Arxiu mensual: setembre de 2008

30 DE SETEMBRE: DATA LIMIT

Coincidint amb el debat de política general al Parlament, CIU ha donat una data límit al Tripartit per  la proposta catalana de finançament, amb el suport d’ERC.

Aquesta data pot posar fi a aquesta comèdia del front comú on es troben instal·lats els partits catalans, i que cada dia fa sortir les seves misèries davant de la ciutadania.

 

Efectivament, el partit amb la posició mes difícil es el PSC, què utilitza la tàctica Solbes de deixar corre el temps esperant la famosa sentencia, i mai mes ben dit contra l’Estatut, i així amb la retallada previsible en el tema financer, clarificar la seva posició amb una almoina per Catalunya, i un sistema que continuarà viciat com fins ara.

 

El desgavell de declaracions sobre la reunió fantasma Zapatero-Montilla amb confirmacions i desmentiments per una part i l’altra, arriba al límit del surrealisme.

 

La declaració d’en Solbes de posar el comptador a zero, però per negociar la mateixa proposta existent, arriba a uns límits de surrealisme que fa feredat, així com les excuses en forma de crisi per preparar el terreny per un augment molt moderat en l’apartat del finançament.

 

Mentrestant els partits catalans, que sembla s’han oblidat que el govern d’un estat que no oblidem, mante una part del seu territori en estat d’excepció condemnant moltes persones per delictes d’opinió, i demonitzant tot el que fa olor a independentisme, i que per altra banda ha incomplert una llei orgànica sense el mes mínim rubor, ni cap condemna a cap nivell, segueixen amb una espècie de paràlisi provocada pels motius abans esmentats, i sense avançar en la proposta conjunta que s’ha de defensar a Madrid.

 

Els arguments dels dependentistes s’acaben, i els canvis en un període curt de temps tothom sap que es produiran amb una crisi institucional  que esperem desemboqui en el procés cap a l’estat propi, això ho saben tots els partits, i aquesta farsa difícilment durarà molt de temps mes.

 

Si ERC es comportes com a tal, ja fa temps que hauria donat un ultimàtum als seus companys de desgovern, i amenaçar en trencar el tripartit, però de moment es conforma en nedar i guardar la roba donant suport a CIU en la data límit per fer una proposta, però mai posant en qüestió l’annex del PSOE a Catalunya que no te la mes mínima intenció de defensar els nostres interessos davant de Madrid, ja que la seva preocupació principal està a 500 quilometres d’aquí, i esperem això obri els ulls a una bona part dels seus votants que també en pagaran les conseqüències per defensar un estat consagrat per l’exèrcit en la constitució, i per tant ja amb defecte de forma inicial.

 

Les enquestes son favorables, i les iniciatives com la manifestació a Brussel·les el proper any es multipliquen, s’ha d’aprofitar l’ocasió i d’una vegada per totes  saltar la legalitat restrictiva i dictatorial existent, per defensar la democràcia i el dret a decidir lliurement.

ESTUDI CES: NOU IMPULS CAP A L?ESTAT PROPI

Finalment s’ha presentat l’estudi del Cercle d’Estudis Sobiranistes sobre el suport de la Independència basat en dades dels últims 18 anys amb resultats interessants.

 

L’estudi revela que prop de 2 milions de catalans, un 35 %, son favorables a la sobirania, i un 45 % en son contraris.  Xifres que es capgirarien en un referèndum sobre la qüestió, on els vots favorables guanyarien amb un 55 % i els contraris serien derrotats amb un 45 %.

 

El document confirma que segons les enquestes dels últims anys el canvi d’una majoria absoluta del NO, ha canviat per una majoria relativa del SI, i què en la hipòtesi d’un referèndum l’abstenció seria alta entre els partidaris del NO.

 

Segons en López Tena l’esgotament de l’autogovern que ja no dona mes de si,  i la moneda euro que desvincula Catalunya del mercat espanyol son dos factors claus, així com que els votants d’ERC i CIU son els mes partidaris, les poblacions fins a 10000 habitants son favorables, les persones amb estudis superiors també, i els mes lectors de premsa son mes impulsors de la sobirania, entre d’altres variables explicades en aquest llarg estudi.

