Ulisses20

Anit vaig veure el documental ‘La doctrina del Xoc‘ o Shock, trobe que realment paga la pena. A l’escola, a l’institut… Fins i tot al cinema a la fresca de qualsevol ateneu. Basat en el llibre de Naomi Klein, explica la implantació de les doctrines ultraliberals en economia, de la qual un dels exponents més rabiós és un feixistot americà, economista, Milton Friedman, partidari de la desregulació absoluta, i de les dictadures sagnants de Xile i d’Argentina, per exemple.
De tot plegat, al documental ixen imatges d’aquells dies amb policies aterroritzant la gent. Són imatges d’una època, que també és aquesta època: aquells soldats que es pixen damunt els morts, que encara tenen aquells presos d’aquella manera ací enllà, i et dius, aquests policies, i aquests militarots, no ens defensen. A nosaltres, de segur que no. Són els policies que colpegen al Cabanyal, en un desallotjament d’una plaça, entrenats a l’us i abús de la força contra la mateixa gent de sempre. No, tant se val el nom dels policies, quin cos representen, què diuen que defensen. Quan amollen la ràbia, o l’ofici, per disparar, per pegar, per colpejar, per atemorir, tant se val el nom. Sabem que no és per la nostra seguretat, ni per evitar-nos un risc. A nosaltres no ens defensen. De cap manera. Així que és com si, cada vegada que vivim aqueixa situació, tornàrem a aquella època que feien por, por de veritat. De les dictadures i de les falses democràcies.
Així que ara, quan uns quants mossos han tret la bandera i han atacat la llengua, ja ens esperàvem més o menys què podria passar, que el cos policial pega per aquest cantó. Que no els faran fora, ni els acomiadaran, que és el que caldria fer, de colp i sense tremolar. Al carrer. Perquè estem farts de patir, de saber que no ens defensaran, que no són per protegir-nos, ni a nosaltres ni als nostres valors. Al carrer, a trobar feina. Que n’hi ha que es voldran creure la llengua, els valors, els drets. Ja va bé de pensar que ells tenen la força, que en poden abusar. Al segle XXI, encara es pixen damunt els morts, ací a Barcelona, a València, a Amèrica… Són els cossos als quals se’ls permet de fer-ho.

Sí, ara n’eixiran que tots no són iguals. És veritat, ja passa, amb tots els corporativismes: amb els mestres, amb els funcionaris, amb els pilots d’avió, ja passa que n’hi ha de dolents i de més dolents. I de bons, també n’hi ha. Tots no som iguals. Però sempre acabem rebent els mateixos: encara sort, que fa temps que vam baixar dels arbres. Que són més civilitzats. Però solament que ho sembla, que ho són. Ho són de veritat?
– No ho sé, quantes vegades ens han colpejat? Quantes? I quantes vegades han colpejat homes com Fraga, o aquell altre d’ulleres de pasta grosses, Martín Villa…
Al remat, què colpegen, per què colpegen, per què es pixen…