Arxiu mensual: juliol de 2016

SENSE VERGONYA

El coordinador general del Partit Popular, Xavier Garcia Albiol anuncia les conclusions del seu grup a la Comissió d’estudi del Procés Constituent, que ja ha acabat els treballs i votarà els documents finals. Es dona la circumstància que aquest partit en forma part però no ha assistit a la gran majoria de sessions i ho descriuen com “indigne d’un Parlament que respecta l’Estat de dret”, ho veu com una raresa democràtica ja que nomes es vol la separació de Catalunya i ho titlla d’aquelarre independentista sense resultats i amb les compareixences nomes “d’amigatxos del règim” i de pensament únic. Per altra banda consideren la separació unilateral inviable des del punt de vista jurídic, històric, social o econòmic.

Realment cal tenir molta barra per parlar d’aquesta manera, primer apuntar-se a una comissió per gairebé no assistir-hi com si fos de joguina i posteriorment atrevir-se a presentar conclussions. Jo pregunto conclussions premeditades i ja escrites fa molt i molt de temps i que no es corresponen amb la realitat.

No es tracta de respectar o no un Estat de dret, es tracta de respectar la democràcia i les decisions de la societat que ha atorgat una majoria parlamentària amb un programa concret en forma de final cap a la independència, els agradi o no. Suposo que no deuen haver vist els 2 milions de persones que cada diada els últims quatre anys han reclamat una cosa concreta i que anomenen amb tota la falta de respecte possible “raresa”. No es cap aquelarre, es tracta de parlar i concretar quin país volem en un futur Estat i ells també hi poden colaborar i dir la seva.

Respecta la inviabilitat del fet unilateral, potser s’haurien de preguntar qui no vol acordar un simple referèndum per deixar que la gent pugui decidir pacificament i democràticament. Per tant barrat aquest camí llargament reclamat de totes les formes, a una societat cal donar-li sortida i els seus representants han de ser els executors per fer-ho possible. Per altra banda aquesta inviabilitat sense cap argumentació i amb la quantitat d’exemples al món que els desmenteixen, deixant de banda la capacitat de Catalunya fa riure per no plorar i denota una falta total de criteri i el que es pitjor de cinisme interessat.

Sr. Albiol, el poble es el sobirà de la democràcia i vosté hauria de representar-lo com li toca, i no anar a la contra afavorint altres interessos que ningú ha votat.

LA DECISIÓ DE LA RUI

Avui els associats de l’ANC comencen a decidir si es fa del RI, RUI o com li vulguin dir es converteix en l’eix central del procés i la principal demanda als grups parlamentaris. La pregunta concreta es aquesta “Vols que l’ANC exigeixi a les Institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per a DECIDIR sobre la independència?”.

Aquesta última setmana diferents actors han elaborat mil teories contradictories entre elles i que amb una primera lectura tenen parts versemblants i altres segurament més embolicades. La veritat de tot plegat no existeix, ja que entrem en un territori desconegut. Ens podem aferrar a exemples en altres territoris, però amb contexts diferents i sobretot sabent que l’Estat espanyol es únic, sobretot en materia democràtica i això fa que moltes teories poden volar pels aires.

Sense entrar amb grans tecnicismes i com a punts fonamentals, segurament tots podem estar dacord que no volem allargar indefinidament el procés i que hem de trobar un final el millor possible. En tenim diversos, l’actual full de ruta amb una declaració, unes eleccions constituents i un referèndum constitucional per validar el procés, de fet el que va votar la societat amb el resultat dels 62 diputats de Junts pel Sí. El problema be amb la declaració, unes eleccions que alguns partits no les compraran com a constituents i una constitució que no pot ser un xantatge per validar el procés. Tenim la DUI que no figurava en cap programa i que molt difícilment obtindrà suports per ser validada i pot provocar frustració més que altra cosa.

