Ulisses20

València acull tot de festivals gloriosos, fatus, colossals, d’uns anys ençà, i per això ara fa unes hores que tenim inaugurat el gran congrés de les noves idees de la dreta espanyola, i més hores encara que queden de deliberació i filosofia. Bé, els partits, de dreta o d’esquerra, prou que tenen dret a fer congressos i jornades d’estudi, a veure si el coneixement i la ciència els fa prou pes com per posar-lo després a disposició en el seu quefer de govern o oposició.

Em tem que València no solament fa el paper d’acollidora de l’esdeveniment: després de tantes victòries i mostres de devoció dretana dels valencians, tants anys donant-los la confiança, els diners i l’autoritat moral del govern de pobles i ciutats, ara tothom ha girat la mirada vers aquesta gran menjadora paranormal, fallera, turística, en què han convertit València: Camps, Rita, Pons, Font de Mora, són gladiadors com a poc de la nova espanya que ells dibuixen, són genis lluents, futurs beats vaticans, i fins i tot, sagetes de la nova Atlantida de l’Opus, València, Alacant, Castelló als peus de l’Espanya monàrquica.

Ni el pitjor dels enemics, ni els amics més assenyats, podien pensar que aquets galifardeus podien convertir-se en els nous portadors de la flama que el partit popular vol refer. Perquè si aquests han de ser els pensadors, els homes cultes, els grans referents polítics d’aquell partit, la cosa no ens pot anar millor. Poca broma. O potser l’exemple de Zaplana a Madrid no ha destapat el nivell d’home nou que representa governava València? O potser no veurà ara tothom com patim des de València els homes que propugnen seran els salvadors de la seua pàtria?

Ens convé el caos, ens convé destapar tanta pobresa d’esperit, ens convé destapar l’amiguisme, el models antidemocràtics disfressats de modernitat, la pobresa de diàleg i la poca capacitat de debat i de reflexió que representa el model valencià que volen escampar a la resta de l’Estat.

Una altra cosa fóra que, ai, tanta dissort com vivim fa anys a València, agradés a la resta de províncies espanyoles. Ves, llavors sí que caldrà proveir-nos d’espardenyes Artengo, vuit euros a Decathlon, per arrencar a córrer.

Realment és avui, ara mateix, l’últim dia de curs a primària i infantil, a València. Dilluns acabarà secundària, per bé que hagueren pogut tancar el mateix dia; total, si les avaluacions ja són fetes. Quan dic al sarró vull dir amb la feina feta, i el deure i la responsabilitat que fos ben feta, que senzillament és preocupar-nos de millorar cada dia, de tenir el goig de començar, d’observar què passa al món i com l’escola pot aprendre a interpretar-ho. D’aprendre de tants errors. Cada any, fotre. Per tot això fa il·lusió haver participat, un any més, dels aconseguiments de l’escola, de continuar compartint l’ofici de mestre. Ves que els últims dies són de complet estrés per als equips docents, entre avaluacions, informes, reunions finals, balanços, memòries i, encara, els detalls d’anar dibuixant com serà el curs següent. Tot aquest bull d’idees i d’esforços compartits, d’atenció a alumnes, de lliurar-los els últims consells, de pensar maneres perquè el retorn siga atractiu, de sentir-nos satisfets per allò que fem, de preocupar-nos constantment per l’educació, per la cultura i el coneixement, demostra el coratge de l’escola, i que els mestres, la major part dels mestres que es creuen allò que fan, són veritables herois. Per molts anys.

