Ulisses20

L’Ateneu de Bétera organitza la segona festa/fira de la carabassa a Bétera, que coordina el tàndem pau-amaia. La participació és oberta i qualsevol pot mostrar el seu plat, dolç o salat, o bé pot portar la seua carabassa sense cuinar: no cal dir que la carabassa ompli la llengua i l’enriqueix, que el diccionari català-valencià-balear en parla pàgines senceres, perquè no us confoneu de ser o fer el carabassa.
Perquè us prenga l’aliment intel·lectual, en aqueixa fira, aquesta serà la nostra tria:

III. || 1. met. (despectiu) Meló fat i mal gustós (Mall.); cast. badea.
|| 2. met. (despectiu) Testa, cap de persona (val., bal.); cast. melón. Axí com li deurien mostrar sciència…, humplen-li la carabaça de vent, Arn. Vil. i, 163. «Sempre passa i repassa. | Mal haja tant de passar! Un dia tropissarà | i es romprà sa carabassa» (cançó pop. Men.). Cap de carabassa: cap clos, sense intel·ligència.
|| 3. Persona molt curta d’enteniment (Mall.); cast. torpe, burro. Y axuxí sense coneixerlo ni sebre qui era, los hi has donats? Carabassa, més que carabassa!, Penya Mos. iii, 62 Estar carabassa: estar un poc tocat del bolet, no estar bo del cap (Val.).
|| 4. Nota de reprovació en l’examen escolar; cast. suspenso. Ja vos degueren arrambar una carabassa ben disforja com vos n’examinàreu, Aurora 226. El tinc d’examinar de doctrina, i si no la saps et daré una carbassa com una cove. Catllar, 25 juny 1921.
|| 5. Contestació negativa a una petició, especialment a una demanda de relacions amoroses; cast. calabazas. No n’havia dades poques de carbasses!, Vilanova Obres, iv, 134. Cosa de algun agraviat que s’aurà’n dut carabassa, Pascual Tirado (BSCC, ii, 156).
|| 6. Les carabasses: joc de nenes, molt freqüent al Camp de Tarragona, al Priorat, a la Ribera d’Ebre i al Maestrat. S’hi juga de la següent manera. Les jugadores fan rotlo, sentades en terra, i cadascuna té un nombre determinat. Una altra jugadora es posa enmig del rotlo i diu: «A l’hort de mon germà hi havia un carabassar que hi havia tres (o altre nombre) carabasses». La jugadora que té aquell nombre, diu: «¿Com tres carabasses?» La d’enmig pregunta: «¿Doncs quantes eren?» i l’altra respon: «Sis» (o altre nombre). La del nombre al·ludit torna negar que fos aquell el nombre de carabasses, i n’anomena un altre, i així van seguint fins que una jugadora s’equivoca dient un nombre massa alt o dient el seu propi, en el qual cas paga penyora.
   
Loc.—a) A propòsit, carabasses: es diu quan algú surt a parlar d’una cosa que no lliga gens amb el que deien abans (Mall.).—b) Com ara plouen carabasses: es diu per manifestar que el que s’ha dit és mentida.—c) Nedar sense carabasses: esser molt deixondit, no necessitar ajuda ni consell d’altri.—d) Esser tap i carabassa: esser dues persones inseparables, esser com la corda i el poal.—e) Carabassa i ceba: vol dir que en el menjar no es varia gens ni es surt del costum de sempre (Mall.).—f) Anar de son cap, com les carabasses: obrar de capritx, sense aconsellar-se ni refrenar-se per ningú (Empordà).—g) Tot just, carabassa i ceba!: es diu quan qualcú intervé en la conversa fora de propòsit, dient coses que no lliguen gens amb les que s’han dit abans (Mall.).
   
