Som en el mes d’agost, ha arribat l’aire fresc, després de la pluja del nou, i semblava que començaríem a respirar un estiu més dolç. Però el tribunal constitucional espanol ha decidit que l’ofec encara havia de ser major, sobretot contra aquells que tenim parlaments autonòmics (!). Potser perquè l’error és ací, en el concepte autònomic, en la mateixa organització autonòmica. El TC ha decidit que un jutge, un jutge qualsevol —potser caldrà exceptuar els jutges de pau?— tindrà més poder que un parlament autonòmic. Ves, que si els valencians decidim per llei de beure orxata per berenar, un jutge estarà per damunt d’aqueixa norma, i no li caldrà ni consultar, ni preguntar ni pensar si la llei valenciana de l’orxata és o no convenient per als valencians. El jutge estarà per damunt la llei dels valencians. Ves si la cosa serà grossa i la xufa poca cosa.

No cal preguntar-nos de què serviran a partir d’ara els parlaments autonòmics, davant els jutges i davant la política: si als jutges no els interessa la llei, o al pp no li interessa aquella manera de governar (ja sabeu com d’amics són dels jutges i de la corrupció a la vegada), el poder del parlament valencià serà zero, o menys encara que zero.

Caldrà preguntar-nos per a què volem un parlament autonòmic, si en podem tenir un d’independent? Aquesta és la lectura davant el nou atac polític-judicial contra aquella històrieta de les autonomies que es va inventar espana per fer-nos subdits de la seua política predemocràtica, després de la dictadura. Una estafa democràtica, xa.

Per cert que, avançant-se a la decisió del TC —els valencians ja patim l’atac discriminatori dels jutges— el president Puig ja havia decidit de rectificar el decret de llengües, suposem perquè el conseller Marzà li ho haurà proposat, malgrat que el 88% dels Consells escolars d’aquest país havien decidit de confiar en el decret com a aposta per aprendre llengües d’una vegada. La reculada del govern valencià davant el putiferi judicial no calia, que no calia presentar-nos voluntaris a la seua orgia, però ves que ni l’estiu ni tanta calor no són suficient, mentre la llei de l’orxata encara s’està per redactar.

Anit, l’Aljama de Bétera va sorprendre l’obrera Marieta amb un regal de lo alto: les danses i els balls de l’Aljama van omplir el carrer Caruana, amb la rondalla i l’actuació en directe de Pep Gimeno Botifarra. Ni els trons ni la pluja no van deslluir una idea brillant per a una de les veus inconfusibles i excelses del cant d’estil a Bétera. Marieta és enguany una de les quatre protagonistes principals de la festa i una de les dones d’aquest grup de danses que també és un regal: i l’Aljama va ordir i vestir la festa de boleros i polques, i de la malaguenya, ai. Pep Gimeno i Marieta també ens van regalar l’havanera. Enmig de la sorpresa també van aparèixer els dimonis, i el foc, un dels referents festius al poble. I això que encara som fora els dies oficials de la festa Major, que començaran el 12 d’agost. Sopar a la fresca, anit en feia, la bellesa dels balls de l’Aljama, els romanços i succeïts de Pep Gimeno, una veu que s’ha convertit en un referent del país, i un regalàs que ja val una festa sencera. Per molts anys, benvinguda la festa.

Però qui té fam somia rotllos… (continuarà)