L’endemà de la debacle francesa a l’Eurocopa, el Senat es nega a reconèixer les llengües minoritàries, sotmeses durant segles a una pressió i un setge brutal, molt francés, que vol dir posar les eines, els recursos, els diners, la policia, fins i tot els serveis secrets contra qualsevol que qüestione l’Estat, el president, la República o la mateixa acadèmia de la llengua.
Bo i pensant que són un país democràtic, civilitzat, culte i tota la pesca disfressada de bonior i fragilitat, escometen contra cultures, llengües i persones al més pur estil del genocidi cultural, lingüístic i, fins i tot, en el cas dels Corsos i d’altres colònies, gosaria anar més lluny.
Si l’Estat espanyol representa un model mancat, caduc, d’un baix nivell democràtic, encara fóra tèbi davant l’exemple francés, que no ha dubtat mai a usar la força contra moviments civils, reivindicatius o humanitaris, de vegades amb resultat provat de mort per assassinat.

Ara, que siguen els acadèmics (se’ls suposa homes i dones d’una cultura i d’una formació determinada, fets al coneixement i a l’estudi, a la reflexió del que pensen i diuen), els protagonistes de manifestacions contra les llengues que no són la seua, és la prova que, la francesa, és una societat malalta. Verament greu. Molt pitjor del que nosaltres, i sobretot ells, no podíem calcular.

Fa uns dies que li pegue voltes al nano, però avui l’ocasió lluïa per brillant. En eixir del poble, abans d’arribar a la segona benzinera, topes de cara amb una tanca publicitària que et demana de fixar-hi els ulls. Aquesta especialment. Això de les tanques i el negoci publicitari a peu de carretera té collons, per l’abús, per com deixa Trànsit que els conductors traguen el nas d’on l’han de tenir posat quan condueixen, i pel nivell de molts dels missatges subliminals, colpidors, com és el que ara apunte.
A la tanca, el primmirat El Corte Inglés anuncia una dona estirada a terra, se suposa que a la platja, amb banyador i uns ulls pintats d’òpera dramàtica com a poc, i encara amb les mans posades allà on ningú no es pot imaginar. Direu, collons, com vas de calent, per fixar-t’hi d’aqueixa manera. Bé, aquella dona anuncia de tot menys banyadors, i justament l’han posada davant la redona on no fa gaire algunes joves es venien per menys diners i menys directament, fins que la policia les va fer fora amb poques contemplacions.
Avui m’hi he fixat i he dit al xic, demà pararem per fer la foto: al costat de la tanca de la xicota que sembla que vol anunciar banyadors del Tall (El Corte no té res a veure amb l’assumpte de la tomata) hi ha una tanca tan gran com la primera, que ara mateix és buida. Bé, no completament, perquè anuncia això: disponible i un telèfon mòbil a sota. El joc és brutal, impagable, podria pensar que fet a posta. La dona en aquella posició seductora, d’atrapar el ulls calents, innobles dels conductors, i al costat la paraula exacta, entenedora, suggerent: disponible. Res, que demà pare i apunte el número de mòbil.

Cadascú que s’escalfe amb o sense la prostitució que anuncia el centre comercial del triangle, beat, pulcre, catòlic, espanyol i més que vulgueu considerar. Venint de qui ve, anunciant el que anuncia, i malgrat la doble moral judeo-cristiana, ningú no dirà res en contra, per por que li retiren el cànon de publicitat de la mateixa senyoreta; no la del banyador, és clar, sinó la del Tall; l’anglés, òbviament.

Dissabte van traure un jove inconscient entremig dels barrots de la plaça. El bou embolat l’havia envestit i, pels va-i-vens de la gent, les corredisses, els crits i les urgències dels uns i dels altres, la cosa pintava ben lleig. D’on érem nosaltres solament que vam sentir els crits de la gent, repetits, la qual cosa volia dir que el bou el va prendre diverses vegades, el jove. No ho sé. Des d’on érem, no ho podíem veure. El van traure justament per davant nostre, estabornit, amb els pantalons caiguts, el cap ballant de l’un costat i de l’altre, i molta gent que corria darrere esperitada, volent ajudar en alguna cosa, destorbant en el millor dels casos. Llavors ja havien tancat el bou i vam esperar per veure què passava. L’ambulància va marxar amb el metge i, fins que no van tornar, no van embolar un altre bou. Ací s’havia acabat la primera part de la història.

