Ulisses20

‘La major part del territori comarcal conté uns recursos hídrics que a priori no són aptes per a aigües potables. Llíria, la Pobla de Valbona, Casinos, Sant Antoni, Bétera o l’Eliana tenen uns recursos que no són aptes per al consum domèstic. La qualitat de l’aigua és tan roïna que els recursos ni tan sols tenen possibilitat d’acollir-se al Decret sobre qualitat d’aigües. El Camp de Túria és la comarca d’interior amb més extensió de contaminació de l’aigua de tot el País Valencià, junt amb l’Horta de València i la Ribera Alta. […] I això que encara no han arribat els pitjors efectes dels processos d’intensificació de la producció agrícola de fa uns anys (encara recollim la contaminació de fa 25 anys, quan començava a mecanitzar-se i intensificar-se la producció agrícola. El cicle hidrològic és un procés lent: des què la substància tòxica és absorbida per la planta, percola, s’infiltra, s’incorpora a l’aqüífer i ix per una font o pou poden passar dècades). Podem confirmar-ho, la gran batalla pendent en la gestió de l’aigua a la comarca serà la lluita contra la contaminació.’
ROMERO RENAU, Lluís del [2005]: L’aigua al Camp de Túria, Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

El negoci de la contaminació ens fa pagar l’aigua domèstica a 160-190 euros/m³ al supermercat (he corregit el càlcul en aquesta segona versió). De l’aixeta no ens refiem gens, així que paguem cada setmana de la butxaca allò que no raja amb qualitat a casa, que també paguem doblement. I ves que els responsables de l’una i de l’altra xarxa (l’aigua dita mineral i l’aigua contaminada de les cases) són els mateixos propietaris. Casualitats o causalitats de la vida. La conxorxa de l’aigua fa anys que dura i prou que ensabona no pocs comptes corrents. I mentre el caos dura, la impotència de saber-nos estafats és de jutjat, no tant pels diners que ens costa la xarxa pública i la privada, com per la manca de professionalitat en resoldre una qüestió que hauria de ser bàsica: l’aigua potable ha de complir uns mínims, senyors d’Europa. Els mínims els marca la llei europea, però ací els Jutges de l’Audiència tampoc no miren, pendents com són d’altres feinetes menys humides. Menys pollastregots de tourné per Múrcia i Almeria, per Oriola i Benidorm, per València i el portet dels cotxes, i més responsabilitat a l’hora de la gestió de les infrastructures, diem-ne, necessàries.
(proper capítol: propietaris)

Les fugues d’aigua potable al Camp de Túria suposen una mitjana del 30% del total dels recursos urbans que es consumen. A la xarxa de regadiu, la fuga depassa el 50%. N’hi ha llocs al Camp de Túria on veiem més que no fugues autèntiques cascades d’aigua que es perden de les canalitzacions. A l’embassament de Loriguilla (dades del PHN) cada any es comptabilitza una pèrdua de 20Hm³, més del 80% del consum urbà del Camp de Túria és perd en aquesta obra.

Són dades del primer estudi rigurós sobre l’aigua a la comarca encomanat a la Universitat de València, publicat el 2005 per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. El treball final és del professor Lluís del Romero Renau. Encara avui, com aleshores, moltes de les dades són secretes, d’escàndol però amagades, i força comarques no han fet cap estudi seriós sobre usos i abusos de l’aigua. Però molts alcaldes d’aquesta comarca han preferit assistir a l’aplec de xulles i xulos del PP contra l’aigua mineral que no repassar les pannes de canonades, sèquies i fonts del seu terrer. ‘Ulls que no veuen, caguerà que xafes.’

Sí que és grossa la crisi perquè la universitat valenciana estiga en fallida tècnica. Això d’Amèrica, la prostitució immobiliària, el BCE, Solbes i Camps, Zaplana i Canal 9, ZP i la mare que els parí tots, ja ho paguem els valencians doblement. Aquest Francisco Camps és un crac. Valencià, però un crac. Ara contra la universitat, que és l’espai màxim del coneixement. El major almenys, el més alt, que no el més important si voleu (venint d’un mestre el comentari), però sens dubte és un espai que mereix respecte màxim, el saber científic i l’humanista. Però els valencians ens el passem per l’entrecuix, el coneixement, el respecte i pitjors coses. Els valencians, representats per una colla de lladres de llibres, preferim els cotxes dels rics, el luxe, els soparots de llagosta, els iots i les barques, la companyia de milionaris i altres especímens, mentre la Universitat s’ofega.

