Ulisses20

#Vullestudiarenvalencià
#TotsSomDirectorsMaó
#Viacatalana
#Governdecreminals

Adéu al mes d’agost. De fet fa uns dies que respiràvem el seu final. Que avançàvem els projectes de setembre. L’escola, el treball entusiasta sobre la independència de Catalunya, la sorpresa, esperada per una altra banda, que ací és com si no hagués passat res, perquè el govern de l’Estat vol fer passar tants draps bruts i corruptes com la cosa més normal del món, amb aquella cortina de fum de Gibraltar, i encara més detalls que abonen que agost, pobre, sembla l’ase dels colps del calendari cristià. I ves que ens fa falta, i se’ns fa curt.

Cadascú ja haurà carregat el necessari per al nou curs. Semblarà que en tres dies haurem esgotat les bateries… Ca, no patiu…, no ens queda corda fins a l’any que ve.
Anit encà vam sopar per retirar-nos de les vacances com mereixien, amb vi de Portugal, sidra i formatges d’Astúries, embotits de la terra, tomates de l’Horta, i un meló final que tot ho salva, o gairebé tot.
L’últim cant del mes a bou passat, malgrat que, com diu Apa, no he cantat gens, gens ni miqueta, en aquests apunts d’anar enfilant unes vacances sempre especials.
Tornem a la feina, i això ja és una sort i un regal. Benvingut setembre.

L’abús de poder contra els mestres i els directors d’escola mostra la intolerància d’una herència franquista tan viva com consentida. I mostra impotència.

Tenim governs que han perdut el nord, que desvariegen, que fan el boig quan pensen que governen. Bauzà és un titella president de les Illes, que ha declarat la guerra a la llengua; com Fabra si fa no fa a València. Han declarat la guerra contra la nostra i contra la resta de llengües. Solament volen salvar-ne una, l’espanola, perquè consideren que és l’única que mereix de ser ensenyada, per damunt les altres. L’absolutisme lingüístic de l’espana franquista és un deix present que continua fent tan de mal ara com fa cinquanta anys, perquè evita d’obrir-nos al món civilitzat, de comprendre que l’ensenyament multilingüe ha d’estar per damunt de polítiques provincianes tan conservadores. L’absolutisme lingüístic fa abús de la força i castiga els adversaris, ves quin sac de raons argumenten. Per això, l’home Bauzà, com l’home Fabra, és incapaç de reconèixer-se com és (s’ha de repintar el cabell cada dia), i envia les tropes contra els mestres i l’escola (en aquesta batalla són qui representen l’ètica contrària als seus dogmes).
L’escola representa ensenyament, coneixement, intel·ligència.
Bauzà és mediocritat, impotència i, per tant, sanció.

Bauzà és un cabdill, un virrei a províncies que deu submissió a l’única pàtria possible, per això governa contra contra les llengües i contra l’espai que pot ensenyar-les. Li la bufa el coneixement i els estudis que demostren com s’ensenyen millor, les llengües. Li la bufen els models nòrdics, fins i tot li la bufen Finlàndia i les proves PISA. Ell preferix els decrets i les sancions, i evita de mirar què fa Europa, enllà al nord, per ensenyar tantes llengües com siga menester.

Però com no el troba suficient, el deliri, se sotmet a repetir les pràctiques franquistes de castigar els mestres, de suspendre’ls, com quan els mestres eren perseguits, castigats, afussellats, pel crim de voler ensenyar com més millor. Bauzà no vol que s’ensenye com més millor, vol que s’ensenye com ell diu, malgrat que això significa reduir la potencialitat dels nins de ses illes. Però reduir la potencialitat dels nins va contra la pròpia constitució que ell defensa, doncs encà així prefereix de fer el burro…, no podíem esperar-ne manco, d’un cabdill que fa punts per viatjar a la capital del seu regne a rebre llorers i medalles… Limpia, fija, da esplendor, es pensa que encara viu d’aquestes almoines paraintel·lectuals, com Unamuno, quin altre també.

