Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: camp de túria

20 anys d’Institut: expulsats d’Olocau

2

Despatxats realment. Llançats al carrer. Com un drap, o pitjor, com uns delinqüents. Ha passat a Olocau, un dels pobles emblema del Camp de Túria. Ací l’Institut va crear del no res el Centre d’Interpretació de la serra Calderona, es van fer els primers estudis, les primeres Jornades d’Interpretació. Del no res, perquè de diners no en rebíem sinó l’almoina. Però anàvem fent, defensant, publicant, fins que vam aconseguir, juntament amb el Centre Excursionista, Acció Ecologista Agró i un grapat més d’Associacions la denominació de Parc Natural. No va ésser un camí fàcil, però érem punyents amb els uns i amb els altres, amb la dreta i amb l’esquerra, perquè defensàvem el patrimoni de tots, al marge dels corrents polítics.
D’ací van eixir les primeres Travesses a la serra, les exposicions, l’estudi del paisatge, amb un voluntarisme entusiasta que va congriar un grapat de fets i d’il·lusions per les nostres muntanyes.
Ara mateix, l’Ajuntament d’Olocau, governat per Esquerra Unida i el PP, ens ha fet fora. Ens ha dit: –Agafeu els llibres, les publicacions, les exposicions, les muntanyetes, i al carrer. Despatxats!
És el país de mesquins que som, que tenim i que ens governa. De dretes i d’esquerres. Fer fora un Institut de Cultura, malgrat totes les nostres mancances, és caure tan baix com vulgueu imaginar. Del PP podem esperar qualsevol acció, sovint ben desafortunada. D’Esquerra Unida del País Valencià, pel que sembla, també.
Contra els mestres, els historiadors, els biòlegs, els amics de la serra, els estudiosos, els excursionistes, contra tot això ha actuat amb premeditació i nocturnitat l’Ajuntament d’Olocau. I ves que l’Institut sempre havia tractat el poble amb un tacte exquisit. Però tant se val. La política valenciana, ara la política rural valenciana, és el que és. Ni en el franquisme no s’hi havien atrevit a tant.

Per això mateix, l’acte de celebració dels vint anys d’Institut es fa més imprescindible. El 26 de setembre a l’Auditori de la Unió Musical de Benaguasil, a partir de les vuit. A favor de la cultura i del país. No hi falteu.

20 anys d’Institut: fem Camp de Túria

1

Vinc de sopar amb uns quants amics; a la seu de Consolat de Mar, a Benaguasil, ens hem aplegat uns quantes persones, la majoria hem sigut presidents de l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria, una institució altruïsta, voluntària, compromesa, sense la qual no s’entendrien els últims vint anys d’aquesta comarca de trànsit. De trànsit a enlloc, naturalment, i per això mateix l’Institut de què parle ha pintat tan poc en les grans decisions. L’errada dels polítics d’aquesta comarca es paga, i es pagarà cara (com que he estat en un país bell, la Toscana, aquest sí que veritablement bonic i cuidat, sé de què parle). Quina burrera de país.
A la taula hi havia Carles Subiela, actual president i animador de la festa, Pep Jordan (segons Vicent Partal, el pare conceptual de la comarca), Paco Rozalen, Miquel Bort, a més de Toni, Màrius, Pasqual i uns dolços que tombaven de tos, del forn de ca Susi, una altra institució comarcal. Preparem l’acte central de commemoració dels vint anys, que serà a Benaguasil el 26 de setembre, a partir de les vuit de la vesprada. Concert, parlaments (curts) i soparot. La primera part és gratuïta.
Un sopar d’amics, aquesta nit, de prohoms d’aquest Camp de Túria tan lletjot, i encara més que prometen tants albardats com governen els nostres ajuntaments. Malgrat tot, vint anys sempre mereixen un soparot.

