Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: ateneu_bétera

Enric Valor i Llorenç Giménez a l’ateneu

2

Hem inaugurat una exposició sobre Enric Valor a l’Ateneu de Bétera. S’hi estarà fins al 31 d’octubre. Aquesta setmana, tot de joves de l’institut i de les escoles del poble passaran per la plaça del Mercat núm. 5 per veure-la. Hi ha un documental, els regalen una auca, i per molts d’ells, serà la primera vegada que entraran en aquest espai nou. Hi fan cultura, què? Es demanaran, ells, i també molts dels mestres que els acompanyaran. N’hi ha molts que encara no ho saben, que hi ha un ateneu al poble. Que s’hi fa cultura. 

Dijous, Llorenç Giménez inaugurarà la biblioteca de l’ateneu: una donació d’editorials i de gent particular que ja va configurant un dipòsit de llibres important. Durant tres dijous, els últims de cada mes, la veu de Llorenç servirà per presentar llibres, explicar rondalles, animar un altre espai obert i lliure. És un regal del contacontes a l’ateneu i, sobretot, als xiquets del poble, de sis a set de la vesprada. 

Divendres, serà Òscar Pérez, el comissari de l’exposició, o una cosa semblant, que ens farà els honors d’explicar el Valor d’Enric Valor: entre la literatura i el compromís. Serà la nostra setmana especial de contribució a l’any Valor.  
 
Si ens veiem amb cor, encara per Nadal, convidarem a dues persones que en saben molt i s’estimen molt l’escriptoràs i narrador de Castalla: em referesc a Vicent Escrivà i Jem Cabanes. De tot això, encara no hi ha res fet ni lligat. De fet, no els ho hem dit, encara. Però juntar-los tots dos, em faria recordar un matí a València, en la tauleta d’una terrassa parlant-ne amb passió, sabent-se què deien, què es deien. Juntar-los tots dos seria una manera de cloure l’any Valor com un homenatge, gairebé com un miracle. En favor de la llengua primer, després l’amor a la narativa.

La Caseta Blanca, a Bétera

0

Vam ser convidats en qualitat d’acompanyants a
visitar la Caseta Blanca, per fer de guies de l’escriptor Josep Piera,
avui mateix el gran deler humà per la Renaixença, i de l’estudiós Rafael
Roca, l’entés més gran en l’època i en el mateix Teodor Llorente,
màxim representant d’una generació poètica, segons Piera i Roca,
erròniamnet oblidats durant massa temps i masses circumstàncies.

Com diu Piera, els valencians som fills d’una
tradició d’oblits, i afegesc, encara paguem acarnissadament tantes
torpeses.

La visita va ser d’antologia freudiana per múltiples raons, i
cadascun dels exploradors de segur que explicaria a la seua manera la
vivència d’una vesprada incomparable, però mesurada i distreta per com
haguérem pogut acabar, aquell jorn a cals nous Aguirre Matiol.

De pirmer agafem aquell passadís tan ben treballat
per Pasqual, l’estatger, unes bardisses interminables fins allà enllà, i anem directes, sense preàmbuls a l’encontre de
Bibi, una de les propietàries principals, neta d’un constructor antic
soci valencianista, Josep Tormo. De fet, ella em farà fotografiar el
seus iaios, perquè assegura que, sense el seu esforç, de la Castea
Blanca no en quedarien sinó les engrunes simbòliques.Potser que realment és el que en queda, de tot plegat, malgrat que Josep vol veure més coses, en tot allò. I potser que tinga més raó que no pensem. Cal seu poeta per literaturitzar la vida, i ell d’això en sap com ningú.

Josep Piera assenteix, perquè els valencians, diu,
som mestres a enderrocar, a desfer-nos del patrimoni de valor i
baratar-lo per modernors que no arriben a la categoria de la quincalla.
Bons som els valencians, caguen redeuma.

Entrem a la capella neogòtica (amenaçadora), de la Verge de l’Amor formós (Josep, a l’església de la Puríssima de Bétera es conserva una capella dita així, de l’Amor Formós, amb una campana regalada pels propietaris del mas d’Aguirre, conservada en mal estat, però vet ací la casualitat i el segon dels miracles. La campana hi és, i la capella). El poeta va explicant a les joves dones que l’acompanyen, joves muses convidades per Bibi, que l’escolten adelerades: són autèntiques dames blanques o dames d’aigua, solament els manquen els tuls, les gasses vaporoses, les sedes, en comptes d’aquells vestits moderns i vulgars de dones terrenals.