Refr.—a) «De carabassa, amb poca n’hi ha massa» (or., val.). «Carabassa, ni poca ni massa» (Val., Alcoi).—b) «Cent quintars de carabassa no fan una unça de greix» (Mall.). «Dos plats de carabassa no fan un dit de sèu» (Men.). Es diu d’aquelles coses que fan molt d’embalum i tenen poca substància o són inútils.—c) «En popa, ses carabasses redolen»: vol dir que havent-hi circumstàncies favorables, qualsevol pot anar avant encara que no tingui mèrits ni habilitat (Mall.).—d) «Gat en sac, i vi en carabassa» (Men.).—e) «Carabassa que no té vi, ni és carabassa ni carabassí» (Alcoi).—f) «Encara no és a la carabassa i ja es torna vinagre»: es diu d’una cosa que es fa malbé abans d’arribar a la maduresa o de donar el rendiment que pertoca (Cat.).—g) «Tot és carabassa, tant la llonga, la rodona i l’espanyola»: vol dir que els accidents o circumstàncies externes no muden essencialment la manera d’esser de les persones o coses (Alguer).—h) «Qui gasta massa, té el cap de carabassa» (Empordà).—i) «Qui en fa massa, té el cap de carabassa» (Empordà).—j) «Qui s’alaba massa, té el cap de carabassa» (Rojals).
   
Cult. pop.—Hi ha creença que, si quan la carabassa és jove l’apunten amb el dit, s’esvorta i se mor (Manacor).
   
Fon.: k???βás? (Conflent, Vic, Valls, Mall., Men.); ka?aβás? (Ll., Bellpuig, Sueca, Alcoi); ka?aβása (Tortosa, Morella, Llucena, Castelló, Val., Cullera, Sanet, Alacant); ????βás? (Palma, Manacor); k??βás? (Ross., Puigcerdà, Olot, Crespià, Gir., St. Feliu de G. Llofriu, Vic, Solsona, Vendrell); k??βás? (Sta. Col. de Q.); ka?βás? (Fraga); ka?βáso (Tamarit de la Litera).
   
Intens.—a) Augm.: carabassassa, carabassarra, carabassota, carabassot.—b) Dim.: carabasseta, carabassetxa, carabassel·la, carabasseua, carabassona, carabassina, carabassí, carabassó, carabassinga.
   
Etim.: incerta. No mereix acceptació l’etimologia llatina cucurb?tac?a, proposada de Simonet Glos. clxxxv, perquè no li trobam justificació fonètica. Diversos etimologistes han proposat solucions a base de mots pre romans (cf. A. Steiger en Vox Rom. iv, 357, Hubschmid Karr 39); la solució llatina *calvac?a, proposada per Alessio (cf. H. Meier en Rom. Jahr. ix, 50), presenta dificultats fonètiques. Corominas DECast, i, 579, proposa una etimologia més satisfactòria: llatí ibèric *calapacc?a, derivat de calapp?cus, ‘tortuga’, per comparació de la carabassa amb la closca dels quelonis.
DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR

Un altre dia gran per la música, pel ball, per l’harmonia que han mostrat tots plegats, hui al palauet de música de Bétera: l’Aljama de Bétera és un cos de ball que investiga, que cus i dissenya vestuari propi a partir de documentació rigurosa, que estudia i recupera aquells balls de la festa, de la faena, del vetlatori… un treball coordinat per Pep Codina impagable, tan farcit d’entusiasme, i encara amb una escola de xiquets al darrere que hui han commogut l’auditori a Bétera, ple de gom a gom. Però a més, l’Aljama és una rondalla feta, entre gent més gran i joves que van complint amb escreix els registres, unes veus del cant d’estil valencià que apunten de lo alto, i ves que Bétera va gaudir de veus excelses, com el Xiquet de Bétera (considerada la millor en dues dècades del XX) i el Sardino: Marieta i Xavi, que van guanyant qualitat, escenari, domini, i tantes coses com els diran els especialistes (jo m’espere a vore que ens dirà el professor Frechina), hui guanyaven acompanyats del crac de la Costera: d’Aixàtiva, Pep Gimeno Botifarra acomplia una cirereta de primera. Encara hi havia més, però, perquè hui s’havien afegit a l’espectacle el Cor del centre artístic de Bétera, dirigit per Pepa Campos, l’orquestra simfònica,  el seu director Carles, a més de la Muixeranga de l’Ateneu de Bétera en un moment breu però brillant… Ohhh!
Sí, de l’emoció d’un poléedre que no era fàcil de coordinar, que relatava un altra veu inconfusible del teatre i de Bétera, Pep Ricart, malgrat que refredat, per explicar-nos la riquesa del recorregut de cançons, balls i vestigis culturals d’arreu del país: sí, cada colp som més país: Sueca, Morella, Xàbia, Serra, Barxeta, Nàquera… Cada colp més coneixem que la música, el cant, la veu i el ball són una pota fonamental d’aquesta identitat nostra tan nostrada: ahir escolavalenciana reconeixia els mèrits de Tres Fan Ball, hui en la celebració dels 20 anys de can Bassot, n’actuaran un grapat de músics bons a triar, i Bétera exhibia un esforç de cultura i diversitat com no coneixíem: en paraules de Lluís Planes, l’home dels pollastres «més frescos», no sabeu quin tresor teniu a Bétera!
Quan siguem capaços de despullar-nos dels miracles de Sant Antoni de Gavarda, que és el mateix que bandejar Fàtima i Lourdes, la potencialitat dels valencians ensenyarà un paisatge nou, que durant tants anys ens han amagat els despropòsits polítics dels últims setanta anys, en mans de dos partits majoritaris encabotats a ofrenar glòries enllà a madrit mentre és van robant això i allò ací… (setanta, tants!?)
Aljama, Vítol!