Si la Universitat de tots els valencians és enmig de la misèria, a tocar del lladrocini, tant se val: allò important per al PP és la fórmula One, el circuit urbà, Terra Mítica, Canal 9, el futbol, els bous, les falles, la bellea del foc, els garrots de Castelló i totes les putes que caben en un idil·li etern en processó de sants cristos. És el preu de tenir uns governants cutres, pobres d’esperit, ignorants, poc preparats. Uns faves de governants, que mai no han cregut en el coneixement, ni en volen saber res. Ells, Camps i tota la resta de camorristes de la contracultura, es gasten milionades en exhibir el papa dels cristians, en exhibir xulos i macarres, en pagar els deutes del futbol, en afavaorir el negoci i la mangància a amics i forasters, abans de resoldre la inversió en educació, en l’escola i en la cultura majúscula universitària. –Investigació? Què diu que vol?
Arribem a la idiotesa a través dels nostres governants mateix. Arribem a delinquir contra la universitat del país, en no pagar-los un deute contret. I aquest delicte, aquesta obscenitat de polítics contra l’obligació mínima i bàsica, bé que aniria contra llei en un país normal. Ai, però València és una cofurna, un prostíbul, una falla de falles, i els jutges i els magistrats sembla que també necessiten del balconet per veure com passen els cotxes a tres-cents per hora. D’una altra manera no s’entén que no actuen d’ofici contra la ignorància majúscula del govern valencià.

Mentre sóc al bany afaitant-me amb la màquina Braun de bateria recarregable, sent com l’Empar riu de valent. Li demane què passa sense abandonar la neteja i em diu que no res, que el món s’acaba, però que no passa res. Ah, exclame, el món s’acaba però no passa res… Qui ho diu, que el món s’acaba? Li demane en veu alta, prou fort per superar el siroll de la màquina Braun recarregable, de la sèrie 4000, concretament la 4745, encara que jo hagués preferida la superior, perquè regalaven el pinzellet per retallar els pèls d’orelles i nas.
–Ho diu Galim, que el món s’acaba.
–Qui?
–Galim, ho diu Galim.
Reòsties, exclame, i deixe caure la màquina a la pila. Vinc corrent a l’ordinador, a veure què passa. Em mire la pantalla del mac. És veritat, almenys el món dels valencians s’acaba. Sense aquest humor que ells representen, aquest aire fresc d’un grapat d’homes que responen per Galim, el món se’ns hagués acabat fa temps. En Galim contra el dol valencià, podria intitular-se aquest apunt. Galim contra el món de zaplanes i campistes, i tants tocacollons com aguantem cada dia. Galim contra tots. El Pep, l’altre, el doctor, ara el Botifarra, el Gil, tota la banda d’aquest Albinyana valdria per conquerir València, si València tingués un pam de net, de seny, d’intel·ligència suficient. I per conquerir Barcelona, naturalment, si allà tinguessen un humor semblant, tirant a suportable.
‘Que el món s’acaba, i la cosa comença pels peixos.’ Acaba aquell apunt que m’ha fet escriure aquesta nit. La frase és bona, millor encara si us llegiu tota l’anècdota de l’apunt. L’aire fresc d’un grapat d’homes que responen per Galim, que darrerament han fitxat exemplars del calibre gros i la cosa rutlla d’envergadura. Ho passen bé, i nosaltres, tot llegint-los, salvem bona part dels dies que anem passant. Perquè el dia que arribes fotut, mort, el Galim i la resta te’l fan bo. Són de por, avise, però als valencians nobles ja ens va aquesta còrrua. Almenys que valgués per córrer a vergaes tants pinxos xiliquàtrics.
Al lluç, lluç; i a la figa, bacora, i que rebenten tants mamons com n’hi ha solts.

