Arxiu mensual: desembre de 2012

JA TENIM PRESIDENT

Finalment i com es preveía, Artur Mas ha estat escollit el President de la legislatura més important dels últims 300 anys de Catalunya, i on el referéndum per decidir el nostre futur es l’eix central. Cal dir que les intervencions populars i de Ciudadanos han mostrat aquest carácter agre i de poc respecte a la democràcia que caracteritza a aquests partits amb les amenaces com a lema. També cal destacar el trist paper del PSC, i la seva anunciada abstenció amb tot allò que sigui el dret a decidir, no deixa de ser curiós, el bon inici de les CUP amb un discurs ben argumentat, i l’encaparrament de Joan Herrera amb les retallades que sembla no vol veure van molt lligades amb la consulta. Comença una  legislatura apassionant.

Les paraules del president no podien ser més aclaridores, “aspirem a ser un país normal, i així ho explicarem a Europa i al món”, i apel·lant a la responsabilitat del moment a tots els diputats, alhora anuncia una cimera abans dels pressupostos per marcar els límits a no traspassar de l’estat del benestar, cosa que ja es una ma estesa a tots els grups. Per part del PSOE-C, en Pere Navarro, i per sorpresa amb el tema central com es el dret a decidir, ens diu que els dos partits que han acordat el govern l’han fet seu i per això vol marcar distancies i s’abstindrà en totes les votacions, i demana que sigui president de tots els catalans, i posi prioritat a la crisi per davant del tema nacional, i demana una proposta de reforma de la Constitució de caire federal. Per la seva part Camacho pels Populars, ha instat Mas a rectificar i abandonar la idea de la consulta, ja que vol trair la Constitució i l’Estatut, amenaçant que no es farà. Mentrestant Herrera ha insistit amb tots els problemes de les retallades, i la CUP ha estes la ma pel dret a l’autodeterminació, però no comparteix la política económica amb un inici brillant en el Parlament.

Realment, tot ha sortit segons el previst i amb les paraules adequades a un moment tant transcendent com el que vivim i el que hem de viure, i com diu el President ho volem fer amb normalitat. Les intervencions d’avui, voldria destacar en Navarro que sembla visqui en un altre planeta ja que en el tema clau de la legislatura, ni fu ni fa, no es vol mullar, i anuncia abstenció, que vol dir que no els importa o que no volen o no poden assumir la responsabilitat de definir-se, parla d’apropiament del dret a decidir, quan s’ha dit per activa i per passiva que es vol obrir el pacte a tothom que hi vulgui entrar, i tot per no quedar aïllat amb els ultra nacionalistes espanyols del Parlament. El president ho es de tots els catalans i ho es perquè la majoria social i parlamentaria esta pel dret a decidir, recordó dos terços, això es democràcia, i per rematar la desorientació insisteix amb una reforma constitucional federal que no vol gairebé ningú a l’Estat espanyol, i es ciència ficció. Sanchez Camacho ha mostrat el seu carácter antidemocràtic, instant a retirar la proposta de consulta, ja que diu que ens divideix, quan es al contrari, ens uneix entorn a un projecte comú i posa la llei sagrada española per davant de la voluntat popular, afegint que no es vol sentir estrangera a Catalunya, en tot cas aixó dependrà d’ella i de ningú més, no faci pagar aquest tema als demes. Herrera hauria de veure que la qüestió social i nacional van lligades, i que si amb prou feines es poden pagar les nòmines dels funcionaris, dòcilment es poden fer polítiques econòmiques per ajudar als que més ho necessiten. Per la seva part en David Fernandez per la CUP ha separat les dues coses i ha mostrat que ha entrat amb bon peu a l’hemicicle.

En definitiva, un pas més, i ara toca fer govern, i a la primera sessió parlamentaria fer la declaració de sobirania del Parlament, molta feina per fer.

LES REACCIONS DE LA CAVERNA

Davant el pacte d’Estat signat per Artur Mas i Oriol Junqueras per seguir els anhels del poble, i el programa electoral amb un procés històric, la reacció de la caverna i mitjans espanyols ha estat immediata en forma d’amenaces de substitució del President i acusacions davant la Justícia, de suspensió de l’Autonomia catalana, d’amenaces de tancar l’aixeta dels diners (nostres, per cert), i mil i una coses per impedir la democràcia, sense comptar amb el menyspreu impune de molts personatges de ràdios i televisions espanyoles sense cap rubor. La guerra bruta només ha fet que començar, i hem d’estar ben preparats abans de poder deixar enrere aquest malson.

