New York via mail (2)

SOLS PER VEURE ARETHA JA PAGAVA LA PENA VENIR A N.Y. 
ÉS MÉS QUE IMPRESSIONANT. EL RADIO CITY MUSIC HALL ERA DE GOM A GOM.
QUINA ENERGIA I QUIN DINAMISME TÉ AQUESTA DONA,
COM T'ESGARRIFA AQUELLA VEU… TOT ÉS UN SOMNI. BONA NIT. (3) BONA NIT DES DE NY. El dia ha eixit rodó. L'edstació Central és com l'hem vista a les pel·lícules, solament
faltava que aparegués l'Eliot Ness. Al barri italià és la festa de Sant Genaro, era de gom
a gom, gairebé que no hi cabíem. A Xina Town trobem de tot, Rolex, Tous, Prada,
Lacoste i un munt infinit de coses curioses. Ací no roden els pollastres a l'ast, ací tenen
els ànecs ja rostits als aparadors, però són ànecs mandarins. El Soho és un altre nivell,
és el nivell alt, altíssim. D'estanding. El Blue Note ha sigut molt interessant, però em
quede amb Aretha, per a mi molt millor. Ho passem molt bé. Anit m'entrà una mica
de nostàlgia, però em va passar de seguida. No tinc més temps per a escriure.
Bona nit, besos a tothom
.
(by Empar)

New York via mail (1)

Hola amigues i amics, ja duem algunes hores de novaiorquines convençudes, estem
encantades. La ciutat és plena, bella, viva… Al·lucinant. Els gratacels de debò
arriben fins al cel, aci sí. Tot el dia anem mirant cap amunt, Empar ja té mal de coll,
admirant la majestuositat d'aquestes construccions. La gent brolla per tot arreu,
sense aturar-se, a tot hora, la ciutat no dorm, viu. Vam tenir la gran sort de poder
assistir, anit, a un espectacle indescriptible. La reina actual del soul-jazz, Aretha Franklin,
ens va regalar un recital sublim. Més de tres o quatre mil espectadors, drets, ballant, cantant i cridant com embogits d'alegria i d'emoció al teatre Radio City, que és una meravella. Intentarem continuar transmetent-vos, via mail, tot el que vivim.
Vos estimem molt, i ens agradaria tenir-vos ací. Besos a tots i totes.
 
PS. Aquest teclat no te accents ni c trencades, ho sentim.
(enviat per Roser T.)

– Hospital!

Era una exclamació que la tia Vives, una institució al carrer Caruana de Bétera, utilitzava per exclamar-se davant alguna cosa que la sorprenia o la meravellava. Ahir jo vaig ser a l’hospital ‘La Fe’ de València, en una revisió rutinària, per dir-ho senzill i curt, a l’edifici central, a Cardiologia. Em van atendre exquisidament, perquè els recursos humans, als hospitals valencians, sort que no depenen exclusivament dels responsables politics, que en depenen en gran part de les persones, de l’atenció que hi volen posar els professionals, que en la seua majoria són bons. Ara, a les dues sales on em van portar, fins i tot al despatx del metge que em va atendre, vam arribar sortejant tot de laberints, de passadissos estrets, indrets il·legals (?) reutilitzats, redestinats, a usos múltiples, que no dubte són necessaris però que, caram, ja costa d’arribar-hi sense ajut. El mobiliari del metge semblava arreplegat d’un ecoparc, o de llocs pitjors, i ell duatava que no el passaren com a nou a les noves instal·lacions que, diuen, van construint-se per a l’atenció futura de molts valencians. Les sales de tecnologia, allà on fan les ecografies, els electros i tota la pesca d’aqueixes coses que fan habitualemnt els cardiòlegs, què voleu, semblaven d’una segona divisió regional. Faltaven peces de la talla, s’hi veia tot de runa al sostre, i encara la imatge final era que érem en un país llunyà propi del tercer i el quart món, allà on les curses de fórmula 1, els esdeveniments de luxe o les grans inversions en il·lusió i demagògia, eviten que les infrastructures mínimes, bàsiques en un país modern, puguen tenir el mínim per aparentar que els serveis no passen gana, de tan deficitaris.
-Hospital! Quanta irresponsabilitat i quanta indecència política.

Xavi Castillo contra el fracàs escolar!