 

Aquestes noves dades conviden a l’optimisme, i ens retornen a la pregunta dels motius pels quals  la classe política catalana no fa cas del poble, i no actua amb conseqüència, perquè aquest descrèdit, i de voler condemnar a l’ostracisme una opció clara de sortida de la ciutadania catalana.

 

En els últims anys les enquestes una rere l’altre han confirmat el creixement independentista, les manifestacions pel dret a decidir sense el suport dels mitjans de comunicació han estat un gran èxit, el creixement mes fulgurant d’un partit polític va ser l’ERC fins el 2003, on el projecte independentista va ser capaç d’il·lusionar la gent fins que el partit va fer un canvi de rumb, l’estudi del CES confirma tot l’esmentat anteriorment, i dona possibilitats reals, les iniciatives com els alcaldes i regidors per fer una consulta municipal per l’autodeterminació i l’augment de les plataformes sobiranistes, contrasta amb la desafecció política per seguir la humiliació espanyola dia rere dia amb totes les matèries com últimament el finançament i l’estatut, i on queda molt clar que l’altra costat no canviarà gens i per nosaltres el forat es molt fosc.

 

A pesar de tot això el govern de la Generalitat no escolta, i segueix a la seva, picant pedra en una paret tant dura que no li fa ni pessigolles i no es planteja aquesta sortida real si una majoria la vol.  

 

Com revela l’estudi, la visualització de la hipòtesi augmenta espectacularment les posicions favorables, i desmotiva les desfavorables, així ha passat a tot arreu i aquí no som diferents, altres pobles ja ho han aconseguit i nosaltres som l’anomalia de mes gruix que queda en la part occidental de la Unió Europea, i en una democràcia per damunt la llei esta el poble que ja esta tip de tant de teatre i enganys per arribar a l’atzucac actual.

 

Altres blocaires fan vaga precisament indignats per aquest tema, però la meva obligació es denunciar aquests fets de falta de respecte al poble català des d’aquest humil bloc.

 

 

COP DE PORTA A LA DEMOCRÀCIA

El Tribunal Suprem ha donat un nou pas amb la seva involució democràtica, aplicant la llei de partit contra l’esquerra abertzale per finalitats clarament politiques i electorals.

Efectivament, aquest tribunal de la manipulada i falsa justícia espanyola al servei del regim ha resolt il·legalitzar un partit amb mes de 70 anys de història a la seva esquena com es Acció Nacionalista Basca, per considerar-la hereva de Batasuna, al igual que ho farà demà amb el Partit Comunista de les Terres Basques, i ha aplicat aquesta llei que vulnera qualsevol principi democràtic, com es la llei de partits per silenciar l’independentisme basc, i convertir les properes eleccions en un frau de considerables dimensions deixant molta gent sense opció per votar.

 

Primer va ser Batasuna, despres Aukera Guztiak, i posteriorment va il·legalitzar un bon numero de llistes de ANB  en les eleccions municipals per acabar dissolent aquesta formació, i demà PCTB, la quarta força  en el Parlament correra la mateixa sort, i l’estat de repressió continuarà amb tota la virulència possible.

 

Realment aquesta llei de partits es un atemptat a la llibertat, la tolerància i el sentit comú per contra fomenta l’odi, la xenofòbia i el pensament únic dictat des de Madrid.

 

Qualsevol semblança amb uns mínims principis democràtics es pura coincidència, i la joia de PSOE i PP avui era compartida.  Per l’altre costat la mesura s’uneix a la prohibició de la consulta, i deixa en la mes absoluta marginalitat a l’independentisme basc, què haurà de trobar una sortida a Europa per denunciar aquestes retallades de drets i deures aplicades a l’Estat Espanyol, i que comencen a ser conegudes per la seva semblança amb la dictadura franquista, i no deixen opcions que no siguin la línia recta marcada des de Madrid.