Però qui és Bauzà, aquest matador de mestres? Un virrei d’un partit corrupte, capaç de passar-se la llei pel forat negre, un partit trampós, capaç d’evitar la hisenda, d’enviar diners a paradisos fiscals, d’enganyar fins i tot els seus, incapaç de les responsabilitats, i sobretot, un partit mancat d’ètica i d’honestedat. Però són el partit que governa, perquè vivim en un territori de bandits, de creminals indemnes, de lladres de got i ganivet, que tenen la barra de dir-li a l’escola com hem d’ensenyar, què i perquè.

Així que l’escola s’ha de revoltar, amb vagues o sense, per explicar als xiquets, i a les famílies, que no han de patir, que malgrat que els Bauzàs del món tenen el poder agafat dels ous, són parafranquistes convençuts, l’escola és ara dels mestres, i el coneixement no s’hi pot enredar i prohibir amb decrets i normes, ja no, malgrat els malparits, la gomina i els portàtils sense disc.
L’escola té més que mai, davant el nou curs, un paper principal: explicar al món què passa en aquest territori de creminals de la política. I el món acabarà posant cadascú a lloc, els mestres a fer escola i els creminals en un bidó de fem de gallinassa.

—Em demaneu que trie entre l’escola i els mestres i un polític mediocre? Xa!

Per anar tancant les vacances —el final de les vacances és una altra derrota del proletariat, sens dubte, també de la burgesia, evidentment—, hem vist ‘Les neus del Kilimanjaro, de Robert Guédiguian. Un cant a la honestedat, un cant final d’agost molt merescut. Ves, quanta en falta d’honestedat al món, sobretot en els llocs de responsabilitat, allà on hauria de ser model de conducta, entre els polítics, encà que siguen valencians o mallorquins, entre els empresaris, en la banca no cal dir-ho, quins repàmfils de got i ganivet. Però no, ací dius honestedat i als nostres polítics els agafa tuberculosi sideral, els dius noblesa i els cau en terra la xufa, de la sífilis que imaginen.

Tota l’estona esperant de veure el Kilimanjaro, que comence el viatge, que se’n vagen d’una vegada a agafar l’avió, però ca, aquests dos protagonistes principals són massa tossuts, massa sincers, excessivament honestos amb allò que prediquen… Que per cert, són un model per a l’escola, per passar-los la peli als joves, perquè més enllà del cinema, no sé on trobaran els joves referents positius, en els temps que corren a la pata coixa.

El paisatge de la peli podia ser Lisboa, bé, potser és Marsella, però podia ser Lisboa, així que jo em creuré que sóc a Lisboa, a l’Alfama, en un d’aquells balconets de ferro d’on podem contemplar les teulades fins a la mar, allà passen els vaixells, hi ha les grues, fins i tot un d’aquests monstres que fan creuers amb tot de luxes i somnis i ves a saber, pobres, que aquests protagonistes no en viuran cap de luxe, cap ni un, tret de la seua vida honesta, ah, això és l’únic luxe que es poden permetre, la vida que han viscut i una amistat a prova de ferro.
N’hi ha més coses a la pel·líclua, evidentment, però són al marge, per exemple els nets del Michel i la Mari-Claire i els altres dos xiquets, germans d’un jove desgraciat que fa ves a saber què per sobreviure, l’atzar els ha fet nàixer en espais gairebé idèntics, aquests xiquets, a tocar d’uns centenars de metres, però amb circumstàncies tan diferents. Vitals. Circumstàncies vitals de dos xiquets, separats per un carrer i ja tenim l’excusa perfecta de dos mons tan oposats.

A Lisboa també hi ha honestedat, com ha d’haver-hi això altre, com és diu, atzar, mala sort, lladrocini, proletariat, burgesia… Però és que a València, mare meua, ací a València ni els ordinadors tenen disc dur, ens han esborrat completament, la identitat, les caixes, el camp, la vergonya… Ens han esborrat la memòria, als valencians, perquè tenim motius per traure els ganivets i començar a degollar els porcs, les ovelles, els xotos…

Una pel·lícula sobre els ideals, sobre la serenitat, sobre la vida. Abans que no agafem de nou els estris i ens posem a dibuixar el nou curs.
—Però Marsella no és Lisboa, no?