Nosaltres hem començat el curs amb l’alumnat de secundària d’una manera especial. Bé que havíem de cercar maneres diferents, si volem aconseguir objectius diferents. Com va dir aquell pedagog, si volem resultats diferents, hem de fer propostes diferents, que no podem repetir sempre el mateix. L’escola també va d’aqueixa manera. Enrocar-se a repetir esquemes, a fer la classe sempre igual, a utilitzar els mateixos recursos un any i un altre, no pot encaretinar l’alumnat, ni tenir-lo atent, ni interessat. Fins i tot, ni tenir-lo adotzenat, amb aquella repetició de repeticions. Els petits gestos, la mínima acció envers alguna cosa diferent ja pot somoure l’aire, i fins i tot provocar un sidral. Això mateix ha passat avui amb Xavi Castillo, a l’escola. Vam convidar-lo a inaugurar el curs, a triar quina representació fóra més adient, a partir de l’humor, la ironia, el llenguatge fluïd, ràpid, que domina tan a la perfecció (deixeu-vos d’addictius tipus Buenafuente), a partir d’un motiu senzill, d’un gest… amb el Xavi tens l’èxit assegurat, i el bon humor, i un llenguatge que al jovent, i als mestres, els arriba directe i efectiu, sense trampa, sense embuts: ni monyes ni grenyes… Xavi Castillo cent per cent, o gairebé al cent per cent. 
El riure com a teràpia, com un convit a pensar l’escola, per convertir l’educació en coneixement, en estudi, sí, en participació, però sense perdre el sentit de l’humor ni el pessic d’ironia, i de joia, que ha de viure l’escola cada dia.

Inici de secundària a València

Solament que millorem l’eficacia, l’atenció, per atendre aquell indicador fatídic de tant de fracàs escolar… Som al capdavant en això, justament. La nostra despesa en grans esdeveniments és de pocavergona, però en educació, ves, peguem en ferro. Massa polítics d’esperit gris, d’ànima rovellada. Com en tantes altres coses, la feina és per a la societat civil, i els mestres, almenys a València, una majoria d’ells ja agafen el bou per les banyes, la feina de cara, amb tant d’ànim com caldrà un curs més. Si millorem aquest maleït índex, reduir el fracàs escolar, ja farem molt de paper. Benvingut l’alumnat de secundària, benvinguts els seus mestres. Un altre any. Comencem.

No sóc del pot mig buit, però?

[com que l’eufòria va per barris, perquè es mereix, ja deixe que l’escriguen uns altres.]
A Alacant cal un pessic per perdre completament la llengua; el contrari de Portugal, a València prefereixen de ser espanyols abans que no holandesos o dinamarquesos. Ja sé que a Barcelona tampoc no tenim la majoria, malgrat que això d’Arenys és un bon simptoma, una fita, fins i tot marca un abans i un futur. Per una bona representació de ciutadans lliures, el topall ja no és l’estatut; l’estatut és el passat. I el que encara és millor, el que diga el TC ens la bufarà, això és el milor, perquè el referent no és què ens diran, a quina cosa ens obligaran, que ja sabem que tenen les lleis i els butonis per fer-nos passar per l’adreçador de ràdios, diaris i encara coses pitjors. Però per una gran representació de ciutadans, el TC i els socis i fans d’aquest club ja no tenen la raó moral, ni la força ètica.
No sóc del pot mig buit, que no ho sóc, però hi ha molta feina a fer, gairebé tanta com fa dos dies, la feina mai no se’n va, sempre roman damunt la taula, o davall la taula.
A València, en canvi, encara no hem vist el topall, encara anem de cap per avall, contra els valencians mateix. Ací encara queda tant a rascar, com fa tres-cents anys; bé, potser una miqueta menys, no cal exagerar, però a poc que ens despistem, Alacant es desviarà, si no ho ha fet ja.
A veure quin serà el primer poble valent, d’Alcanar cap al sud, que pinta una heroïcitat semblant.  

Com ho veiem, tot plegat, des de València?

Que som lluny de l’objectiu com ahir, com despús-demà, si no canviem més coses. I encara tan impossible a curt termini d’una vintena d’anys com ho tindrem l’any que ve. Perquè els governants seran si fa no fa els mateixos. Tan catalans-anticatalans com vulgueu pensar, des d’Unió, Convergència, PSC, ERC, etc. La majoria s’hi troben tan còmodes amb el seu paper de polítics sense país, o de polítics espanyols, que no mouran un dit per canviar la seua posició social, econòmica, de poder. Fóra massa esforç i minsos els guanys, canviar no-res. Sobretot perquè ja saben que tenen molt a perdre i solament que guanyarien dignitat i poca cosa més. Fa uns quants anys, potser sí, que els catalans tenien molt de tremp, i dignitat, i no haguessen aguantat tants insults i burles, com reben del Govern central, dels seus mateixos partits. Fa molts anys, hi havia polítics catalans molt valents, extraordinàriament valents.
 Alguns polítics catalans van morir assassinats, afussellats. Ara mateix, no conec cap polític català, dels que figuren al govern i a l’oposició que valgués tot allò, que vulgués jugar res de tot allò. Ara, s’estan increïblement més còmodes i panxacontents, tots plegats. 
És veritat que hi ha un president de futbol, del fcBarcelona concretament, valent i agosarat. Com feia setanta anys no coneixíem. Sap que patirà, a partir d’ara, ell i l’equip, ara que ha descobert les cartes i ha manifestat quin és l’objectiu dels catalans, malgrat els polítics. Fins i tot els polítics catalans han començat a acaçar-lo.