Com recordava aquell escriptor que llegíem de joves, Cortázar, en els aires francesos et pots trobar de tot. I t’hi trobes de tot. Gernacions, gentades, poca gent, molta, en la seua majoria francesa. I ves que els “aires” francesos em perden. Sobretot per la netedat, però també per l’amplitud, els serveis i el respecte a aquests espais del viatge, si és que el cotxe és el mitjà. Per als francesos l’és, el cotxe o la caravana. La caravana és un món, i cada any em sorprenc, cada any que puge. Ah, dic, com m’agradaria de conduir una caravana en les properes vacances que vaja pel món. Amb una caravana seria capaç d’arribar fins a… No m’atrevisc a dir fins a on. Però és un desig, conduir-ne una. No qualsevol, eh, que amb l’edat un home agafa segons quins privilegis. Cortázar parava en aquests aires i parlava bellament de la cadires i de les hamaques florides. De segur que deia més coses, com per exemple que, per ell, el viatge era anar d’Aire en Aire. L’envege, li envege l’objectiu. Ara recorde això, justament, i que ell havia triat París per viure. No havia triat madrit, ni tan sols barcelona, no. París, França. Vet ací, i jo li envege la tria, per com la cultura habitual és tan diferent, tan cultura, i un turisme cívic que no és a Benidorm, o a Cullera, o ves a saber, al sud. Hi ha grans aglomeracions, ací, peregrinacions bèsties, que demanen de fugir ràpidament —le Mont Saint Michel, per exemple—, però ni així són tan penoses o ingrates. I són netes. Netíssimes, tret d’algunes excepcions. Allà, en canvi, on nosaltres residim, passa el contrari: la netor és en comptagotes, i la brutor penosa i ingrata. Ja entenc per què Cortázar o el meu amic Jano, van decidir de quedar-se a viure ací, a França, a Normandia, a Provença, a Occitània… No hi ha comparació possible, malgrat que puguen eixir els de la rata, l’àliga o la lleva feixista de torn. Ací hi ha cultura majúscula en el viatge, en els aires de repòs, en el paisatge, en el camp, fins i tot en el mirar de les vaques, hi veus respecte i cultura. Digueu que sóc maniàtic, o una cosa pitjor. Tinc enveja. Els tinc molta enveja, als francesos, a aquesta grandesa per allò seu i per ells… Sí, sí, ja sé que n’hi ha un miler de defectes, que ja ho va dir mon pare: “esta paella té més de cinquanta defectes, però és bona!”.

Vaja, amic Aparisi, que viatjar per frança és un regal. Un goig que paga cada any la pena. Si t’hi fixes en la foto ampliada, veuràs que un miler d’ovelles no poden estar equivocades. Ni un, ni dos milers. Per cert, ja tenim reservat l’herbero?

Segon apunt sobre el viatge d’estiu per confirmar la pena de viatjar, de salvar entre els detalls unes quantes foteses que paguen el calvari en aquest viure els dies fora de casa, lluny del camp: com és que els francesos sempre tenen les autovies plenes? A qualsevol hora el bouchon ens paralitza, que no havíem de passar tant de fred a Normandia?, tothom ens recomanava:  agafeu tota la roba d’hivern, tota, per colgar-vos de llana i de pell. Allà fa un fred que pela! Ens pelarà el pèl de panolla, que dacsa n’hi ha a manta, plantada arreu, però fred no en fa una bufa. Fa tanta calor que necessitem hidratar-nos constantment; les pissarretes electròniques de l’autovia ho aconsellen: fa calor, hidrateu-vos. Recordeu-vos de descansar cada dues hores! Poseu tota l’atenció! Imagine un pare a l’altra banda de la pantalla aconsellant-nos que cal fer a cada moment, i nosaltres, els fills, au, a fer cas. Parem en cada hiper, supermarché, carrefour, lidel, cercant gel per mantenir freda la beguda a la nevera portàtil de plàstic que vam comprar abans d’eixir de Bétera. Sobretot perquè ara als hotels els ha pegat per traure la nevera de l’habitació, i la nevereta portàtil fa un paper brutal. Però és el cinqué super que passem cercant gel, o el sisé, i no ens entenem, que ací no en tenen o no n’usen o no entenen què diem, els valencians. Jo ja sé que el meu francés serà limitat, però glace, glaçoné, ice, gel… Avui una jove entre cares i gestos i incomprensió m’ha agafat del braç i m’ha fet recórrer tota la botiga, jo ja veia que allò no anava bé, que no, perquè ens allunyàvem de les neveres i els congeladors; efectivament: s’ha aturat en la zona dels plàstics i m’ha lliurat uns motlles per fer gel a casa, quan tens congelador a mà i tota la pesca. Que no, que no, li dic. En tornar-li-ho a explicar m’ha tornat a agafar de la mà i m’ha portat en una altra zona: m’ha lliurat cubs de plàstic que contenen un líquid a dins que, en posar-los a gelar, ja fan el paper, però mante, això a mi em fa un nus a la cua. No tinc congelador a l’hotel!

