Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: camp de túria

Marines Vell, cinquanta anys després (1)

0

Són les deu del matí de dissabte. Ens apleguem davall els àlbers monumentals de Marines, arbres majestuosos que custodien l?abeurador, on durant anys els animals bevien abans i després del treball al camp i a la serra, un abeurador de tres basses, l?última per rentar la roba les dones, que aleshores no hi havia aigua corrent a les cases. És un matí fresc però asolellat. Som un grapat de persones, una seixantena, que guiarà el mestre Ferran Zurriaga, mestre sobretot, i contador d?històries: els mestres han de ser bons narradors. Ferran l?és; ha passat molts anys combinant la feina de mestre i la d?investigador, així que té un grapat de documentació que va descabdellant perquè filem com ha sigut la història dels nostres pobles. Ens acompanyen Maria, Carme i Manoli, supervivents de la solsida de l?any 1957, que obligà anys després, caprici governamental, a abandonar el poble, les cases, les terres, els avantpassats, per instal·lar-se al Pla de la Maimona, uns quilòmetres més avall.
?Marines conforma juntament amb Gàtova i Olocau la trilogia de la vall del Carraixet, acollits tots tres pobles per les muntanyes de la Calderona, en la seua vessant sud. Com explica el mestre, Marines és un poble de muntanya, de carrers equilibrats, alineats regularment, en un dibuix geomètric modern sobre un plànol vell, atípic en un poble costerut i muntanyenc. Els primers repobladors, després de l?expulsió de 1609, vingueren de Deià, Mallorca, però no s?hi quedaren, que van trobar la terra i les condicions del poble massa dures. Per això que l?alcaïd buscà gent feta a la duresa de les muntanyes, i trobà llavors els pastors transhumants que ja venien de l?Aragó, de Camarena concretament. S?hi afegiran els cristians vells de Llíria i de la Pobla de Vallbona. Les cases que trobarem en aquest recorregut, apunta el mestre, responen a la casa tradicional valenciana, a més d?alguns exemples, pocs, de cases aragoneses. Som enmig d?un poble de rodeno, de teulades a dues vessants, de canyes i algeps, de reixes de fusta combinades amb balcons de fusta. No serà fins al XIX que els ferrers escamparan el seu ofici del ferro entre les reixes del poble.
Marines és un dels pocs pobles que conserva els carrers de rodeno, de llambordes regulars, mil·limètriques. Aleshores, cada home, després de la jornada, tenia l’obligació de fer dues llambordes de franc perquè l?ajuntament pogués fer carrer. Aquest és un poble de carrers empegueïts de la pedra roja de la serra.

L?efecte Ramon Cardo oxigena la vida cultural a Bétera

3

Fa un parell d?anys que Ramon Cardo, músic extraordinari, és el màxim responsable de la programació cultural a Bétera; si no de tota, almenys de la part més important. Fa un parell d?anys que ho fa, encertadament i de manera eficaç, per la qualitat del contingut dels programes i per l?assistència de públic als actes presentats. Al llarg de l?any i durant l?estiu amb escreix, gaudim d?un programa local com mai no havíem somiat, ni amb els governs de dretes ni d?esquerres. Ja veurem quanta corda queda i com serà de llarga aquesta processó de normalitat, que ens temem que tanta serenor no siga fruit d?una conxorxa majúscula.
Per això que aquesta aposta de la dreta per continuar amb Ramon al capdavant de l?edifici cultural del poble és, com a poc, d?agrair significadament: dijous 11, obri el programa de tardor Obrint Pas, per presentar Benvingust al Paradís, dins un concert commemoratiu del 9 d?octubre en companyia de dos grups que els faran de pròleg. L’actuació d’Obrint Pas és, per se, una decisió valenta després d?un estiu de calderes i de remordiment. I això és l’inici, que el trimestre s?acompanya amb Sol Picó, Pep Ricart, Sumyae, PTV, Bambalina, Companyia l?Hongaresa, concerts a dojo, exposicions i projeccions de cinema adreçat a públic infantil i adult.
Quan les coses es fan mínimament, és de parits ser-ne completament agraïts, al responsable cultural i a la regidoria que en dóna suport. Que la naturalitat s?ensenyorege d?una de les parcel·les de la vida del poble fa més agradós el passar tardorenc, sens dubte.