El vi de Pitxirí

3
Publicat el 3 de juny de 2008

El topònim Pitxerí o Pitxirí, segons la documentació dels senyors d’Olocau, és del segle XIV. Som en una antiga vila romana. Diu Ferran Zurriaga que molts dels masos del Camp de Túria són damunt de viles romanes. Aquesta en concret, ens parla de la importància de l’explotació del vi. Som damunt un celler romà, cella Vinaria, del segle I i II, que potser explica la nostra afecció històrica al cultiu del vi, malgrat que fa molts anys que vam arrancar les vinyes per dedicar-nos a les misèries del monocultiu de la taronja, per a la salut i riquesa de Fontestat i altres espavilats del mondongo agrari valencià.
Pitxerí o Pitxirí, el Tollo, la Maimona, lloc de viles romanes, després alqueries, masos, ara mateix de futur incert: urbanitzacions, PAI’s o pitjors endemismes de la ciutat que pugen a l’interior com una cultura urbanística que, alerta, ha frenat l’expansió. Momentàniament.
Per ací passa la vereda Xurra (assagador), camí que possiblement van seguir Jaume I i el seus cavallers i soldats per baixar les tropes al Puig. Vell camí de ramats, de tradicional pas de pastors i ovelles, camí dels Aljubs, vell camí de Llíria cap a Morvedre.
Venia el rei amb mil mules carregades de queviures, d’atifells, des de Sarrion, Aragó, havia baixat a Alcubles, en destinació al setge final a la ciutat.
A penes el mestre ens explica els detalls del Llibre dels Fets a la nostra comarca, damunt la vila romana, el cel es torna amenaça contra cristians i sarraïns. Decidim de córrer cap al mas del Capellà, a Olocau, possible vila romana també, i sort tenim d’aquest recer. Cinc minuts després plou a cànters.
Un vi celestial, de gerres i botes, de bocois, de trulls, de premses, de cuiros que els homes carretejaven als cellers de cada casa, a Olocau, a Bétera, a Llíria, vinyes que van anar desapareixent, com ho va fent aquest món rural que avui caminem.

Alcubles (1)

2
Publicat el 2 de juny de 2008

Hem arribat a Alcubles, els Serrans. després que hem anat extraviats per Casinos i la Concòrdia. Alguna vegada ho havia dit, entre pobles que es van traslladar i independitzar, semblem un trencaclosques del qual encara cal cercar-ne el sentit. Ens esperen uns amics, Roser i Lluís, que ja ens havien acompanyat a Geldo a la tardor. Després ens rep l’alcalde, Manuel Cervera, que aprofita per inaugurar una font de la Mare de Déu de la Salut. Segons la llegenda, Jaume I va lliurar a la vila una talla que portava a la sella del cavall, que representava aquella imatge. Deixem un ram de llentiscle i altres herbes davant la columna de Jaume I a la glorieta d’Alcubles, lligades amb una senyera del rei Jaume, per commemorar que vuit-cents anys després, els cristians vells d’Olocau, Bétera, Montcada, El Puig, l’Eliana, la Pobla de Valbona, Nàquera, Llíria, la Canyada, València, Manises, Algemesí, Carcaixent, la Sènia o Marxalenes (són la representació dels pobles que hi participem) retem homenatge senzill i sincer. Ens fem la foto els travessaires i alguns veïns del poble. Segons ens expliquen, Alcubles va ser lliurada a Teresa Gil de Vidaure, una de les moltes amants del rei, primera senyora d’Alcubles, segons el document més vell que es conserva de l’època.
El dia és grissot, plou i encara no sabeu com caurà d’ací una estona, que ens tindrà retinguts gairebé fins a mtja vesprada. Alguns esforçats pujaran als Molins (900m.) però baixaran xops i hauran d’estendre la roba de qulaevol manera, al bare. Altres hi serem rescabalant-nos del poc esforç físic, i altres aprofitaran per anar desllorigrant el sentit dels instituts i d’algunes activitats de descoberta dels nostres pobles.
Manuel Civera ens ha ensenyat l’Ajuntament (en obres), un edifici del XVII ara en procés de restauració, algunes façanes i portes singulars, amb arcs de pedra negra, característica de les pedreres d’Alcubles. Quan el poble era propietat de la Cartoixa de Vall de Crist va ser multat no poques vegades, per ballar en festes, en públic, a la plaça, segons documents que es conserven i expliquen com els frares s’excedien en el rigor contra la disbauxa dels homes.
Ens ha costat eixir de l’Ajuntament, perquè l’aigua baixava a cànters, però finalment ens hem encabit al bar el Porxet. Ací, al Porxet, hem passat ben bé tres o quatre hores que no se’ns han fet gens llargues. De vegades, ens hem sentit prejubilats, o homes de poble, que no cal esperar les pluges o més excuses per tancar-se unes hores al bar, entre la conversa, el riure, i el farciment de vitualla. Després, més que no en pensàvem, alguns han dinat una perolada de cigrons, vedella, fruita, polp, i rebentats a dojo, perquè la humitat i l’altitud de la vila convidaven a l’excés gastronòmic. N’hi ha travesses que roden com poden. No és la primera vegada que patim aquest tràngol de pluja en els divuit anys d’eixides per caminar. Qui no es conforma és perquè no vol, o bé, Déu prem però no ofega. Cadascú que aplique la seua fraseologia particular.