 

Crec que en el nostre cap esta la solució, i es entendre que la legalitat que ens volen imposar simplement no s’ha d’acatar ja que no es legal, i tard o d’hora l’haurem de saltar si volem començar un conflicte amb l’Estat.  

 

Ningú s’ha independitzat fins ara seguint al peu de la lletra les lleis del seu conqueridor, ja que aquest sempre mirarà pels seus interessos, i no afluixarà la corda.

 

Europa ha d’intervenir tard o d’hora per aturar aquest atropellament a uns ciutadans comunitaris que simplement volen viure en llibertat, i estant orgullosos de la seva identitat propia.

SOLBES BUSCA ALIATS

Comença una roda de contactes amb tots els partits politics del ministre Solbes, per trobar valedors pels propers Pressupostos de l’Estat.

 

Crec que el PSOE sap que no es pot permetre prorrogar els pressupostos de l’any passat, ja que la crisi es molt mes greu de la que ens indiquen, i els auguris no son favorables, per tant seria difícilment assumible uns comptes basats encara en temps de bonança econòmica.

 

Primer van fer el gallet fent veure que era un tema secundari, posteriorment han pressionat i han comprovat que els 25 diputats del PSC evidentment segueixen posant davant el partit que els interessos catalans, i per tant mai votaran en contra de Zapatero, posteriorment han vist com CIU, ERC i ICV segueixen vinculant aquests comptes al finançament, i comencen a bellugar-se per trobar els vots necessaris que podrien venir del PNB i dels gallecs com es remoreja insistentment, cosa que donaria per acabada qualsevol mesura de coacció catalana per forçar una negociació, i deixaria totalment lligat el finançament amb quatre retocs que mantindrien l’espoli financer en benefici d’altres pobles de l’Estat, i que intentarien vendre com una victòria que hores d’ara costa de creure que algú s’empassés.

 

Les tàctiques de l’Estat son múltiples, i els porucs partits catalans no semblen capaços de plantar cara amb dignitat com no han fet fins ara, per tant el problema pel PSOE sembla en vies de solució.

 

Tanmateix, costa d’entendre un possible suport basc a canvi d’algunes competències que els servirien de campanya electoral, que en el fons sembla ser la principal preocupació del partit basc, que veu perillar la seva majoria, però no resulta coherent amb el cop de porta a la consulta basca que hauria de provocar un total rebuig a qualsevol proposta espanyola, i que  cas de confirmar-se seria un desencís per la dignitat mostrada pel Lehendakari Ibarretxe.

 

Els catalans no podem esperar l’ajuda de ningú, ja que tothom en el fons mira pels seus interessos, menys nosaltres i la nostra solidaritat infinita, rebutjant en el seu dia el concert econòmic, i pactant tota mena de retallades humiliants sense ajuda de ningú.

 

Ara no podrem donar la culpa a cap partit, ja que el mal ens l’hem fet nosaltres a base d’acceptacions humiliants venudes a preu d’or, com passarà amb el finançament.

 

Nomes la sentencia restrictiva del Tribunal sobre l’Estatut posarà l’ultima oportunitat per rectificar, i enfilar el rumb de l’estat propi sense mes negociacions sense sentit, i obres teatrals de caràcter baix que han provocat una desafecció que anirà en augment, cas de no haver-hi reacció.

 

La ultima iniciativa es de alcaldes i regidors catalans que volen fer una consulta per l’autodeterminació a nivell de cada municipi, i així burlar l’estat inquisidor actual, esperem que això no s’aturi fins l’objectiu final que es acabar amb aquesta farsa.

 

 

LA XENOFÒBIA DE CIUDADANOS

Aquest partit amb representació al Parlament, cada dia que passa accentua la seva xenofòbia contra tot allò que es català o ho representa.

Albert Rivera el líder de Ciudadanos, ha replicat les declaracions de Bernat Joan sobre la Diada dient que posen nerviosos ja que desmunten tots els mites catalans sense complexos, defensa que Catalunya mai va ser ocupada, i què anteriorment mai va ser un estat ni res semblant. Acusa a Rafel de Casanovas de ser un “españolazo”, ja que donava suport al rei contra els francesos, i tot seguit es referir a la prohibició de parlar castellà al pati de les escoles per mantenir les essències pàtries.

