‘La utilitat d’allò inútil’

«Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix més vell que nadava en direcció contrària; el peix més vell els va saludar amb el cap i els va dir: «Bon dia, xicots. Com està l’aigua?». Els dos peixos joves van continuar nadant un tros; a la fi, un d’ells es va mirar l’altre i li va dir: «Què dimonis és l’aigua?».

En la primera part del llibre, sobre la literatura i la seua inutilitat, el professor Nuccio Ordine conta com un altre professor-escriptor, Foster Wallace, del Kenyon College, començava els seus cursos universitaris amb aquesta faula. La clau de lectura l’explicava així:

«Les realitats més òbvies, ubíqües i importants són sovint les més difícils de veure i de discutir.»

Com els dos peixos més joves, no ens adonem de què és l’aigua en la qual vivim cada minut de la nostra vida. No tenim consciència que la literatura i els sabers humanístics, la cultura i l’ensenyament constitueixen el líquid ideal en què les idees de democràcia, llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, dret a la crítica, tolerància, solidaritat, bé comú, poden experimentar un vigorós desenvolupament.

text extret íntegrament del llibre La utilitat d’allò inútil, de Nuccio Ordine. Quaderns Crema, Barcelona, 2013, pàgines 29-30

Segona part: ací no hi ha semblances amb la nostra realitat política, ni la valenciana ni la catalana. Potser sí en aquella publicitat de la furgoneta, els uns que anaven en una direcció, els altres en la direcció contrària, uns altres que volien anar més ràpids i còmodes… Al remat ningú no sap que és l’aigua, ni els més vells, ni els joves, malgrat que el nostre país té un líquid amniòtic pudent, cap d’ells no veu la manera de filtrar-lo, canviar-lo o buidar-lo. La nostra moralina és pitjor que això, molt pitjor, perquè la inutilitat d’allò inútil ens ha convertit en autèntics inútils als ulls del món. Ep, i espana encara és món. No veges com riu. Sí, sí, un peix, dos peixos, tres peixos… Catalina s’ha convertit en una aleta de peix!

Sort dels llibres (1)

Entre més coses, sort dels llibres. Els llibres ens fan passar el dol més fàcilment, sobretot si tenim temps per dedicar-los temps, o si tenim un dol gros a passar. A la pàgina de l’escola he penjat unes quantes imatges de xiquets que m’han enviat una fotografia del moment que llegien. Aquests no passen cap dol, frueixen, o a mi m’ho sembla que ho fan. No recordava haver-ho demanat, una foto mentre llegien, potser sí, que els ho havia demanat. En la seua majoria són xiquetes llegint. No és una casualitat. Elles també llegeixen més que no els xiquets. En un estudi finlandés sobre la lectura, elles llegien molt més. I allà el futbol no és l’esport preferit. La lectura serà el tema de la primera lliçó de l’any. El 2016 podíem batejar-lo com l’any de la lectura. Ja sabem que és l’any Llull, per això mateix, l’any de la lectura també li escauria.

Durant les vacances de Nadal m’he comprat un grapat de llibres, n’he regalat i me n’han regalat. N’hem presentat, explicat, debatut, llegit, sobre llibres i autors a la fira de l’Ateneu. Avui que és el dia de Reis, o l’era, perquè passa de la mitjanit, n’he rebut uns quants: n’he triat un per començar, breu, molt petit ‘La utilitat d’allò inútil‘ de Nuccio Ordine, amb un article de regal d’Abraham Flexner. Flexner era un pedagog americà que va fer un estudi sobre les escoles i universitats de medicina als Estats Units i al Canadà. Un estudi tan important que encara és molt actual, fins i tot modern, diuen alguns crítics. Uns altres també el van pelar per altres qüestions. El cas és que Flexner defensava que els metges havien d’estudiar sempre, i els mestres de metges també, que calia formació en altres disciplines, sobretot en ciències bàsiques, i pràctiques, i escoles associades a la universitat, per ell la formació continuada i la investigació en l’acció, eren necessàries sempre. Va obrir una escola per preparar els joves per a estudis superiors: l’absència d’exàmens, la pràctica, l’autocontrol, el desenvolupament de les capacitats pròpies… L’èxit del seu model va fer que li encarregaren l’estudi sobre les facultats de medicina: Jo?, però si no sóc metge! Justament. Aquest petit llibret conté una conferència sobre la importància dels coneixements que ‘semblen’ inútils. La conferència ja paga la pena el llibre.