Alcubles, Olocau, El Puig

1
Publicat el 31 de maig de 2008

Seguim el rastre de Jaume I, demà i despús-demà. Aquest és el programa de la Travessa a la serra Calderona, la XVII, que vol estudiar la ruta que, fa vuit-cents anys, Jaume I va fer per la nostra comarca, segons el Llibre dels Fets.

E anam-nos-en al Puig,
e a les Alcubles albergam.
E, en Alcubles, dixeren-nos:
“Çaen, en Llíria està e ab tot son poder,
e ab vos se combatrà”.
“Vinga qui venir vol,
que nos entrarem lla”.
E eixim de les Alcubles,
e ab les atzembles carregades,
e ab nostres cavalls armats,
e ab nostra senyera desplegada,
al Puig nos n’entram.”

Hi ha risc de pluges (quin mes de maig, redéu), així que allò que serà ho anirem explicant en diversos apunts. Si res no destorba aquestes dues jornades farcides d’activitat, també d’un oci cívic i un encontre imprescindible, anual, entre amics. La proposta augura un caminar pel passat d’aquest territori incòmode, gairebé foraster per a veïns i propis. Paisatge, vegetació, fauna, arquitectura rural, toponímia, pobles, història. Hi ha veus i mestres que ens alliçonaran què trobarem pel camí.
Dissabte soparem i farem nit al mas del Capellà, terme d’Olocau. Hi haurà l’actuació de Pep Gimeno. I parlaments per situars els travessaires en l’objectiu d’explicar d’on venim i qui som. Dissabte, eixida, 8.30 des de Bétera. Parada a Olocau, a les 9.00. Alcubles, 10.00. L’organització és a compte de l’institut d’estudis del Camp de Túria.

La corrupció del pp (aigua4). Propietaris2

1
Publicat el 11 de maig de 2008

‘La reutilització d’aigua procedent de depuradores és practicament nul·la a la comarca. Cap empresa no reutilitza aigua residual. L’única activitat que en reutilitza és l’agricultura de regadiu, en un percentatge testimonial (menys de l’1% de les terres i de les explotacions agrícoles). Les depuradores aboquen l’aigua als barrancs o als cursos fluvials, de forma que són cabals no aprofitats. En conjunt, uns 9hm3 l’any són llançats gratuïtament.’ [L’aigua al Camp de Túria, Lluís del Romero Renau]

Ara bé, la gestió de les aigües residuals també és a mans privades, en una gran part. Malgrat que en el mapa de gestió EGEVASA explota les principals depuradores, no hi consten les depuradores d’urbanitzacions i polígons industrials, sobre les quals no n’hi ha cap inventari. Després de l’hegemonia d’EGEVASA, LUBASA destaca en la gestió a Nàquera i Serra. SEARSA, filial d’AGUAS de Barcelona, té la gestió de Sant Antoni per bé que també gestiona la depuradora del polígon més important del Camp de Túria, l’Oliveral, a Riba-roja, a través de la filial AQUAGEST.

Més que no els propietaris ara mateix de la gestió residual, destaca el secretisme, el percentatge d’aigües no depurades i, en el cas de les depurades, la nul·la utilització posterior.
Vet ací el caos, la política, l’abús, la incompetència i encara pitjors miracles sobre la gestió de l’aigua en aquesta comarca que, sens dubte, es mostra com un model de saber fer malament, ben malament, a la resta del país. Ara, els polítics del pp, que governen el 95% dels pobles del Camp de Túria, prou que reclamen ‘Agua para todos’, en aquesta guerra popular d’estirar més el braç que la mànega, però no hi posen remei a la seua gestió i irresponsabilitat per millorar l’ús i la gestió de la seua pròpia aixeta i la de milers de valencians. Perquè no els preocupa tant la millora pública o la racionalitat política com l’interés personal i la butxaca d’amics i familiars: la corrupció val per a tot, fóra millor lema.

La corrupció del pp (aigua3). Propietaris

1
Publicat el 10 de maig de 2008

‘L’exemple del Camp de Túria és de manual del disbarat. La gestió de l’aigua ha sigut deixada a les multinacionals i la del territori a les constructores. L’Ajuntament ha perdut la seua funció controladora, gestionadora i coordinadora. Ha perdut en definitiva el govern del territori. Ara mateix no sabríem descriure el cicle hidrològic de cada poble quant a aigua potable, no se sap quines irregularitats es cometen perquè amb l’excusa de la protecció de dades tot és secret i confidencial. L’Ajuntament no controla res, així s’estalvia problemes; s’hi dedica a repartir llicències.’ Lluís del Romero Renau