En un altre ordre de coses tenim el que crec porta més consens i es més democràtic, el referéndum. Acordat amb l’Estat, a la britànica per posar un exemple segurament es la millor solució, però l’Estat i ho sento pels Comuns ho ha rebutjat per activa i per passiva i les principals forces hi son totalment bel·ligerants, per tant una via morta que ja no ens serveix. Ens queda el Referéndum unilateral que com deia avui comença a votar l’ANC. Te com tots un punt de trencament, però te l’aventatge que el Parlament s’en fa responsable i més enllà de legalitats ho anuncia, organitza i promou per poder arribar a qualsevol aval per la part internacional i que sigui respectat el resultat. No estariem parlant d’un 9N simbòlic sinó de la validació democràtica del nostre procés amb o sense la col·laboració de l’Estat.

Te riscos com qualsevol altra de les opcions, però es la més clara i sobretot la que fuig del xantage d’un Estat amb mancances democràtiques que pretén ofegar el nostre clam prohibint preguntar. Alhora deixa també sense arguments els partidaris del no i el seu boicot a un 9N que ara hauran de pensar molt bé.

En definitiva, el meu vot es positiu, amb tota la prudència, incerteses i perills que qualsevol de les opcions ens presenten i que tinc molt clar haurem d’assumir. Ningú ens regalara res, però no ho acabarem amb el cor, sinó amb el cap.

INDECENT

autopistes

El nou estudi del CCN, presentat ahir al vespre al Col·legi d’Economistes de Barcelona juntament amb el Cercle Mallorquí de Negocis i l’Institut Ignasi Vilallonga titulat “Pla de Viabilitat de la Xarxa Viària Espanyola”, posa al descobert les ineficiències de la xarxa viària espanyola i la inviabilitat del seu model de gestió i d’explotació. Les entitats patrocinadores de l’estudi proposem l’alliberament de les vies amortitzades, la congelació de projectes inviables i l’establiment de peatges a les autovies espanyoles a fi que els usuaris de la xarxa viària espanyola assumeixin el rescat de les seves pròpies autopistes en fallida.

L’alliberament de les vies amortitzades generaria un estalvi de 1.100 M€ anuals als seus usuaris. La congelació de 3.324 Km de projectes innecessaris permetria estalviar més de 90.000 M€ incloent l’execució d’obres, les expropiacions i despeses financeres. Finalment, la reconversió de part de la xarxa viària espanyola d’autovies en autopistes de peatge, generaria uns ingressos anuals de 23.700 M€ anuals; 6.600 M€ dels quals a la Comunitat de Madrid, 6.400 M€ a Andalusia, 3.325 M€ a Castella la Manxa, 2.254 M€ a Castella i Lleó i 663 M€ a Extremadura, entre altres.

Així mateix, l’estudi revela que en 50 anys les autopistes catalanes han generat més de 20.600 M€ d’ingressos per a les concessionàries, mentre que les autopistes radials de Madrid han generat més de 8.000 M€ de deute a les arques de l’Estat, en els primers deu anys de funcionament. Això no obstant, Foment preveu la prolongació d’algunes radials en fallida, com la R-5 fins a Talavera de la Reina o la AP-41 fins a Còrdova, malgrat tenir un traçat coincident amb altres vies ràpides lliures de peatges.

L’estudi també revela que 6.950 Km d’autopistes i autovies de la xarxa viària espanyola són injustificables per que tenen una intensitat mitjana de circulació (IMD) inferior als 5.000 vehicles diaris, quan es requereix una IMD superior als 10.000 vehicles diaris per que estigui justificat el desdoblament de les vies convencionals. En total, el 89,5% dels nous projectes viaris en fase d’execució són injustificables, ja que s’ha projectat en rutes amb una IMD inferior a 5.000 vehicles. El cost total dels projectes innecessaris en fase d’execució és de 173.000 M€.

Aquesta situació contrasta amb la de les autopistes catalanes ja que tenen una IMD de 54.000 vehicles davant els 13.400 de la resta d’autopistes espanyoles. De fet, actualment, el 44% de les carreteres convencionals de la demarcació de Barcelona tenen una IMD superior als 10.000 vehicles diaris.

A més, els peatges de les autopistes catalanes són un 40% més cars que els de les autopistes espanyoles. Aquest sobrepreu ha generat 8.250 M€ d’ingressos per a les concessionàries.