I tots aquests no són qui ho posarien difícil, doneu-los pinso i comoditats perquè s’estiguen panxacontents, i són capaços d’anar-hi, sempre que no s’hi juguen res de personal i de particular, del seu estatus. El més difícil ho tenim a dins i a fora. Tants catalans que han vingut d’Espanya i se senten d’Espanya. Tants espanyols que són a dins vigilant perquè no puguem anar més lluny. I allà, a Espanya, allà hi ha milions de persones d’esquerres i de dretes esperant per a saltar-nos al coll. I encara no hem parlat de la veritable força bruta. No ens cal ara per ara. Com ha dit aquell polític a peu de manifestació in-indé, això de manifestar-se no vol dir res. Sobretot perquè ell tornarà a pactar demà mateix, amb el PSC i la companyia. Que és com pactar amb el PSOE i la companyia i sant tornem a començar. A tanta distància, d’anys i panys com érem ahir, com despús-demà, de la independència.
Com ho véiem des de València estant, tot plegat… Ací és on volia anar a parar.

La llei d’Espanya

Qualsevol ciutadà pot arribar a jutge, amb una mica d’estudi i una mica de sort. Cal afegir que haurà de combregar amb tota aquella parafèrnalia de lleis, protocols, drets i deures fets de nou o d’antic, que es conserven com una obra de museu que ha anat reparant-se, refent-se, ordint-se a Espanya entremig de dictadures, colps militars, febles democràcies, repúbliques amenaçades i monarquies panxacontentes i de cul gros. Del pet d’aglà que resulta de tot plegat… un home, una dona, de professió jutge, a Espanya té dret de tombar allò que un parlament vota, se suposa que democràticament. Fins i tot, una sola persona, segons les lleis espanyoles, pot tombar que milers de persones, centenars de milers fins i tot, no tinguen cap representació parlamentària. Perquè les lleis són fetes perquè el vot d’una sola persona, la seua decisió, puga molt més que la veu i el vot de centenars de milers de persones. Però la llei, i l’espanyola per més arbitrària encara, se supedita a la interpretació personal i particular; per això mateix, el poder d’un sol home, d’una dona, segons la llei a Espanya pot contra el poder d’una gernació. Aital barbaritat, no solament no resulta absurda, impossible, sinó que es practica amb assiduïtat.

El concepte democràcia fóra el contrari. Un sol jutge no pot tenir més decisió que una societat sencera, ni el seu vot valer més que la força de participació del poble. Però els espanyols, pel que sembla de la seua pràctica dels últims quaranta anys, no han entés res, no volen entendre res de democràcia ni de participació. La seua cultura democràtica és tan prima, tan feble, tan ridícula, que la llei pot posar contra les cordes la decisió popular, i el sentit pedagògic de la participació. NO ens estranyem doncs de la manca de participació a les consultes o a les eleccions.
Ja podem assajar tants intents de decisió popular com vulguem, que sempre trobarà, la llei espanyola, la manera d’enviar un advocat, un jutge, un defensor del seu poble particular contra el sentit comú que reivindicaven a la Grècia antiga o a l’Europa moderna. Contra el concepte democràcia, els espanyols s’hi veuen capaços de tot.

Però allò que ens resulta paradigma de l’estret esperit d’aquests veïns que ens governen, és que a Espanya, la llibertat feixista, que s’amaga en el fons de molt del pensament psoecialista i pepopular, és per damunt de la garantia mínima dels pobles –la seua llibertat i la llibertat de decidir, malgrat les lleis (fins i tot dels pobles que són fora de l’abast del seu estat).