Quan hem desistit del propòsit del gel, ens hem decidit pels pèsols, que congelats i en bossa gran de tres quilos fan gairebé el mateix paper. La beguda s’ha mantés freda tota la nit. De matí, ja hem llançat els pèsols, però la cervesa, ai, i el formatge normand i el bretó, xa, els detalls que fan alleugerir l’odissea de cada estiu.

I els francesos, en la seua majoria, veig que viatgen barbaritats, són a tot arreu, malgrat que n’hi ha que no, que no viatgen, que només fan vida al camp, perquè algú ha de tenir cura de tantes vaques i ovelles!

Els detalls són importants. I n’hi ha que confirmen el punt d’un canvi substancial, en  coses principals. La festa és principal en la nostra cultura, com en tantes cultures, i si el poeta ha sigut convidat a inaugurar la festa gran del poble, el canvi no només és significatiu, sinó que apunta de lo alto. El poeta Alexandre Navarro llegirà avui el pregó de la festa a Bétera. Una decisió excel·lent, de convidar la veu màxima d’una llengua, el poeta, a obrir deu dies principals en el calendari anual de la vida del poble. No sé si vostés, a la gent que avui d’adreçarà el poeta Alexandre, apamen la importància d’aqueix fet, però tant se val. Perquè el detall albira ben amunt, la mirada d’un poble sencer, deixar l’obertura dels dies festius principals que viurem a partir d’avui, en mans de la poesia. Fóra com en aquelles cultures que, en places on s’apleguen milers i milers d’homes dones i xiquets, el poble escolta la cultura amb deler, s’admira per la llengua, per aquell que eleva al punt més alt la llengua, la parla de cada dia, l’eina principal amb al qual el poble es comunica. No és qualsevol cosa, aqueixa decisió, i caldrà agrair a la regidora de festes, i a l’alcaldessa, i a l’equip de govern, una idea brillant i excelsa. Per unes hores, el poble serà a mans del poeta, el primer dia de la festa. Ves si els inicis són importants, i els detalls expliquen quina mena d’homes som, si ens esforcem. Per molts anys.

Això d’avui us semblarà un fideu, un xavo, una engruna, pel que fa al coneixement, comparat amb la vida de veritat, aquella que paga la pena, una vida important farcida de detalls solemnes, importants, commovedors, fins i tot dramàtics. Efectivament, avui no xarrem de llibres, ni de lectures pendents, ni del mediterrani no en parlarem, ni dels refugiats, ni de les bombes contra els innocents en mercats o hospitals, ni de la creminalitat pepera, ni del manso rivera que també s’apunta a mafiós gratuïtament…, no, que no, avui parlem d’eines imprescindibles i de tecnologia, però sense pretensions, perquè ahir vam aconseguir el caixó de coets que tant anhelàvem, un deler, un deliri, un ves a saber. Com que dúiem uns dies de fracàs en la nostra recerca, vam deixar a twitter que volíem un caixó de fusta per ficar-hi els coets que llançarem el 15 a la nit, després de la cordà, davant de casa, a tocar del carrer de l’obrera fadrina Andrea. El caixó de coets no és un estri qualsevol, a quin sant, així que encara sort que el Marqués, un homenot de pedra que habita la Glorieta de Bétera, ell que veu passar tanta gent, que escolta centenars de converses, va tenir la pensada de fer pública la nostra recerca amb el coixinet #ApadrinaCaixons i la proposta va tenir ràpida resposta. Sense més preàmbuls, el caixó ja el tenim a casa, només cal preparar-lo adequadament, i agrair a la tecnologia i a les xarxes socials, sense oblidar l’ajut dels homes amb cor de pedra noble, aital troballa. Com va dir anit Vicent, potser que siga el primer caixó coeter comprat a través de twitter. Una mamonà, si voleu, impensable uns pocs anys enrere.