Els amos de l’aigua. Quin tipus d’empreses governen el cicle hidrològic? Com és que Bétera té més de vuitanta concessions d’explotació? Vuitanta! Per què concentra un terç de les concessions del Camp de Túria, per damunt de Llíria, per exemple?
Gairebé tota l’aigua de la comarca –potable, de regadiu o reciclada– és a mans privades. Només un 16% de les propietats són gestionades per Institucions públiques. I encara amb la pretensió, aquesta minoria, de deixar la gestió en mans privades. Ara, la propietat és diversa (ens preguntem què fan editorials franceses (de llibres) com a grans propietàries de l’aigua d’aquesta comarca.
En aquest joc de carambola res no té lògica, o potser que, per ells, propietaris i amos, sí que en tinga, una lògica absurda i mesquina, mai a favor dels ciutadans. Collons, parlem de l’aigua, el bé que ara és l’excusa de la guerra entre valencians i catalans. Bé, dues consideracions: a València l’aigua sempre ha estat excusa de guerra, d’obrir-li el cap al veí amb l’aixada, per qüestions d’un reg. Dues: són els polítics que fan la guerra, i atien la resta. De dretes i de més a la dreta, espanyols completament tots. A la llengua com a excusa de la guerra s’afig l’aigua.

Però m’havia compromés a relatar el nom d’alguns propietaris. Sense ordre ni concert, com la realitat mateix:
Aigües de València, participada per SAUR (Francesa), amb les seues filials SEASA i EGEVASA (controla totalment Casinos i Gàtova) les potables i les residuals. Aigües de Barcelona, ací Aguas de Barcelona, també amb la filial SUEZ (francesa). Sens dubte que AGUAS de Barcelona és l’ama de l’aigua potable del Camp de Túria, en la seua majoria, amb el nom de AQUAGEST, HIDRA en presència a 16 pobles (encara deuen 2.000 euros a l’IDECO per una publicació que es negaren a pagar perquè, deien, explicàvem massa coses), i SEARSA.

L’altre gran propietari és AQUALIA, filial de FCC i de la francesa GENERÈLLE DES EAUX, a la vegada filial de VIVENDI UNIVERSAL (ui!). Controlen Llíria, Benissanó i la Pobla, ací la gestió principal és d’AQUAGEST.
Si bé en alguns pobles els Ajuntaments gestionen l’aigua, l’objectiu és deixar-la a mans de multinacionals, a canvi d’un lloguer i més sorpreses, naturalment.
Amb tot, el treball ja té un parell d’anys, així que els canvis de propietaris, de cromos i d’interessos són d’un dia per l’altre i tots amics i més rics.
Això pel que fa a l’aigua potable. Demà, la residual. Perquè ara mateix plou a la comarca, al país sencer, plou una aigua tímida, lleugera, tan desiatjada: plou contra Raimon, amb saviesa aquesta vegada. El desconsol? Cada gota, cada litre va a parar a mans privades. Quins ous de comarca, de país, de propietaris, d’ajuntaments.

La corrupció del pp (aigua2)

1
Publicat el 8 de maig de 2008

‘La major part del territori comarcal conté uns recursos hídrics que a priori no són aptes per a aigües potables. Llíria, la Pobla de Valbona, Casinos, Sant Antoni, Bétera o l’Eliana tenen uns recursos que no són aptes per al consum domèstic. La qualitat de l’aigua és tan roïna que els recursos ni tan sols tenen possibilitat d’acollir-se al Decret sobre qualitat d’aigües. El Camp de Túria és la comarca d’interior amb més extensió de contaminació de l’aigua de tot el País Valencià, junt amb l’Horta de València i la Ribera Alta. […] I això que encara no han arribat els pitjors efectes dels processos d’intensificació de la producció agrícola de fa uns anys (encara recollim la contaminació de fa 25 anys, quan començava a mecanitzar-se i intensificar-se la producció agrícola. El cicle hidrològic és un procés lent: des què la substància tòxica és absorbida per la planta, percola, s’infiltra, s’incorpora a l’aqüífer i ix per una font o pou poden passar dècades). Podem confirmar-ho, la gran batalla pendent en la gestió de l’aigua a la comarca serà la lluita contra la contaminació.’
ROMERO RENAU, Lluís del [2005]: L’aigua al Camp de Túria, Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