Què dura la visita, tres hores? Seran tres hores que el poeta anirà versant, i elles, les muses, l’escoltaran com solament ho saben fer les dones immortals.

Final del segon capítol.

Seduccions de Marràqueix

1

Èn aquest lloc no hi ha aigua sinó roques
Roques eixutes i el camí polsós
[…]
Aquí un hom no pot jeure ni seure ni estar dret
Ni tan sols hi ha silenci en aquestes muntanyes
Només hi ha el tro eixorc, sec, sense gota de pluja
[…]
Si almenys hi hagués remor d’aigua…
T.S. Eliot (la terra eixorca, versió d’Agustí Bartra). Fragment.

Viure l’efímer com a totalitat del ser. No importa on, ni cap a on. De viatge. Sempre de viatge. Ara, espiral amunt, cap a Marràqueix.

Bienvenue au Paradís, vaig llegir en una paret. Era la propaganda en colors d’un film. (…) No hi havia cap riu, ni cap font, ni cap arbre, pintants en aquella pobra paret de calç.
L’anunci no mentia, tanmateix.

 

És ben bé l’inici i el final del llibre Seduccions de Marràqueix, de Josep Piera, l’escriptor que ens visitarà d’ací unes hores si res no ho torba, acompanyat de Rafael Roca, professor de la universitat de valència i especialista en l’obra de la Renaixença, en especial sobre Teodor Llorente.
Són unes quantes frases triades a l’atzar, per endolcir la guàrdia aquesta nit, a l’ateneu de bétera. fa quaranta-cinc minuts que no ha entrat ningú. Potser perquè és l’hora de sopar, i els amics, els coneguts, i encara més gent són de sopar amb Compromís, la formació local de compormís de bétera.

A la meua esquerra hi ha dotze fotografies d’una exposició sobre Marràqueix. Vaig convidar l’escola del poble que busqués rastres de gent d’aquella ciutat, que els convidés a visitar l’exposició, a parlar-ne de records, d’emocions, de sensacions. No sé si m’han fet gaire cas. El mes d’octubre és fotut per a l’escola, per les programacions, la documentació, i una oportunitat tan real com aqueixa potser fa més nosa que no pensem. Són rostres d’impressió, de mirada feridora, robada, perquè la voluntat de ser fotografiats, què voleu, no existís allà enllà, de segur, almenys com entenem els occidentals que cal presentar aquests homes i dones que són penjats d’aquestes parets. El ferrer, el comerciant, el sabater, cap rostre no és feliç, ni els homes ni les dones ni els xiquets. Color, impressió, i detalls de portes o carrers o arquitectures. No sé si em fa gens el pes, l’exposició, si no és que em fa patir. [L’anunci no mentia, tanmateix.]

Per a mi, Bowles, és un pesat. Però el conec ben poc. No vaig passar de la pàgina quatre. I la pel·lícula, quin avorriment. Ahir vaig saludar Kanduri, un home d’allà enllà, que fa anys s’hi va instal·lar, al poble. Treballava amb el meu sogre, la taronja, el camp, a jorns perduts, de temporer, ara això, ara allò. Ara ho fa amb un tio de la meua dona. No m’atrevesc a demanar-li que passe per l’ateneu, a veure si es reconeix. No ho sé. Seduccions d’occident, potser. Demà eixiré de dubtes, li demanaré al savi Josep Piera que em trega de dubtes. Sobre Marràqueix, i sobre més coses.

L’anunci no mentia, tanmateix.

Una plaça fa gairebé un poble.

1

«ma casa era una casa de planta baixa i pis que mon pare havia comprat, en casar-se, …
La casa comparada amb les altres dels voltants, era diferent, més per dins que no per fora. Vull dir que no era una casa de llauradors amb les panolles de dacsa, o els melons de tot l’any, penjant de les jàssenes del sostre, ni tampoc una casa de senyorets, ni res d’això. la millor peça de la casa era la terrassa, situada a la banda de darrere del pis, des d’on jo observava les teulades com bancals ben treballats, veua finíssims fils de la llum amb orenelles descansant de les seues acrobàcies, gats adormits al sol, l’horta abancalada entre sèquies, i sentia les olors i les remors de la vida, de la vida com era llavors, austera i elemental: olors dolces de pallissa, olors agres de corral, olors netes de llençols, olors de pols i de pixats de cavall, olors de forn calent… I veus: veus de dones que cantaven…»

Puta postguerra, de Josep Piera. El mestre escriptor de la Safor, del desaparegut poble de Beniopa, un poble és una plaça, vindrà a l’ateneu de Bétera dissabte. Després d’una visita a la caseta Blanca, el mas de Guirri, acompanyats també de Rafael Roca, en parlarem de poesia i de la Renaixença. Xerrada i sopar enfaixat, popular. El 15 d’octubre a Bétera, torna la Renaixença, amb Josep Piera i els fantasmes de Querol, Llorente i Llombart, entre més vampirs.

