Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 9 de juny de 2008

Marqués?, Aracil?, Silenci?

Mentre vaig cap a l’escola, escolte la tertúlia del matí de CatalunyaRàdio; el Basses diu que Joan Francesc Mira vol fer un apunt particular, abans de passar a altres temes (de més interés i actualitat se suposa). Mira fa una glossa sobre Josep Vicent Marqués, que ha mort fa un parell de dies. El retrata en poques paraules, perquè no té gaire temps i no sembla que li’n vulguen donar gaire més, sobre allò que comenta. Un personatge incòmode, un intel·lectual lúcid, inclassificable, estrany, compromés, però poc amic de segons qui i de segon què. De final trist, apartat, de poc reconeixement social i encara menys institucional. Un intel·lectual punyent que va tenir la seua veu i el seu ressó en uns anys difícils. Vaja, un personatge valencià abandonat a la seua sort. Mira ho explica bé en un minut, el clava. Allà, a la ràdio, a la tertúlia, pel silenci que fan, no sembla que el coneguen gaire, Josep Vicent Marqués. Gens, afirmaria sense veure’ls les cares als tertulians, tret naturalment del mateix Joan Francesc. Potser no s’han llegit els blocs ni els Mails oberts de ca’n Vilaweb, que en parlen abastament del personatge. Total, no és sinó un personatge valencià, peculiar, però valencià. Per fer la gràcia, o mostrar interés, o ves saber sobre un paral·lelisme d’un altre personatge més català del centre, per no deixar en aquell buit la conversa, Antoni Basses pregunta, em pense que cite: –Quin altre personatge d’aquestes característiques, lúcid, incòmode, mig abandonat-mig retirat, tindria cap paral·lelisme, cap similitud?
Joan Francesc Mira diu, ràpidament, sense mala intenció: –Lluís Aracil.
El silenci a la tertúlia és sepucral, incòmode, alliçonador. Silenci etern.
País Perplex.



  1. Això aprofundeix en la tesi que mantinc de fa temps. Els urgellistes -nous i antics- som els que creiem des de fa segles en aquest país complet. La història que expliquen els principatins és una història feta  mida. Producte de la mala consciència del que després es dirà el Principat. Una Decadència falsa i que ningú no comprèn. Una autojustificació del pacisme com a valor, que amaga la cobardia i manca de recursos mentals. Això explica -parcialment si voleu- certs tics dels gonelles i els blaveros. 

    El salt qualitatiu -i quantitatiu- de noves fornades d’intel·lectuals situats dellà dels paràmetres de la línia renaixento-noucentista defora del Principat (entès com a Obèlix i Astèrix llegiu BCN i Girona). Pensem amb la poesia d’Estellés, en Viladot, en l’assaig de Fuster, en la novel·la de Pedrolo, Miquel A. Riera i Jaume Fuster, I-C. Simó, en la lingüística de Ninyoles i ara, Mollà. 

    El cas de Marqués i d’Aracil és el mateix cas, l’efecte de blocatge: massa moderns, massa avançats. Això ho explica Alexandre Cirici en termes artístics en Art i societat. Es mouen entremig d’una societat immersa en un pensament ja depassat (francès i eurocèntric), quan ells són molt més d’avançats, gairebé anglosaxons.

    Allà pels inicis dels ’80 entrem a sopar a un restaurant del Carme; i Marqués estava, sol, sense ja Cèlia, sopant i llegint un immens llibre anglès sobre sociologia immens de grandària enciclopèdica amb un petit faristol i que, entre cullerada i cullerada de sopa, anava devorant.  

    Recorda aquell mític miting a la pl. de bous on diu: ” EL rei Jaume I era un bon xicot….” un iconoclasta que feia i espentava a fer el que toca avui. NO viure del record, ni del passat. Això ens separa(va) dels principatins resistents i pactistes.

    L’Aracil ha estat durant dècades una referència, si més no, per a la meua tasca professional. Deconstrueix molt d’abans que Derrida. Posar-ho TOT  cap per avall. Tornar a repensar-ho des de l’origen. Per això, i m’imagine que, tu també, has transitat pels seus escrits, a BCN quasibé és un proscrit. 

    Escola Valenciana és, també, un bon exemple del que et dic. Inconcebible a qualsevol racó d’Europa. Senyer. Actual. Social. Ensenyament que fa aprendre responsablement. Mira’t de nou el vídeo dels Baldiri Reixac i analitza què dius tu i la Sanjuan, d’una banda i el que diu la Molist de l’altra. Dins d’un mateix país i objectius semblants bebeu en tradicions diferents.
    Encara que no t’ho semble !

    Cordialment 
       

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent