Ells poden penjar-nos; nosaltres no podem penjar-los.

No podem penjar-los, o dir que volem penjar-los, fins i tot ni explicar el desig de penjar-los, no podem, perquè ràpidament tindríem la fiscalia al damunt. I els mitjans, i els falsos demòcrates, i coses pitjors. Tindríem espanya i la seua ombra damunt nostre per posar-nos a ratlla. Així que nosaltres no els podem explicar, ni exclamar, com ens agradaria de veure’ls, a ells, per por que fins i tot les paraules resultaren tan provocadores que es tornaren en contra nostra. Per bé que prou que ens agradaria, sabeu?, però no ho podem dir. De cap manera.

En canvi, ells sí que poden dir-ho clar i fort: pengeu-los. Pengeu-los d’allà mateix, fins que queden podrits, sense aire, sense aigua al cos, fins que la pell se’ls resseque i un colp de vent els trenque en mil bocins. Pengeu-los. Poden explicar fins i tot com ens han de penjar, perquè els mitjans els excusaran la pífia, els la perdornaran, per edat, per excés d’anys, no perquè el predicador siga un feixista, còmplice d’assassins, com en Franco, fins i tot li riuran les gràcies, al ministret dels feixistes. No passa res que ens acuse, que ens vulga penjats. No li passarà res, fins i tot li posaran medalles, ni li les penjaran, perquè no hi haja errors: li faran lloes, l’exhibiran com un trofeu. L’edat avançada en un catxalot antidemòcrata és un grau. No vull pensar fins on arribarà l’exaltació populista quan muiga, l’home feixista ministret que ens vol penjats, quan falte. Ui, no n’hi haurà prou paper per escriure tantes gràcies com voldrà explicar un exèrcit de periodistes demòcrates i fidels, a la seua causa d’Espanya i del feixisme, que dubte si no és la mateixa causa.
Mentrestant, els lacais, ací al nostre país n’hi ha una garbera, si bé no ens penjaran físicament, continuaran apallisant-nos, pintant-nos les façanes, agredint-nos verbalment i física, cremant-nos banderes i locals, amenaçant-nos, trencant-nos els vidres i la cara, si els cal, perquè per tots aquests no actua mai la fiscalia, ni els gendarmes, ni els municipals, contra aquests no actua mai res de res, i per això la impunitat, i ara que el feixista carcamal els done peixet.
Ells poden dir com ens volen veure, però nosaltres, malgrat que podem tenir el mateix desig per ells, no els ho podem dir. Que què pensem realment, de tot això?, i d’aquest pardal en particular? Ca, home, que s’ha guanyat a pols ballar de l’un costat i de l’altre, a dos pams de terra (trieu si penjat o colgat).

Qui recorda la crisi dels bancs?