Per la saviesa popular (2)

1

«Tots els pollastres tenen raó…, al seu galliner.» Joan Ll. Sanxis i Forriols, professor. 
Aquesta expressió sí que li vindria ve a Lluís Planes, de Pollastres Planes, empresari que ara imita aquell altre empresari fantàstic, Carulla, causalment de nom Lluís, com el nostre, i com el nostre, també dedicat a l’assumpte de la ploma, però de gallina, Gallina blanca, que fa i promou, des de la fundació tant per l’escola del país, de nord a sud. Que tots els pollastres i les gallines feren olla en favor de la cultura. Incloent-hi la gastronòmica.

Com que l’apunt va de llibres, de cultura, de presentacions i de mèrits, aquestes tres perles fan joc i patxoca: dijous, cap al Club Diari Levante (xe, el nom ja podíeu mudar-lo), s’hi presentarà de llarg el documental ‘Una llengua que camina‘, de Vilaweb i TV3, amb la col·laboració d’escolavalenciana, Bromera i edicions96.

Divendres la reunió és a Bétera: «Si no calles allò que saps, allò que et diré també ho diràs.»: presentació de Saviesa Popular, refranys, expressions i dites, sempre recursos necessaris per una llengua. Després, lo crac és Tonidel’Hostal, potser un dels intocables d’Elliot Ness, entre els valencians, encara com és jove, després el conservarem en formol, per fer-ne multiplicacions genètiques. Bromes a banda, imperdonables de perdre-se’l.

Dissabte, «Qui té tions fa estelles.» A la llibreria Abacus de València, Antoni Furió i Llorenç Giménez presentaran el llibre sobre el rei en Jaume, de Tàndem, adreçat a la xicalla. Ara que som pels volts del 9 d’octubre, ho recordeu?, els valencians ben parits hem de fer batalla per la llengua, per la història, cada dia, ja ho sabem, però aquests dies amb més raó, i dissabte tenim una gran raó, per fer-ho: que tots els pollastres tenen raó, al seu galliner.

Saviesa, però popular

0

-Per què, a hores d’ara, un altre llibre de refranys, d’expressions i de frases fetes?, es demana Joan Ll. Sanxis, a la introducció del seu llibre. Però, és que sobren llibres? I si en sobren, que jo apostaria que sí, justament haviem de prescindir d’aquest?

Mira que se n’escriuen, de monaes…, però aqueixa hipòtesis que recull l’autor a la introducció del seu llibre, paga la pena: «Cada poble té llur ànima, és a dir, llur cultura. Així, si un poble no pot viure sense cultura, quan n’empra una d’aliena, s’aliena ell mateix.»

Sembla que la justificació d’aquest llibre és la llengua, per això, com va dir Enric Valor, de primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa. Així que aquest recull de refranys i d’expressions que comence a destriar, a fullejar, em servirà per obrir d’ací unes hores l’escola, a través del web, i la classe, perquè els xiquets escolten algunes expressions de la llengua ara en desús, o pitjor, perdudes.

El professor de Quart de Poblet, Joan Ll., em valdrà d’excusa durant uns dies, abans no em toque presentar-lo divendres al corral de l’ateneu de Bétera. I tot plegat, gràcies a l’ajut d’un altre empresari en favor dels músics i de la cultura, Lluís Planes, de Pollastres Planes, que a més ven bona qualitat, per a l’olla, el perol i la paella. Xe, saviesa popular.