L?estiu al carrer: el cant d?estil (12)

1
Publicat el 19 d'agost de 2007

Una colla d?amics baixa a Dénia per escoltar el Botifarra ?a Bétera semblen prohibits els cantants valencians. Justament ahir, l?Ibsern parlava del Pep Gimeno Botifarra al Totxanes, d?un disc excel·lent, l?únic ara per ara, i per això una joia que anirà guanyant com el vi. Miquel m?ha promés el text que explica l?aventura d?aquests fans del Botifarra i la nit a Dénia, i jo li he promés de penjar-lo amb molt de goig. Ell i els amics van potenciant els cantaors d?estil, i d?altres coses, i jo penge un text de fa gairebé trenta anys, quan encara vivia el tio Joano, Joano Casanoves, el xiquet de Bétera, una de les figures del cant valencià de tots els temps.

?El tio Joano baixava al mercat i es plantava davant la parada de la carn de la tia Gertrudis. Pacient, d?ulls grans, i orelles amples, escampades a banda i banda, esperava el torn. Només dues llonganisses, un tros de carn i un os per a l?olla. La carnissera, llavors, li demanava si volia cigrons, però ell només deia bé, poquets, perquè ja no menge molt, ara que he passat els vuitanta, i una vida d?anys i d?homentages. Ja no li calia, deia, menjar molt si no tenia gaire gana.
Era menut i flac, de vell, però es desplaçava lleuger com una sargantana, enmig de l?estiu. També la veu l?havia abandonat, i el públic. Amb la vellesa desapareixen els hostes, deia, i un es fa invisible. Però havia sigut el més gran, l?autèntic cantaor, l?home de les albaes; el millor de tots els temps juntament amb Evaristo, coincidien els crítics. ?El xiquet?, el millor sens dubte.?
El xiquet de Bétera tenia la casa farcida de diplomes que recordaven homenatges. Era un home del XIX, que va començar a cantar amb apenes nou anys, d’ací el malnom. Van dedicar-li un carrer que portava el seu nom, encara que molt lluny, massa, d?on vivia.
Els diners per sobreviure no arribaven amb la mateixa facilitat que els honors, malgrat que les autoritats figuraven al davant sempre que cantava. ?El més gran, el xiquet és el més gran, repetien quan necessitaven enfortir l?orgull del poble. Vos ho demostra on vol, que és el millor cantaor?. Però els homenatges no pagaven les llonganisses. Ell només si en demanava dues, a la parada, per por a no tenir-ne prou quan li demanaren de pagar-les. Aleshores, agafava la bossa i s?allunyava, delicadament, que semblava que el desconsol l?encomanaria a cantar de nou, el retaule de la vida i la pena de Sant Roc. ?El millor sens dubte, el xiquet de Bétera?.
Ai, les contradiccions de la millor terreta.

L?estiu al carrer: després de Sant Roc, el Gos (11)

