Arxiu mensual: abril de 2018

IGUAL PER IGUAL

Després de la gran manifestació d’ahir a Barcelona, on vam demostrar el que ja sabem, que som un poble unit en la diversitat, pacífic i que no oblidaren ni cedirem per molt que la repressió sigui màxima.

A l’altre costat tant el Partit Popular com PSOE junts com si de la mateixa cosa parlessim es posicionen contra la democràcia. En Pedro Sánchez diu que son els unics que poden actuar contra l’independentisme i diu que els grups de dreta rebutgen la diversitat i el nacionalisme oblida la igualtat amb ells al mig. Per part Popular, Dolores de Cospedal parla de que qui vol traspassar la llei i ser més important acaba amb la democràcia abraçant la dictadura, ens diu que el moviment independentista vol imposar el pensament únic.

Realment aquesta deriva cap a l’abisme del poder espanyol, amb deliris autoritaris i nostàlgia d’antics règims que mai han marxat segueix al seu ritme. El PSC ahir va tornar a quedar marcat al no participar en la manifestació per aturar la repressió i alliberar els presos polítics, cosa que si ha fet amb l’extrema dreta de Sociedad Civil Catalana per la unitat d’Espanya per damunt de tot. Això deu formar part d’aquella oferta d’Iceta per fer de pont amb l’independentime. Agafant les paraules del seu líder, per cert el mateix que ha validat el 155, i que te la barra de parlar d’igualtat, quan criminalitza la societat catalana i els seus representants per defensar una idea política i que democràticament ha intentat dur a terme sempre pacíficament, mitjançant les urnes i la petició insistent i negada de diàleg.

Cospedal, per la seva part segueix posant la llei per damunt de la gent com un mantra repetit i fals. Suposo que en la dictadura de Franco qui no volia seguir la llei del feixisme que també en tenia seria acusat de dictador segons les seves explicacions. No vol entendre que la democràcia es viva i que la sobirania popular i els drets dels ciutadans son davant de tot en qualsevol democràcia normal. Evidentment qui no hi vol arribar sempre te la llei com excusa per no avançar cap un projecte democràtic.

En definitiva un discurs igual per igual que cada cop queda més en evidència davant els ulls del món i la resistència catalana legitima.

AFUSELLAMENTS AMB AMOR

Les paraules de l’advocat de la formació d’ultra dreta VOX, que es acusació particular contra els processos contra els independentistes catalans, amb una visita al poble de Callosa de Segura, on una veina projectava una creu franquista que l’Ajuntament va retirar, afirma que durant la Guerra Civil es va afusellar molta gent, però no amb odi, sinó amb amor.

Tota una declaració d’intencions i de mostra d’un tarannà feixista i antidemocràtic, d’aquesta peça en el procés dels judicis a la causa catalana.

Imaginem aquestes declaracions fetes per un líder català, el delicte d’odi seria damunt la taula immediatament, en canvi algú com aquest personatge es permet frivolitzar amb els assassinats de la Dictadura com si res amb una burla més a les víctimes repúblicanes. De fet segueix la línia d’un Estat on els botxins de la Dictadura van tutel·lar una suposada democràcia amb una vergonyosa llei d’ammistia que a la pràctica era un indult total per tots els crims del franquisme i una condemna de per vida a les víctimes que encara segueixen enterrades als vorals de la carretera, i on encara els partits no han condemnat el franquisme i els seus horrors.

Si aquest es l’ideari de VOX deixa entendre perfectament les mancances democràtiques d’un Estat que no vol evolucionar. Un Estat que encara subvenciona la Fundacion Francisco Franco fent apologia del Dictador o que manté El Valle de los Caidos com si tal cosa. El mateix que permet que la Falange, partit del règim sigui legal i pugui participar a les Eleccions sense rubor o que mira cap un altre costat quan els atacs al carrer son feixistes. Aquest son l’acusació d’un sistema garantista diuen.

Deu ser garantia de que la Dictadura segueix ben viva, això si tot fet amb amor.