Sembla que han passat dies, mesos, anys, si no és que ha passat més temps, d’ençà de la crisi bancària, de tot allò dels abusos, de l’excés, de l’obscenitat amb la qual havien actuat, bancs grans i bancs petits, però ningú no se’n recorda, ni en parla, ni potser els interessa. Tal vegada perquè són massa grans com per fer-los pagar la culpa, per portar-los al tribunal (quin tribunal per cert, se’n farà càrrec dels bancs?, i quin tribunal se’n farà càrrec del propi tribunal?). Els van deixar els diners, els diners públics, els nostres que ells s’havien gastat prèviament, en realitat els els vam donar, regalats, perquè els feren anar per salvar la gent, però, com sempre, els van fer servir per salvar-se ells primer, i després també, solament els han fet servir per salvar-se, ells, en darrer terme. Però ara ningú no se’n recorda de res, de res de res, ni ells mateixa no recorden la crisi que han passat. Ca, a quin sant, home. Cap crisi, els bancs tornen a jugar, a fer de les seues, i que l’últim apague el llum.
Potser per això mateix, els grecs es revolten al carrer, contra la policia, contra les botigues, contra el sistema, però deixen en pau els bancs. Com ací mateix, els alumnes es revolten contra el Pla Bolonya, contra la Universitat, contra l’ensenyament mateix, però deixen estar els bancs, pobres, que sembla que ara mateix són les grans víctimes d’aquest món de perversió i economia equivocada. Pobres bancs. I ves que fa uns mesos, unes setmanes, el món civilitzat volia posar contra les cordes el propi sistema capitalista, el món occidental: els bancs a la picota, passeu-los pel garrot! Però el vent i quatre pluges de no res ha rentat el mal averany, les males pensades, i la crisi s’ha desplaçat on tocava, d’on no havia d’haver eixit mai: s’ha acarnissat, com sempre, sobre els més desgraciats, els treballadors. No falla, perquè el sistema ja ho prepara d’aquesta manera, infal·liblement. Acomiadaments, desocupació, decreixement, sotracs, i ja tenim el món, de nou, al lloc que ha d’esser. Els desgraciats fan de desgraciats, i la resta a menjar torrons, que ara s’acosta Nadal.
Ja veureu com seran els bancs qui tindran els aparadors més bufons i ufanosos, de peretes i garlandes memòria de la coentor. I cada mes, trinco trinco, llum, gas, aigua, telèfon, hipoteca, i encara alguna nova comissió bancària, per cobrir-los l’esforç que fan pels seus inestimables clients. Encara com m’emocionava de veure com els antisistema grecs atracaven una botigueta d’ulleres de sol, per no veure com és de puta la realitat que els toca de viure, pobres.  Per cert, què faran dels milers de milions d’euros, els bancs, tants diners com els hem deixat? Que potser no hauran baixat el tipus a Europa perquè siguen ells, els bancs, que tinguen millor interés en aquest tripijoc?

Tres dies d’amics

Mos pares no saben que és festa, així que pensen que demà tot serà obert, per comprar el necessari per al diumenge. En realitat, a mon pare li la bufa, que siga sis de desembre, demà. Finalment trobarà oberta una botiga i comprarà el pollastre i el conill, la bajoqueta… ja sap que li toca encarregar-se de la casa. El pitjor ha estat que ma mare havia extraviat la dentadura. Collons, després que ens estem tres hores buscant-la, ell i jo, ella ens demana què fem, tan ocupats. Mon pare li fa una mirada poc tova, jo li dic què fem: busquem la teua dentadura, mare. Però ella riu, mentre amolla que ja apareixerà. És veritat, no està gens preocupada, fins i tot riu per baix del nas. Bé, és com comencen aquests tres dies de conversa, amb els pares, amb els amics que ara arribaran, per trencar amb la rutina de la feina entre més coses.
Dissabte dinem potatge de cigrons, un plat esplèndid, amb una sidra germànica que fa els honors ben complits. A l’hora del café, comencem la primera de les tertúlies, informals, que s’allargasarà durant unes hores, malgrat un petit descans a mijan vesprada. De nit, vénen a casa gairebé tots els amics, amb els xiquets, i fem dues colles: pares i fills, joves i grans, migrants o nadius digitals (PSP i wii, sobretot), creixement i decreixement (físic i mental). Tanquem sobre les tres del matí, ambdues colles, que ja és una hora prudencial per anar a dormir. Els xics encara ens en demanen més, però no afluixem i ens monstrem inflexibles, sobretot perquè estem cansats. Parlem de tot i li peguem la volta a tot, sense excedir en l’aprofundiment: són tres dies de vacances, no feiners, i ja anem deixant que la conversa fluesca sense cap objectiu didàctic.
Diumenge –encara no sé com plourà dilluns–, he quedat amb Manolo, al Bassó, per regar. Arriba tard, com l’aigua, però és una feina agraïda, regar, així que parlem d’això i d’allò i de res en concret: ho tens net (supose que vol dir que ho tenia d’aquella manera), però si veres com tinc el meu camp, em diu. Li he tirat un herbicida que ho ha deixat com una carretera. ‘Fica un got de producte en una motxilla de cinc litres…’, jo n’hi he abocat got i mig. Però, home, proteste. Que jo he fet un curs i diuen que… Calla, home, no saps com m’ha quedat, quinze dies després vaig tornar a fer-li un passó. Com una carretera. Si són pa donar-les, les taronges!, a com les paguen no les venc.
A casa hi ha paella, el millor és que ma mare ha trobat la dentadura: era damunt la tauleta. Ves, com ha arribat ací?, li demane. Sempre hi ha estat!, diu ella. Veus què et dic, ho veus?, em repeteix mon pare.
No és especial, però l’arròs és bo. Pugem a casa, i ens tornem a seure a quarts de sis de la vesprada, amb els amics; tancarem pels volts de les dues del matí (aquesta és una de les sessions més llargues, sens dubte). N’hi ha alguns canvis, però n’hi ha que ens estem tota la sessió completa, vuit hores, aproximadament. Les dues colles si fa no fa, els xics i els pares, i la conversa altruïsta, gratuïta, d’anar filant les hores contra la rutina dels altres dies. Sobretot per goig de l’amistat.
Tanquem una hora abans que no ahir dissabte, malgrat que ha estat una marató autèntica, de temes, de rialles, de paràboles fins i tot, també sense una intencionalitat didàctica. Almenys així m’ho semblava, que no hi havia necessitat de cap formalitat que, també ho hem dit, reclama l’excés de reunions a la feina.