El camí cap a la llibertat dins un estat intolerant, prepotent i amb greus mancances democràtiques no serà fàcil, de moment ja hem vist les primeres reaccions al pacte des de fora, i també des de dins. El Mundo exigeix ja la suspensió de l’autonomia catalana, i demana la destitució de Mas per la seva afronta. Aquest mitjà utilitzarà tots els seus recursos per torpedinar el dret a decidir català. Des de dins trobem la Vanguardia. La Razon afirma que no hi haurà nació catalana i apel·la a la via penal, i altres com El País confien que la consulta no vegi mai la llum. Pel que fa l’executiu espanyol, prepara recursos contra tot els nous impostos catalans per impedir-los a pesar de no pagar els seus deutes, i asfixiar amb l’objectiu de dèficit les comunitats. De moment la declaració de sobirania en el primer ple del Parlament ja cou a la caverna, que no ho podrà evitat ja que només es una declaració política. Menció apart La Vanguardia, que posa semàfor vermell a Mas-Collell pel decret impost de dipòsits bancaris, mentrestant la mateixa mesura del govern Rajoy no va merèixer cap critica amb la seva croada contra Catalunya.  El govern a Madrid treu l’ordenament jurídic per frenar qualsevol il·legalitat, i periodistes com Carlos Herrera tracta amb menyspreu  el procés, i titlla Junqueras de grassonet feliç, demostrant la seva baixa talla intel·lectual.
Realment, la guerra serà bruta i l’Estat anirà collant Catalunya amb tot tipus d’amenaces i coaccions tant econòmiques com jurídiques. Sembla que encara no han après que el procés es democràtic i seriós, i que allò que tant gelosament impedien i amagaven, ara ja es públic a tota Europa i figura a l’agenda de tots els estats amb major o menor mesura. Per tant, molt difícil tindran per explicar a Europa que una iniciativa pacífica i democràtica vol ser avortada sense contemplacions, i amb aquesta virulència, i més amb un futur estat intervingut i rescatat.  O sigui credibilitat zero. De moment ens amenacen amb tancament autonòmic i acusacions d’inhabilitació al President que cauen pel seu propi pes que seran incapaços de dur a terme, en aquest cas la mobilització social seria immediata, i crec que el procés s’acceleraria encara més. Menció apart te mitjans com La Vanguardia posicionats clarament contra el camí que ha iniciat Catalunya, i desvirtuant un mitjà de prestigi amb informacions que no es corresponen a la realitat, i amb posicions contraries als nostres interessos i a la democràcia en general, un paper ben trist el d’aquest mitjà fent el joc als lobbys de la dependència, cosa que en un futur li hauria de comportar algun tipus de problema, i més quan mitjans molt allunyats del nostre país tenen una visió molt més oberta que ells mateixos. Pel que fa a opinadors com Carlos Herrera, veiem quin tipus de periodisme ja a l’Estat espanyol, i que gaudeixen del privilegi de crear opinió amb un odi visceral, i una imposició per decret digne de qualsevol estat autoritari, i de baixa estopa amb personatges que veuen com el seu mon imaginari es comença a enfonsar, i la seva visió tancada del planeta encara els fa més petits.
 
 

PACTE PER LA LLIBERTAT

El proces ha fet una altre pas endavant, i tal com reclamava la societat civil a la manifestació de la Diada, i com poc despres va quedar reflectit a la nostra cambra de representants, el President Mas i Oriol Junqueras han fet un pas decisiu per passar a la historia en majuscules, i fer avançar aquesta petita nació d’Europa cap al lloc que li correspon entre la resta de pobles lliures del planeta. Crec que els passos han quedat molt ben definits durant el 2013, i el 2014 obre la porta a poder decidir el nostre futur. No serà fàcil, però cal estar més units que mai davant els atacs que vindran d’un Estat amb greus mancances democràtiques, i amb la por com argument principal, i la seva legalitat per davant del dret a decidir de les persones. Com ja he dit reiteradament això no es un joc, i tots tenim un paper assignat per arribar a bon port, cal fer una majoria el més amplia possible, i no caure en el parany del joc brut espanyol, i dels lobbys que viuen de la dependència, caldrà fer confiança amb els nostres representants, i defensar-los davant els atacs que vindran, cal oblidar ideologies de curta volada i pensar que ens cal abans que res ser un Estat, adjunto annex de l’acord que parla de la Consulta i que ja es un document que va el seu pes en or.