—Perquè em dóna la gana!
Ves que és una resposta contundent, un pèl àrida si veniu amb manies, o sou uns torracollons de les formalitats i les exquisiteses… Escric en portugués perquè em dóna la gana, ves que li va fotre Fernando Pessoa a Miguel d’Unamuno, que li havia proposat d’escriure en espanol com a llengua comuna ibèrica. La majoria d’intel·lectuals espanols no passen d’ací, de creure que la seua és una llengua única a la qual ningú no hauria de renunciar.

Tres coses per abordar les raons de l’apunt:
Una. Acabe de veure una pel·lícula de José Fonseca e Costa ‘What the tourist should see Lisboa, os mistérios de Lisboa’, a partir d’una guia del mateix Pessoa escrita en anglés (era de formació anglesa), amb versos d’un dels seus heterònims. D’això sempre podré dir, he de tornar-hi, a Lisboa, perquè això, astó i allò altre no ho he vist… Hauré de tornar-hi
A través de twitter pispe del @blogMediterrani, un comentari de l’Oriol López que reproduesc:

—L’argument d’Unamuno és realment un argument per a escriure en anglés, atés que és la llengua més difosa del món. Si jo m’abstingués d’escriure en portugués perquè el meu públic és en conseqüència limitat, també puc escriure en la llengua que té més difusió de totes. Per què hauria d’escriure en castellà? Perquè Unamuno puga entendre’m? És demanar massa per tan poc. F. PESSOA (la reflexió original és en anglés)

Dues. Hui apareix a Público.es una llista d’intel·lectuals espanols que abonen la independència de Catalunya. Bé, és la voluntat que puguen decidir, almenys, i no és una llista gaire llarga. Però n’hi ha que donen la cara i no tenen por de la repressàlia, que n’hi haurà.

Tres. Som a quatre dies de començar el nou curs escolar i encara hi ha un procés obert contra tres directors de Maó, per defensar allò que diu el Consell Escolar de les seues escoles, que volen que els nins de les illes puguen aprendre tantes llengües com vulguen, la seua la primera. Però els mediocres de les conselleries o del govern els han enviat les forces de xoc, els Unamuno de torn.

—Per què ensenyem en la llengua d’Ausiàs March, Estellés, Llull i Espriu?

Torna a ploure. Sembla que la tardor empeny aquests dies que no vol més estiu ni fatiga. Els camps tenen saó i la pedra, malgrat que n’ha caiguda, no sembla que haja fet tan de mal, a Bétera almenys. Encara som sota els efectes de l’estiu i del viatge a Lisboa, però ahir ja vam treballar de valent, per enllestir l’escola, que dilluns comença el xafarranxo del nou curs. Mogut, políticament i lingüística. Els corruptes encà governen, no s’han mogut dels sellons de manar, malgrat tot el que s’ha destapat. L’estil i la moda és no fer-ne cas, com si no hagués passat res, ni els sobres, ni els sobresous, ni la corrupció, ni el desficaci, ni la desfeta de les caixes valencianes, ni la precarietat, ni la desocupació, no ha passat res, res de res… Així que continuen governant-nos els mateixos, els collars i els gossos. Què hi farem. Aixi que, ara per ara, preferesc el viatge, Lisboa, deixar passar els dies sense la batalla que vindrà, perquè encà som de vacances. I no volem enfrontar-nos a un any que serà tan dur. Encà no.

Dir! Saber dir! Saber existir per la veu escrita i la imatge intel·lectual! Tot això és el que val la vida: la resta és homes i dones, amors suposats i vanitats fictícies, subterfugis de la digestió i de l’oblit, gent remenant-se, com cucs quan s’aixeca una pedra, sota la gran roca del cel blau sense sentit.
F. Pessoa