En temps de bonança sempre guanyen més els uns que els altres. En temps de crisi la diferència és un abisme, perquè el guany d’uns pocs és d’escàndol, gairebé insultant, i la majoria hem d’escoltar, llegir i veure als mitjans com són de llestos, aquests uns que sempre guanyen (guanyen barbaritats) i com som de ximples, necis i desgraciats la majoria que no sabem ni en sabrem mai de guanyar.

En el primer bàndol, sens dubte, hi ha els bancs (quins lladres, marededéu), les multinacionals, els polítics…, els grans executius. A tota aquesta banda no els afecta el va-i-vé econòmic de cap manera. En realitat, els afecta tan favorablement que ja els va bé ara sí ara també els canvis bruscos o dolços, anunciats o de sorpresa (ells fan veure que són de sorpresa), per anar fent calaix a costa dels que pagueem els plats trencats. Mira que n’hi ha plats trencats en aquestes ocasions de crisi.

M’ho deia un amic, que les lleis sempre les fan la classe dominant. Que això de la democràcia i les eleccions cada quatre anys tapa alguns forats i poca cosa més. Qui decideix lleis, també decideix l’economia, qui guanya i qui perd, sense sorpresa ni frau: ells són la classe dominant i mai no enganyen. Fins i tot la salut, ves, n’hi ha qui és capaç de decidir-la, almenys en una part important del viure. Que la classe dominant té la salut de ferro. Bé, sí, de vegades també pateixen un atac, l’infart i tota la pesca; però en termes relatius, i encara en termes absoluts, la classe dominant té aqueixa salut que tots voldríem.

Té més coses, la classe dominant, com el temps; tenen tot el temps, i decideix on farà les vacances, i què lluïrà en aquella festa, i cap a on tombarà més la crisi i qui pagarà més del compte. Oh, saben tant, aquesta classe dominant, que fins i tot s’ha globalitzat. Sí, no s’estan de res. Ells també volen ser globals, perquè tenen aquest pedigrí, sabeu; res de Youtube, ni Google, no. El seu estil és d’un altre mon més estilós.

Ells no es veuran afectats per la moderació salarial. Home, fins ací podien arribar! Ells no són de la classe de treballadors que vosté i jo coneixem. No senyor. Els treballadors, malgrat els sindicats, malgrat la pena de
treballar-hi, seran qui costejarà que la classe dominant tinga aquest
parar tant altruïsta i distés, gairebé divertit, d’un viure tan difícil, pobres, amb la globalització i tota la pesca.

Qui en forma part, d’aqueixa classe? Ah, doncs ells sí que saben qui som nosaltres. Ens coneixen fins i tot pel nom. Aquest, l’altre, vosté, jo… Tots, se saben tots els noms. No debades, en depenen completament, de coneixer-nos. El seu viure depén completament del nostre viure. Per això, un tal Solbes ja va avisant-nos, que no pensem a deixar-lo malament, que res de reclamar. Moderació, xiquets. Moderació.

Aquesta setmana puja la indignació al Camp de Túria un grau més. I ves que la temperatura ja era alta, que en ficar els dits a dins l’aigua la cosa ja et cremava fins al garró del peu. L’espurna l’ha llançada el conseller d’infrastructures valencià, Mario Flores, que confessava la incapacitat del seu govern per atendre les necessitats bàsiques d’aquesta comarca, almenys mentre tinguen al cap les infrastructures importants: el circuit urbà, l’obra faraònica sobre les arts, els parcs temàtics, i altres festetes de pinta’m el cul amb plastelina.

Ara per ara, segons paraules del Conseller, no n’hi ha en perspectiva acabar la CV-35, la via de comunicació que enllaça la comarca am la ciutat i amb l’interior del país, els Serrans i Ademús. La via que milers de valencians usem cada dia per anar a treballar. També s’ha afanyat, el Conseller, a reconèixer el bunyol (nosaltres ho qualifiquem de bonyigo), que es va fer en unir aquesta carretera amb el Baix-Pas, una pensada que haurien de conservar en els millors Politècnics del món civilitzat perquè no es repetís enlloc. L’obra solament que té vuit anys, però el desastre és imperdonable: de retratar arquitectes, enginyers i projectistes per a l’escarni públic.