ANNEX 1.
PROCÉS DE CONVOCATÒRIA DE LA CONSULTA SOBRE EL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA
Al llarg dels darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació de l’Estat espanyol per fer-hi encaixar Catalunya sense haver de renunciar ni a les legítimes aspiracions nacionals, ni a la voluntat d’autogovern, ni a la continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya amb l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes negatives són, avui, una via sense recorregut. És per aquest motiu que CiU i ERC consideren que Catalunya ha d’iniciar una nova etapa basada en el dret de decidir per garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies. 
En aquest sentit, CiU i ERC manifesten el seu compromís explícit i la determinació política de fer una consulta al poble de Catalunya perquè pugui decidir democràticament i lliurement el seu futur col•lectiu.
Catalunya es troba davant d’una oportunitat que només es presenta una de cada moltes generacions: l’oportunitat de construir un nou país; l’oportunitat del poble català de ser protagonista de la nostra història; l’oportunitat de posar la política al centre del debat públic; l’oportunitat de construir una societat millor basada en la justícia social i l’equitat; l’oportunitat de reafirmar el nostre compromís amb la democràcia, amb la pau i amb Europa. 
Com qualsevol altra nació, Catalunya necessita disposar de l’instrument d’un Estat que li permeti desplegar amb la màxima ambició un projecte propi de país. Catalunya pot viure molt millor del que ho fa ara. Ho podria fer si disposés, d’una banda, de tots els recursos que generem els ciutadans i les empreses de Catalunya i, de l’altra, de la capacitat de decisió, del poder polític sobre tot allò que ens és propi i ens afecta.
Per aquests motius, CiU i ERC expressen el compromís que el poble català es pugui pronunciar, mitjançant una consulta, sobre la possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un Estat en el marc europeu, per disposar, d’aquesta manera, de les eines necessàries per superar la crisi econòmica, afavorir el creixement i garantir la cohesió i el benestar de la societat catalana.
En aquest sentit, i en funció dels compromisos descrits, CiU i ERC acorden:
1. Formular una “Declaració de Sobirania del Poble de Catalunya” en el primer Ple ordinari de la desena legislatura, que tingui per objecte fixar el compromís del Parlament amb l’exercici del dret de decidir del poble de Catalunya.
2. Aprovar la Llei de consultes a partir dels treballs iniciats en l’anterior legislatura, tot incorporant-hi les modificacions i esmenes que es consensuïn. En aquest sentit, s’estableix el compromís d’impulsar l’inici de la tramitació parlamentària com a màxim a finals del mes de gener de 2013.
3. Obrir un procés de negociació i diàleg amb l’Estat espanyol per a l’exercici del dret de decidir que inclogui l’opció de convocar un referèndum, previst en la Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de referèndum. En aquest sentit, s’estableix el compromís de formalitzar la petició dins del primer semestre del 2013.
4. Crear el Consell Català per a la Transició Nacional, com a òrgan d’impuls, de coordinació, de participació i d’assessorament del Govern de la Generalitat amb relació amb les actuacions del procés de consulta i transició nacional, i amb l’objectiu de garantir-ne l’impuls i la materialització. 
Aquest organisme estarà integrat per personnalitats de reconegut prestigi i/o representatives dels diversos àmbits vinculats al procés de la transició nacional i la preparació i celebració de la consulta. 
El Consell haurà d’afavorir la participació en el procés de les entitats econòmiques, socials i culturals del nostre país, així com de les formacions polítiques favorables al dret de decidir i a la celebració d’una consulta.
5. CiU i ERC es comprometen a treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a partir d’aleshores, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’empari., dins el termini del següent any, amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga. En tot cas, la data serà pactada almenys per les dues parts signatàries.
6. Convocar una consulta perquè el poble de Catalunya es pugui pronunciar sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat en el marc europeu. CiU i ERC acorden treballar per consolidar una majoria social àmplia que permeti garantir l’èxit de la consulta i del procés de transició nacional.

EL FUTUR ENS PERTANY, I SERÀ BEN NOSTRE

Voldria destacar aquestes paraules de la pressa de possessió del càrrec de Presidenta del Parlament per part de Núria De Gispert, un discurs on destaca que el Parlament ha d’estar en sintonia amb un poble en marxa. Segurament les receptes més assenyades en un discurs d’aquestes característiques, i tota una declaració d’intencions pel futur acord entre CIU i ERC posant el país per damunt dels partits. Ja va sent hora d’ignorar els atacs espanyols, i les amenaces d’aquests partits contraris a la democràcia, i als anhels del nostre poble, i alhora no fer cas dels intents desesperats dels que viuen de la dependència.

Aquestes paraules sàvies tenen que conviure amb informes com el CAREC, consell assessor per a la realització econòmica i creixement que planteja unes mesures per sortir de la crisi, ignorant l’espoli que patim i el dret a decidir, i fent molt d’èmfasi amb la bona gestió de les infrastructures com si fóssim un país normal. Tanmateix ha de conviure amb el estudis del fiscal general de L’Estat, que estudia tots els escenaris contra el referèndum català si no es autoritzat dins la Constitució amb amenaces matusseres sense sentit. També el president espanyol instant Mas a lluitar contra la crisi, i no crear problemes artificials. Tornant a De Gispert veig molt positiu que cregui en els somnis col·lectius, i digui amb claredat que l’encaix de Catalunya a Espanya reclama explorar noves vies, recordant que la història de Catalunya arranca a l’Edat Mitjana i no al 1978 amb la Constitució, cosa que sembla ens volen vendre des de l’Estat espanyol.
  
