Ulisses20

Els polítics del pp fa anys que van ordir una conxorxa contra els valencians. Conscientment. Per al partit popular valencià, governar-nos era el mateix que guanyar diners a cabassos, per als seus sacs particulars, naturalment; el que era el mateix, buidar les reserves dels valencians, en caixes o bancs, deixar-los a la ruïna. L’objectiu es completava liquidant qualsevol identitat, cultural, econòmica, social… I prou que ho han aconseguit, amb males arts, sí, però el resutat ens ha deixat en el cul dels pobles d’Europa. Alguns mitjans internacionals situen València i els valencians davant la pitjor valoració en tots els sentits. Malgrat els valencians. Que ens ho hem guanyat a pols, jo ho dubte. Dubte que la voluntat de la majoria de valencians siga autodestruir-nos. Som meninfotistes, i desqueferats, fallers que construim grans projectes i els calem foc en un bufit. Però d’ací a desitjar-nos el pitjor n’hi ha camí i, sobretot, algú que ens ha guiat o malguiat a perdre.

Els valencians patim doncs una doble crisi que ens ha atrapat cagant: la crisi internacional i la pròpia crisi autodestructiva orquestrada pel pp: un robatori calculat, que no ve de quatre dies, i va anys que ha anat plomant-nos fins a la carn viva. No és la primera vegada que ens manifestem contra algunes accions polítiques que ja apuntaven en aquest desastre. Anit, l’escola va plantar-se al carrer per necessitats bàsiques: aigua, llum, gas, paper higiènic, el mínim per obrir la porta i poder funcionar. Això ens feu aplegar-nos una gernació que ni els propis organitzadors no esperaven. Més de dues-centes mil persones (dues hores plantats a Sant Agustí sense poder ni moure’ns). Un crit i una protesta que en un país democràtic, civilitzat, posaria la pell de gallina els governants, els trauria la vergonya, els faria dimitir en un colp en sec. Però això fóra un país amb els ets i uts de la responsabilitat i les obligacions.
El govern valencià no dimitirà. Com ho ho ha fet en altres ocasions, per qüestions ben grosses (accions feixistes contra mitjans de comunicació, contra persones, contra institucins resposnables, per corrupció…): els anys que practiquen les males arts els ha convertit la pell en una cona impermeable, els anys de corrupció i robatori els ha portat a pleitejar contra la democràcia mateix: ells són amos d’un club, triats legalment, és ver, però a partir de subterfugis i negociots que els permeten de guanyar eleccions amb trampa: que els permeten de no passar comptes si no volen, que els permeten d’amagar la hisenda, els contractes, la transparència, a conveniència, la pròpia i particular, contra els valencians mateix.

Amb aquests intèrprets d’una democràcia descafeinada (recordem que van ser protagonistes de la dictadura feixista qui van posar les regles de joc de com havia de ser la democràcia espanyola per sempre, amb consentiment d’uns quants titelles que es pensaven pares i patriotes amb drets exclussius), no ha sigut difícil orquestrar el que ha passat a València. És veritat que calia gent pocavergonya, homes i dones sense principis ni valors, egoïstes i egòlatres sense mesura, però és que són així, els polítics valencians dels últims vint anys, que ens han governat. I la jugada els ha eixit perfecta per als seus interessos, dissortadament.
Per això, amb accions democràtiques exclusivament, no aconseguirem de capgirar què ens passa, als valencians. No ens faran cas, com ha passat altres vegades. Perquè la democràcia que ells tenen atenallada els permet de no fer cas, de burlar-se’n, d’insultar-nos, si cal, en favor del seu únic interés i rèdit.
– Que què caldria fer, doncs?
– Quina cosa, caldria fer?