OFENSIU

Quan escoltes amb seu parlamentaria al Ministre Mendez de Vigo defensant la llibertat d’expressió per haver cantat l’himne de la Legion, quan precisament han limitat aquesta llibertat per cantants, escriptors i societat en general a nivell màxim o escoltes al Ministre Català dient que els llaços grocs son ofensius i parlant de persecucions a Catalunya, quan precisament ell comanda la repressió judicial des del seu despatx, veus que senzillament no hi ha volta enrere, i com diu la Odei, tothom fa la seva feina.

Tothom fa la seva feina

per Odei A.-Etxearte

Si els diputats catalans al Congrés, com Carles Campuzano, han de donar les gràcies per portar un “ofensiu” llaç groc amb llibertat en un parlament, molts altres haurien d’agrair poder anar pel carrer amb el mateix símbol sense que cap descerebrat els agredeixi. Si aixecar la barrera d’un peatge és exercir una violència equiparable a posar una bomba o disparar un fusell, si la concentració pacífica del 20 de setembre davant de la conselleria d’Economia equival a una “presa d’hostatges amb trets a l’aire”, potser el ministre de Justícia considera que també hauríem de donar gràcies per reunir-nos, manifestar-nos, escriure o llegir articles com aquest. Perquè Espanya és una democràcia consolidada, ja ho sabeu, i n’hauríeu d’estar agraïts en comptes de qüestionar-la.

La realitat es mira per una lent adulterada. La deshumanització dels independentistes que agents polítics, policials i mediàtics espanyols han construït durant els darrers anys i mesos, dóna ara els seus fruits. Amb el mal no s’empatitza: no és humà. No té família, ni ideals legítims, ni mereix una vida digna. Són clarament minoritàries les veus que qüestionen a Espanya la repressió contra l’independentisme. L’anticatalanisme ha arrelat en l’essència de l’espanyolisme; aquest espanyolisme que curiosament només sap identificar el nacionalisme en el seu adversari. I la discrepància es paga cara, al bar o a les urnes. La subjectivitat tampoc no existeix. La construcció acrítica, i sense gairebé contrapesos, d’aquesta cosmovisió fa que polítics, jutges, policies i periodistes espanyols acabin responent a qualsevol qüestionament extern amb el blindatge que exigeix la tribu si no volen ser-ne expulsats. I així, la responsabilitat que Carles Puigdemont no sigui extradit per rebel•lió la té la regulació de l’euroordre o la incapacitat d’un tribunal (regional!) alemany per no veure un delicte gravíssim que sí que hi va ser. En tot cas la culpa serà de Schengen, d’Alemanya o de tota la tota la Unió Europea. Però qui pot sospitar, des del màxim respecte a la llei i a la justícia, que Pablo Llarena s’equivoca?

No hi ha ètica que permeti a diputats al Parlament mirar a la cara els familiars dels seus companys presos quan s’asseuen com a convidats a l’hemicicle. Qui recorda les llargues estones compartides durant dècades en comissions, negociacions o cafès al bar? La deshumanització no autoritza expressions públiques d’empatia. Es castiguen des del melic del reino. I la bola cada cop es fa més gran, sense que ningú gosi aturar-la. Perquè un CDR sigui un “comando”, i trobin “cabecillas” en una organització popular que acaba sent titllada de terrorista, hi ha d’haver dirigents polítics que gosin manipular la realitat com qui modela una figura de fang. Hi ha d’haver periodistes que donin veracitat a la descripció d’uns suposats fets a partir d’aquest mateix llenguatge, verbal o audiovisual, amb una selecció acurada de les paraules i les imatges. També hi ha d’haver jutges que, emparant-se en les ambigüitats i els intersticis de la llei, hi trobin tipificacions penals prou greus per tancar a la presó persones que s’han manifestat o protestat pacíficament, que mai han exercit ni defensat la violència, o que han intentat complir amb els programes electorals amb què s’havien presentat i guanyat les eleccions.