 

Provoca perplexitat i tristor veure com un conjunt de persones escollides pel poble per representar-los en el seu parlament sense cap mes recurs que oferir, es dediquen a manipular la història per agafar els arguments necessaris pels seus postulats feixistes i xenofòbics contra tot el que fa olor a Catalunya.

 

Trobo molt encertat la seva no presencia en els actes de la Diada, per coherència amb els seus ideals de destrucció de qualsevol diferencia identitaria i defensa del seu estat espanyol, que va ser el que va provocar aquella desfeta el 1714, però canviar els fets pel teu propi interès  ja no es de rebut.  

 

Aquesta persona, suposo amb un mínim de cultura, sap que la nació catalana te 1000 anys de història, i que la seva singularitat, drets i finestra de sortida al mon es va acabar amb la derrota militar a mans de les tropes de Felip V, els milers de persones que van resistir el setge heroicament durant molt de temps, no va ser per passar l’estona sinó per la defensa d’una nació sobirana amb estructures d’estat totalment independent, i que en la seva màxima expansió havia arribat a diversos llocs de la mediterrània.

 

Aquesta situació va canviar totalment amb la invasió, i el decret de Nova Planta que va anular qualsevol llei catalana inclosa la llengua.  Això Senyor Rivera ho saben els nens de l’ESO, per tant deixi de manipular per la ceguesa que li provoca el seu odi profund a la nostra llengua i identitat.

 

Respecte Rafel de Casanova, era Conseller en Cap en la defensa de Barcelona, i va ser ferit en la batalla i posteriorment amagat per poder explicar i difondre aquesta història i es mereix un reconeixement, si be es cert que altres caps militars catalans que van acabar torturats i executats i que van donar fins la ultima gota de sang pel que vostè renega mai han estat prou reconeguts, i s’ha resumit amb la figura simbòlica d’en Casanovas.

 

El tema recurrent de la imposició del català als patis fa riure, i no mereix comentari, doni una ullada al carrer  i en molts àmbit quotidians i veurà que si que hi ha una víctima lingüística, però no es el seu estimat castellà, sinó el català que fins hi tot quan es vol equiparar en drets i deures al castellà en un estatut ha estat recorregut, i segurament formarà part de la retallada per seguir com un idioma de segona divisió.

 

Els seus postulats cada cop recorden mes els partits ultradretans europeus on la xenofòbia i l’odi son els dos components essencials del seu programa.

 

 

EL POBLE CALLAT PEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Ja ha sortit la sentencia del Tribunal de l’Inquisició espanyol sobre la consulta democràtica d’Ibarretxe al Poble Basc, i no hi ha hagut cap sorpresa.

La rapidesa de la resposta del Tribunal i la anul·lació de la consulta al poble per ser contrari a la Constitució, deixa en una situació difícil al lehendakari que portarà el cas al Tribunal del drets humans d’Estrasburg per acusar a l’estat espanyol de falta total de respecte a la ciutadania,  De la Vega ja ha respost que cap tribunal que sigui respectuós amb la llei li donarà la raó.

 

Es un nou cas d’aquesta democràcia de fireta on el control es absolut, i no es deixa marge de maniobra per defensar cap causa que no sigui l’oficial del regim, i un determinat pensament beneit per la constitució i pel trencament dels tres poders, ja que el judicial ha passat a ser un instrument polític dels altres dos.

 

La renovació del CGPJ desprès de dos anys de converses, amb les quotes de cada partit com a representació, es una burla a qualsevol tipus de justícia i al seu òrgan de govern, no cal parlar del TC un òrgan que fa la feina bruta que l’executiu no vol fer.