L’estudi també revela que una vegada finalitzades les concessions d’Abertis (2019-2021), els usuaris haurem pagat 157 vegades el tram de l’AP-7 entre Tarragona i Alcanar i 129 vegades el tram central de la mateixa via, mentre que el tram de l’AP-2 entre Barcelona i Montmeló s’haurà amortitzat 44 vegades. De fet, l’AP-7 s’amortitza cada sis mesos i mig, mentre que l’AP-2 s’amortitza íntegrament cada vint-i-dos mesos, sense que això repercuteixi en millores per a la resta de la xarxa viària catalana.

Finalment, també posa de manifest la priorització de Madrid en les inversions de l’Estat. De fet, les corones metropolitanes de Madrid i de Barcelona tenen una població i superfícies equiparables; tanmateix, Madrid té un 296% de Km de vies de doble calçada més que Barcelona.

DE CDC A PDC

No hi ha dubte que el procés cap a la nova República provoca molts canvis, i els partits lògicament no son els mateixos amb una autonòmia de tercera amb limitades competències i nul·la responsabilitat amb les coses importants que amb tot un Estat.

Aquest cap de setmana el que hauria de ser segurament l’eix centre dreta com tots els Estats normals es prepara per aquest canvi, i més enllà de les errades i les tensions internes per seguir movent els fils com abans, han encetat un camí correcte que haurà de competir entenc amb el centre esquerra amb Esquerra Repúblicana al capdavant pel pastís més important del nostre futur Parlament de veritat.

Es defineix com a Republicà i independentista sense descartar la via unilateral com a últim instrument. Limitació de mandats i renovació de cares amb protagonisme dels seus militants.

Segurament veiem com els que encara no miren més enllà del post autonomisme tronat i segueixen el fil de conducta de les baralles internes entre partidets seguiran dient que volen tapar la corrupció, que es una operació cosmètica, que el President Mas no es renovació i qui sap quantes coses més. Segurament de tot hi pot haver, però la realitat es que un Estat també es renovació de formes i de partits amb altres perspectives, i aqui suposo ens hi podríem trobar tots en benefici del país i de totes les opcions.

La definició de República ja ens fa coincidir amb un ampli espectre de l’arc polític sobre la forma d’Estat si es que calia, i la independència com objectiu ja elimina qualsevol eufemisme i ho deixa ben clar per qualsevol que militi en aquest partit, per tant sobiranistes no independentistes com algú havia dit que hi cabien queda eliminat i clarifica el procés.

Com ha reconegut el President Mas, ell no pot representar la renovació, de fet no ho es, però la seva contribució es mereix i crec ha de ser un actiu que no podem perdre en la construcció d’aquest nou Estat.

Si parlem de corrupció, crec que la lluita ha de continuar i amb un nom o un altre s’ha de combatre a tota l’esfera de carrecs electes sense concessions, però sense culpabilitats interessades sense proves, cosa malauradament massa usual últimament.

El nom, crec per evitar conflictes s’hauria d’haver pactat amb Democrates de Catalunya per evitar aquesta sensació de superbia que nomes pot portar conflictes innecessàris i no desitjats.

En definitiva, un nou pas cap al nou Estat, i una demanda als dos principals partits que han d’assumir la representació en el nou Estat a un costat i a l’altra en forma de responsabilitat actual i preparació per assumir el seu nou rol.

TRACTE INDIGNE

Les imatges que vam veure ahir amb un tren aturat en el no res, i els bombers ajudant a persones amb dificultats a baixar del comboi, i posteriorment caminar pel costat de la via en ple sol fins un lloc proper per poder agafar un autocar, son simplement indignes d’un Estat on teoricament tots som iguals, però constatem a la pràctica que n’hi ha uns que no ho son, i així son tractats. Tot te un límit com diu en Vicent Sanchis i la falta d’inversions sostinguda en el temps no es una casualitat, es mala fe i un objectiu de l’Estat governi qui governi. Un tracte colonial i de menyspreu cap una ciutadania que independentment del que pensi en paga les conseqüències igualment. Alguns encara dubten de fugir d’aquest malson, però el tren passa aquest cop i podem decidir pujar-hi o seguir caminant per la via.