El Conseller acaba dient que no tenen cap idea, cap, per resoldre el bunyol d’enllaç (nosaltres li diem bonyigo); que esperen que Lurdes o la Mare de Déu els envie el miracle dibuixat. I encara acaba, l’home, que si el 2017 l’autovia cap a Ademús no està acabada, ells, la Generalitat valenciana de tots els valencians, se’n faran càrrec. Ei, no és una broma ni una burla, és que l’home és planer i parla sense embuts. Ni els alcaldes de la comarca, gairebé tots del mateix partit del Conseller, no creien el que escoltaven: que a partir del 2017, si continua el desastre, ells es carregaran a muscle el que calga.

On són els tribunals, ara mateix? Les Audiències, els Suprems, els Constitucionals, per eixir a defensar els milers de ciutadans d’aquesta comarca? Potser que s’estiguen tots reservant les entrades per a la cursa de cotxes, pilots i putetes de l’estiu valencià més triomfal? Sens dubte que, uns quants, no hauríem d’haver abandonat mai els camins de carro.

Dubte què triaré per fer l’apunt, avui, perquè l’excés de banalitat davant unes vacances de quatre dies –qui no fuig o viatja o corre no és d’aquest món– no torpedine la carn contra l’os, la pell contra la taronja, el seny contra la barbàrie mateix d’aquestes hores que vivim: un jutge decididex de tancar una alcaldessa basca, a la qual acusa de voluntat rebel i d’objectius independentistes, al remat antiespanyols. Cap jutge dels milers que hi ha arreu de l’estat que ara ells governen contra els electors mateix, no diu res contra un home que va apuntar amb una pistola contra milers de pacífics manifestants a Alacant.

El jutge envia la policia perquè segresten els llibres de les actes municipals (sospita que hi ha indicis de falta d’ortografia greu contra la seua bandera i la seua monarquia), però no envien ningú a traure tot de cartells xenòfobs i racistes com pengen dies i dies a les parets del meu poble, amenaçant i insultant els immigrants que hi viuen i treballen pacíficament (els cartells lluen logotips i noms de partits i associacions profeixistes, legals i subvencionades pel mateix estat del jutge).

Empressonen un jove que va ultrajar la bandera, diuen, contra la qual cosa la justícia espanyola posa un zel especial, amatent, sense perdre el temps ni diners, sense cúmul de feines, però van lliures assassins, colpistes, violents, i encara pitjors rareses, que lluen un estil guanyat a pols d’anys de dictadura que encara cueja.

I encara envien la policia a colpejar els pocs que havien eixit a defensar l’alcaldessa. I envien la policia a colpejar els pocs joves que reclamaven la llibertat del Franki. Envien la policia en un únic sentit, sempre. Ells mai no troben el contrasentit.

Arribe a l’escola i penge a la web el Manifest del vint-i-cinc d’abril, que m’han enviat els del Col·lectiu Guaix. Instal·lem el so: sonen lladres que entreu per Almansa, d’Al Tall, Cant de Maulets, mentre els alumnes de primària es preparen per anar caminant al poble. Ens trobarem amb els alumnes de les altres escoles de Picanya i, a la plaça, llegiran els parlaments, cantarem i tornarem amb la feina feta a l’escola. Ens acompanyen els tabals i les dolçaines, amb el reforç de Ramon Asensi (Xe que burrà). Hem tornat del passeig satisfets, perquè l’acte ha estat lluït, senzill i sentit. A l’escola infantil les mestres expliquen el 25 d’abril. A la vesprada preparem una sessió de contes, amb animació per a l’escola infantil i primària, són contes en àrab, explicats prèviament en català, representats amb titelles. Hi ha una atenció fantàstica, en totes dues sessions. Hem de repetir més vegades això d’explicar contes en àrab. Preparem la parada de llibres, de nou, serà el tercer i últim dia de parada, de llibres exclusivament en català (a València calen tres dies perquè Sant Jordi faça forat, perquè els libres arriben als pares, perquè els llibres en català tinguen un aparador suficient. La fira del llibre de València ja és oberta, dimarts la visitarem, ja veurem el percentatge de llibres i quina llengua serà la dominant.