0
Publicat el 18 d'agost de 2007

Sant Roc. Deu del matí, la colla de tabals i dolçaines són a l?hora davant els primers clavaris, herois, després d?una nit de coets que s?allargassa fins a les sis (perquè en cauen més que no en Paterna, assegura algú i bons són els uns i els altres per afluixar). Són les deu, després que la batalla campal del foc ha deixat els carrers atordits per la guerra. Hi ha el paral·lelisme de l?Irac, amb una altra guerra, aquesta de veritat, que avui mateix ha valgut gairebé tres-cents morts. La festa i la vida, solament a uns milers de quilòmetres. La consciència, malgrat que la festa se?ns fa sempre necessària, que hi ha indrets que passen anys sense poder-ne gaudir.
Deu del matí, Sant Roc. Ja fa unes hores que les dones lluiten amb fregalls i lleixius contra els senyals de la pòlvora, mentre els homes van traient les portes, les reixes, i arruixen amb mànega contra façanes i finestres. Els clavaris es busquen per aplegar-se a la missa, que ahir ja va eixir de processó, pobre Sant Roc i el gos, que ara mateix l?única manera de traure tants sants passa per ajuntar-los en un sol acte més col·lectiu. Del Santets de la Pedra ni parlar-ne, diu un dels llauradors a la cooperativa, i en tot cas traieu-los de cul per amunt, que pedregue, que amb el segur guanyem més diners.
Sant Roc era el retaule, l’u i el dos, i l’u i el dotze, i els cantaors d’estil, el Xiquet de Bétera, irrepetible, o el Sardino, i era el descans del poble fins ben tard, i les raons entre les dones que comenten els vestits de les obreres, ufanoses, barroques, que lluen per això, i per això mateix fan la festa elles i les famílies. Cal pair el bullitori d?un dia tan especial, i Sant Roc encaixa com un didal, i el Gos, que torna amb el coet, si voleu més concentrat, a l?engrós però en una sola plaça; dues vegades, com dues vegades es va alçar el campanar del poble per por que es quedés massa baix, forçadament humil. Sant Roc i després el Gos, i la calma als carrers, després que no totes les alfàbegues van poder entrar a l?església, que el rector veia la casa massa atapeïda de brosses, dit així per aquell home, brosses. Sacrilegi civil, o burla, o ignorància, dir-ne de l?alfàbega brossa, ai, però la sang no arriba al riu si dos no volen. Demà ball popular, ball de Torrent, i pilota, i a esperar la vuitava. En total hauran fet onze dies de festa, majorals o macips, i el ritme és difícil de mantenir, fins i tot, ajudant-nos de fàrmacs i potingues.
Quina festa, com mereix, diuen, quin esforç. Tant com guanyaríem plegats, només que en volguérem aprendre. Solament que ens sentírem menys forasters. Però el miracle ja el va fer el Gos, un colp, en valer-se per guarir una passa tan pregona.

L?estiu al carrer: l?alfàbega ufana (10)

7
Publicat el 15 d'agost de 2007

Festa grossa, el 15 d?agost, dia de la marededéu, de l?ofrena, del corral que ara és governat per programes informàtics, i els adobs i els regs els comanden xips orientals. Matí de perfum de festa, de confetis i colors de papers que voleien irregulars. Aquest barroc valencià excels, extraordinari, que lluu el poble i les plantes que passegen els carrers, les obreres, els majorals malgrat tot, amb aquells mocadors de brodats impossibles, florals, de motius geomètrics, regulars, amb la gent gran que s?ho mira i enraona de teixits, de penjolls, de raïms d?or, d?ombrel·les, amb els joves que volen transgredir no saben què, la beguda que empara massa coses, i la trobada dels amics, el dia especial d?un encontre que la resta de l?any es fa difícil, que ens aplega a la plaça, amb aquell bull de gent, de crits i de bandes de música. El dia que tot ho perdona, o gairebé tot, que hi ha coses que van sumant-se a una interpretació errònia de l’oci: l?altra nit, per exemple, alguns dels futurs festers van acabar pintant-se esvàstiques als braços, per mostrar com són en realitat algunes persones, en el sentit moral; que no són, ni ho seran mai, la totalitat dels majorals, però que ara per ara deixen fer alguns comportaments d?intolerància. Per ací no passem. Com no ha de passar la gent que durant anys fa la festa, l?organitza, la paga. O potser l?ajuntament vol aquests signes feixistes perquè se?n sent còmode? Potser que ara tornem a models de dictadura?, a símbols que han representat l?assassinat arreu d?Europa durant el segle XX? Algú els haurà de parar els peus, i per això hi ha lleis, i autoritats democràtiques. Aquesta nit, la vespra, colles de joves s?han dedicat a trencar espills i llunes i vidres de cotxes, com si això també fos la festa, ai, el comportament desbocat d?un jovent que anit l?animava des de l?escenari cants tòpics d?un masclisme barat i irrespectuós, cada tres per quinze, ?mariquita qui no bote?, encara. Quina gràcia, devien pensar.
La voluntat popular no va per aquest camí, esperem que no siga això, el creixement espectacular del poble, viure d?esquenes a la identitat, al respecte, a la festa mateix.
Festa gran, les alfàbegues de Bétera, amb plantes que faran goig durant molts dies al carrer, a l?església, en algun corrals, amb alçada de dimensió mundial, segons acta notarial. La festa ufana, esplèndida, el dia gran. La festa que aplega, malgrat tot i alguns detalls. La festa que aquesta nit, després del sopar a la fresca, escampa amb el foc, la pòlvora i el fum: la festa que demà continua, amb Sant Roc i Sant Gos.