Quan el balcó de l’arbitrarietat judicial, policial i governamental està obert de bat a bat, qualsevol dissident pot caure barana avall, empès per algun peó de la burocràcia patriòtica espanyola, com la jove de Viladecans acusada de terrorisme per l’Audiencia Nacional. Només fan la seva feina. L’engranatge estatal seria gairebé perfecte si no fos perquè, en comptes de resoldre el conflicte, l’agreuja; perquè confiem que tard o d’hora Merkel veurà que Rajoy és incapaç d’acabar amb l’independentisme com havia promès i en canvi exigeix a la Unió Europea homologar un autoritarisme perillós per a tot el continent; perquè la por farà que alguns dies es manifesti menys gent, però no podrà impedir que s’organitzi i s’expressi i voti quan la cridin a les urnes. Perquè no podran fer desaparèixer dos milions de persones i, arribats a aquest punt, mai més les podran convèncer.

LA IMPUNITAT DEL FEIXISME

Avui recordem a Guillem Agulló, 25 anys desprès del seus assassinat a mans de del feixisme i que comparat amb avui, veiem com aquesta segueix gaudint d’impunitat per les seves accions, alhora que els CDR per tallar carreteres son acusats de terrorisme.

Efectivament la mort del jove de Maulets, que tant sols va comportar pel seu botxí 4 anys de presó i la burla d’aquests personatges amants del nazisme i amb un vertader arsenal trobat a casa seva, així com els seus companys ens retorna avui amb la deriva autoritària que vivim. Ahir el delicte de rebel·lió i terrorisme era la recepta pels CDR detinguts i que hauria de comportar una reflexió als mateixos ciutadans de l’Estat i per suposat dins la Unió Europea que no pot seguir validant el que condemna per Turquia per exemple com si res.

Dir que les víctimes dins els seus cotxes atrapats en els talls de carreteres son igual als familiars que han patit assassinats propers per grups terroristes son iguals, es un insult amb aquest segon grup i una aberració que ja no suporta cap comparació. Sorprenentment veiem que poques veus s’han alçat en aquest sentit.

Alhora, veure com aquesta repressió i utilització de la justicia sense mesura per intentar acabar amb una causa política, ha comportat la retallada de drets dels ciutadans i la seva indefensió tornant als judicis que per exemple els Tribunals de la dictadura aplicaven fa vergonya aliena.

Europa com vam escoltar ahir no pot tornar a mirar cap un altre costat per acabar dient que Espanya es una democràcia, quan saben perfectament que no ho es i que el regim turc no es allunyat del que Espanya representa actualment. Han arribat massa lluny i sembla que la barra lliure pels grups ultres de la dreta rància i feixista tenen bula per les seves activitats sense control i son mirats amb una visió molt diferent al que representa el moviment independentista pacífic català i això es fa difícil de suportar, amb la Fundació Francisco Franco com exemple suprem del tipus de democràcia que parlem.

En definitiva, Agulló malauradament es un exemple que segueix ben viu, però com sempre ni oblit ni perdó.

LA SOLEDAT DEL BORBÓ

Ahir vam veure com el Monarca espanyol, aquell que va deixar de ser-ho per una part dels seus subdits quan va validar el “a por ellos” i es va posar de part, va tornar a Barcelona davant un gran desplegament policial que va deixar la zona acordonada i la gent vigilada durant la seva presència.

Recordem el darrer cop que va venir, quan les protestes ciutadanes van ser aclaparadores i sorolloses en tot moment per mostrar el rebuig al carrer i també en l’àmbit institucional català. Ahir a l’Auditori amb la cúpula judicial entre ells un Jutge botxí com en Llarena, va protagonitzar un acte trist i sense cap empatia sobretot pel que fa a la ciutadania. Una mena de sol·litud que hauria de fer reflexionar sobre el seu paper en el que considera una colonia en tota regla i on el seu testimoniatge ja es totalment intranscendent.

Ell, ja ha perdut aquests subdits, així ho ha volgut, sota el discurs de l’odi a Catalunya i les seves aspiracions democràtiques s’ha refugiat en un règim corcat i caduc on el seu paper es benvingut i recordo hereu de la Dictadura que sembla mai ha marxat de l’Estat.

Com diu en Salvador Cot, es va traslladar amb la seva nau espacial i ha tornat a l’imperi sense més pena ni gloria.

