Entendre els Indepes que voten Podemos
Els indepes de tota la vida estem esparverats pel fet que els Comuns tinguin l’èxit electoral que se’ls auguren i que ja van tenir al desembre.
Aconseguir la rellevància i centralitat que hem aconseguit ens ha costat molta suor. Molta mobilització de milers d’associacions, de centenars de milers de persones movent ajuntaments, organitzant diades multitudinàries, sent exemple pel món i els nostres conciutadans.
Sembla decebedor observar com tot aquest esforç sembla anar pel terra simplement perquè La Sexta va decidir donar rellevància el seu dia a un dels seus presentadors (o era d’una altra cadena, no en sé prou de la graella castellana).
Observem astorats com la gent sembla caure en el mateix parany que queia amb Felipe González, amb ZP, amb la Chacón (si em voteu no hi haurà crisi) i amb tants i tants d’altres.
Pensem que hem perdut una part important, fonamental, dels indepes que hi havia a Csqep (només en necessitàvem 1,8%). I no entenem què passa. Com es pot ser tan ruc com per creure un altre cop en la mateixa fal·làcia?
Però és que hi ha un anàlisi de la situació molt diferent. Hi ha una bona part dels nous indepes que venen de posicions socialistes. Que han abandonat els sociates perquè ja fa temps que de sociates només en tenen el nom. Que entenen que Castella no té solució. Que el Gobierno de España no existirà si no renuncia expressament a un referèndum. Que la relació de forces farà inviable cap canvi constitucional significatiu a les espanyes. I tot i així, voten Podemos. Domènech. Colau.
Com és possible? Bé, en primer lloc, aquesta gent no té sensació de pèrdua ni de tirar enrere. Poden votar Podemos i continuar sent indepes. Naltros els veiem i ens pensem que els hem perdut, però ells tenen les seves conviccions internes que no estan afectades pel seu vot del 27J. És molt diferent.
En segon lloc, necessiten que quedi clar que, si hi ha independència, serà perquè Castella és incapaç de canviar. I no volen en cap moment que la història pugui dir que van retirar-se de la partida abans d’hora. Aniran a votar un encaix sabent d’avançada que aquest encaix és impossible. Però votaran massivament a qui planteja l’encaix. Fins i tot encara que molts d’ells, aquest encaix, ja no el voldrien. Però volen que quedi clar que qui s’aixeca de la taula és la cort, i no ells.
I finalment hi ha un aspecte tàctic d’extrema importància. Les eleccions del 27S poden crear dos escenaris de cara a l’assoliment de la independència. Per una banda podem trobar un govern Rajoy en funcions indefinides, o una gran coalició plena de dubtes i a disgust. Això és si votem independència.
Per altra banda, podem trobar un govern de Podemos recolzat pel PSOE.
Hi ha gent que analitza la situació i arriba a la conclusió que el capítol final de la transició al nou estat és millor passar-lo amb Iglésias com a cap d’Estat que no pas amb Rajoy, per molt debilitat que estigui.
Evidentment, aquesta opció té molts inconvenients. El govern de Madrid liderat per Podemos tindrà una pressió interna immensa quan arribi el moment, i qualsevol passa que faci per imposar la voluntat de Castella serà recolzada per el Congreso en bloc. Antes roja que rota.
Aquest govern és molt possible que sigui de coalició amb PSOE i segur que el PSOE reclamarà carteres fonamentals en el moment que toqui, com interior.
No és una bona idea. Potser. Però cal tenir en compte que molta gent no ho veu com jo, i per això Podemos treurà bons resultats. No tant perquè li hagin comprat la moto per enèsima vegada, sinó perquè els sembla que en el mentrestant, prefereixen Pablo que Mariano.