Realment, agradi o no a alguns diputats i fora del Parlament, aquesta legislatura es històrica, i no es com les altres. El partit guanyador, el primer partit de l’oposició i altres fins sumar dos terços de la institució, es van presentar a les eleccions amb la consulta cap a l’Estat propi com objectiu, i per tant no es cap joc, un govern de transició per portar-nos el millor possible cap aquí, com be diu De Gispert, la Constitució espanyola te 34 anys i Catalunya un miler, o sigui que la diferència es substancial i algú hauria de prendre nota d’aquest fet, per altra banda les obvietats, no per ser-ho va malament recordar-les i que el Parlament vagi alhora amb els anhels del seu poble hauria de ser el normal, i el mandat es tant clar que no hi ha fugides fora d’estudi que valguin. Tampoc va malament recordar que el nostre futur el decidirem nosaltres democràticament, i si no hi ha una legalitat que ho empari, la crearem, però una democràcia no es pot entendre d’altra manera. Es curiós veure els intents desesperats de grups com el CAREC, que amb aquest informe esmentat obviant el bàsic com si la nostra situació fos normal, mereixerien la repulsa i dimissió. Per part espanyola, la justícia segueix obstinada en posar les lleis per damunt del poble, sembla que viuen en un altre món ja oblidat, i pel que fa al president espanyol tot això ho qualifica de problemes artificials, se’ns dubte sembla que encara no ha entès res, o que els seus valors democràtics evidentment no son els nostres.
Es el primer pas d’una legislatura, que ha de tenir continuïtat amb l’acord de govern amb tot ben lligat fins la consulta, i una primera sessió on solemnement ha de servir per fer pales aquest objectiu ambiciós de país, i les intencions de fer-lo possible amb l’ajut de les institucions, i entitats civils que han de fer possible que s’arribi a l’objectiu, i apart  es guanyi, un altre condició que no ens podem permetre fallar.
  

LA VALIDACIÓ INTERNACIONAL

Avui s’obre el periode on el nostre Parlament ha de conduir al seu poble a un referèndum per la independència, que si tot va be, ens portarà a ser un nou estat tant normal o anormal com qualsevol altra, i que podrà decidir el seu present i futur, alhora que valorar el seu passat. De totes maneres més enllà de pactes que han de fer possible aquesta circumstància, i la creació d’estructures que ens permetin estar preparats per aquest canvi, hi ha una cosa encara més important, com son les validacions internacionals al projecte, i això requereix tacte, sentit d’estat, diplomacia i intel·ligència per tocar la tecla adequada a cada estat clau per no haver d’afrontar aquest via crucis com Kosovo, que defineix l’escrit de Salvador Cases que us adjunto,  i el més ràpidament  possible ingressem a tots els clubs mundials on hem de treure el cap

La majoria de països reconeixen Kosovo Aquest dimarts 11 de desembre de 2012 Kosovo va ser reconegut per Dominica. Des que el parlament de Kosovo va proclamar la independència unilateralment (sense el reconeixement de Sèrbia), el 17 de febrer del 2008, el nombre de països que l’han reconegut com a país independent ha anat creixent de forma lenta, però constant (cap país dels que l’han reconegut n’ha retirat posteriorment el reconeixement). Amb el reconeixement per part de Dominica els membres de l’ONU que reconeixen Kosovo són 97, xifra que representa, per primer cop, més de la meitat dels 193 països sobirans que en formen part.
Vol dir això que, finalment, Kosovo podrà formar part de les Nacions Unides? En absolut. Per tal de ser membre de la ONU primer ho han de recomanar nou dels 15 membres del Consell de Seguretat de la ONU. Ara bé, cap dels cinc membres permanents i amb dret de vet al Consell (els Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia i la Xina) no pot votar-hi en contra per tal que la recomanació sigui aprovada. Cada un d’ells han de votar-hi a favor o abstenir-se.
Avui per avui, que els cinc membres amb dret de vet no hi votin en contra és molt difícil, ja que ni Rússia ni la Xina reconeixen Kosovo. Rússia és actualment aliada de Sèrbia i no reconeixerà Kosovo mentre Rússia Unida (el partit de Putin) estigui al poder. I, com tristament es va poder comprovar en les últimes eleccions russes, que Rússia Unida perdi el poder no depèn de la voluntat dels russos i les russes, sinó de l’aparell estatal. Les xifres varien molt segons les fonts, però sembla que Rússia Unida va obtenir oficialment entre 7 i 22 punts percentuals de vots més dels que realment els van atorgar els votants. Respecte a la Xina, també és difícil predir si algun dia s’abstindrà o votarà a favor de Kosovo.
Suposem, malgrat això, que tot va bé i que algun dia el Consell de Seguretat vota a favor de la recomanació de que Kosovo entri a l’ONU. Aleshores hi ha de votar a favor 2/3 de l’Assemblea General de l’ONU (on cada país, des d’Andorra fins a la Índia, té un vot i ningú té dret de vet). Això vol dir 129/193 vots favorables. No n’hi ha prou amb els 97 vots que tindria en aquests moments. N’hi falten 32 més.
Totes dues condicions s’han de complir, no n’hi ha prou amb una de sola. Palestina, per exemple, és reconeguda per 131 membres de la ONU, dos més que els 2/3 requerits, però els Estats Units, França i la Gran Bretanya bloquegen, al Consell de Seguretat, la seva pertinença a l’ONU.
Com podem veure, doncs, encara li queda un llarguíssim camí a Kosovo –o al Sàhara Occidental, reconegut actualment per només 52 països- fins a ser un membre com qualsevol altre de la comunitat internacional. Esperem, però, que, almenys, en aquest temps d’espera, tots traguem les conclusions adequades sobre el grau de democràcia interna del que gaudeix l’Organització de les Nacions Unides.
Salvador Cases