 

Cada cop hi ha menys diferencies entre una dictadura i la democràcia de fireta existent, les lleis nomes es compleixen quan interessa, es pot passar per sobre de qualsevol competència autonòmica sense rubor, s’espolia uns determinats territoris tractats com ciutadans de segona per afavorir uns altres que viuen a cost de rei, la figura sorgida de la dictadura com es el rei borbó es pràcticament intocable i sense cap dret de critica, es retallen les lleis màximes com l’estatut aprovades per parlaments sobirans, i ara es prohibeix una consulta no vinculant a la població per saber la seva opinió i començar a solucionar el problema basc en nom del tractat feixista anomenat constitució, i que no passaria el coto democràtic en cap estat que estigui orgullós de ser-ho.

 

Ja m’explicaran des de Madrid com es poden defensar una sèrie de postures si ni tant sols tens dret a saber l’opinió de la gent per por a la resposta que en sortiria, tampoc es poden presentar segons quines opcions polítiques ja que son ilegalitzades, i es viu un autèntic estat d’excepció a Euskadi.

 

Això crec no pot durar massa mes, la iniciativa de portar el problema a Europa es una bona mesura, i la resta del continent ha de saber de primera ma quin tipus d’estat tenen entre els seus socis amb uns mètodes que recorden molt el passat, sempre emparant-se amb la legalitat.

 

Aquest es un terme molt volàtil, ja que el que avui no es legal demà pot ser-ho i també en sentit contrari.

 

Ara vindrà la segona retallada de l’estatut deixant al poble català sense dret a replica.

 

Francament es vergonyós, i s’ha de dir prou iniciant el full de ruta cap a l’estat propi amb urgència i per fi poder legalitzar el que sentim, i regalar els nostres fills un futur que ara s’endevina molt negre.

SOM UNA NACIÓ: VOLEM UN ESTAT PROPI

Aquesta es la crònica d’urgència de la manifestació convocada per Sobirania i Progrés aquesta tarda a Barcelona.

 

Segons les xifres donades per la organització, i que podria corroborar per la meva assistència, unes 20000 persones compromeses amb l’alliberament del país han sortit al carrer per demanar sense embuts un estat propi.

 

Res de demandes de finançament, retallades de l’estatut o altres problemes, sinó anant directament a l’arrel del problema, una nació que està espoliada des de fa prop de 300 anys i on els seus ciutadans son tractats de segona categoria per l’estat que ens domina, i que ja no poden esperar mes per aconseguir treure el cap al mon i recuperar el que es nostre, o sigui la nostra sobirania.

 

Aquesta manifestació ha estat encapçalada en primera línia per gent com Joel Joan, Hector Lopez Bofill, Lopez Tena, Angel Colom, Elisenda Paluzie, Toni Strubell, Victor Alexandre i altres que han donat rellevància a l’acte, i on amb poca publicitat, nul·la complicitat dels mitjans de comunicació, enfeinats en com vendre el teatre diari dels partits polítics per semblar que es belluga tot i en realitat no bellugar-se res, una jornada anestesiada per aquests mateixos partits en forma de festa, i que molta gent ha seguit al peu de la lletra, crec que l’assistència es pot considerar positiva, i pot ser un preludi d’una futura manifestació,  en quant es produeixi la segona retallada a l’estatutet, i el finançament sigui un pedaç acceptat pel partits catalans, i on el poble definitivament te que dir prou d’aquest color i tirar pel dret.

 

Aquests actes sempre son una injecció d’optimisme i aquesta vegada fonamentada amb fets reals que aviat es tenen que traduir en fets palpables per avançar en el procés d’alliberament nacional.

 

Visca la terra, lliure.

25 ANYS DE TV3

La celebració d’aquesta efemèride de la cadena nacional catalana, ha fet reflexionar sobre els canvis que ha experimentat, i el caramel que ha estat per la classe política.

El que va començar com un impuls per la cultura catalana amb un mitjà de masses en català, i amb unes referències nacionals clares evidentment diferenciades de l’estat espanyol, poc a poc s’ha anat convertint pel control dels partits majoritaris en una cadena mes de tota la colla de televisions espanyoles, en aquest cas amb seu a Catalunya com a fet diferencial.