L?estiu al carrer: la tria de músics (9)

1
Publicat el 12 d'agost de 2007

Comença la festa. És el dia primer, el de la presentació i el de l?estrena d?un programa de molts milers d?euros: quaranta anys que plogués, quaranta vegades que vindrien a tocar-nos la guitarra, si fa no fa, la mateixa gent: no podem evitar de ser provincians, de viure d?esquena als artistes valencians, sobretot si ho fan en valencià, de ser adictes dels costums espanyols, en carregar la cosa amb velles glòries d?una època passada i amb tòtils de l?èxit televisiu. Bétera és un exemple de país, una mostra que val per l?ample país, que sent un autoodi tan profund com conscient, potser per això ens resistim a programar autors valencians, o ens neguem a canviar res, perquè no volem que res no ens canvie. La festa a Bétera sempre ha lluït el que som, almenys com són els qui decideixen i governen.
Una mostra del ram de les exquisiteses que ofereix enguany l?ajuntament: Rosa López, la primera OT, un concurs per triar els frarots que farcirien les festes dels pobles, Orquestra la Nave, Discomòbil, orquestra la Milla Verde, BSO de tu vida, Efecto Mariposa i Seguridad Social, Mercedes Zambrano, Los Pecos, Barcelo Caribe Show, Antonio Orozco, Belle Epoque? Què, t?ha fet aire el programa musical de l?estiu? És veritat que hi ha pinzellades valencianes per tenir un toc d?identitat: el concurs de paelles, les haques, els playbacs de les falles (en castellà i en anglés, naturalment), una estona de dansà, la banda del poble i la colla Xe què burrà. Vaja, com si el sac de les bunes toqués en el sifó mental de la majoralia.

L?estiu al carrer: firaires (8)

3
Publicat el 10 d'agost de 2007

Les atraccions de fira s?instal·len molts dies abans que no comencen realment les festes; gairebé amb un mes d?antel·lació n?anuncien el tuf. No han canviat gaire, amb els anys: petites modificacions si voleu per rentar-ne la cara, però són atrotinades, velles, de vegades d?aspecte inqualificable, que giren i volten de pur miracle. Els amos fan aquella cara de rodar món, potser que un món breu, reduït, i malgrat això cansats de córrer la vida amb la casa i l?ofici a l?esquena. Els operaris munten i desmunten, a ple sol, cremats, amb aquell greix a les mans i la duresa d?anys i panys que s?amuntega irremediable.
Aquella fira que es planta de tota la vida al primer barranc, una albereda
d?aspecte tan poc adobat, sense encant, que cap dels regidors, ni
arquitectes, ni urbanistes no ha sabut trobar-li’n l?harmonia, que
acull les atraccions de tota la vida, com qui diu. De pur càstig, els firaires han bastit una cultura
de l’oci que ara espera el miracle, una loteria que contrapese aquell viure, apartat, als afores, com un mal de queixal dels pobles que van fent-se grans, tan desmanegats com les pròpies atraccions.
Una festa per a la xicalla, sens dubte, i per al jovent de tantes generacions que han passat l?adolescència al voltant d’una de les atraccions emblema, a qualsevol fira, enmig dels èxits musicals de l?estiu, comercials i estridents. I justament allà on fa més estret, gairebé un embut, els deixen aparcar les caravanes, els camions, al sol, sense dutxes, ni equipaments, ni serveis, ni desaigües, ni ombracles, que a migdia d’agost, entre bugades i necessitats, és un bassal de color ocre, negre, blau. És ací, baix del pont, on aboca el responsable municipal de festes els firaires, perquè damunt ens facen bona cara i un somrís quan passem per les finestretes a comprar-los l?abonament de set viatges per deu euros de l’ala. Un regal, aquella cara que guaita la finestreta.

