Ulisses20

Si això servís per atiar més la república, jo també m’hi afegiria, a aquesta revolució. Però em tem que una part important de les dones només es manifesten convenientment, demà, 8 de març. O cada vuit de març. En canvi, la resta de dies de l’any combreguen amb els borbons, amb el PSOE, fins i tot amb el PP, que fins a l’últim moment va estar pensant-se si divendres es manifestava amb la resta de dones del planeta. Sort que no ho faran, que han decidit que era massa, deixar el món a càrrec de les dones, durant un sol dia: l’extrema dreta?, el 155?, deixar el món en mans de les dones ni que fóra una hora? Ni pensar-ne.

En canvi, si tingués al certesa que aquesta revolució de demà empeny en favor de la República dels valencians, jo també els donaria suport incondicional, la resta de l’any, els 365 dies, perquè estic segur que ens aniria millor, a cegues per descomptat. Però ves que moltes de les dones que es manifestaran demà a València ho faran només pel feminisme, que ja és una raó importantíssima, però no suficient, si m’ho permeteu. I no entenc com podem reclamar això i allò, demà, en canvi d’agenollar-nos després davant els borbons malparits, o davant de partits espanyols que atempten cada dia contra la democràcia. No ho entenc, i encara. Malgrat que la violència contra les dones és incomparable a qualsevol violència, i és la causa de més morts que no es compten, no entenc que després no porte aparellada una lluita sense retorn, sense perdó, contra la justícia espanyola, que se’n burla cada dia de les violacions, contra els partits espanyols encaixats en la comoditat i el profit personal, contra la corrupció, contra els cossos de repressió, contra l’església, contra tot allò que representa la desigualtat o el setge democràtic, per exemple. Potser que sí, que València serà demà un altre clam important en favor de les dones, però només una part d’elles estiraran la revolució més enllà de la conveniència política, la correcció i despús-demà a una altra cosa.

Quantes dones que es manifestaran demà a València, han alçat la veu en favor de Carme Forcadell o de Dolors Bassa, empresonades tan injustament pel feixisme espanyol, o s’han alçat en favor de la resta de dones exiliades i contra la política d’extrema dreta d’Espanya? I com és que poden separar una lluita de l’altra, si el monstre que ataca l’una cosa i l’altra naix del mateix tronc masclista i xenòfob, el feixisme de sempre? La revolució del 8, voleu dir, que no hauria de ser la revolució màxima, que ho englobés tot? O podem transformar una realitat en canvi de conformar-nos que una part continue monàrquica o eclesialment, per posar dos tabús dels intocables? I ves que en podríem posar de tabús i intocables…

«La Guàrdia Civil entre al parlament de Catalunya?????”, de veritat?

Vet ací el titular del dia, d’un estat que es considera demòcrata. Un cos que ja sabem què representa, emparat en el franquisme més fatxenda, és capaç d’entrar per la força en una institució democràtica com qui entra en un bar, en un casal o en una partida de colombaires. I conste que no defensaré que entren en cap d’aquests llocs, si l’esperit és tan feixista com el que representaven avui a Barcelona: aterrar la dignitat, espantar la democràcia, marcar territori, pixar que el feixisme és ací i entrarà on li done la gana, ho diga o no un jutge espanyol franquista, o la mare que el parí.

És aquest el màxim nivell de democràcia que pot suportar el 155 espanyol. Repetir un Tejero quan els done la gana contra la llibertat dels pobles, contra la voluntat popular, amb un exercici de força i de setge: espanya mana i per fer-ho no dubta a usar els estils més baixos de la seua pròpia claveguera per violar les institucions catalanes.

I la guàrdia civil entra en un parlament democràtic i no passa res, perquè això ho ha dit un jutge i, ai, qualsevol jutge espanyol està per damunt la democràcia i els Drets Universals. Fins i tot per damunt d’Europa i de la història.