Caldria parlar de Xulilla, de Sot de Xera, de Casinos, de Xestalgar, de Bugarra, de Riba-roja, alguns d’aquests pobles, en alguna de les primeres comarcalitzacions, eren dins el Camp de Túria. El foc no té manies, ni entén de geopolítica, ni de retallades, ni dels nivells primaris d’una certa responsabilitat. Les imatges publicades als mitjans ja descriuen com és el final de l’estiu valencià, pel que fa als paratges naturals. Però no tornaré a dir el mateix, sobre la gestió del patrimoni i els nostres polítics pocavergonyes i incompetents, hui no.

Hui acabe el periple viscut el cap de setmana a Barcelona, acompanyant l’Aljama. Perquè són una colla que mereix la nostra atenció, que vol dir la nostra admiració sincera per allò que ens han representat, hui i més vegades, perquè fa molt que ens regalen gratitut en cada festa. Els valencians, tots, érem en el ball que l’Aljama va ensenyar en aquella plaça de Sant Jaume de gom a gom, a galop de la Mercè. Metafòricament, és clar, perquè tots els valencians no hi cabíem, en aquella plaça, mlagrat que caldria intentar-ho a vore què passava; per convidar-nos que no ho diguen.

-I, vosaltres, els de l’Aljama, per quants diners vindríeu a Barcelona?, els van demanar en agost, i ells: – que no ens coste res de la butxaca, prou.

Infinitat de vegades, els músics ja viuen d’aquest generós jornal, de malviure en favor de la música, d’acompanyar-la amb balls i danses que dignifiquen la festa i, sobretot, la cultura: balls que representen la faena, la festa que hem dit, que simbolitzen la mort, que es ballaven centenars d’anys enrere, quan les places dels pobles s’omplien d’estretors però també de goig, després de la faenada del camp, de les collites, de les veremes o simplement de preparar la terra per la sembra. Potser que encara no hem apamat la dimensió aconseguida, o potser que volem exagerar la mesura per situar que, per uns minuts, Bétera era en un mapa gran, de primer ordre europeu, mentre el públic sentia l’ànima dels balladors i el pèrfum de l’alfàbega, la veu melodiosa de Marieta per la de l’ú, una jota, un bolero…

Dos detalls finals: les hores d’autobús quan veníem a Barcelona van dedicar-se als monyos, a les agulles, a mirar-se el vestuari les balladores perquè no agafés forma ni s’arrugués, a triar les cançons i els balls, en un silenci major, que les veus a penes trencaven. Dormíem de tan en tan. Vet ací la concentració dels joves per la feina que farien, i els més grans, que s’escoltaven el Botifarra i altres veus d’estil. Durant la baixada a València, la cosa va canviar completament: els joves es van desllorigar, amb crits, ritmes i altres quotidianeïtats menys sòbries, ningú no els va renyar ni dir prou: la tensió s’havia convertit en una altra festa, que és ben bé una altra història. 