ACORD NACIONAL: NO ENS FALLEU

 

Desprès del primer intent no tancat de pacte de CIU i ERC, amb el tema de la consulta encara per concretar, molts intenten aprofitar aquest endarreriment per intentar truncar-lo, i per damunt la voluntat del poble de Catalunya al carrer i les urnes, tornar a la submissió, el robatori consentit, i els negocis d’alguns amb la dependència pels segles dels segles. Mitjans com La Vanguardia o el famós lobby del Puente Aereo entre d’altres, segueixen fent la feina bruta per evitar que el president Mas posi data a la llibertat, alguns fins hi tot amb l’excusa de no donar pistes a Espanya i altres invents que sentirem com ultimes invencions per evitar un proces que no pot fallar.

 

Efectivament, editorials com la del director de la Vanguardia Jose Antich, burxen amb el primer intent fallit, i titllen de disbarats propostes econòmiques com la del Banc de Catalunya, i altres amb més pressió fiscal per no haver de fer tantes retallades, i suplir els impagaments de l’Estat, i encara aposten pel diàleg amb el govern espanyol per la consulta, titllant de perillós al partit republicà. De fet la data de consulta en els documents de pacte publicats es comprometien perquè el 31 de desembre de 2013 tot estes en condicions per fer la consultat amb un marc legal que l’empari, però amb la trampa de no posar període de temps, lògicament no es acceptable. De fet aquesta principal reticència amb la data sembla dona idea de que com La Vanguardia, el lobby que treu benefici de la dependència s’ha posat al servei d’Espanya per avortar l’acord, com ja van fer amb l’Estatut per garantir el seu negoci per damunt de les necessitats de la societat catalana.

Tanmateix, seria una irresponsabilitat històrica no arribar a un acord que ens ha de portar al referèndum, i més quan la creació d’un consell català per la transició nacional, una idea que també proposava ICV, i que amb els partits favorables al dret a decidir, i obert a entitats culturals, socials i econòmiques han de fer possible tots els preparatius per la consulta, igual que el full de ruta del 2013 amb la declaració de sobirania en el primer ple del Parlament, cosa crec jo molt important per dir al món en general que la nostra institució pren consciència que es el nostre representant de la nostra sobirania com a subjecte polític, i que fins ara Espanya ens nega, acabar de tramitar la nostra llei de consultes, formalitzar la petició a l’Estat per fer possible el referèndum i treballar tots els aspectes jurídics i tècnic per fer possible la consulta a finals del 2013. Ara nomes falta superar l’escull d’aquests poderosos actors que pressionen la federació convergent ,i fugir d’ambigüitats en les dates com en el document presentat, això ja no es cap joc, i tot ha de quedar ben definit, no cal posar una data exacta, però el mateix que s’ha pactat el 2013, s’ha de posar un període límit al 2014 per la celebració de la consulta, i preveure tots els entrebancs per resoldre en les diferents situacions, i sobretot blindar-se davant el joc brut espanyol per no entrar en terrenys que en res ens afavoreixen, alhora que presentar a tothom que el govern es transitori, i amb un encàrrec principal com es la consulta amb persones de perfil diferent a un govern normal d’una legislatura, i sense creure excuses com les reaccions espanyoles en cas de descobrir massa coses, ja que aquestes ja han alterat en part els resultats electorals amb l’esborrany fals del Mundo, i la validació sense proves de la classe política espanyola que seguirà amb tota la seva intensitat i haurem d’estar preparats. Per últim dues coses importants, primer recuperar el sentit d’estat per arribar a bon port, es a dir fugir de reaccions contra determinats estats que poden ser claus pel nostre futur, ja es hora de ser una mica intel·ligents, i segon explicar detalladament que les noves retallades inevitables son en darrera instància fruit de la política espanyola amb Catalunya, amb impagaments, pressions per arribar a un dèficit inassumible, i decrets que busquen avortar qualsevol ingres extra per compensar aquests deutes, seria hora de superar aquesta queixa permanent per les retallades encarades a la Generalitat i girar cap a Madrid que es la font principal d’aquest problema.

En definitiva, no passa res per esperar uns dies, però cal deixar tot lligat i seguir el proces que la societat ha marcat pel nostre futur, i que es irrenunciable.

LA LLISTA DE MOROSOS DE MONTORO. TOTS?

El ministre espanyol Montoro anuncia que farà públics els noms de grans morosos i defraudadors, declarant que es tracta que paguin amb rotunditat. Una llista que forma part de les mesures que vol aplicar en defensa de la llei de mesures tributaries, i que res te a veure amb l’amnistia fiscal per grans defraudadors que han propugnat fins ara, i que s’haurà de veure si la llista es selectiva o inclou per exemple el govern espanyol, i el seu deute amb Catalunya per posar un exemple. Tot un desgavell de grans proporcions amb un estat de dret de fireta i un ministre de tant baix nivell.

