Ulisses20

El comissari Cotino es va morir de sobte, abans de blanquejar l’historial delictiu davant els jutges: el cas era tan gros, que la mort el va salvar, a ell i a la banda del pp, de passar més vergonya que ronya, i la cosa era tan bruta que deu anys després encara no l’han rentada, perquè calia tot el sabó mundial. L’home havia sigut cap de la policia espanyola quan passava, ell mateix en persona, maletes plenes de bitllets de cinc-cents euros a suïssa. No sabem quantes vegades va fer l’excursió, ell, però va arribar a president de les corts valencianes: el primer dia, va posar un santcrist a la taula del president i va dir: ara el cristo presidirà les corts: no sabem si volia dir que ho faria en representació de la vida o en representació de la mort, perquè el cristo de l’opus no parlava sinó per boca de Cotino, així que d’ençà del primer dia, el pp es va fer amo i Lucreci va anar a agafar aire a l’olimp de la ciència. El cretinisme se n’apoderà per complet de les corts i de tota la política dels valencians. Els jutges?, que si van veure malversació en allò dels viatges a suïssa?, o en posar l’església damunt la taula principal de les corts? Ieee, que l’esglesi no paga impostos, ni cotino que ja és mort ni el borbó botifarró; amb la resta de la banda les coses van anar per barris: de vius i de morts és una sèrie que rodarà en breu #àpunt sobre l’actualitat valenciana dels últims 300 anys, li posaran «l’alquerieta blanche!».

Recapitulem, va: portar diners públics a suïssa, per a gaudi de la banda, no era delicte segons el super tribunal, si no és que els morts no són morts, que passen l’herència criminal a fills, a nebots a oncles a nets i a tota la xarxa perrera: vos penseu que el pp, la banda d’ara, no n’ha fet usufructe?, no?, mai? Vos penseu que han tornat tot el que van robar?, ni un duro!, ni un!, de tants milers de milions que van robar els vint-i-cinc anys de banda governada! Perquè de vius i de morts, com diria ma tia amparín, aquests ja vivien i morien tots governats.

Vindrà un altre viu que substituirà el mort i tornarà a plantar un santcristo nou, però ara en representació de la vida, de la vida dels valencians, que és una mena de suc de taronja cretí que encara respirem. O vos penseu que els del psoe no cobren d’anar a lluir bastó a les processons?

En els anys que l’homenic Aznar era el cap d’una banda del pp, aleshores encara no sabíem res de la llibreta dels comptes en negre, ens va ficar en una guerra. Pel morro, per fer content un altre criminal, ell va ficar l’estat espanyol en guerra. Aleshores el cap de la banda del pp era president d’espanya, però els jutges del super tribunal no van dir que allò era malversació ni inconstitucional. L’aznar ens va ficar en guerra i va comprar-se una medalla que es va penjar del penis: ell no va pagar-se una medalla que va costar un ronyó públic, però el super tribunal feixista no va veure-hi malversació, perquè els diners es destinaven a embellir el piu del cap del partit més corrupte d’europa, per bé que el pes no era una botija o un yanco —una sabata per fer porfies de piu resistent—, l’homenic podia presumir d’aguantar la medalla del congrés americà sense haver pegat colp, el colp d’estat que ja havien pegat els seus uns anys abans, amb el borbó. Però el borbó té banda a banda, així que la desviació de diners públics per fer entrar en guerra l’espanya pandereta no s’ha sabut mai què va costar. No ho sabrem perquè els jutges no són per ximpleries, com ara una guerra o una medalla. Els jutges són per enaltir el franquisme, tornar-lo a l’altar que mereix, segons ells i la borbonia, i demostrar qure cantar de cara al sol fa molt espanyol.

Llàstima que la banda Marcoulli no desentone, en aquest festival.