Fa justament 36 hores que eixíem cap a Barcelona, acompanyant l’Aljama de Bétera en un viatge rellamp al cor de les festes majors de la #Mercè2012. L’atzar i els amics havien lligat l’actuació del grup de Bétera en les festes principals de Barcelona, ei que no és una broma, un 15 d’agost al corral de l’Ateneu de Bétera. Hi eren, Francesc, per l’ajuntament de Barcelona, Toni Marzo, president de l’ateneu i membre de la rondalla, Pep Codina, per l’Aljama, el cor d’una colla de joves balladors i balladores que fa anys que s’hi dedica amb cos i ànima a ballar, a investigar les tradicions, a editar materials, a millorar i posar en primer pla les tradicions i els costums d’una part de les festes dels valencians, pel que fa al ball i a les cançons tradicionals. Feia els honors i les presentacions d’aquella taula, Vicent Partal, peridista i director de Vilaweb.

Un mes després d’aquella fita en aquella taula del corral de l’Ateneu cívic i cultural de Bétera, en ca les Palmeres, quan les obreres ja havien entrat a l’església i el poble era completament perfumat d’alfàbega, les danses de Bétera representen tots els valencians al Pla de la Seu, davant la imponent façana gòtica, de primer, i després, a la plaça de Sant Jaume, davant millers de persones que aplaudien amb goig la malaguenya de Barxeta, una cançó d’estil interoretada per Marieta, l’ú  la versà a cau d’orella, la dansa del velatori o el ball de Nanos… Somiar en terra desperta fa realitat projectes inversemblants, però aquesta sintonia entusiasta  ens ha aplegat en un jorn que no oblidarem, carregat d’emocions, però també de tants projectes d’interés com s’obrin a partir d’ara. Hui mateix Codina amb compani ja baixem amb una carpeta carregada de col·laboracions entusiastes entre els esbarts dansaires de Catalunya i la nostra colla de Bétera: l’Aljama, que ha posat els peus del ball i de la música, en un cim de primer ordre.

Com no podem estar orgullosos, els valencians, per aquest regal que hem viscut plegats  en la festa major de Barcelona, que ens ha obert els braços i l’horitzó  en canvi de l’art i el nostre ofici!

Post: pel que fa als acompanyants, com vos agraïm la possibilitat que ens heu ofert  de viure plegats aital experiència! Enhorabona, i que el vostre treball continue reblert d’èxits.

 

Som a Barcelona, acompanyant el grup de danses i música popular l’Aljama, de Bétera, convidats especials enguany a ballar al Mercè-dansa 2012, i com han aconseguit de guanyar-se el públic, nosaltres que ho hem gaudit de valent, de matí al Pla de la Seu, de vesprà a la plaça Sant Jaume. Pels balls i per la música, i per la veu de Marieta. El bolero de Carlet, la jota la Molinera, el ball de nanos de Bétera, la malaguenya de Barxeta, la dansa del velatori, i els dos cants d’estil que versava Toni Marzo i Maria deixava anar per la festa Major; a la vesprà aquella dona que amania la presentació de tots els grups participants explicava a tot Barcelona què és Bétera, on és i com vivim la festa de les alfàbegues, i nosaltres com ens omplíem de goig; caram és la festa Major d’aquesta ciutat i nosaltres no podiem sinó emocionar-nos per tot plegat, malgrat que solament féiem d’acompanyants, orgullosos de ser valencians, de pujar la festa i la llengua de Fuster i Estellés per aquestes places nobles i i aquest dies extraordinàriament lluminosos, per la festa i per més cants d’esperança que lluen els ulls de la gent i les seues banderes. Gran l’Aljama, sens dubte, que ha sabut respondre a una invitació de lo alto. Per molts anys.