Spain oddity

per Salvador Cot
El règim del 78 viu dins d’una bombolla a Catalunya. Com la que han organitzat aquest dilluns a l’Auditori de Barcelona, una càpsula política amb tots els personatges de l’auca madrilenya -rei, ministre, jutges i magistrats- en format de pessebre institucional i amb el jutge Llarena com a estrella resplendent de la galàxia del poder. Ells s’han muntat una festa entre ells i s’hi han autoconvidat. Més enllà del mur de policia, la realitat del carrer. La protesta d’uns quants, l’hostilitat del molts i la indiferència de la majoria.

Políticament, Catalunya ja no forma del règim. La casa reial espanyola va haver d’emigrar de Girona i ja no queden voluntaris entre els alcaldes catalans per complimentar l’ostentositat del sistema. El jutge Llarena forma part de la llarga cadena que relliga les garrotades dels piolins, les amenaces de Felip de Borbó i els barrots d’Estremera. Per això aquesta vegada, a l’Auditori, no hi havia música, només exhibició de força i impunitat.

Van venir de la seva galàxia, van fer els seus rituals extraterrestres i se’n van anar dins la nau espacial. Només unes poques hores per deixar clara la supremacia de l’imperi sobre les colònies llunyanes… Spain oddity.

NEGOCIACIÓ SENSE POR

Aquest cap de setmana Mariano Rajoy treia pit i avisava als independentistes que ara ja saben que passaria si això es repeteix, o que gràcies a ells el President Puigdemont no ostentava aquest càrrec i deia que en el temps tot seria un mal record.

Aquestes frases i d’altres deixen en evidència el tarannà i aquest viure en el seu món prescindint del món sencer del Govern espanyol. Coaccions, amenaces intolerables amb Estats que no siguin autoritaris i amb una democràcia tant feble com l’espanyola. Amenaces als ciutadans que simplement defensen els seus drets i la sobirania popular, base de qualsevol projecte democràtic, que evidentment no es basa en la unitat per damunt de les persones.

Parlen del President Puigdemont amb menyspreu, com si fos un polític amortitzat, quan la seva feina internacional i l’afer a Alemanya ha fet el que precisament volien evitar tancat el Diplocat i els afers exteriors, això es posar la causa catalana cada cop amb més simpatia en el context europeu i la sensació de les mancances democràtiques espanyoles com un afer a resoldre ja amb moltes veus dient que ha de ser amb una taula de negociació.

Aquesta es precisament la que ha negat sistemàticament el Govern espanyol,un diàleg nul que no sigui la submissió i acatament sense fre. Seria la seva rendició i el reconeixement de l’altra part. De totes maneres si la pressió porta cap aquí, caldra anar amb cura de les línies que no es poden traspassar. No es pot tornar 8 anys enrere amb aspiracions autonòmiques, això es pantalla passada. La independència ha de ser al mig del debat i com a clau del mateix. Es podria pactar un referèndum acordat que ja seria una concessió molt notable, però cap pas enrere més. Cal tenir-ho present per no fer bones aquelles veus que aprofiten per poder deixar els últims 7 anys amb res. Per suposat la repressió ha d’acabar i els presos polítics han de sortir, això es bàsic.

No es poden negociar altres coses, la sortida acordada amb la visió d’Europa al damunt, però sobre el nostre dret a l’autodeterminació com a base.

En definitiva negociació sense por, però sense aprofitar aquesta per fe un frau i un fre a les nostres legitimes aspiracions com a poble.

MATRIX SENSE EXCUSES

Quants cops em sentit a Ines Arrimadas parlant del procés independentista com a matrix, una realitat virtual en la seva tàctica de desacreditar qualsevol cosa que tingui a veure amb la voluntat popular catalana. Aquesta mateixa paraula la podriem utilitzar per definir la justícia espanyola i la separació de poders desprès de les bones notícies que venen d’Alemanya i la sortida de presó del President Puigdemont sense el delicte de rebel·lió sota el seu cap.

No hi ha dubte de la bona feina del President i els consellers a l’exili per la via d’explicar la realitat del procés català i denúnciar aquest comportament autoritari i paranoic d’un Estat amb un sistema devastat i amb un objectiu clar, com es destruir la voluntat catalana utilitzant tot el seu poder i posant al descobert la nul·la separació de poders, la nul·la voluntat de fer política i negociar res, el menyspreu de sempre a Catalunya, tota i la venjança amb un relat fantasios inventat per arrasar amb tot.