Us imagineu que el mateix jutge fes entrar la GC a tots els parlaments democràtics: a València, a les Illes, a Euskadi, o a Europa, com volia el mateix Gonxales Pons?…

És aquest el no límit que es pensen que poden passar, els prevaricadors de la justícia. La violació de drets mínims se la passen pel cul, ells, convençuts que les armes, la presó, la repressió, la violència i l’amenaça constant a la vida són arguments per damunt de la llibertat dels pobles. Espanya ha depassat qualsevol mesura, ja fa anys que s’entrena, i cada dia ho fa des de l’1 d’Octubre de 2017, i la pocavergonya és la vara pròpia de la seua mesura. Una vara de pocavergonyes.

I encara el MH Ximo Puig ha fet coincidir la dignitat dels valencians, la nostra llibertat, en aquella patuleia o banda miserable. Voldrà avançar-nos, l’homenic, qui vol que ens governe, amb aqueix estil terrorista capaç de trencar la inviolabilitat d’un parlament?

Ja és fet. El MH Ximo Puig ha decidit de fer-nos coincidir amb els espanyols. Si hom pensava que els quatre anys de govern PSOE&Compromís amb el suport de Podem havien valgut per recuperar dignitat, personalitat o valencianisme, ahir va esvair qualsevol dubte. Perquè fer-nos coincidir amb espanya, en un jorn electoral, no és només diluir-nos a consciència, és voler fer-nos casar amb el pitjor dels estats d’Europa, ara mateix.

El que representa aquella casa, avui, és un model antidemocràtic, fallit i ineficaç, que malda entre clavegueres, jutges prevaricadors per damunt la democràcia i per damunt la voluntat popular, on els cossos de repressió, contra la llibertat i l’avenç polític i democràtic, encara juguen com en els anys setanta. Allò són governs incapaços del diàleg, o simplement impossibilitats per a la modernitat, perquè espanya s’ofega en la pròpia merda.

El mirall de l’estructura espanyola és aquell judici —no n’hi ha res més visible que represente els valors espanyols més profunds—, aquells fiscals de discurs patètic, jutges vestits de quaresma, repressió a la democràcia… És allò a què ens volen assimilar? Doncs l’assimilació que significa la decisió del president de la Generalitat valenciana és un despropòsit: una inconsciència ben inútil —el raonament que va explicar anit a la televisió valenciana era, més enllà de pobre, mediocre i inconsistent. Almenys per als valencians que aspirem a un model de país i de futur més digne.

Tractar-nos de valencianets des de la màxima institució dels valencians, MH president, és tornar als dies caducs del marc mental espanyol. És tractar-nos fins i tot amb menyspreu, pensar que allò que passa a Espanya és per damunt d’allò que ens passa només als valencians. Malgrat el tarannà submís que la decisió representa. Fóra com pensar en els valencians com una societat menor, que necessita anar de la mà, guiada voluntàriament i conscient, cap al mateix fracàs que representa espanya. Com si no tinguérem ni majoria d’edat per decidir pel nostre compte, i per això els cal diluir la voluntat dels valencians, el dia que haurem de triar les Corts i per tant el govern, camuflats en aquella cofurna del 155, que no és sinó la política d’extrema dreta que fa uns anys s’hi ha ensenyorit tan descaradament: pp, c’s, psoe i fins i tot podemos…

Hom pensa que si durant quatre anys no ens han volgut connectar a TV3 o a IB3, el govern del PSOE i de Compromís, no només és perquè aquelles televisions són en català, i un altre model de mitjans que poc tenen res a veure amb la selva mediàtica tan rància d’espanya. La llengua era l’excusa, al capdavall. No ens han connectat a Catalunya i a les Illes perquè allò significava un altra marc mental, que ens lligava a una altra concepció geogràfica i de país.

Ens han volgut fer creure que el govern de Botànic és la millor de les possibilitats a la qual podem aspirar, els valencians. Fer-nos creure que més enllà no n’hi ha res mes. Res que a ells els convinga, políticament, i entengueu políticament amb tota la mala llet del terme. I per reblar-ho, perquè no ens quede cap dubte, els valencians també votarem el mateix dia que els espanyols, per decisió del PSOE d’espanya.