Acabem satisfets de la setmana. Encara una part dels mestres serà de Congrés a Castelló, fins diumenge, i uns altres serem a Albal, a l’ermita de Santa Anna: es lliuren els premis Sambori de literatura feta per xiquets, i tenim adjudicats uns quants premis. Els Sambori són una institució, de treball i de coratge per la llengua, d’entusiasme. A dalt l’escenari hi ha el Vicent Moreno i el Sequi Castellano, que van animant l’acte de lliurament dels premis. Escola valenciana no para, diumenge hi ha més trobades a diferents comarques. I encara, l’acte gros d’aquest vint-i-cinc d’abril, la manifestació a Alacant. Enguany no hi aniré, no li valen les excuses, però m’he decidit per altres obligacions. Seguim les notícies: si en són vint mil, en són molts, però després no acabem de pintar allà on compta. No he sentit l’emoció de l’any passat: l’encesa, els cims, aquell esperit de la nit. Supose que la gent que venia en aquell tren especial, amb tants d’avatars, mereixia tots els honors. La nostra consideració més entusiasta. Perquè el sud existeix, també, malgrat que massa vegades t’hi sents foraster. Enhorabona a tots els assistents. És per ells que escric aquesta nit. Perquè els propòsits desplegats no caiguen en el buit. Per ells. Per nosaltres.

El xiquet ve amb el diari i un llibre de regal: l’home que adorava la Janis Joplin, de Xavier Moret, és un llibre regal perquè és Sant Jordi. Li dic si no li han donat el dvd de Franckfurt: –No m’han dit res del dvd. Deixe el diari al seient del costat i marxem cap a l’escola. Primer passem per la partida del Pla, comprove que el programador del reg no em fa cap cas, el tanque manualment i, ara sí, peguem cap a l’escola. Arribem prompte i comence els preparatius.
És Sant Jordi, tenim notícia que ens visitarà la inspecció, tinc una reunió d’un projecte sobre competències docents i una altra sobre Reglament Intern de les cooperatives. M’apunte a Sant Jordi sense dubtar-ho, em faig un café, el segon dels cinc del dia, però són tantes reunions, compromisos, notes i entrevistes, que no acaben de deixar-nos respirar com voldríem. Finalment, amb l’ajut dels alumnes, acabem de muntar una parada fantàstica. Gairebé 20 metres quadrats de taula farcida de llibres, tots en català: assaig, novel·la, poesia, infantil, juvenil. Tenim gairebé mil llibres a la parada. En trie tres per a casa: Jordi Pàmias, des de la foscor, un dietari dels anys 60. Arbres dels nostres paisatges, de Celdoni Fonoll, i L’home manuscrit de Manuel Baixauli. Fullege el suplement especial Sant Jordi de l’AVUI. Fan una tria de cent llibres. Comprove si n’hi ha cap dels que he comprat: n’hi ha. Llegesc la proposta sobre Baixauli de l’Isern. M’alegra la tria feta. Finalment, L’home manuscrit és el llibre més venut a la nostra parada. En una escola de Picanya, això està bé.
Acabem a quarts de nou l’última de les reunions. Plou, Maria ens avisa que cau un xàfec de tenir en compte: a infantil entra una mica d’aigua. En canvi, més enllà el cel és seré i net. Els pares són de Junta, preparen noves activitats. Els deixem les claus de l’escola. Torne a casa amb els llibres i la rosa, per suposat que ja han sopat. El xiquet em comunica que Ronaldo ha fallat un penal. Li demane que no em diga el resultat fins al final. Ell va amb un dels equips, jo amb l’altre. Ell és del Manchester i de Cristiano. Es gita, vol que continue llegint-li En Joanet i es set missatges. Es queda com un soc. Plegue veles i comence a veure què diuen els blocs sobre Sant Jordi i els llibres.
N’hi ha cent raons més per continuar demà. Caic de son, ara mateix. Cent raons per anar a dormir.