La decisió de Suïssa que no ha caigut amb un xantatge mesqui amb Falciani per intercanviar cromos, la de Bèlgica i Escòcia deixant en llibertat als consellers mentres es resolen els casos i finalment la cirereta a Alemanya descartant d’entrada la rebel·lió ja que la violència nomes ha existit amb les ments malaltisses dels dirigents espanyols i alliberant al President a l’espera de resoldre extradició, es un nou cop dur per Espanya.

No hi ha dubte que Espanya més enllà de les diferències es torna a quedar aillada com ja ho va ser a la dictadura franquista, en aquest cas demostrant que no compleix amb els estandards democràtics europeus. Tanmateix Europa ha de ser la nostra taula de salvació ens agradi o no, com a mínim una part i saben els ulls clucs que ha fet fins ara amb tota la repressió que patim i l’esquena que ha donat amb el nostre procés democràtic. La política i els interessos normalment han jugat en contra nostre, ja ho van fer al 1714 quedan sols pels pactes a nivells internacionals, a la Segona Guerra Mundial quan els aliats van deixar que la Dictadura espanyola existis mirant cap un altre costat, i també ara.

Moltes incògnites s’obren ara i que anirem veient com evolucionen, encara que hi ha dues coses que depenen de nosaltres, com es no caure amb aquesta brama de la negociació interessada de molts opinadors i polítics obviant que damunt la taula nomes hi pot haver un referèndum acordat per l’autodeterminació i la fi de la bogeria judicial amb l’alliberament dels presos, poca cosa més i per altra banda l’investidura ja del President legítim sense por i com a missatge potent al món i a la infamia espanyola, això tampoc te excuses.

CIFUENTES: EXEMPLE DEL SISTEMA ESPANYOL

La Presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes en qualsevol democràcia normal hauria presentat la seva dimissió per mentir en el seu currículum com ja hem vist amb altres Estats més responsables i seriosos, aquí la cosa va en direcció contraria.

Efectivament, es va destapar la mentida en el master de Cifuentes, on tot un seguit d’irregularitats demostraven que era una farsa. Avui en la seva compareixença, no tant sols no ha admés el cas i presentat la seva renúncia al càrrec avergonyida, sinó que amb un to d’indignació ha anunciat querelles als mitjans que han destapat el frau, i en el seu discurs ha donat a entendre que tot s’havia manipulat, i que les seves proves eren concluents de la veracitat dels seus estudis. De fet això ho ha fet sense presentar cap prova, i fins hi tot la més cridanera com era l’acta del curs no l’ha ensenyat ja que s’ha descobert que les signatures eren falses. Tota una obra de teatre sense precedents.

Naturalment ha denunciat una operació contra la seva persona des de l’oposició per acabar d’emmascarar la realitat. Res de justificar les notes falsificades i que una funcionaria va canviar el no presentat per notable. Alhora la seva inscripció al curs 3 mesos tard i per si fos poc les signatures que son falses.

Ella es un viu exemple de com funciona el sistema espanyol, on la corrupció es la norma habitual. El més trist es prendre a la població per estúpida, ja que la mentida en el seu master hauria d’haver estat rebatuda amb proves que certifiquin la seva veracitat o com a mínim que generin dubte de la seva validesa. No tant sols això, el que hem vist es justificació sense aportar res que desmenteixi les informacions, tot amanit amb complots, ética personal i via judicial per uns mitjans que han destapat aquest nou cas.

Aquesta es l’Espanya que veiem i que els mateixos ciutadans haurien de censurar. El cas de Catalunya i la recuperació d’aquest nacionalisme ranci no hauria de fer dormir unes consciències i uns drets dels ciutadans constantment vulnerats per aquests personatges sense escrúpols.

PARTITS O REPÚBLICA

A curt termini veiem com la decisió sobre l’extradició del President Puigdemont pot marcar definitivament les noves eleccions o una empenta internacional del procés català. De totes maneres les tàctiques no varien.