 

Com denuncia Víctor Alexandre sovint, coincideixo amb ell amb la espanyolització global de TV3, cosa que ha retallat la seva audiència,  ja que per veure una cadena mes hispanocentrica la competència es ferotge, i el que verdaderament feia de la nostra un mitjà diferent era la concepció catalana de les coses.

 

Això evidentment es un caramelet massa gustos perquè els enemics de qualsevol diferencia com els partits d’obediència espanyola, els convidats de pedra als governs com l’ERC actual, o la Convergència que no estava per temptacions de desmarcar-se de la concepció de l’estat hagin posat la ma a la cadena, i d’això n’hagin fet picabaralla política, i on hores d’ara menys algun programa determinat com l’afers exteriors d’en Miquel Calzada, i el famós mapa del temps català, poca cosa mes queda per diluir-se en els referents únics direccionats des de Madrid.

 

Un exemple molt clar es el Telenotícies, on les segones lectures en alguns termes com “President” o “Govern central” per referir-se evidentment al President i Govern de l’Estat, alguns termes que han quedat eliminats com Països Catalans, i uns referents que haurien de ser Catalunya, i el mes important del mon, han passat a ser Espanya, el mes important de la resta del mon, i un raconet per Catalunya. La devoció pels èxits espanyols esportius amb la selecció de futbol o Fernando Alonso com grans destacats.

 

Un consum d’espanyolisme ranci que ha calat a la cadena, i que et treu de polleguera molts cops al engrandir unes noticies secundaries, i un tractament mínim a les properes, amb un exemple escandalós com la famosa manifestació de la Plataforma pel dret a decidir amb un tractament gairebé testimonial.

 

El canvi de directora, tampoc ha portat canvis substancials, ja que a pesar de la professionalitat de Monica Terribas, ella mateixa ja s’ha declarat que no es independentista, ja que si ho fos evidentment no ocuparia el càrrec.

 

La purga a Catalunya radio es de sobres coneguda amb la sortida de bona part de la crosta, com diria en Joan Ferran, i uns recanvis de caire menys nacional català que es el que molesta.

 

Per mi uns 25 anys tristos, on cal un canvi de política urgent per tornar als orígens, i simplement ser una televisió normal com en qualsevol país amb una visió clara des de l’òptica nacional, i uns referents propis que no siguin substituïts pels d’altres territoris.

UNIÓ DEMOCRATICA I L?ORGULL INVISIBLE

Aquests dies en Josep Maria Pelegrí, núm. 2 de Unió Democràtica, el partidet d’en Duran i Lleida torna a insistir em donar suport a la governabilitat de l’Estat Espanyol.

Efectivament, a la ponència política que han de discutir en el seu congres del proper octubre titular “Valors sòlids, valors de futur”, es pregona que un partit ha d’estar disposat a defensar Catalunya, i un model social des de qualsevol àmbit de decisió que l’afecti, com el govern de l’Estat.  Apart fa una pregunta davant les critiques del seu soci de partit CDC en forma de qui renuncia a defensar el país, si te la possibilitat de fer-ho implicant-se en el govern espanyol.

 

Crec que aquesta formació, segurament la mes desproporcionada si comparem el seu espai en els mitjans, i la seva suposada influencia amb els seus votants reals, que en una separació del seu soci el farien arribar a un espai residual en la política catalana.

 

Quan ens parla de valors sòlids, i defensa d’interessos, s’obliden de la paraula orgull i dignitat.  Per ells el seu únic camí es l’Estat espanyol peti qui peti, i no contemplant cap altre possibilitat, tot i les humiliacions sofertes, i els atacs rebuts dia a dia que van afeblint i aigualint la nostra nació, davant d’això ells insisteixen com a bons minyons que son, a seguir col·laborant en un estat que no te la mes mínima intenció de canviar, que no respecta les lleis,  i què intenta fer desaparèixer qualsevol rastre de la identitat catalana des de la mal anomenada transició.

