Als vint anys, Antoni l’Egipci va vendre tot el que tenia pe repartir-ho entre pobres i desconeguts. Va escoltar aquelles sermons que animava els rics a deixar-ho tot i pegar a fer vida d’eremita. Antoni l’Egipci va esdevenir pobre, de primer, que va ser dels primers a creure que el cel seria dels desgraciats abans que dels botiflers o dels borbons. I va començar un viatge penós cap a Tebes i el desert. En arribar-hi, no se sap exactament on, es ficà a viure en una cova. Naturalment, de no menjar, o de menjar només herbes i cucs, i encara sort si trobava una serpeta o un ratolí, va començar a patir al·lucinacions. Va tenir malsons i atacs de mala consciència que no el deixava dormir: sobre la germana, òrfena i abandonada a cals oncles o ves a saber on, pobra, dels camps que havia abandonat i ara serien plens de males herbes o de fitòctora, va tenir dubtes d’allò que havia fet: abandonar-ho tot i donar-ho als pobres, que ara s’estarien bregant per les riqueses que ell havia regalat…, abans que eren tan feliços sense res i morint-se per terra de gana.
Fou aleshores, que Antoni l’Egipci es va sentir vigilat: va trobar que els dimonis el perseguien. Sobretot quan tenia davant, només per menjar, els cucs i les herbes i pensava en aquelles safates de carn tendra rostida amb cremes veganes i fruita que havia abandonat tan fresca penjada dels arbres, ai, en els temps que era ric pensava l’home… Fins i tot va arribar a tenir deliris sexuals (aaahhh!), a la seua edat ningú no era sant encara, i els vint anys són el principi sexual de tantes durícies com de molts mals pensaments mundans: també se li van aparèixer els dimonis per això. Però res de res. Els dimonis no aconseguien de tombar-lo cap a l‘infern, malgrat totes les trampes que li paraven. Antoni l’Egipci no vinclava. Era dur com cent canyes de barranc plantant cara a la pitjor maldat.
Així que El Dimoni major, Satanàs mateix, va enviar-li la pitjor colla de dimonis que tenia en reverva, els dimoniots més bruts, tramposos i malparits de l’Orient i d’Occident. Una colla de dimoniots que no van estar-se per romanços: van agafar unes argelagues africanes punxegudes com els ferros de punxes, les van banyar en vi agre i s’hi van acarnissar, que li van pegar una pallissa que de poc no el maten. El van deixar per mort, ells, espellifat i amb lesions de pronòstic reservat, i al 112 que cride sa mare… Però en aquella època, els serveis d’urgència no tenien línia, no hi havia internet, ni gaire servei a distància, els hospitals del món es podien comptar amb la mà, i sa mare feia uns anys que era morta, pobra (mai ningú no diu res de sa mare, en les llegendes), així que només el van poder socórrer els altres eremites que havien fet com ell, abandonar-ho tot, riqueses i faenes, i pegar a viure de les misèries del desert, que també van preferir les coves a la comoditat de ser funcionaris de per vida… Uns quants dels veïns que es van atrevir a curar-lo, el van fregar amb draps bruts, arrencats de les tombes d’uns altres eremites que feia dies que es podrien que eren morts, i amb sorra fina del desert el van torcar i després mig colgar, uns dies…, total si acabarien gairebé tots igual.
El miracle és que Antoni l’Egipci era molt dur de cap, moltíssim, va resistir i, incomprensiblement, al tercer dia va obrir els ulls.Cva sobreviure. La gent va començar a dir que perquè era molt bo i pregava molt i en diverses llengües, grec, llatí, llatí vulgar, el covero, que era la llengua de les coves… Ell era d’una família bona del nord d’allò que després seria Itàlia, però n’hi ha que diuen que venia de Grècia, perquè els grecs sempre deien que, enllà de Grècia no n’hi havia res, així que si ho llegies bé, doncs de Grècia, i encara tenia ell una germana òrfena, pobreta, i vinga la gent a inventar i a fer-la més grossa. Cadascú n’inventava una més alta que l’altra. La bola grossa va arribar al primer cel, i el déu dels cristians que tenia la ullera llarga, es va compadir i va atacar els dimonis; el dimoni fumador va ser el primer a rebre, i els dimonis guerrers, i els nigromants, i els de foc que en treien pels queixals, els va vèncer amb una mà darrere, déu, com si fóra un pilotaire valencià de Genovés de carn i os, que segles després jugaria les partides amb el braç esquerre lligat a l’esquena, però això sigué després de Jaume I. La gent va començar a escampar que allò era un miracle. “Sens dubte”, “No n’hi ha cap dubte que l’és” i Antoni l’Egipci va tenir més seguidors eremites que ningú.