Dins la banda dels jutges espanyols, hi ha una subbanda amb categoria pròpia, que decideix que és lícit i no ho és en temps d’eleccions. Però aquest temps tampoc no és només per eleccions, la mateixa banda ja tria si serà llarg o curt, a conveniència. Ningú no els ha votat, ni ha decidit democràticament sobre la seua existència, ni els ha sol·licitat ni pregat ni res de res, perquè visquen eternament, però ells són ací per a decidir per nosaltres, els desgraciats dels drets universals, què és bo i que no ho és per als desgraciats. Sense embuts, és com una banda dins la banda encarregada de pegar pel sac, sobretot contra la llibertat d’expressió. Aqueixa banda obligà a traure totes les teles dels balcons públics, d’ajuntaments, conselleries o despatxos, si deien coses com «llibertat presos» «llibertat d’expressió» «llibertat ara», i arribaren a destituir presidents de generalitat o consellers o alcaldes, si ells volien. A amenaçar-los amb presó, si deien «llibertat!». La banda que ningú no havia triat ni decidit que actués, només la caspa espanyola dels jutges, podia i pot fer el que li passa pels ous. Dels ous de jutges ja en farem un altre capítol. Perquè ara mateix, la banda «JEC» ha decidit d’escampar consignes franquistes i criminals, com ara cançons i ripiots en favor del feixisme, dins la campanya d’eleccions espanyoles (si fa no fa el feixisme dins el feixisme). Els JEC de la banda no creuen que el cara al sol o el nuvi de la muerte destapen res que no siga la “seua” memòria històrica, la dels feixistes que ens governen d’ençà del trenta-nou del segle passat, però els jutges JEC no s’enganyen, no els tremola la pitxa quan decideixen contra la llibertat. No són tan severs, per exemple, de prohibir els santscristos a l’escola, o el cretinisme als programes escolars o la religió a la sopa o la martingala beata pagada amb diner públic. No. Ni han tret els criminals de casinos públics, ni els rètols antidemocràtics de les casernes, ni els monuments feixistots de places, carrers o esglésies, ni han canviat el nom de carerrs i avingudes de criminals de guerra espanyols…

Hi ha una subbanda que és una banda que vigila pels interessos de la corrupció legal i antidemocràtica. Quin JEC, tu!

Una de les primeres bandes de lladregots ja va avisar a què venien a la política, però aleshores els jutges van dir que no, que allò no era prou, afirmar que s’omplirien les butxaques de diners, perquè eren diners dels valencians, no eren diners dels espanyols, i això no era robar, per als jutges, al contrari: si robaven als valencians, aquests necessitarien més diners per sobreviure, que emprarien als espanyols, amb uns interessos elevats. I així la roda girava, ens robaven, en demanàvem, pagàvem dues vegades, ens robaven… El vell va ser alliberat i deixat a casa, perquè els jutges deien que hi havia perill que és morís, però d’això ja fa uns anys, i el vell ha desaparegut, però els lladregots han tornat, amb el mateix nom, amb el mateix ritual, i el mateix partit, i els valencians girem i girem i continuem pagant interessos elevats, mentre els lladregots viuen i els jutges se’n riuen.

L’homenic arribà a menistrot dels lladregots, en recompensa a la feina feta. Però tot plegat no era malversació, no sinyor, perquè els valencians no són ningú en aquell territori hostil, malgrat que n’hi ha que voldrien enganyar-nos una volta i una altra, i una altra més, i una altra encara. Aquests del sumar, si arribaran al cabàs d’inútils, voldran cantar albaes en la mateixa cova d’alibabà, enllà del bernabeu.

El pp tenia una llibreta on el tresorer apuntava els pagaments en negre, els pagaments dobles, els sobresous, i encara més coses que els jutges no han volgut investigar. Tots els diners de la llibreta de la banda eren diners públics, desviats del calaix públic per a benefici de la banda. Uns diners públics que la banda i els seus caps jma mrajoy rb fc ep etc. es repartien a l’atzar arbitrari «açò patu açò pami asto paell açò patu açò pami astò paell» repetidament tantes vegades com volien durant anys i panys. I d’aquest repartiment que altres partits espanyols ja feien o han fet durant anys i panys, els jutges llaerna o marnecha o purapena no han dit res, res de res, perquè el repartiment en negre dels diners públics no és malversació, si és en benefici de la caspa, la beator o els afers conspiratius feixistots.  El destí feixista dels diners no és malversació, segons el constitucional espanyol. No hi consta, en cap dels articles. I tota «la banda del pp és Vox» poden viure immunes del delicte, com els borbons i el bon sinyor del cel, que al cel no caben ni fillsdeputa ni gent honesta, encara menys demòcrates. O catalans, o valencians llauraors, o colombaires, o coeters de quinzet o…

“maedéusinyor, si aquella coloma de compromís tindrà feina a valencianitzar un estat de corruptes!”