Aquells temps heroics

per Vicent Sanchis
Encara els historiadors se’n fan creus. A mesura que entrem més en la societat de l’enginy tecnològic i la xarxa social enramada fins al celler es fa més difícil d’explicar per què va ser un èxit la vaga dels tramvies del 57 a Barcelona. Hi havia la dictadura, la repressió i els morts encara. Hi havia una por immensa. Però la majoria dels barcelonins van respondre al boicot anònim i durant dues setmanes els tramvies van córrer sols amunt i avall de la ciutat. La divisa -l’excusa-que va atiar la protesta va ser una pujada de tarifes. El malestar responia en el fons a causes molt més fondes: la misèria en què el nou règim havia sumit la població i que no va començar a remetre fins els anys seixanta.

Molest però preocupat alhora per la intensitat de la protesta, el general Franco va acabar destituint el governador civil i l’alcalde de la ciutat, i va anul•lar la pujada de les tarifes. Els enfrontaments amb la guàrdia civil van fer un nombre de morts indeterminat. Les restes dels partits i dels sindicats que aguantaven com podien la derrota del 39 i la repressió subsegüent s’hi van afegir tard. Tot plegat va resultar ser espontani i enorme. Un episodi nacional, amb permís de Don Benito.
Seixanta anys més tard una empresa de ferrocarrils hereva del monopoli franquista i una companyia d’avions grill del mateix monopoli i viciada pel sistema es moquen amb els catalans. Actuen com si el món fos seu i castiguen els seus usuaris com no s’hauria atrevit mai el franquisme. La supèrbia i la displicència amb què Renfe i Vueling assolen la terra passarà a la història com la burla més cruel des de l’abolició del dret de cuixa. En cap altre indret del món civilitzat ningú gosa burlar-se tant dels seus clients, que paguen i aguanten. Mentre s’enramen les divises que proclamen que cada dia hi ha més pobres i més desigualtats, mentre alguns afirmen que la crisi no s’acaba i que empitjora, la realitat és una altra. No hi deu haver malestar social de debò. Perquè, si n’hi hagués, o si hi hagués vergonya i constància de les resistències del passat, als ferrocarrils de Renfe i als avions de Vueling només pujarien els miserables que els administren. I la ministra de Foment.
Visca la vaga del 57! (Ara que ja no hi ha tramvies)

EL BARÇA EN EL PUNT DE MIRA

El comissari Villarejo si es que calia ha confirmat la guerra bruta de l’Estat contra Catalunya, amb agents del CNI infiltrats amb la missió d’embrutar el procés i les persones rellevants que li donen suport. De fet les converses del Ministre Fernandez Diaz i De Alfonso ho confirmaven i nomes feien realitat una sospita molt extesa.

De fet no cal ser ingenus, qualsevol Estat no es neutral i respón als seus interessos. Ara be, qualsevol Estat no assumeix amb normalitat quan les clavegueres del mateix amb tota naturalitat utilitzen els recursos públics per anar contra determinats partits o persones en benefici d’un projecte com es el cas.

Aquesta esquerra que encara ens vol fer creure que pot acordar democràticament amb l’Estat un referèndum, amb un Estat que encara manté les estructures franquistes i amb el tarannà que te i que abarca tot l’arc de dreta rància a esquerra rància, a Catalunya Carme Chacon podria ser un gran exemple amb la seva lluita contra el dret a decidir del poble a qualsevol preu, i això son fets irrefutables.

De fet aquesta guerra provoca les nostres baralles internes, aquelles de curta volada i que cauen de quatre grapes en la missió de l’Estat. Sentim com estem entretinguts amb l’escarni a Germà Gordó de CDC, una persona no precisament de la meva devoció però ja condemnada per les acusacions de De Alfonso que es veu son més valides que el desmentiment propi o del mateix President Mas per exemple. També es vàlid per aquells que continuen la seva croada diaria contra un partit i alhora volen la independència, sense calcular que si no hi som tots no hi arribarem de cap de les maneres i que les baralles democràtiques pel model de societat i el comandament polític tocarien desprès, un cop constituits com Estat.