El negoci de la contaminació ens fa pagar l’aigua domèstica a 160-190 euros/m3 al supermercat (he corregit el càlcul en aquesta segona versió). De l’aixeta no ens refiem gens, així que paguem cada setmana de la butxaca allò que no raja amb qualitat a casa, que també paguem doblement. I ves que els responsables de l’una i de l’altra xarxa (l’aigua dita mineral i l’aigua contaminada de les cases) són els mateixos propietaris. Casualitats o causalitats de la vida. La conxorxa de l’aigua fa anys que dura i prou que ensabona no pocs comptes corrents. I mentre el caos dura, la impotència de saber-nos estafats és de jutjat, no tant pels diners que ens costa la xarxa pública i la privada, com per la manca de professionalitat en resoldre una qüestió que hauria de ser bàsica: l’aigua potable ha de complir uns mínims, senyors d’Europa. Els mínims els marca la llei europea, però ací els Jutges de l’Audiència tampoc no miren, pendents com són d’altres feinetes menys humides. Menys pollastregots de tourné per Múrcia i Almeria, per Oriola i Benidorm, per València i el portet dels cotxes, i més responsabilitat a l’hora de la gestió de les infrastructures, diem-ne, necessàries.
(proper capítol: propietaris)

La corrupció del pp (aigua)

1
Publicat el 8 de maig de 2008

Les fugues d’aigua potable al Camp de Túria suposen una mitjana del 30% del total dels recursos urbans que es consumen. A la xarxa de regadiu, la fuga depassa el 50%. N’hi ha llocs al Camp de Túria on veiem més que no fugues autèntiques cascades d’aigua que es perden de les canalitzacions. A l’embassament de Loriguilla (dades del PHN) cada any es comptabilitza una pèrdua de 20Hm3, més del 80% del consum urbà del Camp de Túria és perd en aquesta obra.

Són dades del primer estudi rigurós sobre l’aigua a la comarca encomanat a la Universitat de València, publicat el 2005 per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. El treball final és del professor Lluís del Romero Renau. Encara avui, com aleshores, moltes de les dades són secretes, d’escàndol però amagades, i força comarques no han fet cap estudi seriós sobre usos i abusos de l’aigua. Però molts alcaldes d’aquesta comarca han preferit assistir a l’aplec de xulles i xulos del PP contra l’aigua mineral que no repassar les pannes de canonades, sèquies i fonts del seu terrer. ‘Ulls que no veuen, caguerà que xafes.’

A risc de perir pels torrons de Casinos

1

Casinos és un poble del Camp de Túria. Un poble enmig del secà, malgrat que, amb el reg per degoteig, això no vol dir gaire res. Res de res. Avui hem pujat a Casinos, a dotze quilòmetres de Llíria, aproximadament. Plovia, una pluja que mon pare diu que és un verí contra la taronja, almenys per a la clementina fina, la vella, la primera varietat i de més qualitat, per a la clemenules, per a les clemenvilles, les ortaniques, fins i tot per a l’oroval i per a tota la família de taronges menudes que uns altres, en uns altres llocs del país, anomenen mandarines. Un verí, aquesta pluja fina barrejada amb tant de fred que, de nit, deixa els arbres mig morts, pobres, que això els faltava, tremolar. Els comerciants se’n queixen, els venedors se’n queixen, els collidors se’n queixen. Als llauradors, no els queda ni això. Ja no tenen forces, ni en volen tampoc, de queixar-se. ‘A qui hem de queixar-mos, diuen, al Govern?, a l’un?, a l’altre? Tothom es burla de nosaltres, que som l’últim mico.

En realitat, jo volia parlar-vos dels torrons de Casinos, de Ca Ximo, un torronaire artesanal com n’hi ha pocs. Almenys en aquesta part del país, aquest torrons de Xixona, que ells en diuen blans, o de rovell, o de tantes maneres com ne fan, són exquisits, de càstig terrenal. Volia parlar-vos de torrons, però també de l’aventura que ens ha suposat arribar a Casinos i tonar a casa sans i bons. De nit, la carretera d’Ademús –això no podem dir que siga una autovia– és de suïcidi. Sense pal·liatius. De nit, plovent, aquella carretera és per a jugar-se-la a cada moment. I encara per a anar casa per casa dels nostres governants, i esclafar-los el nas, com a poc.

La CV-35 és una carretera plena de perills, d’una senyalització caòtica, fosca per no dir negada, errònia, i d’una irresponsabilitat que clama la denúncia, per l’abandonament d’uns usuaris que es juguem la vida cada dia, més d’una vegada el dia, que és com treballar-hi d’equilibrista sense xarxa, sense dispositiu de seguretat. Allò és viure el risc, en vertigen continu.