En les mars perdudes, de l’escriptora Raquel Ricart, editada per Bromera, va guanyar el premi Bancaixa de narrativa juvenil el 2011, i ara tenim l’oportunitat de presentar-la a Bétera amb els pesos pesants suficients per considerar aquest inici del curs literari de l’Ateneu un extraordinari de lo alto, que a naltros tampoc no se’ns floreix gaire el pa, en aquesta casa.
Ahir divendres vam inaugurar l’exposició restrospectiva de Meli Aguilella, amb projeccions, discursos, emocions i records que ens feian anar i venir trenta anys a la recerca de l’eterna joventut, com deia Empar Esturis, quan portàvem muscleres i el cabell cardat, cabàs d’espart com si venírem del camp, i uns colors que componien una estampa estrafolària i coenta que avui prendria mal. El corral era de gom a gom, i Roser Taronger va conduir un dels actes més bells i sòlids de la breu història de l’Ateneu de Bétera. L’artista, aquest esperit lliure i agraït, ens havia escrit un discurs perquè el llegírem, abans de passar un dels projectes cinematogràfics d’aquells setanta trencadors, sorprenents sens dubte. Melín va agrair a tanta gent aquest esforç per la seua obra i per la seua vida, als seus més propers, que han hagut de canviar les vides per atendre’l com mereixia.
Sí, va ser una de les vesprades més especials de l’ateneu sens dubte, l’exemple que el fan necessari, per tanta solidesa.

Hui és la literatura, aquesta autora que, casualitats?, apareixia breus moments en la projecció daliniana de Bétera, algú apuntava cap a Tàpies… O millor encara, cap a un moment d’efervescències artística rural, que des d’ara i des d’ací omplia més que no podíem pensar (li hem demanat a Empar una investigació i una conferència). Entre els artistes, o càmeres, o guionistes de la pel·lícula, Pep, Salva, Paco i Melí, naturalment.

En les mars perdudes ens sorprendrà, de nou, com una novel·la jove amb aquells condiments d’una autora que ja sabem quin domini narratiu ens regala en cada obra, aquesta vegada amb incursions a obres cabdals de la literatura de tot temps, si més no, un parell d’elles. Jem Cabanes, ho sabem, ha preparat un discurs per explicar-nos la pròpia literatura de Raquel Ricart; Pep ens farà el paper d’actor, aquella lectura que voldríem ensenyar cada dia a l’escola (una proposta didàctica?), i l’escriptora, què voleu, de segur que ens sorprendrà. Com cada vegada.

– Com t’ho voldràs perdre?

Una nit esplèndida a l’@ateneubetera. Una altra nit excelsa, des del punt de vista particular d’aquest bloc que, de vegades, explica què va passant a la vida tranquil·la de poble, quan s’acosta l’agost, enmig de l’estiu. L’últim cap de setmana abans l’agost no s’ho berene gairebé tot: el corral amb tot de taules de gent que sopa a la fresca, que s’explica què ha passat a la vesprada a la plaça, entre torres i figures de muixerangues. Els xiquets que juguen tranquils, que van i vénen amb els pares a per gelats, les fotos són d’esperança casanoves, que hui no ha fumat al corral (jo no l’he vista almenys), que teníem convidats, i gent amiga d’altres colles muixerangueres de l’horta i del camp de morvedre. Repàs a una història d’uns quants mesos, quan vam començar a tenir una colla que volia imitar la Nova d’Algemesí, que hui eren a l’aplec dels ports. És una vida paral·lela al bullitori de l’albereda que ja és gairebé en festes, però natural, rítmica, igualment festera, i molt farcida d’activitat: encara teniu una exposició d’interés de Laura Moreno, dijous en muntem una altra sobre la festa de Bétera, divendres tenim un encontre de cant valencià amb Jacint d’Alcàsser, amb l’Aljama que farà balls, hi actuarà la rondalla, dissabte inaugurarem oficialment un homenatge a la festa de les alfàbegues, i després de sopar hi haurà teatre de la companyia de l’ateneu de Benaguasil, també passarem cinema dijous i diumenge (Tintín i Margin Call, totes dues en valencià), que no parem, que com ens han demanat hui un parell de turistes, si érem la cssa de la cultura del poble. No ho som, però ens assemblem. No sols virtualment.
Diumenge, ho recordeu?, passem l’eriçó. I potser que n’hi haja roses, per semblar-nos encara més a la vida real de la ciutat.