Home, per començar l’escola en el 2016 ja em sembla un bon principi.

«chi à è, e chi non à non è», resposta a la pregunta d’un pare al seu fill, un jove estudiant: —Com és que a l’alfabet de qualsevol llengua la A va abans i la E després?

Som independentistes si…

Nosaltres som independentistes si es compleixen aquestes condicions; primera, som independentistes si…
Una merda! Vostés són una merda. Si posen cap condició, una de sola, no són això que diuen. Fóra com dir: mire vosté, jo sóc un home si…
Xa, ho és o no, un home, o un peix, o un arbre, però no hi ha condicions com ara, jo sóc un home si vosté fa això: si vosté es rasca el nas, no; però si es rasca l’orella, sí… Una merda, una merda damunt d’un plat.
Vostés són o no són, perquè les manies o les dèries són desfici però no són en canvi de ser, del ser.
Això no és com dir: jo sóc més alt si puge en un tamboret. És veritat, vosté s’està més alt, però no és més alt. D’una altra manera: “aquests són els meus principis, però si molt convé en tinc uns altres”. Ah, caram, això és una frase feta que va quedar molt bé en aquella pel·lícula dels germans Marx, una comèdia, una ironia sobre la vida, sí, però ací ens jugàvem més que no les ironies i les comèdies. Els catalans, els valencians, els illencs, ens jugàvem més que no les manies i les condicions de vostés.
O són peix o són carn. Ara, com voldran el peix o la carn, ja ho decidirem, però mitges tintes, no. Mitges tintes no són res.
Ahhh, sóc independentista si és diumenge, si és dilluns ja no em convé. Sóc independentista si ix cara; si és creu, ja no em convé.
Sóc independentista si el pressupost d’educació és més elevat que, però si no l’és, més elevat que, ja no em convé.
En el seu programa no havien escrit si aquella condició no és complís, no seré independentista. Si es complís, ho seré. Això quina mena de programa és? Com han enganyat vostés la gent que diuen és pura, jove, neta i culta? Això és brut. Vostés han jugat brut des del primer dia. I han portat el desencís, malgrat que pensen que defensen la puresa i l’honor de tres-cents mil. És veritat, som ingenus, alguns els havíem confiat a vostés, els joves, l’atribut de la gran maduresa, el poder de decidir quan s’és jove. Estàvem farts d’aquella frase dels nostres pares: ‘ja decidiràs quan sigues gran’, ‘ja veuràs quan sigues gran’, ‘ja pensaràs d’una altra manera quan sigues gran’, sí, ens pensàvem que per primera vegada els podíem donar la capacitat de decidir de joves, que no calia esperar-nos; decidir ara, quan hom té tota la força i la joventut i la vida per endavant. Però no, han decidit que no, que hi havia aquell condicional del si… Ai, que eren una cosa si es complia una altra cosa, però que en tot cas podien no ser aquella cosa primera que havien dit.
Nosaltres sí, som indepes. Vostés són indepes amb condicional: són indepes si…
Al remat, no. No han sigut capaços de créixer d’un colp. De ser madurs.
En canvi nosaltres ja vam créixer. Però de colp ens hem fet vells. En tres mesos hem envellit uns anys. Nosaltres no volíem condicions si ens jugàvem tant. No som de Mas, no ho crega. Ni d’ERC, no ho crega. Potser som més de Llac i de Muriel, i de l’Assemblea. Tampoc no som del Jordi aquest. Som més del David, d’aquest som més que no pensem fins i tot. Però no tenim manies. Per davant i per damunt de tot, sense condicions, som indepes. Nosaltres no exagerem, ni amenacen, ni ens desdiem: som indepes i prou. És aquest llast que tenim, que patim, avantposem el país, la nació sencera a això. Des de València, malgrat que ara sembla que no compta. Que no compta per res, València. Ni per tenir TV pròpia, ni TV3 ni ràdio ni cap mitjà. Res, no tenim, però som indepes, sense condicions. Per damunt de tot, per davant de tot. Sense excusa. Perquè ja hem patit prou vexacions. Massa, i continuarem patint-les anys i anys, pel que sembla. Tenim aquest defecte, no ho podem salvar. No tenim més variabilitat, ni uns altres principis si molt convé. O poc convé.
Ara, la comèdia, la riota, l’alegria, la tenen uns altres, unionistes en diuen, els l’hem regalada, l’alegria: la rialla no és en nosaltres. Avui no. Ja veurem si tenim més sort d’ací cinc, deu o tres-cents anys endavant.
Tristos però amb convicció. Incapaços un colp més, però amb principis. Res de si… si… si… No, no. Indepes i prou. Tan curts de vista com vulguen vostés.
Tan aspres. O sobris. O vells. Indepes sense condició.