Avui, a l’escola, l’Anna m’ha explicat el que jo havia vist. Com? Com és que ho saps? (ella és cuinera i viu a quilòmetres lluny d’aquells fets). El xicot era de Mislata, un conegut meu el coneixia, per això ho sé. Caram, li comente, el van traure justament per davant on érem, i feia molta impressió, malgrat que jo mateix vaig anar fent comentaris en veu alta, per traure-li ferro a una situació tan dramàtica. Que saps si està molt malament?, li pregunte. Ho està. Molt? És mort. M’he quedat fred. Espantat. He volgut comentar que la imatge que jo havia presenciat, com el treien a braç un grapat de gent, era colpidora. Però la situació i les paraules, ‘és mort’, m’han guanyat.

Quan he arribat a casa ho he comentat, però a casa ja ho sabien: ho havien escoltat a la ràdio. És el segon xicot que mor enguany en aquesta festa de bous de carrer, a Bétera. A més d’un grapat de ferits. Cada any mor algú empés pels bous. He rellegit l’apunt del Vicent, n’he rellegit un que jo mateix havia fet sobre bous en el qual parlava de llinatges i llibres, el major risc del qual és la dignitat cultural d’uns quants. De com d’avorrida pot passar la vesprada, amb una gernació de joves, sobretot, entre vaques i bous, i com d’intrascendent deixem anar el temps, sense cabòries ni obligacions, aquells que ho veiem des dels cadafals. Solament deixar-lo anar, el temps, sota pena d’un avorriment majúscul. Però aquestes dues imatges d’aquells joves morts són ara mateix tan presents com corprenedores. Centenars de persones van veure aquell incident de lluny, sense veure el rostre del jove, sense conèixer-lo. Una topada és més o menys habitual, però ara mateix allò que va passar dissabte s’ha convertit en una autèntic malson. Per gratuït. Per banal. Contra la festa de bous mateix. Contra la consciència. Contra l’avorriment.

Avui, a València, Gonçal ha estat doblement acomiadat. Doblement agraït, de manera emotiva, planera, tocant a tranquil·la. Ni al pati de la Universitat Vella, davant la presència atenta d’un altre savi, Lluís Vives, ni al crematori municipal, no hi havia polítics, o no hi havia gaires polítics. Els que n’hi havia, no pintaven. A València, El país perplex de Marqués encara funciona com el primer dia. Per subreal, per kafkià, per impune. Per això mateix, ni el President de la Generalitat, ni el Conseller d’Educació, ni cap representant de la Institució política valenciana no ha estat present a cap dels actes de comiat del mestre. I continua sense passar res. Viuen tan tranquils d’esperit, els cagamandúrries, amb aquella inacció i la panxa plena d’indecència, que mai no els passa res. Després vindran tot de xulos i putes del vaticà i de la fórmula 1 i els nostres polítics perdran el cul per posar-los la millor estora i els millors brodats. Vindran gànsters i mafiosos i Camps i Font de Mora perdran l’oremus a lliurar-los medalles i vítols. És la prostitució política que patim. Amb majoria legal, naturalment, malgrat Canal9.

Davant això, aquesta vesprada hem viscut dos moments de molt de goig al crematori municipal de València: les paraules emocionades de Pep M. Bisbal, deixeble pincipal i amic, ‘Se’n va l’home, però ens queda el mestre’, i les paraules finals del fill del mestre, Anaya fill: ‘Mon pare ens va deixar dues frases finals que vull, ell ho voldria, compartir amb vosaltres, ‘He viscut una vida bella, formosa’, com d’agraït estic, i ‘Us estime molt’. No voldria fer-ho més llarg: quan marxeu, agafeu una o cinquanta-una flors, ell així ho voldria.