Tanmateix veiem com les icones catalanes no escapen d’aquesta guerra i el Barça es un gran exemple, amb tots els temes judicials i ara amb la pena de 21 mesos al millor jugador de la història del futbol, Leo Messi. Diuen per frau i per no valer la excusa de no saber el que firmava quan era un adolescent. Recordo una persona que ja ha pagat el seu deute fiscal i la multa corresponent, cosa que no han fet totes aquelles fortunes espanyoles que amb la ammistia fiscal i una petita aportació han quedat lliures i blancs. Alhora hem vist astorats com altres cassos similars com els madridistes Casillas o Xabi Alonso van acabar de manera molt diferent. Tot plegat i dieu-me mal pensat, pretén fer que l’argenti finalment marxi del club, igual que ho han provat amb Neymar i la seva persecució judicial o altres jugadors amb unes ganes extres que com deia mai havien aplicat.

En definitiva la guerra arriba a totes les estructures catalanes i el Barça es una, el tuf ja es insuportable i la resolució no la podem endarrerir massa, abans no sigui massa tard.

ESPECTACLE PERVERS

Com be diu en Germà Capdevila, “Càmera i acció”. La batuda d’ahir te tots els ingredients d’un Estat a les beceroles del que hauria de ser un estat de dret i democràtic. La lluita contra el procés per la independència catalana continua. La via TC han vist perfectament com fregava l’esperpent i no funciona per la determinació catalana d’anar endavant. Queda la via del fangar, la de les clavegueres de l’Estat, la que el Ministre Fernandez Diaz es troba com peix a l’aigua. Un escorcoll en directe i anuncis a tot color previs abans de la refundació de CDC i amb direcció Girona per poder lligar en curt al President de la Generalitat que si al setembre supera la moció de confiança pot ser un pas definitiu i difícil d’aturar. Una vergonya amb tots els ets i uts.

Per cert aquesta compta amb grans col·laboradors catalans com en Coscubiela fent de jutge i part i donant la corrupció per feta, el portaveu d’Esquerra dient que abans del seu Congrés no van detenir cap càrrec seu o tota la legió de hooligans que aprofiten per validar els rumors i el fang de l’Estat per atiar el foc contra ideològies o partits determinant amb interessos clars partidistes i allunyats del procés nacional que vivim.

Guàrdia Civil… Càmera… Acció!

Germà Capdevila

La seqüència dels fets és kafkiana. A primera hora del matí la notícia saltava a las ràdios i els diaris digitals: “Macrooperació” de la Guàrdia Civil contra la corrupció en molts ajuntaments català –i alguns d’espanyols, que no sigui dit– incloent-hi el de Girona, governat anteriorment per l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

En una ràdio líder de Barcelona, una periodista-estrella de successos detallava via telefònica com 350 agents de la Guàrdia Civil escorcollaven diversos ajuntaments catalans governats per CDC, en busca d’expedients d’una suposada trama de corrupció amb ramificacions a Andorra, liderada per una consultora barcelonina. Parlava de detencions i escorcolls que “s’estan produint en aquests moments”.

Pocs minuts després, les unitats mòbils començaven a emetre des dels llocs dels fets, i la situació esdevenia un relat de Lewis Carroll. “Aquí no hi ha ningú”, deia un periodista. “Estic mirant per la finestra i ni rastre de la Guàrdia Civil”, explicava un funcionari municipal des d’un altre indret. “Aquí hi ha 25 periodistes esperant. Hem trucat a la Guàrdia Civil i ens han dit que van endarrerits”, deia una altra cronista.

Ahir al migdia em trucaven dos corresponsals estrangers basats a Madrid per confirmar que tot plegat era veritat. No s’ho creien. Cap país seriós permet espectacles tan lamentables. Les dimissions serien immediates. No estic excusant la corrupció –si és que és veritat i es demostra judicialment– sinó la manipulació barroera que les clavegueres de l’Estat fan de la Justícia i les forces de seguretat, ajudats involuntàriament per periodistes i mitjans que publiquen sense contrastar.

No cal enregistrar més converses al despatx del ministre per entendre perquè es convoca la premsa per tal que estiguin a punt quan la Guàrdia Civil irromp als despatxos municipals i surt amb capses misterioses de documentació, o perquè hi ha una obsessió gairebé histèrica per trobar alguna irregularitat a la gestió de Puigdemont a l’Ajuntament de Girona, quan la moció de confiança és a tocar i dies abans del congrés de CDC.

