Ulisses20

Ja deveu saber que els valencians som a la cua de la lectura, a Europa. Només un cinc per cent dels valencians lligen en valencià. O simplement lligen. També és veritat que, en general, la cultura que ens envolta (empresa, mitjans, polítics, directius, els adults que voten i el jovent en general) no ajuda a canviar la tendència no-lectora dels valencians. En passar a secundària, sembla que la lectura passa a millor vida (no voldríem pensar que la culpa és del sexe). Per la lectura no han millorat l’espècie, els valencians, almenys l’espècie humana. Però si fa trenta-cinc anys de la llei d’ús de l’ensenyament en valencià, que també representa una manera diferent de fer escola i de fer societat, de voler ser més cultes, més oberts, més europeus, les nostres decisions són clau. Perquè la lectura també és democràcia, cultura democràtica, i un índex lector baix representa una cultura democràtica tan prima que sempre és en risc de malmetre’s. És el que passa, i només cal veure que canten els militars, què decideixen els jutges, qui amaguen els governs que es diuen progressistes, quan la democràcia és tan prima com el paper de fumar legal.
Per una altra banda, un llibre no pot substituir les necessitats bàsiques (el pa, l’aigua, la fruita, la casa), això ja ho explica un altre llibre que parla sobre aspectes bàsics de la filosofia, i també ho deia Maxwell; però la lectura sí que pot competir, ho hauria de fer, amb les segones necessitats. De fet, hauria de ser “la” segona necessitat: per endavant del tabac, els licors, els refrescs i els equipaments personals secundaris (perfums, maquinari, vestits, complements, etc.) sobretot perquè els llibres són inversió directa en la formació dels nostres fills. Com l’escola, que ningú no discuteix que ha d’educar i ho ha de fer bé, o l’atenció primària de sanitat, més necessària que mai, malgrat les decisions errònies dels polítics en pandèmia. Sí, el llibre mereix un estatus dins la formació. Perquè el llibre és una inversió a curt i a llarg termini. En drets humans, en responsabilitat, en valors, en aprendre a estimar allò fonamental. Pares i fills, per exemple (treieu-li la beator).

Ara us faré una proposta: imagineu que compreu un llibre setmanal al vostre fill o filla. No us espanteu, és un projecte i una idea, que ara mateix no us demana gaire despesa. Un llibre setmanal per al vostre fill no representaria un cost superior a 5-15 euros, si hom sap cercar les llibreries i els bons consells. Amb això, cada alumne de l’escola tindria a la seua biblioteca personal 35-50 llibres anuals, si compteu els llibres aplegats durant un curs. Si fem el càlcul de l’escolaritat obligatòria, dels 3 als 16 anys, en acabar la seua vida escolar un jove valencià tindria uns cinc-cents llibres que haurien bastit el seu univers llibresc de la infantesa a la joventut. Oh. Un tresor que posaria els valencians a la primera fila de la cultura a partir de la lectura i el goig pels llibres. Quina festa no farien els editors, els llibreters, els autors… Però sobretot, quina festa faria la nostra societat valenciana, amb el nivell i la capacitat que guanyaria.

–

No és una broma, ni una utopia, si ens agafem el propòsit com un repte nou dins l’educació dels nostres fills. Que puguen construir-se el seu propi univers llibresc. Amb tot el que això comportaria en altres guanys i disciplines, d’efectes directament proporcionals al benefici de cada projecte personal. Peça a peça, llibre a llibre, també construïm la personalitat i, no ho dubteu, la societat que ens acull, que serà més responsable i profitosa en relació a la inversió en educació. Més lliure i democràtica de ben segur.

–

En moments de crisi intensa, quan el llibre ha de competir amb el pa, com a primera necessitat (enteneu alimentació bàsica i altres necessitats de primera magnitud), hom disposa d’unes biblioteques públiques i escolars de gran qualitat. En això, en l’ús de les biblioteques, els valencians tampoc no despuntem gaire, perquè venim de molt avall. La corrupció no és en canvi de res. Però tothom pot posar-hi remei, sens dubte, que només caldria la voluntat i la creativitat en idees que puguen millorar la formació dels nostres alumnes. I he de dir-vos que en els últims anys, les biblioteques de poble i de barri han guanyat amb fons i atencions una barbaritat. Ho sé perquè al poble vam tenir aqueixa experiència, de convertir una cova en una biblioteca pública, des de la caverna en un espai de dignitat i respecte per la cultura i el coneixement.
Per això que la nostra parada a l’Ateneu, els llibres i els valencians, els de l’escola valenciana almenys, té una solució fàcil, si el tribunal de jutges calavera no ho impedeix. Fisn que no acabe Nadal, això és almenys fins a Reis, teniu la possibilitat d’una gran tria —hem portat a la parada autèntiques meravelles— per a infants, joves i adults. Però és que també de bones llibreries a Patraix, a Abastos, a l’Octubre Centre de Cultura, a la zona universitària, al carrer Pelai o en alguns pobles, Paiporta, Alzira, Catarroja, Benimaclet, Sagunt, fins i tot a Barcelona i Palma, allà us esperen amb els braços oberts, creieu-ho. Perquè pensar que la mancança de lectura no ens afectarà, que la decisió contra els llibres no afectarà la formació dels nostres fills, de les relacions pares i fills, dels valencians en particular o de la societat en general, és no voler mirar, és amagar el cap i defugir el gran repte d’educar: no voler que els nostres fills siguen millor que nosaltres, tinguen una formació de major pes i una projecció de futur il·limitada, malgrat els polítics i la seua incapacitat. Qualsevol inversió en aquest sentit, pares i mares, serà recompensada a curt termini. Immensament recompensada a llarg. L’interés que us farà la inversió, mare!
Decidir si comprem o no un llibre és com l’efecte d’una pedra llançada a l’estany: la repercussió de cada ona, de cada llibre o pàgina llegida, serà capaç de canviar el món. De canviar-nos. És a les nostres mans, a les vostres, en mans de les famílies i els mestres.