L?estiu al carrer: majorals i macips (7)

11
Publicat el 7 d'agost de 2007

Un estudi de Gustau Navarro, historiador afincat a l?Alguer, relacionava la festa de Bétera i d’Arenys. Hi veia semblances i coincidències que denotaven una cultura mediterrània comuna, germana, amb diferències lògiques entre el sud i el nord del país. Allò més important, si no ho recorde malament, era l?origen dels festers, i la funció a totes dues poblacions, entre majorals, en el cas de Bétera, i macips en el d?Arenys.
Vet ací que els majorals o macips eren fa molt anys els encarregats de fer un servei a la població, i si bé aleshores era portar en carro els malalts de pesta, o els morts al cementeri, a més de desinfectar les cases afectades ?feina grossa sens dubte?, després la funció va derivar en organitzar la festa al mateix poble. Un canvi de responsabilitat agradós, si més no, encarregar-se de feines més lúdiques, excusivament festives. Potser perquè l?heroïcitat voluntària d?aquella època tan precària ara és coberta per serveis més professionals, i solament que resta la festa, com a gran tasca col·lectiva a fer pel poble. A Bétera, almenys, que d?heroi d?època ens queda el tio Eugeni Pertegaz, una vida de compromís humà i polític.

Els festers d?avui són lluny de venir del compromís o de l?altruïsme. La prova és que es van lluir en la presentació oficiosa, quan els organitzadors de la festa d?enguany, majorals 2007 se?n diuen, van organitzar un partit de futbol amb la bandera franquista, amb himnes al dictador i cants preconstitucionals d?ells. A més que van insultar i burlar-se dels joves que en aquell moment feien esport al polisportiu municipal. No passen de pocasoltes i tòtils, diuen algunes veus que van voler llançar terra sobre l?exaltació feixista dels que són màxims responsables de la festa 2007. Però ara mateix, la barraca dels organitzadors de la festa de l?any que ve, majorals 2008 se?n diran, també lluen les blaveres i els signes espanyols no constitucionals, de la constitució d?ells, naturalment. I ves quina casualitat, que aquests eren els contrincants d?aquell famós partit parafeixista dels festers d?enguany.

En feu un gra massa, diuen alguns amics. Són joves i volen divertir-se. Doncs ves per on, que per menys, i per molt menys, s?han segrestat revistes, s?ha imputat il·lustradors o s?han tancat periodistes. Però ja passa a l?estiu, que la llei i la justícia s?interpreta d’un sol cantó, gairebé paranormal.
La festa, i la identitat de la qual parlava l?antropòleg Gustau en aquell estudi, és ben diferent del nivell cultural d?aquest agost planer, festiu, al poble. Encara sort que la festa és de tothom, i no passa necessàriament pels cervells de canari d?aquests il·lustrats de majorals.

Ora Porxinos (2)

1
Publicat el 5 d'agost de 2007

Torna el gran calavera i els cinc de la pandereta. Solament que falta la cabra que puja l?escala, però la trompeta que la fa ballar es va perdre en els jutjats, ai, la justícia feta a mida de grans i poderosos. Si la major part de judicis i plets als tribunals triguen anys a trobar resolució, aquest de Porxinos l?han resolt en dos mesos, tu, sempre a favor d?ells, que ja ho va dir Sant Vicent i el dimoni Fumador, que la jústicia sempre agrana cap a casa.

Faran Porxinos, que vol dir que faran un abeller de dos mil vuit-cents habitatges (com a mínim) en una vall que era protegida, que ja no l’és. Un poble sencer, amb deu mil habitants. Faran ajuntament, doncs?, i seguretat pròpia?, i recollida de fems independent?, i l?abastiment d?aigua, d?on vindrà? De l’Ebre, de Lourdes, de la Copa Amèrica?, i el tractament d?aigües fecals, on l?abocaran?, al riu Túria de nou, per acabar-lo de matar abans de travessar Riba-roja. I d’on es regaran els camps de golf? I per on eixiran-entraran els guilopos que compren casa, de quines carreteres parlem si l?autovia del Camp de Túria va colapsada set dies de set de la setmana, amb cues que afecten el By-pas, les carreteres locals, l?entrada dels pobles i fins i tot l?entrada de missa.

Com sabem com es planifica i com es projecta el país, que exemples fa vint i trenta anys que els coneixem, ens temem el pitjor. Perquè el pitjor no és que tot el país, i la nostra comarca en particular, és edificable, al complet, cada metre quadrat. El pitjor és com projecten, fan, organitzen i amb quin estil. Una autentica bonyigada del XXI, amb equipaments del XIX.
Si hem perdut, el model de planificació i de país que volíem, en unes eleccions que ens han dit a les clares què vol la gent, tampoc no podem esquinçar-nos la camisa i la pell alhora.

