Bous (2)

Publicat el 17 de juny de 2008

Dissabte van traure un jove inconscient entremig dels barrots de la plaça. El bou embolat l’havia envestit i, pels va-i-vens de la gent, les corredisses, els crits i les urgències dels uns i dels altres, la cosa pintava ben lleig. D’on érem nosaltres solament que vam sentir els crits de la gent, repetits, la qual cosa volia dir que el bou el va prendre diverses vegades, el jove. No ho sé. Des d’on érem, no ho podíem veure. El van traure justament per davant nostre, estabornit, amb els pantalons caiguts, el cap ballant de l’un costat i de l’altre, i molta gent que corria darrere esperitada, volent ajudar en alguna cosa, destorbant en el millor dels casos. Llavors ja havien tancat el bou i vam esperar per veure què passava. L’ambulància va marxar amb el metge i, fins que no van tornar, no van embolar un altre bou. Ací s’havia acabat la primera part de la història.

Avui, a l’escola, l’Anna m’ha explicat el que jo havia vist. Com? Com és que ho saps? (ella és cuinera i viu a quilòmetres lluny d’aquells fets). El xicot era de Mislata, un conegut meu el coneixia, per això ho sé. Caram, li comente, el van traure justament per davant on érem, i feia molta impressió, malgrat que jo mateix vaig anar fent comentaris en veu alta, per traure-li ferro a una situació tan dramàtica. Que saps si està molt malament?, li pregunte. Ho està. Molt? És mort. M’he quedat fred. Espantat. He volgut comentar que la imatge que jo havia presenciat, com el treien a braç un grapat de gent, era colpidora. Però la situació i les paraules, ‘és mort’, m’han guanyat.

Quan he arribat a casa ho he comentat, però a casa ja ho sabien: ho havien escoltat a la ràdio. És el segon xicot que mor enguany en aquesta festa de bous de carrer, a Bétera. A més d’un grapat de ferits. Cada any mor algú empés pels bous. He rellegit l’apunt del Vicent, n’he rellegit un que jo mateix havia fet sobre bous en el qual parlava de llinatges i llibres, el major risc del qual és la dignitat cultural d’uns quants. De com d’avorrida pot passar la vesprada, amb una gernació de joves, sobretot, entre vaques i bous, i com d’intrascendent deixem anar el temps, sense cabòries ni obligacions, aquells que ho veiem des dels cadafals. Solament deixar-lo anar, el temps, sota pena d’un avorriment majúscul. Però aquestes dues imatges d’aquells joves morts són ara mateix tan presents com corprenedores. Centenars de persones van veure aquell incident de lluny, sense veure el rostre del jove, sense conèixer-lo. Una topada és més o menys habitual, però ara mateix allò que va passar dissabte s’ha convertit en una autèntic malson. Per gratuït. Per banal. Contra la festa de bous mateix. Contra la consciència. Contra l’avorriment.