Demà organitzem la parada per celebrar, des de l’escola, la tradició dels llibres i les roses. Perquè els xiquets agafen el bon hàbit de comprar llibres, perquè aüixen els seus pares a comprar-ne, perquè s’entrenen a triar-ne. A València no és una tradició que haja fet forat, entre més coses que no fan forat ni senyal, per això fa molts anys que alguns llibreters i editors proven d’anar insistint en l’empresa, que n’hi ha que no haurien de morir-se mai.
València inaugura la fira del llibre dijous, però com en edicions passades, els llibres en català que trobarem seran els menys, i de les novetats que avui es presenten a Barcelona, no en veurem gairebé cap; perquè trigaran setmanes a passar l’Ebre.
Amb els llibres valencians que han de pujar a la gran capital passa si fa no fa el mateix. Els esforçats editors valencians, una tria de molt de coratge, pugen cada any a presentar què editem els valencians. Ho vaig explicar en un apunt que, no és casualitat, em portà no pocs retrets. No avancem gaire, en segons què.

A la nostra escola, per exemple, perquè no passe que solament el 20% dels llibres que es vendran demà seran en català, únicament que fem parada de llibres en català. És la nostra tria i la nostra decisió política i comercial. Si en venem cent, són cent en català.
Quina barra, dirà algú, i quin negoci més ruïnós. Bé, potser serà cert. Però, xiquets, és el país que tenim al sud. I al nord, pel que fa a la llengua dominant, no penseu que varia gaire. Demà explicaré l’estadística del primer dia de venda.

Això era un rei que només tenia una fia. Era molt desxondida; i, quan va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella es presentassen, i es qui li guanyaria a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaria; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyarien amb una verga de bou llarga, i los pegarien fins que los arribassen.
[Inici d’En Joanet i es set missatges, Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’Es Racó, Tom I, 19a edició, amb dibuixos de F.de B. Moll]

Finalment m’he decidit a fer llegir Antoni Maria Alcover a l’escola, juntament amb Valor, naturalment, perquè facen literatura comparada, a veure si mos ixen una escopinada de l’Steiner. Sens dubte que en les rondalletes d’aquests dos gegants, Valor i Alcover, n’hi ha més literatura que en molts dels llibres que es presentaran en aquest Sant Jordi.
Tampoc no sé si els alumnes de sisé estan preparats per a la nova experiència del mallorquí, o encara són massa tendres. Ara, qui no prova no erra i, en tot cas, sempre podem tirar mà de la verga de bou llarga.

Hi ha dies més cansats. Eufòrics, malgrat tot. Una setmana així em regala sovint aquesta sensació, en uns moments breus si voleu, però n’hi ha coses que paguen tots els esforços. Llavors, arribes a casa i encara tens esme de més passions, d’afrontar nous i vells reptes. Encara aquestes hores abans de seure a escriure, a partir de la mitjanit, poden ser un calaix de sorpreses i de feines diverses. Sopem a casa, com cada nit, amb el convidat, però amb una taula especial que mereix –Empar s’acreix i ens regala encara més noblesa: lluç fresc, canyuts, caxels, mero, amanides exòtiques, taronges, cervesa, pa, all-i-oli, vinagre de Mòdena, abundosament sopem sense queixa, amb la conversa sobre el que hem anat fent els uns i els altres durant el dia.

Demà és l’últim dia de preparació de la setmana dels Gegants del coneixement, dic últim a propòsit d’algunes coses d’avui, que han anat passat i m’explicaven els uns i els altres. Malgrat que som en uns dies especials per l’escola, també hi ha les rutines, el viure de cada dia, la problemàtica adolescent, els conflictes, els pares, algú proper, molt proper que encara és malalt, una mestra que té el pare a l’UCI, que vol saber si els seus xiquets van tenint preparada la feina per dissabte, hi ha els detalls i els botons que han de passar uns traus finals de tot plegat, perquè el vestit encaixe a la mesura feta. Com diria Monzó, cap a quin costat carrega l’escola, ara mateix, abans de l’estrena de dissabte, em pregunte. Parle amb un amic immens de l’impremta, el nostre Gutemberg de l’escola, dues vegades, tres. Em diu que no m’amoïne, que tot serà a temps i quedarà de llegenda, de mite que va explicant un altre amic aquests dies a segon de primària, a sisé, a segon de secundària: Pandora, Zeus, Prometeu, quina guerra i quin neguit.