El mestre diu adéu, ens ha dit adéu, amb aquella senzillesa que pocs aconseguim al llarg dels anys, que és sobrietat i és coneixement, que solament uns quants saben amanir amb aquella saviesa de l’estudi, de la conversa, del caminar constant, del no parar, d’anar compromés sempre, per l’escola i els mestres. L’home que nosaltres hem compartit i viscut com físicament petit, va quedar-se a València quan era un vell seductor, però ha estat fins a l’últim moment el gran home que tots voldríem tenir sempre de mestre, d’amic. Gràcies, Gonçal.

Aquella nit, després que havíem sopat no sé on, ni deprés de quina cosa (sempre hi havia feina i batalles que atenia), vam passejar pels carrers de la ciutat fins ben tard. Era una de les coses que més agraïa, que fera bo i que la ciutat ens deixés passejar d’aquella manera. ‘No sabeu quina ciutat teniu, deia, quin goig passejar d’aquesta manera. Quin goig, el temps, l’oratge que permet el passeig fins i tot en l’hivern més cru.

Gonçal venia del nord de la península. A València, la nit permet aquell respir entre converses, sense un objectiu, després de la feina enllestida. Sense límit.
Es feia tard, molt tard, però l’hora no importava, sinó el plaer de compartir la conversa sàvia, intel·ligent, sempre didàctica. Les persones que en saben tant, deixen entendre que tu les segueixes, que saps ser, malgrat que massa vegades a penes si pots acompanyar unes passes el seu coneixement.

Ara mateix, aquell goig és un record sublim, davall els arbres del carrer Jesús, o a l’avinguda de Ferran el Catòlic, sense hores, sense rumb. Després, amb el Dyane de mon pare, carregat de lligones i aixades, de matinada, tornava al poble satisfet d’una invitació al coneixement tan particular. D’aquell regal excels de l’amistat del mestre. Del tast d’una nit de glòria. Quina escola, mare.

Gonçal sempre s’estava del costat de l’escola i dels mestres, de l’escola pública, de la renovació pedagògica, de l’entusiasme amb què vivia les coses. Amic de Josep Vicent Marqués, amb qui tenia una bona relació, va fer una pel·lícula d’aquell llibre, País Perplex, que vam anar a presentar junts a Xàtiva, o a Alcoi, no ho recorde bé. La còpia era dolentíssima, d’una qualitat molt baixa, i vam venir capficats tot el viatge de retorn, per com es podia malmetre tant d’esforç per una simple badada.

Vam tenir uns anys de trobar-nos, de participar de coses, fins que li vaig retraure el poc compromís pel país, per la llengua (no va canviar mai, malgrat que s’estigué a València mitja vida). Li va doldre el retret, m’ho va dir expressament, i per això vam deixar anar la relació, vam anar allunyant-nos, malgrat la meua admiració per tant de coratge i passió com posava pel treball i per l’escola. És admirable com va ésser al capdavant de la denúncia, de la lluita i la participació al carrer fins al darrer moment. Va participar per ERPV a les eleccions, quan ja era un petit gran home, envellit, però preferia això a les vacances, a la prejubilació que molts ja anuncien, en viure de funcionaris. Admirable Gonçal, mestre de mestres. Lúcid, xarraire impenitent, inconformista, brillant. De silencis més brillants encara, seductor, estimat Gonçal, davant pares i mares, mestres, explicant-los què calia fer perquè l’escola esdevingués un espai de goig, d’aprenentatge, de respecte, d’atenció als xiquets. Per molts anys, mestre de mestres, Gonçal Anaya.

Ahir m’arribà la convocatòria d’una manifestació a València en contra dels plans de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana que, entre d’altres coses, ara proposa un nou invent per atenuar el fracàs de la seua gestió: el Pla Èxit. Això d’èxit no sabem si és escapada o, quina broma, prova de fer-nos creure en miracles.
La convocatòria m’ha arribat tard, i malgrat que m’havia fet el propòsit d’anar-hi, la visita al dentista m’ha tret les ganes i l’humor de moure’m de casa, i ves que no tenia res a veure amb les lectures de fa quinze dies (llevat d’un parell d’incorporacions noves, de cotxes, el percal era similar.)