Calcule que, en aquestes hores de la nit, els dos autobusos de l’expedició cap a baviera, ja travessen Occitània: una banda de músics que fa intercanvis per veure món, ep, i ves que no són viatges de no res, que fa poc van ser a amèrica, i ja preparen el salt a l’àsia.
Mentrestant, hem fet la segona jornada de treball preparant l’exposició sobre la festa de les alfàbegues de Bétera. Hem avançat, no tant com voldríem, malgrat que el gatot, Barton, em pense que es diu així, Barton, com aquell actor o bé com aquella pel·lícula de foc, Barton Flink, o Flinc, no ho sé. Tenim dubtes en la tria de fotos, perquè potser que Esperança en tinga milers, sobre la festa, però la tria és suficient. Diu que demà encara anirà a enregistrar més detalls, de veus necessàries per explicar la festa de Bétera. A més del material gràfic, sobre paper, hi haurà projeccions, entrevistes, muntatges d’època que faran caure de cul, i ja veurem què no se’ns ocorre enmig de la cortina de fum: continuem tenint problemes amb els pc’s, com no, però trobe que ja he descobert com adobar-ho, sense fer més despesa. Ara també busquem pressupost, les coses no ixen del no res, no senyor, i si volem una exposició decent, caldrà un mínim de finançament.
Esperança diu, però tot això ho he de pagar jo? I jo li retruque, tu i jo, perquè l’ateneu és pobre, que és com ha de ser un ateneu, fins que no s’associen els rics.

He corregit el nom de l’autor de la fotografia del xiquet de Bétera, era Antonio Soria, que també és família, casat amb la tia Lolín, germana de sa mare: el tio paco va fer un poema sobre el xiquet de Bétera: us pose el seu enllça, i el poema, perquè llegit a través d’aquella veu trenca amb les coentors habituals de les festes.
Ens hem quedat esperant un que havia de venir a ajudar-nos amb els suports i les impressions. Ja voràs com ens agafarà el bou, espe. No, dona, no, que tenim temps de sobra. 
Per cert, dijous en fem una de musical, sobre l’habana, Cuba i aquelles veus entranyables, de compay segundo i ibrahim. Home, el cinema a la fresca també pot pegar en internacional, és un document que paga la pena en molts sentits, del mestre wim wenders. I ca esperançá també té una tirada en aquell indret, amb fotografies de personatges principals d’aquella història del segle XX… Sort qe no n’hi ha puros, com a la peli cubana; fum, sí, però no són puros… Bon profit.

http://www.youtube.com/watch?v=ieyyTTrHVO4

Tres hores d’imatges, enregistraments, cançons, entrevistes i fum, molt de fum. Semblava aquella pel·lícula d’smooke… Esperança no para de fumar, mentre va mostrant tant de material com té als arxius de l’ordinador sobre la festa, entre més coses. Fa molts anys que Esperança l’Aixeringa va agafant amb la seua càmera cares, sobretot cares de molta gent del poble, moltes persones ja no hi són, moments, espais, cases…, i és que volem preparar una exposició sobre la festa de les alfàbegues de Bétera i ella té molt de document. També assegura que n’hi ha més gent que en té, peò ella té una visió particular de les coses. El gat puja i baixa de la taula, i el fum no desapareix. Hi ha moments molt emotius, d’amics comuns que fa temps que es van morir, com n’hi ha documents sobre el cant d’estil, o sobre els malnoms, de recents i de més vells. L’objectiu és tenir enllestida una selecció gràfica per exposar-la a l’ateneu de Bétera durant el mes d’agost, a vore si la gent s’espavila a visitar-nos i a comprovar que no mosseguem. M’ensenya material de molt valor i de vegades ens costa de situar la feina que ara volem enllestir: Espe li dic, de primer l’ú, després el dos, i més endavant ja vorem.
-Però creus que tenim prou de material? Que té prou valor?
Ep, té una pagina en xarxa ‘Canal Aixeringa’, que han visitat més de quatre milions de persones, poca broma, i un fliker pel qual passen o n’han passat més de dos-centes mil. Encara una última curiositat. Una foto, aqueixa que teniu ací a l’apunt, és del tio joano, Joan Casanoves, el xiquet de Bétera, el més gran cantaor d’estil de tots els temps. La foto la va fer el seu tio Antonio Soria, l’home de la seua tia Lolín, germana de sa mare, el dia de la seua primera comunió: doncs allò curiós, la imatge il·lustra un àlbum de cant d’estil editat a França. Ens hem fet l’objectiu d’aconseguir-lo, l’àlbum.
Quina vesprà, entre els gats, les fotos, el fum i les històries, ni ens hem adonat que feia tanta calor. Dilluns hem tornat a quedar per continuar enllestint l’exposició sobre la festa.

