Ulisses20

La vesprada del tercer dia va obrir el meló de la plaça “Rodamons”, una companyia de teatre amb més de vint-i-cinc anys. Redolant, rodant, voltant el món, girant tants anys, ahir feien repàs i explicaven, a través e contes i cançons i jocs que animaven menuts i grans, el públic necessari, la història d’una vida ací i enllà. No recordava que eren tan bons. Això de Vicent a l’escena, explicant històries, mereix un monument. Quin personatge, mare! Només l’inici de l’espectacle, aquell tros de fusta en moviment que ells en diuen «mequetrefe», paraula d’origen portugués, no sé per què no en diu tarambana, o borinot, o tiroliro o monyicot, bé, doncs, només aquella petita història del ninot de fusta explicada per Vicent i les expressions i carasses de Teresa ja pagaven tot l’espectacle, allò conté una traça d’actors que se’n diu art: n’hi ha que té una traça, un tarannà i una expressió que naix de la senzillesa: no els cal impostar, ni fer el nyiquis, cal fer teatre de veritat, tenir-lo a dins, i anar filant una història, una altra, una més encara, per córrer places i carrers i ensenyar que el teatre popular, el mim, la música, són encara un ofici d’un valor incalculable, per damunt d’ocis idiotes i falsos, sobretot perquè aquest art de Rodamons, que ens va atrapar des de la primera frase, s’on ben difícils de tenir i de trobar.

No recordava que eren tan bons, Rodamons, i des de les primeres paraules ja ens havien atrapat, quin caliu, quina manera de guanyar-nos, quina sinceritat…

I ves que a Vicent i Teresa els coneixíem d’altres vegades a la plaça i al mateix Ateneu, fins i tot quan encara no era ateneu i ell feia màgia. No sabem quants anys farà d’això. També feia de mestre, o de llaurador —un dels primers llauradors ecològics del país, que va ordir la primera cooperativa experimental del camp des de l’agricultura regenerativa, quan ningú no sabia què collons era allò. Encara coordina un taller d’hort escolar al seu poble, a Alboraia. I Teresa, que venia d’Albacete i se li nota que encara fa viatges amb les obertes i tancades, té aquell tendre de la mirada i la veu que t’agafa en un altre viatge a la infantesa. Teniu fills?, o néts?, o nebots?, o sou mestres?, o voleu ser actors de carrer?, aleshores cerqueu on actuaran i apreneu-ne. Perquè són una autèntica escola. No recordava que eren tan bons, Rodamons.

Enmig del mateix espectable d’ahir, Vicent es quedà mirant la façana de l’Ateneu i explicà que no pot no pensar, quan la veu, amb un altre gegantot de l’escenari, un amic d’anys i aventures, Llorenç Giménez, i aleshores conta una història d’homenatge i ens guanya l’emoció i i el record d’amics que han fet de la paraula vida. Homenatge al teatre de carrer, a la paraula viva, a la sinceritat d’espectacles que tenen, ells mateix, una qualitat difícil d’aprendre, si hom no té l’ànima a la mirada, i un teatre d’alta qualitat per a xiquets i grans. A setembre seran a Montitxelvo, no sabem com és que els ajuntaments no els fan anar cada dia de plaça en plaça, durant l’estiu. És el nivell de programadors culturals de fireta. Els tarambanes o «mequetrefes» que es rifen qui actua i qui no. El país no el canviarem avui, amb unes eleccions d’ocupació, colonials. Ni els programadors. Per molts anys Rodamons.