Pot de confits (2)

Avui començarà el curs a Picanya, després que la Marededéu de Montserrat, la trobada en aquest poble, passegés de processó en un dia de festa. A bombo i plateret el Moreno, ja heu vist aquell video?, ha obert el curs a Vilamarxant, al Camp de Túria. Caram, no diu que som qui més hem invertit en educació, en cultura, en formació, en investigació de tota Europa i ell ho creu i difon…, i Canal NOU, la televisió d’uns quants valencians, carregada dels acòlits faves del president, que no periodistes, li riu les gràcies i li fa el cul més gros!, naturalment, els acòlits no expliquen que som el tros de país que més barraques té per acollir milers d’alumnes, que som els de pitjor resultat i els de major abandonament escolar, fins i tot amaguen que els responsables educatius del govern es neguen a rebre les plataformes de l’escola pública, que desestimen tantes vegades com els tribunals han estimat la unitat de la llengua i encara, malgrat que això del Conseller Font de Mora solament que representa un desficaci com ha dit el TSJV, ell s’hi manté més ert que un fus. 
Els mitjans valencians fan escola, realment, contra el periodisme, contra la notícia, contra la imparcialitat, contra un mínim d’ètica professional. Amaguen, menteixen, abusen, exageren, fan tot d’accions contràries a allò que haurien de fer. Ni passa res, ni els cau la cara, ni la màscara, ni la verga. Com el govern valencià, o la justícia, els mitjans que depenen directament de la Generalitat, com ara les televisions i la ràdio, són una autèntica lliçó de com s’ha de prostituir la professió de periodista. Aquell calavera de l’Urdaci, o era Urdazi?, per posar un exemple, fóra un arcàngel davant tants inútils com treballen a Canal 9 i les seues filials, la majoria amb carnet de manipulador, ni d’aliments ni de productes fitosanitaris, manipuladors de premsa.

Pot de confits

He fet la prova d’escriure a correcuita quan eren les 23.59 de dilluns, que és la baixada de la Pastoreta a Bétera, perquè demà és el dia de les marededéus trobades i, això, a Bétera, és la Pastoreta, la nostra particular marededéu de la xicalla, caòtica, festiva, popular, de vestir-nos en homenatge a un dels oficis més nobles del poble (mon pare va ser pastor durant molts anys, que va baixar amb un ramat des de Terol, amb nou anys, acompanyat de Miguel Marqués.) Vicent ja explica el cas que ha passat enguany amb l’església i la política. N’hi ha més…, com fer passar els Sants de la Pedra –la Santa Pedra a la qual es referia Màrius és una altra cosa– pels patrons de la policia local; mare, si s’estrellen que ningú no els salve! El destrellat no pot ser més gros, però més rucs i més grans són en amo. A Picanya, en canvi, celebraran la Moreneta, que per molt que alguns ho han volgut amagar, també és la patrona del poble. Però quan va arribar ‘l’anticrist blaver’ fins i tot els devots de la marededéu de Montserrat, a Picanya, van haver de capitular.

Ves que ara som els agnòstics, els ateus, els de morro fort contra l’església (Foc al clero i planteu vinya!, que cantava Vicent Pertegaz al Forcall), que reivindiquem una certa cultura, que no un retorn, a revindicar uns quants personatges de tota la vida, siguen santsm, siguen marededéus o pinxos d’aquella estofa. Entre els lladregots contemporanis i aquella fila de santets de la gràcia i la cultura verament religiosa, la de les llegendes i els misteris, ens quedem a cegues amb els segons, i Santa Llúcia, no em faces gaire cas.

Parlant de lladregots, el Moreno s’ha reobert al món, el nostre moreno, collons!, Pegueu una mirada al bloc d’Ítaca a Llíria, veieu aquell tros de discurs… Caguenmi que arroje! [això és com vomitar però del valencià de l’horta que no ha passat per l’escola, sabeu…, encara ho diuen persones grans, entenimentades, per explicar l’acció de tornar per la boca un plat que t’ha sentat com un tir. Un plat de paella amb rata, per exemple.]

A Arenys ja van enviant tot de lladregots, de contemporanis i de predemocràtics, feixistots de mena, de falange, per evitar el pitjor, que segons els espanyols és deixar que el poble decidesca. Això mai, caram. Si mires el paisatge que els quedarà d’ací cent anys, ara que l’he passat d’una tirada completa, Espanya via Portugal, sense les províncies de mar… Reosti, els queda el coret, aquella cosa gran que renaix i li diuen Madrid, i tota aquella gran palla o pellorfa que el volta, quilòmetres i quilòmestres de no res. Res de res.
Com voleu que us deixen fer una consulta popular? Us heu tornat bojos o portuguesos? Se’ns nota massa que venim del camp, de pagés… Massa que sens nota. Pobres, ells que són tota la setmana amb l’equipet de roig, amb les teles, els canals, les periodistes de Barcelona, i cantant l’himne plegats, amb el Xavi, el Piqué, el Puyol, tot de catalns ajudant-los a guanyar contra equipets de segona i vosaltres voleu endegar-los la consulta pels morros… 

No és curiós que, De la Vega i la companyia, hagen enviat un falangista a defensar l’estat? El seu estat? El nostre estat? Els altres jutges, atençao, no s’estaran a la reraguarda, encara, ordint una nova Almansa? 

[Per ara tanque el pot, el dels confits.]