El Conseller Font de Mora no troba qui predique en anglés aquella àrea que ell ha decidit de fer en llengua estrangera, no siga el cas que la democràcia, l’homosexualitat o l’origen de la vida, tres exemples que fan por, contaminen en excés l’alumnat.

El Conseller tampoc no vol facilitar que els xiquets valencians puguen estudiar amb major garantia la llengua del seu país: els nega de poder-ho fer de socarrel, evitant obrir més línies com reclama la Federació Escola Valenciana.

El Conseller no prioritza l’ensenyament, ni l’escola, ni els recursos necessaris per evitar que siguem un dels territoris amb major fracàs, amb pitjors condicions, o amb menys apostes pel coneixement (som per davall de la mitjana de l’Estat en inversió educativa per alumne.)

Solament faltava que el Conseller també tingués la culpa de la pujada de carburants, si és còmplice organitzador, amb el govern del qual participa, de l’invent de convertir els carrers de València en circuits urbans de cotxes que xuclen benzina com sangoneres.

S’imaginen els camioners de vaga impedint el pas i el desficaci de la fórmula 1 a València? Impedint les falles? Impedint les corregudes de bous? Impedint els partits de futbol d’Espanya? Impedint el pas als borbons?
No, els camioners impedeixen el pas dels desgraciats que, com ells, també paguem els preus abusius dels carburats, fa més de cinquanta anys que ho fem.

Tot això ha portat els sindicats a manifestar-se unitàriament contra el desficaci i el desgavell. Prou, és el lema, prou de desficaci! Sobretot perquè, parlant d’educació, ensenyament i escola, el desficaci que vivim i patim mereix cada dia una manifestació. Però aquesta ens ha arribat per sorpresa, sense gaire opció a planificar la nostra presència massiva.

A hores d’ara no he trobat cap mitjà que diga com ha anat la participació. POtser que ho ha impedit la vaga de camions.

Un amic mestre em mostra la portada de dos diaris de molta edició, d’abast peninsular com a poc, de mirada més curta, i encara de menys volada. Tots dos tenen gairebé la mateixa portada, amb una imatge a tot color d’un torero que, ara mateix, sembla que tothom n’haja de parlar, mitjans afins, de dretes i d’esquerres, intel·lectuals afins, de dretes i d’esquerres, músics, pintors i més oficis d’aital estètica. Les portades mostren com mata el bou el torero José Tomàs. El mestre, amic sobretot, em demana: –Quina diferencià hi trobes, entre tots dos?
–No cap, responc, contundent.
–Home, diu, n’hi ha una, si més no, en el tracte que fan del Sabater.
Tots dos sabem de quin sabater parlem, però aquest no és el tema. O no és el pitjor dels temes. Parlàvem de diaris, i de quin tracte ens fan, a nosaltres en particular.
Cap ni una, de diferència, tu.
(La urgència fa que deixe ací l’esborrany de l’apunt.)

Segona versió: per als uns, el món s’acaba en el seu país, tal com ells l’entenen i prou, sense cap més possibilitat. Per als altres, el país és el món sencer, sense cap altra possibilitat. Diferències? Cap ni una, o cap que ens convinga o ens faça el pes.