Torne amb mon pare al camp, per collir taronges, però la pluja ens agafa a meitat de feina i ens obliga refugiar-nos al cotxe. Decidim de tornar-hi, perquè el cel va tancant-se i la cosa no sembla que vol canviar d’aspecte. És el comiat dels tres dies: dinem un bollit de l’horta amb un segon més contundent. Aquesta vesprada abans de la rutina, un altre colp, de lectures, de llibres, de diaris endarrerits, de pàgines, de blocs, descanse i prove de situar-me.
Continua plovent, ho ha fet tota la vesprada, sense parar. Quin silenci, després dels tres dies de bull. Demà comença l’esprint del trimestre, quinze dies per tancar la primera part del curs, abans de Nadal. Ho he anat ajornant, però ja no em serveixen més excuses. Em posaré a corregir llibretes. Sobretot per no fer de menys els amics, i aquestes sessions tan intenses. Em sembla que aquesta vegada no he estat gaire lluït, però ja m’ho perdonaran. Són amics. Em sembla que ara ja patesc de l’excés de didàctica. De nou.

A favor de la constitució, de Grenlàndia

A dins d’aquesta constitució veïnal, si no et sents espanyol, o francés, tens poc a pelar. Els espanyols ja ho tenen bé. I els francesos. Poden ser més de dretes o extremadament de dretes, però ja els està bé. Són allò principal que volen ser, espanyols, o francesos, i la resta són detalls. Punt. En les idees principals estan plenament d’acord. Van junts en molts dels temes i això no els torba. No els torba tant com altres temes més difícils. N’hi ha matissos, evidentment, però poca cosa més. Així que els respectem la dèria, o el goig, o el que vulguen sentir de tot plegat. Faran bé de festejar els trenta anys, els quaranta o tants com en vulguen celebrar.
Ara, què passa si no et sents d’aquella manera?, vull dir com ells voldrien que tothom se sentís i tota la pesca… Doncs que no és que tindríem un problema, és que tenim un problema. Més d’un en realitat. De primer, no ens respectaran la nostra pensada, ni la idea, i molt menys que la manifestem públicament. De fet, per això n’hi ha normatives: prohibit d’expressar públicament que no sentiu que sou espanyols. Fins i tot, l’amenaça contra les idees es fa més real amb jutges i lleis predestinades a sancionar les idees. Llavors venen els càstigs, i les penes. Això si pots estalviar-te coses pitjors. N’hi ha, de coses pitjors.
Home, podem buscar un terme mig, vull dir, no cal que pregoneu que no us sentiu espanyols, que no cal, o francesos, però som nosaltres que fem les normes, les lleis, i tenim els elements sancionadors: els poders en tots sels sentits, els judicials, els policials, fins i tot altres poders pitjors.  Per això, per aquell terme mig, perquè ens acomformàrem, van inventar les autonomies. Però les autonomies no serveixen. De cap manera serveixen. Perquè representen un pedaç, un camí farcit de clots, de bonys, de perills i trampes cap a l’objectiu, però no són l’objectiu. Sobretot perquè les autonomes, i els estatuts, nous o modificats, són una única cosa sotmesa a la constitució. La constitució d’ells, la de sentir-se espanyols.
 