L’Ateneu de Bétera no farà vacances, perquè no és el món, ni el poble, en condicions de tancar la cultura, la veu o la discrepància d’allò que ens van fotent, segons andreafabra i el martiri de son pare (molt bo això de The NewYorkTimes, aeroport a enlloc). Per això, des de l’Ateneu han preparat un programa intens, sòlid, divers, per a dos mesos d’estiu que seran una finestra local de debat, d’activitat, d’encontre.
El cap de setmana ja comença hui amb la projecció d’una pel·lícula de sexe, no sabem quina, una qualsevol, demà serà l’actuació de Dani Miquel, una veu divertida, popular, en favor de la llengua, la música i la diversió, adreçat als més joves, DaniMiquel presentarà el seu segon llibre-disc, Musiqueries2. Dissabte, els joves del Camp de Túria projectaran Panther, l’origen d’aquell moviment afroamericà ‘Panteres Negres’ que es revoltà contra la indignitat i la repressió (d’això els valencians, alerta, podrien agafar uns quants apunts, a vore que ix), i diumenge es projecatrà una altra pel·lícula de molt d’interés, Incendis, un film canadenc corprenedor, d’impacte, una altra visió de les religions, o entre religions, irracional, cru, sense concessions ni dolceses. Bé, l’ateneu de Bétera és a la plaça del Mercat, núm. 5, a la comarca del Camp de Túria, i tot plegat és el principi.

Diumenge, 15 de juliol,  a les 22.00, continuem amb el cicle de cinema a la fresca d’estiu. Projectarem The best Veriueu-ho!, una selecció dels millors moments de la popular sèrie de l’actor Xavi Castillo. Es tracta de l’edició the final cut, amb les millors escenes seleccionades pel mateix director, que repassen l’extraordinària actualitat valenciana dels darrers mesos.
L’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera
| ateneubetera.org | Facebook  | Twitter |

Davant l’estupidesa de la política que ens governa (ja deia Fuster que tota política que no fem en favor nostre serà feta contra nosaltres), diumenge passarem al corral de l’Ateneu de Bétera la selecció que el mateix Castillo ha fet dels seus Veriueu-ho’s, l’actualitat passada pel sedàs de l’actor que ara mateix té l’agenda més atapeïda, perquè ha sabut connectar amb un públic cansat de dolceses i fogolitrades. N’estem farts del que passa a València per culpa dels governants, que és el que passa a Castelló, Alacant, Gandia, Xàtiva o Llíria, per dir uns quants pobles que són sota l’efecte corruptiu del pp. Amb la cirereta de la setmana de tantes retallades, una passada pel riure i la ironia no ens vindrà malament.
L’aeroport del Castelló i un director que vigila els pardalets que hi volen en canvi de cobrar més que un menistre; Rita i els seus bossos, el rei i el rioleonsafari, l’església, camps, fabra, les falleres, rajoy, no ens deixarem ningú per pelar.
De per riure, el sainet valencià que encara continua adobat ara amb els exabruptes d’una jove de nom Andrea Fabra, quin fotre de polítics corruptes falangistes del requeté, perquè la realitat si és valenciana supera qualsevol de les ficcions. Xavi Castillo ens ho explicarà. Benvinguts.