Abans de decidir què dire, que els diré als mestres demà mateix, abans d’obrir l’escola als xiquets que han treballat de valent aquesta quinzena sobre els gegants, sobre el coneixement, abans de convidar els pares a participar del goig d’una cruïlla d’edats, de fets, d’il·lusions per l’escola, em pose a l’orella l’IPod i engegue Norah Jones (Ain’t Gonna Ask You, Wish i cold, Those Sweet Words), potser perquè la cervesa m’ha fet moure cap a l’excés, i necessite oxigenar l’ànim. Respirar.

Caguen-mi, n’hi ha alumnes de secundària que dubten de venir a l’escola perquè la festa de dissabte esguerrarà els seus plans adolescents de cap setmana ‘Allà vaig contra el món que no em comprén. La vida regalada dels adolescents no els ensenya a diferenciar què és més important, dissabte, si venir a l’escola a homenatjar el treball, tenir respecte pels gegants i els seus al capdavall, que han fet possible que siguem on som, o destriar de ser al carrer Colom de València (la gerra de Pandora fa més mal que no pensem) davant una cosa que ells en diuen ‘Runes’, adobant contra cultura que avui priva entre els adolescents. Oh, som incompresos: Deen, rescata’ns!

Allò que em dol no és obligar-los a fer el que cal fer, malgrat que es creuen protagonistes d’una aventura. Em dol que no sàpien diferènciar, malgrat l’estudi i la seua adolescència, si Galileu és un perfum o un jugador del Manchester. Malgrat que els seus pares també haurien de tibar la corda de l’un costat, si us plau; carats de pares, que potser tampoc no tinguen tota la culpa.
Com insinua Steiner, sobre l’adolescència, massa obstacles els hem tret, perquè puguen reconèixer res fóra del seu principal melindre de poc estil.

Ara mateix, setanta-dues hores. És el temps que no visitava el meu propi bloc. L’excés de feina a l’escola, la preparació d’una setmana especial sobre els gegants del coneixement, entre més obligacions, m’han impedit la feina del bloc durant tres dies. La intermitència, que en un altre moment no em destorbaria, ara mateix em provoca un buit, com si no estigués complint amb un deure que, ho confesse, cada vegada m’agrada més. Perquè em val de teràpia, de descans de la feina obligada, de trencament d’una rutina que, ho he dit alguna altra vegada, també m’agrada amb deliri. Potser que sóc un esclau del treball, que diu l’home del manteniment de l’escola, la qual cosa, ell, ni remotament, solament faltaria, que de l’infart aquest no morirà, i mira que és atent i bona persona amb els xiquets, però ja anuncia que vol prejubilar-se als cinquanta. Potser per això, cada matí, si arribe a temps, em toca avaluar el nivell cultural de l’escola: agafe granera i recollidor i comence a comptar quants papers ens vam deixar ahir a terra. N’hi ha vegades que la cultura no passa de l’aprovadet. D’altres vegades, comence el dia amb veritable entusiasme. Aquesta setmana, per exemple, entremig de veritables gegants del coneixement universal: Leonardo, Galileu, Llull, Euclides, Einstein? El resultat de tanta saviesa no és gratuïta (escolagavina.cat), i per això mateix, contra l’oblit del bloc, contra la mandra, pose de testimoni la granera.

Ja n’havia parlat en un altre apunt, però avui la banda Pont Folck s’ha estrenat davant el public de manera oficial, a Museros, dins la setmana d’actes amb motiu de la XXI Trobada d’escoles en valencià de l’Horta Nord, que farà diumenge vinent la festa gran.
L’ànima de tot plegat són els membres de Tres Fan Ball, que han aconseguit aplegar gairebé trenta joves intèrprets –la mitjana no passa els dotze anys–, que sonaven avui com si foren autèntics professionals (feien molt de goig a l’escenari).

La iniciativa a València és important i tant de bo puga arribar a consolidar-se  més enllà de l’altruïsme i el combat per la normalitat cultural, pel patrimoni gairebé abandonat a la sort i l’entusiasme dels cantants i músics valencians i pel material folck que posseïm de veritable interés.