L?assumpte Porxinos no és un problema del València cluf de futbol, només, del seu president i del pp, de Camps i de Blasco, per dir-ne uns quants. El problema Porxinos és també un problema dels jutges que han aprovat les maneres, dels regants, dels colombaires, dels caçadors, de les mestresses de casa, dels festers, dels pensionistes i, en definitiva, de tothom que ha donat la majoria i el dret a planificar i organitzar com un caos. Que ompli directament el calaix particular d?uns pocs, entre polítics, jutges, empresaris i constructors, és una cosa menor. Els noms són coneguts i públics i apareixen en TV, en panells publicitaris gegants a banda i banda de la carretera, que tothom coneixem les empreses i els seus amos, que no n?hi ha ni vergonya ni escrúpol per esbombar la barbàrie.
I ves que, Porxinos, tampoc no és el primer ni l?últim exemple del Camp de Túria. La comarca és un bunyol que fa figa, que veu nàixer urbanitzacions escampades a tort i a dret, sense estil (collons, què fa el Politècnic, pel que fa a l’arquitectura fotocòpia del cagalló?) sense ordre, sense estudis seriosos d?impacte, sense solucions d?aigua, de vies de comunicació, sense escoles, ni autèntic veïnatge, ni seguretat, ni llengua, ni identitat, ni mínims? Tot plegat, és ple d?indicis del pitjor futur d?ací a quinze o vint anys, que repercutirà a partir de demà mateix i sempre. Els nyaps sempre acaben pagant-se, malgrat que tots aquests futuròlegs i grans dictadors del territori follen, si el prostam aguanta, lluny d?allò que projecten.
Som una casa de putes en tota regla ?el feminisme ja em perdonarà l?expressió?, i sens dubte que Porxinos avui és la reina. Quins ajuntaments, mare.

Agraeixen la idiotesa o ens tracten de rucs?

0

Divendres. Entre al poble pel mateix camí de sempre. Fa cent anys que té aquella amplària de dos carros, un en cada sentit. Naturalment que som tres o quatre vegades més veïns, que els carros supervivents fan teranyina on encara hi ha quadra, i sé que m?he de passar deu minuts fent cua per arribar a casa. Un panell publicitari gegantí ens agraeix la confiança dipositada en el pp. Són majoria i no han tingut gaire dificultat a convèncer UV i un d?independent per donar-los plens poders. Segons que corre, els han adobat un saquet per afartar-se?n a plaer, assessors inclosos. Què ens agraeixen? Sobretot haver-los donat el vot a canvi de res. Durant quatre anys no han fet res, ells mateix ho diuen, així que els han tornat a votar a canvi de no fer ni un brot, a canvi de no pegar colp. Però res de res. Diu algú de la família, que els han votat perquè malgrat que ho reconeixen, que no han fet res, han conformat un gran equip. Demane al familiar on és aquest equip tan bo de què parla. Sí, sí, em diu, hi ha un bon equip, repeteix, i d?ací no el trec. Repasse, ho faig a consciència per no deixar-me ni marges ni vores. Ni les engrunes. L?alcalde és el mateix, a penes si pot lligar un discurs fluïd, i no vull tirar del fil, el tarannà de la resta si fa no fa. Som vint-i-dos mil habitants, prompte és dit, i per passar, has de creuar el poble de l?un costat a l?altre, sense circumval·lació. Els parits del panell asseguren que en faran una, de desviació perquè no fem tanta cua, una de sola, no siga que morim de goig. No diuen que la circumval·lació és per als militars de l?OTAN, que nosaltres ja anirem al darrere, si podem, de la força d?assalt. Tampoc no diuen que hi ha pobles que fa anys que tenen rondes, en plural, i nosaltres nous carrers que a penes si passa un cotxet de bolquers. Però vet ací que ens haurem d?esperar quatre anys per veure-la feta, la nova carretera que evite els camions, les formigoneres, le màquines, les pales, els embussos, la pols, el soroll. Què ens agraeixen, doncs?
Potser que el cartell té un altre objectiu, que es bufar-se de déu i de sa mare, ara que han guanyat i tenen quatre anys més per no pegar brot. Que treballar és de covardes i espavilats n?hi ha a tots els pobles i els ajuntaments en van plens. Que ens albarden, tu, que som rucs però nobles, que no som matxos, ni egües, i encara menys ponis. Ara, i els altres equips que es presentaven, que no eren bons, o més bons, o millors encara? Llavors, què fa que no els han votat? No fotem, collons, i si hem de fer la cua durant quatre anys, traieu-nos el cartell d’allà, o fumeu-vos-el.