Mentre vaig cap a l’escola, escolte la tertúlia del matí de CatalunyaRàdio; el Basses diu que Joan Francesc Mira vol fer un apunt particular, abans de passar a altres temes (de més interés i actualitat se suposa). Mira fa una glossa sobre Josep Vicent Marqués, que ha mort fa un parell de dies. El retrata en poques paraules, perquè no té gaire temps i no sembla que li’n vulguen donar gaire més, sobre allò que comenta. Un personatge incòmode, un intel·lectual lúcid, inclassificable, estrany, compromés, però poc amic de segons qui i de segon què. De final trist, apartat, de poc reconeixement social i encara menys institucional. Un intel·lectual punyent que va tenir la seua veu i el seu ressó en uns anys difícils. Vaja, un personatge valencià abandonat a la seua sort. Mira ho explica bé en un minut, el clava. Allà, a la ràdio, a la tertúlia, pel silenci que fan, no sembla que el coneguen gaire, Josep Vicent Marqués. Gens, afirmaria sense veure’ls les cares als tertulians, tret naturalment del mateix Joan Francesc. Potser no s’han llegit els blocs ni els Mails oberts de ca’n Vilaweb, que en parlen abastament del personatge. Total, no és sinó un personatge valencià, peculiar, però valencià. Per fer la gràcia, o mostrar interés, o ves saber sobre un paral·lelisme d’un altre personatge més català del centre, per no deixar en aquell buit la conversa, Antoni Basses pregunta, em pense que cite: –Quin altre personatge d’aquestes característiques, lúcid, incòmode, mig abandonat-mig retirat, tindria cap paral·lelisme, cap similitud?
Joan Francesc Mira diu, ràpidament, sense mala intenció: –Lluís Aracil.
El silenci a la tertúlia és sepucral, incòmode, alliçonador. Silenci etern.
País Perplex.

‘No m’ho pensava, que arribaria mai aquest dia, que es faria la Trobada d’Escoles Valencianes al meu poble.’ Són paraules d’Isabel Torrent, completament emocionada, saludant vells amics, mestres de l’escola Gavina, famílies, sense poder aguantar les paraules: ‘Mai no m’ho haguera cregut, que arribaria aquest dia, que Albal acolliria una festa tan gran per l’escola.’

Acabem d’arribar a casa, són quarts de dues de la matinada. Encara no fa una hora ha acabat l’últim dels actes de la Trobada d’Escoles Valencianes a Albal, amb un correfoc pels carrers del poble. Fa justament vuit hores que ha començat tot. En realitat ha començat molt abans, amb els preparatius de l’organització. Concentrar milers de persones, més de quinze mil, i enllestir parades, tallers, espais per a sopar, actuacions, parlaments, regals, acollida de les escoles i tant com calga i mereix l’escola, no és una feinada fàcil ni senzilla. Cal suport, logística, inversió, temps, voluntariat i organitzadors amb totes les coses necessàries. El col·lectiu Guaix, amb Vicent Font, Vicent Moreno, el suport de l’ajuntament i les escoles del poble que ens acullen, i un equip de mestres increïble ho maneguen perquè res no falle. Sobretot perquè havíem rebut amenaces que podia passar qualsevol cosa, que hi hauria intransigents: parades del PP que convidaven a la confrontació, al destorb. Ells, la dreta més reaccionària, eren allà amb les banderes i els adhesius, provocant per trencar l’harmonia, la festa, provant de fer-nos caure amb l’insult, amb la seua manca de respecte i d’educació. No ho han aconseguit.

Perquè res de tot això no ha passat, perquè milers de xiquets i pares, famílies senceres, i mestres, han pogut gaudir d’una jornada per l’escola i per la llengua amb el respecte que els altres no demostren: el PP d’Albal escampava eslògans com ara ‘mai no ens fareu catalans’ o ‘Albal parla en valencià’. Ells no diuen que el seu mateix partit estronca l’ensenyament en valencià, elimina línies, obstaculitza que els instituts puguen continuar l’ensenyament en valencià, aprova que mestres sense capacitació puguen desfer com vulguen, promou l’objecció contra la llengua o, simplement, nega l’ajut a l’escola valenciana.

La lliçó de civisme i de participació multitudinària ha estat la clau: contra la intolerància de la dreta, contra la política indecent de la conselleria, milers de persones hem festivat amb noblesa perquè el moviment escola valenciana és una de les coses més grans que ens haja passat mai en aquest país. Amb altruisme, amb voluntat, amb la dignitat de saber qui som i què volem ser.