La Guàrdia Civil arribava als llocs i es trobava mitja dotzena de càmeres, ben col•locades als seus trípodes, eixams de fotògrafs i de micròfons. Només faltava el ministre de l’Interior assegut en una cadira tisora, amb una botzina a la boca, tot cridant: “Llum… Càmera… Acció!”.

EL CAFE AMB LLET

Hem vist un nou capítol d’aquesta realitat tossuda en forma de menyspreu lingüístic que fins hi tot es normal quan un dels objectius de l’Estat espanyol des de 1714 ha estat tornar el català a les cases i com una anecdota sense futur.

La resposta del cambrer de Balearia davant Quimi Portet dient que “li diu que si el demana en francès, italià, anglès, castellà o gallec l’entén. Però que ‘en català o en mallorquí’, no. Es un exemple que ja des del Decret de Nova Planta, fins la quantitat ingent de normatives favorables al castellà durant els anys, la nul·la predisposició a la plurinacionalitat i defensar les llengües cooficials i totes les mesures per deixar el castellà com a única llengua valida atacant per terra, mar i aire.

No hi ha dubte que la resposta del cambrer esta emmarcada en aquest context colonial amb la llengüa que tots hem hagut de suportar en alguna ocasió. Segurament la gran diferéncia es que ara normalment hi ha resposta i si el personatge es mediatic, com en Portet, la repercussió es molt més gran. Ningú es creu que el cambrer no entén café amb llet i si amb castellà o italià per exemple. Apart la contestació al client es d’una falta de respecte alarmant que simplement no es pot permetre.

Les disculpes de Balearia son ben rebudes, però les declaracions del cambrer que ell nomes vol treballar, son un exemple de que per treballar a territoris de parla catalana que menys que saber la llengua com en qualsevol lloc del món. Simple normalitat que amb el català sembla que ja no es així. Un requisit que no es un capritx es una norma bàsica en qualsevol territori normal.

En definitiva un incident que ens diu el tracte que tenim precisament per la diferència i com això influeix en la mentalitat de les persones i les conseqüencies de estar dins un Estat uninacional i sense cap mentalitat oberta per reconeixer les diferents nacions i les seves peculiaritats.

Per cert i per si algú no s’havia enterat, la llengua catalana simplement es la nostra, i no es per molestar. Es una eina per comunicar-nos que forma part de la nostra cultura en aquest petit territori del món. El mínim exigit es respecte, ni tant sols estima.

ELS ATACS PER PARTS

Com be diu en Germà Capdevila, l’Estat no s’atura, ni ho farà, buscarà noves formules per fer-nos caure de quatre grapes i anul·lar una victòria que tenim a tocar, i que nomes la podem deixar escapar nosaltres mateixos. Fins ara hem superat totes les proves. Tenim una majoria al carrer i una majoria parlamentària. Ara i a la desesperada falta la tàctica de convertir una revolució de tots i nacional en una ideològica, i amb això l’esquerra hi te tirada. El caramel del poder, la substitució de CDC a l’horitzó i finalment desprès de carregar-se la transversalitat i el procés de pas veure que si no ho fem junts no hi arribarem mai. Cal saber veure aquest nou parany i els mateixos militants de l’esquerra han de ser els garants de no caure a la temptació.

El pla B contra la independència

Germà Capdevila

La primera reacció a la victòria independentista del 27S va ser intentar diluir el triomf amb l’excusa de no haver superat el 50% dels vots. Vam intentar durant anys comptar vots, però ens ho van prohibir. Per això no vam tenir més remei que comptar escons. I vam guanyar. Tema zanjat, que diria en Gapart.

El següent intent va ser seduir votants independentistes amb la promesa d’un referèndum acordat o una reforma federal de la constitució que resolgués l’encaix català. Totes dues opcions van demostrar-se inviables el passat 26J.

El nou pla B consisteix a esberlar la majoria independentista del Parlament per tal que el mandat democràtic per executar el full de ruta no pugui executar-se. Durant les properes setmanes i mesos ens bombardejaran amb una idea: la independència només es pot fer des de l’esquerra.

Els cants de sirena van dirigits a ERC i a la CUP. Els primers són temptats amb la possibilitat d’esdevenir hegemònics i controlar el ritme del procés. Els segons, amb l’expulsió de CDC de les files independentistes, que serien completades per forces de Podemos i En Comú, que abraçarien la fe independentista sense dilacions.