De tot arreu van començar a venir rics que s’havien fet pobres, i s’havien convertit a l’eremisme, anacoretes de ferro colat que havien perdut el bull i predicaven que en una cova s’estava millor que a le cases de nobles i de centurions (ja us he dit que havien perdut el seny i el contraseny): tothom volia la seua cova i ser eremita famós i eixir a youtube, encara que era un youtube bastant empobridor, en blanc i negre i sense la velocitat adequada, allò era una autèntica merda digital. Però va ser l’època daurada de l’eremitisme, abans que degenerés en l’actual càmping lliure i el caravaning. En aquella època encara no havien inventat el desert nudista, que ja hagués fet més mal que el plutoni. En el segle IV dC, feia tres-cents anys que Lucreci havia escrit el seu magnífic llibre “De la Natura”, i en canvi aquests rucs ja s’estacaven en coves a estudiar el primer cretinisme més encés. El cristianisme també va començar a créixer més ràpid i més redó que una bufa de bou. Però ja sabeu què passa amb les bufes de bou, no?
Segons aquesta història, una part aplegada en un llibre que es diu “Diccionari dels Sants” de Ramon Sagratal editada per edicions 62, que ja us avance que no conté tots els detalls, perquè no diu per exemple en quin cau de coves aquells eremites tenien amagades les gerretes de moscatell d’alexandria que enviava amazon als primers fidels…, però lo del porc encara és pitjor. Com? Molt pitjor. Si fins ara heu pensat que el porc era un animal bo, dòcil i carinyós, esteu completament equivocats. Mon pare ja ho va dir, i ho va repetir en uns quants dinars en família: “Jo m’he criat entre porcs, heu de saber això i que n’he mort a centenars, perquè he sigut ramader i carnisser”, ves si mon pare els coneixeria, els porcs. Doncs ell assegurava que en un circ ningú no s’atrevia, a domesticar els porcs. Tan cert que ho va dir. Ell no n’havia vist mai cap porc, ni en els circs que havien passat pel poble ni en els circs de la televisió. Mai. Els porcs s’havien de guiar pel carrer amb una vareta tendra d’olivera, un a un, i encara el porc més gros, amb una vareta d’olivera sempre, i encara el camí sempre el decidia el porc.
Us contaré un altre secret, però aquest no el podeu escampar gaire, malgrat que ja han passat els anys i potser les històries benvolents no facen passar ànsia ni pena ni el miserere mai més: el meu sogre és l’única persona que conec de veritat que es va posar un porc en casa, a viure com un altre més de la família, però aleshores jo encara no el coneixia, el meu sogre, i tampoc no s’havien fet pel·lícules de porcs —dibuixos, sí—, però cap pel·lícula amb porcs de veritat que no feren de porcs de veritat. No sé quant va durar el porc vivint en casa del meu sogre, però estic segur que més gent ho ha fet, molta gent, tenir un porc a casa com algú més de la família, quan encara el món occidental no era tan llepafils. Però ara no seguiré per aquesta banda, sabeu, no voldria provocar un enuig familiar, de cap manera.
Diu una altra llegenda que el porc representava el dimoni disfressat. Un porc que sempre acompanya Sant Antoni i fa bona cara. Ummm, no direu que no és sospitós. En algunes pintures, fins i tot, sembla que el porc riu. O somriu. Que vol aparentar que és bo, però en realitat només ho aparenta, així sempre té vigilant aquell homenot que resistia tant a caure en temptacions, no podien els dimonis contra un esperit tan lliure i ferm. No podien de cap manera. Sempre n’hi ha homes d’aquesta resistència, sabeu, homes ferms i incorruptibles. No com molts polítics d’ara, que tot ho fan pel pessebre i per les seues butxaques. Per què us penseu que els monjos i els retors tenien tants porcs tancats en les corts o en porcateres?, per menjar-se’ls! Sí, per menjar-se els dimonis que tant els feien la guitza… Què què és fer-los la guitza?
—Això de segur que és una altra història. La guitxa d’un porc! Una altra història ben diferent.