A dins d’aquesta constitució, naturalment, si no et sents espanyol, o francés, tens poc a
pelar. Els espanyols ja ho tenen bé. I els francesos. Poden ser més d’esquerres o més responsables socialment, que ja els està bé, si et sents espanyol. O francés. Són allò principal que
volen ser, espanyols, i la resta són detalls. Punt. Així que demà n’hi haurà que faran festa i n’hi haurà que anirem al camp, a treballar, que no tenim res a pelar, ara mateix. Perquè encara som en camí, en un procés llarg, però sense retorn. Trigarem a arribar, vint, trenta, cent anys, però és el nostre futur. I són les nostres idees. Això ho hauran d’acceptar: a dins de les idees d’ells no ens trobem. Ni còmodes ni incòmodes. No volem ser-hi. Potser que triguem trenta, quaranta o cent anys, però arribarà el dia que, nosaltres, també tindrem la nostra festa. Potser que els convidem i tot, a celebrar la llibertat de més idees, de més constitucions, de més naixements. El més segur és que abans de celebrar-ho ens passem molt de temps defensant-nos, amagant-nos, aplegant cadàvers dels carrers. No ho sé, no vull ser de la catàstrofe i tota la pesca, però ja se sap com van aquestes coses. El món no és Grenlàndia, ni Dinamarca… Així que demà aniré al camp i espere de celebrar-ho l’any que ve, o l’altre, o d’ací trenta anys, o cent. Nosaltres també sabem ser pacients, i perseverants. Visca el set de desembre.

El pont de Manises

Entre Paterna i Manises, a l’Horta, baixa esmorteït un filet d’aigua pudenta, la memòria final del Túria. Un cagamànecs de riu sobreexplotat fins a l’extenuació, atracat de bandolers, desgraciat, que no acaba de morir-se mai, però que tampoc no arriba viu a la mar. Han de pensar, els polítics valencians, que fóra erroni deixar que els rius muiguen a la mar. Per això que tenim un riu trascolat, entre la ciutat i el feixista Plan Sur, d’aquells segellss de vint-i-cinc cèntims que el franquisme ens va obligar a pagar durant tants anys de dictadura.
Tres anys després de començat, tres anys complets, i no se sabrà mai quanta despesa, s’alça el pont nou que uneix Paterna i Manises, substitut del pont vell de tota la vida, que diuen veïns i usuaris. Mon pare va passar-lo de xiquet, venint de Venta Cabrera, a peu, amb un centenar d’ovelles: llavors era l’úniva travessa possible. Ara, sense estar acabat el pont, i com el noble Josep B. definia no fa gaire, han plantat la bandera. Quina bandera! Quina bandera! Naturalment que la seua, la de Conquistadores, la que representa que és conqueridora del territori, l’altra, la veïna. Fa dies que el pont lluu qui mana, qui governa València, el riu, el pont i qualsevol arquitectura. Aquesta també, per dret del maleït 1707, Mal d’Almansa,  tres-cents anys  i escaig, i la correguda. Cada dia ho he de veure, després que comente amb el xic què pot costar una obra així, faraònica, de tants anys de construcció; calcule i ho repense, què ens costa a l’escola qualsevol cosa de res, amb aquells preus que d’uns anys ençà ens cobren per fer una merdeta de res, a l’escola, canviar una pica, posar dreta una paret, un finestral, i ho compare amb aquell pont de Manises, bandereta inclosa, quants milions superflus no haurà costat, cobrats excessivament, diners a l’empara de butxaques i més butxaques repartides amicalment. Segur que ningú no en dirà res, en contra, d’aquell drap, sabeu, d’això n’hi ha consens, i respecte dels contraris alhora, que no se’ns ocorrerà d’apujar a fer el mico. En tot cas, hi ha els tribunals, ací, al nord, a Euskadi, per obligar quin símbol representa qui mana, encara que no ens represente a tots, ni a la majoria, ni a la minoria, ací, al nord, ni a Euskadi.
I el riu, pobre, vell i cansat, que s’ho mira pacient, mut, a tocar d’una mort segura, ingrata, fa més de quaranta anys, des d’aquell famós Plan Sur únic. Fins i tot en això els valencians som diferents, o ignorants o primaris, i ens vam deixar furtar el riu de la ciutat, com cap ciutat d’Europa no ha fet, per enjardinar-ne una part, i una altra deixar-la a mans de constructors i creatius, i polítics d’axavo.
Sí, cada dia que observe el pont i el símbol que penja, per no perdre la memòria de qui ens mana i ens governa. Al remat ho han aconseguit, de ser un país sense banderes.