Què és el que més t’ha agradat de Lisboa?
–Què és el que més m’ha agradat?
N’hi ha tantes coses, agradoses, quan som de vacances, que no podem excedir-nos a queixar-nos, nosaltres, no. Potser el café, el café a Lisboa és extraordinari, algú afirma que per l’herència africana, no ho sé, saben fer el café, no n’ha fallat cap dels que ens hem fet. Cap ni un. Passejar pels carrers costeruts, fer fotos d’això i d’allò, les llibreries d’Òbidos, la de l’església i la del magatzem de verdures, els sopars en què comentàvem les jugades del dia, la combinació joves-adults, el vi blanc, el Chiado i aquelles fotos davant d’O Brasileira amb l’escriptor Pessoa, les vistes de la ciutat, una certa decadència infinita impossible d’aturar, aquell espai enorme davant els Gerònims, els tramvies de Lisboa, especialment, els cafés i aquelles cares que ja endevines que no fan de turistes, aquestes no, el riu i el pont de ferro, el 25 d’abril, el Centre de Cultura de Betlem, la carretera de la costa, les vistes des del castell de Sant Jordi, les postals que dibuixava Marina, el passeig per Sintra, no sé si m’he decidit per res de concret, si hagués de triar una cosa, dues màxim, no ho sé. El café, possiblement el café.
Em sembla que és un apregunta amb trampa, com aquella altra quan convides algú a casa i et demana si t’has llegit tots els llibres… Ha, jo em sembla que m’he decidit pel café, i els carrers costeruts, i els joves. I el cap de Roca, sí, la part més occidental d’Europa, i el concert a Cascais dels ràpers portuguesos…

«Uns governen el món, altres són el món.»
Llibre dels desfici, Fernando Pessoa

Comiat de Lisboa. Baixem a Betlem, a fer-nos el pastís de Lisboa. Hui no fem cua, perquè entrem a cercar taula: ho diu el cartell que penja a l’entrada: cerque taula, espere’s que vinga el cambrer, faça, faça… Talment dit talment fet. Hem berenat entre aquells taulellets de la pastisseria més famosa de Lisboa, al barri de Betlem. pastís boníssim, café boníssim, preu encara millor. Això a València ens hagués costat el doble, o el triple, i no sé si haguérem berenat amb aquell doll de qualitat.
Hem passat pel centre de cultura contemporània de Betlem, un edifici nou amb una pedra rosada que Paco m’assegura que és marbre bast, però jo ho dubte. Passegem per davant els Geronims, el monestir imponent, espectacular, de la ciutat, canten una missa, diu Paco que el Santo Santo…, pugem fins a l’estadi d’Os Belenenses, que és buit malgrat que els llums són encesos, quants equips de futbol té aquesta ciutat? quants tramvies? quants turons que fan pujar i baixar els cotxes per passeres impossibles: les pedres regulars políèdriques que adoben les voreres són per tot: hem arribat tard a l’exposició permanent del Centre de Cultura, però ens hem entretés en les botigues d’art, de joies, els cafés, les llibreries… he comprat un vídeo sobre la ciutat, a través de la literatura de Pessoa: els misteris que qualsevol turista ha de veure a Lisboa: ca, una misèria, els turistes no hi veuen res, gairebé res, de la veritable ciutat. No m’emporte res, res de res de la ciutat, tret d’una setmana espectacular, de canvis climàtics brutals —amic, l’Atlàntic és un oceà de sorpreses—, sobretot per als que venim del secà i del mediterrani. Carrers i places, tramvies, alguna lectura, els versos de Camoes, l’oceà rabiós d’aquests dos dies últims, una mar enfadada, punyent i tan poc dòcil.
Al remat ens hem deixat per fer un dels viatges del tramvia, conscients que això ens farà tornar, que no caldran uns altres vint-i-cinc anys, perquè llavors les cames no seran tan noves, i no podrem defensar-nos dels desnivells de la vida, en aquesta ciutat i, possiblement, en cap altra.
—No sé si ens valdrà de promesa o de compromís, estalviar-nos un bitllet, un de sol.

«Quan dormo molts somnis, vinc al carrer, amb els ulls oberts, encara amb el seu rastre i seguretat.» F.P.  