Si mai passem a l’agressió, a l’acció directa, la carretera Llíria-Ademús en fóra justificació sobrada. Encara que ens puguen tractar de violents. Encara que ara un jutge dictamine que cridem a la violència, per la burla que ens fan passar, per aquest insult continu contra la vida que representa deixar que passe el que ara mateix passa en aquesta comarca. Deixar que els veïns del Camp de Túria, dels Serrans o de l’Horta que pugen a treballar-hi, transiten d’aquesta manera, és convidar-nos a l’agressivitat diària, a l’insult, al greuge comparatiu. A la vergonya d’uns polítics que passaran el Nadal calentets, amb el cava a la mà, els gins a la barra i tota la pesca d’una litúrgia de prostibul del luxe esperant-los de ressopó. Però n’hi ha per a agafar-los dels collons i espolsar-los l’escrot.I ara mateix dubte que hi haja seny en els jutjats de guàrdia, si van deixant-nos amb tanta indefensió, sense tancar cap ni un d’aquella colla d’irresponsables que ens governen a l’esquena de la necessitat i d’allò que ocorre a la vida real de molts valencians.

I malgrat tot, els torrons mereixien de jugar-se-la. Que poc cervell tenim encara les persones, en el sentit moral.

Contra la paràlisi cerebral del pp

1

Avui, al poliesportiu de Bétera, tot de pares i mares que acompanyen els fills a les activitats esportives de dissabte (un clàssic dins el programa pares-fills de cap de setmana) es queixaven que els polítics preparen les campanyes electorals amb un moviment de maquinari i peons per aparentar que hi ha preocupació per les obres i l’arranjament de les infrastructures del país. Simulen que perden el cul per deixar enllestida la vida dels pobles, perquè els electors cecs tornen el vot allà on ells, els dissenyadors de les campanyes, volen que voten. Però ja és una veu unànime, la falsedat dels programes electorals, que no enganya el cotó una mica entrenat: passats uns pocs dies, amb la situació electoral resolta, la vida al si de les obres torna a la normalitat. Al punt mort.

El cas paradigmàtic de l’autovia Llíria-Ademús és espaterrant, per exagerat i modèlic, de com el pp va enganyar l’electorat valencià. Encara no havien passat unes hores de l’anunci que els tornàvem la majoria absoluta, que van desaparèixer màquines, homes, pales, cabassos i materials del lloc dels fets. Ni van tenir temps, amb la fugida, de deixar minímament neta la carretera per al pas dels cotxes, aquell budell de vial de la ciutat cap a l’interior. No debades hi ha hagut morts, denúncies, protestes, queixes… Tant se val. S’ho passen per davall cama, i aquella gran obra és l’exemple de l’abandonament, de la infrastructura que els interessa una bufa, i de la poca preocupació pels veïns del Camp de Túria, que els van votar en la seua majoria absoluta perquè es berenaren l’èxit de tanta proesa.

Demà, a partir de les onze del matí, hi ha una protesta contra el desficaci que eixirà del poliesportiu de l’Eliana, i passejarà amb cotxe per l’autovia; una caravana contra la dissort de viure al Camp de Túria, o treballar-hi, si cada matí has d’usar una infrastructura abandonada de la mà de déu.

‘www.edeta.cat’ anirà retransmetent en directe l’acció contra magnes enginyers, polítics i responsables valencians, que segur que no participaran en la queixa, perquè s’estaran amb els jutges, els gins i les putetes, preparant l’atac contra Perenxisa, el Mondúver i el Bartolo.

Les eleccions de març? Ja poden fer-ho malament i viure de caprici; tornaran a enganyar-nos quinze dies abans, amb un nou moviment atrotinat, accelerat, d’infart, per demostrar que preocupats i delerosos estan d’endolcir-nos la vida i la infrastructura. Deuen pensar que, al Camp de Túria, els electors som burros facen què facen. Ho som?