 

El vi damunt la taula, i la guerra

Mon pare tenia un bri de brillantor, avui, de primer explicant-nos coses del vi. En acabar aquesta primera part i veure que no podia entrar a la conversa, s’hi ha queixat: això que dieu, ens ha amollat, voleu dir que té gaire importància, perquè no entenc res, res del que parleu. Efectivament, ell s’hi havia perdut, per torpesa nostra. No entenem que, cada diumenge que dinem plegats, si no fem per convidar-lo a la conversa, ell s’hi sent desplaçat de sa casa, de la seua pròpia casa i de la seua taula. Quan ens n’hem adonat de la directa, ha començat a explicar-nos coses de jove, afegint noms i noms i malnoms i més malnoms, de la guerra a Bétera, quan ell tenia catorze anys si fa no fa.

De la primera part, la del vi, m’ha agradat aqueixa història d’un viatge al Villar amb el carro i una haqueta jove: em van enviar al Villar a per vi, perquè el tio Salvoret tenia faena. El tio Salvoret estava casat amb ma tia Margarita, la germana gran de mon pare. I per això vaig aparellar el carro amb vela i cap allà: vaig carregar el vi d’una bota, aproximadament 800 litros, distribuïts en cuïros, cada cuïro contenia quaranta litros, aproximadament. Traginava passa de 700 litros de vi del Villar. Se m’ocorre demanar-li si era per barrejar-lo amb el nostre —ells feien vi, la família de mon pare tenia vinya i van arribar a fer quaranta botes un any extraordinari.
—No, no, home, a quin sant, el vi no es podia barrejar. Això mai.
Això mai!, escoltava de nou, quan feia unes hores Joan C. Martín explicava que encara avui es barregen vins a València, permissivament, bo i sabent que és prohibit. Completament il·legal, en canvi que uns pocs sangoneres s’omplin les butxaques, davant la ceguesa de funcionaris i polítics de la nova conselleria.

—El vi el veníem on tenia la casa la tia Sabelín, teníem una mena de celler, amb unes botes grosses de vuit-cents litros. En teníem de nostre i del Villar.

Després, mon pare ha explicat que teníem trull propi, no on viu ell ara, sinó on és ca la tia Conxeta, allà hi havia el trull i durant la guerra, vam amagar unes quantes coses. Per primer vegada, jo no li ho havia escoltat mai, ha parlat d’un revòlver (ho ha dir així), un revòlver de sis trets, que van amagar amb més coses en el trull, però quan ho van destapar per recuperar-ho, segons que diu, tot s’havia rovellat. El revòlver i més coses. Les altres coses que van amagar no ha dit què eren.

Una pistola?, li demana, el iaio tenia una pistola? No m’ho havies dit mai. Ja t’ho havia dit, afirma, molta gent duia pistola. Molta, repeteix, o escopeta. Sí, això sí que ho sabíem, que teníem una escopeta amagada que després va regalar segons que ha confirmat a Pedrete, una escopeta de dos pistons que segons ell funcionava a la perfecció. Jo trobe que ací badava, perquè altres vegades havia explicat que en tenien una altra de millor, d’escopeta, però que en anar a recuperar-les a la caserna de la GC, en passar la guerra, van fer tard, i la seua ja no hi era, sinó aquell tros vell que semblava un trabuc pirata, de dos canons que a meitat es feien quadrats, i que fa temps havia regalat.