-Hay ervilinhas! Ervilhinhas verdei!
No sé si el crit és correcte, l’home s’estava assegut a l’últim dels esgraons que baixaven davant la mar, entre aquell vent i una panera de plàstic. L’home deixava passar uns minuts i tornava a cantar, però ningú no en demanava, d’ervilinhas, ervolinhas, o ves a saber, tapades amb un drap blanc… No devia ser res de gros, ni gran ni llarg, perquè la basqueta de plàstic era molt plana, i allò que hi havia davall el drap o l’estovalla no sobresortia gaire. Què era? Quan me n’he cansat d’esperar, he corregut cap a la platja a salvar les sardines, i llavors m’he girat, oh, sí, sí: una jove amb un xiquet s’havia parat davant l’home i li demanava les ervolinhes, ervolinhes, o ves a saber, que de lluny he vist com li ha posat en una bossa, he corregut llavors cap a la jove, però quan era a punt d’endevinar quin era els secret del mariner que es venia l’ànima davant la mar, quin home, la jove ha posat la bosseta dins el sac de platja, i nyas, no he pogut veure què havia comprat.
Potser no eren ervilhinhas, ni ervolinyas, ni res que s’assembles, però… la curiositat no m’empenyia a demanar-li-ho a l’home. No s’hi valia d’aquella manera. Quin mèrit hagués tengut?
Pèsols, potser que eren pèsols tendres…

—Hi ha un mariner vell
de tornada de tots els naufragis
que porta el fil de les aventures
—no se’n sap l’acabament—

el capità Pardeiro
no es va ofegar
«Es va perdre» amb el bergantí.
Manuel Antonio

—Quina mar, collons!
I l’home ha pegat mar enllà a buscar possibles clients, que no en trobava cap, cap ni un que volgués ajudar-me a descobrir que caram eren, les ervolhinhes o ervilinhes, amagades davall les estovalles de la basqueta.

Si mai passeu per la platja de Guinxo, espereu-vos davant el mariner que es ven aquell secret, a veure si teniu la sort de trobar que una jove té aquell deliri de comprar-ne.

Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
Narcís Comadira

D’un llibre que acabe de comprar a Òbidos, un poble petit damunt d’un turó, emmurallat de pedres i de turistes he tret aquests versets: ens hem passejat de costat amb una peregrinació de no recorde quina comfraria de Cadis, amb mocadors al coll, beatos i feixistes, i no exagere gens ni miqueta. Bé, allò més sorprenent a Òbidos és que la llibreria és un magatzem de taronja, o de verdures, que conserva la verduleria i els caixons de taronges, que són les lleixes sobre els quals reposen els llibres, en llengües diverses.
Em sembla que és un dels espais més visitats del poble, per sorprenent i agradós, a més dels urinaris públics. I això no resulta estrany, solament, és un èxit social malgrat la política i la idiotesa. Les idees creatives porten la gent al solc.

La segona sorpresa a Òbidos? Ens hem topat amb una segona llibreria per pujar al cel. Ep, dos llibreries en un carrer que és gairebé tot el poble. També molt visitada, fotografia, admirada… I és que l’església l’han reconvertida en un espai de culte, què dic de culte, un espai més i més admirat i de major devoció: això és una llibreria, la segona en aquell poble menut, quina sorpresa, i la segona farcida també de gent. I de gent que comprava llibres, poca broma. Dos detalls que m’han fet canviar la perspectiva d’aquests racons de món reconvertits en espais excessivament turístics. Hi ha pobles que s’han reconvertit en una paradeta de dubtosa atracció.

M’haguera agradat ser pintor
en estil gòtic internacional,
posem per cas, per fer-te
més o menys immortal
sota els plecs d’una marededéu:
Alexandre Navarro

La trona, l’altar major, la sagristia, la pila baptismal, del refrectori, tot és ple de llibres de molt d’interés, ací novetats i molt de joc en la llengua del país: Saramago ocupa un espai principal davant l’altar major, un homenatge a preu de butxaca… ací llegir és guanyar indulgències per pujar al cel. Animeu-vos.