Confesse que no n’entenc gens, gens ni miqueta d’òpera. Però a través d’un home que acabe de conèixer, una mena de savi del coneixement, i l’oratòria, m’arriba un llibre que he afegit a la llista dels pendents de l’estiu, aquest serà el tercer en castellà (quina panxà). El llibre fa un recorregut per la història de l’Òpera, i per com em costa d’avançar, sembla que és una narrativa cantada, assajada per impactar com aquell cant que, segons que diu el primer capítol, cal anar a cercar a Florència, des d’on van començar a assenyalar amb el dit allò que encara no tenia nom, en l’òpera: com que em perdré uns quants dies en la seua lectura, he decidit d’apuntar-me tots els noms propis que van apareixen, totes les referències, perquè el meu analfabetisme musical siga compensat amb un índex de noms que són un coneixement més ample que no la música. Però a partir d’una certa edat, l’analfabetisme és difícil de corregir, així que voler recuperar tant de temps perdut fóra inútil: malgrat que la frase us puga semblar conservadora, cal saber-nos els límits. Jo ja voldria admirar-me d’aquella manera davant això o allò, o saber destriar una orquestra d’una altra, o un director d’un altre…

Sembla que això de l’òpera va començar a Itàlia, a través d’una cosa que es deia la Camerata Florentina. En això i en Monteverdi, sembla que hi ha un consens gros i longo per parlar dels orígens. Au, doncs, que la resta serà lectura i deixar passar uns quants dies d’agost, que també hi ha suficient consens per dir que és estiu, el ple de l’estiu.

Vespres de la festa a Bétera.

Divendres torna Joan C. Martín a l’Ateneu de Bétera. Entre més, Joan Clotaldo vindrà a explicar-nos el procés d’elaboració del cava, l’esforç que han fet uns quants cellers valencians per tenir caves de molta qualitat, i farà una comparança entre caves del país, de catalans i de valencians, concretament entre dues exquisiteses de Caves Nadal i Caves Dominio de la Vega. Però Joan C. Martín és un prodigi de l’oralitat, així que el títol triat aquesta vegada apunta que no ens avorrirem gens: “El cava, una estructura antropològica del pagés”.

Abans del tast —la tria feta és molt especial— passarem un document del Consell Regulador DO Cava, farem un petit recordatori de l’Alvaro Faubel, i convidarem dos especialistes enòlegs, Andrea Gabrieli i Daniel Expósito, a explicar-nos com aconsegueixen el magnífic Salvatge 1 i l’Authentique. Ara, sí, el tast. En sopar, la conversa ja ens portarà on vulga, amb una tria de vins especial. Com deia aquell mestres d’escola: “més val vi calent que aigüeta fresca, fins i tot a l’estiu”

Si voleu apuntar-vos, cal que envieu un correu a ateneubetera@gmail.com i reservar tants com en sereu per sopar.

*POST,

Com que encara no anem beguts, us explique què m’ha passat aquest matí al centre de salut de Bétera. Ja comptava que el metge titular no hi seria, ja van cinc vegades, així que quan el metge nou m’obri la porta de la consulta i em convida passar li dic: «Com va, bon dia!», i ell diu no sé quina cosa i acaba «buendia». Mira la llista que té sobre la taula, i em demana a quina hora tinc la visita, perquè no li apareix cap pacient amb el nom “Juan Buendia”. Jo ja veig per on aniran els trets, en aquesta nova visita a cal metge, que sempre n’ha de passar alguna…