Perquè el concert rutllés, ens hem aplegat a migdia a la Casa de la Cultura. Després de les salutacions, l’assaig sense preàmbuls fins a l’hora de dinar. Els pares hem aprofitat el temps passejant pels carrers de Museros, tranquils, d’escàs trànsit (solament un bateig i el volteig a mort trencava el silenci). Per als qui vivim en pobles més costeruts, aquell poble tan pla és com anar de baixada, de fàcil conversa, amable, amb vestigis de barreres i de bous arreu. Repassem les cases, les façanes, els finestrals, l’església, el campanar, l’eixample nou… A l’Horta, com al Camp de Túria, l’edificació nova dels últims, posem per cas, quaranta anys, s’ha acarnissat contra la bellesa, contra la saviesa popular. Allò més lleig s’ha apoderat dels últims vestigis de l’arquitectura tradicional valenciana. A la conversa, com que som més gent, anem posant exemples de diferents pobles, no gaire allunyats els uns dels altres (es la ventaja de participar d’una banda farcida de joves de molts pobles del país). Xulilla, Picanya, Bétera, Museros, la sort dels nostres pobles és desigual, sens dubte. Ací mateix, després de repetir-ho dues vegades en castellà, també fan el pregó en valencià: ‘Ha faltat… Han faltat massa coses en aquest país, a tocar de la ciutat almenys.

Tornem a la Casa de la cultura, els xiquets encara continuen treballant. Finalment fan un assaig general abans de dinar. Ja ens valdria de concert, realment, però a la vesprada tornaran a assajar, abans del veritable concert d’estrena, a continuació de la intervenció de l’escola de dolçaina i tabal del poble. Vicent Pastor aprofita per dir-nos que, enguany, també hi haurà colònies Folck al mas de Noguera, i més actuacions de la banda, el 21 de juny a Massamagrell. Perquè cal continuar aquesta nova escola d’aire folck.
Anem fent país amb la música, doncs, només que siga acompanyant els xiquets.

Fa uns pocs dies que han obert una botiga a prop de casa. Res d’especial tret que, les joves propietàries, germanes, han fet ús del llinatge de la iaia per retolar el nou espai comercial a tocar de casa, un espai petit, uns metres quadrats per encabir els complements que, anuncia en petit el rètol, hi ha a dins: ‘Les Fonetes’ vet ací el malnom de la família, homenatge sens dubte a la iaia Rosàrio la Fona, una institució al carrer anys enrere. Jo era un xiquet, però aquell record és dels que perdura sempre, perquè el goig de les nits a la fresca aleshores no el pagàvem suficient, i ara no el bescanviaríem per res del món. Ni per tot el fotimer de programació pública i privada, en obert i codificat de tantes cadenes, que no valdria ni cinc minuts d’aquelles nits a la fresca.

En aquest racó de món, i en aquell cantó de les Fones, el rogle que ens aplegàvem era dels grans: Rosària la Fona, amfitriona sens dubte perquè érem davant sa casa, la iaia Vives, la tia Fina la Carassa, que fa faltar no fa gaire, el seu home, el tio Pepe, les filles de Rosàrio (Rosarito, Maruja i Paqui), els homes –veig Rampe amb un sanglot de raïm que no li’n cabia més, que es menjava amb pell i brinsa–, i ma tia Rosàrio i el tio Vicent, i Carmen i Luïso, i Teresa la perruquera, de vegades ma tia Gertrudis (ella no eixia sempre); segur que em deixe algú altre, que encara cal afegir els xiquets, tota una colla de xiquets que sèiem en aquelles cadires baixes, de corda, de boga, al carrer Caruana a tocar del carrer Calvari, nosaltres escoltant els grans, rient –sempre hi havia excuses per riure–, per explicar anècdotes, malgrat els detalls que ens perdíem els menuts, de segur, entre converses de grans. I després hi havia algú que deia ‘tots a dormir!’, i ràpidament se’n fugíem cadascú a casa, fins l’endemà, de nit, que tornava el ritual en què la conversa aplegava la vida d’aquella gent al carrer, cada nit de l’estiu.
Molts homes i dones ja no hi són, però ara les nétes de Rosàrio tornen a deixar testimoni d’aquell temps. Per això el lluminós Les Fonetes que ara mateix penja d’aquella façana em mou la infantesa, que aquell espai ven més que no complements de moda, sens dubte. Què poques vegades som capaços de reconeixer-nos qui som i d’on venim, i per això els felicite la inicitiva a les germanes.