Lisboa oscilando como uma grande barca
Lisboa cruelment construïda ao longo da sua propria ausència.
Sophia de Mello

Hem deixat el cotxe a la plaça de l’Alegria i hem baixat fins a baix, per agafar el tramvia que puja fins al castell de Sant Jordi. Ca, home, això solament que ho fan els turistes i els tòpics viatgers que no veuen res més… Un homenot a la parada ens aconsella de pujar amb l’autobús, amb aire condicionat i mil vegades més segur i còmode. Això del tramvia tot són vaivens, sotracs i avaries. Ho hem comprovat aquests dies, tot plegat, però no ens hem deixat aconsellar, perquè en el fons som més tòpics que les sardines, encara que vinguen dibuixades en una samarreta. Les vistes de la ciutat, a recer dels merlets de Sant Jordi, són espectaculars. Res més. Baixem a peu per aquell carrer costerut irregular, desigual, de l’Alfama, en contrast amb el Chiado, malgrat que a les dues bandes no s’estalvien edificacions abandonades, amb mancances evidents d’atenció o fado, pinzell, pintura, obra, la crisi ha deixat l’evidència en la ciutat com ho havia fet el terratrèmol aquell any, quants anys fa. Prenem un café a la cadireta de Pessoa i pugem al barri Alt, per tornar a endevinar una ciutat bella, especial, amb una gernació de turistes que cerquen respostes al desfici:

—Fer una obra i reconèixer que és dolenta després d’haver-la feta és una de les tragèdies de l’ànima.
De la terrassa d’aquest café mire tremolosament la vida. Poc en veig en aquest seua concentració en aquesta plaça nítida i meua.
Home d’ideals com sóc, qui sap si la meua més gran aspiració és realment no passar d’ocupar aquest lloc en aquesta taula d’aquest café?
Fernando Pessoa

La ciutat i els seus morts, els seus homes principals, els carrers i les places, la ciutat d’aquest estiu que passegem, hui tan amable, no tindrà res a veure amb la realitat de l’octubre o de novembre, de la tardor o de l’hivern. No recordava sinó vagament alguns detalls, del meu primer viatge a Lisboa. Potser l’edat, vint-i-cinc anys no són una broma, em fa rellegir alguns records, interpretar-los, sense acabar de saber quin és el misteri, el cantó, la cara d’aquell home que ens demana diners per a un bric de vi. Aquesta és una ciutat vella, de voreres impossibles tan costoses de refer, si plou no hi ha manera de retenir l’aigua… Com baixen els carrers a la mar!

—Qui s’haurà format la idea que sóc somiador… S’haurà equivocat. Per ser somniador em falten diners.
F. P.

I a nosaltres, per a què ens serveixen tants diners?

[Si encertada va ser la idea d’aquesta escultura de l’escriptor per commemorar el seu centenari, més encertada és la idea de la cadireta. Sabeu quants milers de turistes es fan aqueixa foto al dia? Nosaltres havíem portat una edició de 1990 del ‘Llibre del desfici’, editat per Proa dins la col·lecció A tot vent.]

Oh mar salat! Quants grumolls de ta sal
són llàgrimes de Portugal!
Quantes mares, per véncer-te, ploraren
i quants de fills en va pregaren!
Quantes noies restaren per casar
perquè tu fosses nostre, oh mar!
F. Pessoa

Mirant enllà per damunt les roques i les baranes de protecció, ací la mar sembla més que no immensa, salvatge. Ho diu Camoes, en aquell verset que penja en aqueest pedrot que fa de fita:
– Onde a terra se acaba e o mar comença [Cap de Roca), ponta mais occidental de continente europeu.

Perquè la mar ací és un oceà autèntic, el més gros d’Europa, si això encà és Europa. El vent ens vinclava i, el primer fred d’aquest estiu, després que ahir vam ser a punt de la mort d’un colp de calor urbà, era molest i desagraït: –a què veniu ací, sembla que ens estufava. No esperàvem tampoc una córrua de turistes, a tocar d’aquella llosa: latitude: 38º 47′ nord. Longitude: 9º 30′ oest, 140 metres de caiguda fins a la mar. Ser de mar és d’herois i argonautes.