Efectivament, Montoro  va anunciar que el govern espanyol estudia la manera d’adaptar la normativa vigent per publicar una llista de grans defraudadors i morosos a la Hisenda Pública, que va recordar que a Gran Bretanya i Irlanda ja funcionen. Parla de perseverar amb la lluita contra el frau fiscal, la llista ha de ser amb independència de la seva activitat econòmica i condició, o sigui persones físiques o jurídiques. En principi el portaveu socialista dona suport demanant els que es van acollir a l’amnistia fiscal que critica que no pagaran ni tant sols el 10%. El Ministre parla de recaptar més i millorar l’equitat del sistema tributari per fer real el principi de la capacitat de cada contribuent.
La situació econòmica espanyola es un desgavell de grans proporcions, i ministres com Montoro son personatges que la fan realment així. Desprès de promocionar una amnistia per defraudadors declarats, i que amb un simple i minso pagament del 10% del seu deute ja donaven validesa al seu frau, i es passaven pel forro el principi aquest constitucional del pagament acorde a la capacitat de cada individu, i al mateix temps era un greuge comparatiu respecte altres delictes fiscals menors perseguits. Per altra banda els casos que cita com exemple poc tenen a veure amb la situació espanyola, ni com a situació d’Estat, ni manera d’aplicar aquestes mesures. O sigui i com exemple de la seva total desorientació i coherència a optat pel blanc i pel negre en molt poc temps. Arribant a la famosa llista de morosos, la perversitat indica que serà selectiva, ja que l’Estat espanyol es un dels principals morosos amb el deutes impagats a Catalunya, i no crec que sortin a la llista. Per altra banda aquest escarni públic es simplement una operació d’imatge de cara a l’opinió pública, però que no amaga cap postura real de solucionar el problema.
En definitiva, un autèntic descontrol amb el qual hem de conviure, i on Catalunya no te ni veu ni vot, i dona idea que es molt urgent la creació de la hisenda pròpia com a primer pas per recaptar els nostres impostos, i fer front així a l’ofec econòmic, i el principal moros amb nosaltres i que a damunt ens obliga  a complir amb un dèficit impossible, que ha de ser el primer xoc de trens amb l’Esta espanyol i aquesta farsa anomenada Estat de dret espanyol amb ministres com Montoro i Wert com exemples clarificadors. Per tant llistat de morosos, però tots sense excepcions.

ESPANYA SEGUEIX VINCULANT DEMOCRÀCIA I NAZISME: JA N’HI HA PROU

Aquesta setmana sembla que es podrien tancar les negociacions entre CIU i ERC per fer un govern fort, i amb  el 2014 com a límit pel referèndum per decidir el nostre futur, per altra banda,  el 80% del nostre Parlament avala no complir la llei Wert, i defensar el nostre sistema educatiu i la nostra llengua amb una imatge molt potent. A Espanya se’ns dubte la democràcia no els interessa gaire, i mitjans com la Razón vinculant el famós cartell “Keep calm and speak Catalan”  (mantingues la calma i parla en català) amb el nazisme sense cap rubor, i l’exalcalde socialista de la Corunya i exembaixador al Vaticà, torna a comparar el nazisme i la persecució dels jueus amb la situació del castellà a Catalunya, potser ja n’hi ha prou que  personatges talibans, i mitjans de la caverna ens continuïn insultant dia si i dia també d’aquesta manera.