 

Diuen que allí defensaran els interessos de Catalunya, segurament deuen pensar en els seus d’interessos, perquè l’Estat, l’últim que defensaria son els nostres problemes, ja que per ells nosaltres formem part del problema.  Davant d’això vostès insisteixen a veure si aconsegueixen el ministeri anhelat, i que els seus cervell plens de culpa i autoodi per dissimular el que son, i voler ser com la veu de l’amo son incapaços de denunciar tanta injustícia amb la nostra terra que sembla ser no es la seva.

 

Crec que CDC si de veritat vol donar un pas endavant amb la fi de l’autonomisme ranci que ens domina, te que desprendre aquest llast que frena bona part de les seves aspiracions, i enterboleix el seu missatge  que gira cap a l’espanyolisme residual que defensa Unió.

 

Ja n’hi ha prou, el verdader valor sòlid i de futur es la creació d’un estat propi, quan de temps mes pensen seguir marejant la perdiu per seguir la reculada en tots els àmbits de Catalunya.

 

Les coses pot ser que comencin a canviar, i mentalitat com les d’aquests senyors formen part del passat, i fereixen la sensibilitat dels catalans que no tenim vergonya ni por de dir el que som sense embuts, i a mes formen part d’un passat que volem deixar enrere d’una vegada per totes.

 

 

REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

El rumor i les negociacions sembla ser s’han convertit una realitat, i els dos sectors renovadors d’ERC uniran les seves forces, com no podia ser d’altra manera.

En Joan Carretero i Uriel Bertran sembla han fumat la pipa de la pau, i l’acord pot aconseguir ser un impuls per retornar al Partit Republicà pel camí don mai tenia que haver sortit.

 

Ha arribat el moment de aparcar les corrents dreta-esquerra, i prioritzar l’eix identitari, què vol dir presentar la creació d’un estat propi com a repte a assolir, i solució per l’atzucac actual, on els episodis de virulència de l’estat espanyol, i la falta de contundència i ganes de la classe política catalana fan créixer la desafecció.

 

Per això hi te que haver un motor polític que amb la unió dels dos sectors es converteix en el sector majoritari, i per força s’haurà de reflectir en els congressos regionals, i finalment amb la direcció del partit on la decisió els ha agafat a contrapeu ja que en Joan Ridao en dos dies ha pasat a valorar de poc realista i insensata, a noticia positiva, se’ns dubte es veuen a venir que les quotes personals que tant han defensat, i la tàctica suïcida que han emprat tard o d’hora arribarà al seu final, i amb ella la seva carrera política al capdavant per deixar pas a gent que no li tremoli el pols per defensar la independència, i que en funció d’això orienti la seva actuació per enfrontar-se amb l’estat, i aglutinar a questa majoria que ara mes que mai pot recollir de la societat civil.

 

Aquesta comèdia del finançament amb aquest fals front comú que tots sabem que tard o d’hora saltarà pels aires per falta de talla política, ja es motiu d’escarni dels barons socialistes com Alfonso Guerra, que el titlla d’irresponsable ja que un veto als pressupostos podria fer perdre el govern al PSOE, i propiciar una entrada del PP.

 

Crec que aquest senyor, el del famós ribot a l’estatut hauria d’entendre que a l’independentisme ens dona exactament igual que governi a l’estat un partit o l’altre, ja que en la qüestió territorial son exactament iguals, i per tant l’amenaça infantil que els serveix de escut ja ha caducat.

 

La situació amb el minso augment del finançament que al final hi haurà i la retallada de l’estatutet insuficient al Tribunal Constitucional, es ideal per plantejar ja seriosament l’enfrontament democràtic amb l’estat, i reclamar el retorn de la sobirania fugint de personalismes, i no fent cas d’amenaces estèrils i autoodis malaltissos que no condueixen a res.

 

Reagrupament independentista si no cau en cap d’aquestes errades pot significar el revulsiu per engrescar la vida política, i netejar-la de tanta mediocritat i por com a l’actualitat.  

 

La societat civil tindrà l’ultima paraula, però la flama esta apunt de cremar i cada granet de sorra serà benvingut abans no sigui massa tard.