Com que m’he llevat matí, podria passar que me n’anés a feinejar al camp i, en tornar, Catalunya ja fos independent. De facto, que sembla que quede més fi. Perquè el pleit del TC i la seua urgència podrien accelerar el procés. I mentre tot això va passant entre Espanya i Catalunya, València va llançant flors com si res, com si l’estiu fóra tan benigne, n’hi hagués aigua a manta per regar el camp, o el finançament dels valencians hagués de dependre de la sort del bosc i del llop que n’ha de tenir cura. No, no, l’una cosa no té res a veure amb l’altra: el càstig que patim i l’excés de bonhomia i festa per damunt les possibilitats. Aquest destarifo de llançar —coets, flors o tomates— malgrat el patiment i l’estretor, no diu massa bo de la societat valenciana en general, o sí, diu que som això, uns meninfots, que malgrat les derrotes i la submissió, hem de celebrar com si els valencians fórem únics, alts, rossos i cultes. Ni grup, ni falta que ens fa, ni acord d’una TVV de contingut mínim contra la idiotesa, ni diners per un esmorzar bàsic. I la política va tirant, que sembla que va passant, per cortines de fum que no arriben a l’os, ni al moll, ni a traure la sang dels valencians, que sembla d’orxata, tan bona com la fem i tan necessària.

O mos doneu grup, hauria de reclamar baldoví, o ens farem el nostre parlament propi, però a València. De colp ens estalviarem tant de viatge entre l’una terra i l’altra. I qui vulga melons que passe per la cooperativa.

Acabem de fer l’assaig de la dansà, de la plaça del Sol a la plaça del Mercat. Veus, que no era tan difícil de ballar en públic, malgrat que ens haurem equivocat un miler de vegades, que no semblàvem concentrats en la faena. En les classes a l’escola, a l’edifici de la Penya, ens eixia brodat, xa, que érem el quadre de l’admiració, però avui hem ballat de primerencs, així que hem quedat a assajar una altra vegada abans de l’estrena, la vespra de la festa.

A més, hem tornat a casa amb la camisa oficial de balladors, així que no ens podem fer enrere i caldrà ballar passe que passe.

La vespra de les festes, Carles Dénia farà concert en directe a l’Ateneu de Bétera, un luxe, una veu d’impressió, en el corral de l’Ateneu a partir de les onze de la nit. No sé si ja tindrem la televisió dels valencians operativa, però de ser una realitat, RTVV no hauria de perdre’s aquestes festes, que semblaran una altra cosa, la vespra i el primer dia, que faran tàndem Xavier de Bétera i Pep Gimeno Botifarra, poca broma, el primer dia de festes a Bétera caldrà baixar a l’Albereda, a la fira, per escoltar el discurs de l’alcaldessa, Cristina Alemany.

Sembla que és veritat, que en agost li val gairebé tot, per això l’Ajuntament de València ha demanat a TVE que faça les mascletaes i no sé quantes coses més. Xa, ves que demanar a la televisió dels altres un encàrrec així, com si desconfiaren que no tindrem RTVV fins a falles o més enllà: uiii, un mal presagi, i una comanda desenfocada, enlloc de dir: demà obrim, demà engeguem la televisió dels valencians, amb el concert de Carles Dénia a Bétera: va, valents, no volíem governar? No volíem decidir la mena de país que volem?

La resta de detalls? Mamonaes. La resta són mamonaes. Malgrat que som de festes.

(continuarà)

Carles Dénia i Pep Gimeno Botifarra: dues nit de música popular a Bétera. La vespra a l’Ateneu i la inauguració de les festes porten dos músics valencians

Cada dia que passa que, en engegar la TV, remire aquells canals a veure si ja funcionen, però res. Res de res. No hi ha senyal ni esme per enviar un home, un de sol, a prémer el botó ‘play’, i tira-li vídeo i documental, i telenotícies a grapats, i festes d’agost d’ací i d’allà, i frontó i trinquet, i cinema, però tot en valencià, redéu, no vingueu ara amb xirlotaes, la llengua és lo primer, i després professionalitat. Jo no sóc periodista, ni documentalista, ni càmera, ni entrevistador, però en una setmana ja us hagués enllestit un programa complet i acurat per engegar la millor de les televisions, que per a veure això que tenim ara, tampoc calen gaire argalles, caguen la pena negra! Que ho feu massa complicat tot, i van passant els dies, les setmanes, i els valencians no veiem què passa, qui governa, ni com és que no en tanquen més, de corruptes del pp: solament amb un serial diari de corrupció pepera ompliria mitja graella: però sembla que tot són lleis, normes i decrets i en tot cas, nosaltres mateix ens fabriquem les dificultats, per tal de tenir desinformats els valencians, només els valencians: enlloc més no passa aquesta desferra d’incomunicació que ens filtren tot de cadenes espanoles i de l’opus… A sant de quina cosa paguem tanta incapacitat?