Encara em fan tuf els dits de traca, de coet de dimonis, encara veig aquelles mares amb les xiquetes al braç, rient, celebrant d’estar fins a l’ultim moment amb els seus, veig els ulls d’Isabel Torrent, germana de Ferran Torrent, a la vora del seu home, Vicent, sorneguer i tranquil, escoltant amb entusiasme aquelles paraules de la seua dona, perquè sap que som en un territori difícil, que ningú no ens regalarà res, que cada dia hem de guanyar: ‘No em pensava que arribaria mai aquest dia!’
Per aquell somriure d’Isabel, per Vicent Moreno, per Guaix, per l’escola, per molts anys, aquesta gran victòria a Albal.

Ahir vam ser a Barcelona per rebre el premi Joan Triadú, dins els XXX Premis Baldiri Reixac. La cerimònia de lliurament es va fer al palau de Pedralbes, davant les màximes autoritats del país del nord i una nodrida representació del món de la cultura i de l’educació. Hi havia molts mestres, alumnes i amics d’escoles guardonades i reconegudes pel treball, pels projectes, per la història que van bastint conjuntament. Pel camí fet.
I ves que ens queda tant a fer; tot plegat sembla que a penes si comencem a desllorigar l’objectiu. Va deixar escrit el rector Baldiri Reixac, al seu llibret Instruccions per a l’ensenyança de minyons (XVIII): ‘Entre totes les llengües, la que amb més perfecció deuen saber los minyons és la llengua de sa pròpia pàtria.’

Amb la discussió de més hores de castellà, amb l’acarnissament contra mestres valencianistes, i amb més perles que podria afegir-hi, sembla que no ens en sortim si no és amb conflicte, amb oposició, amb més falques a les rodes perquè l’objectiu, el bell propòsit d’aquell mestre precursor, arribe a mig camí.

Però avui volia fer un tancament gojós, per tan bé que ho vam passar. Per com ens van atendre, pel suport rebut durant tants anys, pel premi rebut, que és una distinció màxima, que ens ompli i ens fa continuar. Per tant com vam riure en les onze hores d’autobús, Picanya-Barcelona-Picanya, i en les sis d’estada a la capital. Pel sopar entre els amics, entre els mestres, per la passejada final pel barri vell… Per com els xiquets ens van acomiadar i rebre i encara volen saber tots els detalls. Pel goig i la sort que tenim de treballar a l’escola, i vosaltres que ho pugueu veure. Moltes gràcies.

El topònim Pitxerí o Pitxirí, segons la documentació dels senyors d’Olocau, és del segle XIV. Som en una antiga vila romana. Diu Ferran Zurriaga que molts dels masos del Camp de Túria són damunt de viles romanes. Aquesta en concret, ens parla de la importància de l’explotació del vi. Som damunt un celler romà, cella Vinaria, del segle I i II, que potser explica la nostra afecció històrica al cultiu del vi, malgrat que fa molts anys que vam arrancar les vinyes per dedicar-nos a les misèries del monocultiu de la taronja, per a la salut i riquesa de Fontestat i altres espavilats del mondongo agrari valencià.
Pitxerí o Pitxirí, el Tollo, la Maimona, lloc de viles romanes, després alqueries, masos, ara mateix de futur incert: urbanitzacions, PAI’s o pitjors endemismes de la ciutat que pugen a l’interior com una cultura urbanística que, alerta, ha frenat l’expansió. Momentàniament.
Per ací passa la vereda Xurra (assagador), camí que possiblement van seguir Jaume I i el seus cavallers i soldats per baixar les tropes al Puig. Vell camí de ramats, de tradicional pas de pastors i ovelles, camí dels Aljubs, vell camí de Llíria cap a Morvedre.
Venia el rei amb mil mules carregades de queviures, d’atifells, des de Sarrion, Aragó, havia baixat a Alcubles, en destinació al setge final a la ciutat.
A penes el mestre ens explica els detalls del Llibre dels Fets a la nostra comarca, damunt la vila romana, el cel es torna amenaça contra cristians i sarraïns. Decidim de córrer cap al mas del Capellà, a Olocau, possible vila romana també, i sort tenim d’aquest recer. Cinc minuts després plou a cànters.
Un vi celestial, de gerres i botes, de bocois, de trulls, de premses, de cuiros que els homes carretejaven als cellers de cada casa, a Olocau, a Bétera, a Llíria, vinyes que van anar desapareixent, com ho va fent aquest món rural que avui caminem.