Apagueu Woody Allen

1

M’alce tard, passe per la cooperativa i carregue cinc sacs de cristal d’estiu, agafe uns guants nous i ho deixe a tot a compte. Passe pel camí d’Alcubles, buide un parell de sacs i comprove que la instal·lació del reg té fuites importants, ho adobe i comprove que les clemenules van agafant grandària, que la collita no quedarà tan malmesa com pensava. Passe pel camí de Llíria descarregue dos sacs, però no òbric l’aixeta, sembla que hi ha suficient humitat i potser encara avui ploga. Vaig al corral i enganxe el remolc, passe per l’Ateneu, cal fer dos viatges amb material per a l’ecoparc. Carregue el primer viatge i me’n vaig després que Joano m’ha preparat un rebentat de primera. A l’ecoparc han tornat a posar la jove que atenia abans. M’explica que els dipòsits van numerats: però encara no han posat el nom de les coses que hem de distribuir a cada contenidor. N’hi ha torpalls arreu, Joan Antoni. Després del segon viatge deixe el remolc de nou al corral de la sogra i passe pel barranquet, fins al polígon d’Horta Vella, al magatzem del Robero: carregue sis sacs de fertabax i me’n vaig al Bassó: en buide dos i repare una goma que perdia aigua. És hora de dinar, després continuaré la ruta i aniré deixant l’adob en cada caseta, revisaré els camps, faré això i allò, i demà ja podré donar compte a mon pare, mentre faig la paella, de com van les feines i les obligacions de la taronja. Després de dinar faig la ruta completa, torne al camí d’Alcubles, hi ha una avaria important i decidesc de tancar l’aigua, arrenque tres brots, uns cànems, tres argelagues, res d’especial. Torne a casa, faig tres abdominals per consciència cívica i estomacal, pose una música (robada d’un dels dipòsits que havia de buidar a l’ecoparc): Pret a Porter, una barreja de músiques i títols de discoteca de matinada, perfecta per acabar la gimnàstica, dutxar-me i sopar amb empar. A la TV fan sexe a NY, però acabe per escriure una piulada sobre el Singulars de dilluns, amb l’Arcadi Oliveres i Nino Becerra, marxem corrent al teatre (és a cent metres de casa), actua un amic que farà de Woody Allen (no el soporte, se m’ha fet vell, malgrat que té algunes pel·lícules remarcables), actua bé, ho fa molt bé, Dídac de Woody Allen, potser per això mateix, perquè l’imita massa bé, no el suporte: han triat una llengua que no m’arriba, que no reconec, en aquest teatre a cent metres de casa. No m’he avorrit gaire, una mica si voleu, i sempre se n’aprén. Llàstima això de la llengua. Llavors és quan venim a l’Ateneu, i seiem en una taula d’amics, divendres tenim concert amb Toni de l’Hostal, i presentem el llibre ‘Saviesa Popular’, un recull de refranys i frases fetes, de Joan Lluís Sanxis, que ha editat l’Eixam. Finalment, Antònia diu que l’hauré de presentar, el llibre, malgrat que jo preferesc de presentar Toni de l’Hostal. Acabem parlant de Josep Piera i de la Caseta Blanca, el mas d’Aguirre Matiol on s’hi reunien els lletraferits més importants de principi del segle XX, Querol i la Renaixença, la presentació la farà Pau Pertegaz, això també ho hem acordat aquesta nit. Me’n vaig a casa enmig d’un ambientàs de por a l’Ateneu.
– Xe, ara que començava a fer fresqueta.
A casa es miren una pel·lícula en espanol; no n’hi ha cap, des que han prohibit TV3, que puguem veure en català, cap. Fa molt de teps que faig boicot al cinema, a València, i ara també a la TV, així que jo preferec d’escriure al bloc.
Bona nit.

Itineraris i descobertes des de l’Ateneu

0

Diumenge comencen els itineraris que organitza l’Ateneu de Bétera per a la tardor, amb una passejada-descoberta de la vegetació de ribera pel riu Túria. L’eixida és a les nou del matí des de l’Albereda. En realitat, l’itinerari virtual comença aquesta vesprada, amb una projecció conferència de Toni Marzo (a les vuit al corral de l’ateneu), sobre el riu i tot allò que li fem passar. Que el riu ens retorna amb escreix: eixut, cagamànecs, expremut, brut, pudent, desviat, sense ànima ni esperit… Més valdria que estigués completament mort, que sigués mort i remort.

Però l’itinerari de segur que paga la pena, amb gent que en sap, d’explicar i de decobrir i interpretar. Esmorzar de casa i cantimplora, com antigament. No li val a deixar res per terra ni abandonat. Fàcil per a menuts i famílies pro-pícnic, també per a holligans del naturalisme.

 

València i el franquisme (2)

0

Diumenge presentem el llibre d’Andreu Ginés a l’Ateneu de Bétera. Més de tres-centes pàgines que van descrivint com va escampar-se el feixisme a València durant la postguerra. Existir, ací mateix, sembla que la cosa ja venia de déu, que va dir quan va relatar l’oració: a més de les pomes, d’Adam i d’Eva, i el paradís, també us deixaré una manera de viure i de governar els desgraciats, si mai pensen a ser valencians, posem per cas, o si encara pensen amb l’herència catalana que els ve de sang, els pares dels quals van ser Bernat i Floreta: i llavors va dir allò de les plagues, la mosca blanca, els conills, el cànem bort, el taronger, les diputacions, i el feixisme. Redell, hagués pogut dir milanta coses més, que les haguérem aguantat millors que els cosacs, que sembla que no saben embufar-se i a poc que es beuen una garrafa de vuit litres de ginebra per barba agafen la merla i seuen del revés a la lambretta. Però no, déu va dir feixisme, ben clarament amb totes les lletres i una llengua franca, la subtitulació la va adobar el dimoni que pretesament va deixar escrit que, en cas de subtitular Inside Job, oblidaren el català. Allò del feixisme, déu estava convençut que faria més mal que la Pandora, que la dona també es jugava el festeig a colps de renyó.

