Ulisses20

Diu Nadejda Mandelstan a «Contra tota esperança» que el bé és innat a la naturalesa humana, i els que l’infringeixen, aquest bé, acaben adonant-se’n, fins i tot en generacions posteriors, se n’adonen, els fills per exemple… No podia haver conegut el pp, ni el psoe, aquesta força de dona, ferro i lluita com pocs éssers. Quan l’odi a la cultura és consubstancial, l’odi a la llengua, a l’escola mateix, pel que puga representar de llibertat, de voler saber aprendre millorar, el bé els senta com una patacada a la panxa, com un colp sec: no els cal sinó vomitar l’odi i celebrar-ho en privat (de vegades ni se n’amaguen i se’ls escapa el riure, un gest burleta).

La banda psoe i la banda pp es pensen amb alguna diferència, però no n’hi ha sinó un paper fi, que els separa. Tots dos són del règim franquista, acomodats a les normes i les trampes feixistes de la dictadura, i se’n vanten, tots dos, que això és el millor que ens podia passar: casernes, retors, jutges, borbons, mitjans, el paquet complet d’una herència que els va apessebrar durant anys: els uns són franquistes pels gens, els altres s’hi han fet amb una facilitat impensable. No tenen remei, no n’hi ha un altre remei. Confrontació. Per ells el bé no es ni probable ni innat: en canvi, l’odi sí. L’odi a la diferència, a les llengües, als drets universals, a la cultura majúscula… Ni ho dissimulen, voten en contra de la llengua, ací i a europa, els uns la negarien sempre, els altres deixen unes molles, però no toqueu més els collons… en passar la primària, a cagar a la via la llengua dels valencians, el català, i sopen plegats i brinden. Són una banda que tant se val qui mana, cada quatre anys. Són conspiradors, quan els interessa fan pinya i carreguen: a través de jutges, de fiscals, de policia, de casernes, d’església…

I qui els podria parar els peus para la mà, per les molles. Sense remei.