Han aparegut noms propis i fets que valdrien una novel·la: en van vindre set a casa buscant a la tia (mon pare tenia una tia que era monja), i li van demanar per l’or de les monges. Assegura que la tia no va dir res, però que la van deixar estar, amagada en la cambra, allà on havíem dormit nosaltres després de la reforma: que la tia va esser allà amagada és la primera de les notícies. Assegura que en van pujar set, d’homes armats, però que van deixar la tia en pau, en canvi van matar les sis monges que hi havia a l’asil. I rectors, només en van perdonar un, un que era gros i bona persona. Diu qui va signar la mort de les monges i qui eren els feixistes més temibles i els altres, els rojos més temibles: de primer en parlava dels uns i els altres com uns homes de perill, de l’un costat i de l’altre, i com van anar a buscar a David però es van equivocar i van trobar un germà que no s’havia significat en res, que van matar. Mon pare ens explica que a la nostra família n’hi havia dels dos costats, de rojos i de feixistes, però que els socialistes més forts, els comunistes i els anarquistes, eren uns altres. Ens confessa que se’n van endur un jove a Paterna per afusellar-lo, que ell era un xiquet però que tothom sabia què passava. Noms propis, famílies, dones que llegien el rosari de les quinze estacions, quinze!, al costat de dones que havien sigut rapades i passejades per escarnir-les. He provat de traure-li quants anarquistes coneixia, si recordava que a Bétera s’havia proclamat l’anarquisme, però això el va pillar massa jove… En la balança tinc la sensació que la meua família pegava més en feixista, malgrat que ell diu que em sorprendria d’algunes iaies, malgrat que n’hi havia de molt beates. Sobretot després que vam perdre els uns més que no altres. Potser que tots vam perdre. Després, mon pare va haver de fer el servei militar i, sorpresa, diu que li va tocar de fer guàrdia en el camp de presoners de Portaceli. Recordava fins i tot la consigna que havia de dir, si sentia res d’estrany, mentre vigilava aquell camp… M’he penedit de no enregistrar la conversa mentre dinàvem paella. Els uns deien que sentida, mon pare que per sembrar, jo que bona, no ho sé, en un moment em mire el mòbil i veig que tornem a perdre. Cada vegada perdem, perdem allò principal. Sense remei. Sempre perdem. Sempre.

 

 

2 de gener, en comptes del 3

JoanClotaldoAnit vam viure un altre moment excels a l’Ateneu. Ja sé que em repetesc, que pensareu que exagere, que el cor o la publicitat em pot més que no la raó i l’equilibri. Que que no, que això d’ahir va ser extraordinari en molts sentits, culte, ben organitzat, contundent, ajustat a una escena que va durar cinc hores aproximadament, però que tothom que hi érem tornaríem a repetir sense empatx i sense empats.

Joan Clotaldo Martín va convertint-se en un home principal i puntual d’aquest Ateneu de Bétera. Ell en parla bé, beníssim, dels espais petits que amb gent petita fan coses petites per engrandir o retornar la dignitat al poble. En canvi, va pelar la conselleria d’agricultura, la nova, l’acabada d’aterrar, per incompetent, o ignorant o ineficaç, trieu vosaltres què, que si no en saben més que pleguen abans que no siga tard, però en el poc temps que hi són van deixant passar coses inaudites, i no vol pensar que és per ignorància, per no saber, perquè si no se sap, la dignitat ens hauria de portar a la dimissió com a mal menor: —no haver agafat una cosa per a la qual no estàs preparat i en pau. La pau va regnar tota la conferència, perquè el públic s’estava bocabadat davant aquell volcà de saviesa, de referents, de lectures, de coneixement que és el Joan Clotaldo: els que l’escoltaven per primera vegada es demanaven com era que no havien vingut les anteriors vegades, els que ja l’havien escoltat es repetien que per res es perdrien la tornada enguany (d’ací a poc presentarà un altre llibre bomba, sobre el vi i la reorganització del territori valencià). Ell ja apunta que la Conselleria no en farà cas, que aquells prefereixen de continuar amagant el cap sota l’ala mentre els corruptes continuen malbaratant el camp en canvi d’unes llenties, prefereixen d’atemptar contra el moscatell de la Marina en canvi de tractar-lo com mereix, un dels patrimonis valencians més excelsos del món, segons que diuen els anglesos: si tenim esperança, els valencians? Joan pensa que sí, que d’això, els pobres, en tenim de sobres, i fe, fe en les persones, en els projectes, fins i tot en la redempció d’un grapat de males persones, que n’hi ha a manta, i en el món del vi ni t’ho contem, i en el de la taronja, i en el de  la política, i sobretot en el del funcionariat de les conselleries, ací n’hi ha de les més roïns, mala sang, que els hauríem de traure a hòsties d’aquells llocs de privilegi que bloqueja l’administració valenciana a colps de llepons, malfaeners, incapacitats, corruptes del servei públic. Esperança i fe a manta, però de caritat ja no en yenim gens, gens ni miqueta, vostés ens l’han robada tota, se l’han fumada, beguda… Ací ja no som per caritat, sinyors consellers, directors, subdirectors i tota la fila de petits, aquests sí, petits reponsables de la política valenciana.