El Cap aplega nacionalitats i llengües diverses, en canvi del gest comú de protegir-nos del fred, les cares no ens enganyen, i els que no han oblidat l’abric, el jersei, la tovallola, tot li val per defensar-nos de la inclemència, encà conserven el somriure. La gent riu davant tanta força, perquè saben que allò és virtual durant les vacances, que després queda el verset, la literatura…, es fan unes fotos ràpides, potser que mogudes en la seua majoria, i agraïm de ficar-nos de nou al cotxe perquè recuperem que som vius, que tornem, que la inclemència de l’infern de l’oceà és per a mariners, que nosaltres no tenim res a vore, res de res. Ho dirà Pessoa, la mar és abisme, dolor, que no hi viu cap déu… Ni el sol no podia res contra sa força i sa mala geia.  

Sort que nosaltres peguem pel secà, a tot estirar amb una mediterrània més domèstica i immensament més dòcil. Va, tornem.

Lisboa, by Fernando Pessoa.
A Lisboa hi ha un petit nombre de restaurants o fondes (on), sobre una botiga amb forma de taverna decent s’alça un entresol amb un aspecte pesat i casolà de restaurant de vila sense trens. En aquests entresols, llevat dels diumenges poc freqüentats, és freqüent trobar-se tipus curiosos, rostres sense interés, una série d’aparts en la vida.
Llibre del desfici, F. Pessoa

Hui ens ha passat, justament, que ens hem trobat un home curiós, moltíssim, amb vuitanta-set anys, segons que ens ha confessat, que ens ha agafat desprevinguts en aquell carrer a tocar de la Plaça del Comerç, farcidet d’aquests restaurants semblants a això que diu el mestre Pessoa, entresols d’aspecte pesat i casolà de restaurants de vila sense trens… Víctor Manuel Gonçalvez, ha acabat fent-nos un parell de fados, a les xiquetes, amb emoció i recança de la vida, de l’apart que li queda: en un racó, a la finestra que pegava al carrer, es bevia la segona botella de Borba, un blanc de l’Alentejo, que ens ha convidat a beure només veure’ns, perquè dubtàvem si ens quedàvem a dinar: espectaculare, repetia, pel preu qualitat, abans de la tercera botella…, sort que l’hem ajudat a bondó amb la segona. La tercera ja l’ha deixat a punt de portar-nos a casa, si li deixàvem explicar-nos la vida.
—Ep, les botelles eren petites, a penes mig litre.

«El desig d’assossec i la conveniència de preus m’han portat, en una època de la meua vida, a ser assidu en un d’aquests entresols. Succeïa que, quan m’esqueia sopar a la set, quasi sempre trobava un home l’aspecte del qual, tot i que no m’interessava al començament, a poc a poc va començar a interessar-me.»

Aquest home vestia bé, i tenia unes maneres correctes i ordenades, ja era en el plat dels postres: la nostra conversa l’ha animat a demanar-ne un altre, de postre diferent; de primer maduixes, de segon pastís, sempre amb aquell vi blanc que nosaltres també hem trobat espectacular. Aparentava l’edat que deia que tenia, i la conversa ha anat descabdellant un moment especial del nostre primer dia a Lisboa. Hui ja hem fet aquella banda de baix quadriculada amb illes de cases dibuixada pel marqués de Pombal; hem passat per l’ascensor que puja la gent al Chiado, i ja havíem baixat fins a topar-nos amb el riu. Ni una gota d’aire fresc, l’esforç era trobar l’ombra, i la resta no passava sinó per bromes de mal gust. Lisboa és el foc, hui amb major admiració.

«…i tímidament va observar que, no tenint on anar ni què fer, ni amics que visités, ni interrés per llegir llibres, solia gastar les seues nits, a la seua habitació rellogada, també escrivint.»

Nosaltres també som en una casa rellogada, a Cascais, i de nits em passe el temps escrivint (no ben bé, uns minuts, una hora a tot estirar), que en realitat ja no ho faig tan impulsivament. Sobretot després que hem estat a punt de morir-nos, la ciutat sencera ha estat a punt de morir-se, de tanta xafogor. Gairebé quaranta graus, que a mi m’han semblat cent graus, o més, una temperatura que no havia vist mai, ni en les pel·lícules més avorridotes sobre deserts crus i àrids. Pel·lícules de l’oest o històries semblants en què el vent sec és protagonsita principal. 

«Normalment, donem a les nostres idees del desconegut el color de les nostres nocions del conegut.»