Però fóra millor esmolar les destrals, ficar gasolina a les motoserres, preparar les forques, les corbelles, i començar a segar els erms i la terra inútil, els homes inútils, tant d’ofici noble que els homes inútils tornen ineficaços, bruts, maldetres, que omplin de dubtes, de caguerades infinites, de merda que fa pudor, una pudor llarga, molla, gairebé líquida que penetra pels forats del cos, per tots i cadascun, pel nas, pel piu, pel cul, per la boca, pel forat dels ulls fins i tot…

Però preferim de ser optimistes, amb els nostres sobretot; l’optimisme és sempre més passador, més de ser amb els amics, la conversa, a la fresca d’un estiu que aquell home R vol torbar-nos, tornar-mos-el indigerible, però bons som moatros pa perdre el temps en aquell cagalló de polític, i la rastrera que deixa… Per acabar-ho d’adobar comencem el cinema a la fresa al corral de l’Ateneu de Bétera. Ala a fer la mà, l’home R, els dos R, nosaltres volem passar-ho bé, malparits, que ve l’estiu i ens hem guanyat una estoneta amb els amics, la cerveseta, els cacaus i una conversa que repasse això i allò…
Tant se val la pel·lícula, allò important és no quedar-se a casa, una qualsevol, una còmedia, xe, per començar passarem una comèdia francesa, au, perquè almenys els països civilitzats del nord gaudesquen del nostre corral ufanós, emblanquinat, enmig d’un estiu que pega a base de bé.
Sí, intocable, o intouchable, que no sé si la passarem en versió original. Com que tenim tant de domini de llengües, de les veïnes sobretot. Demà, a les 22.30, cinema. Si voleu venir, esteu convidats. 
@ateneubetera plaça del mercat, núm. 5 bétera, el camp de túria

Per celebrar la Nit de Sant Joan que algunes persones reivindiquen com la festa de tot el país, de Salses a Guardamar (països catalns de cap a cap), l’ateneu de Bétera ha organitzat un sopar popular, cinc euros el saquet que inclou l’entrepà de pimentó o de llonganissa, la beguda fresca o el vi, els cacaus, les olives xafaes, i el concert, ep, amb la banda The Quart Quartet, que vol dir que són quatre de Quart de Poblet.
Un sarau que vindrà a festejar, segons que diuen les males llengües, la paralització momentània de la venda de la gestió de l’aigua potable a l’empresa Aguas de València.
Si voleu participar de la festota, i ballar fins al punt de la mitjanit que veurem en directe l’arribada de la Flama del Canigó, llegirem també uns versets de Verdaguer, poeta principal, o els deixarem enllaunats en la veu de Lluis Soler.

Si sou dels que no pegueu en balladors, hi ha una exposició sobre pilota valenciana, i un encontre d’amigots que us faran raonar i explicar la vostra vida a l’empara d’un corral de poble i una parra de raïm moscatell del terme, perquè ja ho sap el nostre amic Joan Clotaldo, que ni a Monòner ni enlloc, no feien el moscatell com a Bétera.
Entre licors i dolcets festejarem els dies més llargs i l’esforç de tanta gent com ha treballat aquests dies per la democràcia local i participativa. Benvinguts.

(veus, MR: hui no m’he cagat en ningú.)

La frase ve a compte d’un comentari de Miquel Calvet: home, que no som Barcelona, calia organitzar dos actes a Bétera, a la mateixa hora i gairebé al mateix lloc? Doncs tens raó, Miquel, però les coses van venir així; d’una banda el lliurament dels premis de poesia escolar Francesc Peris i Valls, de l’altra, la projecció del documental ‘Foc sobre el Màrmara’, de David Segarra, un document esborronador sobre aquella petita flota de vaixells que volien arribar a Gaza i van ser abordats pels militars d’Israel amb el resultat de molts ferits i uns quants morts. La poesia dels xiquets i la mort a mans de soldats que mataven discrecionalment per plaer de matar: sí, tenia raó Calvet: Bétera no és gran, però ahir va oferir dos tasts del que podem arribar a ser, els homes, del blanc al negre, del roig al blau, i després d’allò que ha passat a València aquesta setmana, ja sabem que aquells que han de portar la seguretat, porten el terror i el pànic. I el doble tast en un únic lloc també apama l’ambivalència de la bestiesa o la cultura, en una sola civilització.

Ara, cap a València, ves què passarà amb aquest encontre sindical que clama per l’escola: i els joves per postres guiant-nos, als mestres, i als sindicalistes. A vore si n’aprenem.