Que som nosaltres que governem, xa, a veure si es nota, que no passen vint-i-quatre hores més de desconnexió. Agafeu cinc periodistes bons (que n’hi havia), cinc càmeres, cinc tècnics, cinc realitzadors, cinc guionistes, cinc… fins a cent vint-i-cinc, per exemple, i engegueu demà mateix la llum, i si cal amb lumogàs, amb un ciri, però obriu la televisió dels valencians, fotre, no feu el cagueme, el beato ni el filiprim, prou de pixar-se damunt, o de cagar a la via, poseu argalles, i ganes, i voluntat, encara que no cobraren el primer mes, anirien de grat més de cinc-cents professionals a oferir-se demà mateix, si els ho demaneu. Si és més principal això que el pa, que el vi fins i tot, gairebé com l’aigua fresca a l’estiu… Encara que de manera provisional, voleu dir que xiscleu els dits i no es presenten aquests dos centenars que han estat cada setmana davant la Generalitat? Que no us ajudarien?, Que no s’espavilarien a fer programes de primera? Que no recordeu els últims dies de vida d’aquella televisió, que tenia un altre aire, més lliure, més democràtic, més comunicatiu?

Oh, quan la voluntat política és de ferro no hi ha barreres, ni excuses… La resta és torpesa, beator, maneres velles de fer política de tòpics, que és baixa qualitat, tan propera a la corrupció i a l’estupidesa. Que tampoc no demanem que envieu tot de becàries a parlar del temps o del sexe dels peregrins.

Senzillesa, honestedat, informació, entreteniment, cultura, educació… Si no cal gaire res més!

Caguenlhòstiaputa, quin és el botó que cal prémer, redell?

Aqueixa barca vostra no té timó, no? No, no en té, el timó ens el van treure, sabeu?, ara mateix ens deixem guiar voluntàriament, perquè segons ells no n’hi ha res de millor que deixar-nos arrossegar, encara que alimentant-nos amb molles…

Però aqueixa barca no podrà navegar, sense aigua!

Naturalment que no. A nosaltres, ens fan navegar amb poca aigua. De fet, no ens en donen gens d’aigua, per navegar. Diuen, si plou, si és el cas que plogués suficient, ja tindreu aigua per navegar. Però mai no plou un toll suficient, mai, així que ens estem aturats contra la sorra, de cul a la mar, esperant que ploga, o que les condicions estipulades fa tres-cents anys canvien. Però no canvien, al contrari, cada colp se’ns fa més difícil, de mantenir-nos. Ens han furtat el timó, l’aigua, les xarxes, el saquet de la berena, ens ho han tret tot, i encara es demanen com és que n’hi ha que voldríem girar la barca i començar a remar amb les nostres mans, sense haver d’esperar-nos. Al remat, ens trauran la barca rònega i bruta, i ens deixaran que ens ofeguem per miserables, que no paren de provocar-nos —us traurem les canyes, els hamets—, però si les canyes són nostres… Tant se val, no us calen les canyes per res, nosaltres vos donarem el peix, una mica de peix congelat.

Aquest apòstols pescadors diu que primer sopen ells, els seus, els amics, després ixen de festa, tots plegats, ells, els seus, els amics, i quan tornen, resopen, i en fan una bossa de sobres perquè asseguren que el que sobra fa la festa, i aleshores llancen la bossa lligada ací a un costat, perquè si tenim gana —feu el favor de no queixar-vos—, puguem regirar el regal que cada dia diuen ells que ens fan, amb tant de sacrifici. Perquè som uns descarats desagraïts, que no sabem quan els costa a ells de suar aquesta bossa, perquè tot siga més o menys com ells van dibuixar fa tres-cents anys.

Però i el segle XXI? I Europa? I l’equitat? I la llibertat dels pobles? I el fuster que va fer la primera barca?

