Ulisses20

Hom ha organitzat un mercat improvisat de taronja davant les Torres de Serrans. És una gran decisió, això de la porta de Serrans, per on entraven a la ciutat els valencians que venien del Camp de Túria i de l’interior, els veïns fins i tot del Racó d’Ademús, per aquell pont majestuós que va deixant pujar les Torres, si fas el pas a peu, com si el Renaiximent ens aparegués de colp, al segle XXI: el mestre Joan Francesc Mira, antropòleg i savi —amb un estat valencià possiblement el nostre primer Nobel—, ja recomanava que era la millor entrada a la ciutat, aquesta porta: Serrans. Si hom venia de terra endins, del secà valencià de Llíria o Casinos o Bétera, de Xelva o d’Ademús, els carros ja els farien passar els empedrats nobles valencians ciutat endins.

Per continuar aquest centenari Joan Fuster, paral·lel a aquest viatge que ja dura segles, valencians atrapats i segrestats pels espanyols, havia triat parlar de taronges, sí, taronges que enllà d’aquella porta majestuosa de Serrans, al nord i al sud de la ciutat, pengen dels arbres com si ho hagueren de fer de per vida, les taronges valencianes, pèrquè ningú no les vol, si no és que són robades. Robades vol dir a preus que no paguen ni el 30% dels costos. Robar, això és el que ens fan sempre. I ves que en aquest patiment secular que els valencians sembla que portem incorporat —mentre ens governen espanyols, la nostra covid cronificada particular—,  damunt encara n’hi ha valencians que volen robar-nos doblement. O triple. I per això arriben al camp valencià sense vergonya i a la cara dels llauradors els diuen:

—A 10 cèntims!

El llaurador ja ha passat unes altres vegades per aquest tràngol. No li vindrà de nou, ni la burla, ni l’insult, ni recordar mares i fills dels comercials, els polítics i fins i tot la mare dels borbons. També podria recordar que per les discoteques, el govern espanyol si que afluixa la mosca, o pel corrupte de florentino demana fins i tot prèstecs, no oblideu que el Pla Castor de robar legalment el pagarem durant anys els valencians (als rics pagueu-los en carn si cal, poseu-los els fills enculats), però pels llauradors… L’home s’ho pensa dues vegades més, i recorda que ja havia passat unes altres campanayes, que ha hagut de tirar a terra les taronges, ha hagut de pagar la feina d’això, de tirar-les en terra, milers de quilos. Ho recorda abans de respondre:

—Pa tu les taronges d’Alibabà!

En un altre camp de batalla, a la premsa, en un magnífic article de Jordi Goula anit a Vilaweb (si sou de l’economia cada nit és un regal), l’home retrata què ens passa als valencians i als llauradors que fan taronges. Als que fan taronges, llimes, mandarines, creïlles o cebes, però sobretot taronges: i n’hi ha que posa nom als lladres, les grans superfícies, entre més i a primera línia l’empresa Mercadona, que no té cap vergonya de posar el llaurador valencià amb l’aigua al coll. Ai, valencians, que ens roben i vosaltres encara aneu a portar-los els diners perquè ens continuen robant les molles. I l’ànima.

Diu Jordi Goula en la seua píndola d’anit, que el preu final d’un quilo de traonges al supermercat l’has de dividir en catorze parts. Dividir per catorze és gafar tots els cèntim del preu d’un quilo de taronges i repartir-los a parts iguals en catorze muntonets (fer muntonets no és difícil, aubercocs, fins i tot podeu fer-ho al bar de la cooperativa amb cacaus o amb pinyols d’oliva). Doncs, una d’aquestes catorze parts, un dels muntons de cèntims, és la que rebrà el llaurador valencià per haver cuidat les taronges durant un any, aquelles taronges esporgades, regades, adobades, pulveritzades… . Una part de catorze, sinyors del botànic, no us estranyeu que el camp valencià agonitze a mans dels polítics del psoe, de compromís, o de la resta de budells culars de la política: pp, ciutadans, vox o no adscrits: a mans d’espanya, el camp valencià és la ruïna. Com a mans d’espanya, la democràcia són atemptats terroristes i assassinats no investigats. Semblarà que és un altre tema. Però no l’és. Perquè la corespondència de legalitzar com ens roben en el camp, als llauradors valencians, és directament proporcional al crim organitzat de dins l’estat espanyol.

Jordi Goula explica que la vida ha pujat un 6% només enguany, que una part de la pujada de preus és deguda a l’encariment de la fruita fresca i les hortalisses (no només a l’encariment de l’energia, que també). Quan diuen encariment de la fruita fresca, el llaurador valencià corre a la ferreteria a comprar una corda per a penjar-se de la branca més alta o d’una jàssina, després d’escriure a la fusta: “fillsdeputa”. L’home explica què passa amb els preus del camp, però no sé si gaires llauradors de Bétera ho llegiran, llegiran aquest home; possiblement no, malgrat que el director del diari és del mateix poble. Un altre català integral, com Joan Fuster.

Sembla que no sabia com tornar al centenari Fuster, a la lectura, al viatge pel País valencià, als homes que baixaven de la Llosa, de Benaguasil, d’Olocau, cap a la Zaidia i les Torres, a fer mercat. Mercat de tartonges i de cultura. Aaah, si n’hi hagués més valencians incorruptibles, no faríem demà mercat a València, davant aquella porta extraordinària de Serrans. O no només faríem mercat. Desprésdel mercat  agafaríem les bombes, una metàfora de les taronges, i ja sabríem on aniríem a explotar-les, a veure si d’una vegada els agafava por als lladres i els desapareixia de la cara aquell riure d’insult a tots els Roig del món, als governadors, als invasors, a borbons inclosos, rient-se d’unes ànimes llauradores tan florides.

Post: els fallers, si teniu vergonya, ja fareu ninots que faran riure els espanyols!