La Razón qualifica el cartell de nazi, i es obligada a rectificar, ha confós el govern britànic, autor de la frase i el nazisme. Concretament ens diu que ERC recupera un cartell de l’Alemanya nazi per demanar parlar en català, en referència a la seva imatge al Congres de Madrid. Aquest es una adaptació de l’original de 1939 per animar a la població britànica davant la possible invasió de les tropes alemanyes. Per altra banda, un altre personatge xenòfob i paranoic surt a escena, es Francisco Vazquez, que equipara un jueu perseguit a l’Alemanya nazi i un nen català castigat per parlar castellà, i assegura que a Catalunya es vulneren els drets dels ciutadans, amb aquesta opressió. No n’ha tingut prou que ha comparat el missatge insolidari de Catalunya demanant el que li correspon per tenir més recursos amb l’exemple d’una de les germanes Koplowitz en un hospital públic, exigint un trasplantament de ronyó sense haver de fer cua, ja que els seus impostos son superiors a la mitjana.
Realment, ja va sent hora de dir prou a aquest insult constant per ultres nacionalistes sortits de les cavernes del franquisme, i amb mentalitats que si son pròpies del nazisme o qualsevol règim de pensament únic i imposició per sistema. La barra lliure dels mitjans espanyols permet com ja vam veure que El Mundo pogués influir en una campanya electoral amb una notícia basada en un esborrany, i sense demanar disculpes per la falsedat de la notícia, ara La Razon manipula la història, i per poder vincular el partit republicà i la campanya a favor de parlar català amb el nazisme, ho adapta a la seva manera sense cap vergonya, rectificant al cap d’un temps, però amb el mal ja fet i per suposat cap disculpa en forma de rectificació. Aquesta es la premsa del tot s’hi val per atacar Catalunya sense cap ètica, ni discurs. Per altra banda, aquest exalcalde i exambaixador mostra el seu tarannà feixista i xenòfob, tornant a vincular una imaginaria persecució del castellà a Catalunya, que saben perfectament que es falsa amb l’horror de la persecució dels jueus al nazisme, que saben que en molts casos acabava amb la mort, es senzillament indignant que personatges amb aquest nivell barroer i violent no rebin escarni des de cap lloc de l’Estat espanyol, donant validesa a unes paraules dignes d’anar davant la justícia per insult i menyspreu a tot un poble. Com curiosa es la comparació de la insolidaritat catalana amb un exemple que res te a veure, evidentment que la Koplowitz no hauria de tenir privilegis a la sanitat pública per la seva aportació en forma d’impostos, que res te a veure amb una part del territori que aporta molt per la seva riquesa, rep poc, i finalment acaba tenint més dificultats que els territoris receptors, això no es de rebut i no passa en cap lloc, només cal que miri les aportacions i el sistema de lands alemanys, on es perfectament equiparable el que més aporta amb el que retorna com no pot ser d’altra manera, sinó passem de la solidaritat a l’espoli o robatori sense pietat que l’Estat practica amb Catalunya des de fa molts anys i que ens porta on estem ara.
En definitiva, ja n’hi ha prou d’haver d’aguantar aquestes comparacions que posen els pels de punta amb un poble pacífic i democràtic com el català, per personatges menyspreables com aquests.
 

SOTA UN ESTAT SOTA MÍNIMS

Des de l’Estat espanyol, van per feina, i la guerra bruta va augmentant a mesura Catalunya sembla disposada a seguir endavant amb el procès cap a l’Estat propi. Sentir els seus líders polítics, teoricament democràtics es tota una declaració d’intencions, per exemple Rubalcaba, líder socialista ens diu obertament que no esta a favor del dret a decidir, ja que en una democràcia no es pot decidir tot, sinò el que democraticament hem decidit que ho podem fer, tot un joc de paraules per dibuixar una democràcia limitada  o a la carta. Encara més enllà, Aznar que parla de que els nacionalistes pagaran un preu molt alt per les seves decisions, i qui no accepti la llei que assumeixi les conseqüències, o sigui amenaces,  discurs barroer i gairebé delictiu, simplement per voler exercir pacificament el nostre dret a decidir. Aquest es el seu tarannà i la seva estimació, sobren les paraules.

Aquest escrit de Jofre Llombart ens parla d’aquesta guerra bruta que esmentava, i fins on pot arribar.
LA SUSPENSIÓ DE L’AUTONOMIA DE CATALUNYA, A PESSIGADES
Jofre Llombart
Corre la brama a Madrid que Mariano Rajoy té al seu despatx un decret per la suspensió de l’autonomia de Catalunya. És una brama que a Madrid es fa circular amb to autoritari (ahora se van a enterar quién manda) i que a Catalunya –particularment al Palau de la Generalitat- es veu amb temença. 
Hi hauria dos motius que portarien Rajoy a aplicar aquest article 155 de la Constitució: la convocatòria d’una consulta o bé l’incompliment dels objectius de dèficit per part de la Generalitat. O els dos a la vegada.
L’ala més dura del PP –els aznaristes per ser clars- és la que estaria collant Rajoy perquè prengués aquesta decisió a un any a tot estirar i posteriorment –igual que Mas- convocar eleccions per refrendar aquesta decisió. Seria, sens dubte, una mesura molt cridanera que –atenció- a diversos sectors d’Europa també agrada perquè veuen les autonomies com una anomalia.
L’altra opció, la que s’està fent, és la que defensa el sector menys ultra del PP. És menys sorollosa però més efectiva: anar retirant competències de la Generalitat per la porta del darrera, una a una. Es fa per inundació legal, és a dir, es redacta una llei estatal que a la pràctica deixa sense efecte la normativa catalana. No cal ni molestar-se a retirar la llei d’aquí. Se’n fa una de rang superior, i ‘aquí paz y allá gloria constitucional’.
Exemples: la llei Wert. Més enllà de la polèmica creada pel seu míssil a la immersió lingüística, l’esborrany representa una invasió en tota regla d’una competència que la Generalitat té traspassada des del primer govern Pujol. Que Catalunya no pugui decidir quins continguts estudien els alumnes catalans representa un atac frontal no només al sentit comú sinó també al mateix ordenament jurídic elaborat a les Corts Espanyoles.
Segona mostra: la nova llei de Garantia de la Unitat de Mercat. Eclipsada mediàticament per la llei Wert i publicada en ple pont, el 7 de desembre el diari “Expansión” informava que el govern espanyol aprovarà ben aviat aquesta nova llei. Entre altres coses, aquesta llei permetrà que qualsevol professional pugui exercir en qualsevol punt de l’Estat amb la llicència obtinguda al seu lloc d’origen sense tenir en compte la legislació autonòmica. És a dir, una empresa de Burgos podrà venir a Barcelona i saltar-se la legislació de la Generalitat perquè l’empararà la legislació espanyola. I això, novament, inclou els criteris lingüístics. 
Tercer i últim exemple (ja acabo): L’ajust pressupostari. El Ministeri d’Hisenda del peculiar Cristòbal Montoro ha imposat que de totes les retallades públiques que s’han de fer el 2013, més de la meitat –un 53%- les han d’assumir les comunitats autònomes. Això és agafar la mà de l’Estat i asfixiar una mica més –encara més- el prim coll dels governs autonòmics, siguin Catalunya, Andalusia, Aragó o Madrid, d’on curiosament la seva presidenta va dimitir dies després d’anunciar una nova xarxa d’hospitals públics ara insostenibles. 
Fa temps que l’autonomia tal com la vam conèixer el 1978 va quedar marcida, però l’actual sistema constitucional simula que hi ha un mínim d’autonomia política. És un cartró-pedra que està vell, fet malbé i deixa entreveure què hi ha darrera. I ja no queda ni temps ni energies per tornar a aixecar una nova decoració. O ens quedem amb el pis tal com està o ens busquem una nova llar fora d’aquesta comunitat de veïns.

