el paisatge…, n’hi ha papers que conserve, com n’hi ha que els he perdut. En tot aquest temps he fet grans canvis: em vaig casar a Olocau, hem tingut un xic, m’he fet soci d’una cooperativa d’ensenyament, i també vaig escriure algun llibre, entre altres affeccions… (recorde l’extraordinari incendi del 92 a la serra Calderona, hi van cremar 10.000 hectàrees, que es diu prompte, i vam estar tres dies apagant foc. Algunes de les persones que he conegut amb més produnditat ara mateix són un referent. Hem passat molt de temps preparant exposicions, llibres, revistes, enganxant o repartint publicitat sobre cultura…, encara avui continuem fent-ho. En aquests vint anys la comarca ha canviat completament, com nosaltres, i n’hi ha una part, de la comarca i de nosaltres mateix, que no tornarà. Res no serà com abans. He deixat de fer unes coses per fer-ne unes altres, la vida és una tria sens dubte, i aquell 1988 una colla de Bétera vam decidir de comprometre’ns amb aquest projecte, amb un afany de posar-nos al dia sobre tanta cosa. Un institut d’estudis deuria tenir gent de l’estudi. A la nostra comarca n’hi ha a grapats, de gent feta i de gent que encara estudia, però nosaltres, l’Institut, no passem d’un centenar i mig d’amics. D’ací unes hores he de dir alguna cosa sobre tot això, al públic que vindà a veure el concert d’una magnífica orquestra, Consolat de Mar, amb músics de molt de prestigi i de reconegut virtuosisme. Encara no sé què diré, perquè m’han deixat tres minuts per explicar-los, pam amunt pam avall, vint anys de la meua vida. Tres minuts. Potser que faré un acudit, que serà més breu. Potser que deixaré anar algun detall i prou, no siga que em passe com a aquell que va estavellar-se contra un carro carregat de sacs de garrofes: l’home portava també les canyes de batollar, i com que penjaven per fora del carro un bon tros, havia penjat un drap, perquè es veieren de lluny:
–Pero, home, que no ha vist el drap? –li demana el carreter a l’accidentat.
–El drap? –s’exclama el desgraciat–, no he vist el carro, com anava a vore el drap!
No sé si nosaltres tampoc no hem vist el drap, o el carro, en tots aquests anys. Potser que serà això que explicaré demà, la feina tan important dels oculistes ara que anem fent-nos grans. Doncs això, bona nit, i per molts anys de continuar batollant.

Molts ens hem mantingut a dins l’organització de l’Institut, treballant-hi, ‘cercant maneres’ que explica Ferran Zurriaga en el seu breu sobre aquests vint anys d’història de l’Institut. Anit sopàvem junts a Benaguasil, de nou, Ferran, Pepa, Carles, Francesc, Pep Jordan, Toni, Pasqual, Pepa… la conversa va anar sobre economia, la crisi mundial d’occident (hi ha zones del món que són en crisi contínua, també per culpa d’occident). Però tenir un catedràtic d’economia com Pep, i un banquer experimentat i no aprofitar-ho era massa llaminer. En poques paraules, Pep ens feu una petita lliçó: cada vint anys, aproximadament, perdem la memòria del que ens ha passat, per això hem deixat anar tanta indecència des de llocs de responsabilitat. Ep, parlava sobre la crisi de l’economia, no sobre la crisi de la cultura. Vam acordar que en la presentació de divendres, a l’auditori de Benaguasil, no parlarem d’economia, sinó de l’Institut, del present i del futur d’aquests esforçats voluntaris de la comarca, que fa tant de temps inventaren l’Institut del Camp de Túria i encara continuen al davant. Aleshores, l’any 1988 érem més joves, sens dubte, però la il·lusió i les ganes d’ara mateix no ens fa tan vells, al contrari. Som gairebé els que érem, fa vint anys, però no passa res. Tota aqueixa traça també és cultura, i comarca. Potser que no sabem fer una altra cosa. Ep, a les onze ja érem tots a casa, ací és on n’hi ha l’únic vestigi de maduresa, si voleu dir-ho.

Finalment, Bétera també acollirà la commemoració dels vint anys de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria. Encara no fa unes hores hem rebut l’aprovació municipal per organitzar l’esdeveniment al palau de la música del poble. He buscat a l’Alcover el terme rocambolesc, però no hi és. Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, la paraula ve dels fulletons que escrivia un novel·lista francés del XIX, perquè les aventures eren això, extravagants, inversemblants, plenes de peripècies extraordinàries. Això mateix ha passat amb la negociació durant aquests dies del segon acte commemoratiu de l’Institut: avi, la decisió municipal és la d’acollir el concert del trio Cézanne, per celebrar els vint anys d’una institució de voluntarisme i no poc esforç, si fa no fa com la resta d’Instituts d’estudis del país.
Bé, més enllà dels detalls de la tercera negociació (cal tancar alguns serrells), nosaltres celebrem que es puga fer a Bétera, el 28 de setembre, a partir de les 18.30, un reconeixement al voluntarisme de vint anys per la cultura i el compromís d’aquesta comarca. Sobretot perquè els músics ho valen, i per no quedar de nou exempts de la cultura en majúscules. L’entrada és gratuïta i els Cézanne paguen la pena. Enhorabona per la negociació i els fruits aconseguits.

Si bé el primer acte es farà a Benaguasil, el 26 de setembre, l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria havia organitzat també un segon acte, el 28 de setembre, amb la participació del trio Cézanne, amb la violoncel Marie-Elisabeth Hecker, premi Rostropóvitx. De fet ja ens havíem compromés amb el trio i solament calien els serrells finals per enllestir una commemoració i escampar la bona notícia dels vint anys en un altre poble de la comarca.
Però l’Ajuntament de Bétera ha desestimat les dues propostes de locals presentades, volem pensar que, malgrat que el signe polític que ens governa és gairebé d’idèntic color, no té res a veure amb la negativa radical i extremada d’Olocau, d’expulsar-nos dels locals que ells ara regenten com a govern local.

Ara provem d’enllestir un últim intent a l’Eliana, abans que comence la setmana de celebració d’una història no exempta de falques, neguits, i negatives de molts ajuntaments de la comarca.

Enguany commemorem el 20é aniversari de la constitució de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. L’acte principal serà a Benaguasil, a l’auditori de la Unió Musical. Hi intervindran alguns dels presidents que ha tingut la Institució i hi haurà el concert de l’Orquestra Simfònica Consolat de Mar, dirigida pel mestre Andreu Ramos. A continuació, amb menys formalitat i encara menys protocol, hi haurà sopar al mateix restaurant de la Unió, a la plaça del Castell de Benaguasil. Per confirmar l’assistència cal telefonar o enviar un correu electrònic abans del 21 de setembre:
Pasqual –  pascualesteve@aznartextil.com – tel. 607476850
Marga – mmanez2@xtec.cat –  tel. 629602746

L’Institut també ha volgut organitzar un segon concert commemoratiu per al diumenge 28 de setembre, amb la intervenció del trio Cézanne*, però encara no hi ha disponibilitat d’un local adient. Sembla que la comarca no està per romanços, que magrat ser un cul de sac de bandes de música, no hi ha suficient pressupost per acollir una segona cosa d’envergadura el mateix cap de setmana. No desistim.

*Hi ha la violoncel Marie-Elisabeth Hecker, premi Rostropóvitx, considerada un crac de la interpretació, d’un talent de prodigi, no debades ja ha actuat com a solista acompanyada d’orquestres de renom com la simfònica de Viena.