Hem arribat a Alcubles, els Serrans. després que hem anat extraviats per Casinos i la Concòrdia. Alguna vegada ho havia dit, entre pobles que es van traslladar i independitzar, semblem un trencaclosques del qual encara cal cercar-ne el sentit. Ens esperen uns amics, Roser i Lluís, que ja ens havien acompanyat a Geldo a la tardor. Després ens rep l’alcalde, Manuel Cervera, que aprofita per inaugurar una font de la Mare de Déu de la Salut. Segons la llegenda, Jaume I va lliurar a la vila una talla que portava a la sella del cavall, que representava aquella imatge. Deixem un ram de llentiscle i altres herbes davant la columna de Jaume I a la glorieta d’Alcubles, lligades amb una senyera del rei Jaume, per commemorar que vuit-cents anys després, els cristians vells d’Olocau, Bétera, Montcada, El Puig, l’Eliana, la Pobla de Valbona, Nàquera, Llíria, la Canyada, València, Manises, Algemesí, Carcaixent, la Sènia o Marxalenes (són la representació dels pobles que hi participem) retem homenatge senzill i sincer. Ens fem la foto els travessaires i alguns veïns del poble. Segons ens expliquen, Alcubles va ser lliurada a Teresa Gil de Vidaure, una de les moltes amants del rei, primera senyora d’Alcubles, segons el document més vell que es conserva de l’època.
El dia és grissot, plou i encara no sabeu com caurà d’ací una estona, que ens tindrà retinguts gairebé fins a mtja vesprada. Alguns esforçats pujaran als Molins (900m.) però baixaran xops i hauran d’estendre la roba de qulaevol manera, al bare. Altres hi serem rescabalant-nos del poc esforç físic, i altres aprofitaran per anar desllorigrant el sentit dels instituts i d’algunes activitats de descoberta dels nostres pobles.
Manuel Civera ens ha ensenyat l’Ajuntament (en obres), un edifici del XVII ara en procés de restauració, algunes façanes i portes singulars, amb arcs de pedra negra, característica de les pedreres d’Alcubles. Quan el poble era propietat de la Cartoixa de Vall de Crist va ser multat no poques vegades, per ballar en festes, en públic, a la plaça, segons documents que es conserven i expliquen com els frares s’excedien en el rigor contra la disbauxa dels homes.
Ens ha costat eixir de l’Ajuntament, perquè l’aigua baixava a cànters, però finalment ens hem encabit al bar el Porxet. Ací, al Porxet, hem passat ben bé tres o quatre hores que no se’ns han fet gens llargues. De vegades, ens hem sentit prejubilats, o homes de poble, que no cal esperar les pluges o més excuses per tancar-se unes hores al bar, entre la conversa, el riure, i el farciment de vitualla. Després, més que no en pensàvem, alguns han dinat una perolada de cigrons, vedella, fruita, polp, i rebentats a dojo, perquè la humitat i l’altitud de la vila convidaven a l’excés gastronòmic. N’hi ha travesses que roden com poden. No és la primera vegada que patim aquest tràngol de pluja en els divuit anys d’eixides per caminar. Qui no es conforma és perquè no vol, o bé, Déu prem però no ofega. Cadascú que aplique la seua fraseologia particular.