Manolo Miralles
Avui sonarien bandes, pels carrers de València, pels carrers dels pobles valencians amb una dignitat mínima. Minimal. Toquen bandes que diria estellés, i les seguirien unes altres bandes folk, i colles de danses, balladors de polca, de fandango, de jotes que tocarien tres fan ball i uns altres milers de músics, de joves i de vells, totes les colles de dolçaines, i els tabals, i pujarien les muixerangues d’Algemesí i dels altres pobles que comencen a fer escola, xirimiters, bandúrries, llaüts, cantarien per la de l’ú, i farien un ú i un dotze també, el cant d’estil s’escamparia, serem un poble en dansa, el país sencer ballarà, per aquets homenot que tot ho feia bo i també sabia ser àcid, sobretot quan els polítics van arraconar-nos tota aquella efervescència que pujava, i psoe i pp van amagar-nos durant anys, amargar-nos, perquè un país que canta i balla, que recuperava la música tradicional, potser que podia recuperar unes altres coses, massa coses. Van arribar aquells inútils de la política que tot ho van arrabassar, i ell prou que ho explicava, com havien aterrat el país, com havien aterrat la tradició, i la llengua i l’escola…
Manolo Miralles era un homenot, l’és, de la música, de la cultura, del compromís ferm d’un país valencià agafat pels ous, atenallat. Fa uns dies que li escoltàvem la veu a Torrent, possiblement l’últim comiat públic, davant l’auditori Vicent Torrent, tots dos gegantots, ell i vicent i miquel, els tres. Cada colp que els valencians ens aplegàvem per reivindicar-nos, a valència, a castelló, a xàtiva, eren allà, ells, la cara d’Altall, aplegant-nos i fent-nos ballar, fent-nos creure que el país era possible, l’única passió noble, que explicava Joan Garí en aquell llibre tan bell. La llengua, la música, el país. Mentre hi haurà músics com Miralles, n’hi haurà esperança, i el país se salvarà, tard o prompte. És l’herència que hem rebut, de tants homenots, de tants homes bons que ho han fet possible, tornar-hi, ser-hi. Sense Miralles, la música d’aquest país no hagués sigut igual. Ni el país hagués sigut com és. Ni tanta esperança com encara tenim.
Passaran bandes pels carrers, sonaran dolçaines i llaüts per les places, els acompanyaran uns altres bandes joves i colles i grups de música tradicional, aleshores l’arrel del país tornarà a agafar-se amb força a la terra. Aleshores tallarem la cua de felip de borbó, definitivament, i tornarem a vèncer.
Gràcies per tant com ens has donat, homenot Manolo Miralles.