«Aquesta és una història d’especulació, de corrupció i de repressió. I sobretot d’unes persones amb noms i cognoms que se’n beneficiaren. Després de quaranta anys de dictadura i trenta de democràcia formal, molts d’aquests noms continuen hui entre l’alta societat i vinculats a la política valenciana.
[…]
setanta anys després, els valencians som menys poble i els treballadors menys conscients. D’això anava, al cap i a la fi, el franquisme.»
Andreu G.

Publicitat:
Ateneu de Bétera, plaça del Mercat núm. 5. diumenge 31 de juliol, 20.00h. Després del sopar enfaixat, el documental AIGUA CLARA.

Inside Job, una crisi mundial contra la llengua

0

L’Ateneu de Bétera fa unes contravacances en favor de la cultura, del debat i la reflexió, però també en favor de la festa. Això últim ho reserven per a l’agost. Aixi que si tenim el cabet en la faena, divendres i diumenge ofereix un programa, ‘Entre documentals‘, que sembla d’interés.
Divendres, la nit temàtica és l’economia, a partir del documental INSIDE JOB, guanyador d’uns quants premis, a més que, malgrat algunes diferències d’apreciació, no deixa indiferent ningú. A nosaltres tampoc. Hem buscat el documental amb versió subtitulada en català, però, ves que ací també va arribar la crisi lingüística. No hi és. O no l’hem sabut trobar, així que si algú ens pot apuntar un senyal, una pista, perquè trobem la manera de llegir allò en català, ho agrairem en devoció i amistat.
Del sac de llengües a les quals han adaptat els subtítols, trobem: angés, xec, hongarés, polac (so), subtítols en espanol, anglés, portugués, àrab, xec, croat, eslovac, eslové, grec, hongarés, islandés, polac, romanés, turc… No hi ha català, naturalment. Almenys en la còpia original que nosaltres hem comprat a València.  
Per salvar la situació, el professor Josep Vicent Pitxer presentarà el documental i, si els ànims ens ho permeten, orientarà un debat posterior a la fresca d’un corral valencià d’època, amb un gin fresquet, i una sorpresa final: es rifarà una ampolla de cava brut a la idea més sensata i refrescant de la nit; en relació a la crisi i a l’economia, naturalment.

-Veus, ja et deia que n’hi ha qui li afecta més l’estiu que no anar a aplegar garrofes de matinada.
-Ca, si ara ningú no va a aplegar garrofes!  

València i el franquisme

0

Diumenge presentarem a Bétera el llibre ‘La instauració del franquisme al País Valencià’, d’Andreu Ginés, que va rebre el premi Ferran Soldevila, amb pròleg de Josep Fontana. Diumenge és un dia com un altre, i l’Andreu era el dia que tenia més lliure per venir a l’Ateneu de Bétera a fer-nos la visita. A més, la lloa la farà Apa, Josep Aparisi, que no heu de confondre amb el cantador d’estil, sinó amb l’home que potser llegeix amb més passió la història, la política, que ens va passant als valencians des del segle XX. Per això que aquest llibre tampoc no se li ha escapat, i potser perquè és l’únic de Bétera que l’ha llegit completament, almenys és el primer de segur, li he demanat que el presentés, que ens expliqués la seua visió particular d’una lectura arriscada, i per què es va interessar aferrissadament només aparèixer la notícia de la seua publicació.

«Esta es espanoles la auténtica Valencia, que se reencuentra a sí misma, lejos del motín sucio y arrabalero en que, en otro tiempo, mancharon su fama los aventureros de la política republicana, demagógica y antiespanola. Toda la ciudad es vibración falangista, exteriorizada en el luminoso colorido habitual en los valencianos.» ABC, 21 d’abril de 1940

Jo vaig fent via sobre aquesta història, per compromís amb l’autor solament, perquè m’entristeix sobremanera de saber què va passar, com ens va furtar tant de temps, com encara paguem la derrota. Els valencians sobretot.