Ulisses20

Cinc de les nou o onze dones que són Adufeiras van ser anit a la plaça del Mercat. Acompanyen Xabier Díaz, toquen panderos i panderetes, toquen llaunes de pimentó o aixadetes. És un cant ritual, de percutir, en favor de la llengua, a l’empoderament de les llengües, que els espanyols voldrien minoritzades, és una música reivindicació de solidaritat i fermesa, contra el despoblament dels llogarets, en diuen aldees, els petits pobles que els polítics voldrien invisibles, o muts o silenciats: d’ací el nom de lúltim CD les «catedrals silenciades», tants llogarets oblidats si tota la publicitat i l’economia se l’emportà aquella cosa de l’obradoiro. Xabier Díaz és de discurs ferm, sobri, d’una crítica sorneguera i corrosiva, fa més de vint anys que recorre el seu país cercant informants de cançons, romanços i versets rurals, de ritmes amb casoles, culleres o llaunes, aixades fins i tot —ens recorda el nostre patrimoni gros, en Botifarra—, i entre cançons, fins i tot demana si xarra massa o poc i si voleu que continue cantant. «Voleu un concert llarg o curt», ens demana, tu ves fent, que li diem, i de curt ja sabràs si voldràs passar-lo a llarg. Les joves que canten i toquen i els dos músics amb violes de roda, gaites o acordions ja fan d’aquella música tradicional un concert especial: també hi ha massurques, jotes, balls, i complicitats corals amb el públic: als papers que enganxen al terra de l’escenari, per saber-ne el guió i l’ordre de les cançons, hi havia quinze cançons apuntades, no hi ha els discursos i les declaracions d’intencions, però hi trobareu el bis, el voa o aire,  voa o vento, també voa o pensamento, que lligava, com no, amb «ja ve l’aire» de Pep Gimeno, la complicitat de la investigació popular, de l’adaptació a nous corrents, del guiatge de bons músics, hom notava que Xabier es trobava amb goig a la plaça, que agraïa quan ballàvem, els comentaris, i la relació “amistosa” músics i polítics (recordeu que en el país colonitzat que votem, els polítics i els jutges empresonen músics i actors, i mestres, en defensa del franquisme: jutges que mai no empresonen en favor de les llibertats o els drets… No sap ni poc ni molt quanta gent passa per la plaça com si passés pel barranc, o per un desert de pedra, sense adonar-se’n de la música, del patrimoni, de la identitat, de la llengua, de la gent que atén en un concert, agraïda d’allò que ens regala un escenari durant tres dies, quin patrimoni de cultura popular tenim… La tria d’aquests galecs ha sigut un altre encert del programa d’enguany, i obrir fronteres (malgrat que no vam poder tancar per quèstions tècniques d’avions i preus aquells músics de calàbria…

Encara sembla que som a la plaça, ara…

*