Sonen bandes, a Bétera, durant tres hores

1

Som un país de bandes de música, tan arrelades a la vida de poble que la cultura de banda entra a casa enjorn, per la societat, pels xiquets, per les acadèmies locals, per la loteria, per l?hàbit d?aguaitar-nos al finestral, a la balconada, si sentim passar la banda. Com una tradició familiar. Com un hàbit heretat, vivim la banda casa per altra. Fa anys, per als músics joves era la manera d?eixir fins ben tard, amb l?assaig, de baixar a la ciutat i passar tres dies de festa, de banda, d?anar carrer amunt i avall. Hi ha estudis que en parlen sòbriament, del paper que han fet les bandes a València, de galdós i de més compromés. La majoria de vegades, a favor dels vents que bufaven, que ací al sud no han sigut gaire favorables.
No pocs pobles gaudien de doble banda, enfrontada a mort, quina casualitat entre valencians de l?ànima, acèrrims i cerrils, enemics fins a l?infern per la banda: el poll i la figa, la unió i la primitiva, la pobra i la rica, l?acostada al poder i la dels desmaiats, la del casino i la del sindicat, la d?aire més anarquista i la d?essència franquista, a rojos i a blaus?, un país de bandes, d?instruments, de cadires de fusta plegades, de concerts al carrer, de processons, que no hi havia celebració ni festa si no actuava la banda, tan escampades i esteses com tòpiques, per tradició, per un cert sectarisme, per les maneres, pels programes oficialistes. I de vegades tan lloable esforç, intens, de directius i de músics sincers, trencava al costat d?altres de dubtosa semblança.
Sonen bandes, cantava Estellés, referint-se a Llíria. Avui, en canvi, encara no fa unes hores, l?Harmònica de Bunyol, ?la litro?, em feia trencar el tòpic més pudent, i feia emocionar l?auditori de Bétera, nogensmenys és una banda de primera, de fama internacional, sense exagerar el que mereix, amb més de cent músics i més anys encara d?història. Fins i tot l?inici del concert ja era diferent, es presentava una obra contra la violència, contra la guerra, contra les bombes sobre Irac, sobre Vietnam, sobre Europa, contra la violència, explicava l?autor de la primera peça ?Les filles d?Eris?, director també de la banda de Bétera, un cant a favor de la pau, contra discòrdia, això sí, en un castellà que també enteníem, però que desmereixia, perquè les bandes, en la seua immensa majoria, també havien sigut fidels a la llengua, almenys en la trama interna, entre els músics.
Amb tot, el tancament de ‘la Litro’, amb la quarta simfonia de David Maslanka ha pagat la pena l?esforç de la vesprada, encara que els anys de rodatge no eliminen l?hàbit d?entrar i eixir la gent a meitat de concert, quan volem, amb cridòria, amb avís de telèfon mòbil, de gent que puja i baixa amb les botes de taló alt, sirolloses, contra la desmesura de tant de silenci com mereixia l?Harmònica, que ens manca una major disciplina, de respecte i de silenci per la banda.
Sonen bandes, avui a Bétera, que tres hores de concert són difícils de seguir, fins i tot per als propis músics de banda que hi participaven.

Per la Concòrdia, la mort del món rural (i3)

0

Dinem. El repós, fins i tot el repòs en l?acció de dinar, s’agraeix; és el temps més lúdic: hi ha participants d?aquesta travessa històrics, que són lúcids i fan dolç el cansament de la resta: es para una taula improvisada, damunt una sínia circular d?impressió: apareixen les olives, els cogombres, les ametlles seques, la col, les tàperes, i les menges es mancomunen, el vi de la bota sobretot, els dolços, els cafés, les herbes, els licors. Som al camp, a la serra, al terme de Llíria, però tenim un assortiment que no desmereix. Hi ha els termos, la fruita fresca i la fruita seca, i la conversa no para. Més tard, tornem al camí, i ens adrecem a la Casa de Camp, un mas que fa molt i molt devia acollir centenars de carros, més de vuitanta jornalers, famílies senceres, desenes de bèsties de càrrega: podem recordar els Tavianni, l?Arbre dels socs, un realisme que ací, a València no ha sigut tractat mai amb sobrietat, que quan s?ha mostrat, al cinema o al teatre, li ha sobrat coentor, tòpic, provincianisme.
El mas és gengantí, abandonat, un edifici fantasma que amenaça ruïna, desastre, la mort d?un món rural que no ha sabut sobreviure-hi, perquè ningú no l?ha sabut guiar, defensar d?una falsa modernitat de fundes de sofà. En aquesta comarca, al país del sud, no hem sabut vendre la qualitat dels nostres productes, no hem sabut fer lluir la faena, ni el paisatge, i encara menys la construcció rural. Quina llàstima, tot plegat. Quina manca de traça, de cultura, de saber ser. Caldria posar aquest mas al davant de qui som, la mostra del que som, per veure si encara hi ha remei. Vergonya sabem que no en queda enlloc. Fóra tard, sí, però no impossible de salvar els mobles d?una societat malaltissa: l?abisme, el desastre mateix de què parle, no és futur de ningú. I ves que hem de viure, molts anys segurament, que encara hi ha gent que ve al darrere que en viurà molts més. I altres generacions seran par damunt nostre i el nostre passar. Però quin pou de caos no deixem de testimoni!, tant de valor com hem vist avui en aquest passeig anual de descobertes. Quina pena, tot plegat. Que la bellesa de la qual hem gaudit fa uns moments, s?abandone per oblit, per omissió, per culpa. Quina litúrgia avui, tant de fred com fa.