L’arbre a la poesia, al pati del castell de Bétera

0

A la nit hi ha poesia al pati del castell de Bétera, a partir de quarts d?onze. La veu dels poetes, sens dubte necessaris. Aquesta vegada la tria és de Paqui Vidal, i fa un recorregut per la poesia de referència als arbres. Homenage als arbres. Guerau de Liost, Bernat Artola, Alfons Roig, Almela i Vives, Josep Carner, Joan Pellicer, Joan Maragall, Enric Valor, Miquel Peris, Llorenç Riber, Carles Salvador, Teodor Llorente i Marc Granell seran recitats per gent del grup Cucurucú. Fa gairebé quinze anys, que va fer-se la primera vetlada d’aquest caire, amb textos de Fuster. Llavors els recitadors eren ben bé uns altres: Pep Ricart, actor. Vicent Partal, periodista, o Albert Dasí, mestre. N’hi havia d’altres, de joves, de professionals i d’amaters, perquè la idea era combinar els poetes amb lectors tan diversos com esporàdics. És una activitat d’estiu, i les vacances no sempre han de ser per tocar-se el nas.
Tret d?un any, que els responsables polítics van negar la intervenció organitzativa del Bloc de progrés Jaume I, tot aquest temps hi ha hagut vetllades poètiques acompanyades de música clàssica, i allò curiós és que, almenys, hem aconseguit un guany notable, almenys un: redescobrir un espai per a la música i la paraula que, abans de l?experiència, era un racó de pols d?escàs valor. I ves que una vetlada, una de sola cada any perquè ningú no puga afartar-se’n, ni atipar-se, aconsegueix un públic fidel, nombrós, que acaba per rendir-se a la paraula i a la música. A més, ara és cada setmana de l’estiu que n’hi ha un o dos actes de nivell en aquest pati del vell asil. Conjuntament, l?institut d?estudis del Camp de Túria us convida a participar-hi. L’entrada és gratuïta, i l’estiu i la nit conviden a gaudir de bona literatura acompanyada de Bach, Vivaldi, Stone i Händel, música en directe amb un tercet de corda jove i prometedor. A més, l?espectacle va acompanyat d?un audiovisual d?arbres monumentals del país, una selecció de Toni Barceló, Ferran Zurriaga i la mateix Vidal. Pensant maneres, sens dubte.

Per València, que Llíria siga un clam

0
Publicat el 9 de juny de 2007

Anit vam fer a Llíria una nova reunió organitzativa del concert de la Banda Primitiva i Al Tall. L’esdeveniment representa més que no un concert, perquè som en un moment clau, els valencians, tres-cents anys després d’Almansa, quinze dies després d’aquell diuemnge funest. El 29 de juny farà tres-cents anys també del decret de Nova Planta, i cal tornar a manifestar-nos, amb dues formacions musicals emblema, compromeses del país que hi ha darrere mateix d’unes eleccions que mostren com la voluntat majoritària arrossega tòpics gairebé ancestrals, uniformadors com a poc.
El concert del 30 de juny, al gran teatre de la Primitiva de Llíria, abasta més que no un fet comarcal, una realitat cabdal que afecta el país sencer. Més enllà de València, tanmateix. Per això fóra tan important una resposta massiva en tots els sentits. De suport i ajut als organitzadors (hi ha entrades i bons d’ajut), així com d’assistència i presència per continuar guanyant espais de dignitat de la pròpia societat civil.
Contra els imponderables, cal continuar treballant de valent i aplegar esforços i col·lectius sensibles a la cultura, a la identitat i a un estil que també vol ser exitós, capaç de grans encontres i esdeveniments, per cantar qui som i què som.
En el segon assaig presencial de totes dues bandes, amb la incorporació de Pep Escandell, el director que finalment se’n farà càrrec de la direcció, ja sonaven dolçaines i fagots, i timbales i guitarrons i llaüts a favor d’un vent contra decrets i prohibicions. Des de Llíria, València torna al clam, amb el vostre suport necessari i la força d’una comarca que s’ha enrocat a la contra. Quan el mal ve d’Almansa? Per València encara.