LA PROPOSTA DE NAVARRO

Davant les negociacions entre CIU i republicans, el cap visible del socialisme català Pere Navarro, desprès la davallada electoral, i la sensació de fora de joc constant d’aquest partit amb la negativa d’acords amb la reunió amb Mas, i ara llença una nova proposta des de la CUP al PP amb un govern conjunt, que no hauria d’estar presidit pel president actual, i si per un altre diputat acordat del mateix partit, amb una decisió que dona un gir a la seva negativa per entrar en qualsevol govern, i sembla un intent més de la desesperació de l’unionisme per frenar el procés sobiranista.

Efectivament, no el vol presidit per Mas, ja que segons ell hauria de presentar la renuncia per haver provocat una situació de més inestabilitat desprès de les eleccions, i ara aposta per un govern d’unitat nacional amb tots els partits representats. Posa tres condicions pel nou programa, com son un equilibri entre estabilitat financera i cohesió social, negociació d’un pacte fiscal a Madrid, i impuls d’un model federal, i aposta per la qualitat democràtica, justificant el seu canvi per les demandes de la societat civil. No inclou el dret a decidir que si portava en el seu programa sempre que fos dins la legalitat, i alerta del risc de governar amb exclusió de les forces no independentistes.
Es una proposta sorprenent,  i que només es pot entendre com un nou intent des de les forces contraries al dret a decidir dels catalans lliurement el seu futur per frenar-lo, ja que cada cop el veuen més irreversible. Els atacs constants des de Madrid, i sumem la pressió dels famosos lobbys econòmics , i partits que no volen que res es bellugui, i capgirar aquest procés cap a l’estat propi ignorant el mandat de la societat catalana i el seu clam. El president del partit que ha guanyat clarament les eleccions, segons ell no esta legitimat per ser el nou president, cosa que ningú podria entendre, i ens parla de que ha provocat inestabilitat per unes eleccions, quan son la base de la democràcia, i han validat el full de ruta marcat a partir de la manifestació de l’11 de setembre, encara que han modificat les forces de cada partit, sembla que la veu del poble no interessa Navarro, ja que no li agrada el que diu, vol un govern de tots els partits, que sap impossible, ja que els projectes no son compartits, i principalment el de país, i sense aquest no hi ha acord possible, es la base i Navarro ho hauria de saber, no es tracta d’ideologies com una legislatura normal, sinó de canviar el model de la nostra nació. Posa unes condicions que algunes fan riure, com son negociar un pacte fiscal a Madrid, que ja va ser tancat amb un cop de porta fa pocs mesos, i que per molt que seria el seu desig per seguir enganyant als catalans per canviar tot per no canviar res, ja no  hi ha res a negociar, i demana un impuls federal, que no va sentir el clam de la Diada, que no ha vist els resultats electorals, res he sentit de federalisme, una opció morta i excusa de l’unionisme amb primera persona, ens parla d’aprofundir la democràcia i ignora el dret a decidir que amb matisos portava en el seu programa fa quatre dies, un gran exemple de transparència i credibilitat, aquesta estratagema que l’electorat va castigar ja no els serveix, i ara neguen la democràcia i els drets de la societat catalana pacífics i democràtics en benefici del seu primer objectiu, que res es bellugui i que tot torni a ser com abans, o sigui com sempre. Ho sento, però ja res tornarà a ser igual, aquell camí ens ha dut a la situació insostenible, que tenim amb un Estat que ens escanya econòmicament i ens vol esborrar com identitat.
En definitiva, vist el panorama, la seva aposta no te cap futur, i no aconseguirà el seu propòsit, volem democràcia i decidir, no ens vengui sopars de duro.