La premsa que ens fa invisibles

La premsa oficialista, majoritària a València, en paper, de locució o de visió, fa anys que va a la seua. Vull dir que n’hi ha tics que no ha superat, després que el feixisme matés la República. Tenim una premsa de pegar a córrer, en el pitjor dels sentits, de córrer dies i dies sencers. El noranta per cent de les ràdios valencianes o espanyoles que fan vida a València, de televisions, o de premsa escrita, ens fan invisibles. Per a tota aquesta caterva de mitjans no existim, els valencians. Ni singulars ni minoritaris. Escoltes la Ser, per exemple, o qualsevol de les ràdios d’aquella tirera de números que tenen les ràdios, centenars de freqüències, i no t’hi veus. No ens veuen, Com si no existírem, els valencians. Ni tenírem una llengua, ni un carrer, ni un número a la porta de casa. No existim de cap manera, per a tota aquella muntanya d’empreses de les notícies, i cada dia ens deixen a un costat de la seua feina.
Jo supose que la història els posarà al seu lloc. Ho imagine per no anar-me’n a dormir amb el neguit. Vull dir, que voldria anar-me’n a dormir traquil, bo i sabent que passarà com a les dictadures de més enllà, que sempre acaben pagant tant de mal com han fet. Tant com han mentit, tant com han amagat davall la seua capa de mentiders funestos. Voldria anar-me’n a dormir sabent que, algun dia, tot aquest exèrcit de periodistes de televisió i de ràdio, de premsa escrita que ens nega i ens vol invisibles, acabaran per caure de morros. Supose que, abans que els fiquen a la caseta del cementeri, se n’adonaran de tants errors i voldran rectificar.
Senyors de la premsa, de la ràdio, de la TV…, la seua feina hauria de ser al servei de la gent, al servei del país, haurien de tenir una funció pública, vostés, i pedagògica. Així que els valencians esperem que ho entenguen, abans que no els fiquen a tots a la caseta del cementeri. En realitat, em pense que me n’aniré a dormir sense esperar gaire cosa. Serà millor, sí, abans no em caiga rendit.
Bona nit i bona sort.

Generació Sarrià-Ramos: ‘Històries del paradís’

El tercer capítol extraordinari de la setmana, quina trilogia d’esdeveniments tan lluïts, va ser la presentació d’Històries del Paradís, el primer llibre de Xavier Sarrià, a la llibreria FNAC de València, per fora un antiespai valencià, de dins no sé com funciona, la veritat, però què voleu…
La presentació, més enllà de la validesa del producte que s’oferia, va ser especial pels quatre discursos que van exposar els presents; Vicent Alonso ja em perdonarà que em refersca en particular a les intervencions dels joves, i encara en últim cas, aquells minuts de Miquel Ramos, de braços creuats, articulant sense papers, sense guió, amb maestria acadèmica, d’escola de retòrica grega, model segle XXI. Lligava pefectament amb aquella part del discurs de Joan Francesc Mira, aquell mateix matí, a VilawebTV: si bé l’escriptor i antropòleg confessava que la seua és una generació que ha articulat una literatura moderna, i poca cosa més, Miquel Ramos assegurava, no sé si havia vist el retall, que sí que ha sabut connectar amb el jovent, i la seua, la generació que ara són a la trentena, va deixant uns productes acurats, d’una qualitat excel·lent, que arriba amb més grapa allà on cal.

