Gonçal Anaya (variació2)
Avui, a València, Gonçal ha estat doblement acomiadat. Doblement agraït, de manera emotiva, planera, tocant a tranquil·la. Ni al pati de la Universitat Vella, davant la presència atenta d’un altre savi, Lluís Vives, ni al crematori municipal, no hi havia polítics, o no hi havia gaires polítics. Els que n’hi havia, no pintaven. A València, El país perplex de Marqués encara funciona com el primer dia. Per subreal, per kafkià, per impune. Per això mateix, ni el President de la Generalitat, ni el Conseller d’Educació, ni cap representant de la Institució política valenciana no ha estat present a cap dels actes de comiat del mestre. I continua sense passar res. Viuen tan tranquils d’esperit, els cagamandúrries, amb aquella inacció i la panxa plena d’indecència, que mai no els passa res. Després vindran tot de xulos i putes del vaticà i de la fórmula 1 i els nostres polítics perdran el cul per posar-los la millor estora i els millors brodats. Vindran gànsters i mafiosos i Camps i Font de Mora perdran l’oremus a lliurar-los medalles i vítols. És la prostitució política que patim. Amb majoria legal, naturalment, malgrat Canal9.
Davant això, aquesta vesprada hem viscut dos moments de molt de goig al crematori municipal de València: les paraules emocionades de Pep M. Bisbal, deixeble pincipal i amic, ‘Se’n va l’home, però ens queda el mestre’, i les paraules finals del fill del mestre, Anaya fill: ‘Mon pare ens va deixar dues frases finals que vull, ell ho voldria, compartir amb vosaltres, ‘He viscut una vida bella, formosa’, com d’agraït estic, i ‘Us estime molt’. No voldria fer-ho més llarg: quan marxeu, agafeu una o cinquanta-una flors, ell així ho voldria.
El mestre diu adéu, ens ha dit adéu, amb aquella senzillesa que pocs aconseguim al llarg dels anys, que és sobrietat i és coneixement, que solament uns quants saben amanir amb aquella saviesa de l’estudi, de la conversa, del caminar constant, del no parar, d’anar compromés sempre, per l’escola i els mestres. L’home que nosaltres hem compartit i viscut com físicament petit, va quedar-se a València quan era un vell seductor, però ha estat fins a l’últim moment el gran home que tots voldríem tenir sempre de mestre, d’amic. Gràcies, Gonçal.