—Doncs si és així, desconsiderats i presumits, ignorants que no sabeu què costa de gestionar-ho tot, s’ha acabat de regalar-vos la bossa negra. Si en voleu, de sobres i de festa, us l’adobeu vosaltres.»

—Però llavors, potser que canviaran les condicions, no?

Com cada estiu, acaben de traure la llista de les condicions, i el nombre de bosses negres que ens deixaran, als valencians, enguany una bossa de paquets ordenats i lligats amb fil de regal: aquest per a sanitat, aquest per a educació, aquest per a cultura d’espana, aquest perquè ens adobeu les platges, aquest perquè pagueu l’església, aquest per l’exèrcit, aquest per a falles, aquest per a pagar el guano dels tarongers, aquest per a bous, aquest… Que no ens arriba per a res, tot plegat!

—Com sou de desconsiderats, els valencians.

—I malparits, no?

—fii meu, ten aquesta de mi: sempre i onsevuia sies, fé bé i no mirs ane qui; que qui bé fa, bé trobarà.

Dimonis, dimonions, bruixes, gegants i princeses, frarots i apareguts, es nas de dos pams, la fada, s’Hermosura del món, sa filla del sol i la lluna… Segons el full que explica el museu de Sa rondaia de Pere Pujol, escultor, un món de personatges portadors de valors universals que tots plegats hauríem de transmetre de generació en generació perquè no es perdessin… Un cabàs de llengua, més que n’aprendràs en centenars de llibres nous, perquè Antoni M. Alcover era un prodigi, un personatge de rondaia pel que fa a la llengua, un heroi universal, que mai li agrairem prou tanta saviesa. Entrar en aquell museu, pujar l’escala i passar a les cambres de ses rondalles meravelloses, les d’animals, les ferestes i les de l’infern…, no és una aventura senzilla, ni fàcil ni allunyada de risc: si mai passeu per Artà deixeu-vos perdre en aquesta casa museu i admireu-vos del patrimoni de rondalles, llengua o personatges que les circumstàncies malèvoles de la història contra nostre ens ha amagat a la resta del país.

Si encara hi hagués res a fer per qualsevol dels tres governs, català-valencià-balear, o tots tres plegats, ja triguen de fer res per salvar del foc i de l’oblit ses rondalles i repartir-les a totes les escoles del país.

Per cert, com ho podem fer per comprar abans de setembre els llibres per a l’escola si l’editorial Moll ha tancat? O al cel mos veurem tots?

…

lliçons de llengua:

—Ma mare, jo vui venir amb vós; tenc unes ganes que em roeguen de trescar i veure coses.

Hem vingut de vacances a Mallorca, a sa colònia, des d’on tenim un paisatge de mar que és un regal, un miratge no malmés per l’excés del turisme, per l’especulació o la mala fel d’una política mediterrània contra el país, contra la seua gent, contra la mediterrània mateix. A la finestra de la cuina on ens allotgem tenim dues varietats diferents d’alfàbega, justament avui que Teresa Tort feia una referència a la quantitat de noms diversos que tenim per referir-nos-hi: ella havia triat alfàbiga, i lloava la riquesa lingüística de la qual podríem gaudir si uns altres vicis o plagues o malalties mentals no feren malbé el nostre patrimoni. Nosaltres també hem patit el vassallatge de l’oli, el sol i la sorra, i l’aigua de mar neta, transparent, que sembla que la porten d’una boutique que a València no tenim. Abans, encara ens havíem refotut dos cafés i dues ensaimades de Mallorca, sense mirament, ni respirem ni deixem caure les molles. DInem, dormim i cap a Artà, que fan les festes de Sant Salvador: per cert, com que hem parlat dels noms més comuns dels nostres xiquets, no sé si n’hi ha gaires que porten el de Salvador, ara mateix. Passem per la plaça, per la fira, i fem cap al teatre, m’estranye d’un teatre d’impressió en un poble de set mil habitants, passem carrers de luxe, de pedra i silenci, carrers que per tranquils no semblen a Mallorca, de botigues parades amb senalles, espardenyes, i un museu sobre les rondaies mallorquines, ep, poca broma, perquè és un museu regal dels ulls i de la lectura, algunes cambres fan por i fan més coses: és lña casa museu de Sa rondaia de Pere Pujol, firem dos llibres que són una tria en llibre de butxaca de les rondaies d’Alcover, pugem fins a la residència de vells, baixem carrers nets i polits allunyats de la fira d’atraccions, palaus restaurats, carrers de vianants, senyorials, no sé si mai havia estat a Artà d’aquesta manera, ràpida tan corprenedora —n’hi ha que treballa a Palma però van i vénen cada dia, per no perdre’s el delit de viure-hi. Casualment xarrem amb un enamorat d’aquest tros de paratge que és a Sant Petesburg, roda el món i torna al born, enviem unes imatges a Bétera, ens retornen imatges de la península, del museu de l’ermitatge, i d’un corral que és un jardinet Lucrecià: la segona escola. Davant tenim els llums de l’Alcúdia, el siroll de la mar que trenca, encara fa calor, però no queda negú, res que torbe aquest primer dia de vacances. La nit i la rutina d’escriure sobre l’agost.També arriben imatges d’Amèrica, ah, Amèrica, què lluny que és el món.

