Vicent Andrés Estellés, el 27 de març
El poeta Vicent Andrés Estellés va morir el 27 de març de 1993, fa vint-i-sis anys. Un poeta valencià màxim redescobert en carrers i places cada 4 de setembre. Fa uns mesos encara el van tombar en terra, a la seua plaça de Burjassot, com si encara feren tan de mal els versos, tant de forat en aquesta democràcia de guàrdies i jutges. La poesia, entre uns quants que se senten espanyols, ben poc valencians, els treu la melsa i la violència: amigots d’aquells gc que van acompanyar Garcia Lorca, que van acaçar Machado, continuen aterrint o governant-nos: s’acompanyen d’uns altres d’insults, de les mateixes mentides contra la democràcia o la llibertat. El ciri gros del feixisme sempre s’acarnissa sobre els poetes: l’estat exemplifica el nivell d’intel·ligència poètica i política cada dia. Contra els mestres, contra els artistes, contra els poetes.
Contra la república, ara ja diuen que si la democràcia arriba al 65%, potser podrem parlar de drets humans, a 155 anys vista!
Mentrestant que roben, que ens roben, que continuen robant-nos, valencians!
“Tarongetes d’or em llançàveu
fins a emplenar el dia d’or.
Aquest dia serà migdia
de tarongetes d’or en l’aigua
d’esferes breus i lluminoses
que s’escorren corrent avall.
Tarongetes d’or, tarongetes
de la sina que més m’estime!
Tarongetes d’or em llançàveu
fins a emplenar el dia d’or.”
VA Estellés, el Mural del País Valèncià