No és casualitat que Xavier Domènech digués a la recent edició de la UPEC que “al final, sempre governa Convergència”, alhora que cridava a una confluència d’esquerres per ajudar a construir les majories fraternals a l’Estat… d’aquí a 4 anys.

“En el futur, hi haurà una confluència entre ERC i els comuns que substituirà el procés”. No són paraules d’Ada Colau, ni de Marta Rovira. Ho escrivia ahir a La Vanguardia el columnista ultradretà José Antonio Zarzalejos, que exposava sense embuts el somni humit de les clavegueres de l’Estat per destrossar el somni independentista.

Si una cosa ha demostrat la societat civil catalana a través de les mobilitzacions més massives de la història recent europea és que el projecte independentista és transversal. Hi caben sectors de la dreta, del centre i de l’esquerra, de parla catalana i de parla castellana, catalans de soca-rel i nouvinguts. Només si ens mantenim units ens en sortirem.

EL CINISME DEL PSC

Noves propostes, velles receptes. La presa de pel del Referèndum de Podemos i ara amb aquesta proposta del PSC arriba a un punt que sembla un insult a la ciutadania. Porta un inici esbiaixat. No es te en compte la voluntat i la demanda popular, una essència de la democràcia passada pel forro dels partits en base als seus objectius. Aquesta carambola del PSC amb una prèvia que no te cap clam popular i una segona opció llunyana que es la petició directa per decidir el nostre futur polític queda com a secundària. Una vergonya que arriba als límits del suportable com explica l’Àstrid, una nova pastanaga que per suposat necessita un ruc que la segueixi.

El referèndum del PSC

per Àstrid Bierge
El PSC, que s’ha fotut una castanya darrera d’una altra des que va decidir que no s’apuntava al grupet de la consulta, sembla que s’obre, per fi, a canviar d’estratègia.
En un document que s’haurà de votar el novembre a la ponència del partit, si els catalans rebutgen la seva reforma constitucional per a l’encaix entre Catalunya i Espanya, “els socialistes proposaríem al conjunt dels espanyols altres instruments democràtics (per exemple, una llei de la claredat com la canadenca) que establissin les condicions per, si procedeix, verificar el suport ciutadà a una eventual secessió”.

Sí, sí, han escrit la paraula “secessió”! Llàstima que sigui una enredada. Si s’importés aquesta llei, després d’un pronunciament majoritari del Parlament català, el Congrés espanyol hauria de demanar al govern la convocatòria d’una consulta amb una pregunta clara. Com a full de ruta ja és un fracàs. En cas que guanyés el Sí, caldria fer una reforma constitucional per fer efectiva la independència. I ja està, a la canadenca, a la civilitzada.

Demanant un referèndum pactat a Espanya, el PSC apostaria per caure en el síndrome Podemos, que consisteix a pretendre que oblides l’estat del qual formes part. És aquesta cosa que a Rufián li sembla una mentida pietosa i a mi em sembla una estafa monumental. Defensar el nostre dret a decidir només si Espanya ens l’atorga és el mateix que no defensar-lo. A més, tothom sap que a Madrid, d’aquesta proposta de llei, en farien boles per jugar a bàsquet amb les escombraries.

Si el PSC aprovés aquest document hauria d’acabar divorciant-se del PSOE o, el que és més probable, renunciant-hi a la primera de torn, a la Joan Navarro. Al cap i a la fi, segueixen apostant per la reforma constitucional i només plantegen el recurs canadenc si la ciutadania la rebutja, com a última opció: “Començar pel final, com alguns pretenien, preguntant primer per l’última de les opcions a considerar, és descafeïnar la pressió negociadora avui en dia acumulada”. Ai per favor, quin cinisme! Com si aquesta “pressió negociadora acumulada” hagués vingut del federalisme! Però com es pot tenir tanta cara?!

En tot cas, és igual. No farem un referèndum ni amb l’ajuda del PSC ni amb l’ajuda de Podemos. Només el farem tocant prou tendre (€) per forçar l’exigència d’Europa o celebrant un RUI. Mentrestant, el PSC està tocat i té por. Ja planeja la seva nova pastanaga.