Contra l’AVE, el trenet de Bétera

0

Cent vint anys després. El desastre d’un segle. Sense AVE també podem viure-hi. O com prendre’ns el pèl, sense que ningú no proteste, o trenque res, o cante la pocavergonya de polítics i governants. Això que és una realitat de cada dia són ben bé els subtitulars d’una altra odissea, menys literària o litúrgica.
Torne avui de Barcelona, i agafe el trenet per arribar a casa. És l’únic transport públic, des de la ciutat que, després de molts anys, el servei no ha millorat ni poc ni molt. Ahir mateix, que la temperatura havia baixat significativament, la calefacció no funcionava. Pel que fa a servei, malgrat que hem quadruplicat el veïnatge, els trens, ells en diuen metros, passen cada trenta minuts, quaranta els caps de setmana, i la velocitat és la que és, perquè llavors, si agafa aire, tot tremola i fa perillar màquina i vagons. I després de tot, a la resta de la comarca, de servei zero. Naturalment que parlem de Nàquera, de Serra, d’Olocau, i d’evitar tanta carretera.
Els seients sacsegen el passatge; no és broma, Potser que exagere i viatjar-hi no siga tan incòmode com quan fèiem servir aquells trens verds, inoblidables, impagables, de fusta, de forats per on es passejaven els vents, els huracans, l’aigua si plovia. Però ara mateix no plou, i tot tremola com una mala cosa. És per això que la gent no llegeix. No es pot. Ho he provat i he agafat el llibre amb força, però tremolaven les lletres, les pàgines. Fins i tot em pressionava el llibre contra les cames, a veure si podia evitar tant de va-i-vé. Impossible. Ara ja sé perquè llegim poc, els valencians, al metro. El moviment ho impedeix. He provat d’escriure-hi. De començar aquest bloc. Impossible. La lletra no s’entén. Hi ha una sola via, a partir del Seminari, així que no poden haver-hi més trens, argumenta la direcció. Però aquesta via ja fa cent vint anys que hi és. Calcule que han tingut temps per eixamplar el servei, de vies i de combois. Per millorar la infrastructura més enllà d’un lleu rentat. No els està a compte. Sobretot perquè ningú no protesta. Perquè ningú no se’n queixa. Perquè prefereixen de fer AVEs, grans infrastructures, i evitar que la gent puga llegir, o pensar, o escriure, als seus trens petits. És impossible, segons ells, d’evitar que el metro tremole. Prefereixen la no-lectura, almenys mentre el trenet fa el viatge cap a Bétera.

Caminant per la Concòrdia (2)

0

En aquest caminar tranquil, de voler saber què passa al nostre paisatge, repassem fets curiosos, sorprenents. Les primeres migracions de famílies italianes al Camp de Túria i als Serrans, per exemple, de fa centenars d?anys. No ve de quatre dies l?intercanvi de persones, o l?interés de millorar el viure, aleshores també difícil, d?aquestes famílies. Parlem dels Vintimilla d?Alcubles, lligats al poble falsament fronterer de Vintimiglia. Parlem de Niça, de l?arxiu de Torí, del regal de mig terme a França per evitar mals pitjors, quan es pretenia la reunificació. La serra també permet la història, i els lligams que semblarien impossibles ací són casuals o causals.
Apareixen els topònims als rètols dels camins: Tufaltaves, Mundo Nuevo, Bodegues de Gea, Osset (ara amb doble es), Per l?Ombria. Fem una parada en una Nava que recull l?aigua a la clapissa, perquè bega el ramat ací al Collao de la Llosa.Tornen a la conversa els topònims de la Bolillola, no n?hi ha travessa que no es faça present, al Molló d?Andilla i Lliría.
Al mas del Gall, o del Poll, ens espera Roser Santolària, mestra, una altra peça fonamental en l?escaquer pedagògic valencià, incansable Roser, de paraula amable, entusiasta sempre per ensenyar, per atendre les persones. Avui, ella i l?home ens acullen amb el somrís per la nostra tardança amb un buit a l?estòmac, sense esmorzar. Però comença el relat, perquè sap que encara tenim un tros llarg per endavant i pateix que no se?ns faça de nit: ?Ací a l?hostal del Poll, els veïns d?Alcubles baixaven per estar-se treballant amb la vinya. Hi ha encara les casetes, els trulls, els cubs, feien la feina ací mateix, als Cellers de Gea?. Roser parla de quan era una xiqueta encara no de cinc o sis anys, parla de la tia Rufina, del tio Roque, del pastor Xixarra. Finalment ens parla de la Concórdia ?m?ho he preparat aquest mateix matí. Us explique, les capitulacions de 1438, la Concòrdia entre Alcubles, Altura i Llíria. A partir d?ara és el que caminarem, els senders de la Concòrdia, que després de cinc-cents anys encara hi ha pleits malgrat tanta voluntat de concòrdia. D?alguna manera, aquesta falta d?entesa no és nova entre els valencians. Si fa no fa, el nostre destí més fatal. O fruital.