L’agost és un deliri, el deliri ha sigut aquest sopar, el vi Muscat de Petra, la conversa sobre què ens han ensenyat els pares, ara que s’han fet tan vells i que gairebè no es valen, això, què ens han ensenyat sinó el viure afortunat i coratjós del seu segle XX que no volen bescanviar per res. Per res de res.

Amèrica, Rússia, Catalunya, Mallorca, Bétera… com n’hi ha món.

«Al cap i a la fi, si en alguna cosa ha destacat Catalunya, ha estat per tenir un dels moviments anarquistes més potents de tot el món.» Xavier Diez (2013): L’anarquisme, fet diferencial català

Bé, doncs sembla que això no caurà en un sac foradat, ara no. Aquesta vegada no. Perquè amb la independència, Catalunya posarà les bases d’un estat diferent, molt diferent, a allò que hem conegut fins ara en la història més fosca, i indecent, dels últims tres-cents anys. Dels últims setanta anys no baixe.

Aquella trinitat civil de llibertat, igualtat i fraternitat finalment serà aprofitada per organitzar un país europeu des de zero, que vol dir tenir l’oportunitat de fer net i començar el primer dia: bon dia, som el nou estat europeu, Catalunya, volem començar de zero. Per això venim a presentar-nos.
Així que aquell somni llibertari, malgrat que mai no podrà ser complet, perquè deixaria de ser somni, aquesta vegada sí que ocuparà la part dels valors necessaris per construir una nova societat. Però, ens demanem, si serem els mateixos, la mateixa gent, podrem fer gaires canvis, realment?

Veus, ja comencem amb els cagadubtes. Hi tant, home. Queda tot l’esperit d’aquell alè llibertari, que és realment qui ens ha portat fins a ací, a tocar del 9 de novembre de 2014. En Xavier Diez li diu capacitat de rebel·lia, anhel de construir un país a partir d’aquella trilogia republicana, la consigna de no acotar el cap mai més. Fins i tot de ser un model per a la resta de nacions d’Europa, fins i tot la valenciana, que no trigarà a adonar-se del seu nou horitzó. Perquè llavors res ja no serà igual; l’escola, que ves si no ha bastit un sediment en aquesta nova via, l’economia, la sanitat, l’atenció social, les relacions internacionals, l’antimilitarisme, la sexualitat, els mitjans, tenim una oportunitat tan gran de començar de colp i de nou, a més, amb tant com sabem, amb tants errors com sabem que no hem de cometre, que no podem cometre… tenim mig camí fet sense eixir a caminar.

Xa, si bé Xavier Diez acaba dient que Catalunya serà anarquista o no serà, jo afegiria, que tenim l’oportunitat de convertir-nos en una petita gran nació davant els ulls del món.

Com volem que deixem passar aquesta oportunitat.