Quatre anys després, no hem guanyat ni un pam

3
Publicat el 4 de juny de 2007

Bétera: l’esquerra a la seua, sense compromís, amb la pretensió que cadascú, pel seu cantó, arribarà més lluny que mai, ai. Encara després de veure els números, alguns dubten si han guanyat res. Hem fracassat tots. Perquè no n’hi ha terme mig: el pp guanya, l’esquerra no pinta (el bloc i esquerra unida en trauen un) i para de comptar. No tenim resultats ni per agranar el cementeri. Així que caldrà acceptar, si som realistes, que hem perdut, tots sense excepció. I ja va bé de victimisme i de creure’s els reis del mambo: ser exclusivament a l’oposició amb un únic representant no és gairebé res de res, perquè no pintem ni una mona. Res de res. Malgrat els acudits i les burles entre iguals. Que ja és ben curiosa, aquesta lliçó que veiem passar en alguns pobles, fins i tot a nivell de país, i al si d’aquests blocs: com l’esquerra és de fraticida, i s’acarnissa entre ella mateixa: esquerra i nacionalisme, com si no tinguérem prou enemic on és veritablement l’enemic.
Conclusió. Sols no fem res, o fem el fava, que és pitjor encara. Per tant, trobem-nos, il·lusionem-nos de nou, perquè d’ací a deu mesos torna a haver-hi eleccions, i aquesta vegada, malgrat que no ens juguem València, o potser sí, segons com es mire, caldrà ser tots plegats una sola força, un front comú d’unitat. No li val a badar, que això del Camp de Túria fa feredat: Llíria, Bétera, Vilamarxant, Casinos, Benaguasil, Benissanó, Riba-roja, la Pobla de Vallbona, Nàquera?
Si realment volem alguna garantia, convidem-nos a participar per competir d’igual a igual, perquè ells no faran vacances, que ja han començat la campanya.

Preparem el cant de llibertat, a Llíria

0
Publicat el 1 de maig de 2007

Al Tall i la Banda Primitiva cantaran Quan el mal ve d?Almansa el 30 de juny, a l?auditori que la banda té a Llíria. Si el tossal de Sant Miquel va ser un dels cims del projecte Ací Estem, ara el poble acollirà un dels actes de tancament commemoratiu dels fets d?Almansa.

A Consolat de Mar, la Junta de l?Institut d?Estudis Comarcals del Camp de Túria perfila els detalls del que serà aquest esdeveniment, que tancarà el programa d?actes del 25 d?abril, 300 anys després de la desfeta. Programa que els uns i els altres, unitàriament, per barris i col·lectius diversos, han organitzat enguany als pobles.

El 29 de juny de 1707 es va signar el Decret de Nova Planta, que abolia els Furs, els drets i la llengua a València. El 30 de juny de 2007, Al Tall i la Banda Primitiva de Llíria faran un concert especial per explicar que Som perquè hem sigut, Serem perquè som. Més que mai, resistim per reivindicar-nos, per il·lusionar els habitants de la comarca, abans els senyals d?identitat no queden completament esborrats.

L?Institut fa una crida a socis, amics, institucions, ajuntaments, casals, associacions culturals, comerços, cooperatives, bandes de música, escoles, mitjans de comunicació i particulars, que com més serem més ajudarem perquè l?acte final siga celebrat i d?un èxit espaterrant, com mereix la fita que volem commemorar.

Homenatge a tanta gent dels nostres pobles que aquell 1707, segons que explica l?opuscle editat pel mateix institut, va patir persecució i mort per les tropes borbòniques. Cal l?esforç i l?ànim de tothom, la mobilització general de la comarca perquè Llíria siga un clam maulet, el 30 de juny. En pocs dies comencem la feina de veritat. Al Tall i la banda ja assagen partitures. Comencem per escampar la nova. Passeu-ho, i benvinguts al treball de tornar a cantar llibertat.