SERRALLONGA

Fa molts anys, per mor d’un fet dolorós a la família, vaig escriure un conte. Un conte prou dramàtic i pel que vaig prendre els estris literaris de la llegenda de Vilardell.

Començava així:

I veus l’espasa al mig del menjador. Freda, sola, l’instrument dels jocs amb en Dani. Aquesta eina de joc que et retrobava amb el fill, amb el noi, amb la mateixa reminiscència que et planyia el no retrobament amb el pare. Amb el fill no serà així. Hi has jugat fins deixar-te part de l’anima per tal que en la llibertat, propiciï el retrobament amb la nissaga. La nissaga interrompuda, la nissaga que no t’han sabut transmetre.
I amb l’espasa, la gran sotragada.
Saps que el pobre infant està, amb la Bel, lluny, a la clínica, on aquesta nit l’operaran del cop provocat per la sacsejada que un altre vailet l’ha empès contra el barrots de la reixa de ferro forjat del tancament del pati de col·legi.
Et retruny la veu del metge:
– Segurament no serà res. L’operarem i rectificarem el tabic nasal i el crani també el rectificarem. Crec que no quedaran seqüeles.
El llenguatge mèdic. Aquest llenguatge distant, sense implicació emocional. I et sents preguntar:

Si el voleu llegir tot, cliqueu aquí.