Ni en això no hem pogut decidir, benvolgut Ximo i amics del Botànic. Segons el MH anit, la raó de pes és frenar l’extrema dreta. Tant se val que les taronges valencianes pengen dels arbres, que el camp valencià siga un bonyigo, que la sanitat no tinga recursos, que  l’escola encara l’empeny el coratge dels mestres, que les infrastructures hagen envellit, tant se val, que espanya ens haja fet passar quatre anys amb quatre xavos i morts de gana…

Allò màxim a què aspirem, segons l’oncle Ximo, és votar allò que diran les televisions d’espanya. I valencianet l’últim.

Tant se val que decidesca el MH president de la generalitat valenciana. la possibilitat de pensar-hi, d’avançar les eleccions valencianes per fer-les coincidir amb les espanyoles, ja apunta com pensa, ell, sobre el país que hauria de governar. Submís a espanya, naturalment, els membres del 155, i encara, perquè no volen tenir sinó el marc mental espanyol per decidir sobre les coses importants.

I aquest marc mental d’abaixar el cap davant l’amo, comporta conseqüències que ja sabem irreparables: el finançament del furgó de cua, el camp abandonat i planificat per inútils, les infrastructures de tercera, perquè les qüestions valencianes es decideixen a espanya, en canvi de no decidir-les els valencians. Ací només decidim una mica de cultura, una mica de qüestions locals, una mica sobre les províncies, i les festes (ai, sí, sobre les festes decidim els valencians, perquè ens agraden molt, ens fa oblidar que som faves, i que els espanyols ens governen els diners i les grans decisions), i potser que quatre cosetes més, però no gaires.

Sense una via exclusivament valenciana —fins i tot l’Honorable Vicent Soler, conseller valencià d’hisenda, del psoe però no ximple, ho apuntava: “necessitem una via valenciana que no siga un trenet de fusta ni un carrer per a bicicletes.” Perquè els valencians no pintem una merda. I el fracàs de la campanya de les taronges n’és un dels grans exemples, del nivell de decisió que tenim. No només anem malament, fins i tot se’ns burlen davant la cara. Els propis ministres espanyols del 155Psoe ho diuen públicament: no sé perquè us queixeu tant els valencians!

Els valencians fem molt de siroll, és veritat. Però no ix d’aquella plaça, i sembla que al Botànic ja li va bé, de fer un siroll baixet que no destorbe els borbons i aquells refillets d’espanya. Sí, cada dia des de l’1 de març, fem molts trons, fem molts pets, vinga una mascletà i mil, si voleu siroll, siroll tindreu. Però és un estrèpit que no fa mal, que no fa forat, que passa de llarg, que s’oblida: perquè no pintem una merda, els valencians.

Per això el mateix MH Ximo Puig s’està uns dies pensant què farà; com podrà fer coincidir una altra vegada els interessos espanyols per damunt dels interessos valencians. Sembla que els interessa mantenir el pessebre dels militants, de les capelletes, de l’ermita, i poqueta cosa més: al psoe del 155 li la bufa la identitat valenciana, ni es plantegen què volem ser i què representem a Europa, o fins i tot a espanya; ja ho he dit clar: som una merda en un plat, o en un cabàs de taronges, o en un caixó, tant se val.

Per això que les eleccions dels valencians, i els valencians mateix, se les passen pel serengue, i la culpa serà de la democràcia catalana, d’aquella República, de la TV3, i de la fluixera dels llauradors. Ai, si Baldoví treballés més en clau valenciana, però ni això, xa, ni això no els deixen fer i vinga pedres a la teulada… I falles, moltes falles i molt de fum per tapar la ineficàcia i el forat que fem els valencians… Ves, si Baldoví hagués pegat cap a MH encara m’ho hagués pensat!