Sí, Joan Clotaldo Martín és un gentelma culte, que és un goig escoltar per tant com sap i et convida a reflexionar, a saber, a llegir, a procurar de participar de les coses petites, a veure si, d’una vegada aconseguim cap benefici públic, col·lectiu, més humà. Segons ell, si els nostres iaios, o pares, alçaren el cap, se n’avergonyirien. Sí, sí, sembla una frase feta, una manera d’acabar, però no, no és cap manera de voler tancar.

Vam provar quatre vins exquisits. Com deia Jaume I, no hi ha teoria sense obra, o obra sense fets, o una cosa pareguda, sembla que el Llibre del fets ho explica, així que vam passar a provar els vins. El blanc de Queralt, el rosat d’Iniesta, el cava de Dominio de la Vega, i el negre de la Terra Alta, ‘llàgrimes de tardor’, quan tot això es va acabar, que es va acabar, vam tornar a un altre vi d’Utiel-Requena més correntet. Les explicacions de Joan Clotaldo continuaven i vam acabar sopant en una conversa animada, viva, sirollosa, sense fi. Però encara venia la sorpresa, el show-concert de Toni de l’Hostal, una cirereta que va cloure el paquet d’aquest format d’espectacle sense concessions, i au, la conversa guanyava les cançons, les xerraes superaven el temps de la música, per comprovar que tenim homes que paguen una nit sencera a l’infern, o a la porta del cel, o en aquest purgatori d’Ateneu, dins una fira del llibre i de la música que repetia format i pujava la temperatura: no vam vendre tots els llibres, ni vam exhaurir els cd’s de música, però vam firar, vam sopar, vam xalar i si no ens hagueren tirat de matinada, encara hi seríem posant troncs al foc, o ves a saber com, com una orgia, que va preguntar Toni com es deia en català, orgia, i no sabem qui ho va dir baixet, quasi sense voler, però no se’ns va escapar, no. CUP, sembla que van dir, orgia en català es diu CUP. I no sabem com, van girar la clau, després que havíem apagat els llums. Bon dia.

 

L’1 i l’últim dia de l’any

gegantsL’1 és el ninou. Hom espera alguna cosa, aquest primer jorn de l’any, retrobar, recomençar, rellegir, festejar o almenys començar l’any amb alguna cosa d’interés. No és fàcil, sobretot si la nit de cap d’any ens hem passat amb les menges o amb l’alcohol.

Anit em vaig deixar a mitges ‘Gegants de Gel’ un aposta literària d’alta volada, però no em podia perdre el sopar de Cap d’Any, hauria d’explicar massa coses, després, que no trobarien consol ni reparació possible. L’alta volada del llibre la defineix Manuel Baixauli. Avui ja he completat la primera de les lectures. Confirme les paraules de Baixauli, malgrat alguns detalls que haguessen pogut millorar el resultat final, sobretot per la llengua. Però la història, o les múltiples històries que construeixen aquesta gran història, demana una dedicació més intensa, que després serà recompensada amb escreix. Això i un quadern per anar escrivint tot de referències.

En un bar de la ciutat argentina d’Ushuaia, el Katowice, uns quants homes i una dona s’expliquen històries que van portant-nos arreu del món, Mèxic, Xile, Alemanya, Polònia, Itàlia, Ucraïna, València… Històries que els han fet aplegar-se lluny del seu lloc d’origen i d’ells mateix. Històries, filosofia, literatura, cinema, llibres, les referències són immenses, o pense que són ingents, de culturals, polítiques i bèl·liques, amb genocidis invisibles encara avui; hi trobareu perdedors, o herois, i morts a manta, protagonistes que passen per cadascuna de les històries enllà a la fi del món, a l’illa de Xàtiva o Terra del Foc, on els gegants de gel ens amaguen la rutina, o l’avorriment, però no ens estalvien el desfici de la bona lectura.

-Què cal fer per a doblegar la voluntat d’alguns homes? Què passa quan preferim una altra història, una de qualsevol, a la nostra pròpia història? Què podem fer quan descobrim una gran novel·la? I si aquesta novel·la és d’un autor valencià de Beneixama, allà on fan un herbero boníssim? Ah, m’assegura un amic mentre sopem la nit de cap d’any a l’Ateneu, just abans de l’ultim dels capítols d’aquests gegants, que porta per títol l’últim dia de l’any: Beneixama és molt Beneixama. I aquest escriptor dels gegants, professor de filosofia, s’amaga darrere d’un pseudònim, Joan Benesiu.

Això dels escriptors valencians sí que són gegants de gel.