Històries del Paradís potser que siga una fita, una obra d’una significació més global, que trenca fins i tot la frontera de la pròpia literatura, que potser s’instal·le com un dels productes polièdrics d’aquests joves que, si bé van començar amb Obrint Pas, no fóra estrany que fins i tot la música els quedés petita, en el sentit de la dedicació exclusiva.
L’home d’avui, els joves que ells representen, Sarrià, Ramos, Gironés, l’editor Girbés mateix, amb aquella solidesa de discursos, són els homes cultes del segle XXI, d’una formació acurada, de manifestació cultural que no s’encaixa, exclusivament, en un producte únic. Com van assegurar, Ramos sobretot, ‘Som una generació que comença a fer grans productes, que comença a atrevir-se a ensenyar pit.’ Ho mereixen, no venen del no res ni han caigut d’una figuera. I la nostra sort, ho dic amb aquest deix d’orgull i satisfacció, és que aquests joves són crítics, intel·lectuals, positivistes, que conviden a l’esperança per la societat que viuen.

Per anar a cavall de generacions, acabe amb Vicent Alonso, l’home de les presentacions de novembre, de primer amb el poeta Joan Navarro, després amb l’escriptor novell Xavi Sarrià: som davant d’una obra compromesa, de contes moralment insostenibles, una obra punyent, amb tocs dels mestres Calders i Monzó (poca broma). Un llibre que va predestinat a convertir-se en un nou referent d’aquest país, afegiria.

València i la Societat Coral

La Societat Coral el Micalet lliurà dissabte els premis anuals, entre més distincions el Miquelet d’Honor, l’individual i el col·lectiu. Semblava el complement perfecte després que l’escola hagués escampat pels carrers de València aquella lliçó sobre ciutadania. És la primera vegada que participe dels sopars del Miquelet, i encara no em sé explicar perquè m’ho he perdut durant tants anys. Com deia un dels premiats principals, Vicent Partal, en un discurs sòlid, revulsiu, el Micalet és més que no una societat cultural, a València. Hi aplega tot d’històries, de persones, de projectes, de realitats d’un país que ha estat amagat per la majoria dels mitjans i, quina sorpresa, per la majoria dels polítics. Antoni Furió (director de Publicacions de la Universitat de València) afegia que som una país de mestres, d’escoles, de societats, que treballen amb goig per dignificar el viure mateix.

Pep Soriano, director general de Caixa Popular, patrocinadors dels premis, reclamava empreses amb uns valors socials mínims, per actuar-hi a favor de la seua pròpia societat. Responsabilitat social de l’empresa (els polítics i els governs no són empresa). Com Antoni Furió i Vicent Partal, des dels seua ambits tan significats, Soriano també coincidia a explicitar el positivisme que pot arribar a representar la societat valenciana. Allò sí que era un triomf a tres bandes: la universitat, l’empresa i els mitjans de comunicació tots plegats a favor del país que, ells sí, desitjaven construir, malgrat les circumstàncies i tanst anys de patiment.
Els tres van coincidir a explicar què havia passat abans pels carrers de València, per com l’escola havia sabut guanyar la partida a l’adversitat, i cadascú des del seu àmbit i el seu protagonisme en un sopar excels (de menges exquisides) van saber estimular quina ha d’esser l’actitud a partir d’ara si volem convertir-nos en una societat normal. Perquè solament les circumstàncies, segons Vicent, han impedit que els valencians siguem un país modern i més lliure; ah, si tinguérem polítics que saberen convertir tant de potencial cívic, com canviaren les coses, en favor d’una societat més noble i d’horitzó més lloable.

El sopar dels Micalet també va tenir tot d’històries particulars, sens dubte: la meua es resum en una taula d’embadalits per la conversa, i l’admiració: Josep B, Agustí L., Francesc A., i aquell cavaller d’Oliva, que ens va oficiar sobre el bandolerisme a la Marina i la Safor, Manuel, de discurs fluïd, satisfet, joiós del seu premi d’història. Sobre “l’Esplet”, quaranta-dues revistes escolars d’aquell mestre de mestres, Francesc Adelon, n’hi ha el testimoni d’uns estels que haurem de visitar en passar el fred de tardor, si el número Pi no s’acarnissa contra el pressupost d’una reforma que, en temps i diners, es queixava el mestre Francesc, els arquitectes administren contra la paciència dels clients. Arquitectes de pedigrí, naturalment.