Ahir vam poder veure com des de Ciudadanos es comparava la Fundación Francisco Franco i l’Òmnium o ANC, alhora insistien que la primera es mantè a base de subvencions, quan tots sabem i s’ha demostrat per activa i per passiva que les fonts de finançament son els 100 mil socis de l’entitat, per cert cultural i de país en comparació a una infame Fundació que fa apologia d’un dictador sanguinari, crec una bona diferència. Per altra banda en Millo ens defensava les bondats d’uns pressupostos que ens donen el 13% d’inversions que no vol dir que siguin executades, ja sabem que realment la xifra acaba sent molt inferior, tot sobre el 19 % del PIB que representem a nivell global. Un nou engany que es perpetua sense fi.

Si avancem al 2019 ahir veiem com l’efecte Graupera a Barcelona, es volia repetir a Reus, una espècie de Junts per la República on des de la societat civil i les forces polítiques independentistes sota un mateix paraigües i amb primàries per escollir el cap de llista fessin front i assolissin les batllies de Catalunya, cosa que per separat ja veiem pot no assolir en segons quins llocs. Seria el moment de demostrar que el municipalisme pot ser clau per assolir i fer forta la República al llarg del territori, i això nomes passa per assolir majòries que ho facin possible.

Un pas enrere dels partits en benefici de l’objectiu comú, que hores d’ara ja dic que veig difícil veient l’espectacle que ens ofereixen al Parlament durant aquests mesos. Com sempre la generositat es la clau i això no passa per fer partidisme, passa per demostrar que realment volem un país nou i que com el carrer ha demostrat res a veure amb la ideològia de la persona del costat ni el seu vot si compartim el més essencial.

En definitiva, res de nou a l’horitzó per un costat, i deures a fer pel nostre, on podrem veure de veritat si els partits han entés el missatge o segueixen amb el seu matrix particular com diria algú.

VIOLÈNCIA, VIOLÈNCIA, VIOLÈNCIA

Aquesta paraula es la més buscada a l’Estat espanyol per uns òrgans de poder embogits sense arguments per aturar l’onada de democràcia catalana i que amb un relat manipulat i totalment inventat han de trobar allò que justifica la seva gestió del conflicte.

Es clar que com ens hem cansat d’escoltar aquests dies, el delicte de Rebel·lió necessita de violència per ser utilitzat. Nomes hi havia un petit problema, que aquesta no existia, ni ningú l’havia vist. Per tant veiem com fins hi tot respirar fort pot ser violència segons com. Tot pot ser odi, coacció, colpisme i el delicte estrella, la rebel·lió.

Ara els toca els CDR, comparats ja amb el Kale Borroka i grups violents que com podem comprovar els catalans es un altra invenció de les que malauradament ens hem acostumats. Aviat des del Partit Popular, Socialistes, Ciudadanos i Podemos s’han afanyat amb diferents tons a donar per bo uns arguments que molts han pogut comprovar en les seves accions i que veuen que res més lluny de la realitat. De fet els talls de carreteres per exemple son una forma de protesta a tot el món del més habitual, però com ja també sabem els catalans som apart, ja que tenim menys drets, nomes pel fet de ser-ho.

Quan veiem uns quants ministres amb la desfilada de la legió cantant “El novio de la muerte” orgullosos ja podem comprovar si es que feia falta que aquesta cantarella, de que ara son els catalans i desprès pot ser qualsevol, senzillament es falsa. El principal objectiu es Catalunya i el seu procés legítim cap a la independència, res més.

Fora de les fronteres tenen un problema ja que la seva radicalitat antidemocràtica i uns metèdes que espanten i potser creiem oblidats a l’Europa Occidental cada cop reben més critiques, i alhora més simpatia a la causa catalana i a uns presos polítics i exiliats que son objectiu d’aquesta deriva sense miraments i per damunt de qualsevol dret individual o com a poble que tinguem.

La resposta nomes pot venir de la Justícia europea o mundial que ens ampari, i per altra part de la determinació de la societat catalana amb caràcter pacífic, i per altra part de la dels seus representants i una investidura del President Puigdemont cada cop més imprescindible per demostrar el que es la democràcia en comparació amb un xantatge i imposició intolerable que si no te arguments se’ls inventa en forma de violència, violència i més violència.