Cinc jutges de la Unió Europea s’alinien amb VOX i la justícia espanyola, que ha sigut denunciada severament per l’ONU diverses vegades, per parcialitat, manca de democràcia i aliances amb el franquisme de la caspa. Ves on ens porta europa, ara, a retrocedir seixanta anys o cent.

Anna Marcoulli, nicòsia, Sten Frimodt Nielsen, danés, Juraj Schwarcz, eslovac, Heikki Kanninen, finlandés, Rimvydas Norkus, lituà; tots cinc han preferit de retirar la immunitat dels parlamentaris catalans, per bé que coneixen la conxorxa judicial espanyola contra els drets universals. Tant se val amb quina cosa s’emparen, tots cinc, amb artifici, burocràcia i martingala lingüística tan arbitrària, s’han decidit per l’extrema dreta i el feixisme. Que s’emparen que ells són neutrals, jutges!, però la interpretació que en fan, perquè la justícia és això (la parcialitat d’interpretar), la raó argumentada, tant se val quina, els porta a aliniar-se amb el feixisme europeu. Ras i curt. Cap dels ara No immunes a europa, no havien robat, ni matat, ni faltat a la democràcia: només són acusats d’haver organitzat un referèndum democràtic. És això tota la pandèmia que persegueix espanya, i ara la banda Marcoulli. La malversació és la democràcia, segons ells.

Els jutges espanyols, i aquests cinc que ara se n’alinien amb el feixisme de Vox PP i psoe, no denuncien la malversació dels espanyols, quan desvien els diners europeus per afers particulars (ací psoe i pp són una cosa sola), ni denuncien que els valencians encara paguem la desfeta de la fórmula1, o la del papa, o del govern de Camps, o del camisa Pons, aquest criminal del pp a europa, que va ordir dins d’un partit que ens va robar milers de milions als valencians, que va ordir contra el camp valencià, com ballarà ara de content, per tants anys com ens continuaran robant, amb el permís de la banda Marcoulli, per exemple, que nosaltres pensàvem d’una democràcia fèrria. Per als jutges espanyols no és malversació, el crim organitzat espanyol, dels borbons a l’església, dels jutges als polítics, de la premsa als militars del madrit als mitjans: malversació és la democràcia, segons espanya, i els drets universals són un excés que no s’hauria d’haver tolerat.

Ves si riurem amb els Marcoulli de torn, a europa.

Demà participaré d’unes jornades homenatge a Llorenç Giménez, el gran mestre valencià de l’oralitat, potser el primer contacontes valencià i el primer mestre que va obrir-nos via, que explicar contes, explicar històries i succeïts, era fer una literatura de primera, elevar la llengua oral, i provocar l’admiració entre els xiquets però també entre els adults.

A la taula redona, que organitza l’associació cultural el Barranc de Paiporta, i conduirà Carles Cano, hi serà Fina Masgrau, Vicent Cortés i Òscar Mora, i en parlarem d’això i d’allò, dels contes, de la història dels valencians, de la llengua, del país de segona i d’una política feta contra nosaltres, mane qui mane. Però sobretot parlarem de Llorenç. Perquè, com deia Vicent Partal, si aquest país és millor, infinitament millor, és gràcies a homes com Llorenç, o Ferran o Carme Miquel, que van dignificar-lo, elevar-lo a cultura europea…

Ves l’altre dia, què em trobe en una llibreria de vell? Un llibre de referència que Llorenç duia baix del braç fa quants anys d’això?, el manual Sara Bryant d’explicar contes, que havia traduït Ramon Folch i Camarasa i havia editat la Llar del llibre, el 1983: Llorenç quan explicava contes en parlava, d’un llibre de referència, per als mestres joves i per als futurs mestres: mestres, expliqueu contes als xiquets, no feu l’ase, i llegiu, llegiu dia i nit, perquè els valencians siguen grans lectors. Aquest llibre us ajudarà a preparar-vos, no perdeu el temps, llegiu. El manual em va costar dos euros i mig i trobe que l’he comprat cinc vegades. I sempre que el trobe, de vell naturalment, em fa goig emportar-me’l, de record i d’homenatge. Però demà encara no sé què dire, en la taula redona, ves. Encara no ho sé. O potser que sí, que explicaré com ens vam trobar, de casualitat, en els anys setanta, dos homes i un destí, això, potser que explicaré això.