Gonçal Anaya
Gonçal sempre s’estava del costat de l’escola i dels mestres, de l’escola pública, de la renovació pedagògica, de l’entusiasme amb què vivia les coses. Amic de Josep Vicent Marqués, amb qui tenia una bona relació, va fer una pel·lícula d’aquell llibre, País Perplex, que vam anar a presentar junts a Xàtiva, o a Alcoi, no ho recorde bé. La còpia era dolentíssima, d’una qualitat molt baixa, i vam venir capficats tot el viatge de retorn, per com es podia malmetre tant d’esforç per una simple badada.
Vam tenir uns anys de trobar-nos, de participar de coses, fins que li vaig retraure el poc compromís pel país, per la llengua (no va canviar mai, malgrat que s’estigué a València mitja vida). Li va doldre el retret, m’ho va dir expressament, i per això vam deixar anar la relació, vam anar allunyant-nos, malgrat la meua admiració per tant de coratge i passió com posava pel treball i per l’escola. És admirable com va ésser al capdavant de la denúncia, de la lluita i la participació al carrer fins al darrer moment. Va participar per ERPV a les eleccions, quan ja era un petit gran home, envellit, però preferia això a les vacances, a la prejubilació que molts ja anuncien, en viure de funcionaris. Admirable Gonçal, mestre de mestres. Lúcid, xarraire impenitent, inconformista, brillant. De silencis més brillants encara, seductor, estimat Gonçal, davant pares i mares, mestres, explicant-los què calia fer perquè l’escola esdevingués un espai de goig, d’aprenentatge, de respecte, d’atenció als xiquets. Per molts anys, mestre de mestres, Gonçal Anaya.